Avui, Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Què tal?
Bé, mira, com sempre.
Havíem canviat d'ubicació una miqueta, eh?
Que avui hem canviat d'ubicació.
Sí, sí, trobo que sí.
És que jo amb tu no t'acabo d'entendre.
A veure, a veure, a veure.
Ja comença, ja comença.
Quan no m'agafes l'un costat, m'agafes l'altre.
I després dius que si soc jo, soc jo.
Avui disfressat, no veu que està tot disfressat, la mar de maco?
Ja m'ho esperava.
Dic que algun o altre ha de preparar per carnaval.
Comentaria amb el carnaval.
Sí, però...
Ja me l'estalien.
No, no.
És que té una explicació.
Ahir quan parlàvem del carnaval vaig dir que avui explicaria
un altre tipus de carnaval que hi havia aquí en algun temps.
Per exemple, aquells carnavals més selects, no selectes,
de més categoria en sentit oficial.
D'aquelles festes privades que es feien.
Però en les circumstàncies, que jo sempre us aprofito,
he trobat anant pel carrer,
avui he trobat una persona també de categoria.
Sempre és important.
I a veure aquesta persona de categoria, dic, escolta'm,
dic, trenquem el carnaval que sempre podem parlar-ne un altre dia
i avui parlarem, doncs, d'aquesta senyoreta,
aquesta noia, aquesta...
En fi, no, com que la gent...
Ho dic així perquè com que la gent no és televisió i no la veuen,
que s'ha vingut...
Però que s'ha vingut, que s'ha vingut, que s'ha vingut.
Que ja forma part d'aquesta família de la ràdio...
No, i després la gent ja saben que quan ho dic ja saben que no enganyo.
Aquesta noia, o com...
Dic noia perquè tinc el costum de dir noia, no?
Perquè a vegades...
És que així es posa més anys.
És que jo fa això per ser més avi-avi.
Sí, sí.
No és que saps, com que sóc l'avi,
doncs així quedem més bé.
Aquella noieta, aquella noia...
I sí.
I resulta que m'estan recordant,
parlant, parlant avui,
m'estan recordant el dia aquest
que el Hotel Imperial Tarraco
va fer la presentació d'un llibre.
I direu, què té a veure això?
Doncs sí.
Té a veure que aquesta noia,
que es diu Núria Gómez Garnés,
és periodista,
és escritora,
ha fet disseny,
ha fet història de l'art,
ha fet literatura,
i ha escrit diversos llibres i altres coses,
que jo està quasi que m'estimaria més.
Que a mi la meva veu la sentiu sempre.
I jo...
La presentem, no?
Valdria més que presentar-la amb ell
i que fos ella la que expliqui
aquest currículum i aquests llibres,
perquè a part de tot això,
jo ja vaig a dir una cosa.
Aquest llibre em va emocionar.
Em va emocionar per un motiu.
Perquè a la vida, a vegades,
ens queixem,
diem que si els homes, les dones...
Aquí, això, ho tallem.
Crec que entrem en una miqueta de...
Ara, dicem a part això,
si home dona el que sigui.
El cas d'aquest llibre és el sentiment,
la lluita d'una persona
que sobrepassa els límits per viure.
Perquè a vegades tu m'has dit
«Avi, com és que s'aguanta?»
No és que m'aguanti.
M'aguanta la manera de ser,
la lluita que hem de tindre,
perquè jo sempre recomano a la gent
que lluitin,
que no es quedin tancats,
que si els passa alguna cosa o l'altra...
que lluitin.
Doncs, aquesta novel·la
és un exemple
d'una lluita
per arribar
trencant tots els problemes
i tota l'espècie de malalties
i coses que puguin tindre.
Ara, jo crec que
això pot explicar-me bé la Núria,
perquè és qui l'ha escrit,
i jo...
Núria, bona tarda, eh?
Hola, bona tarda.
Què és simpàtic, eh?
Què és l'avi?
Què és simpàtic, eh?
Carinyós i simpàtic.
Ja saben que jo no enganyo.
Primer de tot, bona tarda,
moltes gràcies per haver-me convidat aquí.
Aquesta taula per mi
és una mica més coneguda
perquè veig que vosaltres
que vinc els divendres
amb la tertúlia de la Iolanda,
les tertúlies de dones
on intercanviem, doncs...
Són molt brilloses al matí, eh?
Sí, paguem canya.
I guerreres, eh?
I guerreres.
I cada vegada que he fet un llibre,
doncs he tingut el goig
de poder-lo i poder-lo presentar
a través de Tarragona Ràdio
i a tota la ciutat, no?
Perquè és la ciutat,
una ciutat que estimo,
on comparteixo moltes hores
de la meva vida, no?
M'agrada molt el títol,
el petons de pluja.
És que moltes vegades
la pluja sembla que es doni petons,
no?
Depèn d'allò,
sobretot quan comença aquell plugim,
sembla que ens doni petits petons,
no?
I, a més,
és una novel·la
que ha sortit el mateix dia
en dues llengües.
En català,
petons de pluja
i en castellà,
besos de lluvia.
Oh!
Sona romàntic
de les dues maneres, eh?
Sona molt romàntic.
I ara s'està traduint a l'anglès,
que encara no sé com es dirà,
perquè el meu anglès
l'he gestat
i l'he escrit
tot en català.
Tot,
absolutament tot.
I els sentiments són
aquells que sents
dins de l'ànima
i del cap, no?
I després me l'he traduït
al castellà,
o sigui que m'he fet
la feinada
de fer-te els llibres.
D'una cosa i l'altra.
Però estic molt contenta
perquè la gent,
esclar,
és molt nova, eh?
Fa cinc dies
que està al mercat.
Però la gent que se l'ha llegit
i que m'ho ha dit,
diu,
és que no la puc deixar.
I per un escriptor
no hi ha res millor
que et diguin
que un llibre
t'enganxa
des de la primera fulla
i que no la pots deixar, no?
No et volies ser arriscada,
jo,
que m'encomentaves
que tu també has fet
la traducció
tant en català
com l'havies pensat
i d'alguna manera
l'havies peït
com en castellà
per,
precisament per això,
per retransmetre
i continuar
dient a la gent
el que volies dir
d'una manera
o de l'altra, no?
Saps què passa?
Però canvien molt
les paraules
del castellà
i del català.
La meva manera
d'escriure,
no dic que sigui
la de tots els escriptors,
ja dic com jo
faig la feina, no?
Jo primer
les coses
les he d'haver sentit
a dins.
No vol dir
que sigui la meva història
ni la meva vida, no?
Però, per exemple,
un moment apassionant,
romàntic,
jo el puc haver viscut
amb un home
i després imaginar
i posar amb la boca
de la protagonista
que n'és una altra,
evidentment, no?
Però tot ho he de sentir
dins de l'ànima.
Tot ho he d'haver
viscut petit,
sobretot experimentat
en quant a sentiments
parlem, eh?
I, esclar,
aquesta vegada ha sigut
viure-ho en català
per passar-ho a català
en el paper.
Però,
a l'hora de fer la traducció,
m'he empapat
d'aquells sentiments
que jo,
com a persona bilingüe,
tinc.
Perquè jo veig néixer
en una família
on el meu pare
parlava en castellà,
la mare en català,
amb els germans en català.
I a la meva família actual,
jo tinc cinc fills,
doncs amb els meus fills
parlo en català,
però amb el meu marit
en castellà.
Llavors, esclar,
per mi la dualitat
de les dues idiomes,
o sigui,
surt espontani.
I els sentiments
que sento,
també els sento,
amb els dos idiomes.
Núria,
no ens queda més temps.
Fem una cosa,
no la deixem marxar.
No, no,
que demà torni
perquè, escolta,
la marxa que porta
és que parla de...
És que us ha d'explica
un munt de coses.
No, i a mi, escolta,
a mi m'agrada
sentir-se a vosaltres
perquè a vegades
les dones
no les jutgem
com les hem de jutjar
en un sentit
de diferents nivells
culturals.
I, clar,
quan veus, per exemple,
que estàs en un nivell cultural
i s'expliquen d'aquesta manera
que ho senten,
el que diuen,
és bonic.
És bonic escoltar,
és bonic escoltar.
Demà tornem a trobar-se.
Suposo que tornaràs a vindre.
Moltes gràcies.
Encantadíssima.
Estar amb l'àvia.
La Sílvia és una cosa fantàstica.
Moltes gràcies.
Des de mà,
una altra vegada aquí.
Fins demà.
Fins demà.