El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a dorsos al català.
Jo espero que no marxi a Cuba, que estigui amb nosaltres.
Avui Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Jo sempre fent referència a la música que ens dona la benvinguda a la nostra sintonia.
Avi, que no marxarem a Cuba, ni vostè ni jo.
El que sé que hem de buscar algun drapaire, eh?
Sí.
Perquè, d'acord-ho, el divendres va ser el que vam acabar de parlar i crec que va ser força interessant, no?
Perquè és un... Podríem dir que és una professió que ara ja tampoc s'estila massa.
Sí, sí, però...
S'han perdut moltes professions.
Per exemple, és curiós perquè llavors...
Perdó.
El drapaire no calia... Era una persona que es dedicava...
El meu anava amb un carret i un roquet, el meu anava amb un sac i una romana,
allò de pesar, saps?
Anava per les cases i agafava, doncs, la gent, la roba, roba, ferro, coses que tenien a casa...
Coses que normalment són inútils, no?
Que no servia per res.
I llavors ho comprava tot.
Llavors, aquella vegada ho portava amb un magatzem que aquell comprava amb aquests.
o sigui, aquests drapins que anaven pel carrer, llavors ho portaven amb aquests que n'hi havia dos o tres a Tarragona, importants.
Però el curiós d'això...
Perdoni, m'avi, al carrer Puig de Sitges hi havia un.
Sí.
Que nosaltres sempre li veníem a ell.
Bé, al carrer del Comte hi havia un que va ser bastant important, que és el que vaig conèixer més...
Veus? Ja hem trobat els dos que hi havia.
No, hi havia més, eh?
Sí, al carrer de Sevilla hi havia un altre, però aquests són nous.
Però el que són dels vells era el que era el Comte.
Clar, aquest ho comprava tot.
I què passava?
Que aquell jove desconeixia, que ell sabia que tant d'això fa tant, tant del paper, tant.
Però llavors hi havia gent que jo havia fet anar a vegades a dir, mirar,
i entre mitjans del paper hi havia alguns llibres molt importants, llibres interessants.
Castelló se'm va acudir la idea, en aquell temps, de replegar llibres i fer compra i venda de llibres.
Però clar, les més possibilitats del lloc no era permès, això.
Que llavors va posar-se un a la Rambla, i es va posar després allà a Correus,
que també feia això, compra i venda de llibres, i la gent anaven.
Clar, aquell desconeixer el valor, doncs, després sí.
Després ja va espavilar aquest trepall.
A veure, a veure, aquí hi ha marro, eh?
I es van espavilar, i llavors els que anaven seleccionant el coure, el metall,
cada cos sabia que tenia uns preus, saps?
Vull dir que anaven seleccionant.
I això que dius tu, les botelles del cava, que de moment no hi havia moltes,
però després ja resulta que, com que el vidre anava a tancar,
les mateixes fàbriques compraven les botelles.
Sí.
Compraven les botelles.
I li dic, nosaltres, no sé si era...
Així com ara no ho compren, llavors, les fàbriques, doncs, compraven les cava.
Doncs està molt malament fet, avi, perquè és allò de reciclar,
doncs una manera també d'ells de tenir vidre sempre de les ampolles,
de les seves ampolles, i també seria una manera d'estar llar.
Això també es passava amb les botelles d'aigua, segons quines botelles...
Les de Vixi.
Cervesa.
Les de Vixi.
Cervesa, segons quines, les tornaven a reciclar.
Bueno, a reciclar, a tornar a fer servir.
Perquè hi havia fàbriques que teníem també,
una fàbrica a netejar botelles i coses d'aquestes, saps?
Vull dir...
Hi havia els nens, sàpig?
Jo crec que tot això estava mig destinat als més petits.
Sí.
A veure, m'enrefereixo a nens de vuit, set...
Sí, bueno, per dir una altra cosa.
Avui en dia, amb l'excusa dels petits,
amb els curs d'això, amb els curs d'allò,
la gent va fent el que els convé i els agrada.
Ara es compra un juguet petit pel nen,
però qui es fruta és el pare.
Eh, sí, és cert.
O l'àvia o...
Tens tota la raó.
El nen convé aquest llibre.
Mira, compra aquest té bé o que veuràs que t'agradarà.
Ja veuràs que és maco, nen.
Ja veuràs que és maco.
Que inclús, llavors, això de les botelles aquestes,
ja inclús, quan va anar decaient d'aquesta forma,
que la gent ja no es preocupava en els seus senyors,
s'han de guardar una botella.
On la guardarem?
On la posarem?
Ja, no val la pena.
Llavors, inclús hi havia algunes parròquies
que quan venia Nadal, passat Nadal,
o aquestes festes,
es dedicaven a anar a les cases
a recollir botelles buides
per vendre-les i ajudar...
D'una manera, sí.
I que la gent ja...
Bueno, mira, la guardarem, la guardarem.
O sigui, que tot ha anat...
Ara, aquests drapaires de llavors,
els que deien drapaires,
ara no se'n diu drapaires.
Ara se'n diu xirimileros,
se'n diu...
Depèn del d'allòs.
I si tu vas, per exemple,
al Mercadillo, els diumenges,
i no vaig al Mercadillo,
veuràs que hi ha uns que tenen
unes peces seleccionades.
Unes altres,
que han anat pels contenidors de Tarragona,
contany o el que sigui,
anar a veure què hi ha.
Com que hi ha gent collant-se en tot...
O coses, avi,
que tenen ells per casa
que no sabien ni que tenien
i que han anat allò que dius,
anem a les golfes a veure què hi trobem, no?
I llavors vas a vendre-ho amb ells.
Sí.
O sigui, que no són drapaires,
però n'hi ha alguns que quasi que ho són.
I n'hi ha uns que veus unes curretes allí
que són arreplegades de contenidors
o gent que han llançat.
Sí, sí, sí.
Altres que compren, doncs, una...
Jo tinc això i llibres.
Va, va, porteu llibres.
I clar, o sigui que aquells magatzems...
Però algunes vegades, avi,
entre vostè i jo,
hi ha moltes vegades que dius,
ostres, hi ha coses que no serveixen
o almenys personalment en aquell moment
no serveixen,
perquè clar, no saps mai,
però hi ha d'altres coses
que algunes vegades t'has sorprès a tu mateix
i dir, o sigui, això ho portava buscant
un munt de temps.
Sí, sí, sí.
Això, fixa't quina meravella,
quines coses que n'hi ha.
Sí.
I allí compraves,
si tenies picardí en saber comprar i vendre,
o ho saps,
doncs pots trobar coses que...
que pots trobar.
Això també passava, avi,
fent una mica referència
al que hem comentat alguna vegada,
a Barcelona amb els encans.
No, que si sabies on anar a buscar?
Sí, sí, sí.
O com les glòries,
que també de tant a tant
hi ha per allà al mercat i això.
Allí hi havia dues etapes.
Ja, els primers, hora,
ja els primers, hora,
que es quedaven el més bo.
I llavors anaven d'això.
Jo recordo aquí a Tarragona, eh,
que vaig comprar dues peces molt bones,
bones,
estaven mig fetes brutes i el que sigui,
i aquest, va,
no sabia d'aquest lloc,
que no són moixons,
d'aquests moixons,
saps que de vegades veus en aquella cua.
Doncs va, guàrdem-ho,
jo sense importància,
però vaig pensar mal per mal,
de tant,
i l'altre que eren dues peces de plata.
Què diu?
Sí, vull dir,
i coses així s'han trobat.
Perquè ara no,
ara tots ja van mirant,
ja saben més o menys,
ja tenen més idees.
És que l'euro està fent molt de mal, eh?
L'euro està fent molt,
però no molt de mal.
Però saps què passava, llavors?
Que la gent comprava una cosa per un duro,
i si venien per dos duros,
ja havien fet el gran negoci.
Però és que podia coincidir
que aquella peça d'un duro
no podia val de cinc.
I el que ens sabia,
el que era antiquari de veritat,
aquell anava amb aquesta cosa.
I també, hàbit,
et trobes,
ho dic,
perquè ens hem trobat
que moltes vegades tenim a casa mobles.
Clar, tu no tens mobles.
Tu saps que aquells mobles
pertanyien a la teva àvia,
o que ja feia molts anys
que estaven allà a casa.
I clar, els tens més o menys bé.
A veure, no els has cuidat massa,
però tant en tant,
a millor la teva mà de no sé què,
la teva part de no sé quant,
tu l'has fet,
i han anat quedant-se macos
dintre del que és el temps, no?
I clar, t'arriba una persona,
arriba el moment
que has de canviar de casa,
i dius,
què fàvem aquells mobles?
I clar, tu no en saps,
i també una persona
que sí que de veritat sap
i que té ull,
si és honest
i no va pel negoci,
o almenys ho intenta allò
que dius,
mira, has sigut una bona persona,
no ens ha enganyat,
doncs a lo millor tres,
no alguns cadascons.
Jo t'explicaré...
Si no, te pot dir,
això, no val res,
això, aquest mobles
t'ho he de guardar, no?
Jo ara t'explicaré
que no ho hauria d'explicar-ho
perquè potser algú s'enfadarà,
però hi ha dues maneres.
Escriu a poc temps, digui'm, digui'm.
Hi ha dues maneres.
Ràpid.
Per exemple, molts van a un pis
i mira els trastos,
va, això no val res,
això no val, no val...
I hi ha alguna peça,
hi ha dues peces
que valen bastant.
Però ho posa tot al mateix lot.
Diu, va,
això també m'ho quedo.
Però li faig un favor, eh?
Pensi que li faig un favor.
Igual, mira, m'ho quedo tot.
I llavors aquella persona
diu, mira, demò em prendré això
perquè vaig al descarregat,
pren aquelles dues, tres, quatre peces
i les altres ja no va a buscar-les tant.
I ja no les tornes a veure mai més.
El mercadillo, per exemple,
si has de comprar una peça,
la peça que t'agrada...
No, el mercadillo.
I el Gran Bessar de Turquia
i aquests peus que he anat jo,
com que ja tens l'experiència,
el que has de fer és,
la peça que t'agrada...
Agafa-la.
No, no mirar-la.
Per què?
Deixar-la que d'aixòs
i preguntar les coses més tontes que hi hagi.
I aquell mira i diu,
aquest no sap de què va.
Aquí tinc això bo i no s'hi fixa.
I en canvi, fixa'm que es fixa en aquestes rocades.
I llavors, m'has mirat això, això...
Escolti'm, i això,
que t'heu obert?
Per què no ho ve, això?
I aquell pensa,
bueno, mira mal per mal.
No l'apreto
perquè tampoc sap el valor que té.
No sap el que val.
Llavors, és aquella prú.
Què diu?
Vostè és molt llest, eh, avi?
Són anys.
Vostè és llisto, eh?
No, no, són experiències, no?
Que sempre, bueno,
sempre hi ha un més viu que un altre, eh?
No, i tant, no, no, i sempre.
Avui, continuarem parlant demà, eh?
Bona.
Un pot un ar.
Adéu, sí, ja, fins demà.
Hasta una altra.
Adéu.
Unes mir WHAT 퍼finde...
Un artista que pateja la cara de terra投nova.
Gràcies.