El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timoner i el nostre amo i catorze mariners
eren nascuts a Calella i...
Avui, Ramon, bona tarda i benvinguts.
Bona tarda.
Com prova? Ja estava aquí després, tot un llarg cap de setmana.
Tornem una altra vegada a reenganxar i estàvem...
Ui, de què va?
Bueno, hi ha coses que, per exemple, estàs dient que t'expliqui coses
d'aquell temps del teatre i de Barcelona.
Però ja ve que jo que ara hi volia fer una mica de teatre, avi.
Ara em volia fer una mica de teatre.
Avi, se'n recorda vostè de què parlàvem divendres?
Sí, sí.
No, ara faci vostè teatre també, home.
No, saps què passa?
Que encara que no ho vulguis, t'anem a recordar,
perquè, clar, et mous uns punts, per exemple, viscuts,
i et dic a Tarragona...
Va bé.
Soprèn a sèrio l'Aviam Montt.
Bones companyies de teatre, d'aficionats...
Perquè tenen en compte una cosa, eh?
Que aquí a Tarragona...
No, no, no, no, no estàvem parlant de teatre ni d'aficionats.
Vam començar a parlar-ne, eh?
I havíem de parlar també de manera...
Però ens vam girar cap a la Lola Flores, que la va conèixer...
No, no, deixes-te això, ara deixem.
No, no, no, no, aquest tema...
No, em refereixo amb el sunt del teatre, l'afició.
No pot ser això.
A aquí a Tarragona hi havia artistes, per exemple,
Jòria Maria Terrassa, hi havia altres d'aixòs,
que quan venien companyies de Barcelona,
ja tenien un paper, ells aquí no portaven un d'allà.
Entens com ho diga, Pia?
I a vegades venien companyies aquí a Tarragona
i ja també tenien aquí algun que sortien de compart,
bueno, d'extres o què sigui.
Però a Barcelona en aquell temps,
parlem ja que del teatre, ho dius tu,
i de les revistes, i aquestes coses,
les revistes que t'agraden...
Jo no, ja directament el gra.
Sí.
Doncs a aquestes revistes,
clar, hi havia també una altra part
que em sap greu,
perquè ho estàs provocant, provocant.
Pensa que quan vindran els Franys Joan, per exemple,
i llavors feia l'Emili,
doncs aquestes companyies, a vegades,
hi havia 5, 10, 12 figures,
però clar, a vegades hi havia un conjunt de 25, 30 o 50.
Déu-n'hi-do.
Sí.
El coro, els supers vedets,
però clar, aquestes no cobraven el que havien de cobrar
i s'havien de guanyar la vida de moltes maneres.
I potser anaves amb un bar d'aquells de per allà,
m'entens com ho dic?
Sí, sí, sí.
I trobaves, doncs, alguna d'aquestes
que esperava fer companyia o fer...
Vull dir...
O sigui, que feien doplete.
Doplete.
Saps com vull dir?
O sigui, que te trobaves en tota classe.
Què m'ha dit, avi?
I llavors també trobaves ja en martistes ja bones,
com ara la Lirio, aquella...
La Lita Clavé?
No, la Lirio.
És un nom més complex, no?
La de Lirio,
que després també aquesta va haver un problema...
Bueno, va ser comentaris,
que va conèixer un governador que es va entrar al camí,
que el va parar...
O sigui, hi havia sempre d'això.
Després hi havia la vella Dorita,
hi havia una sèrie de...
Entrava a vostè i jo,
per no haver internet,
estaven molt informats en aquell temps, eh?
Bueno...
Com corrien les llengües, eh?
Vull dir que en secte sortia una vedet
que no te l'esperaves,
i omplia el paral·lelo,
doncs ja sabies que anaves allà.
A veure, doncs,
revistes molt bones,
la Cuenca,
fins a una sèrie d'actors,
també,
amb teatre,
tenies el Martínez Sòria,
però també en revistes tenies un Cuenca,
tenies l'Eladi,
tenies...
O sigui,
que hi ha també...
En aquest l'Eladi,
recordo jo,
que era l'època de Franco,
per exemple,
i clar,
segons quins xistes,
segons quines coses,
no es podien dir.
No es podien dir, clar.
Perquè clar,
els llengües el multaven.
A més,
si no recordo malament,
en cada sala,
o gairebé en cada sala,
hi havia el censurador de torn.
Sí, sí, sí.
Al qual cosa,
prenia nota
i estava pendent
de tot el que es deia,
de com es deia
i de quina manera
s'insinuava la veritat de torn.
Sí,
ara t'explicaré això,
t'explicaré una cosa
que ho explicaré,
no te l'explicaré.
Vinga, explico.
Vinga,
mullis.
L'Eladi,
l'Eladi,
doncs,
ja li deien
que expliqués els xistes
que la multa
li pagava el mateix públic.
Ah!
Sí.
I ells sempre...
Tu, xat, arrenca't!
I ells...
Sí, no,
me'n recordo jo
que en un dels xistes
que sortia ell
és que en un baú
treia, per exemple,
unes roses,
una de blanca,
una de groga,
i llavors,
és que com...
I llavors,
l'última hora
em treia de roges.
És clar,
com més encerrada
d'on estan,
marrojos salen.
Ah!
O sigui...
Que bo!
Que boníssim!
Després,
un altre dia,
amb un sac,
amb un sac,
portava serradures.
I portava serrind d'Itàlia,
que era quan hi havia
Itàlia, Alemanya
i Japó contra la guerra,
i com que Itàlia
estava d'aquella manera
que ja s'anava...
Era per la Segona Guerra Mundial,
més o menys.
Doncs ell deia,
serrind d'Itàlia,
amb segones...
O sigui,
que sempre,
sempre,
vull dir...
I no hi havia...
Hi havia,
vostè i jo,
no hi havia algú...
A veure,
jo sé que vostè és molt observador
i aquestes coses
a l'escala.
Algú que enredés
al centre de l'allò,
vinga,
que li convido a alguna cosa
i ara tornem a entrar.
No?
No hi havia ningú?
No, no,
llavors ell sabia
que la multa...
Havia de caure igual, no?
Ell no la pagava.
El públic ja l'esperaven.
vull dir a base de...
Ah, d'acord, d'acord.
En èpoques d'aquestes.
És com ara l'altre dia
m'han explicat un xiste
referent a això.
Diu que va anar un
a patejar el criu.
Sí, sí, sí.
Que volia que li poséssim Franco.
Franco.
I el capellà de...
Hombre,
este nombre de Franco
no existe.
Hombre,
buscar otro nombre...
Es que yo quiero
reumorar el reviviento.
Sí, sí.
Diu, hombre,
no, a veure,
ponle Claudio.
Ponle Claudio,
que és un nombre...
Hombre,
me gusta.
Porque ahora le diré Claudillo.
Clar, veus?
No le diré Franco,
pero le diré Claudillo.
Quedarà tot a casa, no?
O sigui,
que veus els xistes
sempre a cada època.
Sí, sí,
no, i a més,
aquestes coses segurament
que abans es feia molt,
allò de jugar
amb les dobles paraules
i les dobles coses.
Això que deies de la censura,
et diré una cosa,
quan érem joves,
érem una companyia,
anàvem a una companyia
que fèiem teatre,
anàvem pels festes majors
i tal,
però abans d'anar
a la companyia,
havíem d'anar allà
a Falange,
a representar l'obra,
fer l'obra,
si no tota una part d'obra
amb un de censura.
A veure si nosaltres,
l'obra era adequada o no adequada.
D'acord.
Jo llavors sortia també
a finals de festa,
sortia d'humorista,
de caricato,
amb xistes i bonoles,
alguna cosa.
Però jo havia d'anar primer allà
i apuntar els xistes
que podia explicar.
o sigui,
els acordits que hauria de dir
i de quina manera
s'haurien d'explicar, no?
Sí, sí, sí.
O sigui que jo,
la censura havia de passar,
el que passa,
grabes un poble
i miraves per la gent que hi havia
i sempre un xiste fes
i la qüestió era,
i clar,
els d'allà,
com que reien,
no et prenia nota
la censura del poble,
però havies de passar
per la censura.
i la roba també?
Mira,
ho deixem per demà,
avi.
La roba a la televisió.
Sí?
Ja ho comentem,
ja ho comentem.
Igual que les pel·lícules,
que també les pel·lícules,
hi ha moltes pel·lícules
que no han arribat mai
i d'altres que comencen a arribar ara,
d'aquelles que,
precisament per això,
per algun contingut
una miqueta pujadet de to,
una mica eròtic,
i aquells viatges a França
que es van fer.
Oh,
a Perpinyà!
Avi,
gràcies,
fins demà!
De la flota d'Ultremà
el timonet i el nostre amunt
i catorze mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell,
quan el català
sortia a la part
dels nois de Calella
i la i eliga