El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Oi, que guapo que ve avui amb tratja i corbata, eh?
No te n'enriguis.
Ja sé que l'inauguració va ser ahir, però jo crec que encara li dura, eh?
Ja saps que jo disfressant no m'agrada anar aquí.
No, però si va molt guapo.
Jo, la veritat, a vegades, un dia vaig trobar una cara per davant de casa de Castellernal, precisament.
I aquelles noies que allà a la porta, estaven a la porta,
i aquell dia, per un motiu, vaig tindre que posam, doncs, corbata, traja, i d'aixòs no.
I al passar, es dic, bona tarda, passiu bé.
Diu, escolti, no és el martí.
Ai, que no ho coneixia, home.
Oh, i és que saps què passa, que a mi no m'agrada anar...
Jo dic disfressat, perquè, doncs, no, no és disfressat.
Home, no.
Vull dir, es n'ha forçat.
Sí, a vostè no li agrada això de la corbata?
No, no, no, perquè és una miqueta també d'allòs,
perquè vas a una festa i veus que tots van...
Veus que a cap d'un rato que fa calor...
I això passa de nit de cap d'any, ni més lluny, mira.
Sí, sí.
I quan ets fes la corbata?
Això passa a partir de les dues de la matinada.
A partir de les dues, quarts de tres de la matinada,
llavors ja...
Oh, si arriba.
Llavors ja n'arriba.
Escolta, i no t'has trobat, de vegades, jo vaig trobar una vegada també amb una festa d'aquestes,
que van portar el pollastre, i allí hi havia unes senyores i una gent que si al gabinet se'ls marxava al gabinet,
que si tombava, no sé què, dic, escolteu, perdoneu.
Dic, perdoneu.
Que no sàpiga greu, però el nostre senyor va fer les mans per moltes coses.
Jo sentint-ho molt, jo agafo les mans.
Ai, xic, és veritat, ai, no xic...
I al cap d'un moment, escolta...
Estaven tots menjant pollastre d'una manera.
Tot eren mans, no sabies on tenen les pollastre, on tenen les mans, i...
Això a mi em passa a mi amb els llagostins.
Amb lo fàcil que és trencar el cap, obrir el llagostí, amb aquella persona que veus...
A veure, hi ha molta gent que té traça, a veure, qui tingui traça, que ho faci.
Ei, que jo ho respecto totalment.
Però a mi no me surt allò d'entrar allà al llagostí,
i obrir-lo a poc a poc...
No, perquè me posa nerviosa i jo crec que se m'ha mal gust i tot del llagostí.
Sí, el que passa és que a vegades hi ha coses que s'han de fer...
S'han de fer, mira, és el protocol, i s'han posat unes normes, el que sigui...
Ai, però...
Però escolta'm, escolta'm...
Allò no es pot treure.
Tu, per exemple, si has tingut la sort d'anar a vegades a menjar amb una barca,
o a menjar amb pescadors...
No puc, no puc.
Que si et descuides, que si et descuides, te quedes sense la part corresponent.
Ai, jo i el meu estómac no podem anar amb barca.
No, no, dalt de la barca.
La barca parada, el d'això...
No, no, però clar, el riu aquell que fa l'aigua fins i tot parada,
això m'amereix molt.
Jo no podria ser pescador avi.
No, doncs no.
Però vull dir que hi ha coses que jo trobo que respectant toqueta ser de protocols,
o potser soc ordinari, potser soc...
No, no, no.
Natural, se li diu natural.
Però hi ha coses, hi ha coses que assaborejar-les és, per exemple, les gambes, per exemple...
Tu saps que és una galera?
Sí, i tant.
Que diem...
Oh, les gambes!
Que li posem a l'arròs.
Uh!
Unes galeres.
Tu saps unes galeres frigidetes?
Aquella miqueta que allò estraïdor, aquell oliat que deix, que només se sucapa...
No has d'anar amb cabineu.
No engreixa, eh?
No engreixa això, eh, avi?
No, no engreixa el pensar-ho quan ho menges.
No, no.
Però vull dir que hi ha coses que jo les respecto, no?
Sí, sí.
Perquè vas a una festa, aquells tovallons blancs, allò, tota aquella sèrie de flors per allà damunt,
que no sé per què serveixen, no?
Perquè...
Home, per fer bonic.
Per això.
Per la presentació del plat, tot això.
Però vas mirant les flors, potser que ets esperant que et portin el...
El menjar.
El plataret.
Perquè tiri, tiri.
Això és broma, ja saben que jo quan me poso aquesta conya, m'agrada la conya, no?
No, no, i tant.
I entre conya i conya també has de dir...
Marinera, conya marinera.
Encars de dir alguna cosa que d'això és, no?
Però sí, ja trobo que hi ha coses que són pròpies.
Diferent les coses de la mar, trobo que són més pròpies de menjars d'una manera.
Sí.
Diferent d'altres coses, d'altres menjars...
Però m'anava a explicar no sé què de la barca, que és sense...
Sí, no, no, no.
És que et convint en una barca i la barca és normal, ho he explicat moltes vegades, no?
Allí hi ha la gran cassola i allí hi ha els patates amb el peix,
o l'arròs amb la dioli, o això.
I, clar, llavors cadascú té una part.
Està en el rodador, ara ja no, perquè ara ja mengen a casa o fan el que vol per aquell temps.
I llavors, clar, cadascú amb la collera de fusta...
Anar agafant, no?
Anar agafant, agafant, agafant.
Home, aquí era menjador...
I d'això es deien, ep, cuidado, eh, si hi ha alguna peça d'això, que aquest és la meva part.
Però llavors a tu t'enganxava amb el poble de tu innocent.
I, escolta, explica això, i di això.
I tu, mona, fe...
I tu, vinga, vinga, explica.
Porta el fanal, que el fanal és aquell corró pla de baix perquè no caigui la lloc.
I tu, mona, vas.
I quan te la vas, compte, la cassola estava...
Vull dir, tu dius, bueno, ja que he menjat aquí.
Vull dir, vull dir, que no podies anar amb punyetetes d'agafar la de lloc i el gabinet, no, no.
A cullera de fusta i arriba.
Ja ho explicaré després, no?
Vull dir que sí, perquè hi ha coses que tenen una substància més, no ho sé.
Que vostè ha sortit moltes vegades a la barca, avi.
Que ha sortit el...
No.
Perquè jo dic que sempre he comentat que l'avi Ramon...
Ha sortit a pescant, no.
Jo he sortit, he anat en plan de dir això.
No a pescant, però, si no a una volta amb algun amic que tinc una barca i que digui, vinga, Ramon, puja cap amunt.
No, a més a més, ha sigut a la barca, és a dir, al Serrallo, doncs, les barques allí estaven...
No, i després també a casa, doncs, fas...
Clar, a casa, amb l'intimitat de la casa, que menges com te donar l'alegant i ningú et veu,
saboreixes segons quines coses, que és allà del vidre, de la casa del vidre.
Ai, de què, què, què?
Una casa que fos de vidre.
Ai, sí, que dèiem ahir.
Vull dir, a vegades, que el gabinet i la forquilla...
Que deixen moltes vegades de banda, no?
De banda.
Perquè veus una costelleta d'aquelles tendretes que comencen a dir-me el gabinet,
què treus?
No, res.
Que treus.
No, res, no, res.
Vull dir, si a vegades la gràcia és...
Jo he trobat això, també una senyora, ai, i mirava a mi, no, no, no, agafi-me les mans, dona.
Faci, faci, faci, dona, no pateixi.
Vull dir que hi ha coses que...
I sembla que siguin descobrint, oh, menjar amb les mans, què és això, no?
Sí, sí, sí, sí.
Ara, hi ha maneres de menjar amb les mans.
Clar, clar, home, a veure.
Hi ha un xopoteo aquell que llavors t'hi escolta amb tu.
No, això no, això no, això que acabes banyant-te, no.
Però tu també aquella...
Veus que persona, que primerment dones, principalmente,
que veus que en aquella delicadesa fan anar els dits d'aquella manera,
fan anar la mà, que hasta sembla una espècie de poema.
Com de ball, no?
Sí, com una espècie de poema.
O sigui que també és poema fent anar les mans i els dits,
que no pas amb forquilla i gabinet.
Vull dir que ja tot és raonable a la vida, jo crec.
I tant.
Jo crec que tot es penja-s'ho.
Avui, avui, no sé si és que teníem gana, però no parla de menjar,
de parlar de jalà, de menjar, de menjar, eh?
Tot ha sortit...
Hem començat amb el pollastre, després hem anat amb els llagostins
i hem acabat amb les costelletes, eh?
No, no, i tot ha sortit d'una exposició, i veus tu...
Perquè vegis, eh?
Que per cert, ha anat bé, no?
Sí, sí, sí.
Que no hem acabat de dir...
Sí, sí, sí, no, la gent contenta, tots contents,
i és el que dic jo,
que a Tarragona hauria d'haver més exposicions d'aquestes col·lectives d'aquesta manera.
El que passa és que no hi ha lloc,
no hi ha lloc a Tarragona per fer exposicions d'aquesta manera.
perquè, clar, tens el carrer Major,
que és contemporani, l'Ajuntament, fa aquells llocs.
El pati de l'Ajuntament, també, també.
I, bueno, saps què?
A veure si s'anima, Navi.
Demà...
Continuarem parlant.
Demà continuarem parlant.
Vinga.
Perquè això ja té...
Demà és divendres 13, eh?
Ai, 13.
Això no sé si fa por...
No!
Ja ho parlarem demà.
Avi, fins demà.
Ojalà no tinguessin...
Adéu, digui, digui.
Ojalà no tinguessin 13 milions.
D'euros estem parlant, no?
D'euros és el que sigui.
Oh, i tant, i tant.
Amb el de cap, què tindria després?
Jo li estalviaré.
Amb el de cap.
Fins demà.
El meu avi, el dins de tots,
Varen morir a coberta,
Varen morir al peu del canó.
Fins demà.
Bona nit.