Felip Caudet, bona tarda.
Bona tarda, Núria.
Confessa, què has estat fent fins ara?
Que no portes la secció preparada?
Home, home, doncs la veritat preparant...
Bueno, preparant, visquent aquesta primavera,
de ser sincer, amb les cures depuratives,
una mica preparant una mica el cos també,
perquè ara ve l'estiu,
tornant a les dinàmiques de l'ioga, una mica...
I és que el Felip predica amb l'exemple
i quan us diu que us aneu a passejar per la platja
vol dir que ell ja fa dies que hi ha anat, eh?
I tant que sí, i tant.
Això és un problema, ara arriba i diu
és que no tinc tema, vull de què parlar-vos.
Doncs mira, saps què?
Farem qüestions personals meves.
Qüestions personals?
Sí.
Bueno, segurament poden servir a molta gent que ens escolta,
perquè els mals són bastant més populars del que semblen.
A vegades creiem,
és molt comú aquesta actitud en la malaltia,
és un procés exclusiu.
A vegades creiem que només ens passen nosaltres les coses, no?
Llavors és recomanable, per què no, compartir-les,
des d'aquest punt de vista patològic,
compartir-les perquè...
Això, a mi no m'agrada aquesta frase,
allò de mal de muchos,
consola de algunos,
de pocos, no sé com està.
De tontos.
Sí, però no m'ho volia dir, no?
Ah, no, però és així la frase.
Penso que no és això, que no és això, no?
Consolar-se amb el mal dels altres,
però allòjar-se, sentir-se comprès,
no se sent acompanyat,
acompanyat, doncs fet a compartir-ho pot ser una bona mesura.
Sí, perquè no et sents sol.
A vegades és allò que passa de...
Ai, la típica temporada d'humitat, no?
Ai, quin mal que em fan els ossos.
I veus que a tothom li fan mal als ossos.
I t'ajuda a comprendre una mica més.
Dius, però serà el temps.
I ja t'entretres del cap,
volguem dir, no és cosa meva, és el temps,
si li passa a tothom.
Tampoc hem d'aludir responsabilitats amb el que ens passa, eh?
Com és que hi ha persones que són hipocondríques?
Això de la hipocondria?
La hipocondria, en principi, és un...
Bueno, digueu-ho tu, és un exagerar la malaltia
o pensar-te que estàs malalt.
Com va, això?
No, és un trastorn típic en què la persona,
quan sent alguna descripció d'alguna malaltia,
la llegeix, l'hi expliquen,
sent algú que... o veu algú que li passa,
doncs és la tendència a pensar que
algun dels símptomes que tens tu,
que no són símptomes, sinó simplement
manifestant-nos el teu cos,
volen dir el mateix,
és a dir, volen dir que també tens aquella malaltia.
Llavors són gent que constantment se senten malalts.
I un dia tenen una cosa, i l'altre dia un altre.
És el que el popular tenim com ser molt aprensiu.
Quasi, quasi.
A veure, petits episodis d'hipocondria,
tot i que, clar, no es pot tipificar així,
no es pot donar aquesta etiqueta tan bèstia,
els tenim tots en el sentit que, per exemple,
això és molt típic, eh?
Quan algú et diu,
ai, doncs jo tinc al·lèrgia al pol·len
i m'ha pica tot, m'ha pica tot.
I tu immediatament comences a rascar-te.
T'ha pica tot, eh?
No? M'ha sortit una erupció a la pell
i ja instintivament et rasques.
Sí, però l'hipocondria arribaria a l'extrem.
Clar, ja és malaltia.
Arriba a l'extrem,
perquè realment no és només en el moment en què li expliquen,
sinó que al final acaba creient-s'ho,
que té aquella malaltia.
I pot ser que de creure tu també el teu cos
reaccionen a allò que se'n diuen malalties psicosomàtiques,
que tu t'ho creus i llavors el cos, doncs sí, es posa malalt.
A veure, hi ha un tant per cent molt elevat
de les malalties que ens ocorren normalment,
com un ment,
a excepció de les que són traumàtiques,
és a dir, que són un cop,
hi ha un tant per cent molt elevat,
i quan parlem de tant per cent molt elevat,
parlem d'un 70,
o un 75%,
de malalties d'origen psicosomàtic,
que són les malalties que la ment,
com a manifestació o com a superació,
com a gestió d'alguns conflictes,
els que siguin,
potser qüestions de feina,
qüestions de família, qüestions emocionals...
Per superar algun problema?
No, no, no.
La manera de gestionar-ho
és fent unes manifestacions externes.
Llavors, això és una possibilitat.
El que és indiscutible
és que qualsevol procés,
encara que no tingui un origen psíquic,
no sigui un origen psicosomàtic,
bé adherit o bé associat
al que és un procés mental.
D'acord?
Perquè no som dos parts diferenciades,
realment som un.
Això és una de les grans preconiciacions
que fa la medicina naturista, no?
La globalitat, cos i ment,
doncs associats.
Llavors, quan entrem en malaltia,
això és el que no n'hem parlat,
em sembla, cap dia,
quan tenim un procés de malaltia,
sempre va relacionat normalment
a un procés de pèrdua,
en molts sentits,
a vegades simbòlic
i a vegades físic,
perquè perdem la capacitat de fer coses.
Suposem un esguins,
el turmell,
que aparentment és una disfunció anatòmica,
en el que hi ha hagut una rotura d'unes fibres,
doncs imagineu-se que això és un esguin prou gran
i que ens l'han d'immobilitzar.
i si és una persona molt gran,
per exemple,
que no té prou capacitat
com perquè en una cama
es pugui desplaçar,
doncs deixa de moure's.
Allò és una pèrdua de la mobilitat,
per exemple,
que va associada a les guins.
És una pèrdua de les capacitats,
perquè a partir d'aquell moment,
el millor que aquella persona
depèn d'altres.
Porta'm un got d'aigua,
acompanya'm al lavabo,
equits, equits, equits.
Llavors, la pèrdua
sempre ve associada
al fenomen de la malaltia.
i la pèrdua té tot un procés,
té unes fases,
fases com la negació,
és a dir,
tindre el problema
i negar-s'hi.
No, no, a mi no em passa això.
Com que a vostè no li passa?
Vostè té la cama trencada,
no ho pot moure's.
De fet, estem parlant
sobre la pèrdua,
hauríem de parlar un dia,
però allò ben parlat.
Sí, un dia parlarem més.
Pèrdues de mobilitat,
com dius tu, per exemple,
o pèrdues fins i tot
més aviat psicològiques.
Tota malaltia,
tot procés,
sempre porta associada
a aquesta connotació de pèrdua
i, per tant,
porta tot un procés psicològic.
Hem comentat la negació,
però a vegades també la ràbia.
Un dia en parlarem,
de les pèrdues.
Un dia en parlarem,
però el que et vinc a dir,
tornant a...
referent al fil de tot, no?
Sigui quin sigui,
sempre hi ha un procés psicològic.
Llavors,
el psicosomàtic,
que dèiem al principi,
seguint aquesta norma,
veurem que és molt més freqüent
del que ens pensem.
Bé, jo crec que això
li haurà passat a molta gent,
allò d'estar treballant a tope,
tenir un període fins i tot dur
de treball a esperar,
les properes vacances,
que veus que les tens ja allí a tocar,
arriben les vacances,
t'agafa un relax
i el cos peta.
I et poses malalt.
I et poses malalt
els dies de vacances,
els primers almenys.
Això és important també,
perquè és una cosa
que és bastant comuna
i molta gent es preguntarà
per què passa.
Què passa?
Nosaltres quan fem una activitat
diària,
com pugui ser treballar,
com pugui ser tirar endavant
una casa,
una família,
el que sigui,
activitat constant,
hi destinem un tipus d'energia
i de capacitats.
És a dir,
sempre estem en un nivell
d'alerta
i aquest nivell d'alerta
ve combinat,
atenció,
amb un cert nivell
d'inhibició,
inhibició de tot el que pugui ser
contradictòria en això,
com pugui ser,
per exemple posar-se malalt.
És molt comú,
gent que estan malalts
i van a treballar.
I es fan el fort
i van a treballar.
Tenim aquesta capacitat,
que és la capacitat
d'inhibició de la malaltia.
Està a un cert punt.
De vegades les malalties
poden més
que la nostra capacitat d'inhibició
i és quan,
irremediablement,
hem de deixar,
per exemple,
de treballar.
Però clar,
això té alguna seqüela,
no?
Si tu inhibeixes una malaltia
et pots més o menys curar,
però sempre deixo un...
Totalment,
perquè el que fem realment
és acumular.
Què passa?
quan vostè té una parella
de temps de descans,
en què què fa vostè?
Baixa les defenses,
baixa tota aquella capacitat
d'inhibició que tenia
perquè ja no requereix
tota aquella energia
per poder tirar endavant
les activitats.
Llavors,
què passa?
Pam!
Sembla que surti tot.
Simplement és una cosa
que hem anat acumulant
i que un bon dia
hem permès que passi.
Llavors, clar,
hi ha gent que ho porta millor,
hi ha gent que ho porta pitjor,
hi ha gent que a lo millor
necessita només dos dies
per gestionar-ho
i trobar-se més bé
i llavors passar unes bones vacances
i hi ha gent que li costa una setmana.
D'acord?
Però és important això,
la capacitat d'inhibició.
I l'avés molt comú.
Sí,
això m'ha associat,
mira, Núria,
a un efecte molt comú,
per exemple,
en el món del massatge.
Eh?
La gent va fer-se massatges.
Sí.
Molt bé.
Bon dia.
Típic cas,
això segurament a molta gent
que ens està escoltant
li haurà passat.
Es va fer massatges,
li fan un massatge,
tot ha anat molt bé,
se sent molt bé,
però el dia següent,
escolta,
està cansadíssim.
Se sent com si li haguéssim passat
per damunt una pisonadora.
Sí,
com és això?
I això normalment és perquè,
a veure,
a no ser que li haguin fet mal
fent-li un massatge,
això pot passar també,
si li ha fet algú que no en sabia prou
o el que fos,
però també pot passar perquè
quan es fa un massatge,
quan es fa una actuació corporal,
el cos cedeix l'atenció,
es deixa anar,
és el que dèiem abans,
és a dir,
deixa de banda la capacitat d'inhibició.
Llavors què passa?
Que tota la tensió muscular
del reste del cos,
tot baixa.
I pot ser que agafis una malaltia,
que siguis més propens d'agafar malaltia
després d'un massatge.
Llavors és el que ve,
la sensació que...
Bueno,
seguint aquesta norma
podríem pensar que sí,
però vaja,
en principi no és així.
El que ve és que
el demà,
com que t'ha baixat tota la tensió,
et sents extremadament cansat.
Per què?
Perquè normalment estem en tensió.
Nosaltres per rendir,
per treballar,
per viure,
necessitem sempre
una tensió muscular concreta,
que ens manté,
ens manté,
ens manté.
Quan ens despistem,
baixa.
Tensió muscular
que si és massa extremada,
clar,
llavors ja estem parlant
de la situació d'estrès
i de mal funcionament.
normalment això,
va desembocant en això.
el que t'estic explicant
és el mecanisme
de fabricació de l'estrès.
Quina,
hi ha alguna hormona
que es pugui dir
que relacioni això amb...
O sigui,
quina és la hormona
que ens fa estar
en aquest puntet?
L'adrenalina.
Ah,
i tant,
i tant.
És molt coneguda aquesta.
I tant.
És una substància
que ens manté
sempre en un estat d'alerta.
i com més situacions
de risc
o situacions
de més tensió
vivem,
visquem,
perdó,
més en fabriquem.
D'acord?
I més ens mantenim
en aquell llindar tensió.
Què passa?
Quan deixem de fer-ho,
ens desplomem.
El cos té un límit,
senyors.
Vull dir,
una pràctica
que hauria de tindre tothom
sense caure en l'hipocondraquisme
que has dit abans.
Hipocondraquisme?
Molt bé.
Sense arribar-hi.
doncs és escoltar el cos,
Núria.
És a dir,
segurament,
si li féssim més cas
a tot el que ens passa,
podríem prevenir
o podríem no arribar
segons quin tipus
a moltes de les malalties
que ens aborden.
Típic i tòpic.
A veure, senyors,
per arribar
a una ulcera d'estómac,
Núria,
primer hem de passar
per tot un procés
d'hiperacidesa.
La hiperacidesa
no és una cosa
que no es noti.
Al contrari.
és una sensació
que es repeteix,
es repeteix,
es repeteix.
Com es manifesta
la hiperacidesa?
És una sensació
de cremor a l'estómac
i de pesantor.
Estic tornant hipocondria
que jo, eh?
No,
no tant.
No,
llavors,
si de bon començament
comencem a notar
sensacions que no són agradables
a la nostra cosa,
sigui la que sigui,
Alguna cosa passa.
Vol dir que algú passa,
una mica ens hem de fixar
i tal vegada
canviant una mica
l'alimentació,
algun hàbit,
tal vegada
canviant una mica
el sedentarisme
que tenim
i potser
mouent-se una mica més.
Podríem prevenir
perfectament
altres problemes
que després ens vindran
i que seran més difícils
d'afrontar.
Per tant,
l'escoltar-se
no està malament,
però sense excés.
Sí,
perquè insisteixo,
si fem excés
pot passar això que dius,
que sent això,
ai,
ja tinc això,
sents que et fa mal la panxa,
ai,
a veure si tindré
no sé què,
ai,
si tindré l'altre mal.
No,
no,
tranquils.
però una mica d'escolta,
sí.
Perquè el cos,
cos important,
Núria,
gairebé sempre,
gairebé sempre avisa,
gairebé sempre.
Hi ha situacions molt puntuals,
no què sé,
per exemple,
els aneurismes,
els aneurismes són dilatacions
de les cartèries
que poden rebentar-se
si arribar a un extrem.
També avisen,
en certa manera.
Tendeuen les feridures.
o una feridura.
Normalment,
no acostuma a avisar
molt visualment
una feridura
des d'aquestes coses que no.
Per això et dic
que hi ha una sèrie de malalties
que avisar,
avisar,
no ho fa molt clar.
Però n'hi ha moltes que sí.
Les més comunes
acostumen a ser
malalties
que són progressives
i per tant
sabem que pot passar.
Si escoltem,
previndrem.
No és difícil
tindre una bona salut.
Ja ho vam dir,
ho vam dir en alguns programes
i això és una cosa
que hi ha des de l'antiga Grècia
que se n'ha parlat.
Els grecs
i els romans
n'ha parlat.
Però, Felip,
jo crec que el gran problema,
dius,
no és difícil
tenir una bona salut.
Jo crec que el problema
més gran que pateix
no només la salut
sinó en general
és la falta de temps.
Tu tens temps
d'escoltar el teu cos?
Tens temps de parar-te un moment
i dir,
a veure,
com estic?
Què tal avui?
Mira,
avui em fa mal la panxa.
Doncs en vez de menjar
aquest menjar ràpid
m'acuinaré una cosa
ben fresqueta i ben natural.
no hi ha temps.
Jo amb el que et diré,
no vull que ningú s'alarmi
perquè és molt comuna
l'alarma
quan diré
el que diré.
Ai, ara.
No, espantis.
I és,
normalment,
no és una qüestió
de falta de temps
la que ens aborda.
És una qüestió
de gestió del temps.
Això és veritat.
No és que no tinguem temps,
és que ens hauríem de parar
a pensar
a què destinem el temps
i fer una escala
de prioritats.
És òbvi,
si vostè té una feina
i vostè té una família,
doncs és possible,
això va a persones,
però és possible
que ho considerin
les prioritats.
Per tant,
la majoria del temps
la dedicaran a això.
Però segur que hi ha
uns espais de temps
que molt sovint
els perd d'una manera
bastant improductiva
i que precisament
aquesta pèrdua de temps
fa que no pugui
dedicar temps real
a coses que són importants,
com cuidar-se.
És òbvi que si vostè
té mitja hora per dinar,
poca cosa pot fer
en aquella mitja hora
de fer-se un bon dinar.
N'hi ha maneres,
però normalment
amb el ritme que portem
serà difícil.
Però tal vegada
haurem d'invertir
potser en què?
Altres temps,
potser després de la feina,
potser a la nit,
potser, no ho sé,
cap de setmana,
regestionant el temps,
siguem capaços,
per exemple,
de preparar menjar
més elaborat,
de més qualitat,
i que arribat el moment
del dinar
només ens falti
escalfar-ho una mica
o recondimentar-ho
o arreglar-ho.
La clau està en la gestió
del temps.
La famosa frase
no tinc temps
és...
No serveix.
Jo penso que
en pocs casos
realment
es pot fer servir,
a pesar que molta gent
la fem servir,
jo m'incloc també.
Però,
hauria de ser
una transformació,
és a dir,
vaig gestionar més bé
el meu temps.
Una manera fàcil
de fer-ho
és comptabilitzar
el que fas
al llarg del dia.
en hores
m'ha aixecut
el fer-se un horari,
m'ha aixecut...
Jo sé que això
és una cosa que costa,
però ja no dic
perquè ho compliu,
ho dic perquè
se'n doneu compte
de les hores
que dediquem.
O sigui,
suposem,
si vostè treballa
vuit hores
en una jornada,
suposem,
de mitja,
vuit hores,
suposem que vostè
en dorm vuit més,
Núria,
això són vuit i vuit,
són setze,
ens en queden
vuit més
per la resta.
La resta pot voler dir
menjar,
vol dir transports,
vol dir fills,
vol dir lleure,
doncs aquí potser
la gràcia
està en regestionar
aquestes vuit hores.
Perquè és obvi
que la de la feina
és una mica difícil,
més amb les polítiques laborals,
tot això.
I la de dormir
més val de retallar-la.
I la de dormir,
la veritat,
és un bon consell,
no l'hauríem de retallar
per res,
perquè una bona qualitat
de vida
podeu estar segurs
que també està en el descans.
Si no es fan
les hores que s'han de fer,
el cos,
no,
primer que no allibera
les tensions que allibera
i després
que no fabrica
completament
totes les substàncies
que necessita
per poder viure en salut,
per no trobar-se malament,
per no caure en la malaltia.
És a dir,
com menys hores es dormen,
el sistema immunològic
també és més dèbil,
estem més exposats
a la malaltia.
Això no és una qüestió
a vegades també d'acostum,
perquè hi ha gent que diu
com que estic acostumat
de tants anys
a dormir 6 hores,
doncs ara em dormo 6
i el cos no ho necessita més,
ja m'aixeco descansat i bé.
La clau de valorar
les hores,
la clau,
els estàndards
de salut
parlen de 7 hores,
però la clau
està en...
Com vostè s'aixeca
quan s'aixeca
pel dematí?
Vostè s'aixeca cansat,
vostè s'aixeca
amb més ganes de son,
de dormir més hores,
vostè s'aixeca
amb sensacions doloroses,
mal d'esquena,
mal de coll,
mal de cama,
és el que sigui.
Després de revisar això
sabrem si necessitem
més hores o menys.
I també donar-li
una certa regularitat
al son,
que un dia no siguin 4 hores
i l'altre en siguin 10,
no?
Això és clau també.
Els hàbits
han d'estar regulats,
si no deixen de ser hàbits.
Això és com el defecar,
el nedaventre,
és el mateix.
El cos
l'hem d'acostumar,
la gent que té
problemes d'estrenyiment,
que ens escolta,
com a clau
que sàpiguen
que han de procurar
sempre intentar
anar al servei
a la mateixa hora.
i al dormir igual.
Me fa molta ràbia,
ara que parlem
d'això dels hàbits,
adonar-me'n
que som,
depenem tant
d'uns certs horaris,
som animals
de costums,
això s'ha dit sempre.
I no sé si això
és bo o és dolent,
perquè quan un està fent,
jo crec que quan un està
en període d'adolescència,
suposo que per hormones també,
allò que et penses
que ho pots fer tot,
dinó a les 5,
avui no esmorzo,
no sé què,
i el cos no se'n ressenteix.
Llavors no sé si al cos
li és millor
acostumar-lo
a uns hàbits
o que no estigui acostumat
a cap hàbit
per poder no patir.
No sé com va això.
Una cosa és que hi ha
en unes èpoques vitals,
uns moments vitals,
que tenen més plasticitat
i que permeten
una certa resistència
més gran
en quant al cos,
en quant a aquest
desordre d'hàbits.
Però podeu estar segurs,
i això és
una qüestió mèdica
que qualsevol metge
s'ho podria dir,
el fet de
tindre uns hàbits
regulats
amb temporalitat,
segur seran hàbits
de molta més qualitat
que els que estan
desondressats.
Segur.
Passa és que el dia
que per circunstàncies
aquell hàbit
no el pogués complir,
bueno, típic exemple,
la gent que està acostumada
a anar a dormir sempre
a les 12 de la nit,
el dia que
se li allarga la jornada
i no pot anar a dormir
fins a les dues,
escolta,
passes una son...
S'ho senten fatal.
Fatal, clar.
Vull dir,
i com més gran
és el cos,
és una qüestió
d'acostum,
de secrecions hormonals.
El nostre rellotge biològic,
o sigui,
aquests temps
en què vivim,
vivim,
dormim,
mengem,
defaquem,
tot s'ha regula
a base d'hormones,
d'unes secrecions.
D'acord?
És així com el rellotge,
com el cos mesura.
Un grau important,
un ítem important
que té el cos
per reaccionar
en aquestes secrecions
és la llum del dia.
Sí que ho vas dir.
D'acord?
La radiació lumínica,
el sol,
exactament.
Sapiguem que és de dia
es fabriquen unes substàncies,
sapiguem que és de nit
se'n fabriquen unes altres.
I això és el començament
de la cadena,
perquè a partir d'aquestes substàncies
es faran
unes reaccions
i es desenvoluparan
uns mecanismes propis del cos.
Llavors,
com més canviem
les nostres activitats,
més desregulem
aquesta fabricació.
I acabem sent
un batibull d'hormones
que ben menys saben...
Corrany per tot arreu.
Clar.
i un dia
m'he dormit a l'hora,
l'altre dia m'he d'haver dit a l'altre,
un dia matino més,
l'altre dia...
El cos acaba desorganitzadíssim.
I és fàcil
que com més desorganització hi hagi,
més malaltia
també hi trobem.
O més facilitat.
Felip,
hem fet una mena de poti-poti avui,
ja has vist que parlar...
Sí, no,
però ja ens ha portat a coses interessants...
Parlar amb el Felip Caudet,
de fet,
és així,
flueix sol, no?
Flueixen els temes
bastant l'un a l'altre.
Jo et volia preguntar
per les barrugues,
era un tema personal
que m'afecta,
però si vols ho deixem
per un altre dia.
Ho deixem per un altre dia
el tema dàmic.
Però és que l'unica cosa
que te la volia dir,
perquè és que moro de ganes
que la gent ho sàpiga.
Per això,
digues, digues,
que ja anem acabant.
Mira,
aquest cap de setmana que ve,
que és el dia 6 i 7,
bueno,
ja comença el dia 5,
6, 7
i fins i tot el 8.
Sí.
Hi ha una fira,
hi ha una fira
molt important,
no és que vulgui fer propaganda,
perquè no tinc cap beneficio,
vull dir que no,
però considero que
la gent que escolta
aquesta secció
li pot ser interessant,
perquè potser
si li motiven
els temes aquests
de les teràpies alternatives,
complementàries,
la bona alimentació,
la salut,
la casa sana,
el finxui,
doncs fan una fira a Barcelona
que ja fa força anys que es fa,
és el que podríem dir
la degana de les fires,
de les fires d'alimentació
i de salut,
podríem dir,
que es diu
Biocultura.
El Biocultura
és una fira
que es fa a Barcelona,
concretament,
i es fa al Palau Sant Jordi.
Dura 4 dies,
he t'ho dit,
divendres, dissabte,
diumenge i dilluns.
Llavors,
és una fira interessant
perquè hi fan un munt de xerrades,
hi ha tot un programa
de xerrades,
tot un munt de professionals,
quasi sempre,
els que estan,
la gent que està a l'últim
i més ficats,
doncs,
són la gent que acostuma a fer
aquestes xerrades,
per això és interessant
l'espai per sentir-hi,
però també és interessant
tota l'oferta que hi ha,
d'introduir-se
en tot un món
que potser per molts
és una cosa
pinzellada
d'una revista
o sentir la nostra secció
o una mica
el que senten
el terapeuta
quan hi van.
Llavors,
és una bona manera,
jo els recomano simplement
perquè pot ser molt agradable
anar a passar el dia.
Estar obert
al públic en general
o si no cal ser especialista?
No, no, no,
aquí no és per professionals,
és totalment
pel públic en general.
No sé si obren a les 10
i tanquen a les 8,
vull dir que és tot el dia
completament,
s'hi pot dinar,
fins i tot.
Molt bé.
Però pot ser una experiència
fora de l'habitual,
vull dir,
molt interessant.
Bio, què?
Biocultura,
es diu això.
I mira,
més en diré,
això ho fan al Palau Sant Jordi.
Sí, allà a la Montjuïc.
Si algú s'engresca a anar-hi,
em penso que des de la plaça d'Espanya,
que és aquella plaça
que hi ha les colmes aquelles
allà a Montjuïc,
posen autobusos gratuïts
que et pugen fins allà dalt.
Molt bé.
Per si hi ha algú
que sigui més d'edat
i el caminar no vegi clar.
Doncs jo ho recomano a tothom,
jo ho recomano,
i jo us ho dic personalment,
perquè penso que és dels moments
més interessants que té l'any
en quant a events
de salut i teràpies.
Doncs t'hi trobarem allà, Felip.
Jo hi aniré, jo hi aniré.
Bueno, busqueu-lo.
Felip Caudet, un plaer,
moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.