El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Què tal el dimarts? Com prova?
Bé, bé, anem seguint, anem seguint.
Després dels dilluns, esperen que el dimarts...
Quin remei, quin remei.
Avi, jo feia molt de temps que pensava que hi havia un refranç per cada dia,
però això dels refrancs són coses que s'han tret o algú se les va inventar o...
Els refrancs, per exemple, és una cosa que és com els xistes.
Sí.
Els xistes s'improvisen segons les circumstàncies i em te trobes.
I depèn de la gràcia que tingui una hora d'explicar-los.
Sí, però a part de la gràcia d'explicar-los, és una cosa que, per exemple,
sense anar-te'n compte, surt un acte, una escena, un moment,
amb un bar, amb una escala, amb una cuina...
O menjador, a la ràdio...
I llavors, d'allí, ja surt el xiste.
Sí, sí.
Tens com ho dic?
O sigui, que el xiste no és una cosa que sigui estudiada.
Home, hi ha qui se l'inventa, però si se l'inventa és buscant un motiu de risa,
de riure, d'un fet, d'això, m'entens?
I el refran és el mateix, perquè un pagès cago en les pluges,
el grill, aigües mil, no sé quantos, saps?
Sí, cert.
I potser en aquell moment que aquell home se li ha escapat d'aquesta cosa,
empipat o no empipat, doncs, vull dir, surt el refran.
O cada gota val per mil, que aquesta és una altra.
Ja et dic.
Perquè després, quan no hi ha sequera i no hi ha pluja,
llavors ens recordem d'un altre refrany, no?
Doncs llavors, què passa?
Que hi ha qui estudia aquesta cosa, com cadascú estudia el caràcter de la gent,
estudia les coses i les circumstàncies, i fa un llibre.
i pensa que de refranç n'hi ha per tot, de tot, tot.
Sí, sí, i a més hi ha el punt i el contrapunt de cada cosa que ens pugui arribar a passar.
Jo, per exemple, tinc un llibre que n'hi ha 5.000.
O sigui que...
Porti-me'l un dia, home.
Sí, d'hora, eh?
Eh?
I llegirem algú d'aquests.
Però, llavors, el que passa és que molts són molt repetitius.
Sí, és el que li deia, que hi ha el punt i el contrapunt.
Sí, repetitius en el sentit que la mateixa cosa es diu de diverses maneres.
Sí, sí.
I és bonic perquè...
A qui en madrugació s'ajuda.
Sí.
No per mucho madrugar amanece más temprà, no?
És d'aquelles coses, no?
Llavors, aquell que es va trobar a la cartera diu, això vol dir que m'ha madrugat més l'altre que jo.
També, també.
Vull dir, hi ha una sèrie de coses d'aquestes que té això, no?
I el refranç, per exemple, és bonic si es busquen els adequats per cada cosa.
Hi ha per tot.
Per tot, pel naixement.
Per el marit, per la dona, pels d'això, pels familiars, per la sogra...
Ara, aquí la tocada.
Però el de la sogra ja és una miqueta rebuscant.
Són les que et queden pitjor, eh?
Són les que et queden pitjor, pobres, que no són dolentes, eh?
Alguna, a veure les aires, com diuen, com els bruixes.
No, escolta, si vas a mirar les coses, dolent, dolent, dolent...
No hi ha res.
No hi ha ningú.
No hi ha ningú.
No hi ha ningú.
Ja ho dic, perquè aquella persona que dius, és dolenta, dius, per què, com i quan?
Circunstàncies.
M'entens com vull dir?
Circunstàncies.
I per què és dolent?
Vull dir que hi ha una sèrie de coses que...
I després saps què passa?
Que aquestes coses hi han de ser-hi perquè sempre hi ha qui aprofita aquella circumstància.
Perquè un no fora bo, eh?, si no hi hagués un dolent.
Veus?
Això podria ser també un altre refranç.
És el que li deia avui.
És que avui dic, vi a preguntar-li a l'avi, que li portava rondinant jo aquí...
No, no, no, això ha sortit, ha sortit.
Però veu, és el que deia ara, vostè, que pot sortir qualsevol raconet.
Sí, vull dir que la vida té això, i qualquera, qualquera, estic segur, que dels que s'estan escoltant,
sense donar-se'n compte, han fet un xiste, han fet un rodolí, han fet una sèrie de coses d'aquestes sense pensar-s'ho.
El que passa, que llavors, segons qui les diu, té una gràcia, i aquell altre no les diu perquè pensa que no té gràcia per dir-ho.
Però a vegades, potser la poca gràcia fa més gràcia que el graciós.
Doncs ara parlant de graciós, no és per marxar de mare, per què hi ha, per, allò que dius, per nassos,
quan algú diu és d'Andalusia, té que ser graciós.
Vostè que ha estat per allà i que es coneix...
Més que res, escolta, Més que res, per exemple, és el parlar.
El parlar fa graciós.
Sí, no, no, són molt macos.
Perquè a mi no negaràs que els xistes aragonesos, els baturros...
Oh, oh, també són boníssims, eh?
Vull dir, aquest xiste explicat per un baturro...
Sí, un acudit d'aquests és boníssim.
En canvi, el català tenim, ja m'hi trobo de vegades, no?, fent d'allòs,
que expliques un xiste i la gent se queda...
I en sec reaccionen i pots-nos riure.
Són més aguts.
Són uns xistes més curts, uns xistes que encara no siguin tan curts.
Llavors resulta que la gent reacciona quan l'has explicat, quan ja ha passat.
Però, Avis, així com els andalusos som més de la picaresca,
nosaltres jo crec que som una mica més buscats, eh?
El que passa és que l'andalus, quan explica el xiste, ja riu.
Te l'explica rient.
Oh, però són graciosos, eh?
Oh, perquè riu, ja.
Ell mateix se'l fa.
No, però, escolta, no vull desmeres.
Estàs dient...
No, no, no.
Jo dic que cada puest ho tens el seu bonit explicat.
perquè és un baturro i comença a explicar un xiste, un aragonès,
aquell to de veu que li dóna i aquella manera de les paraules que diu,
doncs té la seva gràcia.
Home, un gallec també deixa-te-l'estar, eh?
Sí.
Avui ja sé que fem una miqueta de poti-poti, però és que...
Sí, sí.
Bé com anem ja el dit.
Això dic jo que el xiste, segons qui l'explica.
I a vegades hi ha una persona que dius a mi no fa gens de gràcia.
I explica xistes amb més gràcia que una altra, però si no t'empre,
maldita la gràcia.
I basta que busquis el moment per explicar a un, que tothom t'ha quedat mirant.
que això ho trobo jo, allò que expliquis un acudit,
amb aquelles ganes i que tothom després et queda mirant amb una cara de pòquer...
I després hi ha una altra cosa, també on l'expliques, qui l'expliques i en qui l'expliques.
Per exemple, Andalusia, si m'agafes dos ciutats que no es poden,
com passa a Tarragona Reus, que no hi ha no tant, no?
Segons el xiste que expliques, segons qui l'explica, l'escolta l'altre,
partaixen de riure.
Sí.
Saps? La ironia...
Depèn de com.
La ironia d'aquella cosa.
Per exemple, els Andalusia, el sevillano.
Saps tu que el sevillano es menja la seta.
Sí, sí, i no hi poses moltes res.
Sí, senyor, sí, senyor.
És que fem...
Ja hi ha el Júlie.
Sí, sí, la S és...
Fem molt proves.
I el de llavors...
O jo tenen...
I el de llavors el Júlie diu, no, somos, no somos, somos...
Ah, vostè també, el senyor juez.
Veus?
Vull dir, clar, això explicat per un andalús, doncs clar, com que...
És boníssim.
Com que se li es...
Com aquell que va, vaig endre, i diu, senyor, senyor, jo he pedido premiso para vender suela, no para ir a Venezuela.
Segons la seta, quan la pronuncien, però escrit per un andalús, doncs clar, te fa gràcia.
Avi, avui està molt graciós, eh?
Jo per acabar, ens ha explicat dos acudits, eh?
La gent deuen dir, ves a què, ves a què ens venen ara, ves a què ens venen aquí a la ràdio.
Però, avi, entre vostè i jo, si hem aconseguit que algú fes un somriure, ja en tenim prou, eh?
Ja estem pagats, eh?
Per avui ja estem pagats.
Però escolt, si tornem aviat pel carrer i no sabem el que dir, i diem una tonteria i riem, o passem un derratu, que estem parlant, parlant, parlant, i no sabem.
Alguna vegada que va pel carrer i va sol, i de cop i volta se li ha passat alguna cosa per la ment, que ha sigut graciosíssima, que li començaria a riure, i va rient allò.
Però perquè l'ha pensat, no perquè ho ha vist, sinó perquè l'ha pensat.
Parlem de riure. Per què, quan veiem pel carrer i cau una persona, el primer que ho ha dit és riure?
Ho respondrem demà.
Avi, no, no, és que...
Deixi-ho aquí, deixi la pregunta a l'aire.
Moltes gràcies, fins demà.
Adeu-siau.
Vizca Catalunya, Vizca Catalunya, Vizca Catalunya.