Doncs obrim conca de dimarts el nostre punt de lectura.
Jordi Tinyena, què tal? Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Ha superat la febre gran, ha superat la febre del nàstic o no?
Sí, sí, sí. Afortunadament aquestes febres no donen malestar.
Són complets, són pleins.
Sí, són pleins.
Jordi, avui parlem de crítics i comencem per una en particular.
Sí, avui parlem d'una d'aquestes potes de la literatura que són els crítics,
dels quals es parla poc en general.
I quan s'hi consuma parla, s'hi parla malament.
Exactament, i normalment es parla malament.
Doncs bé, avui volem parlar bé d'un crític nascut a Tarragona,
ja fa... és mort ja, va néixer el 1852,
i que va tenir una influència decisiva en la literatura finissecular del XIX.
Ixart.
Ixart, Josep Ixart.
Què hem de ser criant de Josep Ixart, Jordi?
Bé, jo crec que... a veure...
És una de les personalitats, en el camp de la crítica,
sense cap mena dubte, la gran personalitat de la crítica literària catalana.
una de les més importants del final de segle XIX d'Espanya.
I després, un home que va tenir una influència decisiva
en un altre personatge important de les nostres comarques i novel·lista,
que és Narcís Uller.
És molt probable que Narcís Uller, sense la presència i sense la tutela estilística
de Josep Ixart no hauria... no hagués estat el gran escriptor de la ser.
Per què? Quina va ser la relació existent?
Eren cosins, eren cosins.
Però bé, a més a més de ser cosins i amics,
els dos van coincidir novament a Barcelona
i va ser Ixart qui va orientar la carrera literària d'Uller.
És a dir, aquí quan vam parlar d'Uller i ho vam dir,
Uller inicia la seva carrera literària
des de pressupòsits clarament romàntics
i el pas cap a la nova novel·la que s'estava fent a Europa,
que era el realisme, el dona gràcies a la presència d'Ixart
que l'encamina i l'orienta en aquest corrent.
La febre d'or no hauria estat possible sense ell, per exemple?
És molt probable que no, jo crec que no.
Bé, Narcís Uller, quan mor Ixart i quan mor Sardà,
un altre personatge de l'època del qual algun dia parlarem,
diu bé de la triada aquesta Ixart, Uller i Sardà,
se'n moren els dos i queda el que menys talent té,
ho diu el mateix Uller.
Naturalment, salvant la necessària modèstia de la frase, té raó.
Més enllà d'aquesta relació amb Narcís Uller,
què ens assecaríem de Josep Ixart?
Bé, doncs d'una banda és el primer crític
que d'una manera professional intenta acostar-se
al fenomen literari a Catalunya.
Hem de pensar que estem en el període de la Renaixença encara
i, per tant, en el període de recuperació
de la literatura culta en català
i que, per tant, tot està a les beceroles.
I quan dic tot, em refereixo a tot el que comporta
el món de la literatura, autors, editors,
lectors i, naturalment, crítics.
Una pregunta, disculpa.
El fet que ens trobéssim en aquest marc temporal
en què hi ha certa fervor,
en què tot està naixent,
hi ha una certa compreensa general,
amb això podria fer que les crítiques
fossin menys suaus, en segons quins casos?
Segur, segur.
En tota certesa, esclar.
Un se sent més benèvol
quan entén que la criatura comença a caminar
i no li pot demanar que corri, no?
És segur.
A la Renaixença i als Jocs Florals,
i això ja n'hem parlat en aquest programa,
hi ha una gran quantitat de literatura
que avui no resistiria el filtre mínim de qualitat,
però que té un valor històric indiscutible
perquè són els primers maons
per construir un edifici que havia caigut a terra.
Això és evident.
Deia que l'Ixar és l'home
que d'alguna manera capitalitza
la voluntat renaixentista de recuperació
en el camp de la crítica.
I ho fa, a més a més,
des de les plataformes de la Renaixença,
des dels mateixos Jocs Florals.
Ell va ser premiat en un treball,
va ser un dels primers premiats,
no estrictament de poesia.
Els que ens escolten saben
que els Jocs Florals
eren inicialment un concurs de poesia.
Aviat hi van entrar altres coses,
assaig, després narració...
Doncs bé, el primer treball d'assaig
que es premia els Jocs Florals,
que es titula l'Uteatre Català,
és obra de Narcís Uller.
I això és del 1879.
I és ja una diagnosi
de l'estat del teatre català en aquell moment,
passant revista a públic,
a autors, directors,
és a dir, una mica al panorama global.
Després va ser crític d'art,
va tenir influència també...
Ell va publicar en català i en castellà,
va ser un home molt considerat a l'època,
no només aquí, sinó també fora.
És a dir, és coneguda la seva relació
amb Leopoldo Alas Clarín,
per exemple,
o els treballs que va fer sobre l'Arra,
en fi.
Fins i tot va dirigir la revista Arte i Letres,
va ser editor de la revista Arte i Letres,
i director de la Biblioteca d'Arte i Letres,
que es publicava en castellà.
Com un home prestigiós,
perquè estem parlant d'institucions de pes dins de l'època.
Sí, sí, en el seu moment...
Mira, les seves relacions i estudis
sobre la literatura espanyola
abraçant noms com Moratín, Cadal, Sol, Arra...
És a dir, noms que en el moment són banderes...
Indispensables del segle XIX
de les letres castellanes, sens dubte.
Sí, són banderes.
Aquí a Catalunya també,
és a dir, aquí el tenim...
Va ser periodista també,
va treballar molt a moltes revistes,
el trobem col·laborant naturalment a la Renaixença,
a la revista de la Renaixença, inevitablement.
Però també a revistes importants
com l'Avens, posteriorment,
o la Il·lustració Catalana,
el Calendari Català,
Art i Literatura.
És a dir, les revistes que en aquell moment
són les que tallen el bacallà
en el món de l'art i de la literatura.
Quines condicions ha de reunir un bon crític, Jordi?
Les havia de reunir a l'època de Josep Ixart,
al començament del segle XX,
i les ha de reunir ara?
Jo penso que la gran diferència
entre els crítics d'Ariel i Ixart
és una mica...
És molt probable que sigui el resultat d'una època.
Amb això no vull, per tant, carregar contra ningú.
però jo trobo a faltar, en la crítica actual,
trobo a faltar un crític, els crítics de referència.
És a dir, aquells que són capaços
d'estar atents
al que són les novetats literàries del món
i a incorporar-les a la pròpia literatura.
I que, per tant, juguen aquest paper de far,
de guia, d'escriptors, d'orientació,
que és el que havia jugat Ixart en el seu moment,
en relació a Uller.
Heu dit abans, aquest és un fet fonamental.
És a dir, Ixart reconeix el naturalisme
gairebé en el seu moment,
no l'incorpora del tot,
perquè per ideologia ell segurament
estava molt lluny de Solà
i, per tant, de les idees de Solà,
però sí tècniques narratives
i, sobretot, la base del naturalisme,
que era el realisme,
sí que la incorpora.
Ell està convençut
que aquesta és la literatura del seu segle,
és la que li toca
i és la que li convé a la literatura catalana
i, en el seu àmbit d'influència,
doncs es dedica...
Aquestes relacions amb Clarín i amb Narcís Velló
demostren.
Sí, sí, es dedica a potenciar
aquest tipus de literatura.
Jo crec que a la crítica actual
li falta una mica això.
Segurament perquè...
Segurament perquè la cosa està més confusa, també.
És a dir, ara tampoc no hi ha
un tipus de literatura que diguis
aquest és el que s'està fent a Europa,
perquè la literatura és molt més eclèctica.
cadascú una mica escriu com vol.
És difícil veure tendències definides,
que això vagi en descàrrec dels crítics actuals.
Però també perquè jo penso que no hi ha pretensió,
que no hi ha cap crítica ara mateix
amb pretensió de fer una mica això.
Tenim crítics que...
Fent aquí hi ha grups de tot tipus,
però tenim des d'alguns crítics
que ho rebenten tot,
sistemàticament ho trinxen absolutament tot,
crítics que són més venèvols
i que normalment busquen
treure coses positives de tot.
Fins i tot no n'hi ha.
Clar, comprendràs que aquests dos tipus de crítica
són bastant inútils,
serveixen de poc, no?
Perquè jo crec que la crítica que serveix
és aquella que diu la veritat
amb tot el respecte del món.
És a dir, el que és capaç de valorar el treball,
però al mateix temps diu,
home, doncs per aquí no,
o per aquí sí.
I això crec que és una mica el que fa falta.
Jordi, sé que és una pregunta molt suada,
però com a escriptor,
quan llegeixes les crítiques,
home, sempre t'agrada,
és indispensable que sempre t'agrada
que parlin bé de tu,
però suposo que també t'agrada
que et diguin les veritats.
Quan llegeixes una crítica que és bona,
quan llegeixes una crítica que no és tan bona
i llegeixes una crítica que no deixa bé la teva obra,
com et sents?
Bé, a veure,
quan les crítiques...
Hi ha un component sentimental,
personal, inevitable,
en la qual agraeixes les crítiques
que són positives
i et fan mal les que són negatives.
Això és inevitable.
Ara, intel·lectualment,
passat aquest primer terme emocional,
intel·lectualment,
home, el que agraeixes
és que la gent digui
quins són els errors,
els forats,
les mancances
que han observat en una obra.
Existeixo que això
no té per què ser carnisser,
no té per què fer sang d'un llibre.
Sent una crítica honesta,
no té per què fer sang.
Quan fa sang,
aquella crítica no sabeix de res.
És evident.
no hi ha a mi, a qualsevol.
Si agafen un llibre
que és el resultat d'un esforç
i ve una persona
i amb 10 minuts
i una lectura en diagonal
el trinxa de dalt a baix,
allò no serveix a ningú.
Tampoc no serveix, deia,
la crítica que només penja medalles,
perquè, en fi,
per raons òbvies,
tu saps que no en tens tantes
de medalles, no?
Ara bé,
amb el temps,
aquestes coses també es viuen
d'una altra manera.
És a dir,
les primeres crítiques,
un les viu amb molt de nervi,
espera a veure com sortirà,
si surt.
Aquesta és una altra,
no es critica tot, eh?
Jo,
a les meves novel·les
han tingut crítiques totes,
però no totes les novel·les
tenen crítica,
però hi ha moltes novel·les
que passen desapercebudes,
que és el pitjor
que li pot passar a una novel·la.
Que no cridi a l'atenció
del crític.
Clar,
és a dir,
que el crític la ignori
o que els diaris en general
i els suplements la ignorin, no?
Conforme vas passant el temps
i estàs més posat
en la professió,
evidentment et distancies
de les crítiques,
entens que és un altre gènere,
entès que hi ha gent
que es guanya la vida fent això.
Simplement, no?
Entens que és un gènere
i que, per tant,
doncs, bueno,
és relatiu,
el valor que li has de donar
és bastant relatiu.
Els lectors de crítiques,
a més a més,
acostumem a tenir
els nostres crítics de referència.
És a dir,
hi ha gent que ja ni te la llegeixes
quan veus qui firma la crítica
i dius
no, això no m'interessa.
No m'interessa
perquè o no dirà res
i tot estarà bé
o tot estarà cagat i pixat.
Potser no hi ha aquest gran far
al qual feies de referència,
però tothom,
tots els lectors
tenen un parell de signatures
que els mereixen tota la confiança.
Sí, sí, sí.
És com els botiguers,
com tot, vaja.
Clar, clar,
hi ha gent de la qual
te'n refies més que d'altres,
perquè saps
que ve,
que coincideix més
amb el teu punt de vista
perquè ja l'has comprovat.
Tu, quan no coneixes,
llegeixes una crítica i dius
ostres,
diu que és un bon llibre,
doncs el llegeixo.
Si trobes que no és
un tan bon llibre
com ell diu,
doncs, bueno,
li donaràs una segona oportunitat,
però si això et passa sovint,
doncs saps
que aquell home tira per dalt
aquell que s'ajusta al teu gust.
I, bueno,
tothom ho acaba
si llegeix les crítiques.
D'altra banda,
el món de la crítica
que és un món poc professional,
com en general
la literatura en català,
també els autors i tot,
vull dir que és gent
que de vegades
no viu exclusivament d'això
i que, per tant,
això es nota
perquè no tenen temps per llegir,
llegeixen en diagonal
moltes vegades
i he llegit moltes crítiques
en les quals és evident
que el crític
no s'ha llegit el llibre,
és a dir,
no se l'ha llegit
amb prou atenció almenys,
perquè hi ha errors
evitables,
clarament evitables.
Que amb una lectura atenta
no es produirien,
vull dir,
això passa.
Per què passa?
Doncs perquè segurament
a aquell senyor
li han dit
xeq ho has de tenir per demà
o per demà passat,
vull dir,
no li dono la culpa,
no?
I una novel·la
de 300 fàgines
no es pot analitzar.
Naturalment,
i aquell senyor
què ha fet?
Ha llegit la solapa,
ha llegit altres crítiques,
ha fet una mirada
així de viatge
i ja està,
vull dir,
clar,
així és difícil
que la crítica
tingui el paper
que volem donar,
Sí, et sembla, Jordi,
per anar acabant
i tornant a Eixart,
Eixart va crear escola,
s'ha produït
una escola
tarragonina crítica
des de la segona meitat
del segle XIX
o han anat sortint
alguna figura
molt en compte a gotes?
No,
no hi ha hagut
cap escola d'Eixart,
lamentablement,
a Tarragona
no ho podia ser-hi
perquè Eixart
tot i néixer a Tarragona
es va fincar a Barcelona,
va morir molt jove,
va morir amb 40 i pocs anys,
42-43 anys,
per tant,
tampoc no va tenir
massa recorregut.
la sorpresa és que
tan jove
tingués ja
la predicació
que tenia
tant aquí com a fora,
però aquí no podia deixar
cap tipus
d'empremta
d'allegat
d'aquest estil,
és impossible.
Va ser traductor,
també,
curiosament,
va tradurir
Schiller,
també.
Oh, no,
figura força
polifacètica.
Sí, sí,
en aquell moment,
a més a més...
Fruit del temps,
també.
Sí, però superant el temps
perquè hem de tenir en compte
que aquesta figura
s'aixeca sobre les cendres
de la literatura catalana,
esclar,
és a dir,
afegir-se
a una tradició
sòlida
és relativament fàcil
si es té talent
i voluntat de fer-ho,
però haver de crear
de zero
i fer-se un lloc
i fer que la teva veu
soni
en un programa
en què és el desert
és molt més difícil,
no és el cas
de Josep Ixar.
Jordi Tinyena,
de Crítica,
hem parlat avui
i ho hem fet
en aquest punt de lectura,
cobrim cada dimarts.
Moltíssimes gràcies
i ens retrobem
la setmana vinent.
Molt bé, adéu-sia.