Com cada dilluns al mig dia al matí de Tarragona Ràdio,
obrim el temps a quatre bandes aquestes converses disteses,
esperem que sigui així com cada setmana, que protagonitzen quatre dones de caràcter ben diferent.
Carme Pedrol, bon dia.
Bon dia.
Està tan relaxada amb això del nas, un pèl sobradeta, sí, Carme?
Et veiem un pèl sobradeta?
Un pèl, no, bastant.
Bastant, per això jo no m'atreveixo a dir-te res i ja has vist que m'he agenollat quan t'he vist.
Laura Román, molt bon dia.
Bon dia.
Benvinguda.
Laura Picó, bon dia.
Avui cap jutge t'ha citat a aquesta hora, per tant ens pots acompanyar com cada setmana
i estem encantats que ho facis.
Rosa Gairal, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Teniu tot allò florit, eh?
Ui, preciós, preciós.
Déu-n'hi-do.
Preciosíssim el paisatge.
La referència a la terra avui és inevitable perquè ens acompanya Carles Pastrana.
Bon dia.
Bon dia a totes.
Moltes gràcies per venir, eh?
Gràcies a vosaltres per convidar-me.
Jo no sé si ara és un moment que s'ha d'estar molt a sobre de la vinya, de la terra.
Bé, aquest any ve una mica retardat, això per tant no ha brostat encara la vinya.
Anem bastant tranquils.
Hi ha anys que ja ha brostat, els serments ja comencen a pujar.
Aquest any no, aquest any tranquil·lets, de moment.
Clar, jo et dic perquè això del món del vi té aquesta cosa glamurosa
que potser algú es pensa que no heu de fer com feien els pagesos abans,
estar molt a sobre de la terra i pencar molt.
Però jo penso que hi hem d'estar tant o més que abans,
sobretot perquè tots tenim aquesta mania del tema del canvi climàtic, eh?
És a dir, això està molt revoltat i els anys realment són molt diferents els uns dels altres.
Per tant, hi estem moltíssim a sobre, moltíssim.
I més el priorat.
No hem fet una presentació formal ni curricular,
perquè això ja anirà sortint al llarg de la conversa,
és un dels atractius que pretenem com a mínim.
Però bé, si parlem de Carles Pastrana, estem parlant d'un dels actors,
podríem dir-ho així, del que s'ha anomenat el renaixement de l'ADO priorat?
Sí, bé, això va començar l'any 79,
concretament en René Barber i jo vam començar aquesta història
i es va començar des de zero,
és a dir, amb un priorat ja pràcticament en decadència,
víctima del que dic jo dels tres tocs de Jericó,
que van ser les desamortitzacions de Mendizábal,
evidentment va canviar un sistema social al priorat,
és a dir, d'una organització medieval pràcticament,
on funcionava el Delma i totes aquestes històries.
Posteriorment, pocs anys després, hi ha la Filoxera,
que és si hi ha realment el col·lapse total,
i dins d'aquest col·lapse, el 1960,
hem de recordar, a 50 i escaig o 60,
que ve el turisme en aquest país
i molta gent del priorat marxa.
Per tant, nosaltres arribem al final dels anys 70
on hi ha un priorat quasi bé inexistent
amb gent que aguanta fort.
Concretament, en el tema de vi embotellat,
aguantava cellers d'Escaladell.
Hi havia l'Uni, però embotellava Reus en una altra història.
Va ser aquest priorat el que vam arribar.
Comencen diferents projectes que s'han materialitzat.
Amb èxit internacional de tot plegat,
parlem amb un punt de partida
que em penso que, com cada setmana,
posarà Laura Roman, no?
Sí, em sembla que no seríem massa originals.
Carles, a tu et coneixem almenys...
Bueno, sabem moltes més coses,
i de tu avui parlarem després,
però potser, si vols, comencem parlant del vi.
Tu ets un professional del vi,
no sé si t'agrada el nom del professional del vi.
En tot cas, jo,
la primera pregunta que m'agradaria fer-te és
per què els anys 70-80
decidiu la teva dona i tu
iniciar amb un camí professional?
No sé si en aquells moments us ho vau plantejar
com a futur professional,
però comença a treballar amb el tema de la terra,
del vi, de les minyes.
Sí, absolutament.
Ens ho vam plantejar com a un tema professional.
El que passa és que tant la Mariona com jo,
doncs, bueno,
treballàvem en aquell moment
al Departament d'Ensenyament,
és a dir, en funcionaris,
avui som funcionaris en excedència,
però vull dir,
el Departament d'Ensenyament,
com podia ser un altre tipus de feina,
era un mitjà per continuar el projecte del priorat.
Érem molt joves, sobretot la Mariona,
tenia 19 o 20 anys, jo en tenia 27,
i per tant teníem tot un futur per endavant
i teníem moltes ganes
de tirar aquest projecte endavant
i teníem, sobretot,
una cosa que és essencial,
i que no la tens tota la vida,
que és el major capital que pot tenir una persona,
que és la joventut.
Vol dir que quan ets jove
pots fer una cosa que jo ara no m'hi veig capaç,
que és que pots equivocar i tornar a començar.
Una persona als 50 anys s'equivoca
i tornar a començar, és clar que ho pot fer,
però no és el mateix als 25 o als 20.
I això va ser molt important per nosaltres.
Si vam assumir molts riscos,
que en aquest moment possiblement no els assumiríem.
I quan vau començar,
com és que vau decidir anar?
Cap a priorat o cap altra zona de Catalunya o fora d'aquí?
Sí, hi havia dos elements importants aquí, no?
Un era que el priorat realment sabíem
i érem conscients d'una cosa,
que això no era massa difícil ser-ne,
perquè és un tema històric,
i estic parlant de segles,
i és que el priorat es feia un producte extraordinari.
Aquest era un primer element.
I el segon element és que era una terra tan difícil
que malgrat tota la gent del món del vi
doncs ho sabia,
per dir ara una referència clara,
la família Torre sabia perfectament
que el priorat es feia un vi extraordinari.
Però tenia un element important a favor nostre,
que era molt difícil de treballar allà,
però era molt barat a la terra.
O sigui, nosaltres l'any 70, 70 i pico, 80,
compràvem les hectàrees de 900 euros.
Per tant, vam començar de zero,
d'hectàrea en hectàrea,
i s'ha de tenir en compte que entre els pagesos
se les compraven i les revenien a 300 euros.
Passat a pessetes,
les compraven a 150.000
i entre ells a 50.000.
Nosaltres ja ho compraven 3 vegades més car.
Però era assequible per una gent jove
d'aquella edat començar amb això.
Una altra cosa ja era bancalar, plantar,
això era supercar,
però de moment tenies la matèria primera,
per dir-ho d'alguna manera,
que era la terra.
Però llavors el vi de priorat
no estava molt, molt valorat.
És a dir, es venia molt a granel,
que la gent deia que era fort, etcètera.
25 pessetes al litre.
Bé, era fort per molts motius.
El que realment és important
és que el vi del priorat
és un vi absolutament estructurat,
és una gran estructura.
Bé, si es vinifica bé
i tens mitjans per vinificar i criteri,
pots fer realment un gran vi, no?
En el moment en què no tens mitjans,
que és una mica el que es trobava
en les cooperatives en aquell moment,
doncs, bé, funcionava diferent.
És a dir, els béns eren una mica rústics
i eren barats, no?
Ja et dic, 25 pessetes al litre
era el que costava el vi de la cooperativa
en aquell moment.
Bé, i un cop arribeu allà,
que us planteu,
comenceu a comprar hectàrees
i què feu amb allà?
No, no, no.
Perquè ara m'imagino...
Un hectàrees.
Em planto allà i què faig?
La primera hectàrees nosaltres la comprem
a l'any 84-85,
no ho recordo ara.
De fet,
Barbier, el seu sogre,
li havia comprat com a 9 hectàrees allà,
però el procés, diguéssim,
de comprar hectàrees
o d'arribar allà
fins al moment que realment
plantem seriosament,
passen 6 o 7 anys treballant-hi,
és a dir,
el que es diu,
bueno, vigilant la zona,
on podies comprar o no podies comprar,
quin preu s'hi diuen,
què és el millor,
què era el pitjor.
però no va ser ràpid.
Però a Valdros
devíeu tindre ja molts coneixements de...
No, ni un, ni un.
O sigui, vau anar així a senyes.
Sí, sí,
jo comentàvem ara fa una estona
precisament aquest tema, no?
És a dir,
una persona que...
Una persona,
la Rosa se'ns ofegu una mica,
però jo penso que...
Els podem recuperar, ja?
Els recuperaràs, eh?
Perdona, m'he perdut.
Em preguntaves?
No, que dèiem que...
Els coneixements devíeu tindre, no?
Generalment,
quan ens fan entrevistes
sobre aquest tema a casa nostra,
sempre diem una cosa,
nosaltres vam aprendre
dels nostres propis errors.
És a dir,
és molt més important
tenir ganes de saber
que pretendre
que ja saps, no?
Amb això no vull dir
que no sigui important saber,
però vull dir,
en aquell moment,
hi havia un gran esperit,
començaven de zero,
ens podíem equivocar
i ho vam fer moltes vegades,
vam anar aprenent,
vam viatjar molt per Europa,
saber què es feia,
què no es feia,
i cadascú va acoplar
els seus coneixements
que van adquirint
durant anys
a la vinya.
Nosaltres, dic,
el 79 vam començar
a entrar en contacte
amb el tema
i el 85
plantem per primera vegada.
85, sí.
Per tant,
estic parlant de 6 anys,
és tota una carrera, això.
Clar,
i són durs
aquests primers anys
o compatibilitzeu,
imagino,
el tema de la terra
amb la vostra feina?
Duríssims, duríssims.
Molt durs.
Perquè ara,
vist en perspectiva,
sembla que tot és...
No, no, no, van ser molt durs,
molt durs per molts motius.
Jo, per exemple,
per donar un exemple ara
molt gràfic,
jo als anys 88,
87, 88,
no recordo,
jo era redactor
en cap de Crònica a Barcelona
i vivíem a l'Argilaga,
a Tarragona.
Per tant,
jo al dematí agafava el cotxe,
anava al principi
de la Diagonal
a treballar,
a la vespre molts dies
agafava el cotxe,
m'anava al priorat,
no amb les carreteres
que hi anaven,
les que hi havia,
mirava com anaven el tema
de les màquines de bancalà,
tornava a dormir a casa
a les 12 de la nit
i l'endemà a les 7 del matí
tornava a fer el mateix.
Per tant,
això va ser dur,
però el que sí
va ser més dur
potser va ser
el que jo dic
el creuament
del desert,
és a dir,
durant 12 anys
a nosaltres
no ens coneixia ningú,
realment era
fer un esforç increïble
on no sabíem
quin futur finalment,
si ens en sortiríem o no.
Això sí que realment
va ser dur,
però també va tenir
qüestions gratificants,
evidentment.
Què t'ha passat?
A veure,
sí,
la primavera,
la primavera
que la sangria altera
i una joveneta
i passen aquestes coses
que t'agafen tos.
A veure,
quins trets
identificatius
tenen els vins
del priorat?
Jo no venc gaire,
però si em donessin
un vi per saber
què és del priorat,
això és
complicat.
És senzill
d'explicar,
però hauríem
de fer algunes premisses.
En general,
i poden haver
excepcions
que jo no les he conegut,
bàsicament,
en general,
si tu et fan un tas
a cegues
i et barreixen vins
de tot arreu,
et fas un embolic
increïble.
Això s'ha de dir,
perquè hi ha
com una mena
d'històries urbanes
sobre els
tastadors
de vi
que és increïble.
Que saben
el trosset de terra
on està...
Exactament,
sí,
sí,
sí.
I n'hi ha,
això,
els especialistes
en aquest tema,
els Masterwine,
entre cometes,
que sí que són gent
molt especialitzada
en aquest tema,
que no sé exactament
per què serveix,
jo tampoc,
perquè una cosa
t'agrada o no t'agrada,
això és important.
Llavors,
el que sí,
les característiques del priorat
són vins molt estructurats,
amb un extracte sec molt fort,
és molt alt,
perdó,
són vins que són llars
en boca,
que tenen un color,
bueno,
ara ja tothom fa vins de color,
però que tenen un color,
tenien,
ara tothom el té,
com dic,
doncs molt potent,
i sobretot que són vins
molt de la terra,
és a dir,
que tenen una mineralitat
molt important,
però no són els únics vins
del món
que són vins minerals,
n'hi ha moltíssims.
o sigui,
jo diria,
quina característica
tenen els vins del priorat?
Que bàsicament
són vins molt bons,
per la seva estructura,
perquè poden esdevenir,
i així és,
vins de guarda,
és a dir,
vins que dins l'ampolla
amb bones condicions
de conservació
millonen durant 15,
20, 25 i 30 anys,
i això avui en dia,
en principi es va posar en dubte,
doncs ja està comprovat,
jo no us n'he portat,
perdoneu-me,
però us podria portar aquí
un clòs de l'obac del 89,
i si no us dic que és el 89,
diríeu que té 3 o 4 anys,
en canvi,
evoluciona molt bé
dins de l'ampolla,
que aguanta molt bé,
i que és un vins molt estructurats,
i la sensació
que t'omple la boca,
que el mineral és molt present,
té una sèrie de característiques
interessants.
Això fa que la gent
el trobi fort, no?
Per exemple,
fas un dinar
i treus una botella
de vina del priorat
i aquí se'n posa una mica
i diu, ui...
Però això ha canviat molt.
No, però això ha canviat molt,
això ha canviat molt,
perquè jo et vaig explicar
una anècdota.
Em passa a les Riojas, això,
al revés.
No, jo et vaig explicar
una anècdota,
que quan vam començar
a vendre el priorat aquest,
jo recordo l'any 91,
jo anàvem amb l'ampolla
sobre el braç
i llavors valia 4.500 pessetes
una ampolla
i va inclòs,
o taxes o impostos
o inclosos,
i era una barbaritat,
perquè llavors era el vi
més car de tot l'estat espanyol,
perquè només hi havia
el Vega Sicília
que valia 7.500 pessetes,
però esclar,
tenia 15 anys d'ampolla
i nosaltres sortíem
amb un vi
en 3 mesos d'ampolla.
Llavors la gent
deia, no, no,
el priorat no,
perquè el priorat és molt fort,
té molt d'alcohol,
i a dir, no, no,
el privat no té l'alcohol,
com que no té l'alcohol?
Escolti,
aquí posa 13 i mig,
no, no, escolti,
perdoni,
el vi té l'alcohol
que vostè vol,
és a dir,
l'alcohol és un fet volumètric,
és a dir,
si diu que té 13,5% vol volumètric,
vol dir que el 13,5%
d'aquella ampolla
és alcohol.
Per tant,
si vostè a la copa
hi posa un dit menys,
és com si se l'apagués plena
d'11 graus.
Llavors la gent
no va començar a entendre això,
per tant,
els vins del privat
són elegants,
són fins,
són molt agradables de veure,
i bueno,
si són vins que tenen 13,5% o 14%,
escolta,
doncs,
és com tot,
si és igual,
si tu et veus 3 copes
plenes de vi d'11 graus,
també agafes una castanya increïble.
I el que conforma una mica
aquestes característiques del vi
és els costers de Llicorella
que hi ha al Priorat,
no?
És evident,
una de les coses,
a part del tema de la climatologia,
que és molt important
de tenir en compte
en el Priorat,
l'alçada,
etcètera,
la terra,
el que en diuen
el terroir,
el terratge,
el terrunyo,
és realment
el que li donen
les característiques especials.
Estem parlant
de Priorat Vi,
Priorat Històric,
no diguéssim?
Que es veu
quan vas per Priorat
es veuen totes les...
Ah, exactament,
els costers,
sí,
sí,
i sí,
jo parlaves dels preus abans
i a tu,
bueno,
imagino que tu com a productor
deus defensar,
clar,
evidentment,
els preus dels teus vins,
però quan ja vas al restaurant
i veus la carta
i aquells preus
que a mi em semblen desorbitants,
de 10,
15.000,
estic parlant en pessetes,
clar.
Tots pensem en pessetes,
en pessetes.
Què et sembla?
Bueno,
és que depèn,
és que hi ha de tot,
és a dir,
a veure,
heu de tenir en compte
que nosaltres
un vi nostre,
no?,
un restaurant,
un clòs globà,
com i ser,
el podeu trobar
des de 120 euros
l'ampolla
en un restaurant
fins a 45 o 50.
El mateix.
El mateix,
és clar,
llavors què passa,
depèn de la política
de la persona que posa
aquell vi a la venda.
Però,
a veure,
el tema,
el preu del vi
és molt relatiu.
Jo us explico
una anècdota
molt de precess,
un dels vins més coneguts
del món,
que té més carisma
i tal,
és el Xotopetrus,
el famós Xotopetrus.
El Xotopetrus,
jo recordo,
l'última vegada
que vaig estar a Xotopetrus
va ser el 96
i em vaig entrar
d'algunes coses,
jo hi havia estat abans,
vaig entrar d'algunes coses
i havia estat de visita,
no treballant
ni tenia cap relació especial.
Llavors,
el Xotopetrus aquí,
en aquest país,
valia 90.000 pessetes,
el 1996.
Normalment,
una ampolla de Xotopetrus
valia 90.000 pessetes.
I, en canvi,
el celler,
em vaig entrar
que l'excelles,
és a dir,
el preu de sortida del celler
era de 7.500.
Què ha passat aquí?
Ha passat una cosa
molt lògica i natural,
que és el problema
que s'ha donat,
per altra banda,
en contraposició
al problema
que tenim darrereament
amb el tema dels vins.
És que el Xotopetrus,
per exemple,
és un vi,
com molts de França,
que es ven tota l'hora.
Hi ha un negociant
que es diu
que posa els diners
sobre la taula,
doncs,
en aquella època,
500 milions de pessetes
i compra el vi.
Bueno,
escolta,
jo hi he arriscat
500 milions
a 7.500 pessetes
a l'ampolla,
doncs,
ara en vull 15.000.
I aquest senyor
demana 15.000
en els importadors,
en els grans majoristes
de vins de qualitat.
I aquest senyor,
doncs,
demanes de pagar
mínim 50 milions en vi,
per exemple.
I aquell senyor,
bueno,
si ha pagat 15.000
i ha arriscat 50,
doncs,
posarà 25 milions.
Tot això va pujant
fins a arribar
a les 90 mil.
Però quin és el quit
de la qüestió aquí?
És que mentre fa
aquesta evolució del vi,
hi ha gent
que li interessa comprar-lo.
El que ha passat
aquests darrers anys
és que s'han fet
els preus artificials,
que vol dir que el celler
ha fet un bon vi,
diu,
jo faig un vi tan bo
que d'entrada
hi ha el trec del celler
a 25 mil.
I llavors,
com s'acaba això?
Que són vins
que fan molta propaganda
i surten de vegades
per les revistes,
però que la realitat
és que s'envenen
150 ampolles
o 327.
Vull dir,
el consumidor,
els consumidors
són estúpids,
però no tant.
M'explico.
És a dir,
per tant,
el vins jo
no fa gaire
vaig fer unes declaracions
precisament aquí de Rona
que deia que
no existeixen els vins
més cars de 50 euros.
Tot la resta
és un tema
d'oferta i demanda.
És a dir,
si esclar,
si tu tens una caixa
de 12 ampolles
del vi que sigui,
i d'un Joan d'Anguera,
per exemple,
i de l'any 86
i està boníssim,
escolta que m'en vens
3 ampolles
i tu em vols
10.000 pessetes
i a mi m'interessa,
doncs te'n pagaré
30.000 pessetes
per les ampolles.
Però això no vol dir
que en Joan d'Anguera
va dir que hagi tret el vi
en un mal preu.
És el clàssic
de la llei de l'oferta
i la demanda també al vi.
Em deixeu només preguntar
una cosa
perquè tenim un col·laborador
en aquest programa,
el Francesc Lladó,
que és cuiner,
fa poc temps
ha estat a Nova York
i, clar,
òbviament es va interessar
pel món del vi
i el menjar.
Ens va comentar
que les botigues
especialitzades
de Nova York
en de delicatessen
trobaves vins
de denominació
d'origen del Priorat,
vins d'aquí,
de la terra,
però als restaurants
era impossible.
En trobaves
d'australians
que ara estan
a l'última moda
pel que es ve
en determinats sectors,
africans,
californians,
òbviament francesos,
italians,
però vins catalans
al restaurant
no en trobaves,
restaurant d'un cert nivell,
però sí
a les botigues
especialitzades.
És una mica estrany,
no?
Com estem comercialitzant
els nostres vins
a l'exterior?
Jo en Francesc
ara llàstima
que no sigui aquí,
però en principi
no hi estic d'acord,
és a dir,
jo l'última vegada
que vaig estar
a Nova York
fa pocs mesos,
un any potser,
la darrera vegada,
a Nova York,
Nova York,
sí,
amb la presentació
del llibre,
un llibre de cor per aquí
que vam fer
amb en Pep Escola
de Tarragona
i, bueno,
els millors restaurants
de Nova York,
no sé,
el Suma,
la vella lleteria,
estic parlant
de lo millor,
vins del Priorat,
vins Priorat
i vins els nostres
i n'hi havia d'altres.
Quin paper ocupaven
a la carta?
A veure,
els vins Priorat
en aquest moment
als Estats Units
estan absolutament prestigiats.
Una altra cosa
és que l'evolució
del món del Víctor
aquests darrers anys
està funcionant
amb moltes dificultats
perquè hi ha
un excés de producció
i perquè econòmicament,
jo estava parlant
no fa gaire,
amb un amic
economista,
advocat i economista,
i dèiem bé
és que la borsa va bé
a les empreses
segons quines van bé,
no sé què,
però,
és a dir,
l'economia no va bé.
Estem en una situació
absolutament rara.
Jo no sé si
la gent que es dedica
al tema
de història
econòmica del món
o com se digui,
si s'han donat
casos d'aquests,
però en realitat
tu mires la televisió
i veus que la borsa puja,
estem a punt d'arribar
a 12.000 punts
aquí a Espanya,
el Dow Jones
funciona molt bé,
hi ha empreses
que,
llevat d'alguns anys
però tenen beneficis,
vaig sentir l'altre dia
que, per exemple,
la CET
després de tirar gent fora
torna a agafar
un munt de gent per cosa,
que no hi ha
una coherència
massa clara.
Dins d'aquest context
el vi s'havia
realment afectat
amb una superproducció
i un moment econòmic
en què tothom
està molt
retingut a gastar,
diguéssim.
Bueno,
ara ja tenim
la botelleta de vi
damunt de la taula.
És molt important
com te l'has de veure,
la copa,
el got,
evidentment
no un cot de plàstic,
no?
És tan important
com se fan veure?
Home,
depèn del vi.
És clar,
si et prens un vi blanc
jove,
d'aquests que són
molt aromàtics
i molt divertits
de prendre
i que s'han de prendre
relativament
una temperatura,
no sé,
de 8-10
és suficient.
Més baixos,
vins més freds
acostumen a ser dramàtic,
és per amagar l'alcohol
o altres coses
quan s'han de prendre
tan freds.
Doncs te l'has d'obrir
i veure-t'ho.
Si agafes un vi
amb potencial d'envelliment
que es diu
i que ha fet un procés
de reducció
dins l'ampolla
doncs és molt important
obrir-lo,
posar-lo,
decantar-lo,
esperar dues hores
abans d'aprendre-te'l
i quan la gent
fa aquesta pregunta
a vegades,
hi ha gent que diu
home,
és molt senzill això,
vostè obre l'ampolla
acabada d'obrir
i se'n posa
una mica de vi
en el got,
a la copa,
el tasta,
posa el vi
en un decantador
i al cap de dues hores
el torna a tastar.
Si vostè el troba
igual o pitjor,
sota no ho faci mai més
vostè,
però no acostumes
a trobar-lo pitjor
perquè són vins
que fan procés
de reducció
i llavors,
en el cas de vins
de guarda,
llavors necessiten
obrir-se,
depèn del vi,
que habita el seu tractament.
I veure l'ampurró
és un sacrilegi?
Bueno,
jo a veure,
és que això
tot és relatiu,
evidentment,
jo com a mínim
jo no el disfruto
amb l'ampurró,
però si algú
que ho disfruta
doncs que se'l vegi
en porró,
és clar,
és que arriba un moment
que hem de ser
una mica coherents
amb aquest tema,
és veritat,
home,
em sembla,
entre cometes
un sacrilegi,
entenc perfectament
el que m'has preguntat,
però en últim extrem,
l'hem de llançar
o l'hem de guardar?
No, no,
jo la guardaria,
jo la guardaria,
sí, sí, sí,
per segons quins vins blancs
va bé.
I parlant que estem a taula,
també tens un restaurant
a gratar llops.
Sí,
però el restaurant,
així com volia
va ser una finalitat,
el restaurant
no és una conseqüència.
És a dir,
nosaltres tenim
alguns milers de persones
que ens visiten
durant l'any al celler,
cosa que no,
d'allò que no l'hem buscat,
ens va venir,
o sigui,
no hem buscat mai rebre gent,
però sí que és veritat
que el tipus de celler
i de vi que fem nosaltres
s'acostuma a fer
una actitud molt de mar
que tinc que mirar
per sobre l'ombra
i dir jo no rebo gent.
Nosaltres,
des del principi,
vam tenir molt clar
que això era una falta de respecte
per a la gent
que s'interessa pel teu treball
i, per tant,
hem estat oberts.
La conseqüència ha sigut
que en aquest moment
tenen 4 o 5 mil persones
que ens visiten l'any,
dels quals un 30%
és als Estats Units,
un 40% és d'Europa
i altres parts del món
i un 30% és de l'estat espanyol.
Per tant,
llavors la pregunta era,
perdona,
si no em faig gana.
Estava dient
que tens un restaurant
una gran tarda.
Llavors ens trobàvem
amb el tema
que aquesta gent
necessitaven que mengés
alguna cosa
que se digués
una mica els nostres vins
i que es tractava
de controlar una mica
la gent que venia
on els portàvem a menjar.
Llavors vam fer
un restaurant de 8 taules
sense més pretensions
que prendre una bona ampolla de vi
i menjar correctament.
M'entens?
És a dir,
si ve el francès Lledó
dirà,
bueno,
està correcte,
està bé,
però no crec que el critiqui
ni molt menys,
però evidentment
que no és un tema
d'alta cuina.
I suposo que
t'has hagut d'envoltar
de professionals
que suposo que
ho heu escollit vosaltres
com a anòlegs,
restauradors,
etcètera.
Sí, bé,
nosaltres
el tema dels restauradors
és una cosa,
l'anòlegs...
Nosaltres tenim 4 anòlegs
a casa,
un que no ejerceix,
no ejerceix,
s'ha de distingir
entre anòleg
i vin a T,
eh?
Tu pots ser anòleg
i vin a T
o pots ser vin a T
i no ser anòleg.
Tu pots fer vi i no ser anòleg
o pots ser anòleg i no fer vi
o pots ser anòleg
i fer vi.
Per tant,
la Mariona és un anòleg
que no ejerceix
perquè té altres
qüestions a fer
més de direcció,
sobretot
de temes d'exportació
i temes
més administratius,
igual que jo,
malauradament,
no?
Llavors hi ha
en Joan,
que és el germà petit
de la Mariona,
que és el director
del celler,
que té 35 o 36 anys
en aquest moment,
37.
L'Igidre,
Sant Aguixas,
que és el cap d'anòleg
que és de Falset
i en Ferran Rocamora,
que també és anòleg,
que és el més jove que tenim,
té 25 anys
i també és de Falset.
Per nosaltres
ha estat molt important
tenir gent de la Terra.
Això ha sigut,
vaja,
el que se diu
col·loquialment
un xollo,
perquè hi entenen moltíssim
de com funciona el tema
de la vinya
i de com responen
els vins allà.
I estan formats
aquests més joves
aquí a la Facultat d'Enologia?
No, estan formats
a l'escola
d'Enologia de Falset.
Com es posa el nom a un vi?
Com li poseu el nom?
Com a una criatura?
No, a veure,
per exemple,
nosaltres col·loquialment
de l'Uvac,
perquè, bueno,
has de decidir un nom,
nosaltres teníem
una zona
de les vinyes de l'Uvac,
que avui
és on fem el dolç de l'Uvac,
que es diu
l'Uvac o les eubagues
i em va semblar
que era un nom
molt bonic.
Però teniu altres vins.
Tenim el Miserere,
que és una finca
del segle XIII
que està al costat
de la cartoixa d'Escaladell,
que és Mas d'en Bruno,
bueno, va ser Mas Morells,
després, a partir del segle XV
es va dir Mas d'en Bruno,
del segle XVI, perdó.
I que llavors
vam estar pensant
quin nom li posàvem el vi
i jo vaig ser una mica atrevit aquí,
perquè realment
en anglès i en francès
és complicat
i li vaig posar Miserere,
pensant quin era
el renec,
el renec bo
que dirien els monjos
en treballar la vinya
amb aquelles dificultats
perquè aquesta finca
va ser,
va ser,
va pertanyer
al mateix monestir,
en certs moments històrics,
sembla,
i em va semblar
que Miserere un bon nom.
El vi blanc Quiria,
per què?
Bueno, perquè doncs
durant vuit anys
jo vaig estar absolutament
obsessionat
amb fer
un vi blanc de guarda
i quan finalment
el vam aconseguir
i va sortir un vi espectacular,
doncs
la gent del celler
s'enreia una mica a mi
i deien
aquest és el vi de l'amo,
no?
I jo vaig dir
molt bé,
doncs li posaré amo,
al senyor,
no?
I em va dir
no tens nassos de fer-ho,
si sí que ho faré.
Llavors li vaig posar Quiria,
no?
Tot té la seva...
I,
bueno, no digues, digues.
Aquí a Bimbaudí,
bueno,
hem fet
com una novetat,
no?
Que puguis comprar
una miqueta de terreny
i aquells ceps
se suposa que són teus,
no?
Sí.
Això és perquè
la gent aprèn a estimar la terra,
et sembla a tu?
No, això és un negoci.
O és un negoci?
És un negoci.
Sí, sí,
això ho van fer els francesos
als anys 70 i escaig o 80,
ells van ser,
si em permeteu,
més coquins,
més llestos,
ells venien un cep només.
Llavors aquell cep
t'adonava, no sé si eren 3 ampolles,
llavors ells,
tu pagaves el cep
que llavors doncs
devia valdre
15.000 pessetes
que correspon
a uns 100.000 pessetes d'avui,
per tant,
si una hectàrea
té 3.000 ceps
a 100.000 pessetes
són 300 milions
de pessetes
per una hectàrea
i llavors tu només
pagaves la quantitat
doncs de 500 pessetes
per ampolla
que era la feina
de fer-te el vi
perquè tu no te'l podies fer
d'un cep.
Això ja ho van inventar
els francesos.
En aquest moment
s'ha fet,
em penso que és una cosa
que es fa per aquí a la Conca,
no?,
a Vimbudí,
i bueno,
no sé exactament
com els anirà,
desitjo que els vagi
perfectament bé.
Aquest sistema
o semblant
també l'havia fet
el celler
aquest de
de la Secuita,
no recordo el nom,
el celler de la Secuita
que jo feia amb botes,
o sigui,
eres propietari
d'una bota
cada any.
El problema
d'aquestes coses
és que si et venen
200 ampolles l'any
d'allò,
el primer any està bé,
però el segon any
en tens 300,
en 400,
i l'altre any
en tens 600,
però el sistema és bo
perquè l'interès
és interessant.
Som una miquès nobs
els consumidors,
eh?
Sí,
bueno,
deixem...
La moda,
la cosa...
De això guanyen diners,
deixen guanyen diners
les empreses.
A més a més,
explicaven
que això ho tenien,
no sé si tu ho podies
veure des de casa
com anava creixent...
Amb una webcam.
Ah, bueno,
això val 3.600
per set.
No, no,
no,
a veure,
que és el que dius tu,
que això és un negoci
que complica.
Jo crec que és una d'allò,
és un sistema,
no té res a veure
com treballem nosaltres,
fem un altre sistema,
un sistema divertit,
i com diuen,
doncs som 7.000 milions
i hi ha gent per tot,
no?
Hi ha gent que li interessarà
i que s'ho passarà molt bé
amb aquesta història.
I com passem del vi
a fer un llibre?
Bueno,
jo escriure,
escriure,
sempre bé malament
ho he fet,
però recordo
la famosa,
famosa entre cometes,
ja és dir,
irònicament,
novel·la feta
amb en Quico Valls
que deia
Estic mort de saps,
que les primeres coses
ho van publicar,
però el llibre aquest
de la dotzena
de les dotze collites
del Frara,
que fa servir
l'explosió
de la dotzena
del Frara,
que són tretze collites
en realitat,
dotze més un.
És una mica
la història de,
això va ser
tot un procés mecànic,
és a dir,
era,
vaig anar escrivint
sobre cada collita,
no sé,
cinc, vuit,
deu pàgines
i al final
aquelles deu pàgines
doncs s'havien de convertir
en deu,
vint línies màxim,
no?
Llavors ja és una manera
de,
és la història
de les tretzanyades
que ha passat al Priorat,
si llegeixes entre línies,
si te'l prens en calma
i el llegeixes
més d'una vegada,
és un llibre
que es llegeix
en 40 minuts,
doncs hi vas veient coses
i jo crec,
i jo crec,
i la gent que ens coneix
i tal,
que expressa moltíssim
tota aquella dificultat
que parlàvem
al principi
que va significar
començar això
al Priorat.
Aquest llibre
es desprèn
una mica
la teva,
no sé si,
la teva obsessió
o admiració
per la història,
per la cartoixa,
etcètera,
etcètera,
no?
Bé,
és que el Priorat
fins a cert punt
sense la cartoixa
no s'entén
com s'entén ara,
vull dir,
la cartoixa
té una influència
molt important
al Priorat,
la cartoixa
no hem d'oblidar
que fins a Martí Lomar
és una cartoixa
molt mimada
per tota la dinastia catalana,
després ve la dinastia espanyola
i continua mimant
bastant
el monestir,
per tant,
el Priorat
d'Escala d'Ei
era un Priorat
absolutament respectat
i conegut,
hi ha la de Bacla
aquest,
el col·lapse
de les desamortitzacions
de Mendizábal,
a part de la història,
però el Privat
s'entén sempre
al voltant
de la cartoixa.
Després,
deu tindre
molt de glamour
el Vino,
perquè s'han fet
moltes sèries
televisives
i Déu-n'hi-do
dels rotllos
que arriben a venir
a sèries,
vull dir,
el Vino
és una cosa
que...
La Vida Real
no se deu ser així,
eh?
No,
no deu haver-hi
tota aquesta cosa.
Deu tindre
molt de glamour,
el té el glamour,
i quan hi entres dins
i si no et passes,
no?
Perquè,
bueno,
hi ha hagut una darrerament,
bueno,
aquests darrers 10 anys
va ser una mica pesadet,
la gent que va estar
venia a tastar el celler
i doncs et deia,
escolta,
doncs el vi fa
gust d'això,
i gust d'allò,
i gust d'aquí,
i gust d'allà,
i doncs,
escolta,
i ara quan estem dient,
mira,
nosaltres més que res
bevem vi,
més que tastar,
perquè,
vull dir,
el vi ha de ser
una cosa natural,
però malgrat això,
de no arribar
a aquests extrems,
evidentment que el vi
té un glamour
increïble,
com el té
la bona música,
és a dir,
aquí li agrada l'òpera,
aquí,
escolta,
l'òpera té tot un,
no té un text,
avui en dia,
enlloc on la vas a veure,
té un context també,
i aquest context té un glamour,
doncs el vi és exactament igual.
Permeteu-me que diguem adeu
a Laura Roman,
que ha de marxar
per temes professionals,
gràcies Laura,
ens trobem la propera setmana,
excepcionalment avui
la Laura ens ha d'abandonar
a final de temps,
que ningú digui
que no és una persona educada,
per això dic,
calla que farem
un breu parèntesi
per agrair-li
la seva companyia,
com cada setmana,
adeu Laura,
fins dilluns,
a mi,
Laura Picó,
quan vulguis.
El que et volia dir
és que el món del vi
ens crea molts dubtes,
molts preguntes,
però una mica et pararem
de preguntar sobre això,
i ens agradaria
que parlessis una mica
de la teva vessant
del passat, suposo,
no o no?
No ho és,
ara t'he deixat escoruc.
A més a més,
no puc mentir massa,
perquè hi ha la bossa
que girà l'aquí
que m'ho incidia.
Va ser testimoni,
no?
Va ser testimoni
del passant de l'Obre Junts.
Vam fer un obre Junts.
Sí, sí, sí.
Treball d'amor perdut
del Xesper.
Treball d'amor perdut
del Xesper.
Perquè el Míster Pere Patalín,
tu penso que no hi intervenies,
o sinó el Míster Pere Patalín?
No.
Era l'escola de teatre
Josep Ixar, no?
Exactament.
Era l'escola de teatre
que a instància sobretot
de la Maria de Can Manya
en Jaume Vidal
es va a fer Tarragona.
Va ser una època molt maca.
Hi havia llavors
la co-dirigien
en Pep Codina
i en Pere Salabert.
I jo veig estar
un any a escatx
en el temps de...
Hi havia l'Oriol Grau,
que avui és un home famós.
El Pere Sacristà.
El Pere Sacristà.
Allò va ser
una experiència molt maca.
A mi em va servir de molt,
a mi em va servir
de moltíssim
estar a l'escola de teatre
perquè evidentment
tot el que és aprendre
és essencial
és a dir,
nosaltres tenim...
Jo dic que no perquè sí
a Catalunya
es va desenvolupar
de la manera que es va
i es va inventar
el modernisme.
El modernisme
és una mica el concepte
d'intentar fer-ho tot
però amb l'exigència
de fer-ho bé.
Llavors,
aprendre moltes coses
t'ajuden molt
i et formen molt
com a persona.
L'experiència
de l'escola de teatre
va ser una molt bona experiència.
Jo tinc un record increïble.
Encara guardo el carnet.
Jo també.
I va ser una època maca.
Van passar molt bé.
Curta,
per mi,
però maca.
i parlant de política,
tenim entès
que tu vas ser
alcalde
de Gratallops.
Sí,
de Gratallops.
La política
és delicat.
Quina experiència.
A veure,
jo dic...
has dit una cosa abans
que tothom hauríem de ser...
alcalde,
una vegada a la vida.
Una vegada a la vida.
per mi és molt important
perquè un tendeix a criticar molt.
i s'ha de conservar molt.
I s'ha de criticar.
i s'ha de criticar.
però s'ha de conservar un mínim respecte
amb la crítica, no?
Jo, com a alcalde,
no vaig ser criticat.
Però sí que potser aquells quatre anys
potser vaig rumiar molt
i potser...
no diré que me'n vaig empenedir
perquè coses concretes
no em venen al cap
ni ara ni llavors,
però que vas critiquant molt
el que està al cap damunt
i això és complicat.
No és que no se l'hagi de criticar,
però no ha de ser prudent en la crítica
i sobretot molt...
intentes ser molt just en la crítica.
És important ser alcalde
perquè a més a més veus com
almenys a mi em va passar
i a altra gent que ha parlat
com et canvia totalment la personalitat.
És a dir, com t'adones
que quan el moment que tu ets alcalde
no és que siguis el primer de la ciutat
sinó que vas a ser l'últim mono.
Però així és de clar.
És a dir, veus que estàs supeditat
a tota la gent d'aquella ciutat
i que d'alguna manera
has de justificar
els teus actes davant de molta gent.
Potser això en un poble
més que en una ciutat gran, no?
En un poble hi ha més l'efecte close-up,
és a dir, l'efecte de proximitat,
i més en aquests pobles
una mica, diguéssim, d'interior,
on l'alcalde havia estat...
Ui, no tant, hi ha una institució important,
jo vaig agafar al final d'aquesta època,
i llavors hi ha una proximitat
molt important amb el poble.
És un tema interessant.
No tens cap anècdota per explicar?
Home, Déu-n'hi-do,
moltes, moltes anècdotes.
Tinc una molt divertida,
que jo tenim una oposició molt bèstia,
d'una persona només,
vam quedar quatre a un,
i llavors era aquest tema de...
Això que van inventar els socialistes,
bueno, diuen i reconeixen els socialistes,
que van inventar ell,
amb el Suárez,
de la Cossó i de Ribo,
doncs això,
en la política,
el país ha quedat una mica,
i ara esclama el PP
el tema de la Cossó i de Ribo
fins a uns extrems,
vaja,
inacceptables,
segons molta gent pensem,
doncs llavors hi havia el tema aquest,
doncs que a cada ple el tema era
forçar, forçar, forçar,
i llavors jo dirigim el de l'oposició,
i veus,
escolta,
em penso que tu el que tens,
veus que no m'entenia,
tens problemes semàntics,
i es queda un moment en silenci i diu
qui l'únic semàntic que ja ets tu?
Jo escolti sense insultar.
Sí, sí, sí,
de moment,
saps què?
Diu, la torno,
sí, sí,
molt interessant.
Posant adjectius,
d'aquí un moment hem d'entrar
a les preguntes curtetes,
jo tinc una curiositat,
per què se li atribueix el vi
qualitat humana?
És allò,
és un vi alegre,
és un vi apassionat,
és un vi,
sempre se li donen aquestes
qualitats humanes,
i no només quan estàs fent
un escrit poètic,
sinó també des del punt de vista tècnic,
moltes vegades en el que és un tast o una...
En realitat,
en realitat,
fixa't,
si teníem en compte
els dos darrers premis Nobel,
els que els hem donat
per un tema d'olor,
si no m'equivoco,
no estic molt ben informat,
però l'únic sentit
dels humans
que no tenim codificat
és l'olfacte,
i per tant,
em pren recursos
d'altres tipus de sentits,
és a dir,
a veure,
si jo en aquest moment
passo la mà per sobre la taula
i dic,
com punxa aquesta taula,
evidentment,
diuen,
això no punxa
i ho podem demostrar-t'ho,
perquè tots estem d'acord,
però més,
científicament,
o si tu,
quan te l'oïda,
per exemple,
desafines,
jo et puc dir que desafines,
però si no t'ho creus,
fins i tot hi ha màquines
que podem comprovar que desafines.
En el tema d'olfacte,
i per això en el vi
hi ha entrat
tot tipus de gent,
és perquè no pots discutir res
des del punt de vista científic,
et ve un senyor
i diu que,
perquè a tu hi ha un tema
d'això de la por del cervell,
que quan tu dius
això fa olor de roses
és perquè el cervell
davant de l'inconegut
busca una identificació,
si algun senyor
va a olora
i diu que això
doncs fa olor
de fem de vaca,
doncs,
bueno,
en definitiva,
no pots dir
jo no ho sento,
així,
i s'ha acabat.
Per tant,
una mica,
el tema va per aquí.
És com a bonic i tot,
no?,
de posar aquestes...
Andrem ara
en els darrers minuts
en el que
avui tres senyores
i no quatre
et plantegaran
tota una sèrie
de qüestions
molt breus,
que també mereixen
respostes en breus,
són qüestions així
molt superficials,
divertides i tot,
no?
Però no són difícils.
Ui,
en absolut,
en absolut,
matrícula d'una altra,
ja ho veuràs.
Carme?
La primera és molt difícil.
La primera és molt difícil.
És un clàssic, eh?
I allarga't una miqueta més
la resposta,
perquè tots diuen
o sí o no
i no s'allarga.
Això sempre ho demanes
i mai allarguen, eh?
Mai allarguen.
No,
que et diguin
encara en compte a l'hora,
clar.
Ah, també, també.
Vull dir que no cal que s'expliqui
un compelos i senyales.
Has vist mai una pel·lícula porno?
Sí, sí.
Veus?
Sí, sí.
S'ha acabat.
M'ha dit dosis.
Què t'ha d'explicar?
Sí, sí.
Què vols, l'argument, Carme?
No em preguntes més
si em dius
on les vis,
amb qui les vis,
com va ser,
llavors,
quan tu em preguntes
si he vist mai
una pel·lícula porno
i he dit
sí com sí.
Punt.
Tres més,
però potser si la Mariona
ens escolta,
potser ja està,
trou.
No,
ni que escolti.
No,
no ho sentirà la Mariona.
Tres coses
que li demanaries al rei.
En aquests moments,
tres coses que li demanaries.
Jo diria que
tranquil·litat,
tranquil·litat
i tranquil·litat.
És a dir,
vivim en un món
absolutament estressat
i la possibilitat
de serenar-te
fa que puguis
explotar
molts altres
qüestions positives.
de manera això,
de manera pau,
la pau,
escolta,
depèn de nosaltres.
Tranquil·litat,
tranquil·litat,
tranquil·litat
vol dir
més serenor
de la que teníem
en conjunt
en aquest moment.
Però tant ja estàs bé,
gratis,
llocs.
Bé,
no et pensis,
la gent diu això
però saps que
l'any passat
ja vaig passar set mesos
de l'any
viatjant per tot el món
i per tant,
sí,
quan arribes a gratis...
Tranquil·litat,
tranquil·litat,
tranquil·litat.
Sí, sí.
Dos objectius
pels següents personatges
de la vida política.
El senyor Rajoy.
És que,
de veritat,
honestament,
és que no se m'ha acut cap.
Zapatero.
Jo diria que
em sembla,
eh,
la impressió que tinc d'allò
és honestedat.
El senyor Mas.
Mitalell.
Maragall.
Maragall.
És simpaticot,
el Maragall és simpaticot
i intel·ligent.
És un intel·ligent simpàtic
o un simpàtic intel·ligent?
No sé exactament
per quina ordre.
El senyor Ballesteros?
Ballesteros?
Ballesteros?
La posició a Tarragona.
Ah,
és clar,
és que jo soc de gratis.
Clar, clar.
Com que no el conec,
jo estic segur
que deu ser una gran persona.
I l'alcalde de Nadal
sí que el conecs?
Sí,
encara que sigui...
El Joan Miquel,
sí.
Jo,
el Joan Miquel,
no sé,
que descansi ja.
Per ell,
ho dic per ell,
eh?
Que a mi no em fa cabrosa.
Però ha treballat molt.
A veure,
digues una ruta pel Priorat
en cotxe.
En cotxe,
una ruta bonica.
A veure,
quin tipus de cotxe?
4x4 o cotxe normal?
Perquè ho s'ha de preguntar.
No,
un 4x4.
Un 4x4.
Home,
jo,
mira,
una ruta molt...
No ho hauria de dir,
perquè jo n'estic d'acord
amb els 4x4,
fan mal bé molt.
En molts camins.
Però vaja,
una ruta bonica
seria,
doncs,
per exemple,
entrar per Escaladell
cap a la Cartoixa,
seguir el camí aquest
i pujar,
diguéssim,
refer amb cotxe
tot el camí
cap dalt a Montsant
fins que arribes
pràcticament damunt
de...
no de Cabassés,
però quasi.
Però molt lentament
amb el 4x4.
Aquestes rutes
és absolutament espectacular.
Aquest tram de camí
passant pel costat
de la Cartoixa
a Escaladell
i tirant per amunt
és fins dalt,
quasi bé,
no arribes a la Montsant,
però quasi bé.
Els propis tarragonits
no coneixem gaire.
l'interior de Tarragona.
Que els propis tarragonits
no coneixem l'interior de Tarragona.
Si quan parles de Priorat...
El Priorat té una cosa important
i és que
el Priorat té un hàndicap
que fins avui l'ha salvat,
que té problemes d'aigües
perquè té un terreny
que drena molt.
Per tant,
dius,
i ara per què ho dius això?
Això, home,
perquè, mireu,
el tema és tan maco,
el Priorat,
que dius
que com és que no hi ha urbanitzacions?
Bé,
perquè el tema de l'aigua
és complicat allà
i una urbanització
necessita aigua
i, per tant,
el Priorat és un dels pocs llocs
d'aquest país,
n'hi ha més,
però doncs que pots
disfrutar moltíssim,
pots gaudir moltíssim
del silenci,
de passejar,
de fer camins,
és espectacular.
El Priorat és una terra espectacular.
Jo deia,
tres coses que identifiquin el Priorat,
ho estaves dient una mica ara.
Sí,
jo diria que
les tres coses més importants
són el paisatge,
el vi i la gent.
El paisatge, el vi.
Ara m'hauries de fer un menú
que t'agradés a tu
i acompanyar-ho amb un vi
que també t'agradés.
A veure,
escolta,
mira,
per l'època que estem,
per l'època que estem,
jo diria que
una truita d'espàrrecs,
el menú sencer vols?
Sí, sí,
si està bé.
Sí, sí.
Bueno,
doncs,
una truita d'espàrrecs
m'estaria perfecta
per mi en aquest moment
de primer,
estic pensant en el Priorat
però penso en altres coses
i després un confit d'ànec
de Girona,
per què no?
Una truita tan petita,
un confit d'ànec de Girona.
i quasi bé acabaria,
no sé,
amb unes catànies de Gila Franca,
per dir-ho,
una cosa molt així.
I acompanyar el vi.
Molt bé.
Doncs amb vi
n'hi ha,
bueno,
quantitats industrials
de vins bons
en aquest país,
però,
això,
és a dir,
el que és la truita,
la truita no,
quasi bé no necessites
ni prendre vi,
vols prendre un vi jove,
no?
doncs mira,
un vi jove
de la Cooperativa Grata de Llops,
per què no?
Per què no?
Pel
per l'ànec,
pel confit d'ànec,
jo us diria que ho,
perdoneu,
però un miseric aniria molt bé,
no?
No,
no,
no.
I amb les catànies,
si estan ben fetes
i són una mica amargants,
doncs, bueno,
qualsevol tipus de
de vidals.
Ahir vaig tastar
una copa de fruita
del bosc
amb una mistela
de capsanes
amb un punt de sucre
molt just,
i no oxejar de sucre,
que estava boníssim.
És molt bona la mistela.
La Laura Román ha marxat,
però jo crec que la pregunta
que fa habitualment la Laura
s'ha de fer, Rosa,
amb aquesta pregunta
pràcticament marxem.
Aquí t'enduries
a una illa deserta,
a una boda
i a una manifestació.
A veure,
en una manifestació,
si és una manifestació,
m'enduria la màxima gent possible,
com és lògic, no?
És a dir,
amics, parents i coneguts
i un que veig passar pel carrer.
L'altre era...
Amb una illa deserta.
Mira,
si vaig a una illa deserta
me n'aniria sol.
Però una miqueta avorrit.
Per descansar, no?
Per deixaria de ser deserta.
És clar,
si no, no la busco deserta.
I amb una boda?
Amb una boda,
honestament,
és a dir,
m'emportaria el nuvi
si és amic meu
perquè odio les bodes
fins a un extrem
les bodes sense sentit.
Si se't casa algú que estimes,
que és amic teu,
que és molt proper,
de les altres,
em fujo com gata saldada.
Molt bé.
No,
jo aquí tenia una,
una pel·lícula,
una cançó
i un llibre.
Si tens temps
per cantar de viatjar.
una pel·lícula,
doncs,
mira,
la de sempre
i que l'he vist,
la pel·lícula que visc més,
que és Casa Blanca,
sempre que la puc veure,
la miro.
Una cançó,
doncs,
mira,
podria ser,
et recordo,
manda la Víctor Jara,
que és una cançó
que encara,
quan l'escolto,
m'encanta.
I la tercera era?
Un llibre.
Doncs,
mira,
Como Quiero Que Me Sirven El Vino
de l'Arturo Pardos,
d'Alianza Editorial.
Genial,
un llibre genial.
Un títol per a Sibaritas,
per exemple,
el podríem recomanar
per a aquells esnobs
que ens dèiem que érem nosaltres
a vegades davant del món del vi?
Home,
doncs,
miri,
begui i no pensi.
Ah,
molt bé,
perfecte.
Disfruti.
Jo crec que és el títol més aviat
i disfruti d'eixis de bajanades.
Carles Pastran,
ha estat un plaer,
de veritat.
Un plaer és tan meu.
Moltíssimes gràcies
per acceptar la invitació
d'aquest programa
i moltíssimes gràcies
com cada setmana.
Carme Pedrol,
gràcies, Carme.
Molt bé.
Aquest vespre el sempre n'aste
i que et volem allà a primera fila.
Com a dir.
Rosa Gairal,
gràcies.
A gaudir de la primavera,
al pradell de la taixeta.
I Laura,
gràcies per fer aquest parèntes
i amb les teves
nombroses obligacions
professionals.
Moltíssimes gràcies.
No m'ho hauràs perdut
per la tal món.