Tens sensacions d'ofec i falta d'aire?
Estàs trist i sense ganes de fer res?
Tens pors i no saps per quin motiu?
Si creus que necessites ajuda psicològica,
contacta amb la psicòloga Sònia Navarro.
Al seu gabinet, al carrer Pau Casals, número 10,
primer tercera de Tarragona,
o ve al telèfon 977-22-0560.
La salut passa pel benestar psicològic.
Saludem Sònia Navarro. Bon dia, Sònia.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
Avui tractem una qüestió que s'ha batejat d'aquesta manera,
diguem-ne per simplificar les coses,
però com que és una situació o un tema complex,
per això tenim la Sònia que ens anirà traduint-se.
S'ha batejat com la síndrome de l'àbia esclava
per aquesta necessitat que tenim sovint de posar noms a les coses.
Però jo m'imagino que darrere d'aquesta frase
moltes persones que ens escolten estan intuint
que volem parlar d'aquestes dones,
perquè la majoria són dones que arribades a un moment de la seva vida,
després que han tirat endavant una família, una casa, una feina, han criat uns fills,
ara han de tornar a començar a fer el mateix amb els seus nets o les seves netes.
És a dir, escolti, allò era un assaj general.
Ara ha de fer la representació i diu,
jo he de tornar a viure tot el que he viscut fins ara un altre cop i amb les meves edats?
Va per aquí la cosa, no, Sònia?
Va per aquí, sí.
De fet, s'ha posat aquest nom a tota una sèrie de simptomatologia
que tenen unes dones amb una certa edat en aquest moment
que ja tenen els fills grans
i, com tu bé has dit, després que han tirat endavant tota la família,
doncs ara es troben que no només la família s'ha fet més petita
i tenen més temps per elles per descansar,
sinó que la família s'ha fet més gran
i encara tenen més tasques a fer barrejades.
La cura dels nets, la cura de malalts, si n'hi ha la família,
la cura d'avis que hi hagi més grans,
o sigui, dels pares o sogres d'aquesta dona,
i moltes vegades fins i tot els menjars de fills, filles, gendres, joves...
És el centre de la comunitat, aquella casa.
Llavors, amb una edat que aquesta dona hauria d'estar pensant
en realment tenir un espai per ella...
Recompensar-se una mica, no?
Sí, perquè ha fet tot un esforç al llarg de la vida,
ara té tots els fills més grans,
ara ja les necessitats econòmiques moltes vegades han disminuït,
perquè ja hi ha coses que ja estan en funcionament
i ja estan pagades...
Portes molts anys pagant hipoteca, per tant, ja...
I llavors, doncs, bueno, haurien de tenir un moment
per replantejar activitats que volen fer,
activitats més de plaer,
i en lloc d'estar en aquesta situació,
estan en una situació de molta sobrecàrrega
a nivell laboral,
i dic laboral perquè realment tenen una feinada impressionant,
no recompensada econòmicament, mai,
però una feinada que no paren, no?
I sobretot això, perquè cada vegada tenen més responsabilitats,
en lloc de menys, més responsabilitat, no?
I això, doncs, crea tot un quadre de simptomatologia
tan física com psicològica molt important, no?
Hi ha casos extrems, hi ha casos extrems,
tots en coneixem algun, hi ha nosaltres intermig,
hi ha d'altres, doncs, bé,
que no arriben a tenir aquest perfil
perquè no estem parlant, no, Sònia,
d'aquell avi o àvia que no hem determinat
volen fer d'avis i àvies i estar amb els seus nets.
Això és fins i tot necessari, però no estem parlant d'això.
No, hem de diferenciar.
L'avi, com a figura pel nen,
és una figura molt important, molt bàsica,
però l'avi té un paper a jugar amb el nen
i és jugar, consentir,
ha de fer el paper, doncs, de confident,
ha de fer el paper de divertir-se, no?
I sí que ha de ser el col·lega, no el pare.
Exacte, ha de ser aquell, doncs,
que tapi en certs moments,
que hi ha una confidència,
que hi ha, bueno, moments de plaer.
Quan l'avi o l'àvia es converteix,
normalment és l'àvia, eh?
Es converteix en la figura que ha d'educar,
doncs, i que ha d'ocupar-se
de totes les tasques físiques i psicològiques
o del nen,
doncs, realment és una sobrecàrrega
que aquesta persona no ha decidit
perquè no és el seu moment, no?
Llavors, sí que vull comentar
que encara que ara ens fem la idea
d'un tipus de dona, en realitat...
Hi ha un estereotip.
Sí, hi ha un estereotip,
però hem de dir que és un síndrome
que afecta a totes les classes socials, eh?
I no distingeix ni nivells de formació,
ni si hi ha hagut una vida laboral remunerada
anteriorment, ni res, no?
No, no, en absolut.
És a dir, estem parlant d'un tipus de dona
que té una...
que a nivell psicològic
ha estat educada
amb un nivell de responsabilitat molt alt.
Com la majoria, no?
Sí, sí, bueno, sí, com la majoria,
però que això es continua, eh?
Continua pensant que d'ella
depenen moltes coses
i, a més, a més, és incapaç
de dir que no a una cosa
perquè se sentiria culpable.
Una frase que algunes dones
que s'atreveixen a insinuar,
a insinuar, eh?
Dic que no, mai dir que no els hi va bé
quedar-se amb el net en aquell moment
perquè tenen pensat fer una altra cosa,
és un sentiment de culpabilitat
de dir, home, si les altres àvies ho fan,
jo sóc dolenta, si no ho faig.
És a dir, si jo no me'n faig càrrec
del meu nen
o del menjar de la meva filla
o del meu fill
o que vinguin a dinar
perquè tenen horaris diferents
i llavors cadascú ve a una hora diferent.
I en casos són ja que són impresentables, eh?
Sí, però bueno, que llavors ja cadascú
arriba amb una hora diferent
i allò sembla un restaurant
més que una casa, no?
Perquè cadascú arriba quan vol.
Tot això, doncs,
realment no s'atreveixen a dir que no
perquè a més, com que estem en una societat
que s'està fent molt,
que s'està tirant molt
de les mares,
de les àvies,
doncs, clar,
arriba un moment
que aquesta persona
pensa que si ella no ho fa
és més dolenta que la veïna,
que la cunyada,
que...
S'afegeix a un tema de culpabilitat,
a més a més.
Per suposat,
per suposat,
perquè és un tipus de dona
que realment li costa molt dir que no,
que creu que és responsabilitat seva,
que no...
O sigui,
que creu que ha de fer-ho
i que és obligació fer-ho
perquè si no,
doncs,
és la dona dolenta.
La dona en general
i l'autoestima de la dona en general
està basada
en tots els missatges
que ens han anat enviant
al llarg de tota l'educació
i és que has de ser bona
en tots els aspectes de la teva vida, no?
Has de ser una bona filla,
una bona mare,
una bona treballadora,
una bona dona,
una bona...
Una bona de tot
en tots els àmbits.
Clar,
això és impossible,
literalment,
ser perfecta en tots els llocs
perquè és impossible.
Llavors,
partint d'això,
doncs,
aquesta dona
no se sent
que realment pugui dir
no,
ara és el meu espai,
és el meu àmbit, no?
Amb un àmbit,
amb un accés de protecció
i de...
Precisament perquè ha sigut
la seva tasca
durant molts anys
cuidar
i protegir,
doncs,
continua fent-lo
amb tota la sèrie de...
Bé,
amb els nets
i amb els que vinguin,
no?
Has apuntat alguna pinzellada
del perfil d'aquestes dones?
Parlarem dels símptomes
que caracteritzen
aquesta síndrome.
De totes maneres,
no sé si et sembla correcte,
tu que ets l'experta,
que dit així,
explicat així,
algú pot dir
home,
però això a mi no em passa
o això a mi no em passarà.
És a dir,
no és que d'un dia per l'altre
et trobis la casa
un altre cop
amb tota la família allà
instal·lada,
dinar,
sopar,
no, no,
és que és de mica en mica,
no, Sònia?
Un dia,
si et sembla tal,
doncs podríeu venir
i per què no ho fem
cada tres dies a la setmana?
I total,
que ja al final
acabes assumint
una responsabilitat excessiva,
no?
A veure,
no és d'un dia per l'altre
ni molt menys.
I a vegades
és veritat
que aquesta dona
et diu
que no li importa
fer dinar
per vuit
cada dia.
Et diu
i ho verbalitza
perquè creu
que és el que ha de fer.
Si se sent obligada.
Però,
però,
però no verbalitzarà mai
que se sent obligada.
Dirà que fins i tot
a ella no li importa
fer-ho.
El que passa
és que s'arriba
a un esgotament
que realment
aquesta persona
comença a tenir
tots els símptomes
i ara els anomenem
perquè són dones
que moltes vegades
a nivell físic
senten taquicàrdies,
senten molta fatiga,
els puja l'atenció,
poden acabar
en temes
en diabetes
moltes vegades.
Per esgotament, no?
Sí, sí,
perquè realment
estan esgotades
però poden tenir
problemes per respirar,
marejos,
sentiments de debilitat,
formigueix
a les cames,
als braços...
Clar,
tenim molta simptomatologia
i estem parlant
de la física
ara mateix,
que és molt difusa.
Clar,
pot venir
per moltes coses
i que com que mai...
Però fer un diagnòstic mèdic
també és molt complicat.
Sí,
però mai fem
una anàlisi
que el nostre cos
i la nostra ment
estan molt lligats,
és a dir,
podem tenir
tots aquests símptomes
i, bueno,
anirem al metge,
ens prendrem alguna cosa,
direm que tenim
una mica de cansament,
que hem menjat
no sé què
i donarem
una explicació
més externa
i ja no pensarem
res més,
però no ens hem d'oblidar
que el cos i la ment
van absolutament lligades
i molts d'aquests símptomes.
De fet,
mira,
tot aquest tema
del síndrome de l'àbia esclava
va sortir
perquè un cardiòleg,
ni tan sols va ser un psicòleg,
un cardiòleg
que s'anava trobant
amb una sèrie de consultes,
amb una sèrie de dones
d'unes edats
i va anar investigant
i va anar investigant
què passava
perquè hi havia moltes consultes
per taquicàrdies,
per cansaments,
per esgotaments,
per marejos,
per faltar.
Hi havia moltes consultes,
evidentment,
la primera tendència
sempre és en el metge,
no el psicòleg,
no?
El psicòleg és una cosa posterior
quan ja no hem trobat...
Quan hem descartat
una raó física...
Exacte,
ja veiem que realment
no tenim res,
llavors igual pensem
en l'altra figura
i llavors aquest cardiòleg
va començar a fer
tota una investigació
de què passava
amb aquestes dones
i va trobar
aquest nexe d'unió,
o sigui,
el tema que eren dones
amb una feinada impressionant,
amb una responsabilitat
i amb una càrrega
d'estrès
molt elevada
de forma diària,
continuada,
perquè a mi són dones
que no descansen
cap dia de la setmana,
clar.
Perquè els dies de cada dia,
perquè els fills treballen,
els ajuden
i els caps de setmana
perquè és el dia
que també venen a dinar.
Anem a veure l'àvia
que aquests dies
no hem tingut temps, eh?
Amb la qual cosa,
doncs,
tornen a fer dinar
per totes aquestes persones.
Llavors,
és veritat que...
Bueno,
i parlo ara
dels símptomes psicològics
perquè així no me'n vaig
i no canvio.
Els símptomes psicològics
serien
molt malestar
en general
de dir
no sé què em passa
però em sento malament
molta ansietat,
molta tristesa,
desànim,
falta de motivació,
encara que ho facin,
eh?
Ho faran tot,
absolutament.
Símptomes de culpabilitat
perquè en realitat veuen...
Però tenen temptació
de dir prou, no?
Sí,
però no s'atreviran mai
a dir-ho, eh?
I perquè a més
no volen quedar malament,
no volen que pensin
que és que no volen,
que són dolentes
i que han tallat.
Exacte.
No és un desconegut.
I moltes vegades
fins i tot
poden tenir pensaments
de suïcidi
i això és més habitual.
Difícilment
ho portaran a terme
però moltes vegades
tenen pensaments
de suïcidi.
És a dir,
que es converteix
en un trastorn,
en un quadre
ansiós depressiu,
moltes vegades
dones amb distímia
que és aquell tipus
de depressió
que vam parlar
que és crònica,
que s'allargava
molt en el temps
encara que la simptomatologia
era més difusa.
És allò com la gota malaya
si em permets
l'expressió
que va fent,
va fent,
va fent,
d'estrès,
d'ansietat,
per això a vegades
hi ha pujades
de tensió
i tot això.
Llavors és una barreja,
és un quadre
molt barrejat
entre temes
ansiosos,
depressius
i barrejats
moltes vegades
amb una qüestió
de molta baixa autoestima
amb aquesta persona
que se sent incapaç
de lluitar
pel seu dret.
Perquè de fet
ha perdut de vista
quin és el seu dret.
Moltes vegades
no és que
ni tan sols
no és capaç
de dir que no
perquè a vegades
tampoc
no es veu
amb el dret
de dir
és el meu espai
i és el meu temps.
T'estic escoltant ara
i estic recordant
converses
que pots sentir
a la porta d'una escola,
a la cua d'una botiga
de dones
d'una determinada edat.
Aquest tipus
de perfil
que traçaves,
aquesta simptomatologia,
la pots escoltar
d'una manera
més planera,
lògicament,
a qualsevol moment,
el que dèiem,
a la porta d'una escola,
perquè van a buscar
els nens a l'escola,
perquè no dinin a l'escola,
ja dinaran a casa
de l'àvia
o en una cua
d'un supermercat
sense aquestes converses
habitualment.
És que hi ha una simptomatologia
molt difusa
en la nostra societat
que moltes vegades
ve de no sentir-se bé
amb el mateix,
de no sentir-se bé
amb el que estem fent
en el dia a dia.
I clar,
el nostre cos
ens reacciona
d'alguna manera.
Tota la
la
la psicosomàtica
existeix.
una altra cosa
és que d'entrada
encara no li veiem
tota la relació
o a nivell
de la societat
no ens acabem
de creure
tot el relacionat
que va
una cosa amb l'altra.
Els factors determinants
eren els que apuntaves
abans,
aquesta educació,
aquesta baixa autoestima,
una sèrie de circumstàncies
personals,
però també sociològiques.
Sí,
i totes les tasques
que ha de fer,
o sigui,
aquella persona
que sempre
ha tingut com a responsabilitat
seva
fer aquestes
aquestes tasques,
no?
La cura
de la casa,
de la llar
i de les persones
que conformen la llar,
no?
I com que ja ha sigut
una tasca
que sempre l'ha fet,
doncs,
aquí hi ha
diverses coses.
Hi ha aquesta dona
que ha d'aprendre
a plantar-se,
ha d'aprendre a dir
és el meu espai,
és la meva vida
i jo perquè digui
que no
o que vull
anar-me'n
a fer una activitat
que a mi m'agrada,
no estic,
no vol dir
que no estimi
als meus fills,
als meus nets,
no vol dir
en absolut,
perquè moltes vegades
es barreja i dic
que no semblarà
que jo no me'ls estimo,
no?
O que jo no vull saber
res d'ells
o que jo no els vull ajudar
i no és això,
o sigui,
les relacions
han de ser correctes
i han de ser bones
i han de ser d'ajuda
si cal,
però d'ajuda
si cal,
que aquí també
hem de diferenciar
quan realment
cal l'ajuda
i quan l'ajuda
l'ajuda puntual
clar,
però quan l'ajuda
es demana
simplement
per comoditat,
perquè a vegades
és més fàcil
portar els teus fills
a l'àvia
perquè,
primer perquè
és més econòmic,
segon,
o és igual,
ho diré segon,
perquè no ve d'una hora
ni de mitja hora,
primer perquè
saps que està
amb una persona
que és de la família
i amb la que confies
perquè
ho posaré primer
que si no igual
és una mica
segon,
perquè és més econòmic
i ens estalviem
o unes guarderies
o uns menjadors
o unes hores
de permanència
anterior o posteriors
a l'horari escolar
perquè no podem anar
a recollir-los
a maquillora
o un cangur
és que
ens estalviem
uns diners,
no?
I segon,
perquè de pas
moltes vegades
doncs aquesta persona
a més a més
ens fa el menjar
ens dona el tuper
o dinem a casa
o d'ella
vull dir
de la mare
de l'àvia
però fixa't Sònia
que de fet
tu estàs treballant
amb moltes dones
que estan passant
per aquesta síndrome
quantes vegades
no hauràs sentit
allò de
no, no
si ho fem
perquè no s'avorreixi
hi ha un cert cinisme
per l'altra part
quan diure
no, no
és que si no
no sabria què fer
és que
penso que realment
aquesta persona
quan diu
que no sabria què fer
realment s'ho creu
perquè
perquè
em està fent un favor
amb ella
li és còmode
i pensa
que l'altra persona
és com si no
tingués vida
personal
és com
quan vam parlar
del tema sexual
i ara faig una
quan vam parlar
de les disfuncions sexuals
i vam parlar
del sexe a la tercera edat
recordes
que vam comentar
el sexe a la tercera edat
és
és
és algo
com
comentaran que era dels millors moments
que podia haver-hi
però que gairebé no es parla
i que moltes vegades es troben
que aquestes persones
estan a casa dels fills
i ningú pensa
que aquesta persona
encara que tingui 70 anys
o 80 anys
pot tenir també
necessitats sexuals
simplement
subvien
perquè la intimitat
queda
anul·lada
totalment
no
doncs igual que passava
que no es pensa
que aquesta persona
pugui tenir
desitjos sexuals
doncs moltes vegades
amb l'àvia
com que no treballa
es pensa que
no té res més
que fer interessant
llavors
ja s'interessa
i realment
penso que a vegades
no hi ha una mala
no hi ha mala fe
mala fe
exacte
directament
amb intenció
però sí que hi ha
un creure
que com que l'altre
ja no té vida
o ja no té
que fer coses
o ja no té
que divertir-se
o ja no ho necessita
però clar
són suposicions
en realitat
necessitem
la vida
i la diversió
i el sentir-nos bé
cadascú que reflexioni
sobre les raons
per les quals
doncs trasllada
aquesta responsabilitat
als avis
i a les àvies
jo m'imagino
que una de les qüestions
que deuen estar planejant
sobretot
al cap d'algunes persones
que no sé si se senten
identificades
una de dir
sí però
què vol que jo
que hi faci jo
clar la resposta
m'imagino més directa
és que digui que no
però com es diu que no
Sònia
bueno això és un
tot un procés
que és molt difícil
i que s'ha d'aprendre
perquè primer
hem de treballar l'autoestima
quan una persona
és incapaç
de dir que no
és que realment
a nivell de autoestima
no se sent capaç
i no se sent
amb el dret
per tant
hem de començar
per aquest cantó
això no és fàcil
n'hi haurà persones
que ho podràs treballar
i n'hi haurà
que es tancaran en banda
perquè diran
que això
elles no ho poden fer
i realment
no ho poden fer
i continuaran patint
tota aquesta sèrie
de sintomatologia
sempre
perquè realment
no la veuran
o a vegades
no es vol veure
relacionat
perquè fer un canvi
d'aquest estil
implica marcar
tota una sèrie de coses
que fins a aquest moment
no les has fet
i implica que en un moment
et diguin
hòstia
sembla que ara ja no m'estimes
o sembla que ara ja no
vulguis cuidar-te'n d'això
o ara ja no em vols ajudar
i a vegades
sentir-nos això
és més dur que patir
tota aquesta sintomatologia
com a mare
t'has de sentir
molt malament
que un fill o una filla
et digui això
clar
el que passa és que
a veure
és tota una qüestió
d'educació
és a dir
és una qüestió
d'educació
a tot el llarg del procés
és a dir
tothom necessita
espais personals
és igual que tinguis
20 anys
40
que 70
tothom necessitem
un espai
en el que podem decidir
si volem fer alguna cosa
o volem quedar-nos al llit
tot el dia
és una decisió
i si un vol fer-la
i en aquell moment
té temps
doncs
potser és el moment
això no vol dir
que no ajudem
jo quan parlo de tot això
perquè es pot també
interpretar
des de l'altre costat
no es parla d'ajudar
es tracta d'assumir
cadascú
la parcel·la
de responsabilitat
que li toca
per suposat
per la teva experiència
Sònia
se'n van sortint
algunes d'aquestes persones
algunes d'aquestes àvies
sí que se'n van sortint
si veuen
que realment
hi ha un problema
si realment
demanen una ajuda
el gran tema
és que moltes d'aquestes àvies
mai aniran
a demanar ajuda
demana
la parella
el marit
d'aquesta àvia
en aquest cas
no
moltes vegades
és a dir
la meva dona
no està bé
no
quan arriben a consulta
normalment
és iniciativa pròpia
és iniciativa pròpia
o és iniciativa
d'algun amic
amiga
alguna persona
molt propera
alguna persona
germà
germana
i tu no estàs bé
alguna cosa
inclús a vegades
pot ser tema de fills
fills filles
però pensant
que no va relacionat
amb això
sinó que simplement
que veuen que la mare
no està bé
i no saben per què
i podria ser
de dir
podries
potser necessites
però mai s'imaginen
que potser la història
va per aquest cantó
és alguna cosa
perquè com que ara
tothom parla
de la depressió
de l'ansietat
i de l'estrès
doncs bueno
tothom pot
però per què
l'origen
o les causes
moltes vegades
no es plantegen
com aquesta causa
en l'abordatge
del problema
s'ha de tenir en compte
també el tractament
a l'entorn
d'aquesta persona
als fills
imaginem que va
el psicòleg
que es comença
aquest treball
de recuperació
de l'autoestima
primer de reconèixer
el problema
també
cal parlar
i cal que
l'entorn
treballi
emocionalment
psicològicament
doncs
el seu paper
dins de
dependrà de cada cas
i Holanda
hi ha casos
que serà possible
i no estaria
i no està malament
i es pot fer
perquè tindràs uns fills
més
que dius
ah
doncs mira
això no me n'havia donat
o que no hi ha cap
inconvenient
i n'hi haurà
que no es pot
treballar
de totes formes
tant
si es pot
bueno
doncs mira
tot està més parlat
per tant
tot es fa d'una forma
més coherent
i menys traumàtica
o es pot fer
menys traumàtica
si tothom
entén el per què
però
tampoc seria
imprescindible
que sigui millor
no vol dir
que sigui imprescindible
que faciliti
no vol dir
perquè
realment és una qüestió
que la dona
senti que
ho pot fer
i que no passa res
perquè ho faci
per dir no
per dir
aquest dia no em puc quedar
perquè he decidit anar
a veure una hora de teatre
que a mi m'agrada
sí, sí
no cal que sigui un fet
transcendent a la seva vida
exacte
no fa falta que sigui una cosa
urgent
necessària
pot ser de lleure
pot ser perfectament
vull dir que
la primera cosa
és que realment
aquesta dona
senti
que té el dret
a fer-ho
i que això no implica
ser dolenta
que no implica
ser una mala persona
perquè sempre és això
en la recerca
de ser bons
se li dona una valoració moral
no?
el dir que no
i en aquest cas
en la recerca
que hem de ser
unes bones persones
i sobretot
la dona està educada així
un avi
si et diu que no
et diu que no
és més fàcil
que un avi
et digui que no
un home avi
és més fàcil
que et digui que no
i no es planteja
no vull dir
tampoc que ho diguin
n'hi ha alguns
que estan
en la mateixa situació
encara que és més habitual
i parelles d'avi
que comparteixen
aquesta cura dels nets
també
però és més fàcil
entendre
que aquell home
potser ha d'anar
a fer-se el cafetó
amb els seus amics
i es farà la partideta
al casal
i això és algo
perquè s'ha d'entretenir
i poder no sobtar tant
com si aquella dona
vol anar-se a fer
el cafè
el cafè la partideta
també
i poder sobtar una mica més
és una qüestió
molt cultural
molt d'educació
en fi Sònia
avui hem tingut paraules
per aquestes dones
ja d'una certa edat
però que evidentment
si d'una banda
estem parlant
de l'esperança de vida
de la qualitat de vida
que la vida s'allarga
que després de la vida laboral
doncs hi ha
hi ha alguna cosa més
doncs quasi que
insistim en aquesta idea
i passem
de la teoria
a la pràctica
segur que podrem tornar
a abordar aquesta qüestió
i fer una mirada
des d'un altre prisma
però avui doncs
la Sònia
tenia interès
a parlar-ne
perquè a més ella
des de la seva experiència
professional
està comprovant
que hi ha molts casos
molts problemes
que estan generats
justament per aquesta activitat
doncs sí
és així
i la veritat
és que no es veu
el lligam
no es veu la connexió
tan ràpidament
Sònia
sí
alguna cosa més
no no
jo ràpidament anava
sobretot
que no se m'oblida
agrair-te
com sempre
que estiguis entre nosaltres
i esperar que la propera setmana
doncs tornis
a aquest record psicològic
moltíssimes gràcies
doncs vinga
fins la setmana que ve
adeu-siau
sents que no pots controlar
els teus impulsos
ni la teva conducta?
creus que tens pensaments
molt obsessius
i repetitius
que et fan perdre
molt de temps?
si creus que necessites
ajuda psicològica
contacta amb la psicòloga
Sònia Navarro
al seu gabinet
al carrer Pau Casals
número 10
primer tercera de Tarragona
o ve al telèfon
977-22-0560
la salut passa pel benestar psicològic
que etsen Reservitat
de needles
que i utilitzem