.
Ara són dos quarts de 10 del matí,
obrim el temps de la mirada al matí de Tarragona Ràdio.
Saludem el nostre convidat, és Joan Andreu Torres,
president d'Òmnium Cultural del Tarragonès,
director del col·legi al Sagrat Cor de Tarragona.
Joan Andreu, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Gràcies per venir, no et posaran falta a l'aula.
No, en aquest moment no tinc classe,
per tant sí que la tinc a les 10 i mitja,
però de moment tinc la possibilitat
de poder estar una estona agradable amb vosaltres.
A mica en mica cada centre fa el que pot i el que planifica,
i no sé si el sistema aquell de posar creuetes tradicional no funciona,
però sí que encara es fan servir fórmules allò una miqueta de sanció, no?
No, el control als centres és diari i classe per classe,
de tal manera que els alumnes han de presentar la justificació,
els pares han de presentar la justificació si hi ha alguna absència.
Bé, depèn també de sospites de possibles no assistències a classe,
es truca als pares.
I per tant sí que hi ha un control, no tant de crevet de creueta,
però sí que uns papers on cada professor signa la seva hora
i veure quines incidències hi han hagut dins la classe.
Això sí que ho fem.
I és un control que els pares també agraeixen i demanen, no?
Vull que estem parlant de persones que són o adolescents
i que per tant necessiten també que encara que vulguin ser grans
i menjars al món, d'alguna manera els hi hem d'anar també posant límits
perquè ja tenen prou facilitat a saltar-se'ls com que no n'hi posem cap.
Déu-n'hi-do, home, campanes, allò que dèiem, campanes a fer tota la vida
i tota la vida lògicament s'ha portat un control
i lògicament tota la vida s'ha avisat als pares.
No creu que es parla massa, no ho sé, massa i massa malament
del camp de l'educació en l'actualitat.
Bé, el camp de l'educació va passar que tothom hi entén.
Això és com el futbol i com algunes coses, no?
Com el futbol, no es posis vostè, no?
Exacte, és a dir, tothom en sap, tothom hi entén
i tothom sap el que ha de fer.
També és veritat que quan fem referència als pares
juguen una part molt important que són els sentiments.
I bé, és una mica de frases entre cometes que diem
ai el meu nen, ai la meva nena.
I per tant, a vegades això també costa poder veure la veritat.
En la societat que vivim també és veritat que els pares
són els últims a assabentar-se quan n'hi ha qualsevol problema
amb el fill.
I avui dia, doncs, el risc...
Bueno, fa uns anys n'hi havia uns, ara n'hi ha uns altres.
Clar, nosaltres sobretot en la part d'adolescència,
tot el que és els centres, hem de treballar molt.
El que és, bé, doncs, vull dir, l'atenció,
el que és la puntualitat, els que són hàbits,
el que és, inclús, també, el fumar.
Vull dir, hem d'estar molt també atents
amb tot el que és el món de les drogues,
tot el que és el món del lleure, etcètera, no?
Per què? Perquè, clar, vull dir, estem intentant
fer un acompanyament amb la família
d'educar amb uns adolescents.
A veure, els nens petits, vull dir,
a primària infantil ja tenen un altre tarannà,
però realment on s'acomplica una mica
la nostra educació, el nostre ensenyament,
és el que passa a la secundària.
Quan parlem de centres de secundària o instituts,
és on hi ha una mica el focus més complicat.
A més, diuen que els joves ara són els adolescents,
diguem-ne, que són més prematurs en tot, no?,
en les seves actituds davant la vida,
en, diguem-ne, la curiositat que els desperta
determinats temes, com ara comentaves les drogues,
però podríem fer-ho extensible.
És allò que diem col·loquialment,
és que creixen abans d'hora, eh?
Probablement bé, entren en el món que els ha tocat viure.
Per ells no deu ser ni millor ni pitjor el que tenen,
com nosaltres vam tenir a la seva edat, no?
I ho han de viure plenament.
Vull dir, l'adolescència és una etapa que abans, clar,
potser gairebé no érem ni joves,
passava ràpidament d'una etapa a l'altra,
però bé, això s'ha d'afrontar,
però s'ha d'afrontar, no en sentit negatiu, eh?
Vull dir, jo penso que s'ha d'afrontar en un sentit positiu,
és a dir, és molt bo que l'adolescent
aprengui a agafar responsabilitats,
que s'equivoca, bé, doncs s'ha d'equivocar,
que a vegades es fa les seves
piruetes, els seus enganys i les seves històries,
doncs ho ha de fer, no?
Però, clar, sobretot que hi hagi un fons
que és molt important en la família
i l'escola d'hàbits.
Sempre es diu que si un adolescent no es revela
mínimament, que consultem un especialista, no?
Perquè és que aquell adolescent
que mai diu que no, que es comporta tan bé,
tan perfecte, tan impecable, ep, aquí...
Quan se destapa ja n'hi ha que el pari.
De totes maneres,
quan et parla del tema de l'educació, no era des del punt
de vista acadèmic, sinó que tot el dia,
i aquí tornem a parlar, com sempre,
en aquest espai del paper que juguen els mitjans
de comunicació, a vegades, doncs,
en brillant i a vegades bastant apenós.
No ens hem d'enganyar en destacar
sempre aquests ambients
que es viuen als centres educatius,
sobretot a secundària, de violència,
d'agressions.
Òbviament, és un problema greu
que tenim, però
sempre es magnifica, i fins i tot
avui llegíem a la premsa local,
al diari de Tarragona, una tesi doctoral de la URB
que vol rebaixar l'alarma social,
perquè potser
ni massa ni massa poc, ni ignorar-ho
i donar l'esquena, com es fa de vegades,
dient no passa res, no passa res,
ni tampoc pensar que cada cop que un traspassa
la porta d'un centre educatiu, doncs, realment
està entrant en un territori com Ange.
No, i ara, bueno, està entre cometes de moda
el que és el bullying,
l'acusament personal,
però això n'hi ha hagut sempre,
tots els que recordem haver anat a l'escola,
anem per dir, a veure, sempre hi havia aquell, aquell altre, aquell altre,
que m'hi ha, etcètera, no?
El que s'ha de fer és una intervenció ràpida i directa.
Això sí que és important que
quan hi ha qüestions d'aquest tipus,
la preocupació social avui dia és molt més forta,
molt més intensa,
i fa que a vegades, clar, qualsevol cas que hi hagi,
si surt a la premsa sembla que allò és el 90%,
i millor només és un 3 o 4%,
com alguns estudis, doncs, donen que,
bé, és molt baix el que hi ha.
diem-ne, quan parlem de realment arribar a unes situacions límits,
ara, vull dir, entre companys, gent de mi,
vull dir una mica la societat,
que l'escola no ha de ser un mitjà també social,
en què cadascú, doncs, ha de saber,
entre cometes, competir, ser eficaç, ser eficient, etcètera,
i a vegades, doncs, això porta aquest donats cops de colze,
aquest a vegades, doncs, veiem,
amb el caràcter que té cadascú de poder ser més o ser menys
o fer-se veure, etcètera,
porta unes certes relacions, a vegades, conflictives,
però conflictives dintre el que ha de ser
el que ha de ser el que ha de ser normal per l'edat.
Clar, a veure, que dos nens es barallin en una escola
o els discuteixin, va, no passa res, vull dir,
a veure, que cau dintre la normalitat.
En un cas puntual, concret.
Clar, es fa el que s'ha de fer i s'ha acabat.
El problema és quan,
la qüestió aquesta, o el problema aquest,
es passa a l'àmbit psicològic,
de que realment és una persona amb la qual,
vull dir, contínuament, un grup d'alumnes, etcètera,
ja van a parella o a parella, no?
Això es detecta, clarament.
Això es detecta, sí.
No és aquella baralla puntual, dos alumnes es barallant,
s'aparen castigats tots dos.
No, i els primers que fan quan es vas a castigar,
no, no, ja som amics.
Però jo què et dius això, perquè...
Aquell assetjament constant...
Sí, però jo penso que...
Però penso que no és amb l'alarma
que dels mitjans o que a vegades la premsa pot donar a entendre.
No des de ser un problema,
i per tant, doncs, de la mateixa manera que s'ha de...
El darrer cas d'ahir mateix,
em penso que era a Eivissa,
tres noies jovenetes, menors,
entre 14 i 16 anys,
van agredir una altra...
Sí, sí, amb una nena.
I el que deies,
i anteriorment es veu que a través d'internet,
a l'escola,
que l'anaven pressionant i insultant,
clar, són casos que troba-t'hi, no?
Sí, sí.
No, no, i tots ens hi hem trobat,
en qüestions d'aquesta...
Ah, el cas de fer és una intervenció directa i ràpida.
Clar, vull dir que aquí has de,
diguem-ne, saltar l'aigular del problema,
i ràpidament alumnes, pares,
tals, sentar-se i dir prou aquí, eh?
Això també ajuda,
perquè a vegades les coses comencen com un joc,
i acaben, doncs, amb un cercle tancat de viciós
que és difícil sortir-se'n, no?
La tendència és, diguem-ne,
que s'arregli en l'àmbit de l'escola.
Això és el principal, és això,
vull dir que l'àmbit d'escola,
que és el que intentem fer, doncs,
tots els directors i caps d'estudis,
o tutors de les escoles, no?
Intentar solucionar el problema
dintre de l'aula o dintre del col·legi.
Clar, perquè fora d'aquí entrem,
llavors el problema que hi ha quan entren els pares,
si no hi ha un bon plantejament
de la situació, del problema, etcètera.
Perquè, llavors, aquell em ha fet això,
aquell em diu, l'altre va venir,
el papa, la mama,
llavors ja entrem en unes complicacions
que són difícils de solucionar.
I a vegades aquests problemes,
també és veritat que alguns casos
acaben, doncs,
havent de canviar de col·legi, etcètera, etcètera.
Bé, també a vegades en una societat,
com aquest dels nanos,
que són bastant cruels en aquesta edat,
són molt cruels, clar,
un nen, un infant, un adolescent,
que potser té un caràcter més dèbil
o més fluix o tal,
igual, clar, a vegades abusen
i se n'aprofiten d'ell.
Llavors entra en aquesta dinàmica.
A vegades les famílies sí que han manifestat
que quan es troben aquests casos,
i parlo en general a tot l'estat,
s'han trobat una mica desemparades
per les institucions
i sovint també pel mateix centre.
Altres vegades no.
Han tingut el recolzament, diguem-ne,
les persones que ocupaven el lloc de la víctima
s'han sentit una miqueta desemparades.
Això també és un fet que cal destacar.
L'altre dia es manifestaven els mestres,
els professors a Barcelona,
doncs reclamant més seguretat.
I va sorprendre,
perquè realment va sorprendre,
doncs l'anunci que va fer la fiscalia.
Clar, és un tema que immediatament després
va sortir el president del Col·legi d'Advocats
de Tarragona dient si tipifiquem
com una agressió a un funcionari públic
on queda l'escola concertada, a la privada.
És un tema jurídicament molt complex,
socialment també,
però jurídicament molt complex.
És que entrem a criminalitzar fets a l'escola.
Clar, això és molt fumós,
perquè estem parlant d'adolescents,
estem parlant de nens de 11, 12, 13, 14 anys.
Però també els pares,
que a vegades esdevenen agressors dels professors,
que són adults.
Aquest és un altre problema.
Que evidentment un adult sí que realment
ha de ser responsable i molt responsable del que fa.
I per tant, un adult sí que se'l pot,
entre cometes, criminalitzar pels seus actes que faci.
I per tant, ha de ser responsable dels actes que fa
i la llei ha de caure en tot el pes.
Tant si és dins l'escola com si és al carrer
i per tant aquí no hi hauria d'haver diferència.
Sí que intentar entrar en la criminalització dels adolescents
això és més complicat.
Això penso que no ho s'hauria de fer.
Penso que és un error entrar a criminalitzar,
perquè clar, d'alguna manera vol dir
que hem perdut el control de l'escola.
És el problema de començar a entrar agents de seguretat,
començar a entrar càmeres de vídeo,
començar a entrar això.
Què vol dir?
Vol dir que realment estem perdent
el control humà que s'ha de tenir en una escola.
Això també fa que hi hagi uns plantejaments,
s'ha parlat ara del pla de xoc de secundària,
s'està també fent algunes experiències
de cara a muntar escoles públiques
molt similars a les concertades,
és a dir, de 3 anys fins a 18,
escoles de dues línies,
i que per tant aquesta massificació
per edats es pugui trencar.
És una de les causes, segurament.
Una de les causes és aquestes, no?
I per altra banda també la desmassificació,
vull dir, escolar,
amb grups,
inclús heterogenis,
però ben harmonitzats,
fa que molts dels problemes
i potser la crispació,
vull dir,
i l'atenció psicològica que pot haver
en un d'aquests centres,
evidentment cau per ella mateixa.
A tall d'anècdota greu,
però anècdota al que havia la fi
ahir llegia a Nova Orleans,
després del que trina molts joves
han volgut tornar a les seves ciutats
però sense la seva família,
joves que viuen sols,
i això ha provocat que els instituts
del que aquí diem secundària
estiguin absolutament presos
per la policia,
des del matí fins al vespre.
I un altre tema educatiu,
ho dic perquè a vegades val la pena
mirar el món,
al Japó es veu que estan enfadadíssims
perquè han aprovat la nova llei d'educació
i inclouen una assignatura
amb un pes molt específic
en el currículum acadèmic
que és l'assignatura de patriotisme.
I dius, bé,
moltes vegades mirem el sistema suec
que diuen que és el paradigma
de l'educació i tot,
però que no sé fins a quin punt...
Jo el conec una mica i...
Per això t'ho dic,
a vegades jo crec que això...
I el que fa un sistema
són la realitat en què et trobes,
esclar, no pots comparar...
I no pots mai traslladar
a un sistema...
I Catalunya, que a més a més,
tenim dues llengües,
vull dir, tens...
A veure, no es pot comparar
la immigració, vull dir,
la gestió social, etcètera,
la realitat social...
Clar, és que a vegades només mirem
el que ens interessa mirar.
Però clar, a Suècia,
la gent quan va al metge paga.
Aquí no pot pagar,
no paga, però paga.
Vull dir, clar, aquí no...
No, sempre és el que dius,
fem la tria, eh?
Exacte,
traiem la foto bonica.
I aquella cosa que els millors,
el millor sempre és el de fora,
i bueno,
hem de ser autocrítics,
i avui justament,
que és el dia que s'ha de constituir
el nou Parlament.
Bueno, és un dia important avui,
un dia important,
perquè clar...
Pels que han votat?
No, per tothom.
I pels que no han votat també?
Sí, sí,
perquè clar,
les gent són per tothom.
Jo, com que treballo bastant
amb gent jove i adolescents i joves,
sempre dic, escolteu,
és que si vosaltres no determineu què voleu,
ho faran els altres per vosaltres,
i ho estan fent,
polítiques juvenils,
d'habitatge,
d'oci,
de treball,
de tot,
si vosaltres no es moveu
i no dieu res,
tranquils,
vull dir,
uns altres ho faran per vosaltres,
i faran el que els doni la gana,
per tant,
vosaltres mateixos.
I per tant,
en aquest aspecte,
jo penso que sí que és,
ni votant ni veurem com...
A veure.
Com va,
home,
sempre que està molt...
molt pastat i molt tentat.
No,
no hi haurà.
Clar,
va anar,
deuranà com a president.
Efectivament.
I, bé,
ja veiem que la mesa sembla que n'hi ha molt repartida,
ciutadans,
pel ciutadania no pujarà.
No,
a l'entrada no tenen prou representació.
I passarà el grup mist,
i, bueno,
vull dir,
ja està,
jo penso que han de fer això,
és governar,
governar,
mirar de les errors
o de les equivocacions que hi ha hagut,
que potser són més originals
que no després de govern,
perquè jo penso que el govern
d'aquests dos anys i mig
ha governat,
i per dos anys i mig que han fet,
vull dir,
penso que els que estem
en organitzacions,
quan entres de nou
a desmantellar coses,
i també com diuen
o com deien,
vull dir que
caurien els calaixos
i només saltaven factures
per l'any 2010,
clar,
les coses d'aquestes
que es diuen,
jo penso que he fet una tasca,
què hem mirat?
Hem mirat
i ens hem quedat
mirant el dit
en lloc de mirar el cel
o el primer arbre
en lloc de mirar el bosc,
i això
ha ofuscat una mica.
Sí que també és veritat
que hi havia un pecat original
que era
el poder traslladar
el plantejament polític
de l'Ajuntament
de Barcelona
amb els tres partits
passar a la Generalitat,
això és,
aquí va ser,
penso,
el pecat original.
Si això se sap fer bé,
jo penso que són...
Estem en un territori
molt divers,
eh?
Com deia el Llac,
el meu país és molt petit,
però Déu n'hi do,
si hi ha diversitat
en el territori, eh?
Això, petit i poc avinguts.
Jo no dic mal avinguts,
poc avinguts,
no dic mal avinguts,
però poc avinguts.
Jo imagino que quan cal
sí que som capaços
de posar-nos d'acord,
ho espero, no?,
que siguin capaços,
però...
Sí, però aquí la posició
també ha de jugar
en un sentit constructiu,
és que sempre és una sensació
que l'oposició
ha de ser destructiva,
no?
L'oposició no ha de ser
destructiva,
al contrari,
vull dir,
i donar la sensació
una mica a això,
no?,
que ser,
o copiar potser massa
el model espanyol,
no?,
vull dir,
aquí a Catalunya,
no,
no,
hem d'anar,
l'oposició ha d'anar,
no,
no,
no,
ha d'anar a destruir,
vull dir,
destruir,
fas un mal al país,
i per tant,
vull dir,
ens estem perjudicant
nosaltres mateixos.
Però fixa't que,
tornem a l'exemple
i allò que comentaves tu,
que intenteu,
doncs explicar als vostres alumnes
que han de ser participatius,
que ells mateixos
han de prendre la iniciativa.
Justament,
en va en aquesta línia,
si els adults
i els representants
no són capaços
a donar aquesta lliçó
d'entesa,
de pacte,
de poder entendre's
de formes,
de maneres,
clar,
com dir que els polítics,
puc dir els pares
o els mestres,
m'enténs,
vull dir,
els que ens considerem adults
i que en principi
diuen que l'educació
més directa
és l'exemple,
no?
Bé,
per això els joves busquen,
bé,
busquen models.
Quins models tenen?
Doncs, clar,
els models seran un cantant
o serà un artista de cinema
o serà el model que tingui.
Clar,
això normalment no es passa,
vull dir,
tots hem tingut uns models
i ens fixem
i en aquests models
fan una mica de patró.
Clar,
si els models
que nosaltres estem mostrant,
siguin polítics,
siguin mestres,
siguin pares,
no són els que voldrien
que fossin,
doncs,
bé,
les conseqüències,
vull dir,
penso que no,
vull dir,
ni ens hem de destripar vestits,
però les conseqüències
són lògiques.
Vull dir,
els joves buscaran
i faran allò
que els interessa
per molt que tu els diguis,
per molt que tu els expliquis
i per molt que tu ho facis.
Mira que has explicat
la reforma universitària
i es van manifestar
milers d'estudiants a Barcelona,
van acabar amb onze d'atencions,
la qual cosa també
és normal
quan hi ha una concentració
tan important de persones,
no?
Jo la gent es mou
quan els interessa
i per això també
que dèiem abans
una mica la vall,
l'abstenció,
doncs,
serà que la gent
no li interessa
això aquest tema?
Doncs no els deu interessar
perquè, clar,
vull dir,
a veure,
tenen la possibilitat,
s'explica,
vull dir,
a vegades està massa,
vull dir,
estàs barallen,
vull dir,
estàs fan un esgarrafall,
vull dir,
a veure,
vull dir,
no és perquè ningú
no sàpiga de què va
o no pugui saber de què va,
però, doncs,
bé,
no és que ens diguem,
és que potser
s'han de plantejar
que tot això que fan
no els interessa
i, per tant,
que votin qui vulguin a votar
i que facin el que vulguin.
Clar,
però,
no creus que pensen
que, en definitiva,
qui decidirà
el futur de l'escola,
del seu fill,
de la sanitat,
de tot plegat,
seran uns altres
i ells no hauran intervingut
ni tan sols
per dipositar un vot?
No ho sé, eh?
No,
però,
clar que serà així,
però també hem de ser conscients
que els que no han anat a votar
són
i no tenen dret a dir res,
no, no.
Home,
això,
hi ha gent que ho diu.
Hi ha gent que ho diu,
hi ha gent que ho diu.
Jo penso que el que s'ha de fer
és un altre aspecte
i un altre nivell,
no es pot passar
del ciutadà
a la cúpula política.
Llavors hi ha d'haver
sempre hi ha d'haver
tot això,
tota una sèrie
de plataformes
i institucions
civils
i polítiques
que poguessin fer
aquest pas,
a aquest camí
de construcció
de país
en una societat democràtica.
Llavors,
que passem a això,
jo només vaig votar
i ja està,
i he acabat.
Vull dir,
el meu dret,
pràcticament els meus drets
com a ciutadà
acaben aquí.
Llavors,
doncs,
la gent desmotiva.
És allò que es bateja
com a societat civil
i aquí a Catalunya
sempre hi ha hagut
moltíssima tradició
d'associacionisme,
que ara no sé
en quin moment
en l'extrabande.
No, no, n'hi ha, n'hi ha.
El problema que hem fet
ha estat convertir-lo
en un clientelisme.
Nosaltres tenim un...
Penso, ja veu,
són opinions purament personals
i tal,
però hem convertit una mica
el nostre socialisme
en clients.
I per tant,
clar,
qui té els diners
és el polític.
I per tant,
a tot el don,
a tot el don,
a tot el don més,
a tot el don menys.
La subvenció marca.
és la subvenció.
És el que fa clientelisme.
En funció de què?
Doncs que em votis,
que no em votis,
que em caiguis bé,
que siguem amics,
que això em reportarà.
I així ho tenim
en totes les associacions
culturals,
associacions de veïns,
entitats esportives,
vas mirant,
vas mirant
i llavors veus
que tothom, clar,
va sempre darrere
de la subvenció.
Darrere de la subvenció.
Clar,
si almenys això
et fots uns criteris
molt clars
i molt equitatius
i molt justos
de que tothom hi té accés,
doncs val.
Però, clar,
llavors se'n fan
les martingalles
i diuen
escolta,
que ets ni aigua, no?
Hem entrat,
jo penso,
en la societat civil
amb aquesta comoditat
de dir,
tot ho ha de fer
l'administració
o tot ens ho ha de solucionar
l'administració
o tot ens ho ha de l'administració
que l'administració
li va bé
perquè de manera controla
però a la societat civil
li va malament
perquè la gent s'adorm.
I, clar,
llavors no hi ha entitats
potents civils
perquè estan dependents
i allà no hi ha,
doncs,
o no hi ha socis
o no hi ha
les...
o sigui,
tota l'empresa privada
o que pugui donar ajudes
i que pugui col·laborar,
ja,
arribem...
perquè incurs
només cau ja en Tarragona,
no?
Vull dir,
vas demanar diners
a una empresa privada
per dir,
em feu alguna cosa,
no,
ja ho dèiem a l'Ajuntament.
Clar.
Sí, sí, sí, sí.
I llavors et trobes
amb una dependència
de les entitats
que això les ofega.
Doncs no sé si és pitjor
la, diguem-ne,
l'abstenció
en aquestes entitats
de societat civil
que no passen l'estació
a l'hora de anar a votar,
no sé què és pitjor.
No, no,
és que penso que és una conseqüència,
vull dir,
jo penso que és una conseqüència,
la gent només hi anirà
quan hi hagi realment
un problema greu
i que el consell sigui
per dir, doncs,
aquests no el volem més
perquè no sé què,
ja està.
Però mentrestant,
també és veritat
que les polítiques
hem de tenir en compte
que les polítiques
cada vegada
són més igualitàries,
vull dir,
a veure,
vas mirant programes
i cada partit
ha de veure,
ha de fer un invent
de veure què puc dir jo
i fer jo
que sigui diferent
de l'altre.
A veure,
en definitiva,
estem parlant
dels eixos fonamentals,
tu,
educació,
sanitat,
polítiques econòmics,
tal,
i que si vas a mirar
és el que tu dius.
És que és això,
vull dir,
a veure,
no hi ha més,
de tal manera
que,
bé,
que pràcticament
hauríem de,
el país podria quasi
funcionar sense polítics,
no?
En el sentit de dir,
unes persones,
vull dir,
tècniques,
gent d'estructura
i ja està,
no?
Però,
bé,
és el que tenim
i és el que hem de treballar
i és el que hem de,
no sé,
anar canviant
les mesures
que siguin possibles.
Sobretot tenim una manca
de participació cívica.
Clar,
fixa't,
en tot el problema
que hi ha hagut a la Renfa,
que ha estat terrible,
però és una cosa desastrosa,
a mi m'ha cridat moltíssim
l'atenció,
doncs,
a banda dels canvis
que es farà,
doncs,
en el que és la gerència,
etcètera,
etcètera,
i les noves mesures
que aplicaran,
és quan he llegit
que la Renfa,
després de tots aquests incidents,
només han rebut
un 0,6%
de reclamacions
dels usuaris.
Quan una miqueta,
diguem-ne,
per retejar la imatge,
es va convidar
a la gent
que fes una reclamació
per escrit,
doncs,
un 0,6%,
a mi m'ha deixat
pràcticament,
perquè, clar,
jo entenc això que dius,
no participo aquí,
jo, escolta,
prou feina tinc amb el que
tinc de tirar la meva família
endavant,
no vull complicacions,
però si sistemàticament
tu per anar a la teva feina
has d'agafar un tren
i t'estan fent
aquests problemes,
ja no vindrà d'una cua,
o avui dia
que es pot fer per internet,
home,
fer una denúncia
per escrita
en un cas tan greu
com aquest,
jo crec que és el mínim,
no?,
que hauríem de fer,
Sí,
però continua sent la mostra
És que fins i tot Renfe
s'ha quedat molt parada,
sí, sí,
s'han parlat de milers
de persones,
suposo que es devia pensar
que...
Ui,
que es desbordaria,
que les línies
se li col·lapsarien,
doncs no,
no,
però el que continua sent
aquesta imatge real,
vull dir,
a veure,
això són,
això és la vida mateixa,
no?,
i per tant en aquest aspecte...
Hi ha una resignació social,
no?,
sí, sí,
no, no,
la gent,
doncs un dia m'ha hagut
d'esperar tres hores...
Donem per fet que funcioni malament.
algú sí que algú ha anat a reclamar
i, escolta,
és que hem arribat dues hores tard
i reclames.
Però, clar,
hi ha moments que també
l'emissió ho posa tant,
bastant complicat
o tan desinformat
que la gent diu
ja he de perdre temps ara,
quan ja ha passat.
No hi ha aquesta consciència
tampoc cívica.
Reivindicatives són els per què,
però a nivell de consciència
de poder exigir,
de demanar,
hi ha segons què
i és en els segons no què.
Clar,
aquesta feina nostra
tenim el privilegi
que tens una visió de conjunt
de moltes coses
i en l'àmbit sanitari,
en el cas de la xarxa sanitària
de Santa Tecla,
hi ha un servei a l'usuari
i quan preguntàvem
als seus responsables
sobre el nivell
de queixar-se així,
com si jo ara em queixés
d'alguna cosa,
de paraula
i de tenir aquestes actituds,
diu, sí, sí,
ara,
denúncies per escrit
o reclamacions per escrit,
poques,
i totes les reclamacions per escrit
es poden entendre
probablement
perquè n'hi ha poques.
jo demano discurs
per l'anèdota personal,
però una vegada
vaig fer una reclamació
per escrit
per una situació
que creia
que no havia estat
la correcta,
he de reconèixer
que em va sorprendre,
vaig rebre
la resposta
en un termini
molt breu
i una resposta
positiva que em vaig quedar
sorpresa
i a vegades
no pensem de dir
home,
doncs el millor resulta
que reclamem
i a sobre
obtenim una resposta.
Però a vegades
pensem que
per què he de reclamar
si segur que no en fan ni cas?
Probablement en molts casos
no ens faran ni cas
però en d'altres sí, no?
Sí, no, no,
jo també tinc experiència
en aquest sentit,
ho dic,
incurs el que és
la vida laboral
que la feien en castellà només,
van fer la reclamació,
vull dir,
en aquest cas
com a immun cultural
i tal,
i sí, sí,
ara ja ve tot
almenys bé bilingüe,
almenys bé
en castellà,
però clar,
abans només venia
com que, bueno,
t'hauria de dir
que el programa,
no, no,
però al final
doncs se soluciona.
Hi ha poc,
o abans quan reivindiquem
ho fem agressivament,
llavors, clar,
no hi ha com a termini,
o no reivindiquem
o ens ho mengem tot
i llavors, clar,
ens passem
d'un extrem a l'altre.
La cultura aquesta
de reivindicació
però clar,
amb educació,
vull dir,
utilitzant els mitjans
oportuns,
etcètera,
és poc aquí,
és poc, eh?
I inclús això
per molts cartells
que posin
a tots els establiments,
aquest establiment
té a la seva disposició
el llibre tal i qual.
Bueno,
és poc.
No, tenim temps
per perdre, eh?
No,
i si prescindrem del català
doncs vés en cada restaurant
que hauríem de tenir
el lloc català
i dius,
escolti,
no,
vostè,
va,
ves fent reclamacions,
quantes reclamacions fem
quan anem a dinar
a un restaurant
i es porten la carta
en castellà
i dius,
no,
escolti,
per dir-me la carta
Feu un comentari
a la taula,
no?
I sembla mentida.
Però ja està,
aquí queda,
aquí queda,
aquí queda.
I per això
és fruit
de, bueno,
una mica del REM
fer aeroport,
això és fruit
d'una altra
qüestió política
perquè avui també
escoltava per la ràdio
el problema
d'un estudi
que vam fer
de la universitat
també sobre l'aeroport
de Barcelona,
vull dir,
posa els pèls de punta
quan,
sense aquests resultats
que dius,
escolti,
és que estem quedant
en un aeroport
tercer mundista.
Quan explicaven
que un col·lectiu
de la Universitat
de Chicago
potser es planteja
fer el seu congrés
a Londres
i una Barcelona
perquè dius
que estarem
tres dies viatjant,
dius,
home,
això està passant
a Barcelona,
et sorprèn moltíssim.
I clar,
per exemple,
tot el que és,
les mercaderies,
tot el que és,
bueno,
en fi,
tot turisme,
etcètera,
etcètera,
no?
I ja està,
i estem tan contents,
vull dir,
estem,
ens recomèn,
estem panxos.
Estem molt feliços.
Ens queden només
quatre minuts
i a mi m'agradaria
preguntar-te,
Joan Andreu,
per el tema
de la política,
de política lingüística,
com a president
d'ambiunt cultural,
tots coneixem
quina és la situació,
o l'hauríem de conèixer,
si més no.
Quines perspectives tenim,
o creus tu
que podem tenir
amb el nou govern,
que moltes vegades
doncs s'ha dit,
no?,
el fet de...
s'ha fet la broma
de Montilla.
Sí,
jo no volia entrar
perquè seria lleig,
però...
Però bé,
perquè no parla
bé o que la...
Que es personalitza,
perquè no té res a veure,
que es personalitzi.
Jo vaig estar aquests dies
amb polítiques
del que sigui,
que escoltes
i veus normalment
que parlen
i són de la mateixa
ciutat de Tarragona,
perquè a veure,
que no cal anar
gaire llunca,
que a casa...
Més que per la personalitat
de Montilla,
per la tendència,
diuen,
no?
No ho sé.
Però jo penso que,
clar,
que a veure,
l'important d'un polític
no és el que fa ell,
sinó el que deixa fer.
I, per tant,
el que és important
és l'equip
en què ell es rodeja.
Un president no ho pot fer tot,
jo de vegades dius
com a director,
com a president d'un director,
tu no ho pots fer tot.
Ara,
el que és important,
que és la gent
que tu et poses al costat...
La virtut és que
triés un bon equip.
Exacte.
Ara, clar,
a vegades també hi ha gent
en bons llocs que diuen
busco els més ineptes
perquè no em tapin a mi.
Això també passa a vegades
en situacions,
no?,
d'aquestes situacions polítiques.
busco els més ineptes
perquè d'aquesta manera...
Per jo destacar.
Exacte,
i això acaba,
la democràcia acaba sent,
ja ho deia Plató,
el govern dels més ineptes.
Acaben governant els més ineptes.
Potser per això
la gent no va votar.
Després ja comencem
a trobar raons.
Llavors,
en aquest aspecte,
la política lingüística,
jo penso que s'ha d'anar
al pas que s'ha d'anar.
Però anem bé.
Jo penso que anem bé.
Vull dir,
ni n'hem de fer
una bandera de guerra,
però sí que hem de ser exigents
amb la nostra llengua, no?
No posi...
A veure,
una cosa és l'ús
personal,
individual,
familiar,
bueno,
cada un parli la llengua que parli,
però en l'ús social
s'ha de ser
molt més exigent
als entitats públiques
i privades
d'utilitzar la llengua catalana.
Això s'ha de ser
molt clar i contundent,
no?
Vull dir,
no pot ser
que, vull dir,
que és el que hi ha abans,
doncs restaurants,
entitats, etcètera.
Hem millorat per encara,
Déu-n'hi-do.
No, va millor.
Però bé,
no,
el passa que,
a veure,
aquí hi ha la lluita
sempre els que volen,
diríem,
apretar més
i per tant
fer-ho molt ràpidament
i buscant sancions,
perquè llavors el que treuen
són les sancions
i tal i qual,
però bé,
ni hi és tant,
ni hi és tampoc.
I, per l'altra banda,
però clar,
s'ha d'anar avançant,
s'ha d'anar avançant
perquè hem aconseguit,
ho hem guanyat,
evidentment,
la llengua en l'escola
i a pati venia és en català,
si no comencen ara,
que ja començarà aviat
a remoure tot el problema
i per tant sí que tornem a entrar
en una guerra
una mica dialèctica
en català-castellà
per, bueno,
suposo que serà
per algun grup
que ja va agafant filmes
a la Rambla
i que per tant,
això pot entrar
a distorsionar una mica
el camí
que una mica es anava fent.
Però és un debat artificial,
és el que tu deies abans,
les persones que s'aixequen
cada dia
que van a treballar
que tenen la seva vida,
en principi,
s'utilitza molt,
la pobra llengua,
s'utilitza molt,
no?,
en tots els sentits.
Sí, sí,
l'ús l'hem guanyat a l'escola
però no l'hem guanyat al carrer,
el carrer encara
l'ús social
és molt,
molt castellà,
és molt,
és clar que tinguis allò
un dia la possibilitat
d'anar de Rambla,
fes tota la Rambla,
el mig de Rambla només,
i tu vas comptant
i vas posant creus
i veuràs les parelles
grans, joves,
etcètera,
què passen
i en quina llengua parlen.
Bueno,
no passa res,
vull veure,
tampoc no n'hem de fer
d'altres casos,
cada dia que parli
és el que dius,
cada dia que parli
això sí que ha de ser molt clar.
També fer tremendismes
en el sentit
que el castellà es perdrà
ni es perdrà
ni s'ha de perdre,
vull veure,
vull dir,
el plantejament de Catalunya
en quant a llengües
és molt clar,
català,
castellà,
anglès
i tot el que vingui.
I totes les que puguem perdre,
no més faltaria.
I tot el que vingui,
és lògic.
Joan Andreu Torres,
president d'Òmnium Cultural
del Tarragonès,
director del Col·legi Sagrat Cor,
no volem que li posin una falta
a la classe,
als alumnes.
No, no,
riure corrents però a temps.
i a temps.
Moltíssimes gràcies de veritat
per la seva companyia,
per les seves opinions,
l'esperem un altre dia.
Quan vulgueu.
Adéu-siau.
Molt bé, un bon dia.