Des del racó psicològic saludem una setmana més a Sònia Navarro.
Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda. En el darrer capítol abordem una qüestió d'aquelles que se'n parla molt,
que està a l'ordre del dia, com és l'autoestima.
El tema que tractem avui afecta un col·lectiu molt concret, però també se'n parla molt.
No sé què hi ha de mita, què hi ha de veritat.
Imagino que, com tot en aquesta vida, una mica de cada cosa.
Avui ens parlaràs de l'anomenada depressió postpart.
Sí, parlarem de la depressió postpart.
De fet, la depressió postpart no deixa de ser un desenvolupament d'una depressió.
El que passa és que, com que passa en un moment concret de la dona,
després d'haver tingut un fill, doncs se li ha posat aquest nom.
Perquè s'ha vist que sí que hi ha una sèrie de dones, o un número important de dones,
que en el moment després de tenir el bebè comencen a tenir tota una sèrie
de símptomes depressius.
Hi ha un tema també hormonal, no?, en tot aquest procés, un tema físic.
Sí, sí, bueno, i evidentment hi ha tot el tema hormonal, que moltes vegades,
els primers dies, passa el que anomenem el baby blues, no?,
que és que sí que els primers dies, doncs les mares no se senten bé,
estan una mica com...
Tubetes.
Tubetes, tenen més ganes de plorar, se senten amb poques forces, amb pocs ànims,
però l'habitual és que aquest procés duri uns quants dies,
que són els primers, una miqueta que la dona s'està habituant
entre els canvis hormonals que acaba de tenir i una mica la nova situació.
Què passa quan aquesta situació, en lloc de ser d'uns quants dies,
que això li passa a totes les mares els primers dies,
això també hem de tenir en compte, doncs s'allarga en el temps.
Per tant, això dels primers dies no seria una depressió postpart,
seria una conseqüència normal i habitual d'aquest procés que ha de fer la dona
i el seu cos per tornar a l'estat anterior de l'embaràs, de la gestació.
Sí, sí, és que aquesta primera simptomatologia d'estar més tubeta,
de tenir més ganes de plorar, de sentir-se sense forces,
la tenen totes les dones i, per suposat, no és una depressió postpart.
Se li anomena això, el baby blues, però són uns dies i ho hem de tenir present.
I totes les dones ho tenen.
També a tenir-ho en compte perquè moltes dones se senten molt malament
en el moment que tenen...
Se senten culpables per tenir aquests sentiments, no?
Aquests primers símptomes, no?
Perquè pensen que haurien d'estar molt més fortes o molt més alegres
perquè han passat tot l'embaràs esperant aquesta situació
i pensen que haurien d'estar més alegres del que en realitat estan, no?
Sense tenir en compte que també han passat per tota una situació
que s'han cansat i que moltes vegades estan fatigades simplement
i estan al son descontrolat.
La criatura que plora, les menjades cada tres hores o dues o el que convingui, no?
L'angoixa de no saber què has de fer o de no saber què li passa o de no...
Vull dir que llavors...
Ets culpable de tot el que li passa a aquella criatura, eh?
No tenir la capacitat adivinatòria de donar solució al plor
és el que crea aquest estat d'angoixa moltes vegades.
Clar, llavors hem de tenir en compte que aquests dies són normals
en tota dona, encara que moltes ho negaran i moltes no ho explicaran mai,
però quan això es manté al llarg dels mesos
és quan parlaríem d'una depressió postpart.
Setmanes no, mesos seria.
No, és que setmanes, entre dies i setmanes,
si es queda això en les primeres setmanes, el primer mes,
inclús el mes i mig, ho parlaríem dintre de la normalitat,
dintre del que estava dient jo que anomenem el baby blues, no?
Vull dir que llavors ja seria quan realment...
Ja és una cosa que dius, han passat els primers dies,
és una mica la primera adaptació i aquesta simptomatologia continua.
Llavors aquí és quan podríem començar a veure si hi ha una depressió postpart,
a pensar que pot haver-hi una depressió postpart.
Els símptomes que tenen les dones amb depressió, no amb el baby blues,
sinó perquè amb el baby blues la dona pot estar una miqueta tenint uns canvis d'humor
o ganes de plorar, impacient, com inquieta, com una mica ansiosa o trista,
però és capaç de portar una vida normal.
En el moment que la persona tingués una depressió postpart,
ja no és capaç de portar una vida normalitzada.
És a dir, no podria anar superant els entrebancs de cada dia, no?
Exacte, i moltes vegades li és molt difícil realment atendre el seu fill.
És a dir, ja no és...
Aquest seria un dels símptomes?
La impossibilitat d'atendre el seu fill o filla.
Exacte. Llavors, clar, per molt que veu que sí,
que l'ha de fer coses, és que no pot, no té les forces.
Són persones amb moltes ganes de plorar, que no tenen energia, com a símptomes,
que tenen molts mals de cap, moltes palpitacions al cor,
poden tenir mal de pit, no poden dormir, perden la gana,
moltes vegades perden el pes,
poden tenir problemes de concentració i memòria,
per això els costa prestar atenció a les demandes dels nens.
Es preocupen molt pel nen, però a la vegada tenen una preocupació obsessiva, no?
Tenen sentiments contradictoris.
Sí, però a la vegada no es veuen amb ànims de posar-se mans a l'obra, no?
Tenen, com sembla des de fora, pot semblar que tinguin un desinterès pel bebè,
que no és tant, eh?, un desinterès pel bebè,
sinó que no poden atendre totes les necessitats en el moment.
I se senten molt inútils i molt culpables.
És a dir, el sentiment d'inutilitat i de culpabilitat és enorme.
Llavors, això ha de tenir-ho en compte, no?
Per tant, hi ha un quadre de símptomes que, a banda del fet d'haver gestat i parit,
diguem-ne, és diferent al d'una depressió ordinària,
perquè, com diem moltes vegades i moltes malalties,
no hi ha una depressió, hi ha malalts depressius, no?
I cadascú presenta les seves característiques.
En aquest cas, aquesta simptomatologia,
traslladada a altres actituds, podria ser similar a altres depressions.
O se centra la depressió sempre en aquesta relació mare-fill?
No, no, no, és una depressió.
És a dir...
Punt. Però que es provoca després de...
Clar, és una depressió, amb simptomatologia purament depressiva,
de fet es tractarà exactament igual.
L'única cosa és que se li ha posat la depressió postpart
pel número de persones que s'ha vist que hi ha...
que després del part pateixen aquesta depressió.
Són dones que, si no haguessin parit,
haguessin estat susceptibles al llarg de la seva vida,
també pati una depressió o no necessàriament?
Segurament.
De fet, moltes d'aquestes dones...
És el que desencadenen el part?
Ja tenen episodis previs de depressió,
previs a la...
No totes, però moltes d'aquestes dones
ja són dones amb episodis anteriors de depressió
que realment...
El que passa és que aquí, en el moment del postpart,
doncs s'agreugen una altra vegada tota la simptomatologia.
Clar, tu deies, Sònia, que és una depressió com a qualsevol altra.
Aquí el que passa és que s'afegeix al fet d'una dependència,
la dependència del nadó de la mare,
amb la qual cosa, per molt que hi hagi una tercera persona
que pugui tenir cura del fill o la filla,
clar, s'afegeixen més dificultats al que és una depressió ordinària, no?
Bé, el que passa és que es fa més evident més ràpidament.
Precisament perquè hi ha aquest bebè.
L'entorn se n'adona molt més ràpidament
que aquella dona en aquests moments no està gaire bé.
Simplement per això,
perquè com que hi ha una tercera persona
a la que s'ha de cuidar,
doncs, clar, de seguida es detecta o es detecta més ràpidament.
Pensa també que moltes vegades
la dona també entra en un procés depressiu
perquè no hi ha recolzament de la parella o familiar
i de cop es troba en una situació
que no sap ben bé com manegar.
I això, clar, dependrà dels recursos que tingui cada dona.
No vol dir que totes les dones es trobin,
però hi ha dones que tenen més recursos que d'altres,
hi ha dones que tenen més capacitat d'afrontament que d'altres.
Llavors, quan una persona es veu
que no té recolzament familiar,
que no té recolzament de la parella
i es troba en una situació nova,
doncs, bueno, dependent de les seves estratègies d'afrontament,
és possible que, si no les té ben treballades,
doncs, també pugui caure en una depressió, no?
També a vegades, quan el bebè ha estat prematur
o neix amb algun tipus de problema,
cada cop, doncs, és...
Clar, és una notícia molt dolenta,
que no tots tenim la capacitat d'acceptar les notícies dolentes
de la mateixa manera
i també pot ser una forma d'iniciar la depressió postpart, no?
És a dir...
No vull frivolitzar, eh, ni de bon tros,
però amb això de la gestació i el part
passa com abans les històries de l'Emili,
totes les dones tenim o tenen tendència a explicar la seva
i es detecta, sobretot,
amb les dones que tenen aquesta simptomatologia natural i pròpia,
baby blues, deies?
Sí.
I les depressions és aquest sentiment de culpabilitat absolut,
és aquest peix que es mossega la cua, no?
És que, de fet, és un tema que genera molta culpabilitat
perquè tota la majoria de dones
pensen que només els passa amb elles
i que, a més a més...
Hi ha una incomprensió social cap a les dones
que pateixen una depressió postpart?
No ho sé si és social.
El que sí que hi ha una incomprensió personal
de la pròpia persona, és a dir,
és un tema bastant tabú dintre la societat,
tot el tema més, tot el tema relacionat amb la maternitat,
és com obligatori viure'l...
La violència materna, etcètera, etcètera.
Però és com obligatori viure'l d'una forma positiva.
Has de fer tota una sèrie de coses
i llavors, clar, no totes les dones senten aquestes alegries constantment,
ni, de fet, la majoria constantment tenen dubtes.
Durant l'embaràs i durant el part i després,
i durant tot el procés de cura del bebè, no?
Llavors, la majoria tenen dubtes, tenen angoixes,
tenen sentits de culpa i tenen...
Doncs, bueno, que hi ha moments que els encanta estar amb els seus fills
i moments que realment no els agrada tant.
És un canvi radical a la vida de les dones, sobretot.
Llavors, però el tema és que és un tema que mai ho parlen,
perquè comentar això amb les teves amigues,
la teva mare o les teves germanes o les teves cunyades...
Implica que no ets bona mare, no?
Exacte.
És com pensar que tu realment no ets.
I que, a més, com que tu penses que només et passa a tu,
perquè cap s'atreveix a explicar-ho,
precisament perquè pensen que llavors les valoraran de mares dolentes,
i això ens costa molt exposar-nos amb aquesta etiqueta.
Llavors, no ho expliquem.
Per tant, és un tema tabú que no es parla
i que cada dona viu una miqueta amb el seu interior,
sense atrevir-se a expressar-ho.
Això és el que genera encara més sentiment de culpa
i encara més sentiment d'estranyesa
i encara més sentiment que són dolentes
i que no ho saben fer bé.
Per tant, si no ho detectem com un problema que necessita tractament,
ho podem arrossegar tota la vida fins que els fills siguin grans, probablement, o no?
No, depèn, depèn.
Si estem parlant d'una...
Clar, els graus de depressió són diversos.
De fet, en algun programa que hem parlat de depressió,
hem comentat que no és el mateix una distímia que una depressió major, per exemple.
Llavors, si nosaltres tenim una depressió més lleugera, entre cometes,
vull dir, doncs hi haurà un moment que hi ha certes càrregues que ens desapareixeran,
igual ho podem superar.
Hi haurà situacions que seran molt evidents,
perquè haurem entrat en una depressió major,
perquè poder necessitarem fins i tot algun tipus de medicació inicialment
per trencar a part de la teràpia, no?
I perquè a més serà molt evident que hem deixat de fer coses
que són superimportants pel bebè.
Llavors, se'ns detectarà.
És a dir, clar, dependent de cada...
El que sí que és veritat és que totes les dones
tenen aquest sentiment de culpa
i que totes les dones en un moment donat es qüestionen
que si no són bones.
Ara, que realment entrem en el procés depressiu
i en quin grau del procés depressiu,
clar, aquí hi ha el tant percent de depressió major,
amb depressió postpart,
tampoc és tan, tan, tan elevat.
És més, doncs, bueno,
un sentiment de depressió més lleugera,
en el sentit...
Quan dic lleugera no vull dir que la persona no pateixi, eh?
No vull dir que no pateixi,
vull dir que no es cronifica,
que hi ha un moment en què, quan canvia la situació,
la persona és capaç de reconduir-se.
No són processos lents, sempre ho hem explicat,
no passa d'un dia per l'altre,
igual que que ve lentament també pot marxar lentament, no?
Clar, però hem de pensar que moltes vegades també
la persona que entra realment amb la depressió greu en el postpart,
una de dos,
bueno, com una de dos no, perdona,
però com solen venir,
o que ja són persones amb tendència a tenir depressions,
o que s'han trobat amb aquesta falta de recolzament familiar
i de la parella,
o que tenen el bebè prematur
o amb algun problema
que llavors això hi ha tot un temps d'acceptació d'aquesta situació,
o que realment a la vegada
ha passat algun aconteixement vital negatiu,
que s'ha mort un familiar,
que hi ha hagut algun accident,
que s'ha perdut la feina,
justament, és a dir,
alguna cosa important per la teva vida
que s'ha donat lligada,
és a dir, que s'ha donat casualment
paral·lel en el temps,
i que això ens fa viure amb aquesta ambivalència,
moltes vegades,
i poder caure,
és a dir,
que no totes les dones acaben entrant,
això també,
perquè a vegades es parla molt a la llogera,
totes les dones entren al baby blues,
però no totes les dones acaben amb la depressió postpart,
i diferenciem,
perquè són dues coses ben diferents.
Sempre hi ha aquella coneguda,
que tens una depressió postpart,
bé,
d'això en tot cas ho hauria de diagnosticar un professional,
segurament, no?
No, i a part hem de pensar que realment,
si durant el baby blues
estéssim més acostumats a parlar,
i ho parléssim,
i veiéssim que això mateix li passa a tothom,
com que ho naturalitzaríem,
realment això desapareixeria,
seria natural.
Tant natural com el propi parc,
i la pròpia gestació segurament,
no?
Forma part del procés.
Aquest tema a vegades és una miqueta com el tema del sexe,
no?
Un tema tabú que no ens atrevim a dir.
A veure, si no es parla no existeix, no?
I no, existeix exactament es parli on es parli.
El que passa és que aquestes dones ho pateixen
i ho passen malament.
Alguna cosa més, Sònia,
en tot cas parlaves de medicació en determinats casos,
i teràpia.
Sí, sí, sí,
però ja quan parlem que la persona ha entrat
realment en una depressió important,
i són casos molt concrets.
No és la gran majoria,
és la gran minoria,
per dir-ho.
Llavors sí que és veritat que en algun cas
podríem entrar realment
en una teràpia per depressió,
que ho faríem exactament igual que quan treballem
una depressió,
i inclús en algun punt
ja vam dir que amb les depressions
a vegades necessitem
alguna medicació inicialment
per ajudar-nos
en el procés de la teràpia.
Però, clar,
això són casos concrets.
Molt concrets.
I això és el que vull que quedi clar,
que la depressió postpart
no és que no existeixi,
que existeix,
però que no és la gran majoria
de dones,
sinó la gran minoria.
i amb unes característiques molt concretes.
El que sí que totes passem
és el baby blues,
i que ho veiem amb molta naturalitat,
que realment és una cosa
que tenim dubtes,
tenim sensacions diverses,
tenim hormones que van amunt i avall.
I van sintonir amb la recuperació
del nostre propi cos,
que ha rebut una agressió natural
molt important, no?
Clar, i a més a més
hem d'acostumar-nos a nous hàbits,
noves costums,
i clar,
tot això,
tots els canvis ens generen
una mica de tensió,
i això és normal.
Es fan grans després,
les criatures,
i sembla que això ja sigui història,
per a bona part de les mares.
Avui, des del racó psicològic,
jo diria que hem trencat
algun altre tòpic
d'aquells que circulen
entre les dones,
sobretot aquelles que estan
a punt de tenir el seu primer fill,
perquè el segon ja
és una altra història.
Avui amb Sònia Navarro,
psicòloga clínica
des del racó psicològic,
ens trobarem la propera setmana.
Gràcies, Sònia.
Molt bé, fins la setmana que ve.