Tens sensacions d'ofec i falta d'aire?
Estàs trist i sense ganes de fer res?
Tens pors i no saps per quin motiu?
Si creus que necessites ajuda psicològica,
contacta amb la psicòloga Sònia Navarro.
Al seu gabinet, al carrer Pau Casals, número 10,
primer tercera de Tarragona,
o ve al telèfon 977-22-0560.
La salut passa pel benestar psicològic.
Sònia Navarro, molt bon dia.
Bon dia, benvinguda, Sònia.
Bon dia, bon dia, Jolanda.
Avui parlem d'un tema, jo deia així,
però una mica, diguem-ne, casolanament.
Jo tinc la sensació que és una qüestió
que afecta moltes persones.
La percepció personal que tenim dels trastorns.
Jo tinc molts amics que tenen problemes de son,
tinc molts amics que...
El tema de la hipocondria,
aquesta persona és una hipocondria,
que sempre està parlant de malaltia,
sempre està malalta,
sometits a la malaltia que té el veí, la veïna.
Això és un trastorn psicològic.
No és una cosa natural que va amb el caràcter de la persona.
Partim d'aquí.
No, a veure, el que passa és que hem de diferenciar.
Una cosa és quan una persona en un moment puntual
es pot preocupar per si té una malaltia,
i una altra cosa és la persona que està obsessionada per la malaltia.
De fet, la hipocondria no deixaria de ser un trastorn obsessiu,
un trastorn d'angoixa obsessiu...
D'als que hem parlat.
Sí, però no dels trastorns de personalitat,
sinó dels trastorns d'angoixa que ja vam parlar a principi de tot,
però molt col·locat en el tema de la malaltia.
Si recordes, vam parlar, per exemple,
que a vegades d'un trastorn obsessiu podria ser la neteja.
Doncs en aquest cas seria molt ubicat en la malaltia.
La pròpia?
Sí, en la por a tenir malaltia.
Perquè també podríem trobar que ja seria un altre programa
el tema de les malalties de l'entorn, no?
Bé, l'hipocondriac té por a tenir malaltia a ell.
O que pugui tenir algú de la seva família.
Bàsicament, i algú dels que l'estima, eh?
Vull dir, o dels que té molt a prop.
Pensa que les persones que són molt hipocondriaques
normalment tenen molta por a la malaltia, al dolor i a la mort.
Vull dir, va tot molt lligat, no?
Llavors, són tres coses que tenen molta por.
Llavors, diferenciem entre una persona
que està preocupada puntualment
perquè és possible que hi hagi un diagnòstic.
No sé, estem esperant un diagnòstic,
sabem que no ens trobem bé,
i hi ha un moment que podem tenir una mica d'angoixa, no?
I una altra cosa és aquella persona
que absolutament, per tot, per tot, per tot,
realment, sempre està angoixada i preocupada.
Aquesta seria una mica la resposta a què és la hipocondria.
Podríem afegir alguna cosa més, no?
Sí, però llavors, em preguntava si era molt habitual.
Doncs l'obsessió aquesta portada a nivells molts extrems
és molt, molt, molt, molt habitual.
Tu tens aquesta percepció...
Sí, jo tinc la sensació que sí,
que hi ha persones que pateixen molt
pensant en la seva salut
i que és un tema central en la seva vida,
en les seves converses.
És que, de fet, és entre un 1 i un 5%
de la població general,
que és una barbaritat.
És una barbaritat, realment.
Perquè, vull dir, la teva sensació anava...
Anava ben caminada.
Llavors, una miqueta, doncs, clar,
és bastant habitual,
però partim, diferenciem
que no tothom és hipocondríac
perquè tinguin un moment...
Perquè es preocupi per la seva salut.
Exacte.
Llavors, sí que la hipocondria en si mateixa, no?
Doncs és la convicció i la por que tenim
o que té una persona
perquè creu que realment té una malaltia,
té una malaltia greu
i això ho interpreta ell
a través d'una sèrie de símptomes
que...
Que s'autodiagnostica moltes vegades, no?
Sí, sí, per suposat.
que ell comença a prestar atenció
a una sèrie de símptomes.
És, a més a més,
després de passar per diferents consultes de metges,
la persona continua tenint angoixa,
continua pensant,
per molt que li han descartat
i li han dit que no té res,
continua pensant
que té alguna malaltia
que realment no li han trobat.
És a dir,
amb la qual cosa,
sol fer un peregrinatge
per molts metges diferents
perquè no acaben d'enfiar-se'n
dels diferents diagnòstics, no?
Del fet que els diguin que no hi ha res.
I,
normalment,
doncs,
aquesta preocupació excessiva
pot comportar
tota una sèrie de problemes
a nivell social,
laboral,
familiar, no?
Perquè són persones
que en un moment donat
poden començar a parlar
de forma contínua
sobre la malaltia.
La imatge és que aquestes persones
no viuen.
No viuen.
És a dir,
no tenen altra...
És que estan contínuament
donant voltes
de forma obsessiva
en el pensament,
no?
Sobre,
doncs,
i a part es fixa molt
en les coses,
en les malalties dels altres,
en el que li ha passat a l'altre.
Clar,
és una...
Prestar atenció
i una forma...
És el centre de la seva vida,
el món de la malaltia pròpia
i aliena, no?
Molt exagerada,
però molt exagerada.
Quines són les característiques
generals, Sònia?
Doncs,
a veure,
normalment,
hi ha dos tipus.
L'hipocondríac,
que és molt, molt, molt, molt greu,
normalment,
gairebé evitarà anar
fins i tot al metge,
perquè ja té tanta por
en un extrem tan alt
que realment li confirmin
la seva...
Malaltia.
La hipotètica malaltia.
Exacte,
que ell creu que té,
que probablement ja
no anirà al metge.
Però després hi ha
l'altra hipocondria,
que no ha arribat encara
a aquest nivell,
que el que fa és
és un peregrinatge
per tots els metges
perquè els hi confirmin
la malaltia que creuen tenir.
És una persona que imagina,
no sé,
se sent incompresa
davant del metge,
de les consultes,
no?
Totalment.
fan cas tan malament
que em trobo,
no?
Exacte.
Llavors,
moltes vegades,
en el moment que el metge
els diu que no té res,
doncs,
bueno,
hi ha com un alleugerament,
no?
Però que dura molt poc temps,
perquè al cap de no res
ja comencen a pensar
i si s'ha equivocat,
i si realment
no m'ha mirat
o no m'ha fet
la prova correcta,
i si no m'ha cregut.
Se'n va un altre.
Exacte.
I tornem a començar,
no?
Normalment,
solen fer referència
a
el que són funcions corporals,
no?
Són persones que s'han fixat molt,
per exemple,
en que el cor se m'accelera,
o té su més que abans,
o tinc uns sorolls
per l'estómac
o per alguna altra
zona del cos
que abans no tenia.
És a dir,
normalment
presten tanta atenció
amb aquells
moviments
i sorollets
que tenim
en el cos
que són absolutament
normals,
que llavors,
clar,
se senten coses
que per ells són diferents
que la majoria de vegades
són
totalment
normals
i que els tenim tots,
no?
I
moltes vegades,
doncs,
que acaba convertint-se
o associat
amb un trastorn d'angoixa,
vull dir,
bastant greu,
i inclús amb trastorns depressius,
perquè, clar,
la persona arriba a un patiment
molt elevant,
no?
Llavors,
eh,
són un tipus de persones,
sobretot,
que quan se'ls diagnostica
hipocondria,
és a dir,
després de tot el peregrinatge,
és molt normal.
Al final ja,
diguem-ne que han passat
per totes les consultes
i algú
els suggereix
que, escolta,
per què no vas a veure
un psicoterapeuta,
un psicòleg,
a veure què...
És molt habitual
que ja des de les diferents,
en algun metge,
l'adreci
cap al psicòleg.
Però és una persona
que li costa molt
d'acceptar
que el seu trastorn
és psicològic.
Perquè ho somatitzen.
Sí, sí.
I físicament
tenen símptomes
que els fan patir.
Bé,
físicament
s'escolten símptomes
que ells creuen
que són símptomes
de malalties.
Vull dir,
no és que tinguin símptomes
fora de lo normal.
És normal
que pot tenir qualsevol persona
que no li dóna importància
perquè és un reajustament
quotidià
del nostre cos.
El que passa és que
ells creuen
que aquests símptomes
són conseqüència
de certes malalties.
És a dir,
una persona
que no és hipocondria
que circumstancialment
un dia pot tenir mal de cap
i no passa res,
es pren un analgèsic
i ja està.
La persona
que és hipocondria
que té un mal de cap
i ja li atribueix
aquell símptoma
a una malaltia terrible.
Probablement
tindrà un tumor
cerebral.
Perquè aquell mal de cap
no és el mal de cap normal
que o si s'ha pres
el gelocatil
i no se li ha anat,
segurament
és que és
alguna cosa més greu.
Llavors,
els costa molt
acceptar
que realment
és el trastorn psicològic
i que
no hi ha res
a nivell físic
i que
realment
les proves
són correctes
i tot.
O sigui que el primer pas
i el més important
és que acceptin
que realment
s'estan preocupant
de forma excessiva
que un cop
descartat
a nivell físic
que no hi ha cap malaltia
és que realment
estem parlant
d'un trastorn psicològic.
Aquest és el primer punt
perquè si això
no s'aconsegueix
difícilment
anirem
endavant.
difícilment
podrem fer res
perquè d'alguna manera
per treballar
amb la persona
amb hipocondria
primer
hem d'ajudar-li
a que perdi
la por
i a que perdi
l'angoixa
és a dir
que aquest nivell
d'angoixa
i de por
baixi
per això
primer ha de saber
com
arriba l'angoixa
com arriba
la por
i que de fet
una cosa alimenta
l'altra
després
si els hi ha
de prohibir
que tornin
a consultar
mentre estàs fent
el tractament
cap metge
ni cap prova més
ni que tinguin
un refredat
i sobretot
que no parlin
en els seus
ambients
i en els seus amics
de malalties
perquè clar
el que fan
és que
com que parlen molt
i treuen molt
el tema de les malalties
doncs
clar que de vegades
tenen més símptomes
que no mirin
llibres
ni internet
ni facin consultes
d'aquestes
de saber
perquè clar
si tinc això
això és símptoma
de
a vegades parles
amb persones
que òbviament
no saps
si són hipocondriacs
o no
però a vegades
parles amb persones
que no sé
si tenen aquest trastorn
o no
que sembla
que entenguin
molt més
un metge
i parlen
dels medicaments
com nosaltres
parlaríem
de qualsevol altra cosa
tenen un coneixement
farmacèutic
impressionant
i de símptomes
i de malalties
realment
busquen molta informació
sobre el tema
moltíssima
i el que passa
és que cuidado
perquè
em sembla
que saben molt
saben
unes quantes coses
uns quants
medicaments
com els afecta
ells
i el que han buscat
i clar
moltes vegades
aquí es diuen
coses
que ells ho asseguren
d'una manera
que
sembla molt segur
però
sí que és veritat
que clar
estan pendents
pendents
pendents
de
buscar
informació
que
acrediti
o que els
asseguri
que sí que tenen
això
que els confirmi
d'alguna manera
que sí que tenen
una malaltia
tenen molta por
que els hi confirmin
per altra banda
és una situació
molt contradictòria
que no puedo
vull dir
hi ha una sèrie
de malalties
diguem-ne
patrons
les quals adopten
els hipocondriacs
si es pot dir
d'aquesta manera
sí
bàsicament
les malalties
més actuals
i les més greus
el càncer
el sida
i els temes
de cor
és a dir
mai tindrien
un refredat
comú
mai tindrien
doncs
una gastroenteritis
lleu
no no
coses
malalties
clar
no no
és que per això
ja no es preocuparien
vull dir
perquè això
ja saben que també
és una malaltia
que es cura
no?
si tu tens un refredat
tothom es cura
molt angoixa
no?
patir per una cosa
que no tens
a més a més
sí
però sempre
sempre
doncs
sobretot
les malalties
que en aquests moments
són una miqueta
les que es consideren
més greus
o les que es parlen més
o les que en aquests moments
doncs
bueno
la gent sí
mor molt
per aquestes tres malalties
no?
un hipocondríac
jo no sé si neix
hipocondríac
o es va fent
a mesura
que va adquirint
experiència
i va fent
el seu aprenentatge
vital
sabem com es genera
per aprenentatge
dintre la família
de fet
normalment
les persones
les famílies
en si mateixes
són bastant hipocondríacas
és a dir
quan un és hipocondríac
ve d'una família
ja hipocondríaca
i el que han après
doncs
igual
per exemple
ja de petits
doncs
per tenir un refredat
i ja no sortien a l'escola
perquè
no sigui
que la història
es compliqués
o
clar
ja han après
que al mínim símptoma
tota la família
es col·loca
es defensa
no?
una miqueta
llavors
és molt un aprenentatge
són famílies
en les que s'ha parlat
molt de la malaltia
s'ha vigilat molt
s'ha tingut molta cura
no s'han deixat
de fer
algunes coses
per por
a
reprodueixer el model
familiar
llavors clar
tu vas creixent
amb tota aquesta angoixa
i qüestionant-te
i preguntant-te
tantes coses
i llavors
doncs
realment
ho vas aprenent
vas aprenent
aquest patró de conducta
aquest model
vull dir que és una qüestió
absolutament
d'aprenentatge
no genètica
encara
que sí que es doni
amb les famílies
és a dir
quan una família
és hipocondríac
normalment
els seus fills
ho són
en aquest sentit
es podrien manifestar
com a hipocondríacs
nens
adolescents
o no és fins l'edat adulta
que es manifesta
com a tal
una persona hipocondríaca?
no és fins l'edat adulta
que ho podem diagnosticar
probablement
però sí que es poden donar
es poden donar
nens i adolescents
el que passa
és que no ho podrem
diagnosticar
fins que no arribi
a l'edat adulta
i curiosament
aquest trastorn
afecta més els homes
que les dones
més els homes?
sí
doncs mira
no sé per què
jo pensava
que podria donar
més a les dones
ho dic perquè
és una cosa
que s'estandeix a pensar
perquè com que la majoria
de trastorns psicològics
sembla que afecten més
a les dones
doncs curiosament
els homes
en aquest trastorn
realment tenen
afecta més
hi ha una prevalència
més alta
en els homes
el que passa és que
a vegades
poder no ho verbalitzar
en els seus entorns
més propers
o més
però
amb allò
de la tradició popular
els homes
si haguessin de parir
són pocs soferts
i aquella cosa
que es manté
de tradició oral
gairebé
que es diu
aquells tòpics
que es mouen entre homes i dones
la diferència de sexes
es diu molt això
sí
però bueno
aquí no crec
no té res a veure
és anecdòtic
és un tòpic
òbviament
sí
vull dir que
el que sí que és curiós
és que encara que no ho sembli
fan moltes consultes
per aquest
per aquest trastorn
molts homes
clar
dient que és una
que és una actitud
o un trastorn
que parteix una miqueta
de l'aprenentatge familiar
i tenint en compte
que la família
en principi
és el si
en què la persona
es va desenvolupant
es pot parlar
de prevenció
a veure
és que
és molt difícil
perquè la família
educa com pot
educa amb tot
amb el bo i amb el dolent
educa com pot
l'única cosa és que
si realment
algun d'aquests fills
quan es fa gran
realment
es posa en tractament
difícilment
tornarà a repetir
aquest patró
o sigui
una mica la prevenció
és si algú se n'adona
i pot treballar
amb el mateix
doncs com a mínim
intentarà controlar
la família
que ell creï
o sigui
el patró de conducta
que traspassarà
però és difícil
si no se n'adonen
o si ho veuen
com a normal
perquè clar
cadascú
doncs
traspassa
els coneixements
que pot
i de la manera
que pot
vull dir
aquí
cada família
és una història
clar
aquí a la consulta
m'imagino
que s'arriba
com bé deies
adreçat
per metges
generalment
que ja han
han fet
moltes proves
i han visitat molt
molt
moltes vegades
mira
en aquest tipus
de trastorn
són persones
que o ja
estan cansades
de realment
passar de metge
en metge
i llavors
arriba un punt
que realment
algun metge
doncs ja
l'ha derivat
o perquè
acabi
convertint-se
en un nivell
d'angoixa
tan alt
que algú
també
doncs ja
ell mateix
dic
hosti
ja
algú m'està passant
però bueno
la majoria
de vegades
és
després de passar
per tot
el peregrinatge
de metges
i de donar voltes
i de proves
i de confirmar
amb un tractament
adient
se'n pot sortir
una persona
hipocondíaca
i tant
l'única cosa
és que ha de posar
moltíssim
de la seva part
com en tots els trastorns
psicològics
hem de fer afrontament
hem de conèixer
com funciona
l'angoixa
hi ha tota una sèrie
de tècniques
que s'utilitzen
què feu exactament
així
com a grans trets
ara no reproduirem
la consulta
d'una persona
que pateix
aquest trastorn
però què és el que es fa
quan la persona
hipocondíaca
arriba
al despatx
del psicòleg
el primer
una vegada
fet el diagnòstic
haurem de primer
ensenyar-li
com detectar
tots aquests pensaments
irracionals
que té
sobre la malaltia
després haurem
de fer afrontament
amb aquest
per exemple
si li fa por
fer
doncs
fer-se una prova
perquè creu que
tots haurem d'afrontar
i això ho podem fer
en el que s'anomena
de sensibilització sistemàtica
que és
que primer
treballes la relaxació
i treballes
el que realment
la persona s'exposi
en una qüestió
que li fa por
mentalment
en imaginació
i quan hem controlat
l'angoixa
en aquest punt
passem
a la situació real
llavors
anirem combinant
el tema
de la detecció
de pensaments
irracionals
amb el tema
de la relaxació
amb el tema
de l'exposició
primer
i depèn
de cada persona
també
no sempre
es fa tot
en el mateix ordre
ni sinó
una mica
depèn
de la persona
en imaginació
i després
en viu
davant de la situació
concreta
llavors
doncs poder
per exemple
escoltar-se
una sèrie
de símptomes
i poder
estar relaxat
a la vegada
clar
això
hem de jugar
amb la relaxació
i amb l'exposició
dels estímuls
no diguem
poder escoltar-se
poder estar pendent
poder no controlar
el pensament
negatiu
que serà
segur que estic
malalt
i segur que moriré
vull dir
és fer tota una barreja
entre
aquestes quatre coses
no
control de pensaments
negatius
relaxació
exposició
en imaginació
exposició
en viu
com en altres
trastorns
és important
que es treballi
també en paral·lel
amb l'entorn més immediat
ja sigui la família
els amics
aquelles persones
que conviuen
habitualment
dependrà
poden ajudar
però dependrà
dependrà
de l'edat
que tingui la persona
quan ve
dependrà
si té família
o no
és que
una miqueta
si es pot
i si
ell està d'acord
es pot fer
una crida
i a la família
una mica
per fer
una sessió
informativa
doncs ara
no parleu
d'aquests temes
o vigileu
en no parlar
una mica
però
en realitat
és ella
el que s'ha d'exposar
llavors
perquè també
si la família
està molt
conscienciada
que aquesta persona
està patint
doncs
és possible
que l'ajudin
però si
tota la família
ja és hipocondriaca
difícilment
treballaràs
amb tota la família
si la família
no vol
llavors
igual és la persona
la que ha de fer
talls
i demanar
que no es parlin
de certes coses
o no entran
segons quines converses
depèn de cada situació
familiar
perquè cada vegada
la situació familiar
és més dispar
i més diferent
doncs
doncs
depèn
i sobretot
si a la persona
no li importa
implicar
altres persones
perquè això també
és molt important
hi ha persones
que van al psicòleg
i no volen
que la resta
de persones
ho sàpiguen
fins i tot
ho amaguen
i n'hi ha acabant
i evidentment
ho verbalitzen
això
ho tenim molt en compte
o si voldria
que la seva parella
vingués
per
n'hi ha gent que sí
i n'hi ha gent que no
dic la parella
com la mare
o un fill
o el que estigui
vull dir que
clar
depèn
es pot fer
però sempre
que les condicions
siguin les
no hi ha dubte
que les persones
hipocondríques
han de viure
molt angoixades
no és vida
viure d'aquesta manera
pensant
que en qualsevol moment
et pots morir
a causa d'aquesta
malaltia
que hipotèticament
pateixes
val la pena
consultar un especialista
i com tots aquests trastorns
no depenen només
del que són
els medicaments
ni la teràpia
que ens puguin
practicar
sinó que ha d'haver-hi
una força de voluntat
i una voluntat
de tirar endavant
i acabar amb aquesta angoixa
per suposat
però això
amb tots els temes
de psicologia
a part de
que realment
doncs
la teràpia
funcioni
i que vagi bé
i que tu facis
el feeling adequat
també
amb el professional
però sobretot
que tu vulguis
fer un canvi
Molt bé
Sònia Navarro
psicònduga clínica
gràcies per acompanyar-nos
ens retrobarem
no la setmana vinent
que la Sònia farà
una mica de vacances
una mica de parentes
que ja s'ho mereix també
sinó ja l'altra
de tornada de menjar a la mona
i continuarem
doncs parlant
i tractant
de forma molt genèrica
alguns d'aquests
trastorns problemes
que bé
que fan que costi
una mica
tirar endavant
però que com bé
ens explica la Sònia
majoritàriament
i si hi ha força
de voluntat pel mig
tenen solució
Gràcies Sònia
Bon dia
Bon dia
Que vagi bé
Sents que no pots controlar
els teus impulsos
ni la teva conducta?
Creus que tens pensaments
molt obsessius
i repetitius
que et fan perdre
molt de temps?
Si creus que necessites
ajuda psicològica
contacta amb la psicòloga
Sònia Navarro
Al seu gabinet
al carrer Pau Casals
número 10
primer tercera de Tarragona
o ve al telèfon
977 22 05 60
La salut passa
pel benestar psicològic
Fins demà!