Una setmana més saludem Sònia Navarro, psicòloga clínica des d'aquest recop psicològic.
Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Continuem parlant de les addiccions en aquest espai de cada dilluns.
Hem deixat enrere les addiccions a determinades substàncies.
Ens en vas parlar àmpliament.
Avui parlem d'algunes de les que s'anomenen addiccions psicològiques.
Jo imagino que, com en el seu dia que vam parlar de fòbies, per posar un exemple,
poden haver-hi tantes com a persones.
En quant a addiccions, segurament també n'hi ha tantes com a persones,
però les que estan més generalitzades són aquestes que comences a explicar-nos avui.
Bé, sí, de fet, n'hi ha moltíssimes.
Cadascú pot tenir addiccions a coses molt especials, no?
Però sí que hi ha unes quantes que són les que habitualment hem vist que s'adonen més, no?
De totes maneres, qualsevol addicció psicològica,
veiem que es diu també addicció perquè té les mateixes característiques
que tenien les addiccions a substàncies que hem parlat, no?
Que, de fet, interfereixen en la vida quotidiana,
és a dir, no deixen que la persona pugui continuar amb la seva vida quotidiana
i fent totes les activitats.
Hi ha darrere un desitjo molt compulsiu de fer aquella activitat,
o pot ser de consumir una substància com era abans,
però ara és de fer una activitat concreta, una compulsió que no poden controlar,
moltes obsessions, falta de control,
per això és que encara que no diguis, pensin que no ho volen fer, ho acaben fent,
una negació del problema habitualment,
i el que abans era el síndrome d'abstinència,
quan es consumeixen les substàncies,
ara passen per un síndrome d'abstinència que anomenaríem
la pèrdua de llibertat de decisió, perquè en realitat ells no poden decidir.
No és un síndrome d'abstinència en el sentir pur i dur de la substància,
però sí que tenen una pèrdua de llibertat que els produeix els mateixos símptomes
que podrien tenir, o molt similars, que quan la persona té un síndrome d'abstinència.
Breument, perquè tampoc no ens hem d'allargar,
però ara, clar, jo, amb tot el que expliques,
imagina't, de la temporada passada me'n recordo,
amb la qual cosa és molt didàctica, la Sònia explicant aquestes coses.
Recordo que parlaves de trastorns obsessius compulsius.
Quina relació hi ha entre una addicció,
una cosa amb un glob a l'altra, es donen en paral·lel?
És que, a vegades pot ser que una persona amb obsessions
pugui acabar amb un trastorn obsessiu compulsiu,
o aquesta mateixa persona també pot acabar amb una addicció.
És a dir, realment són diferents...
Hi ha una interrelació, no?
Sí, sempre hi ha... És que hi ha molts trastorns en psicologia,
de fet, que hi ha interrelació.
De fet, és que les persones, com que no són pures,
i més aviat, doncs, podem tenir diverses cosetes a la vegada,
i podem tenir diferents tendències.
A vegades no fa falta ni que tinguem cap trastorn,
però dintre d'això podem tenir diferents tendències
i tenir diferents comportaments,
que per això sempre hem dit,
cuidar-ho amb autodiagnosticar-se,
perquè a vegades diem símptomes que les persones poden tenir
i això no implica que realment hi hagi un trastorn,
sinó que a vegades simplement hi ha tendències
a comportar-se d'una manera o d'una altra.
Llavors, el trastorn obsessiu compulsiu
realment té obsessions,
té la conducta obsessiva,
que acabo de dir que també tenen les adiccions,
exactament igual,
però bàsicament es donen en els temes d'obsessió per la neteja,
obsessió per l'ordre...
És l'activitat el que una mica també en determina.
Una mica.
Obsessió pel tema de si jo puc fer mal amb algú
o tenir repetidament imatges d'escenes violentes,
per exemple, a vegades,
o les persones amb trastorn obsessiu compulsiu
pensen que ells podrien acabar fent mal
perquè s'han imaginat fent mal amb alguna persona.
Per tant, la simptomatologia es podria repetir,
però diguem que el contingut d'aquells sentiments,
d'aquelles emocions és completament diferent.
Tota la simptomatologia no,
però hi ha una part de la simptomatologia
que per això t'ha fet pensar en tu,
perquè he dit coses que vaig dir en aquell moment.
No tota la simptomatologia coincideix,
però sí que hi ha una part de la simptomatologia
que és molt similar.
Aquí està la dificultat moltes vegades
de discriminar molt bé de què estem parlant,
que això passa molt sovint.
De quin tipus de trastorn estem parlant?
Perquè hi ha molts símptomes
que es poden donar amb molts trastorns diferents.
Llavors, aquí està la dificultat.
I sí que hi ha uns quants símptomes
que es poden donar amb els dos trastorns.
Com que tenim mitja dotzena ben bona
d'addiccions psicològiques,
comencem parlant probablement
d'una de les més conegudes i realment terrorífiques.
Parlem de la ludopatia.
Sí, la ludopatia, que és l'addicció al joc.
De fet, és quan una persona
realment està obsessionada
i fa conductes molt compulsives
de jugar contínuament.
és la típica persona que podem veure
en un bar amb la màquina
tragaperres, com es diu,
que llavors realment no pot controlar.
No pot controlar i va ficant diners,
i va ficant diners, i va ficant diners.
I no es correspon a un perfil únic, eh?
Ja ens ho explicaràs, suposo, no?
Perquè aquesta imatge que dius,
jo ara penso d'haver vist senyores
d'una certa edat, noies joves,
amb el cotxet, senyors, de tot, no?
Sí, no té un perfil d'edat,
ni cultural, ni econòmic, ni res.
De fet, les addiccions no tenen cap perfil.
Es donen a totes les persones,
o es poden donar a totes les persones,
a totes les edats, a totes les classes socials.
Vull dir, això sí que no hi ha...
I és real, no?, que pots veure.
I a més, als bars,
és un lloc on es veu molt clarament, no?,
els diferents.
O una altra cosa, no tothom,
que en un moment donat
tira unes monedes a la màquina,
vol dir que tingui una ludopatia.
Home, com aquell que pren una copa,
no vol dir que tingui un problema d'alcoholisme.
Exacte, no?
Que a vegades encara no veiem algú
i pensem...
Sí, ara li pengem a l'etiqueta.
Llavors, aquestes persones
realment tenen una preocupació
pel joc molt important, no?
Estan tot el temps pensant
en com aconseguir diners
per poder tirar-los a la...
A tota mena de jocs d'atzar,
o hi ha, diguem-ne,
especialitats dins de l'addicció, també.
No, no, no, a totes.
A totes.
Però a totes què passaria
des de la loteria primitiva,
les màquines a escurar butxaques
o fer una aposta amb tu, per exemple.
Sí, sí.
T'aposto que això cau.
I poder anar al casino
i perdre's allà, no?
Jo parlo moltes vegades
de la màquina,
tragar perra del bar,
perquè és una cosa
molt propera a nosaltres, no?
Llavors, es pot començar
amb quantitats petites
i és molt fàcil
quedar-te enganxat, no?
Perquè, a més,
la lluminositat,
bueno, de fet,
totes les màquines,
tots els llocs, no?
Si no,
entrem en un casino, no?
La lluminositat...
Però és d'aquelles coses
que costa entendre,
d'aquelles addiccions
que hi ha moltíssimes persones
afectades i costa molt,
perquè dius, home,
a determinada substància
que desinhibeix,
que transforma el teu comportament,
pots entendre
que algú s'hi enganxa,
però dius...
Clar, si tu no jugues habitualment,
dius que s'hi pot trobar, no?
En això que dius tu,
la llumeta, el casino, la...
El guanyar...
És que, de fet,
la persona juga per guanyar.
Llavors,
en una de les jugades
que pugui haver guanyat uns diners,
ja l'excita per tornar...
Veus, si he pogut guanyar ara,
puc tornar a guanyar.
Llavors, es queden enganxats a la roda
i inclús la satisfacció que obtenen
en el moment que poden guanyar alguna cosa,
doncs és tan alta
que supera que moltes vegades
el que han guanyat ja no supera
ni el que han perdut.
I si he perdut,
he d'intentar guanyar per recuperar allò perdut.
És a dir, passi el que passi sempre...
És un cercle viciós, no?
D'obsessió i compulsió.
Obsessió i compulsió, no?
Jo tinc una obsessió per jugar,
per aconseguir guanyar
i llavors la meva conducta compulsiva
és intentar-ho, intentar-ho
i si no em surt,
torno a intentar
i ho torno a intentar.
I a partir d'aquí, clar,
tota la llum i el so
entra en joc
com un factor...
És un estímul, no?
Exacte,
que també com un estímul auditiu-visual
que ens enganxa.
Però, clar, no és per això que ens enganxem.
Ens enganxem pel tema
que volem guanyar.
Volem guanyar i volem guanyar.
Però també és real
que quan estem en un ambient,
en música,
en un tipus de soroll,
en un tipus de llum i tal,
doncs estem més agradables o menys.
Aquest que volem guanyar, probablement,
això ja ho feu als psicòlegs,
és que necessito guanyar
en altres terrenys de la meva vida
i que requereixen
altre tipus de comportament i d'esforç, no?
A vegades sí.
A vegades sí.
A vegades no.
Depèn.
Vull dir,
perquè cada ludòpata
és un ludòpata molt diferent.
Sí que...
És a dir,
no hi ha ludopaties,
sinó ludopates.
És que haurem de...
A l'hora de treballar,
nosaltres treballarem d'una manera similar.
però el per què la persona
ha arribat a ser addicte al joc,
el per què,
amb cada persona
és un per què diferent,
absolutament.
Però amb per què cada persona
és addicte,
diria,
ja no addicte al joc,
sinó per què cada persona
ha pogut arribar a ser addicte
a qualsevol cosa.
És una de les addiccions
amb conseqüències terribles
per a la persona i el seu entorn, no?
Per suposat,
perquè a més cada vegada
necessita jugar més quantitats de diners
per aconseguir l'excitació,
a aquella que busca, no?
Té molt de fracàs
per interrompre el joc
en el moment que ell vulgui,
no pot controlar-ho,
per tant,
el joc gairebé
que el controla ell,
no gairebé no,
el joc el controla ell.
Té molta irritabilitat
si algú o alguna cosa externa
pot interrompre el joc,
llavors pot ser una persona
que en aquell moment
tingui una irritabilitat
i una agressivitat una mica.
Podria ser, eh?
L'agressivitat ho poso com
un podria acabar
de la mateixa irritabilitat, no?
Moltes vegades aquest joc
doncs sí que es pot utilitzar
per fugir d'una sèrie de problemes
que tingui,
que li costi afrontar,
però clar,
cada persona
tindrà uns problemes diferents
als que li costa afrontar.
No sempre,
no podem parlar
d'uns problemes concrets
perquè ja és
analitzar cada persona
en concret, no?
Quan perd els diners,
això que estàvem comentant,
intentarà sempre
recuperar-los
i sota aquesta excusa
tornarà i tornarà
i continuarà jugant, no?
Pot enganyar,
comença una sèrie d'enganys
amb tota la família
però això afecta molt
a nivell familiar
amb què ha fet amb els diners,
on ha estat
amb aquestes hores,
amb la qual cosa
doncs arriba un moment
que falten diners,
la família ben bé
no sap
per què falten,
ell normalment
o ella
no ha sigut mai
el suficientment clar.
Necessiten dir moltes mentides,
tinc entès, no?
Moltíssimes
perquè es van enredant
ells sols, no?
En el sentit que
si un dia
falten uns diners
i dius que te'ls ha deixat
no sé qui tal dia,
tens aquests
més els que t'has gastat avui
i llavors has fet,
has comprat no sé què,
però aquest no sé què
no arriba mai.
Llavors, clar,
la quantitat de mentides
que van dient
per no
per no reconèixer, no?
que realment
tenen un problema,
el qual sol afectar
molt a problemes
de parella,
problemes familiars,
increïble.
inclús moltes vegades
les persones amb ludopaties
si no són elles
les que decideixen
anar al psicòleg,
és a dir,
que és la família
una mica la que empeny
perquè vagi al psicòleg,
intentaran mentir
el psicòleg, eh?
Intentaran mentir.
que ell no té cap problema,
que ell sap el que ha de fer
i tot, no?
Afecta moltes persones, no?
Sònia, tenim...
És a dir,
un percentatge elevat
de la població,
més del que no ens pensem.
Jo ara mateix
no tinc una estadística concreta,
però realment...
totes les addiccions,
totes,
Iolanda,
són en un percentatge
realment important.
Fins i tot,
aquesta perquè és molt coneguda,
però fins i tot
quan parlem de la vigorexia,
que potser no és tan coneguda,
però que existeix,
que és l'addicció al gimnàs,
però potser semblar més estranya,
però hi ha un tant per cent de persones...
Home, tu passes per algun gimnàs determinat
que facin una activitat determinada
i penses que realment
aquesta addicció existeix, no?
Per les hores que esmercen
determinades persones
que no s'hi dediquen professionalment
i dius, home,
tampoc no cal tant, no?
Ni tant, ni tampoc.
Però hi ha una altra addicció
que també s'ha incorporat recentment
a la nostra societat,
que és l'addicció a internet.
Diuen que afecta sobretot
a la població més jove,
tot i que jo m'imagino que afecta,
pot afectar,
com a l'aludopatia,
a un altre nivell,
a tot tipus de persones.
Pot afectar a tot tipus
i de fet acabarà afectant a tot tipus,
però sí que és veritat
que ara encara
es veu un perfil
de persona jove,
com parlem jove,
fins als 30,
30 i tants anys,
tampoc jove d'adolescent,
estem parlant
d'una persona ja adulta.
El que passa és que
segurament aquesta addicció
acabarà afectant
a totes les edats.
Perquè si ara,
en aquests moments,
encara no afecta
a algunes persones més grans,
és perquè moltes vegades,
per situacions personals,
doncs no estan connectats a...
És allò que diuen
de la fractura digital,
no?
Persones que són analfabetes
en aquest sentit
i que no han accedit
encara a les noves tecnologies.
Exacte.
Llavors, clar,
hi ha un perfil...
T'en bon punt s'accedeixi?
Ja està,
però és que potser ara
hi ha unes persones
de 50 o 60 anys
que cada vegada més,
eh?
perquè ja tothom
es posa a les piles
d'alguna manera.
No, és en els fòrums
i els xats
i aquestes coses, no?
Però que d'alguna manera
sempre, doncs,
hi haurà una part
de la població
que encara no ha accedit
i que probablement
no accedirà.
Llavors,
doncs,
per això penso que
es concentra molt
en la gent jove
en aquests moments,
però per una circumstància
molt específica, no?
Normalment són gent
amb un nivell cultural
bastant bo
i es dona més
en persones solteres
que en casades.
Això també és veritat.
Tenen més temps,
diuen els solters, no?
Per tot.
Per tot, no?
I llavors també és veritat
que és més fàcil
enganxar-te a la pantalla,
no?
A internet,
a l'altre cantó.
Els símptomes
que té l'addicció a internet
és una pèrdua
de control absoluta.
Si no poden connectar-se,
doncs apareix
el símptoma d'abstinència
que hem parlat, no?
No és a l'ordinador
sinó a internet.
Bé,
és a l'ordinador.
El que passa és que
quan nosaltres tenim
accés a internet
tenim accés
a moltes més coses.
És a dir,
perquè podem entrar al xat,
podem parlar
amb altres persones,
podem tenir...
De fet,
estem parlant
bàsicament del tema
connectar-te
per parlar
amb altres persones,
per conèixer
amb altres persones.
Estem parlant
de viure un món
paral·lel digital,
el món real, no?
Sí, exacte.
Estem parlant
poder més al xat
que a l'ordinador.
Sí, a la recerca
d'informació,
que ja seria
un altre tema, no?
Sí, el que passa és que
és difícil enganxar-te
a la recerca
d'informació
o és menys habitual.
Es donarien
algun tipus de persona
molt específica,
molt introvertida,
que ni tan sols
busca les relacions
a través de la pantalla.
Però seria aquest,
seria el tema xat.
Però bàsicament seria,
sí,
perquè encara que
sí que pot haver-hi
alguna persona
que estigui enganxada
a algun tipus de joc
a l'ordinador
i no fa falta
que es connecti a internet.
A més,
és que això són casos
molt menys habituals.
Però el tema és aquest, no?
Realment,
quan ha començat
a entrar en marxa
el tema
de les addiccions,
arrel
que sorgeix internet, no?
Sí, sí.
Perquè abans,
doncs sí que hi havia gent
que estava a hores
a l'ordinador,
però d'una altra manera.
Però d'això,
tenir una addicció,
hi ha una diferència.
Doncs sí,
perquè llavors ja tenim
una necessitat
de connectar-nos.
Si no ens podem connectar
és quan ens entra
el síndrome d'obstinència
que estem parlant,
que és aquesta pèrdua de llibertat
que tu no decideixes
doncs avui
em ve de gust connectar-me
o no em ve de gust connectar-me
sinó que necessito connectar-me.
Sense autodiagnosticar-se,
Sònia,
ho has repetit diverses vegades,
una primera anàlisi personal
que podríem fer
quan fem una activitat
de manera reiterativa
seria preguntar-nos
puc prescindir-ne?
Prescindeixo.
Si no puc prescindir-me,
prescindir-ne,
podria començar a sospitar
que tinc una addicció
en general?
Clar,
això és la clau.
I insisteixo,
no ens hem d'autodiagnòsticar,
però bé,
per fer el primer pas
d'anar a l'especialista.
Aquesta és la clau.
El que passa és que probablement
la persona que ho està patint
es dirà si mateix que no.
Clar.
Que sí,
que ho pot controlar.
No,
pel que ha de fer és prescindir.
Sí,
sí,
però realment
qualsevol persona
que li preguntis
que sigui patint una addicció
del tipus que sigui.
Mira que no.
Aquesta és la clau,
evidentment,
que és que
ha de consumir,
ha de connectar-se,
ha de jugar,
ha de comprar,
el que sigui.
però ell
sempre resistirà
i dirà que
en realitat ho fa
perquè en aquell moment
li veia molt de gust,
però que si demà
no ho volgués fer,
no ho faria.
Demà es dirà el mateix.
Amb la qual cosa,
encara que sigui la clau,
és difícil
que un mateix
es reconegui
aquesta clau.
es reconegui
i menys a si mateix.
Clar.
Llavors,
com hem dit,
interfereix en la vida quotidiana
perquè, clar,
la gent a més que es connecta a internet,
el que passa
és que perd
hores de son,
perd hores d'altres activitats,
és gairebé,
cada vegada va augmentant
més el número d'hores
que passa davant
de la pantalla,
deixant de fer
habilitats socials,
coses,
tasques que ha de fer,
compromisos
que hagi de complir,
fins i tot
son,
higiene personal
i coses
que, bueno,
hi divertim temps.
Llavors,
cada vegada
les va deixant
una mica més de costat.
Disminueixen molt
l'activitat física,
molt aquestes persones.
Això també
hem de veure,
si una persona,
per la família,
si tenim
una persona a casa
que fins ara
ha tingut
una activitat física
normal,
ha entrat,
ha sortit i tal,
i de cop cada vegada
està més,
es dona a l'habitació,
cada vegada surt menys,
no?
Cada vegada
es preocupa menys
per la seva salut,
per la seva imatge,
perquè moltes vegades
augment de pes,
mala alimentació...
S'acaben deixant,
no?
Perquè l'important és
això,
l'ordinador...
Sí,
l'anonimat
que li dona
aquella persona,
jo entenc que
probablement
siguin persones,
algunes d'elles,
que tinguin
una certa inseguretat,
no?
Que aquest anonimat
que els dona
la xarxa
no ho sé.
Bé,
que les persones
que acaben patint
addicció,
en general,
sempre tenen
una inseguretat,
les que es connecten,
no, eh?
Que ara mateix
es connecta
absolutament tothom.
No, no,
qui té addicció, eh?
Només faltaria.
Doncs,
fins i tot,
poden tenir
una mica
de negligència
si són pares
o mares de família,
no?
Respecte a les pautes
de familiars,
d'atenció
als fills,
d'atenció
en els menjars,
d'atenció
en les necessitats
de compra,
o sigui,
que pot arribar
a ser realment
una mica
fotut.
És un abandonament
de la rutina
i un abandonament,
això justament,
de les responsabilitats
de tota mena,
no?
Sí, sí,
és que pot ser
molt fotut,
la veritat
és que sí.
Tenim moltes més
addiccions
a la llista,
no sé si ens donaria
temps de parlar
de la vigorexia
i la propera setmana
continuaríem
amb l'addicció
a la feina,
les relacions
al menjar,
a comprar
i les addiccions
sexuals
que també
estan presents.
La vigorexia.
Comentem-la així
ràpid,
però mira,
realment seria,
la vigorexia
és l'addicció
al gimnàs,
que el nom
sona així
una mica estrany,
però realment
és quan una persona
comença a obsessionar-se
per veure's musculós.
De fet,
seria com
el contrari
a l'anorèxia.
És a dir,
no seria
preocupar-se
exclusivament
pel seu aspecte,
sinó
perquè el seu aspecte
fos musculós,
atlètic.
Exacte.
Pensa,
per exemple,
que el que t'estava
dient ara, no?,
que l'anorèxi
seria tot el contrari,
no?,
és aquella persona
que s'esforça
per estar
molt prima,
molt prima,
molt prima,
sense
cap tipus
de...
De volum.
De volum.
En canvi,
el vigorèxic
és aquella persona
que té necessitat
d'estar
musculós,
d'estar,
però fins a extrems,
bastants irracionals,
eh?,
a vegades.
És una persona
que es mira molt contínuament
al mirall,
constantment
està
observant-se,
fa contínues visites
a la bàscula,
per tot el contrari,
per veure si ha augmentat
de pes,
a veure si ha...
Vull dir,
perquè estem molt acostumats
a parlar
de l'anorèxia,
no?,
a vegades,
però...
Ha augmentat de pes,
però proporcionadament
i a base de...
Sí, sí,
perquè de fet
és augmentar del múscul,
no augmentar la grasa.
Això fa que prenguin
a vegades
determinades substàncies,
també, no?
Molt sovint,
o gairebé sempre.
Sempre,
perquè si no,
de manera natural,
per molt que t'imatis amb les peses...
És difícil.
Hi ha un abandonament
de les relacions socials,
perquè inverteixen excessiu temps
realment en estar al gimnàs.
que poden estar 4 o 5 hores diàries?
4 o 5 o 6 hores...
Vull dir,
tot el temps
que puguin tenir lliure...
El gimnàs.
El gimnàs.
Tot.
Tot, vull dir,
tot el temps
que no estiguin treballant
en la feina que tinguin.
No surten a compte
els gimnasos
aquests clients, eh?
No,
la veritat és que no.
Fan una dedicació exclusiva,
no?
Fan dietes molt riques
en proteïnes,
precisament per afavorir
que el múscul creixi,
no?
Interès excessiu
per anabolitzants
i per tot el tipus de...
Bueno,
tot el que es poden vendre
paral·lelament
per ajudar, no?
Són persones
amb un trastorn emocional
que realment fan
que ells no es vegin
com realment són.
Com passa amb l'anorexia.
Com passa, exacte.
Ells estan realment
molt musculosos,
molt atlètics,
però ells no s'hi veuen.
Per tant,
han de continuar esforçant-se
per tornar...
De fet,
és una mala percepció
de la imatge corporal,
que és el mateix
que passa
a l'anorexia
o a la bulímia,
no?
L'única cosa
és que aquesta persona
doncs
va en sentit contrari.
Normalment,
normalment
ens fa menys mal
que l'anorexic.
Menys mal, eh?
Perquè a vegades
també es prenen
tal quantitat
de coses
que realment
el metabolismo
també el fan
ballar, eh?
És que a banda
de les conseqüències
psicològiques,
lògicament,
això té unes conseqüències
físiques sobre la salut
increïbles
i a llarg termini,
a més a més.
De fet,
hem de parlar
que
estem tan relacionats
psicològic
i físicament
que a vegades
no ho volem veure
però la realitat
és que
estem molt relacionats.
Els vigorexis
poden acabar
amb un trastorn
obsessiu-compulsiu.
Podrien acabar
abandonant
relacions personals
i laborals
i laborals
i per exclusivament
dedicar-se
a entrenar,
d'acord?
Amb la qual cosa
podrien acabar
amb el trastorn
obsessiu-compulsiu.
Bàsicament això...
Afecta tant homes
com dones, Sònia?
La vigorexia?
La vigorexia
afecta més
als homes.
Més que a les dones.
Així com l'anorèxia
afecta més
les dones
que no pas
els homes
en aquest cas?
Exacte.
Seria contrari.
Les dones en general
estan molt més
obsessionades
per estar
molt primes
i els homes
i els homes
en general
solen estar
més obsessionats
per estar
musculosos
i atlètics,
no?
De totes maneres
sí que comentaria
que
en la vigorexia
l'automatge
que tenen
aquests homes
és com una imatge
molt dèbil
d'ells mateixos.
Com si ells
fossin molt prims
i que
en aquest trastorn
se senten poca cosa
socialment.
Però pensa que
en aquest trastorn
una de les coses
que haurem de treballar
és l'autoestima
i
que superin
la por
al fracàs
tan enorme
que tenen.
Perquè moltes vegades
el que estan fent
és suplint
unes qüestions
que no poden fallar
que no poden ser
menys d'autoestima
pura i dura
i de molta por
a fracassar
o no fer una cosa bé
les estan suplint
amb el cos.
Vull dir,
per tant...
Pensant que aquella imatge
els conciliarà
amb l'entorn que tenen
i que seran acceptats
en definitiva.
Exacte.
Llavors
començarem prèviament
per treballar
l'autoestima
i la por
al fracàs
que són les dues.
Parlarem
de tractaments
de totes aquestes
addiccions psicològiques,
l'odopatia,
internet,
vigorexia
i encara la propera setmana
si no hi ha cap impediment
parlarem de l'addicció
a la feina,
a les relacions,
al menjar,
a les compres
i les addiccions sexuals
però serà
des d'un altre
recop psicològic.
Recordin que
per qualsevol pregunta
o comentari
poden posar-se en contacte
amb aquesta secció
a través de la següent adreça
almatí
arroba
tarragonaradio.com
Sonia Navarro
psicòloga clínica
moltíssimes gràcies
bon dia
Fins la setmana que ve
Jordi