Sintonia del racó psicològic, ja ho saben,
Fidel, com és habitual cada dilluns a la seva cita,
ens acompanya un dia més, una setmana més, la Sònia Navarro.
Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Tanquem avui, vaja, de fet vam tancar la setmana passada
en companyia de la Lloanda García una sèrie de capítols,
podríem dir-ho, dedicats a les addiccions,
addiccions a tota mena, no val la pena repassar-les ara
perquè els oients segurament, doncs, que en caureu ho tenen ben present,
però avui, com al col·le, podríem dir, en soc a iniciar tema,
un tema avui molt concret, es tracta, doncs, dels hipocondríacs, no?
La definició de carrer, possiblement,
és la que tots podem tenir més o menys clara, no?
Aquella persona que pensa més, que pensa que té més del que realment té,
això pot acabar produint una sensació d'angoixa
i si algú vol una imatge visual, doncs, li podria venir el cap a Woody Allen,
el ser aquest actor i director nova llorgués,
amb totes les seves dèries assegut al divà, precisament.
No sé si el de la Sònia Navarro, em sembla que no,
però, vaja, per tenir una imatge gràfica.
Primer que tot, Sònia, podríem començar explicant què és exactament la hipocondria.
Bé, doncs, la hipocondria realment és una preocupació i una por
a tenir o fins i tot la convicció absoluta
que moltes persones tenen que tenen una malaltia,
i una malaltia greu, d'acord?
Ells el que fan és interpretar una sèrie de símptomes somàtics del seu cos
i a partir d'aquí interpreten que realment tenen alguna malaltia concreta, no?
I són persones que realment s'ho creuen,
és a dir, que realment estan convençudíssims que ells tenen aquesta malaltia, no?
A pesar que moltes vegades van a metges i a exploracions
i els neguen que hi hagi un diagnòstic concret,
doncs moltes vegades continuen preocupant-se.
És a dir, que moltes vegades quan van al metge
els diuen que no tenen res.
Que no es preocupin.
que, de fet, després de fer unes proves,
doncs continuen, momentàniament se senten una mica aliviats,
però és probable que els dos o tres dies
tornin a començar una altra vegada amb el tema de la preocupació.
No es creuen els metges,
aquell senyor o senyora no sap el que es diu,
jo sí que ho sé, etcètera, etcètera.
O no m'han fet el suficient cas,
o no m'han fet les proves adequades,
o m'han fet aquestes proves però n'hi ha faltat unes altres, no?
Llavors, tota aquesta simptomatologia
provoca tot un deteriorament
a nivell personal, social, laboral,
perquè són persones que arriben a convertir
el tema de la malaltia en una obsessió, no?
Un col·lapse, gairebé.
Tot el dia estan realment pensant
i pendents de tota la seva simptomatologia, no?
El seu cos i de com el seu cos està reaccionant a cada cosa, no?
Què ho provoca això, Sònia?
Doncs, a veure, normalment,
hi ha un moment que la persona, per el que sigui,
es comença a fixar molt en algun símptoma del seu cos, no?
Per exemple,
potser es fixa en com li funciona el cor.
I llavors ell pensa que el cor li va més a pressa
del que hauria d'anar.
Llavors, mentre més atenció li presta aquest símptoma,
realment més se sent el cor,
comença a tenir taquicàrdia,
llavors més sent la taquicàrdia
i més...
És un procés que comença d'angoixa, no?
Llavors és el cercle viciós de l'angoixa
en el que jo començo a fixar-me molt
en algun detall del meu cos,
que sempre ha funcionat així,
el que passa és que jo no li he prestat atenció.
Amb els oients segurament no em poden provar.
Si comencen ara a ficar-se-la amb el cor
o a intentar fixar-se en el batec del seu cor,
doncs possiblement cada vegada el notaran més
i així està tota la vida des que van néixer.
Exacte, però llavors el jo prestar més atenció,
penso que tinc alguna malaltia,
perquè no és normal,
això em produeix angoixa,
que fa que encara presti més atenció,
que encara noti aquesta simptomatologia molt més elevada.
Llavors, clar, és un cercle viciós, no?
Que és el cercle de l'angoixa típica, no?
D'un trastorn d'angoixa,
en el que cada vegada,
mentre jo més atenció fico,
més angoixa tinc,
més simptomatologia creu, no?
I llavors vaig fent aquest cercle.
Estem parlant d'un trastorn, en aquest cas.
Sí, evidentment,
però moltes vegades
es comença amb un episodi molt absurd,
o molt...
Realment, a vegades, el primer moment
és un moment que,
doncs, bueno,
ens hem fixat en alguna cosa...
Sí, i que segurament a tots ens ha passat
alguna vegada o una altra.
El problema és quan aquesta primera angoixa
es va perllongant en el temps.
Exacte.
Però llavors aquesta persona
el que pot fer és
primer s'ha fixat en el cor, per exemple,
llavors, després de fer-se
tota una sèrie de proves,
no?
Llavors comença a notar
unes molèsties gastrointestinals.
I llavors és
que a l'estómac
algú no funciona.
I llavors igual
és una molèstia amb un altre.
I va passant
d'un òrgan
amb un altre.
Amb la qual cosa
solen ser persones
que pensen que tenen tot.
o és a dir,
que quan no tenen un òrgan
tenen un altre afectat
o que creuen
que tenen un òrgan
o un altre afectat.
És molt comú
aquest trastorn?
Home,
doncs aquest trastorn
entre un 1 i un 1,5%
de la població en general
es diagnostica.
El que passa és que
també hem de dir
que moltes d'aquestes persones,
sobretot quan els hipocondríacs,
perquè hi ha diferents graus
d'hipocondria,
sobretot els hipocondríacs
en grau més elevat,
són persones
que difícilment
consulten
cap tipus
de metge,
és a dir,
que eviten bastant
tot el sistema sanitari.
Llavors,
precisament perquè
la por ja és
tan elevada
a que li diguin
que té alguna cosa
que normalment
ho eviten.
Llavors,
hi ha dos tipus
d'hipocondríacs.
A l'inici
comencen fent
tota una sèrie
de visites
a metges,
visites
en les que
moltes vegades
ja no se senten
ben atesos
perquè
ells voldrien
més proves
i que els hi prestessin
més atenció
i
quan aquesta
hipocondria
ja arriba
a graus elevats,
normalment
ja la persona
deixa d'anar
al metge
per la mateixa por.
Ja la por és
tan elevada
que ja deixa d'anar.
Llavors,
clar,
se sap
entre un ui
i un mig per cent.
És possible
que les xifres
siguin una mica
més altes
perquè hi ha un tant
per cent
que no anirà,
és a dir,
que no està passant
pel sistema sanitari.
La relació
entre l'hipocondríac
i el metge
deu ser notable
però ho estem tractant
parlant ara
d'aquesta qüestió
en un espai
de psicologia.
L'hipocondríac
va al metge,
va al psicòleg,
ha d'anar
als dos especialistes.
Quina atenció
ha de rebre?
A veure,
l'hipocondríac
realment comença
anant,
el típic
és que comenci
anant
als metges
de família.
És a dir,
que vagi
al seu metge
de família.
Metge de capçalera
assíduament,
fins i tot.
Exacte,
sí.
I llavors,
que vagi passant
per tota una sèrie
de diferents
metges especialistes
i que vagin
descartant
que no hi ha res.
Llavors,
quan realment
el metge de capçalera
o el metge de família
habitualment veu
que és una persona
que està en consulta
contínuament,
que no li han diagnosticat
res a nivell físic
després de descartar
una patologia,
doncs,
normalment
es planteja
que, a veure,
aquí hi ha
un trastorn psicològic.
Llavors,
és el moment
que visiti
un psicòleg
sempre
que s'hagi descartat
que realment
no hi ha cap patologia física,
que és el primer
que hem de fer,
no?
El que passa és que,
clar,
aquesta persona ja
cada dos per tres
està consultant.
Llavors,
quan arriba un psicòleg,
aquesta persona
ja ha fet
tot un peregrinatge.
No,
no,
el porta un seguit
de mesos
anant a especialistes,
vaix a tota aquesta roda
que ens coneixem
perfectament.
Exacte,
no?
Llavors,
què passa?
Que quan arriba
el psicòleg,
doncs,
arriba amb tota una sèrie
de diagnòstics
o d'escarte
de diagnòstic,
per dir-ho millor,
no?
Però ell continua creient
que té totes aquestes malalties,
no?
Solen ser persones
que els costa molt
acceptar
que realment
no hi ha una malaltia física,
sinó que,
doncs,
bueno,
ells tenen tanta por
que realment,
doncs,
hi ha una atenció
excessiva
a una simptomatologia
que en realitat
és molt normal,
perquè en realitat
no és que tinguin
una simptomatologia,
sinó que
presten una atenció
més alta
de la normal
a una simptomatologia
absolutament normal.
Una curiositat,
aquestes persones
que pateixen
d'hipocondria,
en primer moment
sense saber-ho,
tenen un especial interès
per les qüestions
de medicina,
és a dir,
dius,
escolti'm,
no,
el metge m'ha dit que no,
però jo començo a investigar,
parlo amb un amic,
tot blagat,
i resulta que
en aquest llibre
diu que potser
tingui això,
realment s'interessen
o simplement
és un seguit
d'acabòries
sense cap tipus
de fonament?
No, no,
són persones
que llegeixen
llibres,
consulten internet,
són persones,
a més,
que consulten
moltes coses,
ara per internet
es consulta molt,
llavors sense saber
si les fonts
són fiables o no,
i cada vegada
que llegeixen alguna cosa
es veuen a si mateixos
amb tota la simptomatologia,
llavors, clar,
acaben pensant
i al final
realment barregen
molta simptomatologia,
qualsevol malaltia
que puguin llegir
segur que els hi passa,
no,
és a dir,
perquè, clar,
el nivell d'obsessió
és molt elevat
i són persones
que moltes vegades
quan t'arriben
han llegit
moltíssim,
amb la qual cosa
són capaces
d'explicar-te
malalties,
simptomatologies
i...
Dius,
que això vostè
no ho tindrà mai
de la vida.
Però el que passa
és que moltes vegades
inclús barrejan,
no,
perquè es senten
tan identificats
i tan...
Llegeixen
el que llegeixin
es senten
molt identificats,
amb la qual cosa
moltes vegades
venen
amb molta barreja,
no,
de tot el que han llegit.
Però, no,
no, són persones
que llegeixen,
consulten,
és a dir,
que estan pendents,
no,
precisament
per confirmar
el que ells creuen,
és a dir,
l'objectiu és
que realment
el metge
s'equivoca,
no,
perquè, clar,
això t'ha anat passant
d'especialista
en especialista
i que et diguin
que no tens res
però que tu et sentis
malament
realment crea
molta angoixa.
Vull dir,
això ho hem d'entendre,
no?
Sí, sí,
i tant,
i tant.
Llavors,
a més,
ell desnota
aquesta estintomatologia,
llavors,
clar,
és una miqueta
molt angoixant
per la persona,
llavors intenta
anar
a buscar
una confirmació.
Com es tracta
aquesta hipocondria?
Hem arribat al moment
en què aquest metge
capçalera veu
que hi ha un pacient
que ve cíclicament
sense tenir
aparentment
en res,
s'ha entrat
en la roda
d'especialistes
sense cap resultat
i, doncs,
s'opta
per derivar
aquest pacient
cap a un psicòleg.
Quan el psicòleg,
en aquest cas tu,
per exemple,
aquí sigui,
rep un pacient,
quin és el procés
que se segueix?
El primer,
li hem d'explicar
que els objectius
inicials
d'una teràpia
amb una hipocondria
que és
que perdi la por
i que perdi
l'angoixa,
que són
a la malaltia,
la por
i l'angoixa
a la malaltia,
perquè és exactament...
Llavors,
com ho fem?
El que fem primer
és...
El primer que li diem
és que està prohibit
que torni a anar
al metge,
que torni a anar
a fer cap consulta
i que torni
a cap especialista.
És a dir,
una mica
perquè si no
continua
en la línia
d'anar confirmant.
Llavors,
moltes vegades
podem estar fent
una feina
per un cantó
i desfent-la
per l'altre.
Per tant,
que no hi hagi
possibilitat
de consulta
amb cap altre metge.
Sobretot,
que no parli
amb la família,
amb els amics,
amb la parella
de salut,
perquè a més a més
són persones
que habitualment
venen de famílies
en les que han après
en les que s'ha parlat
molt
de la malaltia.
És a dir,
famílies molt protectores,
famílies en les que
doncs,
el nen tenia un refredat
i ja no ha anat
a l'escola,
no ha sortit,
un refredat normal,
no?
I ha deixat de fer
la seva vida normal
pel refredat.
És a dir,
i llavors,
clar,
s'ha parlat molt,
s'ha protegit molt,
persones amb les que
moltes vegades
els pares ja
tenen tendència
a pensar en malalties,
a pensar...
Llavors,
van aprenent
que la malaltia
està molt present.
Per tant,
no parlar de la malaltia,
obligatòriament.
Això moltes vegades
s'ha d'incloure
a la família
o a la parella,
no?
De que
tampoc els hi parlin.
S'ha de demanar
col·laboració
del cercle més íntim.
Clar,
perquè si no,
ells intentaran,
és a dir,
encara que hi hagi
un intent
de no parlar,
se'ls escaparà.
Llavors,
una mica,
és molt millor
poder implicar
a les persones
que tinguin més properes
que si parlen
realment no li segueixin
el joc,
no?
Que no l'intentin calmar,
que no l'intentin
dir que això no és res,
perquè a més,
són frases
que a l'altre
no el desangoixen.
Més en bé,
al contrari,
l'angoixen més...
Com que no tinc res?
Si jo tinc això,
tinc això,
tinc això,
i segur
que al final
això vol dir
aquesta cosa.
exacte,
i a més a més,
inclús és que no m'entenen,
no?
Amb la qual cosa,
les frases aquestes típiques
que es diuen
per desangoixar,
realment l'efecte
que produeixen
és angoixar més,
perquè l'altre sent
que no se l'escolta
i que no...
Llavors,
una miqueta,
doncs que no es parli
tampoc d'aquest tema.
Llavors,
treballar,
el que nosaltres
anomenem
l'exposició
o la inundació,
és a dir,
exposar-nos
i inundar-nos
de tota aquesta
simptomatologia
és molt similar
a quan treballem
un atac de pànic,
eh?
Perquè, de fet,
moltes vegades
poden acabar
derivant en atacs
de pànic,
no?
En el que,
doncs realment,
la persona
s'hagi d'exposar
a aquesta simptomatologia
i veure
que no passa res
i la persona
es pugui inundar,
no?
D'aquesta...
Quan dic inundar
és realment,
doncs que la persona
vegi que
si accepta
què fem?
Nosaltres quan lluitem
contra la por,
a tenir alguna cosa,
el que fem
és que generem
més por,
llavors ens quedem
bloquejats.
Llavors,
en el moment
que pensem
que aquesta
que vingui,
que no passa,
que vingui
aquesta simptomatologia,
no m'importa,
el que passa
és que la por desapareix,
és a dir,
la simptomatologia
desapareix.
És una mica complicat
de veure
i sobretot
per la persona
amb hipocondria,
doncs en el moment
li costa,
no?
D'entendre,
però bueno,
seguint aquestes tècniques
i a poc a poc
doncs anem,
ho va arribant
a poder fer,
no?
Llavors,
perquè hem de fer
l'efecte contrari,
és a dir,
perdre la por,
perquè quan tenim por
el que fem
és augmentar
la simptomatologia
i augmentar...
Iniciant,
propagant aquesta reacció
en cadena.
Exacte.
I llavors seria,
doncs això,
afrontar-nos
a aquesta simptomatologia
per comprovar
que no hi ha res.
Per altra banda,
treballaríem també
la por
a la mort
i a la malaltia,
perquè moltes vegades
és el que els ha portat
acabar amb una hipocondria,
tenir por
a la mort,
a la malaltia,
al patiment,
no?
D'alguna manera.
Llavors també,
afrontar tota aquesta por
indistintament
a la malaltia
que creguin que tinguin,
també a la por
i a la malaltia en general
i al patiment en general.
I sempre treballarem
l'autoestima conjuntament,
perquè moltes vegades
aquí l'autoestima
ja està...
Per terra.
Clar,
molt davallada,
no?
Precisament perquè
és una persona
que s'ha angoixat tant,
ha patit tant,
que ha perdut
relacions socials,
que ha perdut
de vegades
fins i tot
la feina,
ha perdut,
perquè clar,
ha deixat de fer coses
tan obsessionat
que estava
amb la seva vida,
ha deixat de fer coses
d'oci,
amb la seva vida,
perdona,
amb la seva malaltia,
no?
Llavors,
ha deixat de fer coses
i moltes vegades
estan alterats
altres factors
més socials,
no?
Més de l'entorn.
Llavors també
intentar recuperar
tot això.
També depenirà
una mica
del grau
en el que estigui
l'hipocondria,
concretament,
no?
En quin moment
ens ha vingut,
comença a tenir
les primeres
angoixes.
Què és el que tenen
normalment?
Quins són els símptomes
més comuns
que s'atribueixen
a ells?
A veure,
les malalties
que solen creure
que tenen
són les més habituals
en aquests moments,
és a dir,
els atacs de cor,
el càncer,
el sida,
una miqueta...
O sigui,
estem arribant
a nivells greus,
no és allò que dius
escolti'm,
que tinc una gastroenteritis
sense tenir,
no,
un mal de cap
continuat
quan en veritat
no hi és,
no,
estem parlant de,
bueno,
casos molt greus,
sides,
càncers,
etc.
No,
clar,
la persona
es pensa que realment
té una malaltia greu,
sempre,
per una coseta,
per un mal de cap,
ara mateix has dit
per un mal de cap
que no hi és,
el mal de cap sí que hi és,
sempre.
Una altra cosa
és de quin origen
ve aquest mal de cap,
però el mal de cap
existeix
i el dolor el té.
Això també...
No val la pena
puntualitzar-ho per...
Vull dir,
això també ho hem de vigilar,
és a dir,
perquè quan nosaltres,
no és que s'ho inventin,
en cap moment,
és a dir,
la persona sent aquest símptoma.
El que passa és que moltes vegades,
quan nosaltres ens concentrem tant en un símptoma,
clar,
el podem arribar a tenir molt més elevat
perquè estem absolutament concentrats
en el símptoma.
de totes maneres,
la por sempre és a malalties
una mica greus
i greus dintre de la societat
en què estem,
en aquests moments,
una mica les malalties així,
més habituals,
més...
i que ens fan més por,
perquè també són habituals
i també són...
doncs són aquestes,
els infarts,
el càncer,
el sida,
una mica...
llavors creuen que tenen...
són les tres més comunes,
n'hi ha moltes,
eh?
Però una mica les tres
més habituals.
Per què genera aquesta hipocondria,
Sònia?
Precisament per això
que t'estava comentant
que moltes vegades
la persona comença
a prestar molta atenció
en un moment donat
i llavors
al prestar molta atenció
comença a generar
tot el procés d'angoixa.
i llavors entra
al trastorn d'angoixa
en general.
Vull dir,
perquè és que
tota la hipocondria
té moltes similituds
amb un trastorn d'angoixa
en general
i és perquè
hem començat
a prestar atenció,
hem començat a mirar,
hem començat a informar-nos
i anem confirmant
amb nosaltres mateixos,
eh?
Perquè anem creient
que tenim
tota aquesta simptomatologia.
Llavors entrem
en aquest cercle viciós d'angoixa
que tinc por,
tinc més símptomes,
els símptomes
em creen més por
i la podem crear
més símptomes, no?
I llavors anem fent.
Aquest peix que és molt cegar la por.
Exacte.
Hi ha algun perfil?
Estem davant de persones
d'unes mateixes característiques
o hi ha diferents tipus
o la hipocondria
és un trastorn
que pot afectar qualsevol?
En general
pot afectar
a qualsevol persona.
A vegades comencem,
no hem tingut mai cap problema
i de cop
comencem a tenir por.
Igual que una fòbia, no?
En un moment donat
un no ha tingut mai por a res
i de cop
sembla que li ha sortit
una fòbia
arrel d'una situació
molt concreta.
Però sí que és més habitual
amb persones
amb molta por
al patiment
i a la mort.
És a dir,
persones que ja
de sempre
el tema de l'amor
i del patiment
ho han tingut
com molt present.
Moltes vegades
ha après familiarment, eh?
Bé, també de lluïda.
Perquè s'ha parlat
en les famílies d'origen
d'una manera.
Hi ha famílies
de veritat
que el tema
de la malaltia
és present, no?
La mare
sempre està malalta,
el pare
sempre té no sé què
o porten molts anys
medicant-se
per no sé quines
per algunes malalties,
ja siguin físiques
o psicològiques,
vull dir,
com crònicament
malalts.
inclús hi ha gent
que a vegades
és curiós, no?,
que cada setmana
o cada 15 dies
tenen un dia
per anar al metge,
d'acord?
És a dir,
que, doncs, bueno,
ells cada X temps...
Ho tenen planificat a l'agenda.
Sí, sí,
però planificadament
cada X temps
doncs tenen
que anar al metge, no?
Amb la qual cosa
és molt present
el tema de la...
però no de la salut,
sinó de la malaltia.
I l'hipocondríac, Sònia,
ja per anar acabant,
neix o es fa?
Ara estàvem, doncs,
descrivint uns quadres
d'origen familiars
en què això podria dir,
doncs, mira,
més o menys,
en major o menor mesura,
s'ha accentuat més o menys
al llarg del temps,
però podríem dir
que ja hi era, no?
Però pot haver-hi
algú que en un moment
determinat,
coincidint, no sé,
pèrdua de feina
o alguna malarxa,
doncs llavors comenci
a ser hipocondríac,
però pot ser neix
o es fa l'hipocondríac?
Es fa,
es fa sempre.
Es pot fer des de petit
o es pot fer
en algun moment
de més adult,
però es fa.
Ningú neix, eh?
Amb unes característiques
que ja vinguin
amb la hipocondria.
De fet,
ara jo, per exemple,
t'estava explicant
que normalment
solen venir famílies
que, clar,
ho estan aprenent,
ho s'estan fent
des de petits.
A vegades pot ser
amb 30 anys
pots tenir alguna situació
que alguna persona
del voltant
tingui alguna mort
una mica
amb alguna malaltia
una mica estranya
o una malaltia
no habitual
o no enganxada a temps
o...
I a partir d'aquí
tu comencis a generar
tota una preocupació
per la malaltia,
per la mort
i que llavors
comencis
a obsessionar-te
perquè això
ens pot passar a tots
és a dir,
tots podem ser
en un moment donat
petits hipocondriacs
però, clar,
normalment
ho deixem
és a dir,
pots pensar un dia
o dos
i pensem un, dos dies
i després dius
és igual
i se t'oblida
i ja no hi tornes a pensar
i continues la teva vida, no?
Podria passar
que en alguna persona
doncs
aquí
es quedés enganxat
i llavors
a partir d'aquí
genereix tot un procés
hipocondriac
de totes maneres
tothom es fa, eh?
vull dir,
aquí no hi ha ningú
que neixi
amb aquestes característiques
unes característiques
que avui hem descrit
de la mà de la Sònia Navarro
la nostra psicòloga clínica
de capçalera
Sònia
gràcies
una setmana més
recordin, eh?
tots aquells
ullents que siguin interessats
en fer-li consultes
al correu electrònic
és la millor via
al matí
arroba tarragonaradio.com
si hi ha algú
que vulgui fer alguna consulta
doncs, òbviament
la trametrem
cap a la Sònia
Sònia, gràcies
i fins la setmana vinent
vinga, fins la setmana que ve
i fins la setmana