Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Si creus que necessites ajuda psicològica, contacta amb la psicòloga Sònia Navarro.
Al seu gabinet, al carrer Pau Casals, número 10, primer tercera de Tarragona, o ve al telèfon 977-22-0560.
La salut passa pel benestar psicològic.
Saludem ja Sònia Navarro, psicòloga clínica. Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Avui parlem d'una qüestió que es pot abordar des de diferents perspectives, des de la vessana mèdica, però també psicològica.
Parlem d'una malaltia, en principi, és una malaltia, però que en Déu-n'hi-do sí ha costat que es consideri com a tal,
en aquests moments des del punt de vista mèdic, però també des del punt de vista social i laboral.
Ens referim a la fibromiàlgia.
De fet, la fibromiàlgia no és un trastorn psicològic, l'única cosa que vull que parlem.
Perquè hi ha molt a treballar després des de la part psicològica, però en realitat és una malaltia reumatològica.
Llavors, de fet, és un dolor crònic, no articular, que afecta els músculs, els tendons i els lligaments del cos.
El dolor que tenen aquestes persones és com una cremor, a més a més tenen un dolor que varia,
la severitat d'aquest dolor varia segons els dies, segons els moments, però sí que tenen un dolor constant.
Han de viure amb dolor, de diferent intensitat, però dolor sempre.
Sí, és dolor crònic, diguem.
Llavors, afecta unes zones del cos concretes, que per diagnosticar s'han vist deu punts,
que són una miqueta els punts que utilitzen els metges per diagnosticar.
Llavors, encara que sigui una malaltia reumatològica i és una malaltia de dolor,
moltes vegades el dolor crònic, doncs afecta amb aquestes persones, no?
Llavors, per això vull que comentem, perquè el dolor sí que hi ha un component molt a nivell psicològic, no?
El que vull que comentem és quin paper té la psicologia o el psicòleg dintre d'aquesta malaltia.
Perquè, clar, la persona primer comença a anar a diferents metges.
Llavors, moltes vegades, fins que se li fa el diagnòstic, i ara cada vegada és una miqueta més ràpid,
perquè ja s'ha anat coneixent més,
però ha sigut una malaltia, doncs, que no es coneixia, que és relativament nova,
que l'OMS el va considerar com a malaltia a l'any 93, vull dir que és relativament recent,
que després, doncs, bé, hi ha hagut moltes teories, que s'hi afectaven només a les dones,
que s'hi afectava a les dones de més d'entre 40 i 50 anys,
que si a més a més era una malaltia més psicològica,
que si era real, que si no era real, hi ha hagut moltes, moltes teories, no?
I que fins i tot han fet pensar si realment hi havia una personalitat fibromiàlgica o no.
En aquests moments es creu que no, perquè ara cada vegada més realment s'estan diagnosticant
a homes, a totes les edats, a nens, inclús, vull dir que el primer patró inicial que semblava,
que es donava molt en una...
La dona en un període pre- o postmenopàusic.
Exacte.
I amb unes característiques molt concretes.
Clar, que llavors, doncs, realment es creia...
Es relacionava amb aquesta condició femenina, eh?
Sí, amb la condició femenina i dintre de la simptomatologia, no?,
amb el tema de l'ansietat i la depressió, val?
Llavors, hi havia...
Com una conseqüència més.
En l'inici hi havia un dubte de si l'ansietat i la depressió podien crear la fibromiàlgia
o la fibromiàlgia creava ansietat i depressió.
Avui dia, se sap que, precisament, com que no és una malaltia psicològica,
sinó que és una malaltia reumatològica,
l'única cosa és que, moltes vegades, en qualsevol malaltia crònica i, a més a més,
en dolor crònic, s'associen depressions i ansietats.
Precisament perquè un ha d'aprendre a conviure...
Pel que té de dolorosa i pel que té d'invalidant, també.
Exacte.
Llavors, moltes vegades sí que hi ha algun símptoma de depressió o d'ansietat,
però no són la causa, sinó que moltes vegades són conseqüència.
És a dir, que això també ho tinguem una miqueta clar,
perquè, clar, totes aquestes teories s'han anat dient de forma diferent.
Llavors, la persona que té fibromiàlgia,
els símptomes, diguem, que té una mica...
És un dolor musculoesquelètic de localització molt difusa,
perquè en realitat els fa mal per tot el cos.
Tot, em fa mal tot, no?
I són, doncs això,
ells ho descriuen com una cremó, com punxades,
com pesantor, amb palpitacions, no?
Molèsties en general,
no com un dolor ben focalitzat,
sinó com un dolor molt generalitzat
i més com una cremó que com un dolor fort, no?
Tenen rigidesa en tots els músculs,
sobretot a l'aixecar-se al matí,
o després d'haver reposat una estona,
al posar-se una altra vegada en marxa,
solen estar molt rígids, llavors els hi costa.
Tenen sensació d'inflamació a les mans i als peus,
o sentiment de formigueig,
una miqueta a les extremitats.
Alteracions de la son,
moltes vegades els hi costa...
Tenen un son com de mala qualitat, no?
S'adormen, però es desperten pel mateix dolor,
han de canviar de postura,
llavors amb la qual cosa no tenen una son seguida,
sinó que van fent molts trencaments
i això fa que, clar, també quan dormim poc estem una mica més irritats
i quan estem més irritats ens fa una mica més mal tos.
I costa més dormir, i és un cercle.
I és un cercle, no?
Víciós.
Llavors tenen molt de cansament,
una sensació d'abatiment, de fatiga molt important.
Moltes vegades acaben tenint el síndrome del colon irritable,
és a dir, amb restrenyiments o amb diarrees,
dolors abdominals, gasos, nàusees...
Clar, i tota aquesta simptomatologia,
diguem-ne, que es dona de forma continuada,
com deies, amb més o menys intensitat.
Per tant, la vida de les persones que pateixen aquesta malaltia
és molt dura.
Des del punt de vista mèdic, farmacològic,
hi ha tractaments per apaivagar els símptomes, com a mínim?
Sí, el que passa és que pensa que molts d'aquests símptomes
que estic dient
també es donen amb altres malalties.
Sí, algunes que has comentat també psicològiques.
Clar, llavors, perquè altres símptomes són la depressió i l'ansietat,
vull dir que no me'ls vull oblidar,
que són els que toquen a la meva especialitat.
Llavors, clar, hi ha molts d'aquests símptomes
que es donen amb altres malalties.
Per tant, com que no hi ha una prova per diagnosticar
el que és la fibromiàlgia,
moltes vegades es van fent proves
per anar descartant altres patologies.
Es diagnostica per eliminació,
més que per tenir la certesa
que tots els símptomes indiquen que és aquesta malaltia.
Això vol dir que moltes vegades
la persona, abans que se li diagnostiqui,
passa per tot un seguit de metges,
per tot un seguit de proves...
I un desgast emocional.
I durant tot aquest temps...
Es troba que no sap què li passa,
que no li donen un diagnòstic,
que es troba malament,
que la gent no la comprèn,
perquè el més important
i el que més pateixen aquestes persones
és per la incomprensió del voltant.
Llavors, això ho hem de tenir en compte,
perquè això genera frustració,
que pot generar ansietat,
que pot generar depressió.
I comentar que tots aquests símptomes clau.
Primer hem de descartar
i hem d'intentar,
quan arribem al diagnòstic,
l'única cosa és que la persona ja sap
el que té,
i a partir d'aquí una miqueta...
Com actua o què pot fer la psicologia?
Mira, dintre de la psicologia,
llavors el que hem de fer,
la persona hem d'entendre
que la persona és un tot,
llavors que la persona té sentiments,
pensaments, com hem dit mil vegades.
Llavors el dolor l'hem d'entendre
dintre de tota la complexitat de la persona.
Per tant, quin és el paper del psicòleg que té?
Doncs mira, primer ha d'informar
sobre els aspectes psicosocials implicats.
Quan dic psicosocials em refereixo
a veure una miqueta com li afectarà
a nivell social aquesta malaltia.
En principi va al psicòleg
quan ja el metge li ha diagnosticat
que té fibromial i és el d'aconsellable.
Bé, saps què passa?
Que moltes vegades aquests pacients,
mentre estan buscant,
que per això també hi ha hagut molta confusió
en tots aquests anys,
mentre estan buscant les causes
i passen d'un metge a l'altre,
moltes vegades són derivats
als centres de salut mental.
Moltes vegades ja es deriva,
perquè ja hi ha algun metge que li diu,
o a psicòlegs privats,
és igual, no?
Però vull dir que ja hi ha en algun moment
alguna derivació, d'acord?
Llavors, és important pensar
que moltes vegades aquests pacients
passen prèviament per aquests serveis
més psicològics
quan en realitat encara no saben
què els passa,
el que l'hem d'anar a buscar, eh?
I a vegades van després del diagnòstic.
És que és una miqueta...
Depèn, depèn de cada situació.
Però sí que el primer, doncs,
que la persona ha de tenir molta informació,
el psicòleg, entre les coses que ha de fer
és donar molta informació
a nivell de quins aspectes canviaran
a nivell psicosocial, no?
És a dir, quines coses a partir d'ara
pot fer i no pot fer,
i com l'afectarà,
i si pot continuar,
depèn del tipus de feina,
si pot continuar treballant
en aquesta feina o no.
Vull dir, una miqueta
donar tota aquesta informació,
perquè com sempre,
sense informació estem molt perduts.
I sempre fem més gran la pilota
del que en realitat és, no?
Ha d'informar els familiars
de com afecta la fibromiàlgia,
per tal que no hi hagi
gaires problemes
o els menys possibles
dintre de la família,
o que la família també entengui
què és el que li està passant.
Perquè, si no, moltes vegades,
com que aparentment se li veu bé,
doncs no s'entén
que realment estigui tan cansat
o que no pugui fer res,
o que li faci mal, o que...
Allò és cuento, no, no, de cuento res.
Llavors, una miqueta, doncs,
treballar una mica
aquesta part amb la família.
Acompanyant tot el procés
d'acceptació d'aquesta malaltia
a la persona.
Deu ser el pas més difícil d'entrada, no?
És que és complicat,
perquè acceptar que a partir d'ara
sempre conviuràs amb dolor,
doncs imaginem-nos qualsevol de nosaltres,
doncs, tot el dia
amb un dolor constant.
Si hi ha un quart d'hora de mal de cap,
sembla que s'hagi d'acabar el món.
Clar, però és que això,
com a forma continuada,
i l'únic que, doncs, tu pots...
que tens diferents graduacions de dolor,
però que en realitat
sempre tens dolor, no?
Llavors, clar,
la persona ha d'acceptar aquest procés,
ha d'acceptar que a partir d'ara
està en una altra situació, no?
Acceptar que també, doncs,
moltes vegades no podrà fer coses
que fins aquell moment
han sigut coses
absolutament normals per ell,
no podrà continuar
el ritme de vida
que portava fins aquell moment.
Clar, tota aquesta acceptació
s'ha de treballar, no?
Un altre tema és
que la persona aprengui
a conèixer el seu dolor, no?
És a dir, que realment
nosaltres
es recomana, doncs,
que la persona porti un diari del dolor
perquè així ell aprèn a reconèixer
en quins moments
són els que té més dolor,
perquè, clar,
en el moment que estem una mica més tensos
el dolor augmenta, no?
Llavors, una mica
que la persona aprengui
si porta un recull, no?
Sap en quins moments
són els que ell
es tensa més,
en quins moments
el dolor li augmenta,
en quins moments
el dolor és més baix,
realment que porti una graduació, no?
Perquè així també pot fer
que variï pautes
de comportament
durant el dia.
Cuidar-se
molt a si mateix,
és a dir,
si hi ha un moment
que un està cansat,
doncs ha de descansar
i el que queda,
doncs ja ho farem després,
acceptar tot aquest procés, no?
i reconèixer
quan està en un moment
de dolor màxim
o quan està en un moment
de dolor lleu.
Perquè a vegades
la persona
ja ho veu tot,
sempre té dolor
i no distingeix
que hi ha un momentet
que encara que tingui dolor,
el dolor és més
és més portable, no?
Que en un altre.
Llavors,
que aprengui a distingir
quins són els moments
que té més bons
dintre d'aquí
que hi ha un dolor crònic.
D'aquí,
importantíssim,
sens dubte,
aprendre tècniques
de relaxació,
algun tipus de teràpies
d'aquest tipus, no?
De respiració,
de relaxació...
La respiració diafragmàtica
és una cosa molt important
i la relaxació també.
Hi ha moltes tècniques
de relaxació diferents, eh?
Des de la típica
que es pot fer
que es fa més
per als psicòlegs, no?
De Jacobson
o de Schulz o així,
fins al ioga
o teràpies alternatives
que hi ha gent
que li va molt bé
i perfecte, no?
Però sí,
totes les tècniques
de relaxació
i de respiració
diafragmàtica
és molt important
perquè si la persona
es tensa una mica
el dolor
encara
el percep més fort, no?
Llavors,
que aprengui
també a controlar el temps.
Quan dic controlar el temps,
clar,
tot això són les coses
que s'ha d'anar ensenyant, eh?
Des del paper psicològic,
doncs,
que la persona
no miri el passat,
sinó que miri el present
i el que pot fer ara
i el que li queda
per fer, no?
Que valori
que faci objectius
a curt plaç,
diguem,
que es posi
objectius petits
que pugui aconseguir
perquè si se'ls posa
a llarg plaç
realment li costa molt
aconseguir-los
i llavors es frustra.
Que valori
les cosetes
que sí que he aconseguit,
no que es quedi enganxat
amb allò de...
és que no he pogut fer això,
sinó,
no he pogut fer això
però he pogut fer allò altre,
no?
Una miqueta
amb aquest to positiu
de valorar
perquè cada petita cosa
que aconsegueix
la persona amb fibromiàlgia
és molt important.
Vull dir que...
Però a vegades
ens quedem
amb el pensament negatiu
del que no he pogut fer
o del que feia abans,
no?
Tot això
hem d'aprendre a controlar,
sinó els pensaments negatius
ens invaeixen.
A més,
s'estabilitza
en aquell moment
de la seva vida
i no avança.
Exacte.
Llavors,
a nivell del cos,
doncs el que estàvem comentant
per mantenir,
per controlar la tensió,
no?
Les tècniques respiratòries,
les tècniques de relaxació,
fer una miqueta
d'esport molt suau,
això va molt bé
per la gent,
en general per tothom,
però per la gent amb fibromiàlgia,
perquè moltes vegades
com que van deixant
de fer petits esforços,
van deixant d'utilitzar
els músculs,
amb la qual cosa
cada vegada
més dolor
i més dificultat
perquè els músculs
estan més...
menys treballats,
no?
Llavors,
no fer la vida
en tot el dolor,
és a dir,
intentar no estar constantment
parlant del dolor
i del que envolta
el dolor,
no?
Perquè moltes vegades
ens quedem també enganxats,
tothom ens pregunta
i tornem
i tot el dia
parlem de lo mateix,
no?
Sinó intentar fer
una vida paral·lela,
no?
Prestar molta atenció
als pensaments negatius,
o sigui,
se li ha d'ensenyar
a reconèixer
els seus pensaments
irracionals,
negatius,
a poder canviar-los,
no?
Això també,
d'acord?
Llavors,
treballar molt l'autoestima,
que no anem cap...
perquè és un moment
en què l'autoestima
es pot ensorrar de cop,
segons el tipus de vida
que porti aquella persona
fins a aquell moment de cop,
sembla que ja no és capaç
de fer res
del que feia,
no?
Llavors,
cuidar l'autoestima.
Prestar atenció
a totes les emocions
que té,
d'acord?
Perquè passar per tot
un seguit de ràbia,
odi,
no?
Por,
doncs prestar molta atenció,
no?
I reconèixer
que són sentiments normals
que tots tenim
quan les coses
no surten com esperem,
tolerar aquests...
i aprendre'ls també
doncs a...
bueno,
que són sentiments
igual que
quan estem alegres,
no?
I els hem de patir
i els hem d'acceptar
una mica,
no?
El pitjor deu ser pensar
que és per sempre,
no?
Que és crònic.
Ja,
el que passa és que
si ho tenim tot molt controlat,
la veritat
és que
podem intentar
que el llindar del dolor
sigui,
estigui sempre
en el punt més lleu,
no?
El que passa és que
això sí que és veritat
que no es pot canviar,
no?
El dolor és crònic
perquè és una malaltia crònica.
Clar.
Llavors,
el tema de la comunicació,
no?
Aprendre que han de comunicar
el que necessiten,
els seus canvis d'humor,
explicar-los a la gent
que està al seu voltant
què els passa,
perquè si no
la gent que està al seu voltant
no ho entenen.
Una miqueta,
doncs,
que a vegades
se senten molt incompresos
i és veritat,
però també,
doncs,
ells poden posar
el seu granet
de sorra,
no?
Explicant una miqueta
i informant
a la gent
que tenen al voltant
de si aquell dia
és un dia més bo
o és un dia més dolent,
no?
Per tant,
tècniques de comunicació
també en aquest aspecte,
doncs,
perquè ells també
poden fer alguna cosa
per ells mateixos
en aquest sentit,
no?
Llavors,
aprendre a demanar ajuda
quan la necessitin,
que això és una de les coses
que costa molt en general,
no?
Sí,
perquè és admetre
que realment
tu no pots fer allò que...
Clar,
però igual en algun moment,
doncs,
bé,
necessitem aquesta ajuda
i l'hem de saber demanar,
si no després
ens trobem encara pitjor,
no?
Llavors,
una miqueta tot això
a nivell,
totes aquestes coses
que acabem de comentar
són les que s'han de treballar
a nivell psicològic.
Per altra banda,
clar,
aquesta és una malaltia mèdica,
no?
Llavors,
doncs,
bé,
normalment estan medicats...
Sí,
la cosa no treu l'altra,
va en paral·lel.
Exacte,
normalment estan medicats
i moltes vegades
els massatges,
per exemple,
o els entrenaments
de postures corporals
o inclús la nutrició,
el que mengen
i tot,
que això ja és molt més
el metge
el que ho porta,
doncs són importants
perquè els ajuden
a tot el tema del dolor,
però sí que a tenir en compte
que encara que no sigui
una malaltia psicològica,
que no ho és,
tornem a dir,
és una malaltia reumatològica,
hi ha molts aspectes
del que és una malaltia crònica
o de dolor crònic
que sí que s'han de treballar
des de la part psicològica,
perquè si no es treballen,
doncs només els massatges
o només la medicació
no acaba de funcionar.
La fibromialgia,
una malaltia,
com bé explicava
Sonia Navarro,
que ha costat molt
que es reconegui
com a tal,
encara costa,
tot i que l'OMS
l'ha reconegut,
etcètera,
socialment encara costa
que es reconegui
com a tal
amb tot el que deriva
en l'àmbit laboral,
social, etcètera,
però de moment...
Moltes vegades
han de deixar
la feina,
i és un motiu
d'incapacitat
també,
d'incapacitat permanent,
vull dir,
d'invalidesa.
Sonia Navarro,
psicòloga clínica,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos,
ens retrobarem,
la setmana vinent no,
farem un parèntesi,
sinó que serà
l'altre,
t'esperarem,
no ens mourem d'aquí.
Gràcies,
bon dia.
Sents que no pots controlar
els teus impulsos
ni la teva conducta?
Creus que tens pensaments
molt obsessius
i repetitius
que et fan perdre
molt de temps?
Si creus que necessites
ajuda psicològica,
contacta amb la psicòloga
Sonia Navarro.
Al seu gabinet,
al carrer Pau Casals,
número 10,
primer tercera de Tarragona,
o ve al telèfon
977-22-05-60.
La salut passa
pel benestar psicològic.