Jordi Bertran, molt bon dia.
Bon dia, bona hora.
Benvingut. Avui sortim una miqueta del que és la ciutat de Tarragona.
Ens allunyem de les Terres de l'Ebre,
que la setmana passada vam visitar
amb el pretext de la festivitat de Sant Antoni.
I avui proposes dues cetes ben diferenciades
en el que és el nostre territori.
I cites relacionades, primer amb una festa,
la festa del Tocino.
Sí, la festa del Tocino.
Aviam, per què parlem de la festa del Tocino,
on se celebra la festa del Tocino?
I quan és la festa del Tocino?
A veure, ja saps que intentem anar combinant els centets
amb altres rituals.
I avui, diguéssim, d'una manera o altra,
ja amb aquesta festa hem volgut d'una manera o altra
també simbolitzar aquest inici de les celebracions
al voltant del cicle de Carnestoltes.
Tema Carnaval.
Tot i que ja algú podria dir que van començar
el dia que el bisbetó va ser coronat.
Ah, sí, és veritat.
O va ser anomenat més que coronat
a la població del monestir de Montserrat.
La festa del Tocino és el mateix que la matança del port?
Sí, a grosso modo podríem dir que sí.
El que passa és que en aquesta línia d'intentar
anar veient petites poblacions
on se fa festes d'un nivell potser mediàtic
menys important que algunes de les que normalment toquem,
doncs jo crec que és interessant anar veient aquestes petites manifestacions
que en alguns llocs o altres s'han aconseguit mantenir.
En aquest cas, d'entrada és important perquè estem a finals del mes de gener.
Normalment aquesta festa se celebra entre el novembre i el Carnaval aproximadament
i es va veient com van caient, degotejant, depèn de la població.
Avui viatgem a una festa en què s'utilitza d'entrada la paraula occidental
del dialecte català occidental Tocino,
una població que és albelda,
l'albelda que està ubicada en la comarca de la Llitera,
que és una d'aquestes comarques que estan a la franja d'Aragó
i concretament aquesta població està a mig camí entre Minèfar i Balaguer.
Jo crec que d'entrada és important veure com a vegades els noms
en cada lloc mantenen una mica els sabors també més rancis,
les aromes més ancestrals,
perquè quantes vegades en aquestes comarques també hem parlat de Tocino
o parlem de Tocino en lloc de parlar de porc.
És veritat.
Llavors m'ha fet una certa gràcia que encara mantenen el nom bé.
I se'n diu així, la festa del Tocino.
Sí, sí, exactament així.
És una festa que té els seus orígens,
precisament amb les matances del port tradicional.
No fa més dies parlàvem de les matances del bé,
que es feia el sacrifici del bé,
amb motiu de les festes que celebraven els magrebins,
o el món de l'Elicedat en general.
I avui anem a veure com també els animals
tenen aquesta importància històrica.
I la seva ritualitat.
Sí, de fet, no tocarem només aquesta...
Avui anem a d'animar-los una mica tot.
Sí, però després parlarem dos.
Dos, vull dir que sí, sí.
I una mica va per aquí, no?
És a dir, el que també hem volgut remarcar
és que els animals tenen un pes molt important en aquest cicle, no?
Fa una setmana parlàvem dels cavalls en la festa de Sant Antoni,
i moltes vegades s'ha parlat de la festa de Sant Antoni
com la porta del Carnaval,
precisament per aquesta inversió dels papers entre homes i animals.
Però un dia els animals són els protagonistes.
Clar, però fixa't, per Sant Antoni els beneïm, els guardem...
I aquí ens els carreguem, ja.
Aquí ens els cuspim.
La diferència és...
Aquí ens els cuspim, no?
De fet, en aquesta població, el bo que hi ha, jo diria,
és que a banda de cuspir-se'ls,
que evidentment és la part final de la celebració,
es manté tota la ritualitat
i jo penso que es fa també amb una certa cura
perquè, doncs, al ser una petita població,
doncs, també de bon matí es procedeix ja pròpiament
a el que és la matança en si,
que abandona una mica el que a vegades els mitjans de comunicació
han utilitzat com a espectacle mediàtic, no?
Això és una cosa amb una cerimònia més aviat íntima, jo diria,
que no únicament aquesta població,
en altres poblacions es fa normalment,
i es feia a trenc d'alba,
és a dir, quan les temperatures...
Es fa particularment a les cases?
O es fa una comunitària...?
Clar, normalment en aquestes poblacions,
com són tan petites,
doncs, s'acostuma a fer una cosa comunitària.
De totes formes, aquí hem de tenir present
que en aquesta festa estem en una població petita,
però el nombre de gent que està més o menys estimada
que assisteix a aquesta festa anualment són 5.000 persones.
Es fa aquest diumenge, no?
Això es fa sempre el darrer diumenge de gener.
Pot variar una mica, però concretament es farà el diumenge proper.
Jo sempre recomano que la gent consulti
sempre una trucada als ajuntaments,
perquè a vegades passa que no sé qui ha decidit canviar l'última hora
perquè la previsió meteorològica és dolenta.
O un partit de futbol, vés a saber.
Bé, això al matí és més difícil,
concretament a aquestes poblacions,
però a vegades passa, no?
Bé, en tot cas, el que sí que jo destacaria
és aquesta reunió comunitària,
sobretot intentant rememorar aquesta feina
que antigament estava molt vinculada
precisament en aquesta comarca.
Les comarques de la Franja tenen una vinculació,
bé, no únicament les de la Franja,
però aquesta sí que té una vinculació molt forta amb el porc.
De fet, aquí el bonic de tot això
és que, en el fons, durant tot el dia
el que es va veient és el procés absolutament artesanal
que aplega o que envolta aquestes celebracions.
Jo, en aquest sentit, destacaria més l'aspecte comunitari i artesanal
que no l'aspecte de sacrifici, que crec que és el que...
Però que hi és, també, no?
Sí, sí, és evident, és evident.
El tema sanitari, també, com hem comentat alguna vegada,
és més present que anys enrere.
Exacte.
Hi ha més control sanitari.
Igual que en les Fires del Gall,
igual que en els Sacrificis dels Vents,
doncs aquí també he arribat.
L'altre dia llegia en la revista Descobrir Cuina
que, precisament, hi ha un petit article de reflexió
que deia que, a vegades, les condicions sanitaris
acaben matant una mica el ritual comunitari, no?
Però, bueno, aquesta podria ser una població,
però n'hi ha d'altres que ho han sabut fer.
Clar, això és...
Però aquesta es manté bastant fidel.
Sí, sí, sí, és una de les que, normalment,
la gent que es dedica a la investigació,
doncs, diu que sí, no?
En tot cas, si van de bon matí,
doncs, els que vagin de més bon matí,
això comença cap a les 8 del matí,
si hi ha trenc d'alba,
es pot veure els aspectes, doncs, diguéssim,
més íntims o més...
també els menys agradables, per al meu entendre, no?
Però, bueno, després hi ha la gran celebració final,
que és el migdia,
en què, en aquesta població,
a diferència d'altres llocs,
se serveix una caldereta, no?,
a base de porc, no?,
que acostuma a ser una...
Jo penso una cosa habitual menjar el porc,
també, a l'hora de dinar,
en aquestes festes,
però que hi hagi aquesta caldereta,
aquest plat específic d'aquesta zona,
d'aquesta comarca de la Llitera,
a la Franja, no ho és tant, eh?
Normalment, a les matances del porc,
el dinar acaba...
Em sembla que alguna vegada hem parlat
d'alguna petita població que, per exemple,
doncs, es menja amb les botifarres,
es menja alguna cosa d'aquest tipus més senzill...
Imaginem que agafen menuts,
tot el que és de la matança aquella
i fan aquesta caldereta,
que també té aquest sentit comunitari, no?,
de pat conjunt.
Sí, sí, sí.
Jo diria que la cosa va per aquí.
En tot cas,
la gent que organitza tot això
és un grupet de gent
que és l'Omagre del Velda,
és una associació...
L'Omagre.
L'Omagre.
Ha de ser ben magre, aquest tosí, no?
I els he dit que és una cosa
que va estar important.
També relacionat amb aquest tema,
és curiós també en aquesta població,
la llarga tradició
que han tingut,
precisament per...
Potser,
persones són no del tot,
doncs,
com t'ho diria,
d'afavorables condicions climatològiques,
la gran presència dels jups
i altres sistemes d'aprofitament de l'aigua.
Els jups són aquests grans dipòsits
que normalment es feien i es feien soterrats
precisament per aprofitar l'aigua.
És una de les coses curioses
que es pot comprovar
en aquesta comarca de la llitera.
Molt bé, doncs,
si algú vol anar-hi,
ja ho saben,
és aquest diumenge,
en principi és aquest diumenge
com a últim diumenge del mes de gener,
però assegurin-se,
trucant a l'Ajuntament...
Sí, jo sempre dic que la gent
es pregunti això.
Aquests dies de festes d'aquestes,
que hi ha molt de pes en petites poblacions,
succeeixen anècdotes, no?
Canvis d'horaris,
això normalment és una cosa
que potser la població de la ciutat
està menys acostumada,
però que en els àmbits,
en les petites poblacions,
és molt habitual, no?
És a dir,
perquè normalment,
malgrat que aquí fem programes de divulgació
i malgrat que en aquesta festa
hi vagin 5.000 persones,
aproximadament,
pensin que sovint
són petites organitzacions
amb molt poc nivell organitzatiu.
I precisament això és una mica
l'esperit festiu, no?
Vull dir que alguna vegada
ens hem trobat
de fer uns quals quilòmetres
per anar a veure una cosa
que hem preguntat la setmana anterior,
ho hem vist a internet
i s'ha canviat
per alguna raó d'aquestes curioses.
També volies parlar-nos avui
dels ossos, no?
Sí, perquè curiosament
és un dels altres animals
importants en la celebració del Carnaval.
Aquí ja no estem parlant
d'aquesta setmana,
sinó que ens centrem més aviat
amb els dies
que pròpiament
són els de la setmana,
de Carnaval podríem dir.
En aquest cas,
els ossos,
igual que els porcs,
cauen a les comarques,
per exemple,
de la Franja
o les comarques lleidatanes,
o tocant a la zona de lleidatana,
en aquest cas,
ens hem d'anar a les muntanyes,
i ningú negarà
que potser
les nostres muntanyes properes
també ancestralment
hi havia ossos,
però el que és veritat
és que les festes aquestes
s'han mantingut
sobretot
amb les muntanyes pirinenques.
Ara hi ha hagut
un procés
de reintroducció
de l'os
en el Pirineu
amb diferents opinions
sobre els seus resultats,
però el que sí que és cert
és que
en aquesta zona
encara és viva
la cultura de l'os,
podríem dir,
i per tant
aquests personatges
es poden trobar
de diferents maneres,
és a dir,
algun company investigador
m'ha dit alguna vegada
he anat a un bar
en aquestes comarques pirinenques
i he vist un oss,
una persona disfressada d'os,
què és això?
Doncs,
encara hi ha records fotogràfics,
records vius
de moltes poblacions
que celebraven
tant a la banda francesa
com a la banda
de l'estat espanyol,
aquesta celebració.
Això sí que va
a buscar
la part més ancestral
dels pobles de la zona.
Sí,
sí,
jo crec que...
La ritualitat
amb els animals...
Ens hem de situar
les dues grans poblacions,
les dues petites poblacions
que fan
les dues grans festes,
hi ha altres
també que s'han anat recuperant,
però sobretot
són Prats de Molló
i Sant Llorenç de Sardans.
Prats de Molló,
us faci una idea,
està travessant
el Pirineu
per la zona de Cardona,
no?
Estem ja
en la comarca
del Vallespi,
no?
Clar,
en aquesta zona
hi ha hagut
històricament
una por
a l'os,
no?
És a dir,
s'hi ha conviscut,
però evidentment
hi ha hagut
la presència
d'un animal salvatge,
no?
I això,
doncs,
ha mediatitzat
tot l'imaginari
festiu
d'aquestes comunitats,
no?
Com sabem,
doncs,
que realment
això passava?
primer perquè encara hi ha,
doncs,
records vius,
però sobretot
hi ha moltes
llegendes,
no?
La festa de l'os
en relació
al Carnaval
es basa
en la
creença,
temença,
que
els ossos
baixaven
de la muntanya
per intentar
perseguir
a les
noies,
no?
Jo suposo que
les ossos...
Que baixaven
a menjar
el ramat,
però...
això ja és evidentment
la visió
llegendària,
evidentment,
la feina principal
dels ossos
era caçar
i no caçar
humans,
diria jo,
però tots sabem
que hi ha hagut aquesta...
I les noies,
precisament,
aquí hi ha un component
eròtic important,
eh?
Sí, sí,
ara veurem,
sempre m'he preguntat
si realment
avui,
si avui en dia
estic creant
aquestes llegendes,
si no serien
en doble sentit,
si les osses
també
baixarien
a buscar els nois,
també podria ser.
Bé,
doncs sí,
per què no?
Tot canvia,
escolta.
Tot canvia,
tot canvia.
Jo crec que no
devien de distingir
massa, eh?
Bé,
en tot cas,
el que sí que
es pot veure
avui en dia
és escenificada
aquesta llegenda
o aquesta creença,
no?
D'entrada,
hi ha diferents variables,
jo també sempre recomano
a aquestes poblacions
trucar
perquè
tan aviat
és un dia
com és un altre,
fins i tot,
a vegades,
varia la setmana anterior
al carnaval
que nosaltres coneixem
o la setmana posterior.
De fet,
hi ha unes webs
també fàcils
de localitzar
i tal,
no?
Bé,
en tot cas,
normalment,
depèn de la població,
hi ha un os
on hi ha diversos
i se concentren
normalment
cap al migdia,
primera hora de la tarda,
en un punt alt
de la població,
d'aquestes poblacions,
ja sigui
prats de Molló.
Parlem de persones disfressades.
Exacte.
Sí,
persones disfressades
més o menys,
jo et diria
que hi ha dues...
Que representen-los.
Sí,
hi ha dues,
o sigui,
estem davant
d'una situació
absolutament
de les més primitives,
concretament
a Prats de Molló
a la disfressa
és absolutament rudimentària,
aquí jo em remuntaria
una mica
a la gran teoria
d'un investigador
del teatre català
que va ser en Javier Fàbregas,
que va situar
com a fase
prèvia
a l'actual bestiari
que coneixem,
per exemple,
en aquestes comarques,
en aquestes carcasses
de gran volum i tal,
precisament
aquestes disfresses
de forma animal,
aquestes disfresses
soomòrfiques,
és a dir,
aquí podria haver
l'element més rudimentari
dels bestiaris,
podríem dir,
és a dir,
després,
o paral·lelament
al fet
que s'esculpissin
els capitells
de moltes esglésies
del Pirineu
o que,
per exemple,
les portes
també apareixessin
gravats
molts animals
o fins i tot
que apareguessin
fets com
les molesguites
de l'apatum
amb el pany
d'una porta.
Són elements
de protecció.
Sí,
de protecció,
jo sempre dic
a mig camí
entre la protecció
i el misteri,
és a dir,
el món romànic
envolta
la protecció
de tot un món
també
prou misteriós,
que genera
una sensació
molt particular.
Diria que
quan entres
en un d'aquests
grans monestirs romànics
o en una petita
església romànica
hi ha una atmosfera
especial.
Jo penso que
les iconografies
d'animals
ajuden a crear-les
i avui en dia
estem molt acostumats
a veure animals
al zoològic,
a veure els animals
per la televisió
i tal.
Hem de situar-nos
molts anys enrere
en què realment
les coses
tenien un misteri.
Jo no diria
una por,
un misteri.
És a dir,
això generava
aquesta sensació
especial.
En tot cas,
en aquestes
petites
o rudimentàries
disfresses,
jo diria que
hi ha l'embrió
d'aquestes
representacions
zoomòrfiques
que van crear
tot l'orba cristià
tots els escultors.
Quin aspecte
tenen aquests personatges?
Allò molt rudimentari,
com dius,
una pell d'os a sobre
lluncat...
Sí, el de Près de Molló
és molt rudimentari.
A Sant Llorenç de Sardà
ja hi ha hagut
una evolució,
fins i tot
amb unes màscares
i unes pells
molt més complexes.
Normalment,
la presència
d'aquests ossos
es caracteritza
per uns tons negres.
Ells fins i tot
intenten embrutar
els personatges,
perdó,
els espectadors
que assisteixen
a la festa
amb el que seria
carbó,
una mica com allò,
quan a les cavalcades
apareixen uns patges
mal pintats,
doncs una mica
aquesta imatge
és la que intenten
traslladar
sobre els espectadors.
Porten
pells,
normalment,
o bé d'ovella
o bé d'os,
clar,
en aquells llocs
més elaborades
la tradició
mantelós,
però sovint
s'ha substituït
per la d'ovella,
i porten
aquesta pasta
de suja
i d'oli
i tal,
que és una mica
fastigosa,
però que es tracta
d'embrotar
els espectadors,
sobretot
a les noies.
La sensació realment
és que tens
un salvatge,
un terrible
personatge
al davant teu
que t'intenta
perseguir,
atacar,
i home,
jo he vist
escenes d'aquestes
divertidíssimes
en les quals
realment
els ossos
fan el mateix paper
que poden fer
els dimonis
de Sant Antoni
que parlàvem
la setmana passada
en el Sant Antoni
o,
per exemple,
amb altres celebracions
de Sant Tural
d'aquestos
que s'han anat veient.
Dius que se situen
en el punt més alt
de la població.
Sí,
això és una mica
per representar,
no sé si és el més alt,
però uns dels més alt,
per representar
aquesta baixa.
Que són visibles
per veure com baixen
i s'acosten a la població.
Exacte,
però la gent ja els acompanya
i normalment
va a una banda de música
que fa sarau
també per acompanyar.
Tu diràs,
i vinga les xiquetes
a córrer
i els ossos darrere.
Sí,
bueno,
xiquetes i no tant xiquetes.
Les senyores
també els hi agrada,
una mica,
però aquí hi ha escenes
d'aquestes autènicament
maques
com de sobte
apareixen uns quants ossos
o un os molt voluminós
i acaba revolcant-se
amb alguna noia
per terra
o amb algun noi,
i l'important
és això,
mascarar-te,
és a dir,
no és recomanable
portar una roba blanca.
Això normalment
segueix
durant tota la jornada
fins que cau
el vespre,
que clar,
tampoc és molt tant
en aquesta època de l'any,
però vaja.
Van acompanyar,
és un seguixi
que va acompanyar
de diferents personatges,
no?
Hi ha uns caçadors
que normalment figuren
que persegueixen
aquests ossos al darrere
però els deixen anar fent.
Hi ha uns personatges
que van de color blanc,
no?
Algú els ha anomenat
ossos blancs.
No sé,
no està molt clar.
Aquests personatges
van enfarinant
a la gent també,
però no és que vagi
ja en siguin gran
comestitat,
sinó que
igual que uns van posant negre,
els altres posen blanc,
però aquests no van vestits
de blanc.
I després hi ha
una sèrie de...
en alguna població
hi ha alguna sèrie
de personatges
molt concrets
que alguns investigadors
han enllaçat
amb una línia
de connexió pirinenca,
que són,
per exemple,
una cosa
que alguna vegada
hem vist fins i tot
aquí d'Arragona,
per exemple,
el meu comparsa
a la Murga,
aquesta disfressa
molt ancestral
en què
sembla que un personatge
cavalqui a l'altre,
quan realment
tu vas disfressat
i davant portes
una figureta.
Aquesta imatge
molt pirinenca
ha aparegut
a molts punts
al llarg de la història.
Bé,
en tot cas,
aquí la idea
sempre és
hi ha qui diu
tallar-li la pell
a l'os,
afaitar l'os,
hi ha qui diu
matar-lo,
hi ha diferents versions,
però vaja,
una mica
és aquesta idea.
Els orígens
són
antiquíssims,
jo he parlat
de Prats de Montlló
i de Senyorans de Cerdans,
però
Arles,
en camp,
són algunes
de les poblacions
que el tenen documentat
i segurament
és una festa
que s'anirà recuperant
en més llocs.
coincideix sobretot
en l'època
que acabava
en el Pirineu
la hivernació
de l'os
i significa
d'una manera
d'altra
també aquest
allargament del dia,
aquesta arribada
propera
de la primavera,
bé,
una mica
aquest aspecte.
Hi ha
un gran estudi
del Claude Gaibeneg,
que és un investigador
francès
que va treballar
molt al Carnaval,
que
diu
que darrere
d'aquesta imatge
d'embrotar
les noies
de negre,
hi ha una mica
tot una
relació
amb les llunes,
en el sentit
que
quan la lluna
era nova,
els ossos
volen que sigui nova
perquè precisament
arribi
una mica
a les condicions
ideals
per el seu desenvolupament.
Bé,
hi ha una teoria
que va desenvolupar
ell
molt concretament,
que després
que hi ha molta gent
que l'ha deixat
a marge,
hi ha gent
que l'ha qüestionat
i hi ha gent
que s'ha limitat
a dir que era
una juguesca
perquè els joves
del poble
poguessin...
un pretext
per la darrere
de les noies.
Exacte,
hi ha diferents teories
però el que sí
que és cert
és que
l'os
en el Pirineu
té un pes
molt important
i que
evidentment
segurament
estem davant
de costums
de llarga,
llarga,
llarga tradició,
llarguíssima tradició.
I Jordi,
ja per acabar,
sabem si la part
francesa
del Pirineu
comparteixen
aquest tipus
de ritualitat?
Aquests dos pobles
que t'he dit
concretament
que hem estat parlant
són Catalunya Nord
per entendre'ns
i estan ubicats
a la banda
just travessar
la frontera
entre l'estat espanyol
i francesa.
Estaríem parlant
d'una festa
avui mantinguda
a la Catalunya Nord
que té
altres punts
de connexió
amb la nostra cultura.
No he parlat
aquí avui.
Alguna vegada
n'hem fet
quan hem fet
calendaris de focs.
Ells també
tenen una celebració
del foc
al voltant del Carnaval
que és
la festa
del Tiu-Tiu
o el ball del Tiu-Tiu
en què uns
intenten cremar-se
els altres.
Hi ha una història
és una festa
bastant més complexa
que evidentment
té punts de connexió.
Avui en dia
a Catalunya
que nosaltres
coneguem
festes de l'os
a la Catalunya
diguéssim
del Principat
no n'hi ha.
No en queden ja.
En tot cas
que jo conegui.
El que sí que
es pot documentar
és que
aquestes dues
han tingut
una pervivència
històrica
i bé
jo crec que
amb el llarg
dels dies
que fem
aquest programa
al voltant del Carnaval
podrem seguir una mica
la pista pirinenca
perquè és una pista
molt rica
que apareixen
molts personatges
i històris
que normalment
la gent
no coneixen molt
i jo crec que pot ser
també prou interessant.
Doncs aquests
han estat els nostres
convidats avui
els tocinos
i els ossos
en el temps
de cultura popular
hi ha moltes festes
i molts territoris
per recórrer
i és el que esperem
continuar fent
en propers programes
amb Jordi i Bertrand
d'aquí no res
haurem de posar-nos
ja
dins del Carnaval
Aquest programa
ha estat patrocinat
avui
pel Sou de Barcelona
Mira
jo sabia
jo que cobrava
sota mà
del Sou de Barcelona
Gràcies Jordi
Adéu-siau