Les 12 del migdia, en 10 minuts, saludem ja Sònia Navarro, psicòloga clínica.
Bon dia, Sònia.
Hola, bon dia.
Benvinguda. Continuem parlant des d'aquest record psicològic cada setmana dels trastorns d'ansietat.
N'hem parlat d'un bon grapat.
Ens vam quedar l'últim dia amb les fòbies, la fòbia social, amb les fòbies específiques,
diguem-ne que són personals intransferibles, algunes d'elles,
i avui entrem a parlar de tres trastorns que també n'hem sentit a parlar,
però que ells mereixen, com els altres, naturalment, tot un seguit d'explicacions.
Quins ens queden, Sònia?
Ens queda el trastorn obsessiu compulsiu, el trastorn d'estrès posttraumàtic
i el trastorn d'ansietat generalitzada, diguem, no?
Són els més greus? Perquè amb aquests noms hi tenen sigles i tot, que això ja és una categoria.
No, no són els més greus.
Cadascú, a veure, el que pateix, qualsevol, el que pateix una fòbia,
ja sigui específica o una fòbia social, pateix exactament igual que el que pot patir
a un trastorn obsessiu compulsiu, simplement són diferents.
Són diferents maneres que l'ansietat es manifesta de diferent manera,
per dir-ho d'alguna manera.
Amb el trastorn obsessiu compulsiu, que és bastant conegut,
vull dir, de seguida tothom se sent identificat,
és aquell trastorn que té tota una sèrie d'obsessions,
és a dir, la persona té una sèrie de pensaments molt recurrents
sobre certs temes.
Normalment, per exemple, si es dona, és una persona que necessita,
doncs que pensa que es contaminarà, per exemple,
que això és bastant habitual,
i pensa que segons què toca, doncs llavors...
Se'l renta les mans ràpidament.
Clar, però rentar-se les mans és la compulsió que es fa,
que és la conducta posterior, per això es diu trastorn obsessiu compulsiu,
perquè en realitat hi ha una obsessió,
un pensament totalment repetitiu que tenim al cap,
i el que fem és algun tipus de conducta concreta
que pensem que amb aquesta conducta, que és la compulsió,
evitem el pensament que hem tingut.
Perdona, Sònia, no ho hem de confondre amb les manies,
que diem popularment?
O a vegades es pot confondre?
Escolta, tot el dia està amb el drap maniàtic?
No, potser és una persona neta i polida, no?
A veure, hauríem de distingir.
Com tot, sempre vam dir, quan vam definir l'ansietat,
que era ansietat, que es convertia en un trastorn d'ansietat
quan afectava a la vida quotidiana.
Manies, he d'apagar els llums, els he apagat,
torno a entrar perquè no sé si els he apagat.
Això és una obsessió.
És una obsessió, no és una mania.
Això, evidentment...
És clar, és que costa de distingir.
Clar, però distingir.
Jo entro i ho comprovo una vegada,
probablement no afecta la meva vida.
Probablement, jo mai faré una consulta d'això,
perquè penso en els llums, penso en el gas,
que poden ser tipus de trastorn,
o en la neteja, o en si em puc contaminar,
i llavors em reto les mans,
torno a comprovar si he tancat amb clau,
si he apagat el llum,
si he apagat el gas,
evidentment, el que sigui.
Clar, si jo entro una vegada i torno a sortir,
a mi no em produirà cap interferència en la meva vida quotidiana.
Senzillament, si dius,
ai, no recordo si ho he fet i ja.
Clar, tots podem tenir un momentet que,
ai, ara no sé si he fet això o no ho he fet,
però això entra dintre de l'ansietat normal
i fins i tot necessària, no?
Que parlàvem...
Però si aquella persona,
abans de sortir de casa,
ha de comprovar set vegades,
si ha tancat i entra i torna a sortir,
entra i torna a sortir,
probablement haurà de planejar-se sortir mitja hora abans
per arribar a l'hora que ha d'arribar al lloc.
Llavors, aquí ja estaríem entrant en un trastorn d'ansietat,
que exactament seria el trastorn obsessiu-compulsiu.
Per què?
Perquè té l'obsessió
que no sap si ha tancat la porta o no
i, a més a més, té la compulsió,
és a dir, la conducta d'anar comprovant
totes les vegades si ha tancat o no ha tancat.
I, a més a més, interfereix en la vida quotidiana.
Per tant, ja podem parlar
d'un trastorn d'ansietat.
És més comú del que pensem, no?
Per l'explicació que estàs donant,
jo crec que és més comú del que pensem.
Sí, el que passa és que no tothom ho porta a l'extrem.
És a dir, per exemple,
una persona que tingui un trastorn obsessiu-compulsiu de neteja,
i potser és sobre la seva pròpia neteja,
doncs s'ha de dutxar d'una forma,
quan ja arriba extrems greus,
s'ha de dutxar d'una forma concreta.
És a dir, potser ha de començar rentant-se el cap
i després va baixant.
Si un dia, per exemple,
renta primer les cames abans que el cap,
ha de tornar a començar...
O si un dia no es pot dutxar perquè no té aigua, per exemple.
Sí, no, però és que...
És un problema, això.
Seria un problema, però és que fins i tot,
si es dutxa, s'ha de dutxar amb un ritual concret,
per exemple, no?
O sigui, ha de fer amb un ordre concret la dutxa.
Però això no ho fem tots sempre,
que no és una cosa de, diguem-ne,
per repetició tenir un hàbit que ja, diguem-ne,
que ho fem per rutina?
Bé, ho pots fer com a rutina,
però si un dia no ho fas així,
tampoc no et preocuparàs.
No, en absolut.
Però si et creu un problema, sí.
Exacte.
Però sí, resulta que quan has acabat de dutxar-te dius
ui, és que no m'he dutxat de la manera que m'havia de dutxar,
per tant, probablement, no m'hauré tret tots els germans, no?
Per tant, em torno a dutxar.
Per tant, em torno a dutxar.
Ah, clar, aleshores ja sí que és un comportament.
Llavors, clar, aquí estaríem interferint en la vida quotidiana
d'una manera impressionant, no?
Si una persona, que el de rentar-se les mans,
molt habitualment, pot ser una mania,
però, clar, una cosa és que una persona,
quan pugui, renti les mans
i no interfereixi en la seva quotidianitat.
I si en un moment donat no se les pot rentar,
tampoc s'angoixa.
Prefereix rentar-se-les, però tampoc passa res.
I una altra cosa és que la persona vagi al lavabo
cada 10 minuts
i, a més a més, s'hagi de rentar les mans 4 vegades.
Perquè si no se les renta 4 vegades
en l'ordre que ho té que fer,
és com si no s'hagués tret
tot el que havia de treure's.
Clar, jo t'ho deia perquè, a vegades,
per aquesta primera definició,
el primer cop de vista,
pots confondre la persona que té el trànsit,
per obsessió-compulsió, amb un maniàtic o una maniàtica.
És que és un maniàtic de no sé què.
A vegades sí, a vegades no.
Depèn.
Mira, el límit està en això que et deia
de si interfereix en la vida quotidiana.
Si et crea un problema.
Exacte.
És com la fòbia, no?
Que parlàvem la setmana passada.
Que seria el test que ens podem fer a nosaltres mateixos
per adonar-nos si realment tenim un trastorn
obsessiu-compulsiu.
Exacte.
La setmana passada,
quan parlàvem de les fòbies específiques,
jo comentava.
A veure, si un té una fòbia,
vam comentar,
a un tipus de cert que aquí no existeix...
La pitó, eh?
La pitó va ser protagonista, sí.
Que aquí no existeix,
doncs probablement aquesta fòbia
no ens afectarà la nostra vida quotidiana.
Per tant, mai farem una consulta.
Però, si resulta que tenim fòbia
a estar en un lloc,
en un cine,
doncs clar, sí que farem una consulta,
perquè al cine és molt probable que...
Que hi anem i que ens agradi anar-hi.
O que hi hagi situacions que es proposi anar
i llavors tu ja no puguis anar.
i llavors hagi...
Clar, depèn del que interfereixi
en el teu estil de vida,
en la teva quotidianitat de vida.
En quins aspectes de la vida de les persones
es pot manifestar aquest toc,
el trastorn obsessiu-compulsiu?
Hem esmentat el tema de la neteja
o de tancar els llums.
Hi ha altres aspectes?
O diguem-ne que hi ha una sèrie d'aspectes
que són els més habituals
quan parlem del toc?
Es pot donar en tots els aspectes, eh?
Vull dir, a vegades et pots trobar tocs
bastant raros, no?
Per exemple, raros, no raros, sinó poc habituals.
Que no m'agrada la paraula raros, poc habituals, no?
Per exemple, que la persona tingui pensaments
d'agressió cap a alguna altra persona, no?
O cap a algun conegut.
I llavors, com que li preocupa...
Una persona en concret, no?
Sí, com que li preocupa.
Això es converteix en un pensament obsessiu, no?
Perquè penso jo, perquè m'imagino
aquesta persona igual que jo fei mal
a una persona concreta
si jo en realitat no em veig agressiu.
Llavors, inclús pot arribar a desfer
aquest pensament que ha fet, no?
La conducta que faria és desfer aquest pensament
o fer alguna conducta concreta
per tornar a començar,
com si no l'hagués pensat.
Clar, això és poc habitual,
però és possible.
Per tant, el toc es pot donar en tots els àmbits.
Els més habituals,
la neteja,
les llums,
l'aigua,
tancar les portes,
si m'he deixat algú obert...
Això és el més habitual.
I la neteja.
I aquí entraríem
en el tema de neteja.
Hi ha la neteja cap a un mateix
i la neteja...
De l'allar, de l'entorn.
De l'allar, exacte.
Aquí hi ha un...
Ara que es posa nom a tot, no?
Hi ha el síndrome de la mestressa de casa,
que es diu,
que en realitat és un tipus
de trastor obsessiu compulsiu
que se li ha posat sobre la neteja,
que se li ha posat aquest nom.
Tots els síndromes,
així que venen molt dels americans...
Ja, ja, els agrada batejar-ho tot.
Doncs, realment,
el síndrome de la mestressa de casa
seria un tipus de trastor obsessiu compulsiu,
però que se li ha posat aquest nom
perquè es dona
en un tipus de col·lectiu concret,
amb uns tipus d'edats
i amb uns tipus concrets d'obsessions
respecte a la neteja
normalment de l'allar, no?
Clar, però on és l'obsessió aquesta?
Perquè dius, home,
no em puc anar a dormir
sense rentar els plats,
i si te'n vas a dormir
sense rentar els plats
i dius, ai, no els he rentat
i al final acabes aixecant...
Això no és un toc,
això és que dius, calla,
que demà tindré més feina, no?
Depèn, Jolanda.
Estic tot el dia darrere
de la neteja de la casa,
de tal forma que quan haig d'arribar
a un lloc,
a vegades arribo tard,
perquè si no ho deixo tot perfecte
no me'n puc anar,
això està interferint
en la vida quotidiana.
Soc ordenat
i deixo les coses ben preparades,
això no m'interfereix.
Evidentment estic fent...
I si un dia no ho deixo,
doncs no passa res.
Exacte, estic fent preferència,
sempre que faig una tasca
deixo de fer una altra,
això és evident,
i a la vida anem fent,
no podem estar a dos llocs.
Has de triar, carn o peix,
sempre has de triar.
Però si el tema de la neteja
obsessiona de tal manera
que jo no puc sortir de casa,
si no està tot perfecte,
evidentment s'està convertint en un toc.
Clar, no totes les persones
que són ordenades
i que tenen la casa perfecta
tenen un toc.
És a dir,
els límits és que sempre és el mateix,
a vegades el límit
és difícil de definir.
És que és complicat, sí, sí.
És difícil de fer
el diagnòstic concret,
però sempre que la persona
la faci patir
i sempre que realment
es converteixi en algú,
no ho sé,
en el tema aquest de la neteja
de la casa,
doncs,
si jo he netejat,
no deixo que entri ningú
en aquest espai
perquè està net
i llavors
l'he de tornar a netejar.
Això està interferint
en la vida familiar,
en la vida cotidiana,
ja no de la mateixa persona
que el té,
sinó de tot l'entorn.
té conseqüències a l'entorn.
Perquè hi ha uns espais
de la casa
que potser no es poden utilitzar
d'una forma
per gaudir
d'aquest espai.
Llavors,
sempre que interfereixi.
Vull dir,
clar,
aquests són els habituals,
comento els habituals,
però és que es pot donar
en tots els àmbits.
Fixa't que tots els trastorns
que has anat abordant
al llarg de les darreres dues setmanes
eren,
per l'ull profà,
per qualsevol persona
com ara servidora,
molt fàcil identificar,
però què et costa més
d'identificar
d'aquesta confusió,
aquesta frontera,
no?
No,
en consulta es veu de seguida.
En consulta es veu de seguida.
És més per la persona
que l'està patint
que fins a quin punt...
Però això és com
quan vam parlar
de la depressió,
que dèiem,
tothom utilitza
el nom de depressió
d'una forma habitual.
L'ansietat també s'utilitza
molt quotidianament
i la paraula mania també,
no?
Però, clar,
que s'utilitzi
molt habitualment
i que una persona digui
és que jo soc molt maniàtica,
bé, molt maniàtica
de què?
Fins a quin punt?
Fins a quin punt t'interfereix?
Perquè tu pots tenir mania
que les coses estiguin
en un ordre,
però si no et treu temps
i no afecta a ningú
ni a tu.
Doncs no res,
tu amb les teves manies
ja ets prou
sobirà
de tenir-les.
Com a les altres trastorns,
també hi ha una teràpia,
hi ha una manera
d'abordar-les
i solucionar-les,
finalment.
Sí, sí, sí,
per suposat.
Aquest és dels complexes,
de tots els trastorns
d'ansietat
que hem comentat.
Jo diria
que aquest és un dels complexos
perquè la persona
necessites un nivell
d'implicació
de la persona
molt més elevat.
Creix un esforç.
Molt, molt.
Realment,
detectar
tots aquests pensaments
obsessius que tens,
que són pensaments irracionals,
que són pensaments
que no són lògics
i pensaments
que la persona
funciona
com si realment
fossin reals.
Per tant,
detectar-los,
ajudar-los
a que vegi
que potser no són
tan reals
com els viu,
que els té apresos,
desaprendre'ls
i aprendre
uns de més correctes
per funcionar
d'una forma
més natural,
més correcta,
més que la persona
se senti millor
amb ell mateix.
Des d'aquest espai
no aconsellem
l'autodiagnòstic,
però en aquest cas
sí que podem fer
una revisió
de determinades actituds
que podem tenir.
Qui sap,
probablement detectem
algun trastorn
d'aquest tipus.
Anem cap al següent?
Sí,
el següent
és el trastorn
d'estrès posttraumàtic.
Aquest trastorn,
de fet,
és un trastorn
molt habitual
en aquests moments
amb les dones maltractades.
és un diagnòstic
bastant habitual
conjuntament
amb altres,
però és quan una persona
realment,
a vegades passa
quan un ha tingut
un accident greu,
és quan una persona
realment
ha patit
una situació
d'una certa
grasa,
de molta grasa.
De molta grasa.
De molta grasa.
Sí,
i que li ha creat
un trauma,
o sigui,
hem tingut un xoc,
una situació
de xoc
i a partir d'aquí
la persona
somia
en aquesta situació,
té
flashbacks
que li venen
imatges
com si les estigués
tornant a viure
una altra vegada
en aquest moment
i llavors
doncs,
clar,
sempre estàs repetint
tot l'estat d'angoixa
que va tenir
en el seu moment
perquè realment
té repeticions constants
d'aquest trastorn.
Clar,
això es dona molt
en gent
que ha patit
accidents greus,
maltractaments,
que ja he dit,
això és molt típic
amb la dona maltractada,
que cada vegada
per desgràcia
n'hi ha més,
no?
O es veuen més.
I ara els nens,
Sónia,
perquè els nens
deu ser un món
encara molt més complex,
nens que en la infantesa
han patit
algun tipus d'agressió,
maltractament
per algú de la família
o alia a la família.
També,
també.
I també víctimes
de terrorisme
i vull dir,
tot sempre que hi hagi
hagut un trauma...
De catástrofes.
Exacte,
alguna cosa fort,
no?
A vegades,
alguna cosa fort
que la persona
ha vist
que s'atentava
amb la seva vida,
és a dir,
que d'alguna forma
la seva vida
corria per ell,
no?
És quan,
amb la sensació
que la persona
corre per ell,
que la vida
de la persona
corre per ell.
Pensa també
que a vegades,
fins i tot
la persona
no l'ha viscut,
però ho ha viscut
amb alguna persona
molt propera
i és com si
l'hagués viscut
directament,
és a dir,
per exemple,
pot haver-hi un accident
i no sigui precisament
la persona
que ha patit l'accident,
sinó el cotxe
que anava darrere
que ha vist
tot l'accident
i això també pot ser
igualment un trauma,
no?
O sigui que,
a vegades,
és que atenta...
Ser testimoni
d'alguna situació.
Sí, que atenta
contra la teva vida
directament
o has vist
una situació
que t'atentava
contra vides,
no?
Per exemple,
amb un tema
de terrorisme,
no?
Doncs, a veure,
igual la persona
no està justament
l'afectada,
però ha viscut
tota la situació,
per tant...
Jo imagino
que emocionalment
davant d'aquestes situacions
desenvolupem
tota una sèrie
de mecanismes
per arraconar
determinats pensaments
al nostre cervell
per intentar oblidar
determinades situacions,
però amb això
no n'hi ha prou
perquè tard o d'hora
surt, no?
Clar, però depèn
de la persona,
depèn de com
la persona
estigui acostumada
a afrontar
diferents situacions
de la vida.
És que, clar,
no tothom
que pateix
tots aquests traumes
acaba tenint
el trastorn
d'estrès
de la vida.
pot superar
i tira endavant
amb la seva vida
amb una certa normalitat.
Depèn de l'aprenentatge
d'afrontar
situacions conflictives.
Anem a parar
els orígens
del nostre espai
de la temporada.
Anem a parar
el tema
de l'intel·ligència emocional,
de l'aprenentatge,
del tipus de vida
que hagi portat,
de l'acceptació
de la frustració.
Els recursos
que hagi pogut adquirir
al llarg
del seu desenvolupament.
Exacte.
Vull dir que, clar,
no tothom reacciona igual.
És una cosa
que hem repetit.
No tothom reacciona igual
davant d'una situació.
En realitat,
no és la situació
la que ens crea
una manera d'actuar,
sinó la valoració
que fem
d'aquella situació.
Tornem a lo mateix.
davant d'un trauma
important.
Clar,
no totes les persones
que viuen
el mateix trauma
es veuen afectades
de la mateixa manera.
Però això és lògic
perquè cadascuna
té unes formes
d'afrontar
diferents.
La dificultat
de superar
aquest estès
posttraumàtic
és proporcional
a la gravetat
dels fets?
No.
És proporcional
a les eines
que tingui apreses
i a la quantitat
d'eines
que ha d'aprendre.
És a dir,
no, no,
és que li ha passat
una cosa molt grossa.
Bé, si aquella persona
té prou recursos,
una altra persona
amb uns fets,
diguem-ne,
sense tanta problemàtica
el superen pitjor.
Per suposar.
Depèn del sentiment
d'impotència.
És a dir,
si per exemple
parlem de la dona maltractada
que algun dia
m'agradaria parlar
més extensament
perquè és un tema
per parlar molt.
Realment,
a vegades,
perquè unes dones
reaccionen
i unes altres no,
és pel sentiment
d'impotència
o d'indefensió
que tenen algunes
i potser la situació
no és més crítica
que la que ha reaccionat
però es veu
més desemparada
o es veu
amb menys recursos
o es creu
que té menys recursos,
no?
vull dir, clar,
la vivència
de cadascú
és que és molt important
i la veritat
és que davant
de fets traumàtics
hi ha gent
que es recupera
que no vol dir
que oblidem,
és a dir,
però que poden continuar
més o menys
aprens a viure
amb allò
amb aquella experiència
també.
I n'hi ha gent
que no,
n'hi ha gent
que realment
s'estanca
i a partir d'aquí
no pot
de veritat
tirar endavant.
Perquè oblidar
no és bo
en aquest cas.
Bé,
no és una qüestió
d'oblidar.
De bo dolent.
Tenim una trucada
a l'altre costat
del fil telefònic.
Bon dia.
Hola, bon dia.
El seu nom,
si vol.
El meu, Maria.
Molt bé, Maria,
quan vulgui pot intervenir, eh?
Sí.
Miri, doctora,
jo li vull fer una pregunta.
que m'he sortit
d'un càncer,
gràcies a Déu
m'he sortit bé,
però encara
estic en ple tractament
i tinc moltes pujades
i baixades.
Procuro
no perdre l'ànim,
però
tinc els meus moments.
Si hi ha ratos
que
potser de dir
a la tovallola
em faig un fart
de plorar.
No sé,
això
sigui
més bo,
més dolent,
què li sembla?
a vostè.
Maria,
perquè vostè pugui
escoltar la resposta
més còmodament,
escolti la resposta
a través de la ràdio,
que a la Sònia
li respondré.
Però esperi un momentet
que li vol fer una pregunta.
Sí,
és que voldria preguntar
si em sembla
que és dolent
plorar.
És la pregunta.
Bé,
és que
tinc mal rato,
no?
Me diuen
que és normal,
perquè damunt
de tot el que he passat
i el tractament,
no?
Però
ja fa cinc anys
i hi ha dies
que la veritat
m'ho noto
molt depressiva.
Moltes ganes
de plorar,
no vull fer res,
sols que tinc
el meu marit
que m'apoya molt
i em fa sortir
al carrer,
i és això.
Maria,
moltes gràcies
per la seva intervenció
i dedicarem,
si cal,
el que teníem pendent
ja ho deixarem
i dedicarem
els minuts que queda
a respondre-li.
Gràcies.
Cuidis molt,
que vostè és la important,
d'acord?
Gràcies.
Gràcies a vostè
per trucar.
Adéu-siau,
bon dia.
Déu-n'hi-do,
parlàvem
d'una experiència,
una experiència
com una llarga malaltia
amb tractaments
tan invasius
i tan agressius
com pot ser
una quimioteràpia,
una radioteràpia
que deu ser el cas
de la Maria.
No hem volgut preguntar,
òbviament,
perquè no hem d'explicar
coses,
però és un quadre
molt general,
que hi hagi
aquest estat de depressió.
Per suposat,
però aquí és que es barregen.
Primer,
la paraula
quan algú
li detecten un càncer,
la paraula càncer
també la tenim associada
a algú
com molt,
molt,
molt negatiu.
La veritat
és que
la majoria de càncer
avui per avui
realment poden tirar endavant.
Això no treu
que és una malaltia crònica,
que és una malaltia
amb la qual s'ha de lluitar molt
i que és normal,
el que diu la Maria,
que té dies
més forts
i més dèbils
o més tristos.
A la pregunta
que he entès
de si és normal
que plori,
per suposat...
I que tingui dies
que ho vegi d'una manera
i dies que realment
no pugui tirar endavant,
com acaba d'explicar.
Clar,
però per suposat
que és normal que plori.
I una altra cosa,
nosaltres tenim la tendència
a pensar que plorar
és algú negatiu
i plorar
en si mateix
no és negatiu,
tot el contrari,
ens ajuda.
Sònia,
que la Maria plora i plora
però plorar no l'ajuda,
no li canvia
la seva situació d'angoixa,
no?,
per molt que plori.
Clar,
però aquí hi ha dues coses.
Primer,
hem d'acceptar
que tenim una sèrie
de sentiments
molt diversos
i que tots els que són negatius,
la tristesa,
el plorar,
el dolor,
evidentment que no ens agrada sentir-los,
però que plorar en si mateix
és igual que riure.
Vull dir que,
de fet,
ens ajuda a relaxar-nos
i ens pot fins i tot
desangoixar.
Però clar,
només això
no serveix.
Per què?
Doncs perquè la Maria
en aquests moments
està fent,
en els moments
que es troba més trista,
fa tota una sèrie
de pensaments
molt negatius
que ella igual
ni els sap detectar.
Fins de l'experiència
d'aquests cinc anys
de malaltia.
Clar,
perquè porta cinc anys
i en algun moment
es planteja
me'n sortiré,
tot anir endavant,
podré tornar
a la meva vida
d'una forma
al més o menys
normalitzada
com abans.
Llavors,
sí que és veritat
que en aquest moment
si se l'ajudés
a detectar
quins són aquests pensaments
tan negatius
que té en aquell moment
i ella pogués,
perquè els moments
que té més bons
és precisament
perquè està fent
pensaments positius.
És a dir,
per què té moments
més bons
i més dolents?
Perquè es resisteix
a caure
en aquest estat negatiu,
no?
Perquè hi ha moments
que sense donar-se en compte
de forma inconscient
li estan venint
pensaments positius
de me'n sortiré,
he sigut forta
i he pogut endavant,
tinc el meu marit
a dintre,
com un reforç,
tinc una persona
que em recolza,
que m'ajuda,
que m'estira,
per tant,
tinc tot això
que potser
una altra persona
no el té,
per tant,
haig de continuar lluitant,
és el que haig de fer.
I sense adonar-se'n
quan té aquests pensaments,
es troba millor.
Però té uns altres dies
que té uns pensaments
més negatius
de perquè m'ha tocat a mi...
A més,
està acompanyat
per un malestar,
un dolor físic
que físicament
no es trobi bé.
No sabem quin tipus
de cancer és,
però depèn del tipus
que sigui,
doncs...
El dolor
és molt estressant.
Però,
de fet,
doncs,
bueno,
seria bo
que pogués detectar
els moments
que té més baixos
per poder ajudar
a canviar
aquests pensaments
i adonar-se'n
que encara té
molta força,
que realment
es pot lluitar,
que ella ho està fent,
que s'aconsegueix,
que se'n surt.
Si no se'n surt sola
i amb el seu marit
que busqui ajuda
dins de la mateixa associació
hi ha psicooncòlegs,
que és una figura
que recentment s'ha creat
a l'associació
contra el càncer,
doncs poden ajudar
o que busqui ajuda
professional
si no se'n surt.
Ella mateixa
potser sí que es pot sortir
prou bé
amb aquests pensaments positius,
però si no
que busqui ajuda.
De totes formes,
sembla una persona
bastant forta,
encara que tingui
situacions
de baixó,
però evidentment
amb una ajuda
per detectar
aquests pensaments,
de fet és el que
anem parlant
al llarg de tots
els programes,
que hem de detectar
els moments
que ens trobem pitjor
és perquè realment
hem fet un baixó
a nivell de pensaments
i estem veient
en aquell moment
fent un cercle negatiu
de pensaments negatius
un darrere l'altre
i cada vegada
és més gran
el pensament negatiu
o més bèstia
per dir-ho d'alguna manera.
Llavors, clar,
ens acabem sentint malament.
Per tant, seria això.
I sobretot
que plorar
no es visqui
com a algú negatiu.
Plorar ajuda
a treure, no?
I després de plorar
trencar aquest cercle
de pensaments negatius
i intentar tirar
cap a l'altra banda.
I sobretot
que, a veure,
és que
amb les malalties cròniques
hem de lluitar, no?
O sigui,
no queda més relèrica.
Cada dia, a més a més, no?
Sí, però bueno,
amb tot lluitem cada dia, no?
Però una malaltia crònica
o és, clar,
és un tema
que cada dia tenim un dolor
o cada dia tenim alguna.
I això es fa una mica
més difícil.
Però realment
hi ha una cosa
que ell ha dit positiva
i és
porto cinc anys
i m'he sortit prou bé.
Això és el que
s'ha d'agafar.
Maria, molt d'ànim, eh?
Molt d'ànim, sobretot.
I bé, plori,
plori el que convingui
i en la mesura del possible
si li ha servit
d'alguna orientació
doncs estarem ben bé.
I és bo això
que diu
que el seu marit
l'obliga a sortir
perquè de veritat
hem de sortir al carrer
i fer activitats
perquè si no
el nostre pensament
es queda molt enganxat
en la part negativa.
Sònia,
ens dona temps
de parlar del TAC?
Sí.
Sí, que és...
Dóna una categoria
als trastorns,
això de les sigles,
jo sempre ho diem.
Bé, ja l'últim
seria el trastorn
d'ansietat generalitzada.
Ho faré,
ho escursaré,
ho resumiré,
però seria un trastorn
quan nosaltres tenim
ansietat generalitzada
a tots els àmbits
de la nostra vida.
És a dir...
Ai, no sé què tinc.
Són aquelles persones
que realment
tenen ansietat
en tots els àmbits,
que es preocupen
per quedar bé
en tots els moments,
que tenen una necessitat
d'estar constantment...
Quin estrès!
Sí, donant...
És a dir,
s'han posat com un objectiu,
donen una imatge
i, per tant,
han d'estar sempre
en aquesta imatge.
És allò que diem,
persones hiperactives,
no parlo de trastorn
d'hiperactivitat,
d'anens,
sinó parlo d'aquell...
Ai, utilitzem aquesta paraula
erròniament,
on diu...
Ai, és que és hiperactiu,
sempre està fent coses,
no para de fer coses.
No, no té per què,
no té per què,
en absolut.
No confonem aquella persona
que té molta iniciativa
i que és molt vital,
no?
No, no, no,
precisament la persona
que té molta ansietat
a vegades no és tan activa.
Però, per exemple,
posaré un cas,
i així segur que tothom
ho entén, no?
A veure, per exemple,
si una persona
d'uns 50 anys,
que sempre
s'ha estat preocupant.
Primer,
perquè la casa estigués bé,
després per la feina.
A la feina
constantment
ha estat preocupat
per si els altres companys
el veien positiu o negatiu,
o si era bon treballador
o no ho era.
Si ascendeix de càrrec
i llavors
també es preocupa
perquè, clar,
si en el càrrec
donarà la talla
o no donarà la talla...
Aquest pensament és constant.
Constant, constant, constant.
La família també...
amb els fills.
Si realment
està sent bon pare
o no,
s'ho està qüestionant constantment.
Ja sé que és una cosa
que es qüestiona
de forma natural...
Sí, no, això,
els pares no ens ho qüestionem
cada dia.
Però d'una forma
obsessiva, no?
Amb un puntet d'obsessió.
Llavors,
si, a més a més,
es preocupa
perquè si
una cosa està
fora de lloc
a la casa,
doncs tampoc.
Si hi ha un...
La finestra s'ha trencat,
és horrible
que...
O sigui,
una persona
que constantment
per tot
s'angoixa.
Ho diu
la mateixa definició,
un trastorn
d'ansietat
generalitzat.
Però amb aquesta persona,
en el moment
que vol intentar
curar-se,
la seva pregunta és
si jo deixo de tenir
tots aquests pensaments,
deixaré de ser jo.
D'acord?
En fi,
continuarem parlant
la propera setmana
que esperem que la Sònia
ens acompanya
i Sònia Navarro,
psicòloga clínica,
moltes gràcies
per acompanyar-nos
avui també.
Vinga, tu i jo.
Ens retrobem la propera setmana
i ara molt ràpidament
ens desplacem
fins a la capital
de l'Estat.
En uns moments
ens col·loquem,
ens situem a Fitur.
Fins demà.