...
Comença l'aventura de la vida al matí de Tarragona Ràdio.
De fet, és el darrer episodi d'aquest programa que cada divendres els ha arribat a la sintonia de la Ràdio de la Ciutat amb l'organització, amb la col·laboració de les àrees municipals de serveis socials i ensenyament i el suport de la Fundació Catalana de l'Esplai.
I amb el treball, òbviament, de tots els centres d'ensenyament primari de la ciutat de Tarragona, que han col·laborat, que han compartit aquesta aventura de la vida, no només en una emissió de ràdio un cop al llarg de tota aquesta temporada, sinó en el treball del dia a dia a l'aula i a la classe.
Sí, avui és l'últim episodi, com dèiem, de l'aventura de la vida, tot i que la propera setmana reproduirem el dissabte l'aventura de la vida que vam emetre el passat divendres en directe des del Col·legi Les Dominiques,
un programa que no vam poder repetir l'endemà, perquè justament era el cap de setmana de l'ascens del nàstic i aquesta casa va oferir una programació especial.
Dit això, avui ens acompanya una representació, bona representació, dels alumnes de cinquè de primària de la Salle de Tarragona.
De fet, és un dels quatre grups que hem rebut al llarg de tot aquest curs, del Col·legi La Salle.
Som nois i noies que venen acompanyats de la seva tutora, la Ima. Ima, bon dia.
Bon dia.
La Ima és una veterana també de l'aventura de la vida, perquè l'any passat ja va participar i ens va acompanyar.
Ja ho té per la mà, això, de la ràdio, eh, Ima?
Sí, una mica estem enganxats.
I aquest any el que passa és que em vau canviar una miqueta el que era la metodologia.
Val a dir que enguany hem vist com a cada escola, a cada centre educatiu, a partir d'un material inicial de l'aventura de la vida,
han anat adaptant a les seves necessitats i a les seves formes aquest material fins al punt de crear material propi de treball.
És el cas del Col·legi de la Salle que va fer la proposta que cada curs, cada aula, millor dit, de cinquè curs de primària,
fessin un compte i ho fessin els nens i ho enregistressin els nens i que fos aquesta la base per treballar el tema d'avui, no, Ima?
Sí, ha sigut així. Van pensar que podíem fer potser un pas més endavant i com que ja eren alumnes de cinquè podien d'alguna manera treballar l'expressió
i vam fer això, vam inventar un compte, juntament també amb la senyoreta de música, vam buscar les músiques i una mica els efectes especials
i pensem que ha quedat una cosa prou bé.
Prèviament van venir altres alumnes una mica per repartir la presència aquí a la ràdio prèviament
i ja fa uns quants mesos van venir uns quants alumnes a enregistrar, a fer d'actors i de narradors d'aquest conte que podrem escoltar d'aquí uns moments.
El tema de tractar avui no té un títol genèric sinó que el que estem parlant en definitiva és de convivència, de compartir i de respecte,
mostrar les habilitats que tenim, reconèixer allò que probablement no fem tan bé i sobretot compartir-ho amb els altres, no?
Sí, a veure, vam pensar que potser amb aquestes edats és important que es coneguin ells mateixos,
que sàpiguen quines són les seves habilitats, una mica conèixer què és allò en què fallen més
i a partir d'aquí poder millorar tot el que els costa més, però buscant una mica la col·laboració dels companys
que potser tenen més habilitat amb allò.
Doncs res, d'aquí un moment coneixerem els convidats i convidades d'avui a l'Aventura de la Vida.
En tot cas, si us sembla, primer que tot fem una presentació perquè els oients sàpiguen una miqueta qui sou
i aquesta presentació en tot cas la faria la Judit, quan vulgui, Judit.
Molt bon dia. Us donem una forta salutació des d'aquí, Tarragona Ràdio.
Som els nens de la cella Tarragona de Cinquede i hem vingut a passar una bona estona amb vosaltres.
Us parlarem de les qualitats positives i negatives que tenim tots
i esperem que n'aprengueu alguna cosa. Els noms de Cinquede són...
Arnau, Cristina, Paula, Daniel, Miquel Barredo, Inès, Judit, Anna, David, Pere, Aitor, Maria, Guillem,
Júlia Grau, Carles, Adrià, Míriam, Carlos, Miguel, Alejandra Polo, Alejandra Puello, Júlia Ricomà, Pau, Andrea i Joaquim.
Si us sembla, per què no feu un bon dia ben fort? Que us sentin? Segur que us estan escoltant.
Va, un, dos, tres, bon dia. Bon dia.
Ara, dic ui. Molt bé, doncs els donem per saludats. Gràcies, Inès, i si us sembla, escoltem el conte.
És un conte que ha escrit un dels alumnes de Cinquede, l'Aitor Garcia. L'escoltem i després en parlem, d'acord? Endavant.
Hola, sóc la Marta. Jo us explicaré una història que li va passar a un amic meu, l'Aitor i en Joan.
El meu pare organitza excursions per a mi i els meus amics. Unes les fa amb bicicleta i unes altres caminant.
Quan fa excursions amb bicicleta, el meu amic Joan no pot venir, perquè no sap anar amb bicicleta.
Però no importa, perquè quan fem excursions caminant, ell pot venir.
Aitor, quan és la pròxima excursió? El proper diumenge.
Aquesta com serà, amb bicicleta o caminant? Ara toca amb bicicleta.
Doncs ja aniré a la propera.
Al meu amic i a mi no ens importa que no sàpiga anar amb bicicleta, perquè sabem que podem fer altres coses junts.
Però sempre el trobem a faltar quan sortim d'excursió.
En Joan és alegre, divertit i molt bon company, però es queda trist per no poder acompanyar-nos.
Un dia va venir a passar el cap de setmana a casa meva.
A casa hi ha dues bicicletes i li vaig proposar d'ensenyar-li.
Joan, vols aprendre a anar amb bici?
M'agradaria, però em fa molta por. Vols dir que n'aprendré?
I tant! Per qui estan els amics?
Vinga Joan, ja veuràs com això és bufar i fer ampolles.
No et preocupis, que t'agafo el celló.
Mira cap endavant.
Vinga, segueix-me.
Joan amb els meus pares vam passar tota la tarda ensenyant-li.
El pare corria darrere agafant-li del celló.
Joan anava pedalant al costat.
I quan menys ho esperava, el meu pare em va deixar el celló i els dos van continuar pedalant uns metres.
Molt bé! Veus com pots anar sol?
Apa! Que divertit!
I el meu amic, a l'adonar-se que el meu pare no l'agafava, va començar a moure el manillar i...
Compte!
Cataplum!
Cataplum!
Una mica més i deixa marcades les dents en una farola.
Per sort, no va ser res.
I vam seguir així tota la tarda fins que va aprendre a anar amb bicicleta i va acabar amb la caixa de les tiretes.
Veus com ho podies fer? Per fi podràs gaudir de les excursions amb bicicleta.
Ara sempre ve amb nosaltres a les excursions i així tot el grup està junt.
Això sí, encara hem de portar la caixa de les tiretes.
El meu amic ja no es sentirà malament per deixar-li fora de les excursions.
Per cert, el diumenge passat vam fer una excursió de xerta a Pinyell d'Ebrall per la ruta verda.
És un camí molt fàcil per tunels i ponts per una antiga via de tren.
I de sobte, en un túnel, un cop i un crit...
Ah!
Merd!
Qui creieu que va caure al túnel?
Doncs sí, en Joan.
El vam haver de portar a urgències i en lloc de tiretes li vam posar 5 punts al dit petit.
Em sembla que haurem de portar alguna cosa més que tiretes quan vingui en Joan.
Gràcies, Aitor.
Si no hagués estat per tu i els teus pares, seguiria sense saber anar amb bicicleta.
Ets un bon amic.
Acabo d'escoltar.
Un conte original de l'Aitor García de Cinquede de la Salla Tarragona.
Esperem que us hagi agradat.
Bé, doncs, aquest és un bon punt de partida per començar a parlar de les nostres habilitats,
de compartir allò que sabem, de no riure dels altres,
si no fan les coses com nosaltres creiem que les han de fer, si hem de presumir, no hem de presumir.
I escolta, també adonar-nos-en que bé, que hi ha coses que no les fem tan bé.
Aquest pobre noi acabarà aprenent mal, eh, Aitor?
Vull dir, jo no sé, està ben ensenyat però necessita molta pràctica, pobre.
Però heu sentit? És que té punts i tot de sutura.
Algú de vosaltres recorda com va aprendre a anar amb bicicleta?
Sí? Tu, per exemple, Pau?
Amb ajuda dels pares.
I com ho vas fer, allò típic, no?
Que no em deixis anar, no em deixis anar, si no, no et deixo, no et deixo i fa mitja hora que vas sol, no?
La cosa va anar així, vas caure, vas tenir la mateixa peripècia que el Joan o no?
També vaig acabar amb tirites.
També una miqueta.
Algú més recorda la seva primera experiència amb bicicleta?
Tu, Aitor, com va anar?
Doncs, amb l'ajuda dels meus pares, vaig aconseguir anar amb bicicleta però em vaig donar moltes castanyes.
És a dir, que vas caure bastantes vegades abans d'anar bé.
Algú més? Digues, Joaquim.
Doncs que primer anaven quatre rodes, després fàcilment, però després el meu avi em va dir que anés amb tres rodes i sempre em decantava cap al costat on faltava una roda i sempre em queia a la vorera.
Però al final va sortir la cosa.
Sí, però em va costar molt.
Sort que no et va anar traient més rodes, més rodes i més rodes, sinó al final t'hauries quedat amb el manillar només, eh?
Aquest pas, Déu-n'hi-do. Algú més vol parlar de la seva primera experiència iniciàtica en la bici?
No? El Pere diu, millor no recordar-ho, segurament, no? No sé com va anar la cosa però no ho vol recordar, no vol tenir mals records.
A veure, vosaltres creieu que el Joan va aprendre a anar amb bicicleta només perquè em va trobar amics que el volien ajudar?
Pau?
No, perquè també ho va aconseguir amb el seu esforç.
Judit, què en penses?
És que sense esforç no ho hauria aconseguit mai.
És a dir, que potser el Joan podia haver dit, no, no, mira, jo millor no m'ensenyo, jo ja vindré a l'excursió a peu i no cal que m'ensenyeu que tinc por, no?
Vull dir que el Joan, diguem-ne, que va fer la feina a feina.
Sí.
Sort que va trobar amics que li van donar suport.
Algú més vol comentar si el Joan hagués tingut prou amb l'ajuda dels amics?
Està claríssim, no? Que l'esforç és el que... Les coses s'aconsegueixen sense esforç?
No.
Segur?
Segur.
Segur?
Poseu-me algun exemple. Teniu algun exemple que us vingui al cap?
A veure, Paula.
Si algun nen volgués nedar, si no en sabies no podria...
I si té por a l'aigua?
Doncs els seus pares, els seus amics, el tindrien que ajudar.
Però ell s'ha d'esforçar, no?
Sí, perquè...
Per exemple, aprovar un examen s'aconsegueix sense esforç?
No.
Què s'ha de fer?
Júlia, aquí jo ho sabeu tots, eh?
Estudiar i esforçar-se a millorar tot el que... estudiar molt.
Què més s'aconsegueix amb esforç, Inés? O el tema de l'estudi, com pot ho vulguis.
Doncs, si s'esforcem, aprendrem cada vegada més coses i com més sapiguem, millor.
Víctor, sense esforç, aconsegueix alguna cosa?
No.
Però vosaltres us hi esforceu sempre per tot, al 100%?
No.
Ah, dic calla, calla, eh? Que aquí no venim a dir mentides.
Jo crec que tots a vegades ens esforcem i a vegades ens agafa aquella cosa que dius
calla, no tinc jo ganes de posar-m'hi.
Vosaltres no... A veure, a vegades passa que diuen...
Anar en bicicleta, eh? Si posem l'exemple d'anar en bicicleta.
Pujo dalt de la bicicleta, a la primera no em surt i ho deixo córrer.
Això ens passa a vegades amb altres coses.
Si a la primera no surt, ho deixem córrer?
Sí.
Sí.
Algú té algun exemple al cap?
No.
No? Recent, allò que digues. Digues, Carles.
Eh, doncs, per exemple, una vegada que vam anar d'excursió, vam pujar amb un pèndol
i jo tenia una mica de por. Vaig pujar la primera vegada i vaig dir que no perquè
tenia una mica de vèrtic.
I t'hi vas esforçar per provar-ho, no?
Sí.
I bé, ja ho he fet i ja no cal que ho torni a fer, no?
Però vas intentar superar aquell moment de dificultat.
Sí.
Alguna vegada que hem dit calla, ja no hi m'esforça.
Digues, Judit.
Jo, quan...
Al principi de curs, els meus amics començaran a fer el pi a la paret i a mi no em sortia.
Aquest és un clàssic, sí, tens raó. Digues, digues, Judit.
I a mi no em sortia i ho intentava i no em sortia i no em sortia i al final no em surt.
I no et surt.
Però estàs allò creuada i no et surt.
Hi ha un altre, si parlem de gimnàstic, un altre clàssic, que això us ha passat a vosaltres,
però als vostres pares i mares també, el tema del poltre.
Saltar el poltre...
Sí.
Home, hi ha qui van fer tot el batxillerat, que no el vam aconseguir saltar.
Tu, Imma, el vas aconseguir saltar? Jo mai.
Jo, la vegada que per fi em vaig decidir, i això és una confessió pública,
em vaig emportar poltre, matalàs i alguna companya que devia haver-hi per davant.
Per tant, Judit, no et desanimis.
Tu encara ets jove i pots aconseguir fer el pi, eh?
Vull dir que tranquil·la, que tot arriba en aquesta vida.
Si aconseguissis fer el pi, tens la sensació que estaries tot el dia fent el pi?
Sí, potser sí, perquè m'alagraria que ho hagués aconseguit finalment.
Clar, és que, dius, quan has aconseguit fer alguna cosa bé, agrada practicar-la, no?
Sí.
I demostrar moltes vegades que ho saps fer.
Vosaltres teniu coneixement o memòria d'alguna cosa que...
L'últim que heu après així que us satisfagui, que voleu lluir i practicar-ho, Pau, per exemple?
El cavalet amb bicicleta, que la roda del davant s'aixeca,
sempre presumeixo als meus amics i els dic
«Mira, mira, faig el cavalet amb bicicleta del davant».
Ja parlem del presumir, també, que deu tenir mirades diferents. Digues, Aitor.
Doncs amb bicicleta, perquè freno i m'aixecen les dues rodes.
Com que se t'aixecen les dues rodes?
Bola.
Bola.
Per favor, això ja és un virtuosisme.
Pere.
A col·legi, que a vegades m'agafo un pal i dono la voltareta.
Amb un pal?
Sí.
Tiro-me cap endavant.
Què diu la Júlia? Sí, tu ho has vist, això?
Sí, ja també ho sapé.
Tu també, eh?
Sí, i els pals.
Ostres, Ima, si arribo a saber-ho, no dic-ho del poltrar.
Amb les barres...
Que fatal que estic quedant.
A veure, explica-m'ho això, Júlia, que agafeu un pal, tal qual?
Com jo agafo aquest boli, per exemple?
Sí, les barres al camp de futbol.
D'acord.
I llavors ens tirem cap endavant.
Ah, vale, vale, vale, vale.
I això quan no ho vas aprendre? No fa gaire, Pere?
Bé, un segon trimestre.
I aleshores, doncs, vinga, cada cop que veus allò una barra, tira.
Ha fet un varelles per allà.
Tu també, no, Júlia?
Algú recorda alguna cosa que li costés molt i molt i molt de fer, però temps, eh?
I mai ho aconseguiré i mai ho aconseguiré.
No cal que sigui una cosa esportiva, eh?
Pot ser qualsevol tema. Digues, Aitor.
Doncs aprendre a nedar, perquè abans no sabia nedar i ara ja...
Ja et va costar.
Sí, molt.
I deies, fins que no ho aprengui i aprengui i ara que has après t'agrada molt nedar i anar a l'aigua, no?
Sí.
Però vas trigar temps.
Molt.
És a dir, vosaltres penseu que com més temps trigues i massa et costa una cosa, més la valores després, quan la saps fer?
Sí.
Creieu que és així?
Sí.
I algú recorda algun cas també particular que li hagi passat, Pau?
Feia el mort a la piscina, que abans no em sortia i ara semblo com un professional.
Home, els professionals que et fan el mort a la piscina guanyen una pasta, t'hi pots dedicar, eh?
No, però és cert, eh? T'havies posat allà i uuuh, glu, glu, glu, no? T'enfonsaves i vinga. Algú més, recorda? Digues, Paula.
Jo quan feia la voltareta del terra mai me sortia i m'anava cap a un costat i al final, al final jo me la sortia.
I ara ja surt. Molt de temps practicant la tombarella, sí?
Poc.
Poc, tampoc no tant. Més coses, només us dediqueu a fer esports, eh? Que esportius que són aquests nois i noies. Digues, Míriam.
Doncs, al primer curs, no sabia fer el pi, em donava envidia i mai me sortia. Llavors em van començar a ajudar, agafar-me de les cames i em va sortir.
Et va ajudar algú?
Sí.
I podries donar-li algun consell a la Judit? Per exemple? O et podries plantejar ajudar la Judit a veure si li surt del pi? Què et sembla, Míriam?
Pots ficar-te amb cuixi al cap, per si et caus.
No, però la tècnica, aviam, si cau, cau. La tècnica, tu li podries ajudar? Tu recordes com et van ajudar a tu? Perquè, clar, el millor, si ho recordes, li pots donar un cop de mà.
Doncs no em mantenia molt bé i apujava el cap a la paret.
A la paret.
M'anava millor.
T'anava millor amb una paret i vinga i anar donant-te impuls, eh?
Sí.
Ah, i escolta una cosa, quan algú ha ajudat algun company o alguna company a aprendre alguna cosa, a fer alguna cosa, Pau?
El meu germà, una mica a escriure i a llegir.
Tu el vas ajudar una mica a llegir i a escriure.
Sí.
Tu, Aitor?
Un amic meu que es diu Eric, a ensenyar-lo a jugar a futbol, a bàsquet.
Inés?
Ajudar una amiga a tirar-se de cap a l'aigua.
Bueno, si és a l'aigua, ja està bé ensenyar-li això.
Judit?
A una amiga meva que es diu Maria, que quan anava a quart, no li sortien gaire bé les divisions i amb ajuda meva ho va aconseguir al final.
Tu la vas ajudar, que entengués com es feien les divisions.
Sí.
Molt bé. Carles?
La meva germana, que tenia tres anys, anava amb una bicicleta de tres rodes, però no se n'en sortia gaire bé.
Jo la vaig ajudar i ara ja ho sé, ja hi sabem anar força bé.
Algú recorda haver ajudat alguna cosa, el que sigui?
Digues, Joaquim.
Doncs amb un germà que li gustava molt jugar a tenis, perquè és una pilota molt petita i amb la raqueta li gustava molt educar-la.
Dius, oi, fem la raqueta més grossa i la pilota també, o aquí se l'ha d'ajudar una mica, no? Perquè, clar, si no és impossible.
Pere?
La meva germana petita, que no sabia pujar les escales, i jo la vaig ajudar, li donava la mà i al cap d'uns mesos se'n va sortir.
Però tu l'ajudaves constantment, no era un dia a calla que t'ajudaré, sinó sovint i anaves, insisties per allò que dèiem de l'esforç, no?
Que a la primera, a cap de nosaltres, se'n sortiria una cosa.
Com us sentiu quan us adoneu que la vostra ajuda ha servit perquè algú se senti millor?
Pere?
No, o Carles, perdona.
Satisfets, perquè gràcies a nosaltres hem sabut fer alguna cosa.
Algú més pot expressar el sentiment, Pau?
Molt contents, perquè així podem conviure més amb els altres i estar més feliços perquè així podem fer totes les coses, els nois.
Inés?
Molt contents, perquè veiem que la persona que m'ha ajudat després t'ho agraeix.
I no teniu la sensació que després d'haver compartit o intercanviar el coneixement, és com si la relació fos més forta?
Sí.
És a dir, com si aquella amistat o relació de germans, tant s'ha val la relació, sigui del tipus que sigui, és com més forta, més ferma i crea més confiança?
Sí.
I per què creieu que passa això? Ho heu pensat? No sé si ho heu pensat o no.
No creieu que és un acte de generositat?
Que és compartir, que és donar alguna cosa que no és material?
Sí.
Però que clar, jo dic, calla, que a l'Inés li faré un regal, vaig a la botiga, ho compro i li dono, però a mi no em suposa cap esforç.
No he de perdre ni un minut de la meva vida, el temps, que està empreguat per tots, no?
No, el que li dedico és el temps i allò que sé.
No creieu que és per això, probablement, que és un acte de generositat?
Sí.
Algú vol comentar alguna cosa d'aquest fet?
Ho teniu claríssim, que és així.
Ara mostrem la cara més fosca que tenim tots, eh?
Que la tenim, que la tenim, que sí, tots la tenim.
A veure, alguna vegada ens hem rigut d'algú perquè no sap fer allò que nosaltres fem tan bé i que som tan estupendos?
Pau, tu t'has rigut alguna vegada?
Algun cop, perquè un nen no sabia tirar molt bé la pilota de bàsquet a l'art i sempre la fallava i jo sempre m'enreia d'ell.
T'enreies d'ell?
Sí.
Tu, Aitor, també t'has rigut d'algú?
Sí, del Joaquim.
No diem noms, no diem... Bueno, si està aquí sí, però si no hi són, no diem noms. Va.
Del Joaquim, perquè sempre, quan jugàvem a futbol, sempre la tirava fora i tot això.
El que passa...
I a vegades m'enreia.
Que jo sé que el Joaquim i tu teniu un contenció, que ja el comentarem després, ja el comentarem després, el contenció que teniu tu i el Joaquim, que m'heu explicat abans.
Judit?
Que quan era més petita, quan anava primer, hi havia una nena que es diu...
No diem noms, perquè si no hi són, no. Si hi són, sí, però si no hi són, no diem noms, perquè ningú es molesti.
Bueno, que té un problema a la Gola, que li han fet un munt d'operacions i que parla així una mica estrany i quan era petita me'n reia.
La manera de parlar et feia gràcia i tu reies.
Algú més recorda haver-se rigut o... Sí?
Júlia?
D'un nen que sempre es fa mal i li diem que té quantitis.
I us enrieu d'ell, no?
Sí, sempre la diem.
Tu, Carles, a veure aquesta consciència, com la tenim?
Bueno, d'un nen que quan li passàvem una pilota davant de la porteria no la podia xutar i me n'enreia una mica,
però al final, quan me'n vaig adonar que no està bé enriure-se'n dels altres, jo i un altre amic el vam ajudar.
I ara està bé.
Això ho han fet tots.
I a vegades pensem, home, doncs si no ho faig amb mala intenció.
Segurament no ho fem amb mala intenció, però l'altre no ho sap.
Alguna vegada heu tingut la sensació que algú s'enreia de vosaltres?
Sí.
Per exemple.
Vinga.
Si ho hagués una vegada.
Pere.
Que jo vaig anar a uns campaments fa dos estius i com que a vegades feia les coses una mica així, els esports una mica fluix,
els altres sempre estaven murmurant coses de mi i no em sentia bé.
Tu et senties observat i criticat i et senties fatal.
Sí.
Per exemple, sabeu què vol dir la paraula empatia?
Sí.
Algú sap què és la paraula empatia? Algú ho pot explicar?
No.
La capacitat de posar-se en el lloc de l'altre?
Sí.
I pensar com es deu sentir l'altre?
Sí.
Clar, si aquests nois i noies que comentaven i deien coses del Pere haguessin tingut la possibilitat de posar-se en el seu lloc i sentir-se com ell,
jo crec que no haguessin continuat, eh?
No.
Algú més vol explicar-nos quan has sentit que algú s'ha burlat o s'ha rigut d'ell? Digues, Pau.
Que sempre, com que jo tinc moltes piques a la cara, sempre em diuen pequites, pequetes...
És molt guapo, eh?
És molt xulo, eh?
I ara a l'estiu també ho han sortit més amb el sol, potser, no?
Sí.
Estàs la merda guapo.
Algú més?
Judit?
Doncs jo també quan era petita, doncs que tampoc sabia anar amb bicicleta i el meu germà em criticava un munt de vegades.
Dia, però no, ho fas malament, ho fas malament, així, així.
Ja sabia que jo intentava ajudar-me, però ho sentia una mica rebutjada.
Aviam, criticar-ho o dir, ai, que no et surti... Una altra cosa és burlar-se, no?
Tu, Inés, tens alguna experiència en aquest sentit, en un sentit o en un altre?
O mai t'has sentit que algú es burlés de tu?
No, si alguna vegada m'he equivocat amb alguna cosa, potser sento com si parléssim de la meva equivocació.
I t'afecta?
Algunes vegades.
I en altres no, no?
No.
Digues, Aitor.
Fa temps que no sabia jugar a bàsquet i alguns nens se'n reien perquè mai la que n'estava i tot això.
I tu com et senties?
Malament.
Malament, molt malament.
Ens sentim molt malament, però també hem d'intentar ser una miqueta autocrítics, no?
I no confondre el que és una broma de bon rotllo dels amics i ser tan susceptibles, no?
Suposo que les coses les hem d'intentar deixar en el seu lloc.
A veure, hem superat l'etapa Manenric de l'altre, hem superat l'etapa L'altre se n'enriu de mi.
Som presumits, tots plegats.
Una mica.
Som benitosos i benitoses.
Una mica.
Una mica.
Vinga, anem de sobredets i anem a dir allò que fem bé i que som estupendos.
A tu què se't dona bé fer?
El futbol.
Saps jugar bé a futbol, n'estàs convençut.
I et fas el xulo, presumeixes?
Sí, a vegades.
Molt bé, els altres diuen que sí.
Pau, a tu què se't dona bé?
El bàsquet, que sé fer molt bé els canvis de mà i diplar, mals i tot això, i també els jocs de taula.
Tipus? Monopoli?
Parxís.
Antiga que soc, eh?
Oca.
Ah, doncs tu també ets un clàssic, eh?
Això de...
Tampoc no és allò avantguardista, eh?
En el tema dels jocs de taula.
I et fas el xulet, també?
Una mica, perquè sempre guanyo.
Veus, és molt xulet, és molt xulet.
Paula, en què diries tu que se't dona bé cantar, ballar, no sé?
En la majoria d'esports, perquè no sé...
Ets esportista, també.
Sí.
I t'agrada presumir, de dir, mira, què acabo de fer, hola!
No.
No, no presumeixes.
De res.
Ets modesta.
Sí.
Sí?
Confirmeu la teoria de la Paula?
Sí.
Sí, és modesta.
Tu, Inés, a veure.
Amb el medi.
O sigui, el medi natural i el social.
Com a assignatura?
Sí.
Treus bones notes?
Sí.
I t'agrada?
Sí, a mi sí.
I presumeixes que d'això en saps?
No.
No, senzillament gaudeixes el teu triomf i ja està.
No presumeixes de res.
Molt bé.
Tu, Judit.
Doncs que sé dibuixar bastant bé i m'agrada.
I t'agrada ensenyar els dibuixos.
Dibuixa bé la Judit?
Sí.
Sí.
La Juli i la Míriam fan que sí, fan que sí.
Deuen ser les portaveus de la classe en això de...
Dibuixa bé la Judit.
Sí, molt bé.
I t'agrada ensenyar.
I tu, Joaquim, a veure.
Els jocs de taula.
Com el Pau.
Com el bancarrota, el Pestagans, el Dujon Dragons, el Monopoli Europa.
Ei, ell està més al dia que tu i jo, eh, Pau?
Ell sí que està al dia, no?
Com tu i jo, que som uns antics.
Que recomano.
I tu guanyes?
Guanyes sovint?
Sí, molt sovint.
Acceptaries un repte, Pau, Joaquim?
Ah, sí.
Seria interessant.
Sí?
Si el feu, em direu com ha quedat la cosa.
A veure qui és més xulo dels dos.
Sí, sí.
Sí, a veure qui guanya.
Molt bé.
Carles, què s'has fet i t'agrada presumir-ne?
Home, una mica al bàsquet, perquè faig bon passes i porto des del primer curs jugant a bàsquet i també al tenis.
Quan vaig al meu poble tinc un parell d'amics que abans jo...
Eh, mira!
Sí.
I també...
Molt bé.
Es fa xulo.
Júlia, mirem, vosaltres que porteu aquest control, sí?
A vegades.
Tu, Pere, què?
Què sabem fer?
Bueno, a mi m'agrada invertir-me historietes i a vegades presumeixo.
jo davant del meu germà.
La meva mare també em diu que últimament estic millorant en el piano.
Toques el piano.
Sí.
I toques bé.
Sí.
I el que és més important, t'agrada?
Sí.
T'agrada tocar el piano i t'agrada inventar històries.
Sí, també una mica els jocs de taula.
Ah, no està malament.
Ui, ja tenim una altra.
Farem una equipeta encara, eh?
De jocs de taula.
Júlia, què sabem fer a banda de parlar del Pinilla i del Diego Torres?
Que ja hem vist que controles el tema abans, eh?
En el bàsquet.
Bàsquet també ets bona.
I de vegades, quan la caràs tu, me'n poso a cridar.
I mireu, mireu què ha fet, no?
I tu també, bé, ja ho hem vist, tranquil·la, eh?
Li donarà alguna cosa, aquesta xiqueta.
Míriam.
S'ho està pensant la Míriam, eh?
Les mates i m'agrada presumir d'elles.
De que en saps molt.
Sí.
Treus bones notes.
Sí, eh, tots, eh?
Sí.
Sí.
Què has tret l'últim examen de mates?
No ho sé.
No ho sé.
No se n'en recorda.
Deu estar acostumada a treure bones notes, no?
Sí.
Sempre.
I dius, mira, mira que he tret en mates, no?
T'agrada presumir?
Sí.
Molt bé.
Girem la truita.
Què és el que fem pitjor en aquesta vida?
Uuuh.
Ui, Aitor, què és el que fas pitjor?
Les mates.
Les mates.
Podeu dir del col·le o d'altres coses que no sé?
Endreçar l'habitació, no sé què...
Ui, ui, em penso que hi ha moltes coses que no dominen.
Endreçar l'habitació també, Aitor?
Sí, jugar a tenis.
No jugues bé a tenis, no saps endreçar l'habitació,
fatal les mates.
Tu, Pau?
Menjar peix.
Se't dona fatal, menjar peix.
Què més se't dona fatal?
I, a vegades...
Ajudar a casa?
Sí.
Se't dona bé o malament?
Una mica malament.
Una mica malament.
No en jugo gaire.
Què més?
On tens més punts febles?
Jugar amb el meu germà, que sempre ens enfadem.
Me t'agrada.
Sí, no, no m'agrada gaire, però...
És més petit, no?
Sí.
Ja, clar, és un clàssic també, això.
Paula, on tenim el punt feble?
O no en tenim cap?
El bàsquet.
El bàsquet.
I a banda del bàsquet, alguna cosa que no controlem gaire bé?
No.
Tot bé, tot va perfecte.
Inés?
El futbol.
El futbol.
I a banda del futbol?
Que a vegades també em barallo amb la meva cosina.
És allò, el caràcter, no?
Falla una miqueta bé.
Això ens passa a tots.
Judit.
Doncs que soc una mica negativa i les llengües que no m'han gaire bé.
I el tema d'endreçar, també em penso que l'habitació i tot això estàs com el Pau i l'Aitor, no?
Sí.
Tant com l'habitació.
Tu, Joaquim, endrecem bé l'habitació o no?
Sí.
Sí?
Sí.
Sí, després també una cosa que se'm dóna malament, pues aguantar mon germà perquè és molt pesat.
Tipo com el Pau, no?
És més petit, no?
Sí, més petit.
Clar, és que els germans petits ja sabem com són, són d'una altra manera, són d'una altra raça, realment.
Carles, què se't dóna malament? Si és que se't dóna alguna cosa, que no ho sé, eh?
Les matemàtiques, perquè amb una ajuda dels meus pares me n'en surto prou bé.
I jugar amb la meva germana, perquè ella sempre juga amb nines.
I a tu no t'agrada jugar amb nines.
I a tu, Pere, què et passa? On està el punt feble?
Bueno, que jugo una mica malament al futbol i que em barallo molt amb el meu germà i la meva germana
i no passen deu dies i ja tinc una esgarrapada, una mossegada...
Que també són petits.
Farem un club, eh?, dels afectats i damnificats pels germans petits, perquè és terrible.
Ho haurem de fer alguna cosa, alguna acció, alguna organització, alguna cosa.
Júlia.
En fer-me l'habitació se't dóna fatal.
Fatal. Se't dóna fatal o és que no t'agrada?
És que no m'agrada gent.
I ja no...
I ja dius, ui, és que no ho sé fer, és que em va fatal, és que no tinc habilitat,
no tinc traça per endreçar l'habitació.
Sí, Míriam.
Deixo tot per mig, mai ho recullo, fins que no m'ho diu ma mare i...
Però quan t'ho diu ho saps fer?
Sí, però a vegades ho deixo.
Per tant, no és una falta d'habilitat, és una falta de ganes de fer-ho, no?
Ah, ja no me'n recordo.
És de les coses que se't donen malament i ja està.
Estem arribant al final, encara hem de comentar alguna coseta més al marge del tema que heu tractat a l'aventura de la vida.
Jo no sé si algú de vosaltres ens vol comentar treballant aquest tema a l'aula, amb la Imma, a través del conte i tot el que heu fet a la classe.
Heu arribat a alguna conclusió?
Heu après o heu analitzat alguna cosa que anteriorment no se us havia acudit?
Digues, Júlia.
Que no només se tenen a veure les coses negatives de les persones, que també es poden mirar les positives.
Molt bé. Pau?
Que no s'han de fer grupets separats de la classe, perquè algú té coses dolentes i algú coses bones, i no es té que quedar sola, aquella persona.
Clar, sobretot, no? Intentar que tothom s'integri en el grup.
Potser més amic o menys d'un altre, però com a mínim tenir una relació. Digues, Inés.
Que hem d'ajudar els altres si no saben fer alguna cosa, ni que no ens ho demanin.
I que això dels grups de classe, que alguna vegada n'hi ha i no és gaire bonic.
Paula?
Que no tothom és igual i tothom té coses negatives diferents i positives, també.
I hem de donar en compte que si se li ve una cosa a l'altra no és que també se li pugui donar bé.
Carles?
Perquè tots som iguals, per exemple, si un nen és d'un color o d'un aspecte diferent no el tenim que deixar part perquè tots som iguals i tenim que conviure junts, vulguis o no.
Algú més?
Jo crec que són conclusions prou fermes per tenir-les en compte.
Ara ja està a punt d'acabar-se el curs, ara estareu en un període de temps que no us veureu, us la trobareu, ai quines ganes, us la trobareu al setembre.
Jo sé que heu triat una cançó, ara la presentarem, però sé que també sou una classe de futboleros i futboleres realment important.
Parlàvem d'un contenciós, el Joaquim i l'Aitor, el Madrid, el Barça, tenim aquí un tema pendent, no?
Un periquito?
El Carles és periquito.
Molt bé, molt bé, Carles, un periquito, ja està bé, tanta hegemonia.
Digues, Joaquim.
I també és del Madrid.
No, no, no, no, no.
Tu no vulguis portar-ho al teu terreny, eh?
Jo no sóc del Madrid.
Un periquito, un del Madrid, un del Barça, en principi... Digues, Pau.
Jo sóc culer, tinc sant culer i mon pare també.
Oi, això és militància, sant culer, eh? Quina apassionamenta.
Ara, la pregunta del milió de dòlars.
El Nàstica Primera, quan jugui amb el Barça, què farem? Aquí animarem.
Barça!
Barça!
Barça!
Barça!
Barça!
Barça!
Barça!
Barça!
Barça!
Barça!
Barça!
Amb això, no estic d'adoptar.
A veure, a veure, ui, Júlia, a veure què dius que et poden esperar al carrer, eh?
Com el teu equip.
I quin és el teu equip?
Com el teu equip?
Com el teu equip, el Barça.
Barça!
Barça!
Ai, que estan dient el que estan dient.
Joaquim, amb un Nàstic Madrid, què fem?
Què?
A qui animem?
Ah, el Madrid.
El Madrid, mare meva.
Pau, el Barça, no?
Clar, si dius allò de la Sant Culey, tot això, què hem de fer?
Doncs, mig.
Bueno, ja sabeu que us haureu de posar en un raconet del camp, que no us vegin.
Pere, Pere i Carles, que també penso que teniu...
Pere, a qui animarem?
El Nàstic, que és la nostra ciutat i és l'equip que tenim més proper.
Bé, així, vinga.
Carles.
Jo, si amb un Nàstic espanyol, animaria els dos, però una mica més el Nàstic,
perquè és la nostra ciutat i, a més, el meu pare també ho és molt,
i anem a alguns partits al camp, però el Nàstic en principi.
Jo aconsello dos seients.
Mitja pare en un seient.
Nàstic, Nàstic, l'altre mitja en Barça, Barça, i mira, i així quedeu bé amb tothom.
Tema futbol, el tanquem amb alguna cosa més?
Estem ja, llestos de futbol?
Sí.
Què farem aquest cap de setmana?
Ho tenim clar, més o menys?
Sí.
Què farem, Carles?
Eh, bueno...
Anar al futbol?
Segurament, no?
El dissabte anar a veure el festival de la meva germana, que es disfressen,
i el diumenge anar a veure el Nàstic, que és un partit de futbol del Nàstic.
Molt bé.
Algú més?
Vol comentar alguna cosa del cap de setmana?
Vitor?
Que el dissabte aniré a la festa del meu cosí, i el diumenge...
El que toqui.
Sí.
Ja ho veurem.
Pau.
El dissabte anirem a veure com un partit del Vilaseca, de bàsquet, que quasi que ja pugen,
i un altre del futbol, que també hi estan pujant.
Veus, tot està més magnífic aquests dies.
Joaquim?
Jo m'enganxaré a la televisió i a la ràdio per saber els resultats del nou president del Madrid.
Tu has escrit una carta al Madrid a veure si necessiten alguna mascota,
algun representant a les comarques de Tarragona, alguna cosa, perquè jo et veig futur a la directiva, eh?
Et veig futur perquè Déu-n'hi-do s'ha de ser valent, eh?
En una taula plena de barcelonistes i nastiqueros, parlar d'aquesta manera del Madrid.
Paula.
Doncs que també està molt bé fer excursions per la muntanya.
Jo crec que sí, eh? Que ja sabem que el món és rodó com una pilota de futbol,
però hi ha altres alternatives, oi? Que sí, Paula, així m'agrada.
Júlia.
Anar a veure'm nàstic.
Una altra. Vinga, va, anem acomiadant-nos amb una cançoneta que heu triat.
Heu triat una cançó del darrer disc de l'Oreja de Van Gogh, no?
Sí.
Algú em pot dir alguna cosa d'aquest grup de l'Oreja de Van Gogh?
Sabeu alguna cosa del grup, Carles?
Bé, doncs que a la meva tieta li agradava molt i quan jo era petit sempre la posava i el tenia a les orelles, no sabia que perna.
I te saps totes les cançons ja, no?
I heu triat una cançó, digues, Pau?
Que a la meva mare, sempre pel cotxe, sempre va a l'Oreja de Van Gogh, Oreja de Van Gogh, Oreja de Van Gogh...
I tu dius, bé, si no pots amb ella, ho neix-te, directament.
Jo la tinc clavada al cervell.
Paula, doncs ara la clavarem una mica més.
És Paula.
Mon pare, que li agrada molt l'Oreja de Van Gogh, que des que va començar...
També, hi ha molts pares i moltes mares que els agrada l'Oreja de Van Gogh. Quina és?
La meva cosina, que sempre que veia jugar a casa seva, fica a l'Oreja de Van Gogh.
L'últim disc, també?
Sí.
Míriam.
Míriam, jo em vaig comprar el nou, amb el DVD, i el tema germana, i l'escolta cada dia, i a mi no me'l deixa.
Mira que bé. Ai, un dia farem un programa de conflictes amb germans.
Júlia.
A mi em sembla un grup molt bé.
T'agrada?
Sí.
Doncs em penso que heu triat la de la muñeca de trapó, i jo no sé, em penso que algú la vol dedicar, podria ser.
Míriam?
Per tots els nostres compàs i per tot el món, us dediquem a aquesta cançó.
Doncs moltíssimes gràcies per la dedicatòria, i moltíssimes gràcies per acompanyar-nos.
Ha estat un plaer, la vostra companyia, Itor, Pau, Paula, Inés, Judit, Carla, Joaquim, Pere, Júlia, Míriam,
i tots els companys i companyes del Col·legi La Salle.
Un aplaudiment per ells, us sembla? Vinga.
Adéu-siau, fins a sempre.
Dicen que ho faré, sento que estoy en una cárcel de amor.
Me olvidarás si no firmo ni declararás.
Me abrazaría el diablo sin dudar
por ver tu cara al escucharme hablar.
Eres todo lo que más quiero,
pero te pierdo en mis silencios.
Mis ojos son dos cruces negras
que no han hablado nunca aclaró.
Mi corazón llenó de pena.
que no han hablado nunca aclarar.
Y yo nunca le traté.
Cada silencio es una nube que va
detrás de mí, sin parar de llorar.
Quiero contarte lo que siento por ti que me escuché
hablar con la luna de mirar.
Me abrazaría el diablo sin dudar
Me abrazaría el diablo sin dudar
y me abrazaría el diablo sin dudar.
Me abrazaría el diablo sin dudar.
El diablo sin dudar y no話
con la luna de mirar.
Si no te понятно
pero no te pierdo en mis silencios.
Mis ojos son dos cruces negras
Que no he hablado nunca claro
Mi corazón llenó de pena
Y yo nunca he tratado
No tengo miedo al fuego eterno
Tampoco a sus cuentos amargos
Pero siento un salgo frío
Y mis inviernos sonriados
Y a tu regreso estaría lejos
Entre los versos y algún tango
Porque este corazón sincero
Muro es la única de trapo
El matí de Tarragona Radio