El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi van a cuba.
Ai, que guapo que ve avui l'avi. Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Oi, quin bonic el davantal que avui m'ha portat.
Vau posar un davantal d'aquests macos macos.
Mira aquests punyeteres.
Ai, estàvem parlant de què estàvem parlant, recordem-ho.
Dona, jo crec que parlàvem del romesco.
I tant.
A poca que tu em dius una cosa, dius l'altra, i hi ha un moment que ja no sé de què en parles,
o si estem a tirar de la sal, o hem de tirar...
Ahir portava jo el davantal i avui el porta a ell.
Avui, avi, que me l'he deixat a casa...
Bé, però per fer un bon romesco no cal davantal.
Són bones mans, no, avi?
Ahir vam comentar una miqueta que, clar, la titulació de guanyar,
doncs, amb aquesta convicció, no?, que és poder ser mestre romescaire,
que per algun restaurant, qualsevol dels del Serrallo, per exemple,
o qualsevol de Tarragona en general, que és tot un honor, no?
Home, això és una garantia.
Una garantia en el sentit del que passa que llavors consisteix que sigui un rat i faci com s'ha de fer,
perquè a vegades el negoci és el negoci.
La pèl és la pèl, diuen, no?
I abans de fer un temps aquí a Tarragona, quan al principi dels turistes que desconeixien
que el paladar no sabien ben bé com era l'espanyol i el català, el que sigui,
se'ls enredava de mala manera.
Sí, acostumava a passar.
Jo feia un romesco amb pebre vermell.
Però, avi, això també acostuma a passar ara o no?
A veure, no tant potser, però clar, la gent que no ho coneix ben bé...
No, el que passa ara, saps què passa, per exemple, que tot va canviant,
perquè molta gent porta pressa i agafen menjars preparats i menjars...
Clar, que llavors es troben amb un inconvenient.
Que, per exemple, dic, bueno, i ara fem una festa, saps què?
I a veure la primera miqueta l'entremès i anem a buscar uns quants pollastres,
anem a buscar això, anem a buscar allò...
I potser coincideix que aquella gent també han tirat massa sal o s'han deixat la sal
i llavors, clar, quedes, quedes...
Saps com ho dic?
Sí, sí, sí.
Per això, avui en dia, la gent que vol, que té una miqueta de paladar
o una miqueta com vulguis dir-li,
i ara s'assegura, diu, a veure, pregunta a veure quins llocs es pot menjar,
un tipus de menjar, si el fan o no el fan.
Jo me'n recordo que una vegada vaig anar a la Costa Brava
i tot era aquest llocs que vaig anar, de la Costa Brava,
tot es va inglès, malemant,
i després venia aquí, aquest que demanes.
Sí.
Entens?
I un llocs posava paella, dic, calla, dic...
Aquí almenys ho entenc, ho entenc.
Entro, dic, que feu també, feu paella?
Jo sí, sí, molt bona.
Dic, però escolta'm, no m'enganyis.
És paella tipus estranger o és paella del que mengem naltros?
Què significa això, paella tipus estranger i paella del que mengem naltros?
Perquè vols venir a fer una paella...
A veure, avui.
Paella se'n pot fer de moltes maneres.
Sí, així és lògic.
I també depèn del que hi posis i es realiïs, saps?
I en canvi, clar, si tu ja entens, saps quan està cuita, quan està cuita,
els ingredients que hi han posat, si són els adequats o no adequats.
Diu, no, no pateixi.
Vostè pateixi que vostè tira la paella com ha de ser.
Si és així...
Però, avui, ha tractat d'una cosa que jo crec que és molt important
i que podria donar per molts programes,
però per llarg, eh?
Per nosaltres també alguna vegada que hem anat a d'altres llocs
ben apropets d'aquí de Tarragona, ens hem sentit estranys.
Ens hem sentit com si no fóssim d'aquí, no?
Sí, sí, sí.
Perquè és allò que deia, a veure, que està molt bé que els donem la benvinguda a tothom.
Ei, jo darrere i seré la primera amb una bandera.
Però una sensació que els de casa ens tracten com...
Ah, ets de Tarragona? Ah, ets de Tarragona.
Depèn d'ho que ets tu.
Sí, una sensació molt rara.
És que passa una cosa que molts, per exemple,
al temps de la temporada lloguen molta gent
i molta gent que lloguen, doncs, fan el que els hi diuen.
Però, clar, fan el que els hi diuen,
no és el mateix fer el que et diuen a saber ja el que fas.
Canvia bastant.
Clar, segons a quin lloc tu vas de la costa i vas tu,
doncs ja et miren així una miqueta mal d'allòs,
no és com a dir malament, però dius, va,
ara aquell que fa una taula val dir més a aquells estrangers
que a aquells els hi arries i t'arrien, el que sigui aquí...
O que porten més diners, que moltes vegades depèn de com.
Ja t'ho dic, ja t'ho dic, sí, sí.
T'ho dic en sentit figurat, això.
I tu, clar, tu demanaràs el que has d'agafar.
Un entremès, un plat d'això, això.
L'altre dia mateix jo vaig veure un poest de la platja,
no dic on, ni com, ni quan,
que hi havia un tio allà que, escolta,
xupava els dits perquè es veu que, doncs,
va demanar els musclos.
Tenia un plat allà de musclos, oberts,
sense salsa ni res, i tios, menjava els musclos.
Després, una espècie de gambes,
d'aquestes que venen ja preparades,
el tio xuclava allí.
I després li van portar-li d'això de no sé què.
Després un altre plat de no sé quantos.
Jo pensava, ai Déu meu,
ara tu vens reguts però quedaràs bé.
M'entens com ho he dit?
En canvi, tu això ja no ho fas perquè penses...
No, primer penses,
quan em costarà?
Després penses, m'ho puc permetre?
I després dius, bona nit i fins una altra.
Normalment, si no tens un compromís,
t'ajuntes amb la dona i tu,
quan és un matrimoni, ara tens un compromís.
Però tu, la dona, vas al mercat,
vas a dir on t'assembla,
compres quatre musclos, quatre camarlans,
quatre d'això, quatre d'allò, el que sigui,
i te fots un dinar a gust,
amb els dits si convé,
perquè, clar, hi ha coses que menjen amb els dits.
És que s'ha de menjar amb els dits.
Hi ha coses que són per menjar amb els dits.
A veure, jo miro a mon fill,
a mi, a mon fill petit de dos anys,
i ell, a la forquilla i la cullera,
no les vol, ni per la sopa.
Bueno...
A veure, no entenem-ho.
Ell és un nen, no, no, però explica-ho.
Véssim, m'explico.
Jo, per exemple, que vagi a un puesto,
i hi ha una gamba d'aquelles gambes...
Jo dic a casa, jo dic a casa.
I aquelles gambes que tenen aquell cap ple de...
Encara allò, que no puguis, que no puguis suclar.
O vegis que amb un gabinet i forquilla
pelen la gamba,
quan encara té tota l'essència d'estar fregida.
O fet a la planxa...
Aquell crac.
Aquell crac.
Aquell crac, encara té aquella de l'oli,
l'all i el julivert.
Vull dir, hi ha una sèrie de coses d'aquestes
que, clar, s'han de menjar.
Nostre senyor ja ho va dir.
Els dits són per moltes coses.
I una és per fer l'assumpte molt prou a menjar.
Igual que el pollastre, avi.
Una puteta de pollastre,
que gairebé el 50 o 60% és os,
que agafes aquell os i a poc a poc...
Mira, ara que dius el pollastre,
me'n recordo jo,
d'una reunió que hi havia.
Sap que s'ha acabat amb el temps, avi,
i que gairebé no hem parlat del romesco.
Bueno, doncs aquest dia el pollastre,
vam portar pollastre,
i aquella gent una feinyada, tallant.
Dic, senyores, dic, perdoneu, eh,
però jo m'agrada saborejar-ho.
Escolta'm, aquella gent tan bellosa,
tu saps amb quina afició,
amb les mans que fava el pollastre?
I amb quina és gana, se menja.
Això et dic, hi ha coses que...
Ara sí, quan hi ha un protocol o el que sigui,
de coses que vols, s'han d'adaptar a la circumstància,
agafar el caminet, la forquilla,
el tovalló, tot el que sigui.
I si és per menjar romesco amb peix?
Sí, sí, sí.
Millor que millor,
si és per tornar altra vegada al camí.
Avi, no ens queda massa temps.
De cara a la setmana vinent,
podíem parlar d'altres coses,
podíem parlar del serrallo,
i hi ha una efemèride que arriba el dia 10,
que ja li comentaré el dimarts.
S'hi sembla?
Molt bé.
Avi, que tornem, no?, a la setmana vinent.
Ja saps que jo...
Què vols que et digui?
No, que tornarà.
Dic, sí, torno.
Dic, sí, que torna.
Ja saps que sempre tinc a la vostra disposició.
Molt bé.
Avi, gràcies.
Molt bé.
Us deixem amb una miqueta de música,
la música d'Ana Torroja i los amantes,
i després saludarem a l'Andrés i Andrés.
Fins ara.
Dic, sí, que torna a l'Andrés i els amants.
Tant elegante como los de antes,
que sempre llevan amantes.
Entre semana voy deportivo,
pero el domingo me pongo muy fino,
con mi chaquet de lino.
ibé buscando por los bastones,
bellas julietas para mis canciones,
y hacerles los amores.
y siempre estoy rompiendo mi amor,
cantando coplas bajo tu ventana.
Amor, sal ya que este trovador
se está saliendo de calor.
Soy educado, caballero,
bello corte si amable compañero,
un codiciado soltero.
Y como no tengo complejos,
me miro siempre en todos los espejos,
antes de echar los pejos.
Si alguna vez comete errores,
para que no llores pido mil perdones,
con un millón de flores.
y siempre estoy rompiendo mi amor,
cantando coplas bajo tu ventana.
Amor, sal ya que este trovador
se está saliendo de calor.
Yo soy uno de esos amantes.
Yo soy uno de esos amantes.
Y siempre estoy rompiendo mi amor,
cantando coplas bajo tu ventana.
Amor, sal ya que este trovador
se está saliendo de calor.
Yo soy uno de esos amantes.
Yo soy uno de esos amantes.
Yo soy uno de esos amantes.
Yo soy uno de esos amantes.
Yo soy uno de esos amantes.
Fins demà!