Parlem d'aquesta primera història d'Ester.
Arriba al Teatre Metropol de Tarragona
en una producció del Teatre Nacional de Catalunya
sota la direcció, escenografia i son d'Oriol Broggi,
que el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Oriol Broggi, bon dia.
Bon dia.
Moltes gràcies, primer que tot, per atendre la nostra trucada.
A vosaltres.
És una obra de gran pes, aquesta, la primera història d'Ester.
És una obra realment, des del punt de vista lingüístic,
una obra impressionant.
Com es trasllada tot això a un escenari
i se li dona forma d'obra de teatre
i que a més sigui atractiva per al públic actual,
que a vegades som una miqueta dropus?
Sí, sí.
A l'Espriu tenia com una, jo crec, una intenció de dir dropus
i una miqueta incultes tots respecte a la nostra llengua.
Aleshores, coneixem només una part.
L'altra part no la coneixem bé
perquè no fem servir les paraules aquelles,
perquè són específiques d'un segment de població,
d'un altre tros de territori
o perquè les llengües es van idiotitzant una mica, no?
I més que dropus és que estem en aquesta condició,
que no la sabem, la llengua.
I com es fa?
Doncs, no ho sé, cal venir a veure-la i comprovar-ho.
però es tracta de fer-ho a poc a poc.
Jo diria, a poc a poc i estudiant-ho, veient-ho i anar-ho posant
de forma que no sigui pesat, sinó que sigui atractiu.
Per tant, no seria tant com es fa que el resultat el veurem al teatre,
sinó una mica, Oriol Broggi, com es va sentir quan va tenir davant el text
i el projecte concret en detingir endavant aquest espectacle?
Sí, bé, em va fer por, realment.
Em va fer por i em vaig sentir petit davant del text i davant del projecte,
també davant del teatre i de la repercussió que té el teatre,
que quan jo vinc aquí amb l'Antígona fa uns dies,
el teatre, no el teatre que m'acull, sinó el teatre que em proposa,
és molt més petit i, per tant, és més relaxant, més relaxat.
Em va fer por i alhora em feia molta il·lusió,
perquè, clar, és una obra que per nosaltres, els que fem teatre,
és molt important i em va fer il·lusió.
I les dues coses juntes, de fet, és el que sempre tens una miqueta
quan fas teatre, sempre tens aquesta por i il·lusió alhora,
perquè finalment tens una il·lusió per fer una cosa
que hauràs de posar davant dels espectadors
i la gent t'haurà de jutjar, molt, i a més a més molt en primera persona.
Vull dir que et veurà allà, o fent teatre,
o veurà la teva obra, no?
I aleshores, això fa por.
La complexitat de l'obra és el motiu, entre altres,
m'imagino que ha fet que no s'hagin representat molt.
No sé quantes vegades s'haurà representat aquesta obra, poques, no?
Se n'han fet sis versions, però amb quatre directors, comptant-me a mi,
quatre directors professionals.
Després se n'han fet altres muntatges a més petita escala,
però quan diem les vegades sempre comptem les vegades així professionals.
Costa de definir-ho una mica, però...
i se n'han fet poques, per tant, sí, per la complexitat
i per l'interès que desperta l'obra,
perquè de poc em desperta un interès a gran públic,
és un interès a un públic més determinat, més especialitzat,
i a les circumstàncies a vegades fan que no sigui el moment de fer-ho.
No ho sé.
No sé bé per què.
A banda del gust per les paraules d'aquest gaudi
i realment admirar i respectar la llengua,
té una vessant crítica, té una vessant combativa, aquesta obra,
que en aquell moment Espriu la va pensar en una època molt concreta del franquisme,
però que ara hi ha determinades coses que perfectament les podríem assumir,
no?, a nivell més general.
Sí, bé, clar, està escrita i estrenada en un moment
en què totes les lectures anaven enfocades cap a un cantó,
i encara que no fos tampoc directament va escrita per això,
igualment se l'entén així, el franquisme i la postguerra, etc.
Després també està escrita en un moment en què es crea l'estat d'Israel
i que hi ha hagut holocaust i tal,
i que poques veus s'alcen per qüestionar, parlar, veure exactament com, no?
Si parles del tema d'Israel, de seguida et se't tracta d'antisemita, no?
Ara passa el mateix, no?
I aquí, en canvi, s'explica una història divertida,
perquè és com divertit, perquè és amb clau de faula,
que és bíblic, que és molt rica, que és molt intel·ligent,
que és molt estudiada, que és molt, per part de l'autor,
és molt intel·ligent, per tant, el coneix molt bé tot,
i alhora fa diferents similituds amb el poble català
i amb els castellans catalans i amb diferents moments de la història
de diferents altres pobles,
que li dona tota una espècie d'inconcreció i alhora de diversió.
I això fa que es pugui reflexionar i es pugui ser crítica, l'obra.
És interessant, és molt interessant.
Per tot el, havíem parlat dels antecedents que teníem
i per tot el que ens expliques, realment es mostra molt atractiva.
Des del punt de vista lingüístic,
aquells que els agrada molt col·leccionar en el bon sentit paraules,
clar, trobar-se amb aquest també de Déu de paraules,
que probablement moltes d'elles en siguin desconegudes,
jo tinc la sensació que en això de la llengua
a cada vegada perdem un llançol, no?
Que cada cop en utilitzem menys de paraules.
Sí, perquè t'acomodes i...
Primera, hi ha coses que desapareixen,
moltes coses que desapareixen,
i entren noves paraules.
Les noves paraules que sempre són angleses,
perquè fem servir d'anglicismes, tecnologies, etc.
Hi ha altres coses que desapareixen.
O sigui, una bota, el tipus de botes de vi,
només una petita gent ho fa servir.
A les cases de pagès no hi ha botes.
Per tant, hi ha tot el tema del vi, les botes, no sé què.
Hi ha tot de llengua...
Tot de les cases apareixen, no?
I per altra banda, també,
nosaltres som gent cada cop menys culta.
No?
Com que hi ha molta tele,
també ens quedem com uniformitzats.
I també la llengua que tenim de referència és l'anglès,
que és una llengua que també es molt...
Va, tendeix, per això triomfa tant,
sembla que perquè tendeix molt a ser més plana, no?
Total, que per ai per bé
ens va fent prima, la nostra llengua, sí.
I llavors sembla que sigui una llengua de prestatge
i que la podem, en aquest sentit,
no utilitària,
sinó aquesta llengua més culta,
més despriu,
sembla que la tinguem en una mena de prestatge
que és l'escenari d'un teatre.
Sí, sí, també és veritat
que també és una llengua unida oprimida
i en un poble que no té estat
i que, per tant, té uns problemes, no?
I llavors, el record, l'estar en el prestatge
és necessari que sigui per mantenir-nos-ho
i que l'obra, i que estigui en el teatre també.
De fet, el teatre ha de funcionar
com a mirall de la realitat
i com a lloc per reflexionar,
ha de funcionar com a lloc crític, etcètera,
per tant, ser un guardià de la llengua
també és un dels seus objectius.
I si la tenim allà,
també serveix perquè tant en tant
algú la rellegeixi
i es faci una llengua més feliç.
Llegint-la i entenent-la
i aprenent coses,
alguna gent, no tots,
els que la veuen,
però de sobte els fas una bona cosa
i són una mica més feliços que abans.
No hi ha dubte que provoca grans sensacions, no?
La força de les paraules, és veritat.
Perquè les paraules estan plenes de coses, eh?
Sí, jo quan vaig llegir-la per primera vegada
fa temps,
em va sonar molt rara
i em va apassionar bastant.
I ara que la vaig tornar a llegir
pensant que l'havia de fer,
no me la vaig poder acabar.
No me la podia acabar.
I dic, osti, això és un rotllo i tal.
I la gent, els col·laboradors,
deien, no, no, ni és que ni us la llegiu.
No cal, perquè no us desanimareu.
I alhora que em desanimava,
alhora entenia que allà dintre
hi havia alguna cosa molt grossa.
Alhora m'apassionava.
És a dir, que això signa que és molt difícil,
no és fàcil, no és senzilla,
però ja té alguna cosa molt fort,
molt pueril inclús,
molt directa, molt fort,
en el sentit de la directa,
que atrapa molt l'espectador.
Els actors i les actrius,
com s'han sentit fent aquesta primera història d'Esther?
Hauríem de parlar a ells,
però com que no hi són,
t'ho demanem a tu.
Sí, clar, jo crec que hauríem de parlar a ells,
però jo crec que bé.
A veure, aquí hi ha dos grups,
hi ha un grup de més veteranos,
que són l'Anguera, el Ramona,
que són gent que aquesta obra l'han vista
i la tenen absolutament coneguda
i són papers que els fa il·lusió fer, no?
Hòstia, jo fer d'altíssim un dia a la meva vida el vull fer.
I aquí hi ha un altre grup de gent més jove
que jo vaig pensar, o sigui, si anem al Nacional,
necessitem, amb aquestes trobes tan difícils,
necessitem gent jove que tingui un interès total
i que tingui molta, molta il·lusió
per posar-li aquí una cosa de joc,
de diversió, que ens ho passem bé i tal.
Hi ha una barreja de gent bona.
És un grup ampli i molt bo.
Són gent col·laboradors meus de tota la vida,
la majoria, i per tant també bo
en el sentit que d'unit, eh?
i gent que es coneix, s'han sentit bé,
han tingut dificultats per aprendre d'aquest text
i per dir-lo bé,
per entendre cada una de les paraules
i per entendre la complexitat lingüística,
però s'han sentit bé i estan contents de fer-la.
Cal dir que hi ha gent també de diferents racons de Catalunya.
Hi ha gent de les illes, hi ha gent del País Valencià,
hi ha gent de Tarragona, sincerament, he de dir que no n'hi ha cap.
Intencionadament no l'heu de Tarragona,
en general que hi hagi gent de...
De Tarragona no n'hem volgut.
No, però no ho has dit, de Tarragona, no ho heu de dir.
De veure'ls.
Però ho has provocat, això, o...?
No, no, perquè heu de Tarragona i de Lleida,
i on volia, i no en tenia ningú, i...
Perdona, sí, l'Oriol Guinard, no,
l'Oriol Guinard és de Vallès.
No, ho deia en el sentit que hi hagués diferents maneres
de dir el català.
Sí, perquè...
Era per això, no?
Sí, diferents parles de la nostra llengua, no?
O diferents...
Sí, eh...
A la cosa dels peïsos catalans,
a l'Espriu li agradava.
La cosa pancatalana,
de dir, tot el territori on es parla la llengua,
on la nostra cultura,
fora polítiques, només això.
I polítiques també, eh?
Jo també hi crec molt.
I, a més a més, és bonic
escoltar diferents formes de dir
una mateixa paraula.
I on hi ha gent d'Igualada,
gent de Vic,
gent de Girona,
gent de València,
del Coi,
gent de Mallorca,
gent de Mataró,
gent de Granollers,
gent de Barcelona,
de Barcelona d'un parell,
i ara em falten,
em falta gent de Lleida
i de les comarques de Ponent
i vostres.
Perquè no en tenien cap a mà,
vull dir que, ostres,
que tampoc no...
saps que vull dir que tampoc es tractava
d'inventar-m'ho.
Bueno, és de fer allò on viva la gente,
no?
Allò on de cada lloc.
No hi ha molta gent d'aquí,
però que no m'anàvem bé,
vull dir que, ostres,
també tenia ganes de treballar amb una gent,
no?
Però és veritat que això no és el més important,
però sí que ajuda,
és un element de riquesa més
que ajuda a entendre la riquesa que té el text.
Hi ha música, no?,
a l'espectacle?
La música en directe.
En directe.
Hi ha un pianista,
que és el Xavi Lloses,
i una noia que toca el col·laborador i el violí,
i altres instruments,
que també és de València.
El Xavi Lloses és de Blanes,
i hi ha música en directe amb un piano.
Un piano.
I el piano...
Hi ha qui diu que molesta,
perquè, esclar, el piano sona, no?
I diu que molesta,
i és veritat que a vegades és difícil,
però és una obra,
com que és tan important el llenguatge,
per tant, és una obra musical.
És una obra que la partitura és molt important.
Aleshores té alguna cosa molt musical,
a part que tenia una música original
i tenia una musicalitat.
I això ho hem recollit d'aquesta manera,
i jo crec que està molt bé,
perquè dona una transcendència.
A part que tenen el piano,
l'element piano,
és un element així com molt melancòlic,
que és molt passional,
és molt romàntic.
I a mi l'espriu,
trobo que té aquesta vessant,
i el món del concert del piano,
un concert de piano,
em recorda l'espriu.
La música original són cançons populars catalanes?
No.
O és una partitura específica per...?
No, la música original és un popurri
que va des de cançons catalanes,
si surt el Rossinyol,
surt els Segadors, per exemple,
però també surt un moment de Carlos de Fuego,
i surt una cançó manllevada del Paco Ibáñez,
després una cançó del Pau Riba,
després hi ha un parell de moments
que són músiques del Xavi i del músic,
uns arranjaments,
i hi ha un parell d'oparetes a dintre de l'obra,
que són músiques d'ell,
originals d'ell.
és un popurri de coses per tots cantons.
Totes passades pels sabats d'un músic,
que són formides.
I això ja sabem que sempre té el punt del creatiu.
No volem desvetllar moltes coses més,
però sempre ens preguntem per aquest teatre
tan bonic que tenim,
però petitó aquí a la ciutat de Tarragona.
La posada en escena concebuda originalment
l'esdevaria per fer-la aquí a Tarragona,
o podràs tirar-la endavant com el dia de l'estrengua?
Aquí a Tarragona, sincerament,
aquest espectacle queda una miqueta estratet.
Ja, és això que hi ha.
Una miqueta penjant-penjant, una miqueta,
però no hi havia altra solució,
perquè l'espectacle a Barcelona era d'una manera
i de gira és d'una altra,
com ha passat també amb l'Antígona.
Però és una altra ja assajada per això.
És a dir, s'ha canviat.
Hi havia un plan B, com si diguéssim, no?
És un plan B, ja el sabíem des del principi.
que no valia gaire, eh?
L'únic és que la percepció, sí, clar.
Però, clar, si tu tens un teatre,
tota la qual se vol que vagi en el Metropol
tindrà una percepció diferent.
Si fos de formigó també seria diferent
i, per tant, això és inevitable.
I això depèn del teatre més que no pas de la companyia.
Ara és veritat que la nostra obra,
aquí queda un pèl just,
o sigui, una miqueta més
i no hi haguéssim pogut venir a fer-la aquí en el Metropol.
I penso que això per l'espectacle
no és molt bo, perquè queda una mica ofegadet.
Però, per altra banda,
crec que val la pena aquests esforços,
tant per l'espectador, de veure-ho,
com per la companyia d'anar-hi,
perquè, finalment, l'important és el moment
en què l'actor està allà dient el text, no?
I, aleshores, és igual si respira més per l'esquerra.
Sí, un cop s'ha superat aquest primer minut,
aquesta primera mirada,
si no ens deixem portar-hi més amb aquestes paraules
i aquest text també hem dit.
I, aviam, el que no havíem
era de renunciar a l'espectacle
per una qüestió de mides, eh?
Això, i el teatre.
Per tant, hi ha un públic molt fidel aquí a Tarragona,
ja ho saps, Oriol,
moltíssima gent que l'he agrada el teatre
i no renunciaré a veure aquest aspecte.
A més a més, el teatre és prou interessant a l'espai,
com per no...
que no hi pugui anar qualsevol cosa.
Molt bé, doncs, Oriol Broggi,
moltíssimes gràcies per tirar endavant aquest projecte
al començament, doncs, i semblava
molt difícil que ho ha estat, segur,
però segur que el resultat ens encantarà.
Molt bé.
I gràcies per atendre la nostra trucada, esclar.
Home, i ara vosaltres, tu.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu.
Adéu, bon dia.