Mari Àngels, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies primer que tot per atendre la nostra trucada al títol i esprometador,
sobretot la part final que diu, jo l'he guanyat.
És una experiència absolutament personal.
Jo l'he guanyat, tu també pots.
Per això que és una experiència personal en principi, no?
Sí, molt personal.
Jo explico el meu camí i convido a totes les persones que en comencin aquest camí.
Però, sens dubte, no és el camí de tothom.
Quantes vegades, sobretot fa un quant temps,
quan una dona presentava determinats símptomes que no se sabia ben bé què era,
això és cosa de l'edat, és la síndrome del niu buit, no?
Perquè normalment es donava aquella edat que marxen els fills del cas, la menopausa...
Sí, totes les excuses.
Les dones ens posem tontetes quan arriba aquesta edat,
perquè realment es navegava molt.
En el teu cas, tu has sigut una dona amb una vida professional.
Sí.
Si no m'equivoco, ets arquitecte?
Soc arquitecta i he hagut 30 anys com a arquitecta.
Per tant, que a la teva vida no tenies temps per mirar-te i avorrir-te, ni res d'això, eh?
No, ni síndrome del niu buit, perquè també va anar els fills.
Ja vaig continuar amb molta feina, vull dir que no va ser aquesta la problemàtica.
Aleshores arriba un dia que tu notes que el teu cos comença a llançar-te uns missatges que no t'agraden gaire.
Això mateix, i un dolor espantós, i fatiga, i insomni, i atacs d'angoixa, vull dir, un programa molt extens de símptomes, eh?
D'un dia per l'altre, Maria Àngels?
No, a poc a poc.
El que passa és que jo no vaig escoltar el meu cos.
Vaig pensar que, bueno, que això eren coses que passaven, els metges no hi donaven valor,
i, bueno, anava prenent medicació per cada símptoma que anava apareixent.
Analgèsics, antiinflamatoris...
Sí, somnífers, tranquil·litzants, o sigui, per exemple, amb mal de panxa, pastilles per als espasmes,
restrengiment, pastilles per al restrengiment, o sigui, tot hi havia pastilles per tot, no hi havia cap problema,
i jo anava tirant igual.
A més, no podries mostrar feblesa, perquè no donar la raó a aquells que diuen que les dones no poden amb tot, no?
I que som tan estupendes i que arribem a tot arreu i ho fem tot perfecte.
Les dones perfectes, les dones perfectes, sí.
Per tant, tu, aguantant el teu dolor, intentant enviure la teva vida fins que arribi un moment que ja no pots més.
Això mateix, que la malaltia és la que em doblega, és la que no em deixa ja continuar amb la meva activitat, no?
O sigui, vaig ser tan dura que no vaig entendre el missatge del meu cos, no?
Vas al metge?
I vaig anar al metge, a molts metges, i, bueno, el primer metge que em va visitar i li vaig explicar tots els símptomes
em va dir que tenia fibromiàlgia. Jo aquesta paraula no l'havia sentida mai.
El primer ja t'ho va diagnosticar?
Sí.
Vas tenir una gran sort, doncs, no?
Vaig tenir molta sort, perquè, bueno, el primer, després d'estar amb els símptomes, com t'he explicat, no?
Sí.
Però vaig parlar amb un cosí del meu marit, que era metge, i em va dir,
tot això que m'estàs explicant em sona fibromiàlgia, i dic, és això.
Diu, no ho sé, vés a visitar un reumatòleg que coneixo i ell et dirà,
és el què, a l'Hospital de Sant Pau.
I sí, sí, la primera visita, em va explorar, em va apretar tots aquells punts que fan tant de mal,
i em va dir, tens fibromiàlgia.
I jo, com que no sabia el que era, me'n vaig anar a l'Hospital Clínic de Barcelona
a enterar-me, perquè feien una conferència per explicar-ho, no?
I vaig pensar que jo no ho tenia, jo, que no, que jo no estava tan malament com totes aquelles persones.
I vaig continuar un any i mig més treballant, o sigui, més dura que una pedra, eh, jo.
Me l'he guanyat, aquesta malaltia.
Home, no ho sé, eh, no sé si és que a vegades l'entorn empeny una miqueta, no?,
a mantenir-se tan forta i tan estar a punt sempre per sempre.
Això, a l'alçada de les circumstàncies sempre.
Efectivament.
A partir d'aquí, doncs, la vida se't complica molt, no?,
perquè ni funciones com has de funcionar, es barregen moltes coses.
Jo m'imagino que entra a un estat emocional difícil, dur.
Més que res, les emocions.
Hi ha un contingut d'emocions que, bueno, és un dipòsit enorme, no?,
i totes estan allà, ficades, i no saben com sortir.
Aquest és el problema més greu, no?
Llavors, comences a explotar per tot, no?,
a sentir rancúnia per tot,
a pensar que el món s'ha portat molt malament amb tu, no?,
i llavors ets tu, que t'has equivocat de vida,
però penses que és el món que t'està tractant malament, no?
O sigui, és una equivocació de vida molt, molt clara, eh, la fibromialgia.
Hi ha un altre aspecte, la vessant psicològica,
el teu entorn d'amistats, entorn familiar,
que també pateixen, lògicament, de veure aquest deteriorament que hi ha,
i després, vaja, jo la sensació que tingui pel que conec
que socialment ara comença a saber-ne una mica,
però socialment sempre ha estat una malaltia
una mica tan menys tinguda, no?,
com diem, són manies de menopàusica, eh?
Sí, molt, molt incompresa.
Per això t'ho dic.
Té cap mena de valor.
A mi, el meu germà, aquí, el metge, em va dir
és un calaix de sastre, Maria Àngels,
quan no saben què dir-te et diuen que estic bromiàlgia,
però tu no creguis que tinc fibromialgia,
no t'ho creguis, perquè pensava, bueno, jo no m'ho crec,
però què faig amb tot això que tinc,
amb aquest paquet de dolor, amb aquest paquet de tants símptomes,
amb aquesta vida tan horrorosa que estic passant, no?
O sigui, que, clar, és molt fàcil dir això,
és un calaix de sastre, però i com s'arregla aquest calaix, no?
Qui l'endreça, aquest calaix?
És que respostes tampoc no te'n saben durar, no?
Les respostes jo m'imagino que l'has anat trobant tu mateixa.
Sí, sí, sí, em vaig posar a treballar,
a esforçar-me per sortir-me'n i a indagar, no?
O sigui, quan vaig veure que la medicina,
amb tota la medicació, jo cada vegada estava pitjor,
doncs vaig arribar a la conclusió que hi hauria algun altre camí.
Aquest altre camí me la va donar la medicina,
que em diu una alternativa,
jo li dic holística perquè m'agrada més, no?
Parlem de flors de vaca, acupuntures,
teràpies d'aquest estil?
Sí, saps què passa?
Que aquestes teràpies van indicades,
molt indicades a les emocions,
a el que no es veu.
Llavors, clar, no és la pastilla típica que et cura un mal de panxa,
és la pastilla que et sana emocionalment, no?
Que t'ajuda a treure tot el contingut aquest,
tot aquest paquet que no sap com sortir-se'n, no?
Jo no sé si, Maria Àngels,
m'estic entrant en un jardí que sortirem al Parada,
però així com parlem d'anorexia i bulímia
com una malaltia psicològica...
Sí, és que per mi totes les malalties
em comencen amb la forma de pensar.
La fibromialgia també entraria en aquesta línia?
Sí, la fibromialgia per mi
és una equivocació de manera de pensar.
Ens equivoquem perquè encara no tenim llibres d'instruccions,
ens equivoquem pensant que la vida és d'una manera
i resulta que la vida és d'una altra, no?
De fet, no hem sigut ben bé nosaltres,
sinó que ja amb l'educació ens han enganyat una mica, no?
El virus de la fibromialgia és la infelicitat?
Jo crec que sí.
Més que la infelicitat,
el no ser conseqüent amb tu mateix,
el no respectar-te a tu mateix,
el no estimar-te a tu mateix.
Estar sempre pendent de l'entorn, no?
O sigui, de fet, també és un problema psicològic
en el sentit que no et valores tu mateixa
si no esperes la valoració dels altres,
no et consideres a tu,
esperes sempre l'aprovació de fora.
O sigui, és una mica, jo crec,
un problema d'autoestima també, saps?
O sigui, que si t'estimessis molt,
això ja no hauria passat, no?
Però tothom no ho somatitza d'aquesta manera,
perquè aquests sentiments que expresses de frustració,
de davant de l'entorn i tot plegat,
segur que el tenen moltes persones,
però que després no ho somatitzen.
Ah, el mateix.
Saps per què no ho somatitzen?
Perquè no tenen els dos efectes psicològics
que la persona amb fibromialgia acostuma a tenir,
que és aquest orgull perfeccionista
que fa que et molesti molt
que et diguin que fas les coses malament.
Llavors t'esforces moltíssim per fer-les bé, no?
Puges molt al llistó.
I després l'altre defecte és la ira continguda.
Com que vols estar bé amb tothom,
no expresses la ira, te la quedes per tu.
Llavors aquesta ira continguda
queda dintre teu en forma d'una energia perversa, no?
D'alguna cosa que no pot fluir.
Llavors el més important i més recomanable
és prestar-se, pensar, sentir i actuar
en línia, verticalitzant, saps?
Sent conseqüent amb el que penses i el que sents.
Però clar, què fem les persones amb fibromialgia?
Com que volem estar molt bé amb l'entorn,
volem que ens estimin molt, volem el recolzar,
el que fem és al revés, no?
Pensem, sentim i no fem mai res del que havíem decidit.
No es vol dir que no hi ha res per no crear,
per no trencar un presumpte equilibri que tenim a la nostra vida, no?
Sí, això mateix.
I per no trencar aquest equilibri així,
és una mica abstracte,
trenquem el concret, no?, que és el nostre.
Arriba un moment, Mari Àngels, doncs, que dius,
bé, he arribat al meu límit de dolor,
he arribat al meu límit d'angoixa,
alguna cosa he de fer.
I com arribes allò a veure de dir,
per qui tiraré perquè crec que és aquest el camí?
Mira, jo vaig trencar patrons, no?
Perquè, clar, el Cési ja de metge, germà de metge,
a casa meva semblava que la medicina ho havia d'arreglar tot, no?
I vaig dir, bueno, doncs, jo ho sento molt,
però ara, com que per aquí aquest camí se m'ha tancat la porta,
vaig obrir-ne un altre, no?
I és una mica com aquell llibre, no?,
qui s'ha menjat el meu formatge.
Sí.
Però estàs d'espavilar quan tens un problema.
La cosa no pots fer és dir,
ah, m'han dit que és crònic,
i, doncs, bueno, i que no mai més tornés a ser la quera, i tal.
Ah, no, no.
Sé que el valenciï amb la meva manteta i a mirar la tele.
Ah, això, a mirar la tele.
I això amb mi, una persona tan activa,
i amb tant, bueno, la il·lusió per viure.
Vull dir, jo sempre sigo molt vital,
no em vinguis amb la manteta.
Home, una setmana et diré que ve.
D'anar a una grip la desitja qualsevol, eh, malgrat tot.
Sí, una grip d'entant en tant ens agrada a tot.
Sí, sí, sí.
Bueno, si no és molt dolenta.
Exacte.
Però, escolta, més d'una setmana no, eh.
Llavors vaig pensar, la vida, Maria Àngels,
està ben perduda, eh, però ben perduda.
Sí, però una cosa sorpantosa.
I vaig pensar, si no busques tu el camí,
no hi ha res a fer.
I va ser el que em va empènyer
a agafar unes coses que jo sempre,
anar per un camí, que jo sempre he dit,
aquest camí no em serveix a mi.
Havia parlat malament de la macrobiòtica.
Havia parlat malament de l'acupuntura.
O sigui, de tot el que veia que la gent feia coses rares,
deia, jo això ho trobo estranyíssim.
No veig per què serveix,
amb el bé que va la medicina, no?
Doncs tot això que vaig dir, jo mai ho faré,
a tot això vaig anar a parar.
Sí, va ser un trencament d'estructures
i de rigideses i de manera de pensar,
perquè jo crec que la nostra cultura,
la nostra societat, la nostra família,
les nostres famílies no estan obertes als canvis, eh.
Jo m'inculeixo a mi mateixa.
Jo t'ho volia preguntar,
aquest trencament com afecta el teu entorn més directe?
Uf, bueno, doncs mira.
De cop i volta deixem de fer l'escudella
i posem un plat macrobiòtic.
Faig una caricatura, eh,
que el sentit de l'humor sempre està d'estar present.
Sí, sí, sí, això vaig fer un Nadal.
Vaig deixar de fer l'escudella
i vaig posar una sopa macrobiòtica.
I la mama no té fibromialgia.
La mama està malament, està fatal, no?
Aquesta noia ja no és bocera.
Amb la mare que teníem perfecta.
Fixa't, tu feia tot tan bé, tan maca ella.
Amb el marit que deia,
oi, aquesta dona que treballa, que em cuina, que m'ho fa tot.
Fixa't, fantàstica.
I ara se m'ha tornat boja.
Ara què en farem d'aquesta dona?
Doncs així es va bobre gent, no?
Es van trobar amb un bon susto.
Van haver d'adaptar-se també a la nova situació.
Sí, i els vaig dir,
mireu, jo cuinaré un sol menú.
El que no faré és cuinar per dos, no?
A veure si us sembla bé mengeu
i si no us espavileu que tots són molt grans.
I el fet que els digués que s'havien d'espavilar
van trobar que la mama carboiòtica era meravellosa.
Però, Mari Àngels, això que estàs dient
i que sembla tan banal
és el que simbolitza
el que és el trencament
de tot un seguit d'hàbits
i d'estructura familiar fixa durant dècades.
Clar, clar.
Jo quasi hi portava com a 30 anys.
Bé, ara, precisament ahir va fer 35 anys
que em vaig casar.
Felicitats, eh?
Doncs mira, d'això fa 5 anys
que vaig fer aquest trencament
amb tot plegat, no?
La teva família està més contenta
perquè tu també estàs més contenta.
Sí, la meva família està molt contenta ara.
Tothom està satisfet
i em veuen bé
i accepten els canvis que he fet
i, bueno, em s'han adaptat, no?
Continues treballant d'arquitecte?
No.
Una de les coses que vaig pensar
és que jo ja havia donat de mi
tota la meva creativitat com a arquitecta
en 30 anys
i que ara el que em feia molta il·lusió
és ajudar a les persones amb fibromiàlgia
perquè no els hi passés el que a mi em va passar.
O sigui, que vaig tenir que fer, no sé,
uns esforços espantosos
per anar indagant,
per anar provant.
O sigui, vaig fer de conillet d'Índia
el que es podia fer per curar la fibromiàlgia.
I ara jo sé que el que m'ha anat bé
i el que no m'ha anat bé.
I aconsello, només aconsello, eh?
perquè, clar, és evident que jo no soc
una professional de la medicina.
Jo l'únic que puc fer és explicar la meva experiència.
I veig que a darrere meu i davant meu
hi ha hagut persones que també s'han curat.
O sigui, que això m'anima molt.
Jo ja sé que és difícil recordar-ho,
però en quin moment ets conscient
o tens la sensació
que ja no tens tants dolors.
És a dir, que el dolor de mica en mica
es va par i vagant.
Que si avui m'ha deixat de fer mal l'esquena,
Déu-n'hi-do, han passat tres dies
i ja no em fa mal les articulacions.
És una meravella, eh?
Però això com es dona?
Es dona d'una manera també progressiva, paulatina.
I com et despertes cada dia?
Perquè viure amb el dolor crònic
és de les pitjors coses que li pot passar a una persona.
És terrible.
Cinc anys així vaig estar.
O sigui, que me'n vaig donar ben bé compte
quan anava millorant.
Jo ja havia fet tot el procés
de canviar d'actitud a la vida,
de fer molts canvis psicològics i tal.
O sigui, d'alineació,
que em van ensenyar en l'escola de coneixement.
Bé, em va anar molt bé això, va ser la clau.
Però, evidentment,
el canvi més fort va ser
quan vaig integrar el canvi d'alimentació.
Al cap de 15 dies,
aquell colon irritable
que als 30 anys em van diagnosticar
es va curar de cop i volta.
En dues setmanes només
de ser microbiòtic.
això sembla un miracle, no?
I, bueno, a poc a poc
el dolor va anar baixant
i a poc a poc
vaig anar dormint
i a poc a poc
l'angoixa va desaparèixer.
I jo, bueno,
jo sempre estava tan excitada,
tan contenta
i anava explicant a tothom
les meravelles del canvi d'alimentació.
Per tant, entenem
que et trobes molt bé ara.
Molt bé, molt bé.
Molta energia
i moltes ganes de fer
i molta il·lusió.
Jo crec que ara
la meva vida
és molt millor
que la d'abans
de tenir la fibromialgia.
Clar, i suposo
que no fa res.
Tu encara no tens 60 anys.
Vaig fer 60 anys
i faré 60 anys
al novembre.
Faràs 60.
Jo crec que bé.
Per això t'ho dic
que ets una persona jove.
Per tant, estem parlant
que has fet un canvi radical
a la teva vida,
has eliminat el dolor
i has recuperat
una sèrie de valors
relacionats amb la teva autoestima
que probablement
no tenies en la teva joventut.
No, no els tenia.
No vaig ser sempre
una persona bastant insegura.
Em donant una sensació
de molta seguretat, eh?
Però en el fons
jo ara és insegura.
Sí, però les pantalles
ja sabem que són això, pantalles, no?
Pantalles i res més.
El llibre el presentes aquest vespre.
És un llibre adreçat a tothom,
però sobretot a aquelles persones
no només que tinguin diagnosticada
la fibromialgia,
sinó que tenen aquella cosa
de, ah, no sé què tinc,
em fa mal això,
no tingués-me per res, no?
Estan còmodes en la seva vida, no?
Que tenen problemes,
alguns símptomes.
El cos sempre avisa
amb petites coses, no?
I som nosaltres
que ens fem els sorts.
Llavors, jo suposo
que si la persona està atenta
quan vegi que té insomni
ja dirà, bueno,
algú no funciona, eh?
Perquè ja vaig començar
als 38 anys amb insomni.
El color irritable als 30.
El dolor als 11 anys.
I penses, bueno,
t'han avisat molt
i tu no has fet ni gas, no?
Tu suda, tu, eh?
Tu suda, ja t'ho deien, eh?
Però a mi em deia
que era una nena pupes
i que...
Clar.
I que...
Que això era del creixement, no?
És el creixement.
Clar, és el creixement que fa mal.
I llavors
té les menstruacions doloroses.
Prens-te una pastilla, nena,
que això t'anirà bé.
I tot,
amaguem
tots els símptomes
amb parxes,
amb pagats, no?
I ja està, ja està.
El cos no té raó.
Ets tu que has de tenir raó.
I clar,
això és una equivocació
de vida terrible, no?
Val a dir
que superar la fibromialgia
com altres afeccions
d'aquest tipus
requereixen
d'una gran disciplina,
una gran força de voluntat,
que no és fàcil,
que el llibre
no és un manual,
segurament, no,
Maria Àngels?
No, no és cap manual.
No, no és cap manual.
D'obrir una miqueta la ment...
Sí, a una nova vida, eh?
A una vida
que has de dirigir tu
per primera vegada,
que sempre t'havien dirigit
i, bueno,
jo era una falsa
sumisa i obedient, no?
Em vaig adonar que
de sumisa i obedient
no entenia res
i ara sóc jo.
Ara és la Maria Àngels,
de debò, no?
Has trobat el teu paper
i, escolta,
generosa perquè ho vols
compartir amb tothom.
Aquest vespre
presentes el llibre
a la Capona,
si no m'equivoco,
i ves un acte ober a tothom,
qui vulgui que hi vagi
i jo m'imagino,
Maria Àngels,
que moltes persones
que vinguin
no es conformaran
amb la presentació
sinó que segur
que volen preguntar-te
i parlar amb tu.
Sempre, sempre.
Segur que tens
ja aquesta experiència.
Una última pregunta.
Comentaves que vens
de família de metges.
Sí.
El teu pare era metge,
també.
Sí, sí.
El pare, el germà,
han llegit el llibre?
Sí, i l'oncle.
I què diuen?
Bueno, estan contentíssims.
El meu pare va morir,
o sigui que ell em va veure
amb el màxim patiment
de la fibromiàlgia.
Déu-n'hi-do.
Ell estava estirat malalt
i jo també estirat al sucurs
perquè no podia estar
d'altra manera, no?
I bé, va ser terrible,
però ara el meu germà
està encantat de la vida.
Molt bé.
Maria Àngels,
mestre, diríem,
exfibromiàlgica.
No sé si està ben dit.
Bueno, sona una mica rar, no?
Sona raro, però...
Però si a cap és la veritat, no?
És com quan es diu
exfumador
o ex...
Moltes altres coses més.
Hi haurien moltes ex, eh?
Hi ha moltes ex.
Que no deixa de ser
una renúncia allò que no t'agrada
i vols emprendre
un altre camí.
Moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada
i...
Moltes gràcies a vosaltres
per donar-me aquesta oportunitat.
I ara ha estat un plaer
i enhorabona, de veritat, eh?
Moltes gràcies.
Sincerament.
Adéu, Maria Àngels.
Adéu, adéu.
Que vagi bé.
Moltes gràcies a vosaltres.