És la una del migdia, en 10 minuts ja saludem Joaquina Porro.
Molt bon dia, Joaquina, benvinguda.
Molt bon dia a tothom.
De l'any passat aquest han millorat molt les coses,
quan parlàvem de l'associació provincial APIDA,
aquesta entitat que aglutina a les famílies de nens i nenes
que tenen el trastorn per dèficit d'atenció.
Ha millorat molt, no?
Moltíssim.
Nosaltres estem dintre de l'associació supercontents, molt,
perquè ens adonem que ha arribat molt la informació,
gairebé allà on volíem que arribessin, que són totes les escoles,
i això ens dona el resultat que ho saben
perquè s'apunten a totes les coses que fem.
I això ja sabem que hi som, que tenim aquest problema,
que estan al tanto, que volen ajudar els nostres fills,
i això ens ha arribat d'una manera molt important, aquest coneixement.
La jornada que fa l'entitat aquest dissabte
pràcticament té les places accelerides,
però aquestes convocatòries serveixen, entre d'altres coses,
per acostar-nos a aquesta problemàtica
que afecta a vegades a famílies
que per la complexitat de la mateixa
costa identificar-la.
I potser no saben que tenen aquest problema,
o sí que ho saben,
però no saben quin camí han d'aprendre.
Et sembla, Joaquina, que expliquem
què és aquest síndrome?
Perquè a vegades el dèficit d'atenció,
la hiperactivitat, com es coneix més col·loquialment,
col·loquialment, a banda que té una gran incomprensió social,
hi ha una gran dificultat per entendre-ho i per saber-ne.
Sí, el diagnòstic és molt difícil.
En què consisteix?
O què és?
El que seria el diagnòstic.
Per exemple, comencem pel diagnòstic.
Són unes proves no complicades,
però sí moltes proves.
Totes elles aniran cap a diagnosticar un nen
amb aquest trastorn, tot i que potser al camí
se trobaran altres coses,
i no serà un TDA, seran altres trastorns.
Però jo ho explicaré en castellà
perquè sóc molt més fluida parlant.
El primer és TDA,
que és a dir, trastorn per déficit d'atenció
amb hiperactivitat.
Quan jo vull parlar de la paraula
el nen, em vull referir al nen i a la nina,
però alguna cosa genèrica,
per explicar-li amb els sexos diré nen.
Afecta més a uns que a d'altres, en principi,
o...?
Sí, no és que afecti més,
és que estan diagnosticats més nens que nenes.
Més nens que nenes.
Perquè la nena té...
Bé, doncs és una mica més fina
amb la seva...
A l'hora de criticar-se,
a l'hora de veure amb ella mateixa,
i se n'adona que està tenint problemes.
I el que fa és que els interioritza
i acaba una mica deprimida,
o gairebé deprimida.
Adquireix consciència abans de la seva situació.
Sí, molt més que els nens.
Per tant, a vegades hi ha cinc nens
i una nena diagnosticada.
I això, aquestes nenes de grans
tindran problemes de depressió, d'ansietat,
perquè no estan diagnosticades.
Però és una cosa que,
com que la nena té aquest caràcter,
doncs no sé si serà gaire fàcil
desvirir-ne.
El que primer trobaran és una nena
amb una mica introversió,
molt arreconada,
que comença a tenir molta consciència
que les coses no li van bé,
la mare potser la portarà al metge,
la trobarà una mica de pressió.
Vull dir, serà més difícil que el nen,
perquè el nen comporta molt de moviment.
Es manifesta d'una altra manera.
Sí, quan hi ha hiperactivitat,
hi ha molt de moviment.
Quan hi ha dèficit d'atenció, no.
Surt molt més tard.
Per mi, tenir dèficit d'atenció sol
és bastant complicadet,
perquè quan s'arriba al diagnòstic
ja és bastant tard.
Potser ja és a l'ESO o a mitjans de l'ESO.
Déu-n'hi-do, eh, el temps que s'ha perdut.
Sí, perquè aquest nen,
com que ha tingut un comportament bé,
a la classe no ha molestat gaire,
ha estat quietet.
No crida l'atenció.
No crida l'atenció.
És un nen que, bueno,
va trient els exàmens,
però cada vegada menys,
cada vegada menys,
fins que arriba a l'ESO
i ja és un fracàs gairebé absorbent.
absolut, no?
De fet, aquests nens,
com hem parlat abans,
aquests nens
sempre tenen com a frase feta allà,
no?
Hi ha un fracàs escolar.
Vull dir, ho tenen clar.
No diuen que se quedaran sense pares, no.
Fracassaran escolarment.
Perquè cada vegada la seva manera d'entendre
anirà bé,
però la seva memòria cada vegada anirà...
Té que memoritzar d'una altra manera diferent, no?
Però ja d'entendre es fa el pronòstic
de fracàs escolar.
Sí, sí.
Ja es fa així perquè, bueno,
els estudis ho demostren.
És un...
És una infermetat
o un trastorn
que ja està diagnosticada
des del 1900.
Vull dir que portem
cent i escaig d'anys amb això, no?
I s'ha vist, s'ha estudiat
i es veu que aquests nens fracassen.
Per què?
Perquè no hi ha manera
que a l'estudi
se li adapti.
És un nen
que està sobrat d'intel·ligència.
Vull dir,
hi ha casos,
clar que sí que n'hi ha casos
que tenen per baix.
Però que és independent
d'aquest síndrome.
Però que és independent,
que és independent.
Vull dir,
perquè ho tenen,
ho tenen i ja està.
Però no un nen amb TDAH
ha de tenir
una intel·ligència baixa.
Vull dir,
el coeficient
és prou
per poder estudiar carrera
i el que vulgui.
El que passa és que a vegades,
doncs, bueno,
a vegades jo dic
tenim una memòria
que té molts calaixets, no?
I aquests nens,
pel seu dèficit d'atenció,
quan han de preguntar,
o sigui,
quan han de fer una resposta
o han d'escriure una resposta
en un examen,
comencen a obrir calaixos,
a veure on la troben.
Vull dir,
no és perquè el seu problema
està al cervell.
Vull dir,
els neurotransmissors
no donen bé
aquesta informació.
Llavors,
aquest temps que el nen perd,
potser li farà
que contesti la pregunta
amb una pregunta
que allà no li preguntaven això.
Que ell té la resposta
però no sap
en quin lloc
l'ha de col·locar.
Està despistant en aquell moment,
està distret,
té una falta d'atenció
i quan troba la resposta,
obert el calaixet
i troba la resposta,
la ficarà allà
on estigui el bolígraf
en aquell moment.
Vull dir,
no contestarà possiblement
al lloc adequat,
que és el que passa
molt sovint.
Això,
a mi no la sensació
que ha de crear
un patiment interior
a la criatura enorme.
Això pel que fa
a l'escola,
que en definitiva
aquestes edats
és una part fonamental
en la seva vida,
no només d'aprenentatge
de coneixement,
sinó també de socialització,
de relació amb els altres,
amb el món exterior.
Com es manifesta
aquest dèficit d'atenció
amb hiperactivitat
o sense,
en el que és la vida social,
la relació amb els pares,
amb els germans i germanes,
amb la família?
Bé,
primer parlarem
amb la família,
bé,
crear certes
angoixes.
Però la família
no sap què li passa
al seu fill o a la seva filla.
És que és un desastre,
és que no pares,
és que no estudies,
és que es dropo.
No m'escolta,
vull dir,
no m'escolta,
no m'escolta,
el crido,
li dic,
li dic que s'ha rentit
les dents,
li dic que això,
li dic que agafa la motxilla
i al final se l'ha deixat,
li dic que agafa els dèros
i al final se l'ha deixat,
és perquè hi ha un dèfic d'atenció,
vull dir,
no sempre està escoltant
el que li diuen.
A vegades,
però bé,
la cosa dels pares,
és que te n'oblides,
fes el favor,
en cap moment
se'ns acudiria als pares
pensar que hi ha un problema.
No.
Sinó que és que mira
quin caràcter que tens.
Exactament,
sempre tot ho dones
amb el criu,
que et criu,
que per què així,
per què es comporta
d'aquesta manera
i per què fa això
i per què no escolta
i per què...
Doncs sí,
hi ha un per què,
hi ha un per què,
perquè tots els que arriben
a un bon diagnòstic,
tots tenen un per què
d'aquest comportament.
Aquest trastorn,
el 90%
és neurobiològic.
Com he dit abans,
se desarrolla
la part frontal del cervell
i els neurotransmissors
no fan la connexió directa,
hi ha interrupcions,
no passen...
I el 90%
és per aquest problema,
però hi ha un 10%
que pot vindre afegit,
pot ser que tingui
una altra malaltia,
una altra enfermedad
que comporti una hiperactivitat,
pot ser que la mare
no ha digut
un bon embaràs
o un bon part
i llavors aquest 10%
pot ser...
Són altres causes
més externes,
segurament.
Però el 90%
i això està més que comprovat,
és d'origen biològic,
per tant,
o el pare o la mare
ho té.
Molts pares
i moltes mares
s'adonem que ho som
quan tenim el diagnosticat
el nostre fill
o la nostra filla
i sempre hi trobem
coses que tinc jo
o coses que té el meu marit
o coses que tinc jo
o coses que té la meva dona.
Vull dir,
normalment sempre veiem
que hi ha algú a la família així,
inclús ja comencem
a trobar algun avi,
algun tiet,
perquè això és una cosa
que està més que comprovada
que és hereditari.
Si no,
vaig a Reda
llegia una entrevista
amb l'eminent psiquiatra
Rojas Marcos
que deia que ell
és hiperactiu,
que ell té aquest síndrome
i ha fet una vida
i una carrera
que no necessita
molta presentació.
és el que sempre explica
perquè és una persona
que sempre es posa
al costat
d'aquest tipus de casos
perquè sap
que socialment
no s'accepten bé,
no s'entén
i hi ha molta incomprensió
com dèiem
a l'inici de la conversa.
Ho dic perquè
sempre es busquen
exemples negatius
i també trobem
exemples molt positius
de persona
que ha pogut superar.
Perquè aquesta persona
com ara parlem
del Rojas Marcos
va tenir molt recolzament
de la seva mare.
Aquestos nens
necessiten
que algú
confia en ells
però de totes totes
passi el que passi.
Aquest és el primer pas, no?
Sí.
Algú que generalment
és la mare
o el pare?
Sí, algú.
El que sigui.
Jo particularment
va ser la meva àvia.
Va confiar molt en mi sempre.
Tot i que la meva mare
o el meu pare
sempre estava enrere meu.
Tu has tingut
tens aquest síndrome.
Sí, jo sí.
Tu també.
I el teu fill,
la teva filla també?
Tinc Besonada.
Besonada i tots dos
ho tenen.
Sí.
Té 20 anys ara.
Bé, però tu
com que
ho havies experimentat
probablement
te'n vas adonar abans
o no necessàriament?
No, jo veia
aquestes característiques
de la meva persona
les veia
amb el meu pare
i amb el meu germà
però també
m'explicaven
que era com
el meu besavi
vull dir
que era una cosa
que a la família
de tant en tant
sortien persones d'així
molt mogudes
molt entremeliades
que bueno...
Jo ets molt tranquil·la
Joaquina.
No.
aquí estàs parlant
molt tranquil·la
amb un domini
de la situació
que...
Sí, però bueno,
costa.
Clar, clar, clar
i s'ha de fer un treball
m'imagino.
dius la persona
aquesta propera
la família
però quan es detecta?
Com es detecta
i a partir d'aquell moment
que es fa?
Es detecta molt
quan ven els problemes
de fora de casa
perquè a casa
bueno,
tu com acabo de dir
sempre hi ha algú
que s'assembla
i sempre li dones
una miqueta de
ai, ha sortit a tu un germà
o ha sortit amb un cunyat
o ha sortit...
Bueno,
però quan de fora
que és a dir a l'escola
comencen a dir-te
escolta'm
és que el nen
no fa les fitxes
el nen no se ho ha de cadira
el nen és que no fa la fila
el nen és que sempre
sempre aquest nen
no fa res
del que hauria de fer
No el conviden
a les festes d'aniversari
m'imagino
perquè dius
Déu-n'hi-do
quin fullon
que aquests crios
no, tu
que munten un sidral
és un patiment
molt gran per ells
ho passen
però molt malament
Si no van a les excursions
o de colònies
millor encara també
perquè Déu-n'hi-do
l'enrenou
que organitzen
Déu-n'hi-do
vull dir
jo tinc l'experiència
que a un fill meu
no li van deixar
anar el crèdit de cintesi
Déu-n'hi-do
també
perquè no confiaven
en el seu comportament
Sabent-hi que tenia
aquesta problemàtica
Sí, sí
Sí, però bueno
parlo d'anys enrere
Sí, no, no
tot i que jo portava
papers escrits
bueno, potser
bueno
no
no havia massa confiança
que allò que jo portava escrit
fos una cosa
en la que confiar
o en la que posés en marxa
perquè jo portava allò
vull dir, no
ells tenien molt clar
que es portava malament
que feia contestes
fora de tot
que jo no feia la filera
o que sigui
i això ho tenien més clar
que res
més clar que el paper
que jo portava
fet per la neuròloga
llavors clar
el que destaca
en aquests nens
és el seu comportament
però clar
això és degut a un problema
és el neuròleg
el que diagnostica
el trastorn?
Sí
a veure
en primera instància?
en primera instància
són tests psicològics
per tant
hi ha entre el psicòleg
i el neuròleg
sí
són tests
veritablement
són psicològics
els que s'hi passen
i després també
són complementats
amb proves
d'electroencefalogrames
electrocardiogrames
el son també
vull dir
el comportament
l'estat físic del nen
com se troba
què pesa
què menja
tot això
és un estudi
molt ampli
vull dir
això actualment
jo envio molt a les famílies
perquè aquí tenim
una manca
molt important
no tenim unitat
de TDA
a Tarragona
i què heu de fer?
enviar-les a Barcelona
això comporta
molt problema
per la família
la mama
o el papa
perd la feina
això és un seguit de dies
poden ser 8 vegades
poden ser 7
que et passes
tot el dia a Barcelona
i no expliquis
que has d'anar
al teu lloc de treball
perquè clar
el nen per col·legi
vull dir
és una situació
que bueno
però
de fet això ja ho sabem
ja hem parlat alguna vegada
amb sanitat
i sabem que tenim
aquesta mancança
però
nantos enviem els nens
a la Vall d'Hebron
i
és un seguit d'estudis
però
les mares
els pares
surten molt contents
perquè les que
des de la son
vull dir
els fan dormir allà
és una passada
al control
i l'estudi tan exacte
que fan
allà surt tot
des del moment
que els diagnostiquen
i ja doncs
es veu clarament
que aquell nen
aquella nena
té aquest problema
el tractament
passa per
per una teràpia
farmacològica
i una altra conductual
o cada cas
cada cas
cada nen
té un comportament
i cada nen
té una necessitat
tots els crios
no són iguals
la família
la família
també actua
de manera molt diferent
per tant
tot això
comporta
que cada cri
porti un tractament
diferent
sí que
en el general
el més
que es fa
és un tractament
multimodal
necessitarà
possiblement
medicació
per centrar
aquesta atenció
perquè la medicació
el que fa
és centrar
l'atenció
del nen
el nen estudiar
més estona
poder estar
fent un examen
amb més tranquil·litat
això es nota
de seguida
quan pren la medicació
després necessitarà
segurament
ajuda psicològica
perquè aquest nen
hi estan passant
una sèrie de coses
que l'afecten
emocionalment
i necessitarà
ell
poder tenir
habilitats
o crear habilitats
amb aquestes teràpies
que tindrà
amb el seu psicòleg
per anar-se sortint
d'aquestes situacions
que dia en dia
se li aniran presentant
possiblement
necessitarà
un pedagog
que a vegades
la fan la funció
però segurament
aquest pedagog
l'ajudarà
a simplificar
l'hora d'estudiar
a fer
a subratllar
bé
els temes
vull dir
sempre necessitarà
això
i sobretot
molt el suport
de la família
i de l'escola
si no fem això
i continuat
perquè això
no admet
cap treva
per l'experiència
que tens
i dins de l'associació
i la quantitat
de casos
més enllà
del teu personal
i la teva família
que coneixes
poden arribar
a donar bons resultats
per exemple
parlem dels estudis
que és el que
diguem-ne
visualment
o es coneix més
poden superar
aquest anomenat
fracàs escolar
mica en mica
per l'experiència
que tinc
de l'associació
pocs casos
però sí
sobretot
quan hi ha molt
de suport familiar
quan la família lluita
i
i la pròpia escola
també posa els mitjans
m'imagino
sí
però també molt
la família
vull dir
quan hi ha bons recursos
econòmics
quan aquest nen
té
persones al seu voltant
que l'estan ajudant
psicòlegs
o pedagogs
que estan
vull dir
quan hi ha
tots aquests recursos
al voltant del nen
sí que n'hi ha
vull dir
no té per què
diuen
que el
boqueia és un 5%
de persones
en TDA
que aconsegueixen
acabar una carrera
Déu-n'hi-do
se'ns està acabant
el temps
i no hem parlat
de la jornada
en un parell de minuts
no sé si serà possible
però ja estava bé
d'explicar ben bé
en què consisteix
aquest
aquest trastorn
l'objectiu
d'aquesta jornada
és justament
una miqueta
i de forma ampliada
lògicament
fer el que hem fet aquí
explicar
parlar
els recursos que hi ha
els que no hi ha
o què anava per aquí
una mica
sí sí
a veure
a fer aquesta jornada
l'hem enfocat
tota ella
cap a
el nen
a l'escola
és el que més
ens arriba
la problemàtica
que tenim
és el nen
a l'escola
perquè a casa
ja ho anem assimilant
llavors
hi ha un neuròleg
el doctor Artigas
que és especialista
en trastorns comorbis
és a dir
el nen amb TDA
possiblement
tindrà altres
com si era una dislèxia
o una discalculia
o una disgrafia
tindrà ansietat
tindrà tics
llavors aquest doctor
ens posarà a l'abast
tot el que passa
amb aquest nen
i amb aquests trastorns
ara ja tenim el nen
amb trastorns
què passarà amb ell
quan estigui a l'escola
llavors hem convidat
amb una persona
del Departament d'Educació
que serà el senyor Paco Valverde
que llavors ens explicarà
com se li adaptarà
a aquests nens
a l'hora de l'aula
l'estudi
com poden assolir
els exàmens
com poden
bueno
els pares i les mares
lluitem
perquè no sigui
una adaptació
de continguts
sinó de formes
aquesta és la nostra lluita
que no els hi treguin continguts
sinó que li adaptin
les formes
el temps
o sigui oral
o sigui
amb els temps
o sigui
si l'examen
és d'una hora
que els hi doni
una hora i minuts
o una hora i mitja
però que estem convençuts
els pares
que la seva intel·ligència
donarà fruit
que aprovarà
aquests dos exàmens
i després la part pedagògica
tindrem la senyora
la senyora Ana Solanas
que també explicarà
com s'adaptaria
tot això
dintre de l'aula
això ho fareu físicament
a l'auditori
de la caixa
al carrer
Cristófol Colom
les places
com dèiem
pràcticament
estan exaurides
però sí que és important
que sàpiguen
que l'associació
provincial
Epida
té una adreça
Manuel de Falla
7A
i un telèfon
que resta aquí
a la ràdio
si algú està interessat
si ens truquen
estarem encantats
de facilitar-lo
Joaquina Porró
responsable
d'aquesta entitat
de l'associació
provincial Epida
gràcies per acompanyar-nos
i enhorabona
a tu
i a tota la gent
que treballa a l'entitat
per tirar endavant
l'associació
moltes gràcies
són entitats imprescindibles
per ajudar
aquestes persones
que pateixen aquest trastorn
que a vegades
és d'aquesta incomprensió social
gràcies
moltes gràcies
adeu-siau
i moltes gràcies
a tots vostès
hem de marxar
en dos minuts
escassos
i seran dos quarts de dues
tornarem demà dimecres
ho farem a l'hora de sempre
a les 7 en punt del matí
fins aleshores
moltes gràcies
per la seva atenció
i acabin de passar
un bon dimarts
adeu-siau
i acabin de passar