Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No sirven tranquilitzantes o terapias, se quiere otra vida.
Jordi Tous, bon dia.
Hola, bon dia.
Quin quadre jotero, eh?, que ens dibuixava aquesta cançó, però ve així una mica, no? Aquest senyor cantant podria tenir uns primers símptomes d'estrès?
Jo diria que sí.
Està estressat, eh?
Jo diria que el veig una miqueta fumut.
Una miqueta. El Jordi Tous és professor de Psicologia Social del treball de la Universitat Rovira i Virgili, coincidint amb la celebració. Aquesta setmana de la Fira Relajaté en parlarem demà.
Aquest dijous i divendres Tarragona acull la tercera edició del Congrés sobre patologies derivades de l'estrès.
És una tercera part, perquè de fet ha anat de manera esglaonada, no?, aquesta tercera edició. Recordem que la primera ja abordava algun dels aspectes del que és una malaltia.
L'estrès és una malaltia?
Podem dir-ne que, per dir-ho d'alguna manera, no és ni bo ni dolent. És allò que em dirien, si en veus massa d'un determinat producte, si n'abuses de determinat producte.
I sembla ser que tot el que és l'àmbit del treball, l'àmbit de la gestió del treball i la gestió del temps, que també surt en guany en el Congrés, cada vegada sembla com que haguem de fer moltes més coses amb molt menys temps.
I això ens porta, sense cap mena de dubte, a patir un dels problemes, d'estar sempre de guait. I l'estrès, senzillament, és aquesta reacció que tenim nosaltres d'estar de guait.
És bo, mentre et serveix, per donar respostes a les demandes que et vénen de l'exterior. És dolent quan et comença a sobrecarregar i comença, per una part, a causar les molèsties físiques, orgàniques,
i per altra part, les molèsties psicològiques d'allò que no em puc sortir i faig tot el que puc i totes les repercussions socials i familiars que pugui tenir això.
Clar, a vegades, no sé si és a la inversa, a vegades sents que dius, no, no, m'estresso més a casa i en el temps lliure que no pas a la feina.
Això també ho hem sentit.
Sí, perquè l'oci, d'alguna manera, tal com estem organitzant avui en dia el nostre oci, al final acaba sent precisament una jornada laboral més.
És a dir, els caps de setmana hem de sortir, hem d'anar aquí, hem d'anar allà, i al final acabes fent un calendari, jo diria, molt més estressant de cap de setmana
que et pugui posar el teu cap en la teva empresa.
Després hi ha qui diu, aquí el que diuen, eh, nosaltres no ens mullem de cap manera, hi ha qui diu que en aquest país es passen moltes hores a la feina però es treballa poc.
I dius, home, i aquest estrès, doncs?
L'estrès no és només el fet d'estar allí, sinó que també depèn molt de la càrrega i de les exigències del treball.
És a dir, hi ha vegades el fet que et donin més feina de la que tu puguis abarcar et fa estar més hores a la feina o estar a casa pensant en la feina.
I aquí ja comences a patir uns problemes que molts professionals estan patint, de no poder dissociar entre el que és treball, el que és oci o el que és vida familiar.
Des d'aquesta perspectiva de l'estrès de la feina, quin és l'aspecte o els aspectes en els quals poseu l'accent en aquesta ocasió?
Enguany hem dividit les jornades en dues grans àrees.
Primer, què fer en tant en quant accions preventives, tot el que són estratègies de gestió del temps, un taller específic de gestió del temps.
Un altre taller orientat, sobretot, a tots els que pateixen aquesta nova addicció sense substàncies, que és l'addicció al treball, aquests que no poden desconnectar.
I després, per altra part, fent tot el que són els treballs d'atenció a les víctimes i, sobretot, no pensant tant en recuperar a vegades l'ànim de les víctimes,
que aquí també hi ha una part important clínica, sinó en la part de fer campanyes preventives, com poder comunicar i com poder informar del que et pot passar si fas allò.
Es parla de problemes de l'assetjament a la feina, aquest tipus de coses, i doneu molta importància en els últims temps, no?
Sí, també s'havia donat molta més importància del percentatge que es representen en el treball,
el que sí que, pel fet d'haver-ne o donar-se casos, ha generat una mena d'alarma social sobre aquests temes.
El més important no és quasi les patologies, sinó el més important és la font que hi ha darrere aquestes patologies
i, evidentment, està derivada tota de l'àmbit de l'estrès.
Teniu diferents ponents, tallers, com s'estructuraran les jornades?
Les jornades les estructurem ja com una mena de tradició, amb una conferència magistral cada un dels dos dies,
una conferència el dijous i una conferència el divendres.
Després, a continuació d'aquesta conferència, es fa una taula rodona,
on la taula rodona es convoca, sobretot, a diferents professionals en l'àmbit del tema que s'ha tractat.
El dijous és, bàsicament, l'impacte psicosocial, és a dir, les repercussions psicosocials que tenen les persones afectades per estrès,
i amb tota l'experiència que té el professor Amalio Blanco, atenent i treballant en intervenció en víctimes
i amb professionals que treballen en aquest àmbit de les víctimes.
Llavors, a les tardes les dediquem a fer tallers, concretament el dijous tenim un taller que és el d'addictes al treball
i un altre que és el d'atenció a víctimes.
Llavors, el divendres tenim una conferència que farà el professor Sebastià Serrano,
que és sobre comunicació, com informar, com comunicar dins d'aquest afany preventiu,
en tant en quant a l'avortatge de les fonts d'estrès,
i després tenim una altra taula rodona i a la tarda dos tallers que són orientats,
un, a lo que és la gestió del temps, i l'altre, que no recordo ara en aquest moment, perdona, de relaxació.
Era possiblement un dels àmbits que sempre hem intentat tocar,
és a dir, no només alarmar, sinó donar solucions.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic que ha tingut paciència,
perquè ha estat fa una estoneta, que és el lingüista professor Sebastià Serrano.
Senyor Serrano, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Home, ser addicta de feines i la feina t'agrada, no està malament, no?
No, no, no està malament.
Si t'agrada. Vostè, en aquest sentit, doncs, deu ser una miqueta addicte, no?
Suficient per trobar-me bé, però també, doncs, utilitzant tècniques, a vegades,
doncs, de distracció, relaxament, etcètera.
Però sí, m'ho prenc bastant bé.
Però em fa l'efecte que és important això que es deia ara,
de com se gestiona el temps, amb què tu, mitjançant el qual,
tu et dediques a la teva activitat.
Però, en fi, jo no em puc queixar gens.
Hi ha terminologia del camp de la psicologia i de la psiquiatria,
que a vegades tenim la sensació que s'utilitza molt alegrament.
Tothom està estressat, i probablement diríem, no, tothom no està estressat,
no és allò de todo lo que reluce, no?
Utilitzem la paraula estrès, ai, és que estic estressadíssim.
I l'únic que passa és que aquell dia estàs nerviós
perquè no arribes al lloc puntualment aquell dia.
Això mateix, i també s'ha dit que l'estrès, a petites dosis,
doncs, tampoc és dolent, sinó al contrari.
I fins i tot diríem que pot arribar a ser estimulant.
Molt probablement, doncs, grans descobriments,
grans invents, etcètera,
doncs s'han realitzat en moments
en què, doncs, les persones
estaven una miqueta estressades.
És allò que dic,
m'agrada més treballar amb una certa tensió, no?
Estic molt més creatiu.
Sí, bé, és més o menys el mateix.
És a dir, és més o menys el mateix, oi?
Aquesta tensió, aquest petitet grau d'ansietat,
perquè si tu estàs, allò de dir,
amb aquest petitet, aquestes gotetes,
jo dic això, aquestes gotetes,
probablement hi posaràs molta més atenció
i tot t'anirà molt més bé.
Ara, una altra cosa,
i també s'ha explicat molt bé,
és l'estrès crònic.
Aleshores, sí que l'estrès crònic
pot arribar a esdevenir
i esdevenir, doncs, una malaltia.
Però no és el cas de l'estrès a gotetes, eh?
Però això, a vegades,
se'n fa un gran massa
la paraula estrès.
Doncs és una paraula que s'utilitza per tot.
És veritat, doncs, que molta gent,
en aquests moments, relacionada amb el treball,
doncs, està una mica estressada,
va estressada,
però, de tota manera,
d'això no en podem dir
que aquestes persones siguin unes malaltes.
A vegades sentim la gent gràntora,
oi, aquest jovent tan estressat,
però, és clar,
en una societat tan complexa com la nostra,
també la resposta que donem a aquests problemes
han de ser complexes?
O poden ser més senzilles, les respostes?
Poden ser més senzilles, eh?
Poden ser més senzilles.
Jo diria que, la veritat, per exemple,
que una bona comunicació
i una harmonització entre els aspectes
verbals i no verbals de la comunicació,
a mi em fa l'efecte que és una bona solució.
És a dir, que a vegades també ens ofeguem amb un cot d'aigua.
Però sí, és veritat que la nostra societat
és una societat amb una quantitat d'informació
realment extraordinària.
I a mi em fa l'efecte que potser a vegades
no valorem prou els efectes
d'aquesta gran quantitat d'informació,
a la que tots nosaltres hi contribuïm,
a la millor des dels mitjans,
encara que el mitjà ràdio
no és dels mitjans que hi contribueix més.
No, nosaltres no estressem gaire.
No, no, ho dic fins i tot
perquè a vegades és una miqueta desestressant,
perquè escolta veus i escolta veus amables,
com la seva, Iolanda,
molt sovint pot ser una cosa justament desestressant.
En canvi, el que sí ho és molt,
encara que a nosaltres no ens ho sembli,
a la millor, és veure imatges, allò de dir,
d'una violència considerable.
Això és una cosa que a nosaltres ens afecta
i, sobretot, doncs, afecta a la canalla,
i es veu molt sovint que la canalla
que veu estar en la televisió, per exemple,
i que, per tant, doncs, és addicta,
diguem-ho així, entre cometes,
doncs, a unes dosis diàries d'una certa violència,
naturalment que això l'afectarà
i l'afectarà de diferents maneres.
Però, de tota manera, jo penso que...
Hem de mirar viu amb tanta informació
i això és potser la cosa
en què insistiré una miqueta més jo, no?
En el sentit de dir molta informació,
molta incertesa,
ho coneixem avui per la física,
que la informació està relacionada amb la incertesa,
i després la incertesa genera ansietat.
Avui vivim amb tantíssima informació,
vivim a Tarragona, per exemple,
que és una ciutat, això, patrimoni de la humanitat,
i que, doncs, en la Tarragona romana,
una persona vivia durant tota la seva vida
en la Tarragona romana,
i amb bits d'informació,
rebia els que haurà rebut un tarragoní o tarragonina normal
durant aquest matí.
El cervell, per tant,
s'adapta bé a molta informació,
però també això té els seus peatges,
i aleshores un d'aquests peatges
és aquest estrès,
a vegades diem que no és ni el laboral,
ni el familiar,
ni cap cosa d'aquestes,
sinó que no sabem què ens passa,
però no donem l'abast a tants estímuls,
a tants inputs,
que nosaltres rebem,
a tants bits d'informació
als que estem sotmesos.
És una societat que obliga a desitjar
moltes coses que sovint no es poden aconseguir
si no són amb diners.
Aquestes que es aconsegueixen amb diners,
un cop les tens,
s'acaba el desig,
s'acaba la il·lusió.
Exacte.
Per tant, hem de rearmar altres aspectes
de la nostra vida, no?
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Jo, per exemple,
diria que una comunicació ben eficaç
a nosaltres,
doncs, és potser la cosa
que ens aniria més bé.
Què seria una comunicació eficaç?
Una comunicació eficaç,
jo en dic aquella comunicació
que harmonitza bé els aspectes verbals
i els aspectes no verbals.
Posi'ns un exemple, va.
Una comunicació relaxada,
una comunicació entre dues persones,
per exemple,
això que aconsegueixen
de trobar un to de veu adequat,
que es miren als ulls
mentre estan interactuant,
i que, doncs, en cap moment
no hi ha,
en cap moment,
doncs, no ens trobem nosaltres
en una situació, diguem-ho així,
de conflicte.
Sí, però, professor Serrano,
jo aquesta comunicació
que vostè acaba de dibuixar
me la imagino entre una parella
d'enamorats,
però no entre un jefe i un empleat, eh?
Sí, és veritat, és veritat.
Però a vegades entre un cap i un empleat
es dona la mateixa relació
que es dona entre una parella, eh?
El que diu ara!
Sí, sí, sí, sí, sí,
igual que entre companys de feina.
És a dir, que quan discuteixen,
a vegades les persones
es troben en unes situacions
en què un pot dir
és que tu ho has dit, és que tu...
Quan entres en aquestes situacions,
els meus alumnes sempre els dic,
no feu referència,
no feu massa referència,
al que ha dit l'altre.
En tot cas,
fa referència a com te sents tu.
És a dir, que hem de tenir nosaltres
uns petits recursos,
ahir vam veure nosaltres
un model probablement
del que no ha de ser un diàleg.
Jo no vull dir que fos exactament
com el d'una parella,
quan hem vist això del rei...
El rei Chaves, no?
I tot això.
Però quantes vegades
no es produeixen entre les parelles
situacions que són una miqueta semblants.
Déu-n'hi, el Jordi Reia,
quan vostè deia això també de les parelles,
el Jordi Tous, que és aquí,
si el volen saludar-se.
Hola, Jordi.
Hola, Sebastià.
No, bàsicament, rei una mica,
sobretot perquè tots tenim el nostre referent
de cap i de haver de fer de cap
moltes vegades i haver de donar ordres,
no?
La capacitat empàtica falta molt.
Exacte.
I és potser on s'ha de treballar molt, no?
Perquè tots els temes derivats
de l'estrès, moltes vegades,
la gestió,
podem saber,
podem dominar tècniques
o podem conèixer tècniques,
però el més important
és atacar la font
i atacar la font
moltes vegades és un bon diàleg.
Explicar, has de fer això.
I dir-ho, no ho sé,
a vegades es diu,
no, hi ha persones més aspres,
hi ha persones més dures,
hi ha persones...
Però jo crec que soc bastant positiu
i amb això crec que coincidim,
que es pot aprendre.
Comunicant podem aprendre.
No és el software
que porta l'ordinador de casa
de la sèrie ja directament,
sinó que és un element important
que jo crec que es pot moldejar.
És allò que se'n diu
intel·ligència emocional?
Sí, sí.
Pot ser intel·ligència,
pot ser competència,
habilitats socials,
habilitats emocionals,
en fi hi ha molts noms,
però sí, sí, és un d'ells.
I tant.
Ens queda poquet temps,
però jo no deixaria passar
l'oportunitat de preguntar-los
que em pensen d'aquest moviment
que està sortint,
que aquí costa d'arribar-hi
que és l'slow life aquest de dir
escolta, treballo les hores
que em doni el sou per viure
amb tranquil·litat,
sense grans luxes,
optar per una vida més austera,
però més tranquil·la.
És una moda passatgera
o sorgeix com a resposta
realment a una situació
que angoixa molt la societat?
Es dona bastant,
sobretot jo ho he observat
en llocs de treball
on les exigències són molt altes,
és a dir, amb directius,
amb directius de gama mitja alta
que després, curiosament,
un dels típics negocis
on treballen és allò de dir
monto un hotel rural,
me'n vaig en un entorn...
O unes bodaguetes,
el priorat,
que està molt de moda.
Un tipus de resposta
totalment a passar-te
a l'altre extrem.
No sé fins a quin punt
té aquest impacte
perquè també necessites
un element clar
que avui en dia
jo crec que ningú pot oblidar,
que és el sostén econòmic.
a l'altre extremament.
Sebastià, què en pensa?
Jo penso, en fi,
coincideixo, no?
I penso, a més a més,
que...
Amb en Jordi,
però...
I penso, a més a més,
que ara ja s'hi estirem
molts, molt,
amb situacions d'aquestes.
Jo no fa massa
amb una trobada
amb arquitectes
parlant d'arquitectura
i salut.
Doncs, per exemple,
hi havia molta gent
que allò,
l'alternativa entre el granit
i el marbre, no?
I aleshores,
que el marbre va molt bé,
que el granit,
en canvi,
mitjançant les seves radiacions
més grans,
que ningú s'espanti,
no?
Però vull dir que
estem assistint
a un debat general
en aquests moments,
potser per trobar
una alternativa
amb aquesta manera de viure,
que sí que és una manera
de viure,
potser,
una pel·let,
jo diria,
excitada
i que amb sensacions,
a vegades,
fins i tot,
d'infelicitat.
Només voldria recordar
que una revista
tan prestigiosa
com el The Economist,
el darrer número
de l'any passat,
doncs posava ben clar
una sola paraula
en portada.
I era la paraula
felicitat,
la paraula clau
dels propers anys
i més que res
ho detectava
en el sentit
d'un cert neguit
i d'un cert
desassossec
i fins i tot
sentit d'infelicitat
que hi havia
en aquests moments
amb moltes persones
i moltes persones
treballadores
i treballadores
en molts casos
en posicions
de directius.
Doncs haurem
de posar en pràctica
coses tan elementals
com parlar,
com besar-se,
com passejar.
I tant,
com sí,
i tant,
i tant.
Són teràpies positives
i gratis,
i són barates.
Molt bé.
Sebastià Serrano,
moltíssimes gràcies.
Gràcies,
una abraçada Jordi,
que vagi molt bé tot.
Ens veiem
divendres.
Adéu,
molt bon dia.
Molt bon dia.
Doncs,
bé,
la cosa promet,
sobretot en els tallers,
m'imagino,
Jordi.
Aquestes jornades,
ens queda un minut,
però no m'agradaria
deixar de passar
l'oportunitat
de dir que estan
adreçades a professionals,
però també al públic
en general.
Sí,
hem intentat barrejar
una miqueta.
La idea nostra
era treure unes jornades
que fèiem
tradicionalment
dins la universitat,
com a jornades
orientades als alumnes,
entenent que el tema
era un tema
que sí,
podria interessar molt els estudiants,
però el mercat de treball
potser el tenien una miqueta
massa lluny.
Llavors vam començar
a obrir-ho
a nivell de professionals.
Tenim professionals
sobretot del sector
de l'ensenyament,
del sector
del que és
el sector sanitari,
també
gent que està interessada
en el tema,
que està en el mercat
d'inspecció
de treball
o en el mercat
d'educació
en els serveis
de prevenció,
estudiants també.
Curiosament,
treus l'activitat
de l'universitat
i els estudiants
continuen
anant
en activitats
perquè es considera
també important
la part
no només
del benefici
d'una activitat,
sinó
del fet
de poder després
reconèixer
com té
reconeixement
en l'àmbit sanitari.
És a dir,
són unes jornades
que pel seu prestigi
han passat ja
aquest reconeixement
i és un reconeixement interessant.
Esperem que també
us treguin les tres
d'organitzar-les,
que Déu-n'hi-do,
Jordi Tous,
professor de Psicologia Social
de Treball de la URB.
Ha estat un plaer,
com sempre,
gràcies per acompanyar-nos.
Bon dia
i sort en les jornades.
A vosaltres,
moltes gràcies.
Adéu-siau.