Sònia Navarro, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Ens retrobem amb la Sònia Navarro, psicòloga clínica,
una setmana més aquí al matí de Tarragona Ràdio,
tractant el segon capítol d'una qüestió important i transcendent.
Estem parlant de la fibromiàlgia.
Si fan una mica de memòria,
recordarem que la passada setmana la Sònia ens explicava
alguns dels aspectes, des del punt de vista mèdic, físic,
com es manifestava, les causes, la incidència que tenia en la població.
I avui centraríem la nostra atenció
en tot allò que pot fer la psicologia,
com a mínim per mimbau, apaivagar aquests efectes
en la nostra part més emocional,
perquè en són molts els efectes, no?
Sí, la veritat és que sí.
Recordem el que vam dir, que no és un trastorn psicològic,
la fibromiàlgia, sinó un quadre de dolor crònic,
que això sí que ho hem de tenir en compte,
i que la psicologia, per tant,
entra en un paper molt concret, no?
en el que primer el que dona és molta informació
sobre els aspectes psicosocials, no?
Que entren en la síndrome fibromiàlgica,
és a dir, com ens afecta a nivell personal i a nivell social,
el que constantment estiguem en un quadre de dolor constant, no?
Què hem de fer? Hem d'informar els familiars,
informar la persona,
informar els familiars de què és el que s'aniran trobant, no?
Hem d'acompanyar en tot aquest procés
d'acceptar aquesta malaltia,
perquè és important que ens donin un diagnòstic,
perquè, de fet, les persones,
quan estem en procés que ens diguin què ens passa,
ens crea un estat d'angoixa molt més alt
que quan ens han dit, tens això,
perquè en el moment que ja sabem el que tenim,
a partir d'aquí, doncs, ja intentem...
Ens posem en marxa per intentar viure en condicions, clar.
Exacte, intentem, doncs, ja tenim un diagnòstic
i ara què hem de fer, no?
Però mentre estem en la recerca
i recordem que aquesta és una malaltia
que fins al diagnòstic,
doncs, encara que menys que abans...
Però s'ha de fer un peregrinatge, no?
Però, exacte, es continua fent un peregrinatge.
Llavors, tenir present que tota l'entora
ha de donar suport emocional
en aquest procés de malaltia...
Sí, perquè en alguns casos pot fer que la persona
visqui com una discapacitat físic,
fins i tot han d'abandonar en alguns casos
la feina, la cura de la família...
Per tant, estem parlant d'un tema greu.
No, no, i moltes persones fins i tot demanen
el certificat de discapacitat.
És a dir, no només vivint com sí,
sinó amb el diagnòstic...
Sí, sí, i amb les prestacions que li pertoquen, esclar.
Persona amb discapacitat.
Llavors, què és el que ha de fer la persona?
El primer que hem de fer és conèixer el dolor.
La persona, el mateix afectat de fibromialgia,
ha de saber conèixer-se a si mateix el dolor.
Per tant, el que hem de fer
és portar un diari del dolor
en el qual veurà en quins moments
la persona té més dolor,
quin grau de dolor,
quina intensitat,
en quina situació es produeix, no?
Que a vegades és molt important
perquè veiem que hi ha certes situacions concretes,
certs moments del dia
o certes emocions
lligades a una percepció del dolor més alt.
Hem de dir, a veure, el dolor,
una cosa és el dolor real
i una altra cosa és la percepció del dolor
que té la persona.
Llavors, el que s'ha de treballar
dintre de l'àmbit psicològic
és que la percepció del dolor disminueixi.
perquè el que no podem és baixar el dolor real.
Llavors, què és el que s'ha vist?
Que les persones,
quan es concentren en el seu dolor,
augmenta la percepció del dolor.
Per tant, el que hem de fer
és que la persona reconegui el seu dolor
però pugui distreure's del seu dolor
perquè, si no, clar, el dolor no el podem treure.
Però no hi pensis tant, no?
Allò que es diu tant.
L'altre diu, escolta, a veure...
Així és difícil, això de no hi pensis així.
Però això tenim tots tendència.
Si no hi pensis tant, que et farà més mal.
Clar, però...
No és tan fàcil.
Però sí que la persona portant un diari del dolor
anirà reconeixent els llocs, les emocions,
les situacions, les persones,
el grau, la intensitat una mica del dolor, no?
Ha d'aprendre a cuidar-se a si mateix,
és a dir, a acceptar que quan estigui cansat
haurà de descansar.
I si necessita un massatge, en faré un massatge
i si he de fer algun tipus d'exercici rehabilitatori,
l'he de fer...
Exacte, no?
Llavors, acceptar que ara és un moment present,
no està tot el temps pensant en el que podia fer abans,
sinó poder valorar el que pot fer en aquests moments,
el que guanya cada dia en aquests moments,
no el que ha perdut,
perquè si no, evidentment, ens trobem molt malament,
que això vol dir aprendre a controlar una mica el temps, no?
Establir objectius a curt, mig i llarg plaç,
però d'ara, que estem en el present, fins al futur,
no d'ara respecte al passat, no?
Això és molt important.
Llavors, hem d'aprendre a controlar l'atenció, també,
que és un altre punt, no?
Perquè un cos tensionat,
a més, moltes vegades les persones estan tenses,
estan angoixades,
això genera tensió en el cos,
això fa que el cos, a l'estar més rígid,
tingui més dolor,
per tant, augmenta la percepció del dolor,
la percepció del dolor augmenta l'angoixa,
l'angoixa...
És un cercle viciós en el que entrem, no?
Per tant, hem de pensar que per destensionar el cos
haurem de fer una miqueta d'exercici suau,
però la persona que no fa exercici augmenta encara el dolor,
perquè el perdre força a nivell muscular encara està més tensionat.
Això els costa molt d'entendre a les persones,
perquè on que es troben tan malament,
la tendència és...
No, que en farà més mal.
No, i a més a més a portar una vida absolutament sedentària,
de no moure's de la cadira, no?
Aquí afegiríem exercicis de respiració i relaxació, segurament, no?
Sí, sí, evidentment.
Una mica d'exercici suau a nivell més físic,
i després tota la relaxació i tota la respiració
per destensar el cos a nivell més mental, no?
És a dir, és una barreja.
Val la pena que posar-se en mans d'un terapeuta
que ens expliqui bé les pautes
per no fracassar el primer intent i desanimar-nos, no?
Sí, a més és fàcil, eh?
Desanimar-nos el primer intent.
Per a tothom no és fàcil fer relaxació
o fer una bona respiració.
Sí, estiguis o no estiguis malalt, eh?
La majoria no ho sabem fer, això de relaxar-nos
i respirar en condicions.
I el de la respiració, per exemple, diafragmàtica
és una de les coses que costa moltíssim
perquè la gent no sap fer, no?
I és fonamental per dosificar l'oxigen
que necessita el nostre organisme.
I, per tant, per relaxar el cos.
Moltes vegades també la persona no té consciència
de quan està tens i quan està relaxat.
Per tant, prendre consciència
que el meu cos està tens o està relaxat
a vegades és tot un esforç
perquè la persona no té consciència
de què està tensant o no.
Llavors, sobretot, no fer la vida
en torre al dolor.
Perquè moltes vegades la persona està...
No aniré aquí perquè em farà mal.
No faig això perquè en cinc minuts
segur que em ve el cop de dolor més fort, no?
Clar, i a més, tot el dia parlant del dolor.
Perquè a més el dolor fa que quan ens aixequem
comencem a estar pendents de nosaltres.
Avui com em trobo?
Estic bé? No estic bé?
Em fa mal aquí? No em fa mal allà?
I llavors començo a passar excessiva atenció
al meu dolor.
No estem banalitzant la cosa.
No, no, no.
És molt difícil quan vius amb dolor
aixecar-te al matí i no pensar immediatament
en aquest dolor que és el teu acompanyant constant.
Clar, però no banalitzem, evidentment.
La persona ho passa molt malament.
Però sí que necessitem diverses pautes
perquè si no ens quedem enganxats
en aquest només concentrar-nos en la malaltia,
només mirar la nostra percepció del dolor
que va augmentant, augmentant, augmentant.
El que passa, Sònia, que si anul·lem, per exemple,
la nostra vida laboral,
fins a cert punt la nostra vida activa,
i dediquem moltes hores a efecte d'exercici,
la relaxació, la respiració, el psicoterapeuta, etcètera, etcètera.
També és molt difícil desvincular-te
d'aquesta nova situació a la teva vida.
Vull dir, si no pots mantenir una part
de les teves hores del dia
a una activitat laboral, social, familiar,
és molt difícil desvincular-te del dolor, no?
Deixar de pensar constantment en ell.
Clar, el que passa és que no tothom ho deixa tot.
A veure, hem de...
Depèn del grau, no?
Hem de dir, depèn del grau.
I és veritat que la persona que està en un grau molt avançat,
li costarà molt més fer tot aquest...
Però això com amb totes les malalties,
sempre que un arriba al professional,
quan la cosa està molt avançada,
doncs sempre costa molt més la recuperació.
Llavors, primer, enganxat a temps,
que això seria l'ideal,
la persona no ha de deixar de fer-ho tot.
El que ha de baixar és el seu ritme,
perquè ha de tenir percepció i autoconeixement
que poder no ho podrà fer tot al mateix ritme
o tots els dies igual.
Però això no implica que deixem de fer totes les coses
que estàvem fent.
I aquelles que haurem d'anar deixant,
també hem d'aprendre a no veure-ho com una pèrdua absoluta
de la nostra vida.
És a dir, si ja no puc anar al bar a prendre'm un cafè,
igual, o ja no puc treballar a les mateixes hores,
ja no soc vàlid.
Perquè a més tenim aquesta tendència,
si no puc continuar al mateix ritme exactament,
no soc vàlid.
És a dir, si no soc productiu des del punt de vista material.
Exacte.
Però és que així és com ens mesurem.
Però pot ser productiu des d'un altre punt de vista,
en quant a les meves relacions familiars, socials,
fins i tot plantejar-se fer algun tipus de voluntariat, no?
Que a nivell emocional pogués omplir aquella persona.
Clar, i això ja depenirà una mica també de l'estat físic
i entrarà també l'economia familiar, eh?
Clar, que és que aquest és un altre problema que s'afegeix.
Moltes vegades es pot veure molt ressentida, no?
Llavors, doncs, bueno, aquí és un altre factor a treballar
que moltes vegades també genera tensió,
que també genera encara més...
Vull dir que a cada cas també s'ha de mirar, no?
Una mica, perquè cada cas és diferent
i cada història personal és això, no?
És personal.
I única, no?
Llavors, s'ha de mirar.
Però sí que és veritat que nosaltres habitualment
ens mesurem a través de la productivitat.
Això és el que ens ha dit la societat.
Clar.
Llavors, doncs, bueno, a vegades també hem de baixar una mica
l'exigència, no?, en aquests punts.
Un altre tema que hem de prendre a controlar
són els nostres pensaments a les idees irracionants,
els pensaments negatius relacionats amb això que estem comentant, no?
Clar.
Precisament com ens valorem,
o fins ara com ens estàvem valorant, no?
I llavors poder també replantejar-nos certes coses
que fins a aquest moment igual, doncs, bueno, no ens ha donat temps
o no hem volgut o no ens ho hem plantejat, no?
Llavors, aprendre a prestar molta atenció a totes aquelles emocions, no?
Totes les emocions que tenim, perquè en els moments de dolor tenim moltes emocions barrejades
i moltes emocions negatives.
Tenim ràbia, tenim odi, tenim por, tenim...
Desesperació, eh?
Clar. Llavors també aprendre a reconeixer-les,
aprendre a explicar-les al nostre entorn,
perquè moltes vegades, clar, no ens permetem expressar emocions negatives
i menys a l'entorn.
Clar, però dius a sobre que no soc productiu, a sobre que estic creant aquest problema,
a sobre els donarem a la vida amb el meu rampell de ràbia...
Clar, però es tracta de poder...
Primer, discriminar, o sigui, reconèixer,
i després de poder expressar de la forma més adequada que tenim tot això,
i això és el que tenim.
Per tant, vol dir que també hem d'aprendre a comunicar-nos,
que és una altra cosa que hem de treballar, la comunicació.
És a dir, com demanar ajuda, aprendre a demanar ajuda,
aprendre a dir i expressar el que sento en cada moment de la forma adequada,
per no fer-hi a l'altre, perquè si no ho acabaré fent de males maneres
quan ja no pugui més.
I llavors afectarà a la meva, a com jo m'ubico,
i a les relacions socials i afectives i emocionals
amb les persones que tinc al meu voltant, no?
Per tant, és molt important també la part aquesta de comunicació, no?
Aprendre com comunicar-se amb l'entorn.
A part, que això seria la part més psicològica,
no oblidem que a vegades haurem de fer massatges,
que haurem de prendre una medicació,
que haurem de fer exercici,
que haurem de mirar que l'alimentació sigui correcta,
les típiques coses de sempre, no?
Però dintre de l'aspecte més psicològic,
doncs hauríem de treballar tots aquests temes que hem comentat.
Sònia, com deies, no es pot generalitzar ni de bon dros,
però per la teva experiència,
en bona part has trobat amb persones que pateixen fibromiàlgia
que han tirat endavant, des d'aquest punt de vista,
des de la vessant emocional?
Sí, per suposat.
L'única cosa que he de dir és que amb aquesta malaltia,
moltes vegades, precisament perquè venen diagnosticats
des del reumatòleg,
moltes vegades la persona no et ve directament per la fibromiàlgia,
sinó et ve per les conseqüències psicològiques
que li ha provocat la fibromiàlgia.
Llavors acabes treballant un quadre de dolor crònic,
perquè moltes vegades la persona està molt sense nombrar
la fibromiàlgia,
i sense cap intenció,
almenys de cara al pacient o al client,
que treballaràs la fibromiàlgia.
Perquè moltes vegades venen amb una...
Ui, tinc ganes d'estornudar i no puc.
Venen amb un diagnòstic de la malaltia
a nivell molt físic
i molt col·locats en el diagnòstic.
I sense cap intenció de treballar això.
És a dir, acabaran venint
perquè acaben fent quadres
de trastorns d'angoixa o quadres de pressió,
i en algun cas inclús perquè el metge
en algun moment li ha dit
que poder seria bo que...
Però no venen directament pel quadre de fibromiàlgia,
que això seria interessantíssim,
que la persona pugui saber
que per un quadre de fibromiàlgia, evidentment,
el reumatòleg enviarà el que faci falta.
Però que es poden treballar aspectes psicològiques
i que ens poden fer que tinguem
una qualitat de vida millor.
No acabar, perquè moltes vegades estàs treballant
sense posar-li nom.
perquè això sí que m'ho he trobat.
Perquè la persona ni parlar-ne vol d'aquest tema.
Perquè no és psicològic.
Aquest tema és físic.
A més, està diagnosticat.
Té malaltia.
És un malalt.
Llavors, encara que ho acabis treballant,
ho acabes treballant sense que la persona
sigui excessivament conscient.
I és després de tot el procés terapèutic
que ho pots fer conscient,
que ho pots treure i ho pots parlar.
No al principi.
Però, en principi, aquesta Anna,
el psicoterapeuta, el psicòleg,
és una opció que fa al malalt?
Perquè, de fet, no es contempla dins de l'itinerari, no?
De mèdic, de la fibromialgia.
Bé, n'hi ha metges que sí, n'hi ha metges que no.
Vull dir, també tinguem present que cada vegada més
els metges de família, sobretot,
realment veuen el paper del terapeuta
com un paper necessari, no?
I cada vegada més el mateix metge de capçalera
pot derivar, no?
Inclús a cirurgians, reumatòlegs, neuròlegs,
cada vegada més.
Evidentment, no està contemplat de forma
reglada, estricta,
però sí que és veritat que cada vegada més...
És més flexible.
El metge ho contempla una mica més, no?
Llavors ja dependrà una mica del metge que ens hi trobem.
Molt bé, Sònia Navarro, ho deixem aquí.
Recordem que si vostès volen preguntar,
consultar qualsevol tema relacionat
amb la psicologia clínica,
ho poden fer a través de l'adreça del programa
al matí arroba tarragonaradio.com
Sònia Navarro, ens la trobem la propera setmana.
Molt bon dia.
Molt bon dia.
Gràcies. Adéu-siau.