...
Ai, Francesc, quina enveja que m'estàs fent explicant-me...
Home, a mi em posa una miqueta la pell de gallina, eh?
Jo me'n recordo molt aquest viatge que he fet.
Em veig que t'estàs fent andalús, andalús d'opció, eh?
Jo m'adopto a tot arreu,
a tot arreu on hi hagi coses interessants.
Jo en els viatges jo m'integro,
jo ho vic, ho vic perquè és apassionant, la veritat,
és que és molt bonic.
Si viatges així,
tornes més ple, no?,
amb més coses del país, de la zona...
I en el sentit literal de la paraula també, eh?
Sí, també, també.
Mira que a aquesta hora del matí estem ben esmorzats,
perquè ja toca,
però ens estaves explicant aquesta ració de pescaïtos,
de tortilla de bacalao,
de los finos, de los amontillados,
i dèiem, oi, qui pogués anar-se'n ara, a Sevilla, no?
Autotransportar-se fins a la capital.
Andalusia, eh?
Andalusia en general.
Tot el que és el Guadalquivir, d'acord?
Sí, però es veu que al barri de Triana has deixat empremta, eh?
Sí, sí, sí, home, és un barri inolvidable de Sevilla.
Home, Sevilla és una gran ciutat, no?
I hi ha uns llocs per menjar i per beure,
increïbles, amb uns costums,
amb unes maneres de viure,
que ja voldríem nosaltres, no?
Tu vas plantejar-te fer una...
Seguint una miqueta amb el tema,
recordem que el francès també va anar de ser cuiner, sommelier,
d'anar profundint en el que és la cultura del vi.
Et vas plantejar fer una ruta del vi andalus,
que a més és un vi molt bo, d'una alta qualitat,
a vegades oblidat, val a dir que...
Deixant al marge els nostres,
ja avui no parlem dels nostres, que sempre en parlem molt,
però ja saps tu que sempre s'ha mitificat molt la Rioja,
boníssims els vins,
els riberes del Duero, ja n'hi dir-ho,
i el vi andalus és boníssim.
A veure, el vi andalus...
Determinats vins andalusos.
El vi andalus té una cosa que no té cap altre vi del món,
que és un vi particular, d'acord?
És diferent.
O sigui, hi ha altres vins que ho tenen,
però vull dir, a nivell mundial,
vist amb molta perspectiva,
o sigui, hem anat des de la lluna, diguem-ne,
el vi d'Andalusia,
aquests, els finos, les manzanilles, els amontilladors,
destaquen.
O sigui, són uns dels millors vins del món.
Per què?
Perquè són únics, són característics
i no es poden fer en cap més altre lloc del món.
Hi ha altres zones del món que s'intenten fer coses,
i cada vegada més.
Semblants, seguint una miqueta els processos.
S'intenten, però no es aconsegueix.
O sigui, allà el que es falli tan fàcil i tan naturalment
és molt difícil i impossible d'igualar en altre lloc del món.
Llavors, això és una cosa que ho hem de saber tots
i que, ostres, i a més,
són vins que, si trobes la manera de veure-t'ls al moment,
no són vins fàcils, però tampoc són vins difícils.
En pinc-te'n has pres dos copetes
i en pinc-te'n, portes una rutina de conèixer-los,
t'acostumes a aquell gust tan especial que tenen.
És un vi genial.
Sempre és qüestió de trobar el moment,
trobar l'ocasió i trobar el menjar adequat per acompanyar-los.
No pots plantejar-te fer una costellada amb un fino.
Però te vaig a dir que si aquests vins els tinguessin els francesos,
per exemple, serien més famosos que la Borgonya
o que a Bordeus.
De totes maneres, no és només un tema de la terra,
del raïm, del clima,
sinó que és, entre altres coses, també unes tècniques
i una saviesa de molts anys de tècniques d'elaboració,
de processos, perquè són processos diferents,
m'explicaves abans.
Pensa que fins al segle XIX,
els vins d'Andalusia,
se'ls feien malbé, entre cometes,
perquè se'ls feia aquest vel,
perquè per l'esclimatologia ja feien fins.
Aquella calor, no?
Aquella calor, aquell contrast tèrmic,
aquell tipus de terra,
tot és important, les botes,
tot el sistema de criar-lo,
però fins a principis del segle XIX,
en concret, el 1805,
tot això que ara estem disfrutant
era un error per ells.
O sigui, era, ostres, havien de fer canvis.
Se'ns ha fet malbé el vi.
Se'ns ha fet malbé el vi, no?
Hasta que un senyor va dir,
prou, s'ha acabat, això és així,
anem a tirar per aquí,
anem a investigar,
això, el 1805, eh?
Anem a investigar...
No fa tant, eh?, en perspectiva històrica.
No fa tant, però a nivell tecnològic
i a nivell creatiu és anticipar-se molt, no?
I anem a investigar i anem a mirar
a veure de què en triem d'aquí, no?
I és quan se va inventar el sistema
de soleres de criaderes,
quan se va inventar l'aprofitament del vell en flor,
és quan se va inventar exactament
tot el sistema d'encapçalament,
d'encapçalar els vins,
tot el que actualment coneixem
d'aquests vins generosos.
Sabem el nom d'aquest senyor o no?
No, no, no, això...
És que dicada que no fos un senyor
a unes bodegues importantíssimes, veus?
No, no, no, no, no és una cosa particular,
és una opció d'un gremi,
d'un conjunt de gent, de bodegues,
que van decidir, doncs,
que això no era un error,
sinó que tirarien per aquí, no?
I a partir d'aquí van sortir aquests vins,
que no hem d'oblidar
que els tenim gràcies als anglesos,
tot s'ha de dir,
vull dir, són els anglesos
els primers que van apreciar aquests vins,
sobretot la gama de dolços,
perquè són molt dolcets els anglesos,
però també els finos i les manzanillas
i els palocortados
i els amuntillados
i els olorosos,
van ser ells els que els van realment descobrir
i comercialitzar i fer famosos arreu del món.
A mesura que parles,
em sorgeixen cada cop més preguntes.
Vas ser tu, Francesc,
una vegada, però ara no ho recordo,
que vas comentar
que hi havia un vi andalús
que es criava particularment
per la barrica,
perquè era on després es produïa
el millor whisky escocès.
Sí, és aquest.
És aquest el vi que deies,
són els finos.
Sí, a veure,
tu quan vas a una bodega,
veus totes les seves soleres,
criaderes,
ara en parlarem una miqueta,
ordenarem una miqueta el tema,
que si no...
Però sí,
veus les barriques
que hi posen el vi,
el vi d'allà,
que després el llancen
o va a les alcooleres
o va a segones,
perquè l'únic que interessa
és la barrica,
que aquesta barrica ha agafat
el gust d'aquest fino,
d'aquesta manzanilla
o d'aquest vi,
perquè després se'n van a Anglaterra
i allí fan el whisky.
O sigui,
els millors whisky
avui en dia
s'estan fent moltes coses,
però tradicionalment
els millors whisky del món
estaven criats
amb botes de vida Jerez.
I la bota de vida Jerez
no serveix
la bota vella
de les soleres i criaderes,
que ara en parlarem,
sinó que ha de ser
una bota nova,
perquè...
Les botes que s'obrin
a fer whisky,
no, no va així.
S'han d'envinar,
que es diu,
amb vins d'allà
i després s'envien
cap a Escòcia
i allà es fan
els grans whisky del món.
Vols que primer
comencem resumint
una miqueta
d'on ve
quin és el pare
i la mare de cadascú?
A veure,
jo m'agradaria començar
explicant una miqueta
doncs el raïm,
primer,
les terres,
la zona,
el clima.
Penseu que estem parlant
de la vall del Guadalquivir,
és un riu important,
un riu caudolós
i d'una zona
que en el Cretaci
o en el Quaternari
havia sigut mar.
I llavors,
per moviment de plaques
i per històries
d'aquestes dels geòlegs,
doncs,
caçaven els geòlegs
perquè ells no ho van fer,
es va tapar
i va quedar
com una platja,
com uns coralls.
Amb tots els seus sediments.
Amb tots els seus sediments
i tot això.
I llavors,
què passa amb aquesta zona?
I en aquest avall
que va quedar
va sortir el riu
del Guadalquivir,
no?
I en aquesta zona
què passa amb tot això?
Per què us ho explico?
Doncs perquè,
com que hi havia hagut mar,
degut al clima també d'allà,
molt sec
i molt ventós,
amb una pluviometria
endreçada,
molts contrasts tèrmics,
totes aquestes petxines,
coralls,
tot això es va anar
fent pols,
fent pols,
fent pols,
i va crear
un tipus de sol,
un tipus de terreny
que es diuen
albarizes.
És molt típic d'allà,
a més el nom és aquest,
és un terreny blanc,
tu et mires les vinyes d'allà
i es veu verd sobre blanc,
amb unes
petits turonets,
molt calcària,
absorbeix molt,
és molt com l'arena de la platja,
que tu hi tires una botella d'aigua
i se l'engull de seguida,
perquè és més o menys,
és diferent,
però seria aquest principi també,
l'arena de la platja
no ha de ser coralls,
matxacats.
Doncs és aquest principi també,
o sigui,
són arenes molt permeables,
molt poc fèrtils,
que és el que li va a la vinya,
a la vinya li agrada patir,
i amb molt contingut calcàri
que li va molt bé a la vinya també.
Llavors, clar,
si partim d'aquí ja tenim un terreny ideal
pel conreu de la vinya.
Després,
hem de mirar el clima,
el clima,
com us deia,
és un clima amb un fort contrast tèrmic,
hiverns i estius,
i nit i dia,
i sobretot a l'hivern,
a la part més del nord,
és que hi ha diverses zones,
és que és un lloc tan petit,
però a la vegada tan divers,
o sigui,
començant per Còrdoba,
que és un clima,
i una història,
i unes terres,
seguint cap a Jerez de la Frontera,
que és una altra història,
i arribant a Sant Lúcar,
que és una altra història,
inclús passant per Màlaga
o per la Sierra de Màlaga,
o sigui,
estem parlant de 200 quilòmetres de llarg
pel triangle aquest famós de Jerez,
que hi ha un contrast de tot,
que és increïble,
de terres,
de clima,
penseu,
per exemple,
que el mateix vi,
tot igual,
fet a Jerez de la Frontera
o a Sant Lúcar,
canvia el nom
perquè canvia el gust,
i és exactament el mateix.
Perquè canvia el grau d'humitat.
Canvia el grau d'humitat,
essencialment,
i la temperatura mitja de l'any,
saps?
Llavors,
un,
el que està fet a Jerez,
un vi,
ja en parlarem més bé,
però és el Jerez,
i l'altre és la manzanilla,
i només canvia el clima,
no canvia res més.
Imagineu-se si és important el clima.
Bueno,
ja tenim el sol,
tenim un bon clima,
i el raïm.
El raïm,
bàsicament,
és palomino fino,
és una varietat típica d'allà baix,
i que està complementada
amb Pedro Ximénez,
que és un altre raïm,
no és una beguda,
és un raïm,
després la beguda
agafa el nom del raïm,
però Pedro Ximénez
és el raïm,
i a la zona nord,
a la zona de Còrdoba,
està ajudat amb altres veritats,
com la Celema,
com l'Airem,
hi ha altres veritats,
però minoritàries
i sense cap importància.
Pregunta,
perquè si no aniré penent a punt,
si no ens ho acabarem,
quan has dit que Pedro Ximénez
és un raïm,
la majoria de persones
pensen que és un tipus de vi,
amb el Pedro Ximénez
només es fa el vi dolç
Pedro Ximénez
que consumim
en determinades vegades,
o es poden fer altres vins?
Es fan,
quasi tots els dolços d'Andalusia
es fan amb Pedro Ximénez
en part.
O sigui,
el Pedro Ximénez
és la part dolça
de la majoria de vins dolços
d'aquí.
O sigui,
per exemple,
un crim
o un palè crim
són barrejats
olorosos
amb Pedro Ximénez.
Barreges de diferents quantitats
i llavors,
segons el porcentatge
serà més dolç o menys dolç.
Llavors tenim un palo minofino
barrejat amb un Pedro Ximénez.
Ara en parlem.
Molt bé.
Llavors,
ja tenim el raïm també,
tenim el clima i el sol,
important.
Anem per les zones de producció,
comencem pel nord,
comencem per Còrdoba,
a Còrdoba,
la zona de Montilla
i de Moriles
és coneguda,
Montilla Moriles.
És una zona
on se fa
quasi tot el Pedro Ximénez.
No tenen pràcticament palo mino
i tenen altres varietats minoritàries
que no són importants.
Però ens hem de quedar
Montilla Moriles
i Pedro Ximénez.
Perquè quasi tot el Pedro Ximénez
que es fa servir
després de Jerez
i Sant Lucar
ve tot d'aquesta zona.
Perquè per climatologia,
per sols i per tot,
és la millor zona
per cultivar-lo.
Es fa alguna cosa
de palo mino fino,
que és aquesta altra varietat
amb el que es fan els pàlidos,
que se'n diuen allà dalt,
però poquet.
Llavors,
aquí podríem començar
parlant del Pedro Ximénez
en aquesta zona.
Per què?
Doncs, bueno,
és un raïm blanc,
una altra sorpresa
per molts que no ho sàpiguen.
Sí, perquè el Pedro Ximénez
que tots han consumit
és fosquet.
És fosc,
fosc, fosc,
negre, negre.
Però és un raïm blanc.
Llavors,
què passa
perquè sigui fosc
i perquè sigui tan
en aquest gust en particular?
Com se fa?
Va, doncs,
la gràcia que té aquest raïm,
a part de vinificar-se,
a part de fer-se
finos de Pedro Ximénez,
que també se'n fan,
finos o pàlidos
vinificats com els Jerez,
els rins de Jerez
o les manzanilles,
que són secs,
que en parlarem secs,
també,
però ho anirem explicant per zones.
Aquí ens centrarem
en el Pedro Ximénez dolç.
Llavors,
com se fa això?
Doncs mira,
jo vaig tenir l'ocasió
de poder estar al camp
i veure-ho, no?
Ara,
hi va haver la brema,
retreçada,
com en tot Espanya,
aquest any s'ha retreçat molt,
diuen que serà de qualitat
si no enxampar les pluges,
perquè d'algun lloc
ha fet mal,
doncs fan la brema
dels gatolls sencers,
molts sants,
els miren quasi,
quasi un per un,
i llavors en camps
d'albariza,
sense res,
que no hi ha res plantat,
o a vegades se feia
entre olivos
o entre ceps,
estiraven unes borrasses
llargues a terra,
amb files d'un metre d'ample
per la llargada que fessin,
i s'hi escampava tot
el raïm al damunt,
i això se'n diuen
les passeres,
aquí és on s'asseca el raïm,
o sigui el raïm
després de vermar
el pèrdu de Ximènes
se posa a les passeres.
Com si ho féssim
vi de panses,
d'alguna manera,
són panses
i d'aquesta pança
fan el procés de vinificació.
Una vegada estès,
s'hi deix
assecar 10 dies
per cada cantó,
10 dies per un cantó,
es giren,
es voltea,
i després s'asseca
10 dies per l'altre cantó.
És molt xulo de veure,
la gent allí treballant,
tot això és molt bonic
de veure-ho.
I en pic ja el tenen pacificat
pels dos cantons,
es passa
a la bodega,
es premsa,
i es fa
el procés de vinificació
normal
de tots els vins.
Després de premsat
es fa la fermentació,
i després de la fermentació
aquí no cal
encapçalar,
o sigui,
no s'hi afegeix res,
tal qual surt
es posa ja
amb dipòsits
de criant-se.
No s'hi afegeix al qual,
et refereixes.
Al qual, exacte.
No cal,
llavors es posen
dipòsits
d'aquests
de soleres
i criaderes,
que ara explicarem
el que és,
que són botes
apilades,
aquelles famoses fotos
dels vins de Jerez,
són botes apilades
una damunt de l'altra,
normalment hi ha
3 o 4 pisos,
que el que es fa
és,
el vi aquest que surt
de la premsa
ja ha acabat,
o sigui,
el vi ja ha fermentat
i tot això,
que és vi ja,
aquest vi
se'n diu
vi de sobretables,
aquest vi
es posa
a dalt de tot,
a l'última bota
de dalt de tot
i
es va abaixant
a poc a poc,
us ho explico,
però he començat
al revés,
perquè el primer
que es fa
és de la bota
de baix de tot,
que se'n diu
la solera,
la famosa paraula
solera del 1800,
això vol dir
que aquella bota
que està a baix
no s'ha buidat mai
del tot
des de l'any
1800,
no sé què.
Manté el sol
de la bota.
Més que el sol,
una tercera part,
o sigui,
quan s'abuiden,
com a màxim,
s'abuida
una tercera part
de la bota,
teòricament,
però teòricament
i realment
es fa
bastant
riuosament,
com a màxim
s'abuidar
una tercera part
de la bota.
Això vol dir
que dues terceres parts
sempre hi són
plenes d'aquella bota.
Llavors tu treus,
fas la saca,
que n'hi diuen,
treus la tercera part
d'aquella bota
i allò ho barreges
tot de totes les botes,
clar,
perquè ho barreges tot
en un dipòsit
i allò va a la botella
i a vendre.
En aquest cas
seria un Pedro Ximénez
dels anys que tingui
depèn del temps
que hagi tardat
a baixar.
Que diferent
del nostre mosquatell,
per exemple.
Molt, molt, molt.
És que no té res a veure.
És una criança estàtica
estar amb una sola bota.
En canvi aquest,
han fet això,
han tret aquest.
Doncs aquest tros
que li falta,
què en fem?
Doncs agafen la bota
del damunt
i la buiden,
la buiden tota la fila,
ho barregen en un dipòsit
i ho tornen a posar
dintre de la bota de sota.
O sigui,
passen de la primera criadera,
que seria la bota
que hi ha al damunt,
ho treuen
i ho posen a la solera.
Hi ha una rotació.
Exacte.
Llavors,
la primera criadera
que està buida,
com l'omplen?
Doncs de la segona criadera.
De la segona criadera
a buiden
i posen aquí.
I la segona criadera
on l'omplen?
Del vi fresc
de l'any,
de les sobretables,
d'aquest apremsat
que han fet ara
que acaba d'arribar
del camp,
dels sacaderos,
de les panceres.
I això fa
que aquest vi
vagi passant,
vagi envellint
a poc a poc
dintre
d'aquestes botes.
sempre deixen
una miqueta
per omplir la bota
perquè hi hagi
un bon contacte
amb l'oxigen
i s'arrobelli,
s'oxidi
el vi.
Llavors,
és una criança
que n'hi diuen
oxidativa.
Essencialment,
és això.
Necessita temperatura,
o sigui,
normalment
les bodegues
de Pedro Ximénez
estan
a l'aire lliure
o
en llocs
sota taulades
d'oralita,
en condicions
molt extremes,
perquè el vi
pateixi,
perquè el vi
s'oxidi,
allò amb molta calor
i molt de fred,
res de bodegues
d'aquestes controlades,
res, res, res,
a l'obestia.
Aquests vins oxidatius
com l'oloroso,
que seria també
un vi oxidatiu,
o els amontillados,
que els amontillados,
com que estem parlant
de Córdoba,
Montilla Moriles,
els amontillados
venen d'allà.
Per què?
Perquè eren uns vins
que començaven a fer-los
com els vins de Jerez,
que en parlarem,
però que se'ls feien
malbé,
entre cometes,
i passaven,
s'oxidaven,
i llavors sortien
els amontilladors.
Seria una cosa mitja.
Però el Pedro Ximenez...
És una mica
per aprofitar,
en principi.
L'origen era què?
Doncs els Pedro Ximenez
suposo que han quedat clars.
És l'únic raïm,
com a curiositat,
que pot viatjar
dintre de les denominacions
d'origen.
O sigui,
si tu fas un fino,
el raïm,
la palomina fina,
el palomino fino
ha de ser de la zona.
Tu no pots comprar
un palomino fino
de,
jo què sé,
de Sevilla,
o de Sevilla sí,
però de Huelva
o així,
i portar-la allí
per fer un fino.
Sinó que ha de ser de la zona.
En canvi,
en el cas del Pedro Ximenez,
no.
Saps per què?
Perquè allí no en tenen.
Llavors,
esclar,
l'han de comprar a dalt,
a Còrdoba.
És molt important
i transcendent.
Tenim poquets minuts.
Et sembla que fem
un parèntesi
fins la setmana vinent
o afegim
algun altre moment
per donar-li continuïtat?
Ja que estem parlant
en un programa de cuina,
m'agradaria donar una recepta,
doncs,
ja que hem parlat
de Pedro Ximenez.
Molt bé.
Podríem fer alguna coseta
amb Pedro Ximenez.
Totalment improvisat,
això no...
No, no,
no té papers d'això.
No tinc papers d'això.
De fet, no té papers.
El francès ve tan entusiasmat
que és el que és tot de memòria.
És fantàstic.
Però primer,
un consell de consum,
doncs,
el Pedro Ximenez
va fantàsticament bé
amb xocolates,
amb cafès,
amb foix,
encara que amb foix
jo el consumiria barrejat,
m'aniria més pels creams,
pels palacrims
i tot això,
si no és excessivament dolç
i pels postres,
en general,
i pels formatges forts.
El Pedro Ximenez
amb formatges forts?
El Pedro Ximenez,
sí.
Amb formatges forts
també pot anar molt bé,
eh?
Amb formatges,
doncs,
tipus Cabrales o...
És una aposta atrevida
molt interessant.
Molt interessant
perquè aquella furtó
d'aquests formatges,
inclús l'acidesa
que tenen aquests formatges,
ens contrastarà perfectament
amb un Pedro Ximenez.
Encara que també anirà bé
amb molts altres vins
d'Andalusia
perquè són els reis
del meridatge,
aquests vins.
Però,
per començar,
dir això del Pedro Ximenez.
Es pot consumir també
Pedro Ximenez joves,
frescos, elegants,
frescos,
d'aperitiu,
també són molt bons,
eh?
Ben fresquets,
allò tipus a porto
o no a porto allà
abans de dinar.
I si no,
a unes temperatures
més pujades,
amb el postre també,
després de menjar,
doncs,
també molt bé.
Una recepta,
doncs,
és un vi ideal
per fer reduccions,
eh?
Amb fruites,
sobretot.
O sigui,
per exemple,
el foie,
el Pedro Ximenez
és molt conegut,
per fer,
doncs,
un foie amb gerres,
o per fer,
ara que vindran els codons,
doncs,
un foie amb codons
i Pedro Ximenez
increïble.
Feu,
feu...
I els plats de caça,
un puntet de...
els plats de caça,
els pot anar bé,
també,
eh?
I també va molt bé
per fer conserves
de fruita.
O sigui,
per exemple,
unes peres,
el Pedro Ximenez,
són genials.
Com se fa?
Doncs,
agafem Pedro Ximenez
senzill,
un Pedro Ximenez senzill,
agafem les peres,
les pelem
i afegim
una miqueta
el gust.
Jo a mi m'agrada
posar un palet de canyella,
si voleu,
una miqueta més de sucre,
a veure,
proporcions,
perquè si no,
aquí sembla que no estiguem donant res.
doncs, bueno,
per exemple,
per fer dos quilos de peres,
eh?
Per fer un pot
que al final,
doncs,
d'entrepelar-les i això,
soltien dos pots,
posaríem,
doncs,
per exemple,
un litro de Pedro Ximenez
i jo hi afegiria
per aquest litro
uns 150 grams de sucre.
Aquestes peres seran plat de diumenge,
eh?
Que tampoc no val dos rals,
una bona ampolla de Pedro Ximenez.
No, sí,
un Pedro Ximenez jove
el podeu trobar
al voltant dels
9 euros,
10 euros,
eh?
Un Pedro Ximenez,
tipus el candado
o tipus el barquero,
eh?
Són Pedro Ximenez
que per aquestes coses
van de fàbula.
Llavors,
això ho posarem tot junt,
eh?
I ho farem bullir
molt suau,
eh?
Res,
que bullir
10-15 minuts,
eh?
Tot això amb un pot
tancat
i ja està.
Teniu una conserva de peres,
de préssecs,
de prunes,
de pruna seca,
però...
Cireres.
De cireres,
el podríem fer
el Pedro Ximenez,
de la fruita que vulgueu.
eh?
En fi,
jo és que clar,
ara,
si hi ha algun oient
que s'hagi incorporat recentment
al matí de Tarragona Ràdio,
dient,
ai,
Francesc Lledó,
Francesc Lledó,
sembla mentida,
tantes ganes que tenen,
que torni,
doncs ara s'expliquen,
perquè teníem ganes
que tornés.
realment desperta aquesta alegria
i no perquè siguem així gulàfres,
que no és el cas,
sinó perquè realment
és una meravella
doncs trobar aquesta alegria,
no?
Els productes de la terra,
el vi,
aquest entusiasme.
Home,
és que tenim un país increïble.
I l'hem de valorar
i hem de deixar-nos de tonteries
i anar a trobar-nos
amb aquests productes.
Tenim molta roba per tallar,
ja serà la propera setmana.
Home,
és un tema molt complex
i molt interessant.
Jo crec que els oients
estaran d'acord
que val la pena allò
fent-ho,
païnt-ho alhora,
per tant,
avui hem tocat
aquesta branca
dels vins andalusos
la propera setmana
un altre capítol,
et sembla,
Francesc?
Molt bé.
Jo us aconsello
aquesta setmana
que compreu una botella
de Pedro Ximénez,
en bebeu una miqueta
d'aperitiu,
una miqueta de postres
i cuineu una miqueta,
a veure què us sembla.
Encara muntarem,
deixa'm rumiar-ho,
algun tast amb els oients,
alguna cosa
que ara al futur,
ja en parlarem,
ja en parlarem.