Al matí de Tarragona Ràdio, una setmana més,
saludem la nostra psicòloga clínica, Sònia Navarro, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Des del recop psicològic, avui tractem un trastorn
d'aquells que en els darrers anys s'ha batejat amb un nom anglosaxó,
com per tocar aquells fenòmens que traspassen en l'àmbit de la psicologia clínica
i que sovint pel paper dels mitjans de comunicació esdevé un fenomen social.
Estem parlant del burnot o allò que s'entén com està cremat a la feina, no?
Un clàssic, d'altra banda, no, Sònia?
Sí, bueno, ja porta uns anys que ja està de moda això, no?
De moda en el sentit que s'acena a parlar, no?
De fet, el burnot és un esgotament emocional que té una persona, no?
I, sobretot, afecta a persones que tenen feines
amb les que es presten serveis amb unes altres persones.
És a dir, feines que tenen molt de contacte amb altres persones.
Per exemple, tot l'àmbit sanitari, metges, infermeres...
infermeres, infermeres en especial, perquè saben tenir molt més...
Tenen molt més contacte.
Molt més contacte, professors d'escoles, policies, assistents socials...
Vull dir, totes aquelles professions en què realment tota la teva feina
és treballar amb altres persones i moltes vegades amb persones que pateixen, no?
Llavors, hi arriba un moment que hi ha una situació que ja ens sobrepassa
i el que fem és una reacció psicològica desgutament
amb aquesta situació que ja no podem controlar, no?
O que pensem que no podem controlar.
També es dona bastant a persones que tenen comandaments intermitjos, no?
Gent, professionals que tenen gent al seu càrrec,
però que tampoc són els caps, perquè també tenen caps per damunt, no?
Llavors, aquests comandaments intermitjos, que a vegades són feines molt complicades, no?
Perquè...
Són el farcit de l'entrepà, que els apreten per tots dos costats
i em permets l'exemple així més planer.
Tens poder per unes coses i no ho tens per unes altres, no?
I a vegades tampoc està tan definit per què sí i per què no.
Llavors també solen ser persones que solen acabar cremades, no?
Normalment es nega, és a dir, perquè la forma en què entra la persona
és molt a poc a poc, la persona no se'n sol adonar,
es va anant cansant, es va anant trobant malament,
se li va fent una mica més pesat anar a la feina,
es troba molt desanimat, una mica,
però normalment es nega l'entorn perquè es considera o es viu
com un fracàs professional, no?
De no ser capaç d'afrontar la situació, no?
Exacte, i moltes vegades també, com que moltes d'aquestes feines
també són bastant vocacionals o almenys inicialment ho són,
doncs és una mica com un fracàs.
Hi ha un component de frustració, no?
Exacte, si resulta que després veig que no puc amb aquesta feina,
llavors realment les persones aguanten fins a l'últim moment, no?
Jo no sé, Sònia, i perdona el parèntesi, parlarem dels símptomes i tot plegat,
si contribueix aquesta sensació i aquesta percepció al context general de la societat.
Jo imagino que fa uns anys sí que es podia tenir aquesta pressió d'aquest tracte directe
d'aquest tracte directe amb diferents persones,
però la pròpia societat no pressionava tant,
no hi havia aquests ambients de crispació, de nerviosisme.
Probablement el context general de la nostra societat
provoqui aquestes situacions, més enllà del que són les parets del terreny laboral.
No ho sé, t'ho pregunto.
A veure, en el terreny laboral el que es troba en aquestes professions
és que realment les demandes cada vegada són més exigents.
I llavors, clar, per exemple, tot l'àmbit sanitari es troba amb persones
que volen solucions immediates i moltes vegades, evidentment, no les hi ha, no?
I les persones que donen la cara com si diguessin no està a les seves mans donar aquestes solucions, no?
A més, moltes vegades, no?
Però llavors sí que hi ha molta més pressió en aquest context.
Un altre tema és que també, moltes vegades, estan en contacte amb tot el patiment, no?
Amb la mort, amb la malaltia, amb el patiment en general, no?
Problemes d'altres persones...
Exacte. I llavors també, precisament perquè som una societat que intenta viure d'esquena,
perdona, al patiment, a la mort, a la malaltia...
Doncs, bueno, està en contacte constantment amb tot això,
amb la manera que tenim d'interpretar tot això,
perquè no ho integrem com una cosa,
perquè la malaltia i la mort formen part de la vida, no?
Però el fet que no ho integrem com una cosa normal,
està sempre en contacte amb una cosa que en el nostre interior no ho integrem com a normal,
doncs també ens acaba cremant, no?
Després hi ha altres factors que ja no són tant la feina concreta,
sinó els sous, els horaris,
que també són factors que fan que les persones es cremin, no?
Perquè moltes vegades, a part de la tasca que és complicada,
estem parlant de sous molt baixos, que la gent es sent poc recompensada,
o no només se senten poc recompensades econòmicament,
sinó poc recompensades a nivell que ningú els hi diu, doncs...
El copet a l'esquena, no?
Exacte, que tan necessari és a vegades i tan poques vegades passa, no?
I no abunda avui en dia en els centres de treball.
Però... i després el tema dels horaris també,
perquè moltes vegades els tos, els canvis d'horaris constants,
les jornades molt llargues,
també fan que tot això afegit en una feina
que és de molt contacte directe
i en contacte directe amb persones que pateixen,
i que pateixen, doncs, clar, pot donar el que es diu, està cremant, no?
Clar, anem a caure en allò de sempre,
que mai s'havia parlat tant de conciliació de vida laboral,
de vida familiar, que mai s'havia parlat tant d'horaris,
mai s'havia parlat tant de racionalitzar la vida de les persones
i és quan tenim més vacances en aquest sentit, no?
Bueno, probablement per això en parlarem tant.
Bueno, ja veurem, però sembla que es queda vegades en paraules, ja veurem.
Parlem de símptomes, perquè en principi
sembla que aquest tipus de fenòmen es manifesta en un estat emocional,
però com tots aquests estats, pot tenir conseqüències
en la nostra forma física i en la nostra salut física, no?
I mental.
I mental també, lògicament.
Els símptomes són sentiments d'abuidor, esgotament en general,
sensació que han fracassat, impotència, baixa autoestima,
sentir que no es realitzen a nivell personal, no?
que no arriben a...
Una sensació de nerviosisme, d'inquietud, irritabilitat, no?
Dificultat per concentrar-se,
comportaments una mica paranoides o agressius,
inclús cap als pacients, cap als clients, cap als usuaris,
cap als companys de feina, no?
En un moment, doncs, poden començar a contestar
d'una manera que fins aquell moment no ho havien fet,
o estan molt pendents de...
Ostres, és que sembla que m'estan...
Aquest han tret una mica paranoi, no?
Que comencen a fixar-se...
Van darrere meu.
Exacte, o m'han mirat una mica malament.
No és que ara aquest es pensa en alguna cosa, no?
A nivell físic poden tenir mals de caps,
alteracions gastrointestinals,
taquicàrdies, la fatiga crònica, no?
La sensació...
Perquè, clar, evidentment,
un esgotament emocional al llarg del temps
és un estrès continuat al llarg del temps
a nivell emocional
que ens comporta normalment
en seqüeles a nivell físic, no?
Solen ser persones que augmenten el consum d'alcohol,
de cafè, de fàrmacs, d'acord?
Llavors, clar, aquí ja...
Hi ha tendència a automedicar-se en aquests pacients?
Sí.
Bueno, en general, la societat s'automedica, no?
Però és que molts d'aquests, a més a més,
tenen accés a la medicació, no?
Llavors, sobretot els de mitjanit,
que no són els únics, eh?
Però que és un sector que es dona, també.
Ja, ja.
Parlarem de tractament, naturalment,
però potser és millor primer parlar de prevenció.
Si és que n'hi ha,
si és que podem aplicar algun tipus de prevenció,
si hi ha alguna manera de tenir una alarma interior
que ens digui, compte que vas pel mal camí, no?
Bueno, sempre que es treballa amb persones,
hi ha un moment, no?,
que hem de poder pensar, no?,
i adaptar les nostres expectatives inicials,
perquè totes les persones que la feina és treballar
amb altres persones,
inicialment pensem que podrem fer molt més
del que realment podem fer.
Llavors, moltes vegades,
el que hem de fer és ajustar els criteris, no?,
de les expectatives que realment tenies.
Això de forma planera ho traduiríem
en aquells comentaris que a vegades pots sentir,
lletjos d'altra banda, de dir,
mira aquella persona tan bé que va començar,
tantes ganes que tenia,
i ara fixa-t'hi.
És a dir, que és baixar una miqueta la intensitat,
probablement, no?
Clar, però moltes vegades...
No ser incompetent, però baixar la intensitat.
En segons quines feines...
No, no, és que no és baixar la intensitat, eh?
És baixar, no la intensitat de la teva feina,
sinó les expectatives de la teva feina
quan les has posat en un nivell que no són reals.
És a dir...
Vas a salvar el món i veus que tu no pots salvar el món.
Probablement pots salvar aquella persona,
però no el món sencer, no?
Clar, però pensa que totes les feines
de treballar amb persones,
quan un comença, perdona,
el nivell de motivació és tan alt,
que pensa que podrà fer més coses
per les altres persones
de les que en realitat pot fer.
Inclús perquè moltes vegades
només veus la situació des de...
Inicialment, eh?
Quan comences.
Només veus la situació des del teu punt de vista.
Clar.
I clar, tu pots ajudar les persones
quan les persones poden ser ajudades.
I no sempre.
Quan volen, quan poden,
quan hi ha els recursos, quan hi ha...
Llavors, no és baixar la intensitat de la feina en absoluta,
és baixar les expectatives
i col·locar-les en un punt de realitat.
Perquè moltes vegades aquestes persones
comencen a treballar amb expectatives
no reals de la tasca, no?
Llavors, clar, realment em frustraré
perquè no puc fer coses.
Si jo entro a treballar de metge
i penso que podré salvar tothom,
doncs l'expectativa no és real.
Clar, la primera que un pacient no se'n surti,
doncs ja estic enfonsat.
Si jo entro a treballar d'assistent social
o de psicòleg, eh, vull dir, també,
i penso que a tothom li ajudaré,
doncs probablement em frustraré
perquè aquesta expectativa no és real.
No, no, clar, és evident.
Formar-se en emocions,
que vol dir, doncs, a veure,
aprendre a canalitzar aquestes emocions,
aprendre a no guardar-se-les,
aprendre a expressar-les bé,
perquè, si no, moltes vegades
també ens les anem guardant,
ens les anem guardant fins que petem
i llavors ja...
I ens podem formar en emocions?
A veure, es poden fer cursos,
per exemple, els típics cursos,
que això seria bo que les empreses
ho tinguessin com a molt present,
d'intel·ligència emocional, per exemple.
Realment hi ha moltes maneres d'enfocar-ho,
però es podrien fer,
el que passa és que això hauria de ser
més les empreses les que ho fessin.
És una inversió de futur, realment, no?
Formació, no?
I sobretot, doncs, bueno,
ensenyar-li a les persones expectatives,
límits,
i com comunicar amb els companys,
amb els caps,
perquè moltes vegades tenim problemes amb això, no?
Clar.
Amb què comuniquem, no?
Com ho comuniquem.
Procurar que hi hagi equilibri
entre totes les àrees de la vida, no?
La feina, però també que hi hagi equilibri.
Això és, bueno, és el...
Vida familiar, vida social, lleure...
Clar, clar.
Que, clar, és tan important, no?
Que tinguem una mica de tot.
Limitar l'agenda assistencial,
en el sentit que tenim un número tope
de persones que podem atendre en un dia
perquè la qualitat sigui raonable.
Clar, però això no està en les mans del professional
que està afectat per això, no?
Clar, però llavors, intentar,
perquè a vegades no està en el professional,
a vegades sí.
Llavors, intentar, dintre de la mesura,
controlar-ho.
Això és prevenció, clar.
Això no vol dir que la prevenció sigui el que s'estigui fent.
De fet, no és el que s'està fent.
És el que s'hauria de fer per evitar aquests casos, no?
Clar.
Que després porten llargues baixes laborals,
des del punt de vista, diguem-ne,
de l'empresa, parlo, eh?
No des del punt de vista del treballador.
Sí, sí, però, bueno,
que s'hauria d'intentar...
Bueno, tots tenim un tope
d'assistència i d'atencions
que podem fer.
Precisament quan estem treballant amb persones,
encara més.
Una cosa és fer treball intern
i una altra cosa és fer un treball amb l'altre, no?,
directament.
Això crema més.
I intentar assignar un temps a cada pacient.
Perquè, si no, la sensació és de molta frustració,
de que es treballa molt
i no és gens profitós.
És a dir, que no serveix.
I la sensació que fas moltes coses
i que cap serveix,
també és una sensació que crema.
Clar, clar.
Que crea burnot, diguem.
Déu-n'hi-do.
Hi ha tractament miraculós, no?,
lògicament.
Miraculós, per suposat que no, no?
De fet, a nivell...
M'acompanyat de tot això que has dit, no?
Clar, a nivell individual,
el tractament, no?,
seria la persona el que pot fer
és revisar totes les seves creences, no?,
com està realment interpretant la feina,
quin valor li està donant a la feina,
quin valor li ha de donar,
modificar actituds davant de la feina,
adaptar les expectatives inicials a la realitat,
el que deia abans, no?,
que a vegades hem començat amb unes expectatives molt per damunt,
acceptar errors i limitacions personals,
això és un altre tema.
Tots tenim limitacions i tots ens equivoquem.
Llavors hem d'acceptar que forma part
de l'aprenentatge de qualsevol professió,
perquè, si no, qualsevol error que tinguem
ho viurem com un fracàs una altra vegada, no?
Aquesta generalització que fem és molt fàcil en aquestes professions.
I llavors intentar, no?,
tot això es pot fer mitjançant tècniques cognitives conductuals,
que són realment intentar adonar-se'n
de quins són els meus pensaments,
partint de la idea que el meu pensament
fa que jo tingui un sentiment concret, no?,
o sigui, la valoració que jo tinc d'una situació
crea la meva emoció.
Llavors intentar reconeixer-ho.
I a nivell, a més, d'empresa,
les empreses haurien de tenir molt present
allò de limitar l'agenda assistencial,
que deia abans, no?
I deixar que cada persona tingui un temps
per ser atès bé tant.
I això és bo pel professional i pel client,
per l'usuari, pel pacient, per el que sigui, no?
Medicacions, sempre i quan el metge controli,
ens ho recomani,
i sobretot fugir de l'automedicació
en aquest tipus de coses.
Per molt que ens sembli que allò que aprenem,
vull dir, és inocu,
que allò, doncs, no té res,
que són vitamines, eh?
Allò que es diu de les vitamines.
Home, mira, mira, en aquests casos,
sempre que està receptat, sí, eh?
No hi ha cap problema.
Però normalment, en aquests casos,
si es donen alguna medicació,
serà algun ansiolític.
Perquè és un...
De fet, el burnot és un nivell d'estrès molt alt,
però que es dona molt en un context concret
i en un grup de persones concret, no?
Una sintomatologia una miqueta especial.
Per tant, un ansiolític
que s'hauria de prendre
per prescripció mèdica
i de forma puntual.
Clar, clar, però pautat sempre, eh?
Vull dir que un no es pot,
com sempre,
un no es pot automedicar
a la valenta, no?
Molt bé, doncs, el burnot
és el tema que hem tractat avui.
Si vostès volen fer alguna consulta,
preguntar, suggeriment,
que la Sònia Navarro, psicòloga clínica,
els respongui a alguna qüestió,
ho poden fer a través del nostre correu electrònic,
al matí arroba tarragonaradio.com
i en els propers programes
els podem respondre.
Sònia Navarro, gràcies.
Fins la propera setmana,
que em penso que tractarem un altre clàssic
i un tema del qual se'n parla molt,
la depressió.
Fins la propera setmana.
Vinga, fins la setmana que ve.
Fins la propera setmana.