Passant gairebé un minut de dos quarts de deu del matí,
saludem Joan Pasqual, en director teatral.
Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
Bé, també estàs vinculat amb el món de l'ensenyament i l'educació.
Sí, sí, sí.
Però com que ha acabat el curs pràcticament,
dic, calla, que el presentarem com a director teatral, no?
Potser millor?
Sí, bé, jo tinc...
Tot és pedagogia, al final, eh?
Sí, tot és pedagogia.
A vegades tinc sensació de doble personalitat,
però no, no, tot va molt lligat, és una problema.
Home, però jo no et veig gens esquizofrènic, eh?
No, no, no.
Fets bastant centradet.
Sí, sí, centradet i, a més, amb aquest tipus de feina,
com no tinguis una mica els peus a terra, és bastant complicat.
La veritat és que sí.
Joan, hi ha dos temes que semblen fets a mida per tu.
D'una banda, perquè avui comença el Festival d'Estiu de Tarragona,
però també comencen tots els festivals,
l'estiu és l'època dels festivals arreu de Catalunya,
i també la vessant, diguem-ne, pedagògica, educativa,
perquè han sortit els resultats de la selectivitat.
Es veu que a Tarragona hem tingut la nota mitjana més baixa,
però són dècimes, eh?
Aquest matí el titular dius, bé, d'acord, el titular,
però en tres o quatre dècimes, dius, tampoc no n'hi ha, per tant.
El que després hi ha tot aquella, diguem-ne,
aquelles dades que s'han de llegir de lletra petita,
i diu, per exemple, que la cosa que està xunga, xunga,
són les matemàtiques.
Sí, bé, jo no seria tan pessimista, no?
Crec que no, que no s'ha de ser mai.
I a més depèn de com presentis els resultats i les estadístiques,
i tot això sempre és molt...
És a dir, pots fer lectures des de moltes perspectives.
Jo sempre dic que, perquè hi ha aquesta espècie de mite
que la canalla cada vegada surt pitjor de les escoles o dels instituts
i que està menys preparada,
jo penso que no és veritat.
Jo penso el contrari.
Vull dir que penso que les noves generacions
estan molt més preparades que nosaltres.
El que passa és que hi ha uns components propis d'aquesta societat
que vivim que fa que aquelles coses que no funcionen
tinguin una ressonància molt més forta.
I d'entrada, jo sí, penso com estudiava jo el que feia a les escoles,
o comencem per primària, és a dir, jo feia quatre coses justes.
Llegir, escriure...
Deien les quatre regles.
Les quatre regles, que ara parlaríem de competències bàsiques, no?
I aquestes quatre regles, evidentment, sortien molt ben preparats
amb aquestes quatre regles, no?
El que passa és que ara, en el mateix temps
que nosaltres estàvem a les escoles,
fem moltes més coses, o es fan moltes més coses.
I es deriven moltes coses, no?
I es deriven moltes coses, amb la qual cosa
això és molt més complex d'anar assolint certes competències, no?
Però jo penso que està molt més preparada.
Sabeu moltes més coses.
Jo, la meva filla petita, és a dir,
era impensable que pogués accedir a la informació
que ella accedeix, per exemple, a través dels TICs,
dels mitjans informàtics.
I, per tant, no solament a nivell d'informació,
a nivell de preparació, és a dir,
n'hi ha tota una sèrie de components que nosaltres,
ni pensar-ho, no?, aquest accés a quantitat de coses
que nosaltres no tenim.
I després no és cert que no estiguin tan ben preparats.
Jo penso que hi ha de tot, com ha passat sempre.
A part que abans també estudiava molta menys gent.
Tampoc no estàvem tan preparats abans, eh?
No, no, no.
I, per tant, jo penso que no s'ha de ser tan pessimista.
El que sí que hem de veure és que, en aquests moments,
dintre de les escoles i els instituts,
n'hi ha una problemàtica important de respecte cap a la professió,
però jo penso que és una falta de respecte des de la societat
i fins i tot dintre de la mateixa professió, no?,
que hi ha hagut una espècie de desànim,
una sèrie...
una actitud a vegades una miqueta allò perillosa, no?,
perquè entres en unes dinàmiques que no són les òptimes.
Però jo que toco també el camp de l'educació
i veig que dins n'hi ha grans professionals
i gent que està molt, molt, molt entusiasmada
amb la seva feina i que està fent la feina molt ben feta.
El que passa és que després aquí
entren altres factors de tipus social
que a mi em sembla que aquí sí que tenim uns problemes greus
per el tipus de societat que estem muntant entre tots,
que és una societat, jo penso, bastant insolidària en general.
I això provoca que la gent, doncs, moltes vegades
aquells components més de tipus cooperatiu
i que és on realment la gent va evolucionant
i va creixent com a persona,
i això sí que està fallant.
Però no falla des de les escoles o des dels instituts.
És això, quan parlaves de la preparació,
induïtivament, clar, i fent aquesta comparança inevitable,
si tens fills que estan estudiant
i penses quan estudiaves tu,
a mi em dóna la sensació que potser el que no tenen
són aquells coneixements enciclopèdics
que teníem nosaltres, havíem d'amagats amb el cap
perquè no teníem internet,
però sí que tenen determinades habilitats
més necessàries com per anar a buscar la informació.
Hi ha determinades coses que es podien estudiar fa 40 anys
que han esdevingut inútils,
perquè ja ho fan les màquines, que deia aquí, no?
I determinats coneixements enciclopedis,
la llista dels reis godos, tot això.
Avui dia seria impensable
a un nen o una nena de primària
explicar-li això, però sí explicar-li
com anar a buscar la informació,
ensenyar determinades habilitats,
capacitat de deducció, de comprensió, etcètera.
Probablement aquest és el camí de l'intel·ligència artificial...
I posem una sèrie de valors que sí que els hem perdut,
per exemple el valor de l'esforç,
el valor de la dedicació.
Aquí sí que sí que sí.
Però això ho porta, jo torno a repetir,
que és un problema d'escola,
és un problema de societat.
És a dir, els nostres fills,
per sort, per ells, jo penso,
però per desgràcia, per un altre costat,
ho tenen tot molt fàcil.
Estem en una societat,
estem vivint en uns nivells de qualitat,
jo penso que millor i quasi impossible.
Jo penso que si fos millor seria una mica immoral
tenint en compte el que hi ha per la resta del món, no?
Llavors, com ho tenen tot molt fàcil,
jo penso que nosaltres som una mica els solpables,
els adults, de facilitar tantes coses,
que ells pensen que tot això és fàcil, no?
Llavors, l'esforç per accedir a una societat...
Però després, Joan, els hi tirem encara quan no sé què diu...
Ai, això no, no sé què...
Quan es queixen, els hi tirem encara.
Però si és el que els hem acostumat, eh?
Sí, sí, sí.
Allò, un exemple molt, molt d'anar perquè...
Tinc gana, doncs, espera't un quart d'hora.
Oh, és que tinc gana ara.
Home, també nosaltres hem dit...
Que tens gana?
Tranquil que t'ho faig de seguida, clar.
És una mica...
Poso un exemple molt d'anar per casa, però...
Sí, sí, sí, però aquests exemples són...
Jo penso que són simptomàtics d'unes formes
que hem creat entre tots, no?
Que fan que una sèrie de components
no acabin de reixir del tot.
I a mi això em sembla, no perillós,
però sí que aquí sí que hauríem d'entrar una mica,
jo penso, amb més força i tenir més clar
que s'han de canviar aquestes dinàmiques, no?
Curiosament, em penso que ho vam comentar
en alguna tertúria, no n'estic segura.
Fa un quant temps, unes setmanes,
es va celebrar una trobada mundial
de temes de treball relacionat amb els drets dels nens,
el treball infantil,
països amb vies de desenvolupament,
i aquesta cimera, lògicament,
comptava amb un representant de nois que eren del Perú.
Aleshores, em va cridar moltíssim l'atenció
a una entrevista que podia llegir
que ell explicava que des de la nostra mentalitat occidental
que criticàvem, bueno, posàvem a les famílies
d'aquests països que quina poca vergonya
que fan treballar la canalla,
i aquell noi que tenia uns 18 anys
deia que ell ajudava a casa seva
aportant un salari des dels 12 anys,
deia que ell el que no entenia
és que la canalla es desinteressés tan absolutament
de la família en quant a aportació d'ajuda,
de col·laboració i de salari.
En tot cas, el que s'ha de regular
és la manera de treballar,
però l'experiència de l'esforç...
Sí, a mi em sembla fonamental.
No diem que ara hem de posar a treballar els nens,
però, vaja, marcar una miqueta aquest sentit
de l'obligació i l'esforç.
Sí, hem passat d'un costat a l'altre.
Una cosa és l'exportació infantil,
que evidentment això és criticable.
Aquest noi el que dius és que s'ha de garantir
que puguin formar-se també aquests nois,
però que no es pot trencar el model de vida
que tenen des de la nostra mentalitat occidental.
Clar, i ells, a més, és claríssim.
Tota la família ha de participar amb la subsistència
perquè és un problema de subsistència,
un problema de les qüestions més bàsiques
des de l'alimentació a l'educació
a el que és la sanitat,
que no tenen accés com tenim nosaltres.
Això ho donem per suposat,
però és que això existeix en una part molt petita del món.
I, per tant, aquesta crítica em sembla més aviat
una crítica errònia.
Aquí, d'alguna manera, hem acabat...
És a dir, quan existien els nens que entraven a prendre oficis
o a prendre...
És a dir, ara n'hi ha...
Evidentment, fins a l'educació secundària és magnífica,
la gent tingui accés a l'educació fins a una certa edat,
però el que sí que és cert és que no tothom vol estudiar
o no tothom vol fer dels estudis la seva vida,
sinó que tenen preferències per al altre tipus d'activitats.
És que aquí sí que aquestes activitats s'estan perdent
i, de fet, no s'ha solucionat mai.
Algun dels problemes que hi ha a secundària, precisament,
és aquesta gent ja grandeta,
que tenen capacitat de pensar
que ells no volen aquest sistema educatiu.
Ells el que voldrien és tenir accés al món del treball
i, possiblement, una forma d'accés al món del treball
seria l'antiga imatge aquella de l'aprenent, no?,
en les empreses i les indústries.
És que la conflictivitat a les aules,
els problemes que pugui haver-hi en determinats sectors
de la societat i dels joves,
normalment es culpabilitza a les famílies,
d'una banda que no es tracta de culpabilitzar,
sinó responsabilitzar, que no és el mateix.
La culpa dels pares.
O es culpa la immigració, es culpa el no sé què.
I, realment, aquí rau tot el problema.
I és que un adolescent, amb 14 o 15 anys,
obligar-lo a fer allò que realment...
No vol fer.
No vol fer, ni li interessa, ni té futur.
És un error, totalment un error.
Les escoles tallers, aquestes experiències tímides
que pleguen poquíssimes places i tot plegat,
estan funcionant.
Si més no, la gent que està al capdavant de les escoles tallers
diuen que se'n surten perquè els nois,
les noies fan coses d'utilitat
i tenen una remuneració i poden treballar
i poden fer la seva vida.
I aquí ho lliguem amb l'aterra reforma
de la formació professional,
que en aquest país mai l'hem acabat de lligar.
No s'ha cregut.
I a mi em sembla fonamental, entre altres coses,
per aquesta gent que té interessos diferents.
És a dir, no tothom vol ser historiador,
ni no tothom vol ser arquitecte,
ni tothom vol ser metge.
Doncs imagina't.
I per tant, a aquesta gent li has de donar aquesta oferta
que li faciliti, evidentment,
que ell sigui feliç amb el que vol fer.
No es tracta d'una altra cosa.
I de fet, l'educació, l'ensenyament,
passa bàsicament per intentar que la gent
trobi el seu camí
i poder-li oferir allò que realment volen.
Evidentment, després n'hi ha els casos...
Jo penso que són mínims, eh?
I els casos aquests hi ha en algun centre.
Que són casos que tenen uns components molt més complexes
i, evidentment, aquí s'ha d'entrar-hi
amb unes altres dinàmiques
i unes altres tipus de tractament, no?
Aquest sistema de l'ASO i el batxillerat
i aquest que hagin de romandre fins als 15-16 anys,
forçosament, probablement, sigui un dels punts.
I no se'n parla gaire.
No se'n parla gaire, no, no, no.
A part, jo penso que dintre de l'educació,
de l'ensenyament,
sembla que estiguem inventant sempre sistemes noves
i és que en realitat és molt més simple tot això.
Vull dir que el que necessita la persona
per créixer i formar-se
són elements que perviuen sempre
i, per tant, són els mateixos.
Llavors, aquests sistemes que moltes vegades
compliquem més del que hauríem de complicar
tot el sistema formatiu.
I, per tant, penso que aquí sí que hi ha molt a fer.
El que no és lògic és que en aquest país
cada dos o tres anys canviem de sistema
i canviem de currículums i canviem...
Perquè, a més, quan veus els canvis curriculars
són canvis de matís
que quan ho veus dius
i per això tanta història
i per això ara tornem a canviar
tantes, tantes, tantes coses
que en realitat no són les més importants
dintre de les escoles.
Ens hem d'emmirar allà a Finlàndia, no?
Diuen.
Sí, però jo penso que nosaltres
hauríem de ser capaços de buscar el nostre sistema, no?
És que, clar, un finlandès no té res a veure
amb un català, no ens enganyem.
La realitat finlandesa no és la nostra.
Jo penso que hem de buscar el nostre camí
i jo penso que el tenim.
El que passa és que moltes vegades
aquí sí que és una qüestió política
de prendre decisions,
de dir que hem de ser capaços
que hi ha uns mínims,
que això sí que no és una qüestió política.
Després hi ha les qüestions ideològiques
que també, evidentment, són importants,
però aquests mínims, mínims per tothom,
s'haurien de mantenir el sistema
durant anys i anys i anys
i que funcionés sense cap necessitat
d'estar canviant contínuament.
Jo que deies d'estudiar, clar,
a prop de 1.500 alumnes
han aprovat la selectivitat
a la demarcació de Tarragona.
Estem parlant de la incorporació,
com a mínim,
de 1.500 universitaris més.
No sé què farem amb tants universitaris,
o no sé què faran ells, millor dit,
perquè és el que tu deies,
no tothom ha de ser historiador o advocat.
No sé jo si la demanda
d'aquests professionals
de formació acadèmica
és tan gran com altres sectors.
Jo penso que aquí...
Bé, això és un problema també
que a nivell d'universitat
jo penso que es fan coses
d'intentar veure
quines són realment les necessitats.
I diversificar, no?
Aquesta diversificació
per veure en realitat
que estiguin lligades
amb les necessitats socials
o de la societat en què vivim.
El que no podem fer
és crear multitud
d'especialistes
en qualsevol àmbit
que no sigui necessari
després per la borsa de treball
que existeix.
doncs ha d'haver un equilibri
sempre en fer realment
una valoració
de què és el que es necessita
i què és el que no es necessita.
El que passa
és que aquí dintre
de les universitats
cada vegada hi ha hagut més gent
que estudia
que té més accés als estudis
ni encara aquest mite
que si no ets universitari
o no tens una casa universitària
no serà res en aquesta vida.
Llavors aquesta classificació
entre més bons o menys bons
en relació als estudis que tens
això també no deixa de ser un error.
Ets molt optimista tu, eh?
Perquè dius
si no ets universitari
si no tens un títol
no ets res a la vida.
Jo pensava que deia
si no tens molts quartos
no ets res a la vida.
Sí, bueno,
evidentment,
però això jo parlo descomptat.
Perquè els universitaris
no tots guanyen molts quartos
no, no, no, no.
Però n'hi ha aquesta espècie d'idea
que si tens una carrera universitària
accediràs a llocs de més...
Encara suposa un prestigi social...
I això tampoc és exactament així, eh?
No sé jo si té prestigi social
el tema de...
El que passa és que avui en dia
també hi ha estadístiques
que la gent universitària
té més facilitat
en trobar llocs de treball.
Sí, de qualitat.
De qualitat.
Vull dir que això també és cert, no?
És que ho troben, sí.
El que passa és que, bueno,
es produeixen fenòmens
a mi que em resulten curiosos
amb tot el respecte, per exemple,
a la banca van succedir
a través de la figura del Botones
que començava a portar
les cartes d'un costat a un altre
i anava pujant l'escalafó
dintre de la feina.
Actualment, la gent que entra
a treballar als bancs
doncs hi ha una carrera universitària
d'empresarials
o de direcció d'empreses, etcètera, etcètera.
Llavors ha hagut un canvi...
Aquella aspiració dels anys 40
d'una caixa.
Exacte, i en aquests moments
se continua produint el mateix fenomen, no?
Jo tinc una mica la seva filla
que ha acabat ara
la seva carrera d'empresarials
i la seva il·lusió
era anar a treballar a un banc, no?
Vull dir, el que passa és que, fixa't,
abans s'entrava a través d'un procés
molt més, diguéssim,
a poc a poc, diguéssim,
a través de l'experiència pròpia
de la persona
i ara s'ha necessitat
d'una carrera universitària
per el que abans era una cosa menys...
Perquè també els objectius
empresarials són nosaltres.
I les necessitats són diferents, eh?
No ho estic fent com a crida, diguéssim...
No, no, no, que ha canviat moltíssim.
Resulta curiós com...
I el que sí que és cert
que a través d'una carrera universitària
en certs àmbits
encara és més fàcil
aconseguir aquesta feina.
De totes maneres, tu ho has dit,
en certs àmbits,
perquè en una base més àmplia
de la societat
el que sembla que està més prestigiat
que mai
és el diner, naturalment.
Sí, sí, per desgràcia.
La part econòmica i monetària
i de possessió
i, bueno, tothom vol tenir
un cotxe més gran
i una casa més gran
i aquesta bogeria
em sembla perillosa.
I si més no,
perquè estem creant una societat
com he dit abans,
jo penso molt poc solidària
on l'individualisme...
Però diuen que tota aquesta ànsia
de tenir coses i de diners
i d'estar distret amb aquestes coses
és perquè en definitiva
es fa molta por viure, no?
Jo penso perquè és la gran excusa
per no confrontar-te
a la nostra misèria
com a persones, no?
Miséria en el sentit carinyosa.
No, mira la condició humana.
Som humans
i no som immortals
i per això molta gent,
a més,
que entren en aquesta espècie
d'espirals
al voltant del tema econòmic
o del tema de possessió
o del tema material,
moltes vegades
se'ls produeix
un gran crac
i quan se confronten
en què realment
ells són com
tota la resta d'humans
i que tenim una sèrie
de necessitats
que moltes vegades
s'obridem, no?
I sobretot
de necessitats
de tipus personal
molt lligades
a la sensibilitat,
a la persona
i a la relació
entre les persones.
I si no aprenem
a relacionar-nos més,
cada vegada
estarem en una societat
menys positiva.
Sembles quedar al teatre
per tractar aquestes qüestions,
no?
Teatre és un bon element
per...
Clar,
aquest tipus
de pensament
i de manera de fer
i d'aturar-te
al diàleg interior
i tot aquest tipus
de coses
ha quedat
tan relegat
a la cultura.
Sí,
d'un moment.
d'estar
dins del que és
la vida
i el terrenar
habitual
de les persones.
Sembla que
aquestes coses
transcendents,
entre cometes,
molt pesades
per alguns,
les hem traspassat
a la cultura.
Això ja no forma
part de la vida
de les persones,
sinó que és
un petit reservat
que posem
dalt d'un escenari
o plasmem
en una novel·la
o en una pel·lícula,
no?
Sí,
a més,
el fet cultural,
a més,
jo penso que hi ha
un altre component
que va molt lligat
amb tot això
que estem parlant,
que d'alguna manera
també s'ha convertit
en una espècie
de punta
d'una piràmide
on la resta
dels mortals
no accedeixen
o no volen accedir
o no poden accedir
i llavors hem convertit
una altra vegada
la cultura
com una cosa
molt d'elits.
Hi ha elits
al canal.
Hi ha moltes...
I tant,
jo penso que...
Hem tornat,
perquè va haver un periodo
de temps
que tot era
molt així,
jo penso que hem tornat
una mica,
aquí sí que hi ha
un problema
que els polítics
tenen molt a dir
perquè són els que
aquests moments
decideixen
i és així
quin tipus
de política cultural
o quin tipus
de cultura
és la predominant
dintre la societat
i estem tendint
també a una cultura
molt d'elit
i molt d'altoestànding
una cultura
on la façana
o el component aquest
una mica
de cerimònia
com mostra de poder
predomina
sobre la cultura
entesa
com relació
entre les persones
i creixement personal
i això ho estem oblidant
i ho estan oblidant
i això és molt perillós
perquè va lligat
amb tot això
que estem parlant.
Va haver-hi una època
que realment
la cultura
majúscula
es va situar
i es va instal·lar
còmodament
al carrer
a nivell de teatre
amb moltes expressions
Sí, però també
perquè anava lligat
també a un moment social
en què era un...
Bé, el teatre
com altres activitats
permetien
doncs fer una...
Fem parlant potser
a partir de la segona dècada
a partir del 85
85
perquè fins a la meitat
de la meitat dels 90
que aquesta efervescència
aquesta alegria cultural
sobretot
ganes de fer moltíssimes coses
i tot el que era cultura
era entesa també
sobretot en molts ajuntaments
era entesa
com un component
de participació
Però no era un producte de consum
i ara sí
No, no, perquè ara s'ha anat
primer la cultura
s'ha anat professionalitzant molt
tots els estaments
o àmbits
que fan que això rutlli
que per un costat
és molt bo
Clar, perquè crea estructures
Crea estructura
Crea indústria cultural
etcètera, etcètera
Però clar, si a costa
de la indústria cultural
creem una cultura
simplement de consum
tornem a parlar
de consumisme
la cultura com a consum
per mi no té massa interès
jo entenc la cultura
com una actitud ètica
davant de la vida
i davant de l'activitat
que tu realitzes
malgrat si tens èxit
o no tens èxit
si ho basem tot en l'èxit
i tornem a estar una altra vegada
amb el que dèiem abans
a nivell econòmic
o a nivell material
és una altra forma
de materialitat
és a dir
tu formar part
d'una élit culturat
que el permeti ser
o estar pràcticament
en una casta
i a mi m'assembla això
erroni
perquè llavors
donem de ser l'esquena
a tot el component positiu
que té la creació
sobretot com a reflexió
d'allò que estem fent
i on anem
i cap a on anem
i d'aquí també
el gran problema
que els intel·lectuals
no apareixen per allò
que estan tancats
i quan surten
és per posicionar-se
políticament
no hi ha una reflexió
o una aportació
de noves idees
o potser perquè
ningú és capaç
de portar noves idees
però fixa't
que és un fenomen
que altres països d'Europa
sí que s'està donant
d'intel·lectuals
en el bon sentit
de la paraula
perquè ja sabem
que intel·lectuals
té un aspecte pejoratiu
però
en aquelles persones
que dediquen
al seu cap
a reflexionar
i a fer aportacions
de tipus
doncs sí que estan
a nivell europeu
sí que hi ha corrents
de gent
que està parlant
el que passa que aquí
encara estem una mica
o estàs amb mi
o no estàs amb mi
o aquella cosa
que dius
però de totes maneres
a la societat occidental
aquesta
que nosaltres estem posats
n'hi ha molt poca
jo penso que hi ha molt poca
reflexió
a fons
o potser existeixi
aquesta reflexió
però no arriba
hi ha poc debat
i possiblement
no arribi
o possiblement
també hi hagi
altres components
que no permetin
que aquella gent
que és més crítica
amb el sistema
la puguem escoltar
que això també passa
en diferents àmbits
i la gent
que és crítica
en aquests moments
és eliminada
del sistema
de maneres
molt sotils
que no tenen res a veure
amb tallar caps
com en altres temps
s'havia fet
però n'hi ha altres sistemes
que és ignorar-los
si els ignorem
i no surten
per exemple
als mitjans de comunicació
que no vull dir
que tinguin culpa ells
però si no
tenen accés
per exemple
és allò que diem sempre
si no surts per la tele
no existeix
però és la televisió
si no surts
els diaris
no existeix
els diaris
en determinats
en determinats
apartats
en determinades coses
si tens ganes
sempre et trobes
i vas descobrint
noves maneres
de pensar
però clar
els grans mitjans
de comunicació
no hi ha lloc
per aquestes coses
si no estàs
als mitjans
de comunicació
no existeixes
i possiblement
hi hagi
jo no tinc cap dubte
que hi ha gent
que està fent reflexions
i està fent creacions
jo penso
de nivell
importants
però que no coneixem
i això crea també
com tot
això crea també
una situació
en què la gent
si no és capaç
de veure altres registres
aquests registres
tampoc els coneix
si no coneix altres còdics
aquests còdics
no els entendrà mai
i és també un
aquí hi ha també
un component de formació
i si parlem de teatre
és a dir
cada vegada
estem fent un teatre
més monolític
en una sola direcció
i això moltes vegades
i el públic
no va veure altres coses
que allò que no ve donat
per als mitjans
de comunicació
i això és un problema
d'educació
és un problema
de mitjans de comunicació
de la informació
que arriba
a través d'ells
però també és un problema
que la gent
després no té capacitat
no és que tingui capacitat
no té possibilitat
d'accedir
a altres còdics
que no siguin
els estàndards
Només cal mirar
la programació
dels festivals
a tot Catalunya
és una programació
al primer cop de vista
amb noms
realment importants
des del món
de la música
al teatre
però és el que tu dius
és estàndard
és una política
cultural
de parador
és a dir
que tots els ajuntaments
volen tenir grans
grans festivals
però al final
tots actuen
a Catalunya
són els mateixos
perquè hem acabat
hem trencat
el circuit
és a dir
tothom vol fer
el mateix
tothom vol ser
el gran programador
de grans espectacles
i en general
en general
hi ha gent que està
fent bona feina
jo no dic que tothom
sigui així
però en general
hi ha després
molt poques possibilitats
perquè la resta
de propostes
potser no tan
no tan grans
no tan
poder econòmic
de producció
doncs accedeixin
a aquests circuits
perquè
som un país pobre
jo sempre ho dic
no som un país ric
malgrat tot
malgrat tot
som un país pobre
i pobre culturalment
també
perquè no hem acabat
de solucionar
molts problemes
de formació
molts problemes
d'accés
a aquesta cultura
més de base
i per tant
els pocs diners
si els gastem
tots
en fer aquestes coses
per la resta
no queda absolutament res
de fet
abans que parlàvem
de la universitat
fa quins anys
no existia allò
una carrera universitària
un màster
dedicat a la gestió cultural
avui dia
per entrar
a treballar
en determinades feines
sobretot
en el que és
administració
i institucions
has de tenir
una titulació
has de ser
un especialista
en gestió cultural
i titulat
per tant
és una de les fórmules
que hi ha
és entrar-hi
a través d'aquesta formació
jo trobo molt bé
aquests màsters
i aquests cursos
de formació
i aquesta gestió cultural
a mi el que sempre
jo faig una petita broma
no sempre amb això
que dic
que al final
tenim més gestors culturals
que gent creant
i resulta que el sistema
el sistema cultural
gasta el 80%
en gestió cultural
i el 20%
el gasta en creació
i jo penso que
no hi invertiria
però arribar a un 50%
i un 50%
potser estaria bé
costa més el paper
i el llasc
que el regal de l'interior
sí
jo penso que sí
en aquests moments
i que al final
el que s'acaba potenciant
tornem a repetir
és aquesta cultura
d'aparador
on si rasques
no queda res
si som consumistes
simplement
però no som després
capaços
de portar coses
nosaltres
doncs aquí
ja algú falla
quan s'ha vist
molt de teatre
que és el teu cas
et faig una pregunta
l'altre dia
ho comentava
amb una persona
també
que és molt
teatrera
molt espectadora
de teatre
sobretot
i deies
que ja fa molts anys
he vist coses
que estan bé
però fa molts anys
que no sento
allò a l'estómac
quan veus un espectacle
allò que surts
de la sèrie
que exagerada
no és exageració
perquè el teatre
és un fet realment
que t'ha de fer sentir
físicament
és de pell
aquella cosa
aquella emoció
aquella
obrir-te a nous camps
noves idees
diran
doncs no
no arribo
no acabo de
de trobar
això que trobava
fa anys enrere
no?
a mi em passa també
jo soc un mal
espectador de teatre
perquè ets molt crític
no?
més que crític
jo soc
no ho sé
tu ets d'aquells que
no t'agrada res
no no no
sí que sí que m'agrada
sí però
a mi m'agrada més jugar
que veure com juguen
els altres
d'alguna manera
home clar
és que
i per tant
m'acosta molt
posar-me com a espectador
però sí que
a mi també em passa
que jo fa molt de temps
que no surto del teatre
emocionat
que tens ganes
de de de
emocionat
i com a mínim
allò que t'ha
sacsejat una mica
o tant físicament
o intel·lectualment
o mentalment
i surts com dient
bé
està molt bé
hi ha productes
i dic productes
hi ha productes
creatius
molt ben acabats
molt
molt
elaborats
amb grans professionals
que això no hi ha cap mena
de dubte
però falta emoció
falta emoció
i jo
no fa massa dies
parlava també
amb un company
que
que es dedica
a anar per lliure
en el món del teatre
que vol dir que
que hi participa
en projectes
que se les contracta
i ell deia sempre
que últimament
se sent una mica
com funcionari
o se sent
com a treballador
d'una empresa
on no hi ha
aquesta emoció
vull dir
és com si anessis
a fer una feina
on aquesta part
diguéssim
més creativa
no existeix
i això és una mica trist
com a espectadora
jo parlo
des del desconeixement
absolut
hem creat
una indústria
hem creat
unes estructures
uns teatres
que produeixen
molt de teatre
però també
hem entendit molt
el tema
de fer encàrrecs
de treballar molt
per encàrrec
constantment
per exemple
llegia
que jo em vaig quedar
així com a molt parada
quan vaig saber
que es feia
una versió teatral
de l'obra
pòstuma
de Bolanyo
de 2066
em penso
que es titula
5 hores
de representació teatral
i dius
no ho sé
parlo per parlar
sí
s'hauria de veure
s'hauria de veure
perquè dius
és necessari
s'hauria de veure
aquestes són apostes
o muntatges
o produccions
que aposten
per un
està passant una miqueta
al teatre
com passa al cinema
que tiren molt de novel·les
últimament
sí
és que n'hi ha una
a veure
hi ha autors teatrals
n'hi ha autors teatrals
el que passa
no es coneixen
jo estic convençut
que existeixen
que estan allí amagats
i no es posen
falten guionistes
el que passa
que per això
es tira de novel·la
el teatre va ser igual
jo penso que existeix
ja fa molts anys
que existeix
un divorci
entre els dramaturts
els escriptors teatrals
els que fan teatre
els que escriuen teatre
i els que munten espectacles
3 de 2 o 3 estrelles
el dramatur
que no està en la posició
més fàcil ara
no no
ja n'hi ha un divorci
i jo penso que és un divorci
en què els culpables
són les dues parts
sempre són les culpables
són les dues parts
jo penso que els dramaturts
en general
excepte alguns casos
s'han aïllat
diguéssim
s'han separat
del món teatral
en el sentit
de la gent
dels actors
dels directors
dels escenògrafs
i estan molt tancats
a casa seva
i els altres
per dir-ho d'alguna manera
escolten poc
el que estan escrivint
els dramaturts
amb el qual
aquí hi ha
tota una crisi important
i de fet
si comencem
volguéssim a fer
una llista
dels nous dramaturts
en aquest país
més aviat
són els directors
que s'han convertit
en els autèntics
creadors
dels espectacles
quan tampoc
són realment
els creadors
absoluts
és aquella cosa
d'optimitzar els recursos
sí
mira jo faig això
i allò altre
abans clar
hi havia un desplegament
i després n'hi ha el component
que a mi em diuen
que no és veritat
jo continuo dient
que sí que és veritat
en què
tota aquesta problemàtica
que hem parlat
de com està estructurat
el món del teatre
i de la professionalització
del teatre
ha provocat un altre fenòmen
que aquí a Catalunya
jo penso que és important
que s'ha aparegut
els grups
els col·lectius
que tenien temps
en una sèrie d'anys
de fer aportacions noves
vull dir
Catalunya sempre ha sigut
el paradigma
de la
diguéssim
de la contemporaneitat
o de l'aportació
de la recerca
o de l'experimentació
en el sentit ampli
de la paraula
i això ha anat desaparèixent
i de fet
no existeixen
nous grups
l'alternativa
aquella alternativa
creativa
i de noves aportacions
que en uns anys
van provocar
els comedians
el de boll de gom
el tricicla
és a dir
no existeixen
no existeixen
entre altres coses
perquè la gent jove
o la gent que està creant
en altres àmbits
no els deixen créixer
perquè no hi ha marcat
per aquesta gent
perquè s'ujupa
tota aquesta
diguéssim
aquestes grans programacions
d'alto standing
falta debat
falta parlar-ne
sense cris, passió
amb tranquil·litat
per buscar una solució
una qüestió d'equilibris
jo penso que és una qüestió
d'equilibris
i de responsabilitat política
en aquest cas
sí que és de responsabilitat política
perquè per desgràcia
i això també ho dic a consciència
els únics que actualment
decideixen
la política cultural
són les institucions
Joan Pasqual
ha estat un plaer
com sempre
gràcies per acompanyar-nos
s'ha passat el temps volant
són a les 10 del matí
gràcies a vosaltres
per invitar-me
bon estiu
i fins la propera
fins la propera
adeu-siau