Només 45 segons seran dos quarts de 10 del matí.
Avui la mirada a l'actualitat,
o més ben dit, aquells temes que puguin despertar
el nostre interès, inquietud o reflexió,
els tractem amb el professor de pedagogia
de la Universitat Rovira i Virgili, Jordi Soler.
Bon dia, Jordi.
Molt bon dia.
Benvingut.
La cosa és que quan veniu algú de la universitat,
jo no sé què està passant últimament,
que sempre hi ha alguna notícia relacionada
amb aquest col·lectiu, amb la universitat.
De fet, ahir ho hem pogut llegir i escoltar.
Avui el Congrés aprovava ahir la reforma de la polèmica a l'ou.
El que passa és que l'ou i polèmica
sempre han estat lligades amb les diferents reformes que s'han fet, no?
És cert.
Sobretot l'any 2001, quan la va aprovar el Partit Popular,
és veritat que va generar molt de moviment
per part del col·lectiu universitari.
Al capdavant, fins i tot, s'hi van posar els mateixos rectors.
I aquest cop sembla que a Libi reben aquesta nova,
legislació, que modifiqui parcialment el que ja van fer el Partit Popular,
però caldrà veure com això es desplega en l'àmbit estatal
i, per tant, en totes les universitats.
N'hi ha molt a parlar, eh?
Sobretot perquè té molt a veure amb la Convergència Europea
i amb la col·locació de titulacions a nivell europeu,
i també perquè s'introdueixen nous elements
pel que fa a modificar les pràctiques docents
i a centrar el que seria la tasca de la docent
en el treball dels alumnes.
Els alumnes també han deixat anar les seues queixes
perquè se'ls exigeix una dedicació exclusiva, entre cometes,
en aquest període de formació,
i no tots reben beques i no tots es poden permetre
dedicar-se ja amb 18 i 19 anys exclusivament a estudiar.
Això ja molts adults els hi ha passat
que volien estudiar a la universitat.
Les respostes que et diuen que tenen altres opcions,
com ara la UOC, per poder acompaginar,
i realment s'ha anat reduint el nombre de persones adultes,
si parlem d'adults, però en el cas dels joves també.
molts joves han de treballar per mantenir el seu període d'estudi.
I diuen que les universitats cada cop tenen un nivell d'exigència
en quant a titulacions que costen molts diners,
i hi ha qui diu que la universitat s'ha de gestionar
des d'aquest punt de vista amb criteris empresarials.
Clar, estem parlant d'una llei,
estem parlant de Convergència Europea,
però després estem parlant d'uns matisos
que probablement se'ns escapa als ciutadans.
I s'ha entrat en un bucle obsè
d'oferir gran quantitat de titulacions
que aporten ben poc a l'especialització professional,
però que en tot cas s'entra en una dinàmica
de comprar titulacions,
de tal manera que segueixes deixant en la cuneta
a gent que no es pugui permetre pagar matrícules,
de postgraus, màsters i nous estudis superiors,
que matitzen en tot cas la formació bàsica,
però que pel contrari en realitat es converteix
en un fons d'inversió per a les universitats
al cost de la matrícula dels alumnes.
Hi ha un aspecte que a mi m'ha cridat l'atenció,
ho desconec perquè és com dius,
això s'ha de desenvolupar,
però en quant a titular que és una miqueta el lligam
com a més estret que es fa entre els cicles formatius,
la formació professional i l'accés a la universitat posterior,
facilitar més aquesta via als alumnes.
Entre altres coses perquè generalment els joves
que opten pels cicles formatius
experimenten una més facilitat
a l'hora de buscar un lloc de treball
que no pas als universitaris.
Fer aquest pas del cicle formatiu,
integrar-se al món laboral
i després incorporar-se a la universitat
sobre el paper sembla que pugui ser positiu,
no ser després a la pràctica.
Amb això que deies de treballar i estudiar també.
I clar, hi ha tants casos d'estudiants
fins als 27, 28, 29 anys.
És a dir, quan t'incorpores al món del treball
ja passes als 30.
És a dir, sembla que s'imposa aquesta necessitat
entre cometes, i cal posar-la entre cometes,
de seguir formant-te en nom de...
No se sap ben bé si és que això repercuteix realment
en la teua formació professional
o en tot cas repercuteix en uns altres interessos
que tenen a veure precisament en matricular gent
a cursos de formació que matitzen una mica
el que ja obtens en la formació general
o bàsica dels primers 3 o 4 anys de carrera.
Algú s'ha entretengut en analitzar determinats cursos postgraus
al contingut real que hi ha?
O fer un estudi comparatiu del que és tot el currículum
dels estudis universitaris
i després aquestes especialitzacions o postgraus que hi ha?
Clar, ho han dispersat moltíssim.
És a dir, el contingut deu ser valuós
en tant que ho aprova l'acadèmia.
Però ha dispersat tant els ensenyaments i la formació superior
que ha generat un excedent d'oferta formativa.
Ara bé, que això repercuteixi i sigui significatiu
en la especialització o en la formació professional
dels estudiants universitaris és molt relatiu.
D'altra banda, si l'oferta de treball que t'espera
o que et pots tu generar, si ets un jove emprenedor
no passarà mai un promig de 1.000 euros al mes
d'aquests serveis continuarà formant-te.
Jo entenc que és un procés selectiu.
Acabarem amb uns treballadors en precari
molt cultes i molt preparats.
Digue-s'hi, amb molts títols.
El de cultes i preparats...
Seria amb molts títols de moment.
Sí, amb molts títols.
Això sí, home, mentre no...
Ara que dèiem això dels estudiants
i que s'allarga la incorporació a la vida laboral,
les enquestes aquestes que fan del CIS,
que bé, cadascú les ha de fer llegir com vulgui,
tornen per segon més consecutiu sobre el terrorisme,
com un dels temes que preocupen més a la ciutadania,
però lògicament, en tercer lloc, si no m'equivoco,
està el tema de l'habitatge.
Quan es parla dels joves sempre es parla de l'habitatge,
però mai es parla d'aquesta falta d'aprenentatge,
de viure, del que està mancat el jove,
perquè precisament el fet que hagi d'estar a casa...
Vull dir, fa 20-30 anys una persona
amb 21-22 anys ja era independent,
era autònom, es buscava la vida, es guanyava la vida.
Avui dir, això no ho fan
i això també fa que no tinguin unes habilitats
per la seva autonomia a la vida, no?
És a dir, que amb 30 anys encara la maduresa en aquest nivell
no sigui present.
No ho sé, perquè tu tractes amb els joves per la teva feina
i ets jove també, no?, d'altra banda.
Clar, i ho veus en el cas de, per exemple,
els estudiants que surten dels seus pobles
i fan cap a la ciutat,
estan en pisos d'estudiants.
Aquest aprenentatge l'aconsegueixen gràcies
a aquest tipus d'experiència.
Però ara, per exemple, saps que les Terres de l'Ebre
es va obrint un campus universitari molt interessant
per allí, en tant que promou les Terres de l'Ebre,
però que no permet fer sortir
i fer tenir experiències fora del que seria el territori
on tens la tribu, als estudiants d'allà.
És a dir, entenc que és un pas interessant
aquesta experiència dels pisos d'estudiants amb 19 anys
i després independitzar-se, això, 22 i 23,
com passa en moltes ciutats d'Europa, no?
A Europa és diferent, aquesta qüestió de la independització,
l'autonomia dels joves, sí?
Sí, i estan disposats a sacrificar algunes comoditats
en favor de la seva independència.
Això és positiu, en principi.
Esclar, el pas és que les habitacions dels adolescents i dels joves
s'han convertit en un santuari, en un refugi,
que si a sobre el plat de llenties, el tens escalfadet per la mama...
Tens les llenties, la roba, l'internet,
tens la clau que entres i surts quan vols,
ningú et demana comptes, dius, home, el que passa que també,
jo imagino que alguns d'ells o molts d'ells,
quan s'hi experimentessin aquesta autonomia
i aquest ús de la llibertat individual,
probablement serien capaços de renunciar a aquest confort material, no?
No ho sé.
Però, clar, qui està disposat a abandonar la seva infància, no?
S'hi tornaria, molts de nosaltres, no?
És a dir, que s'instaure un síndrome de Peter Pan en totes les edats.
En fi, Jordi, a mi m'ha cridat...
Són d'aquelles notícies que probablement,
no sé si passen desapercebudes o no, no tinc idea,
però a mi m'ha cridat l'atenció de mirar-la
i sobretot de comentar-la amb tu,
tenint en compte, a banda del teu criteri personal,
la teva professió de pedagog.
Hi ha un videojoc, avui ho llegim al diari de Bas Nacional,
un videojoc per PC que es diu Left Behind Eternal Forces.
És un joc que diu que està concebut com una eina d'evangelització.
És un joc que es veu que està fent furor a tot arreu,
que tal descarregues per internet per 35 euros només,
i del que es tracta és d'una hipotètica ciutat futurista,
una Nova York,
després que els dolents han acabat amb el món mundial,
són els cristians que manen
i aleshores el que fan al videojoc es tracta
que tu vas matant musulmans
i a més vas cristianitzant la societat.
Clar, diuen que això no és casual,
que qui ho llança,
que és una...
El nom es diu Pacificadores de la Comunitat Global
i és un joc que es planteja,
això justament per evangelitzar.
Diu, los misioneros están utilizándolo en África
i los pastores d'Estados Unidos lo están repartiendo en las parròquias.
Ahora los chavales no dejan de hablar de Dios.
A mi aquestes coses em fan primer rius,
dius, oh, no, com es passen, no?
Però després quan dius que veus que hi ha moltes coses
que semblen inversemblants,
que després es materialitzen i les tenim aquí a la cantonada,
dius, home, potser que no riem tant, o sí?
Home, en principi sembla que t'hagi d'espantar
una proposta d'aquest tipus.
El que passa és que jo ho visc més aviat
com un element més que entreté
i que probablement qualli, no?
Des del punt de vista ideològic,
però com que alhora la capacitat d'acció del ciutadà
està esmorteïda,
doncs no repercuteix massa
en relació a les actituds ciutadanes
que després pugui desenvolupar.
És a dir, també jo, que tinc 32 anys,
formo part de la primera generació dels videojocs
i no per això sembla que
de tot aquell material ideològic...
Tu eres del Mario Bros.
Molt bé, sí.
Com aquell que...
Però tampoc era tan inofensiu, tot allò.
No, no, tampoc.
I alhora aquelles pel·lícules tan radicals,
els bons i dolents als Estats Units,
dolents als russos,
és a dir, amb tot, el Rocky IV, no?
És a dir, nosaltres vam créixer, diguéssim,
amb aquest domini ideològic nord-americà
i que, esclar, ens ha convertit en, potser,
en certs crítics,
però no per això matem russos pel carrer.
Clar, és evident.
I confondre allò que diuen
que tota la culpa de tot és la televisió,
jo crec que això també es magnifica, no?
D'altra banda, necessitem de la ficció per viure.
Ara, és tremendo, eh,
que puguin plantejar un videojoc d'aquest tipus, saps més?
Sí, i a més la forma, no?
El que dius, home, potser no cal, no?
Arribar a aquests límits.
És a dir, el que deu costar, no?
A nivell d'inversió econòmica
i de tècnics que estan treballant per això
i penses, no podrien crear coses molt més boniques
i més sanes i més educatives?
De totes maneres, a vegades,
aquelles típiques de converses banals
que acabes parlant de la violència
i la televisió i els jocs i en això,
estic d'acord amb tu,
perquè els nostres germans,
quan érem petits, jugaven a policies,
tenien el fuerte con los cowboys,
vull dir que sempre hi havia impregnada
l'essència aquesta de buenos y malos,
i això no vol dir que els nostres germans,
marits i pares siguin delinqüents,
sinó que poden ser bellíssimes persones.
Per tant, potser es magnifica, a vegades, no?
L'efecte d'aquests elements, ara virtuals,
aleshores eren més materials, no?
I, d'altra banda, això també és d'haver una ment
que permet ritualitzar la violència
i és necessari que existeixin
aquests mecanismes que la ritualitzen
perquè si ens deixem emportar
pels impulsos agressius
sense tenir mecanismes de ritualització,
això seria la selva.
Bé, doncs, d'una manera o altra,
un jove també es pot projectar
en aquesta ritualització de la violència
a través del videojoc
i convertir-se en un heroi en el videojoc
quan en la vida real és un ningú.
Els joves el que passa és que són carn d'enquesta,
abans que parlàvem.
Jo no crec que hi hagi un col·lectiu
tan encastat com els joves d'aquest país.
Quan no són comodons,
resulta que no parlen idiomes.
Quan parlen idiomes,
volen ser funcionaris i no són emprenedors.
Hi haurà col·lectiu més retratat
en el sentit literal de la paraula
que és joves en aquest país?
I no sé què té de realitat
tot el que s'explica d'ells.
Hi ha un antropòleg català,
el Carles Feixa,
que diu en un dels seus llibres
que els joves són la metàfora del canvi social.
És a dir, que en ells s'hi projecta
cap allà on va el futur de la nostra societat.
es devenen llavors car de canyó de les enquestes
perquè ells prefiguren
en els seus comportaments i les seues cultures
allò que és d'haver present i futur
de cadascú de nosaltres.
És a dir, nosaltres hem fet dels joves
els nostres referents immediats.
És a dir, s'han convertit en un model social
i envegem el seu estil de vida
i tots volem ser com ells.
mentre que el jove el que vol
és poder assolir una vida adulta
amb responsabilitats.
Amb els seus pares
i amb les comoditats que tenen els seus pares.
Doncs això s'ha invertit
i s'ha focalitzat en ells
però en realitat s'està parlant de nosaltres.
Clar, a vegades és curiós aquest exercici
i a vegades és pervers
de demanar que els joves siguin emprenedors,
que siguin actius, que siguin lluitadors,
que siguin rebels, que pensin, que es manifestin
i estàs exigint a un col·lectiu de persones
que faci allò que tu probablement no fas, no?
És curiós perquè dius, home, estàs exigint a aquest col·lectiu
perquè li toca per edat,
tant determina l'edat a les persones
i la seva capacitat crítica en la societat en la que viu.
Esclar, i enquadren la gent en uns estereotips
que no esdevenen més que mecanismes de control.
És a dir, a tu que ets jove et permetem ser rebel
i fer-te el revolucionari perquè és una malaltia
que et passarà amb l'edat, no?
I llavors es banalitza allò, aquell contingut
que pugui aportar les noves actituds i estils de vida juvenils, no?
Jo entenc que és una estratègia de banalització
que llavors no aconsegueix fer quallar en la societat.
Per tant, un rebel de 50 anys seria un fet estrany?
Seria una singularitat social?
És clar, des d'aquest plantejament social actual, però vaja...
I pot ser una actitud tremendament honesta,
però ha servit precisament per, com diria,
per criticar-ho, en el sentit, o per banalitzar.
És un paio, una noia...
És un element folclòric, eh?
Sí, un element folclòric, encallat en la seva joventut.
Per tant, no té valor.
Llavors, esclar, ho han aconseguit.
Per tant, la rebeldia en l'ésser humà a través de la seva evolució
té una data de caducitat.
Vull dir, pots ser rebel fins aquí.
Això mateix.
A partir d'aquí ja no pots.
Ja no et deixes.
I si ho ets, doncs mira, et vendrem de souvenir.
Molt bé.
Aquest seria el...
Doncs és preocupant, això, no?
Sí, però és clar...
Això com ho lligues amb l'esperit crític que parlàvem abans?
Home, és una estratègia de desmobilització,
en la qual, d'una manera o altra, hi participem tots, no?
Aquí correspon la responsabilitat d'haver aconseguit transmetre aquest missatge
a la classe política, als mitjans de comunicació, a qui?
És a dir, no saps identificar un culpable,
però el cas és que s'han aconseguit estendre això
i s'ha convertit en una estratègia de desmobilització.
Clar, clar.
I els polítics?
Ai, per favor.
No en parlem fora.
No, no.
Si s'ha de fer, es fa, eh?
No, no, aquí no s'ha de fer res obligat.
Diguem-ne que és un capítol a banda, no?
Els podríem suportar, vinga.
Sí? Doncs, no, no, tu mateix, ho dic, els polítics en general...
Per on vols començar?
És que no ho sé.
No ho sap.
Ja sé que jo hauria de dir que sí que ho sé, però no ho sé,
perquè, clar, a nivell en general, entre el cafè del Zapatero,
que quina manera de banalitzar els problemes d'un país, la societat...
Ara no critico els polítics, que parlem del preu d'un cafè
que no sé fins a quin punt és important.
Aquí a la ràdio, a la màquina, costa 35 cèntims,
vull més barat encara.
Podem parlar de tot aquest enrenou que estem tots encara amb els ulls
molt oberts del que ha passat al Parlament de Catalunya
i, si vols, passem a l'àmbit local...
No, jo volia demanar...
...i està tot encara molt en carn viva, no?
Un referèndum d'autodeterminació de la Caixa de Pensions
i de Bancaja, que és on tinc jo la hipoteca.
D'això jo sí que vol dir...
Però tu votaries per l'autogestió de la Caixa teva?
Per exemple, és aquí on et demano jo el meu referèndum d'autodeterminació.
És que, esclar, no veus de debò on estan situats els polítics, no?
És a dir, en principi creus que ho fan en benefici d'una gestió
que s'ha d'apropar als problemes dels ciutadans,
però resulta que on està el veritat de poder està en un altre lloc.
I per això jo animaria que demanéssim un referèndum d'autodeterminació
dels còndics financers, que són els que de veritat ens governen.
No sé si a Catalunya l'estreny més el govern central
o la Caixa de Pensions, que s'ho facin mirant.
És la mirada que a vegades es fa, no?
En to irònic, però bé, ja se sap que les grans potències econòmiques
són les que governen el món, en general.
Jo crec que no tenim aquesta innocència de pensar
que totes les capacitats de decisió estan en els polítics, no?
O creus que encara...
Home, tenen marge, però a nosaltres ens ho transmeten
com a simple entreteniment nacional
i a vegades serveixen com a coartada
per establir vincles entre la comunitat,
ara que s'han perdut, no?
Llavors, qualsevol causa es converteix en un xiu aspiratori perfecte
per establir aquests vincles socials perduts.
Ara que hi hagi una capacitat real de la classe política
de canviar les coses a la vista dels grans moviments del capital,
ho veig francament difícil.
M'ha cridat l'atenció avui una informació
que fa referència a la ciutat veïna de Reus
i és que han creat un cos d'agents
per a la promoció de la convivència.
Són parelles de dones
que estan formades al Mas Carandell amb aquest objectiu.
Són dones d'una mitjana de 45 anys.
Si m'equivoco ja em perdonaran i em rectificaran,
però penso que aquest és el perfil.
I la seva funció és justament patrullar la ciutat
per amonestar, o aconsellar, o informar, assessorar
i fer pedagogia sobre la convivència.
Iniciatives que com a punt de partida estan molt bé,
que òbviament venen a esmenar totes les mancances
que tenim a la nostra societat
i que haurien de sorgir d'una manera natural.
No sé com veus aquestes coses així més a peu de carrer.
Doncs mira, jo que tinc contacte amb els serveis socials
perquè treballo a la zona del Vendrell.
I em transmeten als meus companys d'allí
que dia rere dia tenen molts problemes
en comunitats de veïns que no s'entenen,
on hi ha conflictes amb moltíssima agressivitat,
a la que després hi afegeixes l'incivisme generalitzat.
I intenten apostar per aquest tipus d'iniciatives
de mediació social, per entendre-ho així,
amb el concepte que es fa servir,
i que sembla que tenen alguns efectes positius.
Esclar, és veritat, a nivell de comunitats,
a nivell social, hi ha un estat d'agressivitat generalitzada.
Hi ha molta mala educació, la gent està com a violentada
i difícilment es resolen els conflictes pacíficament.
Bé, tu saps que qualsevol cosa es judicialitza.
I d'altra banda, la classe política no ajuda donant exemple.
També ells, coses que podrien resoldre amb el debat polític,
ho judicialitzen.
Doncs què no farem nosaltres
si resulta que el gos del veí
s'enspixa sobre el balcó?
I et denúncia'm, eh?
Clar, és aquesta...
Una persona va amb una estonada, doncs denúncia'm.
Això mateix.
I en llenguatge, fins i tot, dius,
Déu-n'hi-do, no?
Clar, la pedagogia, entre altres coses,
basa en aquesta...
Donar exemple, en dir, d'una manera planera.
I si els inputs que rebem són aquests,
que puc enfadar per tot i per tot he de denunciar
i mantingui aquest nivell d'agressivitat,
que fins al punt que quan tens un tracte cordial amb algú,
en un servei, en una botiga,
dius bon dia, gràcies, sisplau,
només falta que et posin la catifa, no?
Perquè...
Es converteix en un acte revolucionari i subversiu.
No, que tampoc sigui per tot, tant, no?
Encara queden persones,
però aquesta agressivitat latent que té la societat,
persones que són capaços de reprimir-la,
però que també la senten,
és l'estil de vida, segurament, que ens la proporciona, no?
És clar, i alhora nosaltres mateixos som capaços
d'allò més boi, d'allò més dolent,
només canvia les condicions en les que es trobem.
Jo mateix soc víctima d'una veïna
que té els gossos al balcó
i es pixen i es caguen a sobre del meu.
Això em genera a mi moltíssima agressivitat
sent un home pacífic.
I em genera molta tensió.
I llavors, per què optes?
És a dir, estàs en aquest dubte esquizofrènic.
Puges dalt i comences a donar cops a la porta
i t'hi baralles de debò
o, bueno, ho assumeixes, assumeixes aquesta agressió
i, bueno, prefereixes callar per no entrar a groc més, no?
És a dir, és que et posen en una tessitura difícil, eh?
I si ets algú una mica impulsiu,
fàcilment causen la provocació de la baralla,
la denúncia i etcètera.
És veritat, ens perdem en els grans temes
i, a vegades, aquella petita cosa de la convivència i la quotidianitat
és la que va creant aquesta llavor, no?, d'agressivitat.
Tots hem tingut un veí, un col·laborador o un company de feina
que, per la raó que sigui, pot arribar-te a crispar.
I és el que dius.
Traeixes fins i tot els teus propis principis
perquè dius, no, no, jo he de mantenir la calma i intentar dialogar.
Però què passa quan el teu interlocutor no és tal
perquè no vol dialogar, tampoc, no?
Clar, clar, quedes desarmat
i podries anar-hi amb la millor voluntat
i tractar de comprendre el per què,
doncs, potser en un moment de crisi personal d'aquesta persona,
doncs, la porta a oblidar, no?,
a qüestions que tenen a veure amb la convivència
i amb la resta de veïns.
Però, esclar, fins a quin punt
tu has de fer aquests apropaments sempre compassius, no?,
quan hi ha coses que, per sentit comú, no haurien de passar.
Per tant, a vegades no hem de donar tant la culpa als altres,
als polítics, el que sigui,
i també assumir la responsabilitat cívica.
Són pocs responsables, des d'aquest punt de vista, creus,
cívicament?
Són persones poc responsables,
assumim poques obligacions
i reglament massa drets.
Massa drets per molt egoisme.
Jo crec que som tremendament egoistes,
som canalla,
i la canalla és tremendament egoista.
Som infantils.
Sí, i no hem sortit de la fase oral.
Necessitem tot per nosaltres
i, bueno, hem caigut en aquest egoisme.
Som molt infantils
i això és conseqüència
d'aquest síndrome Peter Panesca
en el qual estem uns un mesos, no?
Per al Festival de Dixi,
tothom està content pel carrer.
És bonic.
Sí.
I això de sentir la música,
això que tranquil·litza l'esfera,
sembla que és cert, no?
Bueno, diguem-ho a mi que...
Perquè si t'atures així al mig del carrer
i està tocant una banda,
tothom té un somriure ample.
Veus que costa poc ser feliç, no?
I, home, clar,
i si fessis perdurar aquests moments, no?,
al llarg del dia
i, en canvi, s'obliden tan ràpid,
també s'obliden les penes, no?
Però sí que és veritat
que, un, si es pogués emportar
aquesta alegria que t'ha donat
en aquest moment la música
al llarg del dia,
però probablement tindries
una actitud diferent, no?,
cap a les altres
i cap a tu mateix, esclar.
Som una societat tan diversa, no?
Ara estem parlant de Dixi,
la propera setmana,
la ritualitat de la Setmana Santa...
Ai, per favor.
Els col·lectius...
Un bon moment per exiliar-se.
Ja, però els col·lectius d'immigrants
que també, doncs,
van incorporant el seu ritual
més discretament,
més, fins i tot en determinants moments,
clandestinament entre cometes.
Som una societat
que necessita del ritual constant.
Jo suposo que és per reordenar
una mica la nostra vida
i per tornar a donar suport
a les nostres conviccions, no?
Reafirmar-les a cadascun dels rituals aquests.
I, alhora, establir els llaços socials,
perquè, si no, estan perduts
i cadascú acaba tancat a casa seva.
Hi ha molts que ho agraïm, no?
Perquè a la vista...
Tota la ritualitat és necessària, no?
Aquest tipus de celebracions.
Ja sigui Dixi i, perdó, eh?
Salvant les diferències o la Demana Santa.
Esclar.
No, no, tot...
Cadascú s'adreça un col·lectiu.
I busca allà on s'identifica a títol personal
i on s'identifica, per tant,
amb la comunitat en què hi viu.
Esclar, hi ha tanta oferta de tot plegat, no?
Que tens molt on poder escollir.
El que passa és que, alhora, també et fragmenta.
I, com et diria, tot és vàlid
i tot està a la mateixa alçada.
I llavors aquí també es perd un sentit de jerarquia
respecte a lo bo i lo dolent,
lo que té una conseqüència des del punt de vista moral, no?
És a dir, tot ho iguales,
per tant, qualsevol manifestació de la cultura popular
està a la mateixa alçada
que el que s'entenia com a cultura elitista, no?
I, bueno, qui té la raó?
No ho sé, no ho sé.
En això que deies de...
Si no parlem de Setmana Santa,
que està, òbviament, vinculat amb la religió catòlica,
però si parlem, per exemple, de les festes populars,
diuen que és un bon element integrador
de les persones nouvingudes.
No sé si això també...
Jo crec que sobre les festes aquestes
moltes formen part d'una mena d'alegria.
Perquè molts immigrants tret d'alguna colla castellera
no se'n veuen el seguici, ni cap grup d'aquests, no?
No consideres que de cultura popular
en té poc, en té més de cultura oficial,
institucionalitzada,
és a dir, s'inventen tradicions...
Però quanta gent ho segueix, això, Jordi?
Quantes persones surten al carrer
quan arriba, per exemple, a Santa Tépla?
Jo m'exilio en aquests moments.
A tu les aglomeracions,
doncs cada cop ho tens més difícil,
perquè a tot arreu hi ha celebracions.
Ah, sí, és veritat.
Ara, per Setmana Santa,
no te'n pots exiliar enlloc.
No me'n pots exiliar, no?
Jo crec que com a moda
et quedes tancat a casa
amb la teva veïna dels gossos
i no pots anar.
Jo crec que...
A veure, és...
No entenc, en tot cas,
que formi part de la identitat
dels ciutadans d'aquesta ciutat,
per exemple,
aquests elements folklòrics.
És a dir, que no em facin creure
que per estar integrat
has d'acceptar aquests elements folklòrics,
perquè ni jo mateix els conec
i sóc fill de Tarragona.
M'entens?
És a dir, jo no els he seguit mai
i resulta que jo respon
a l'estiretip del ciutadà tarragoní.
I no ets seguidor del Nàstic, tampoc.
No, no, no, de res,
de tot això.
I te et consideres una persona
que n'ha escut aquí,
que viu aquí?
Sí, sí.
I no et menys tens
per no formar part
de cap d'aquests col·lectius.
Esclar, i per tant entenc que
voler fer vendre aquesta imatge
d'integració cultural
en base a aquests elements
folcloritzats i oficialitzats,
que ens parlen sobretot
d'una alegria institucionalitzada,
més que no pas aquella
que surt espontàniament,
doncs difícilment entenc
que hagi de ser
l'estratègia d'integració a seguir.
És a dir, no ens identifiquem més
a nosaltres
el pa en tomàquet
que qualsevol altra cosa
que fem en la vida quotidiana.
Clar, però fixa't que
el propi tarannà de la societat
ja s'encarrega
de canalitzar
aquestes explosions d'alegria.
Ara em posaré una mica cursi,
ja ho entenc, que és així.
La primavera, per exemple,
que físicament i materialment
és una època d'exaltació.
Sant Jordi.
Ah, molt bé.
Llibres, roses, festa,
que bonic,
és de les festes boniques de l'any.
Perquè Sant Jordi, probable,
sí, però sobretot
és que és un canvi d'estació,
la natura,
hi ha totes aquestes coses.
Ja sé que em poso
un pelet lírica i tonteta,
però vull dir que
sempre hi ha una resposta social
a aquells elements
i aquesta alegria espontània
que pot suposar
el canvi d'estació
també es canalitza
a través d'una festa, no?
Una festa
i a part d'explosió popular
és una explosió comercial.
D'això llavors
se n'extreu tot un mercat
i crec que aquí és
on caldria veure
el factor
causant, no?
En realitat,
si en pots treure
un profit comercial,
doncs inventem-nos
qualsevol tradició
o qualsevol...
Clar, si no passa res,
si som una societat
molt oberta.
A veure,
ser crític
no vol dir
ser
un d'aquells
ploramiques
que a mi no m'agrada res,
no,
ens agraden moltíssimes coses,
per això no treu
que s'hagi de fer
una mirada
a vegades crítica
i no destructora de res,
però senzillament
posar damunt de la taula
tot un seguit
de punts de reflexió.
És el que intentem
cada divendres
amb diferents convidats.
Avui ha acceptat
la nostra invitació
el professor de pedagogia
de la URB,
Jordi Soler,
al qual li agraïm
moltíssim la seva companya
i esperem que tornis
un altre dia.
Ja s'ha acabat.
Ja s'ha acabat.
Passa molt ràpida
aquesta mitja hora.
Fas el comentari
que fa tothom.
Gràcies, Jordi.
Bon dia.
Adéu.
A veure.
A veure.