Saludem ja Sònia Navarro, psicòloga clínica.
Sònia, bon dia.
Hola, bon dia.
Avui és l'últim programa abans de les vacances
de la nostra psicòloga clínica,
que al llarg de tota aquesta temporada
ens ha anat aportant informació
al voltant d'aquelles afeccions emocionals,
podríem dir-ho d'aquesta manera,
que patim o que poden patir una bona part de la societat.
Una d'aquestes afeccions és allò que
no tinc res però em fa mal.
És a dir, avui parlem de la medicina psicosomàtica,
que de forma planera seria
no tinc res però em fa mal.
Bé, comentem una mica la psicosomàtica,
que de fet fa molts anys que va sortir,
però ara està en un moment de més auge,
per dir-ho d'alguna manera.
Llavors, en realitat,
quan parlem de medicina psicosomàtica,
estem parlant d'un intent
de col·locar dintre de l'àmbit mèdic
totes les relacions que hi ha
entre les variables psicosocials
i les alteracions psicofisiològiques.
És a dir,
el que vol la medicina psicosomàtica
el que diu és que
quan tenim una malaltia
no és un fet aïllat dintre del cos,
sinó que és un fet dintre de la història
de tota, de la persona, diguem, no?
O sigui, llavors,
que d'alguna manera està relacionat
la part física
amb la part psicològica.
El nostre estat emocional incideix
i de forma important en el nostre cos.
Per suposat.
I el nostre cos incideix en el nostre estat emocional.
O sigui, això va cap a un cantó i cap a l'altre.
L'altre dia, quan parlàvem en aquella ocasió
de la fibromiàlgia, per exemple,
era un exemple clar, no?, a la inversa.
L'estat físic incideix d'una manera important
en l'estat emocional, clar.
Però la fibromiàlgia és una de les moltes malalties
que es poden considerar psicosomàtiques, no?
Quantes vegades un estat d'atenció
ens porta a tenir dolors d'estómac,
mals de cap,
i que a més es tracten amb teràpia farmacològica,
amb medicines, vull dir, clar.
Clar, el que passa és que moltes vegades
quan estem tractant amb medicines,
això estem tractant el símptoma,
no la causa.
És a dir, de fet,
el que s'ha vist és que a les consultes
d'atenció primària, avui per avui,
doncs un 40 o un 50% de persones
moltes vegades estan fent consultes
per qüestions psicosomàtiques.
És a dir, aquell tipus de malalt
que constantment li fa mal alguna cosa,
constantment està fent queixa d'algun dolor
a diferents...
Moltes vegades és a un sol lloc del cos,
però a vegades és a diferents llocs del cos
en realitat està fent una queixa
de les seves emocions.
Però no pot fer la queixa,
perquè el que sí que s'ha vist és que la majoria
de persones que s'homatitzen
són el que s'anomenen persones
alexitímiques.
La persona alexitímica és aquella persona
que té molta dificultat
per expressar les emocions.
I no només per expressar-les,
sinó moltes vegades per identificar-les.
És a dir, és aquell tipus de persona
que té dificultat per identificar l'emoció,
per distingir el sentiment o l'emoció
d'un símptoma físic
i, per suposat, per expressar-les.
Llavors, realment, el que fa aquesta persona
alexitímica, que és incapaç
d'expressar el que sent,
tot això es mou molt a nivell inconscient,
però ho expressa a través del cos.
Clar.
Això forma part també d'un tarannà.
Perdona, Sènia, perquè quantes vegades
n'hem dit que aquelles persones
que tenen un cert optimisme
i que afronten la vida amb una certa alegria
no pateixen tants dolors,
tants problemes de salut lleus, entre cometes.
I aquella persona que la vida és molt difícil,
i l'ai que malament que estic
són persones que tendeixen a patir moltes malalties, no?
Bé, a trobar-se malament, en general,
perquè a vegades...
Ai, no sé què tinc, però ui, quin mal d'esquena,
quin mal de cap, nàusees, no?
Sí, perquè a vegades tampoc no parlem de malalties greus,
sinó de malestar continuat i generalitzat.
Però que degenera molt la qualitat de vida de les persones, clar.
Per suposat.
El que passa és que sí que va relacionat amb un tarannà
i amb si som capaços d'expressar o no.
I, sobretot, moltes vegades,
si som capaços d'expressar sense culpa.
Perquè a vegades no expresem,
perquè segons el que estem sentint,
realment ens genera una sensació de culpa
i un sentiment de culpa tan alt
que no el podem verbalitzar.
Posem algun exemple?
A veure, per exemple, mira,
es pensa, no?,
i s'està treballant amb hipòtesi,
perquè, clar, la medicina psicosomàtica
quasi que afecta a tots els òrgans.
Entre ells, per exemple,
tot l'aparell circulatori.
Per tant, es pensa que en els infarts,
en la hipertensió,
hi ha una relació,
està molt relacionat amb la part psicològica.
Llavors,
moltes persones
que han tingut un infart,
d'acord,
quan mires la seva història,
estan guardant coses,
d'emocions,
que no estan podent dir
a nivell de sentiments.
Clar,
dintre de la història d'aquesta persona,
pot ser molt important,
dintre de la història d'una altra,
o sigui,
escoltat pot ser
algú que no tingui importància,
potser ha de fer alguna cosa
respecte a la seva família,
que no vol fer,
però no s'atreveix a dir,
i això es va generant
en un conflicte intern
que mai s'assolventa,
que sempre està allà.
I a vegades,
a nosaltres mateixos ens diem
que no ens costa fer això,
però no és real.
Sí que ens costa
fer segons què.
Llavors,
per exemple,
dintre de la hipertensió
i els infarts de miocardi,
s'ha de veure
que moltes vegades
està relacionat,
es diu amb l'estrès,
i l'estrès no deixa de ser
com jo valoro
la meva situació vital.
Com gestiono
les meves emocions,
al final, no?
La interpretació
que jo faig
de les coses
que m'estan passant.
I si jo faig
una interpretació negativa,
perquè tinc aquesta tendència
a valorar,
i a més a més
no puc expressar,
i a més a més
tinc un sentiment de culpa,
i a més,
clar,
vaig barrejant coses,
és molt fàcil
que pugui acabar
tenint
un infart.
Clar,
hi ha tots els factors
també,
tabac,
dieta,
hàbits de vida,
si faig esport
o no faig esport,
no?
Però,
també hi ha
totes les característiques
de personalitat,
no?
Que, clar,
aquesta és la part més psicològica,
perquè la dieta,
el tabac,
i...
També estan lligats a...
Clar,
però són coses que
les podem considerar
més externes.
Si un fuma o no fuma,
si fa esport o no fa esport,
o de segons el que mengi,
que són els tres factors
que normalment es relacionen
amb les malalties
cardiovasculars,
doncs, bueno,
les podem veure
com a més externes.
Ho fas o no ho fas.
però hi ha un tema
que és molt més interc,
que és el tipus
de personalitat
que tenim,
d'acord?
Llavors,
s'ha demostrat
que la majoria
de persones
que tenen
atacs
d'acord
tenen
el que es diu
el tipus
de personalitat
tipus A,
no?
Que són persones...
Hi ha tipus
de personalitat
així classificades?
Sí, sí,
hi ha diferents...
Es diu la personalitat
tipus A
i la tipus C,
són les dues
que hi ha
tipificades.
Llavors,
la personalitat
tipus A
és aquella
que és una persona
veloç,
que sempre va
a empreses,
molt impacient,
amb un estil
molt dominant
i molt autoritari,
amb una actitud
bastant dura,
hostil,
molt competitiu
en la seva vida
quotidiana,
normalment
amb una implicació
laboral molt alta,
amb activitat
permanent,
incapaç
d'estar parat,
molt preocupat
pel rendiment
que traurà,
normalment
amb moltes restriccions,
a nivell personal
i per suposat
molt alexitímic,
és a dir,
amb moltes dificultats
d'expressar,
inclús a vegades
de reconèixer.
Llavors,
clar,
vol dir que
totes les persones
que tenen
el patró
tipus A
de conducta
patiran un infart?
No,
per suposat,
no.
Vol dir que
és un factor
més,
però que
de les que tenen
un infart
de miocardi,
quan analitzes
la història,
moltes vegades
hi ha
darrere aquest tipus
de personalitat.
Allò clàssic,
la persona que comença
a presentar aquests símptomes
de patir
algun problema
cardiovascular,
a banda de la medicació,
el metge,
el primer que diu
no treballar tant,
vida tranquil·la,
clar,
estem parlant
d'actituds
endavant de la vida,
quan et diuen
vida tranquil·la,
no aquest quedis
assegut en un sofà,
sinó un canvi
d'actitud,
no?
Clar,
el que passa és que
això és el que diu
el cardiòleg.
Clar.
el que pot fer,
perquè clar,
aquí és ficar,
la psicosomàtica
és una manera
de fer medicina
una mica
molt més àmplia
tenint en compte
tots els factors,
els físics
i els psicològics.
Llavors aquí,
el psicòleg
el que té a fer és
dir-li a l'altre
que ha de canviar
l'estil de vida,
segons com,
no li serveix de res,
perquè ell ja ho sap
que ha de canviar
l'estil de vida,
el que passa és que
no sap com.
o sigui,
no li pots dir
a una persona
que només s'ha dedicat
a la feina
que ha de treballar menys,
perquè com ho fa?
No li pots dir
a una persona
que tota la família
depèn d'ell
que ha de treballar menys,
perquè no ho farà,
no?
És a dir,
llavors,
clar,
el que pot fer aquí
tot l'àmbit
de la psicologia
és ajudar
a fer tot aquest procés
d'anàlisi
del per què
he arribat a tenir,
tenint en compte
el que he dit al principi,
que una malaltia
és
una parada
dintre de la meva història,
però de la meva història personal.
No és un fet aïllat,
eh?
I puntual.
Clar,
què ens passa avui dia?
Que treballem molt
el cos i la ment
com si fossin coses separades,
d'acord?
El cardiòleg
treballa
l'aparell circulatori,
no?
el dermatòleg
treballa l'aparell
la pell,
el ginecòleg
treballa l'aparell
reproductiu,
o sigui,
cadascun,
i el psicòleg
treballa la ment,
no?
És a dir,
cadascú treballa
alguna cosa
com molt separadament
i en realitat
no estem tan separats.
De fet,
òrgans que
somatitzin
són tots.
L'estómac,
tot l'aparell digestiu
és el gran
somatitzador
per excel·lència,
perquè de fet
també,
per exemple,
les consultes
dels digestòlegs
també entre un 40
i un 50%.
I determinats estats
emocionals
generen uns àcids
i uns enzimes
i unes coses
que t'afecten,
no?
Clar,
però llavors
moltes vegades
la majoria
o un percentatge
molt alt
de consultes
són gent
que té
dolors
que un cop
fetes
les proves
no hi ha
res físic
que demostri
aquest dolor.
aquest tipus
de manifestacions
Sònia
afecta la població
en general?
No distingeix
entre homes,
dones,
joves,
nens?
En general,
afecta tothom.
Ara per ara
afecta tothom.
A més a més,
és que...
Abans parlaves
d'un 40-un 50%
estem parlant
de persones
que realment
viuen
de manera...
viuen
angoixats
permanentment.
Sí, sí,
però és que...
Això es detecta
al carrer també,
que hi ha com una cosa
d'enfado
constant i de...
Clar,
però és que realment
és així.
que molta gent
viu amb molt d'estrès,
no?
Llavors,
a més,
nosaltres amb el que és
l'aparell digestiu,
que és el gran somatitzador,
clar,
fins i tot utilitzem frases
que estan al carrer,
no?
Tinc el nus
a l'estómac,
tinc un buit
a l'estómac,
i moltes vegades...
No puc respirar.
Clar,
però les persones
moltes vegades
que tenen problemes
a l'estómac,
els costa diferenciar
l'emoció
que tenen
de la gana.
O sigui,
hi ha un tema
relacionat
amb l'aparell digestiu,
hi ha un tema
perquè l'aparell digestiu
és l'únic
que quan naixem
no funciona sol.
És l'únic
que necessitem
de la mare
que ens doni
de menjar.
És a dir,
clar,
nosaltres
quan som un bebè
acabats de néixer,
el cor funciona sol,
el fetge funciona sol,
l'aparell respiratori
funciona sol,
però l'aparell digestiu
no.
Llavors,
en el moment
que ens estan donant
de menjar,
també ens estan donant
tota la part afectiva.
És a dir,
la part afectiva
sempre està molt relacionada
amb la part de menjar.
Relacionar el menjar
amb el plaer
i d'aquí
que hi hagi problemes
greus
a vegades
de compulsió,
no?
a l'hora de menjar
busco satisfaccions
i recompenses.
Clar,
llavors pensa
que moltes mares
amb nadons
quan ploren
i no saben
què els passa,
els donen de menjar.
Llavors,
si realment
el tipus de mare
és de tot
solventar-ho amb menjar
i a més a més
això
es va donant després...
I que el menjar
és una recompensa,
també,
si fas això
et dono la xocolata,
si fas això
sempre menjar,
caramels,
xutxes...
Clar,
hi ha un punt
que la persona
no distingeix
clarament
la sensació
de buit emocional
o de buit
de que tinc gana.
De que el meu cos
necessita aliment,
no?
Perquè la sensació
de gana
la tinc
però el meu cos
realment no necessita
aliment en aquell moment,
no?
Clar,
però tot passa
per l'estómac.
I a més,
en aquest cas,
l'aparell digestiu
està íntimament relacionat
amb l'inici
de les nostres
emocions
afectives,
o sigui,
el carinyo,
el reconeixement,
el...
Bé,
és curiós,
no?
Perquè
potser mai
ens ho hem pensat,
però aquí
entren tot el que
s'anomena
el menjar emocional,
no?
La gent que menja
compulsivament
moltes vegades
és estar menjant
per buit.
la gent que es posa
quan està trista
i menja.
Quan està nerviosa
i menja.
O té necessitat
de menjar,
algun tipus de menjar
concret que relaciona
amb recompensa,
que relaciona...
Clar,
aquí hi ha tot aquest
aspecte,
no?
Un altre aparell
que també s'homatitza
molt és
la pell.
També aquí tenim...
Clar,
tota la pell
està molt relacionada
amb el sistema
nerviós central.
Llavors,
doncs,
quan estem en situacions
de molt d'estrès
també,
tenim alopècies,
tenim acné,
acné d'aquest...
Picós,
amb taques...
Urticàries...
Bé,
hi ha diferents
respostes
que el cos té
de dir
que no està bé,
que no es troba...
Que alguna cosa
està passant
internament
que fa que la persona
no estigui bé.
Llavors,
bé,
hi ha tota una sèrie
de...
Totes les malalties
reumatològiques,
especialment la fibromiàlgia
que és...
Que a més hem parlat,
no?
D'ella,
el síndrome de fatiga crònica,
també aquí hi ha
molts aspectes
psicològics.
Què vull dir
amb tot això?
Primer,
hi ha...
Totes aquestes malalties,
quan ja hi ha la malaltia,
inclús m'atreviré a dir més,
inclús en els càncers,
d'acord?
Hi ha tot un aspecte
psicològic
que s'ha de treballar.
El tema és
que amb la medicina
psicosomàtica
no vol dir
que no s'hagi
de treballar
l'aspecte físic,
o l'aspecte mèdic
pur i dur.
No estem restant
un tractament,
sinó que estem sumant
altres teràpies
a les, diguem,
habituals.
Exacte,
molt més àmplia.
Per tant,
si hi ha un infart
de miocardi,
el cardiòleg
ha d'estar allà
i la medicació
que digui el cardiòleg
s'ha d'aprendre.
o sigui,
això,
indiscutible,
eh?
Però,
el que intenta
la medicina
psicosomàtica
és incloure
aquesta persona
en tota la seva història,
que entengui
per què ha arribat
a aquest punt.
Té sentit, eh?
I què pot fer,
no?
Perquè no es repeteixi.
I,
o,
amb un tema
digestiu,
evidentment,
si ens fa mal
l'estómac,
el primer que farem
és anar al digestòleg
fer les proves
que calguin
veure si hi ha
algú físic
i si no hi ha
algú físic
treballarem
des de la línia,
des de la psicologia,
tenint en compte
tota aquesta part
més psicosomàtica,
no?
I tenint en compte
que també
moltes vegades
aquests dolors
mantinguts
acaben provocant
malalties.
Clar.
Perquè, per exemple,
un estrès
molt mantingut
al llarg del temps
a l'estómac
al principi
dona molèsties
que no es veuen
físicament.
a la llarga
pot produir
una úlcera
i, clar,
l'úlcera després
hi està
i un cop
està l'úlcera
s'ha de tractar
físicament
com es tracten
totes les úlceres.
Però, alhora,
és entrar
a veure
per què
s'ha arribat
a aquest procés.
Clar.
que sempre
que quedi clar
que la part
mèdica
ha d'estar
simplement
que
és veure
com ens encaixem
dintre
de tot el context.
Inclús
amb els càncers
és molt important
treballar
la part psicològica
perquè, a més,
són persones
que moltes vegades
acaben
amb depressions,
amb trastors
d'angoixar
bastant greus,
amb pors
que no poden
treure
en cap lloc
i llavors
és important
que
amb les coses
que li preocupen
del dia a dia
que moltes vegades
no són
les que ens pensem.
No, no són
els grans drames
ni els grans problemes.
És la rutina,
allò més quotidià
que no ens adonem
perquè a vegades
és inconscient
aquella càrrega
que se'ns va afegint
i que no ens n'adonem.
Si ens n'adonéssim
ja faríem alguna cosa.
Precisament
des de la medicina
habitual,
oficial,
tradicional,
diguem-ne,
com vulguem.
I en molt de sentit
comú sempre es diu
que s'ha de fer
prevenció
fonamentalment.
Des de la psicologia
es pot fer
algun tipus de prevenció
aprofitant
que avui
és l'últim programa
de la temporada.
No sé,
no sé si es pot fer
alguna mena
de prevenció
higiènica,
emocional.
Aprofitant,
no direm,
aprofitant les vacances
relacionem-nos millor.
Aprofitant les vacances
comencem a fer exercici.
Ja sabem
que això és un parany
que no deixa de ser
un eslògan.
Realment
podem fer alguna cosa
preventivament
en època de vacances
o sense vacances
per a no arribar
a aquest punt.
A veure,
el que
tindríem
que tenir
tots clar
és aquesta relació
realment
entre
cos i ment
perquè no la tenim
clar.
Normalment
diferenciem
molt.
Si em fa
mal cap
i constantment
tinc
haquecas,
doncs serà
no sé
per què,
perquè tinc
haquecas.
La meva mare
ja en tenia
i això és genètic.
De seguida
ho busquem per aquí.
Llavors,
una mica
que tinguem
clar això,
que quan el cos
s'està queixant
normalment
s'està queixant
d'alguna cosa
que no ens fa sentir
bé.
Llavors,
clar que es pot
fer prevenció,
però per fer prevenció
la persona
ha de voler.
Què millor prevenció
que moltes vegades
no esperar
a trobar-me
molt malament
per fer una
teràpia.
Hi ha dues maneres
de fer teràpies
en l'àmbit psicològic.
La teràpia
d'un trastorn,
que és
tenim això,
diagnostiquem això
i llavors treballem
perquè això
millori,
és a dir,
que estem treballant
la malaltia,
fem un tractament
per la malaltia,
no?
O el tipus
de teràpia
que és
que cada vegada
de fet
hi ha una mica
de més persones
que no em trobo bé,
no sé exactament
què em passa,
encara no hem arribat
a tenir un trastorn.
Però hi ha un neguit,
una cosa.
Però hi ha un neguit
i sí que fan una mica
la recerca
de,
ostres,
alguna cosa m'està passant,
ben bé,
no m'ubico,
però el cos
m'està dient coses
i jo no m'acabo
de trobar
d'alguna manera bé.
I llavors sí que hi ha
tota una feina
que la persona
vulgui
realment fer
aquesta feina
de relacionar
tot.
Per això és molt útil,
perdona, Sònia,
exercicis respiratoris,
relaxació,
diàriament,
marcar-se com
cinc minutets
de respirar profundament.
Respirar
i relaxar-se,
si ho fem bé,
ens posa en contacte
amb nosaltres mateixos.
Per això t'ho dic
que pot ser com un camí,
no?,
per entrar,
no?
És a dir,
ara vinga,
ara vaig a pensar
que em passa.
No,
crear un ambient
nosaltres sols
de tranquil·litat,
reservar-nos
una estoneta
per pensar
i perquè sigui
més fàcil
o per crear
un escenari
adient,
unes respiracions,
una mica
de relaxament muscular,
no?
Mira,
moltes vegades
no es tracta
de vaig a pensar,
sinó d'evitar
no pensar.
Per què?
Perquè les coses
van sortint soles
si deixem el temps.
El que passa
és que normalment
no deixem
aquest temps
perquè puguem pensar.
Com que anem
massa ocupats,
no anem,
no ens deixem
una mica de temps.
Després,
ens costa
obrir-nos
amb les persones
que tenim al voltant
per molt familiars
i amics que siguin.
Sí,
però tampoc
ens obrim
cap a nosaltres mateixos,
no?
Clar,
però el que vull dir
és que si jo
tinc l'espai
per parlar,
ja m'escolto
i si parlo
des de la veritat,
no des de la imatge,
no des de la...
La imatge que vull donar
a l'interlocutor
que tinc davant.
Exacte,
no des del paper
que estic jugant,
el rol
que estic jugant
en la vida,
no?
En les diferents facetes
perquè a més fem
diferents rols.
Si jo parlo
des de la sinceritat,
realment
m'aniran sortint
les coses.
A vegades,
és que,
vull dir,
aquests temes...
Va sol,
va sol.
Un cop agafes el fil,
ja va sol.
Aquests temes
és quan jo començo
a parlar
i quan jo començo
a expressar
el que em passa,
vaig relacionant
els temes.
El que passa
és que heig d'obrir-me
a parlar d'aquests temes.
Clar,
a vegades ho puc fer
amb algú proper,
a vegades no.
I no ho faré,
a més a més.
Per tant,
hauré de buscar
empai
per fer-ho,
per atrevir-me.
Una cosa
que jo recomano
en general molt
quan la gent
no s'atreveix
a parlar
és escriure.
Escriure des de
la realitat
perquè quan...
No amb pretensions literàries,
eh?
No es tracta d'això.
És igual
com escriui cadascú,
sinó
el que sento
ho vaig buidant
en algun lloc.
Si no m'atreveixo
a buidar-ho
en el meu entorn
perquè
anem amb masses
cuirasses
al nostre voltant
com per buidar-nos
tot el que sentim,
tot el que ens ha passat,
tot el que pensem realment.
Una cosa és el que diem,
una altra cosa és el que pensem realment,
no?
Aquesta dualitat
que tenim constantment,
no?
realment,
quan la persona
està fent una teràpia
i va dient,
es van lligant les coses.
No es lliguen el primer dia,
ni el segon,
ni el tercer.
Es lliguen.
Però hi ha un moment
en què veus
tota la relació
entre les queixes
que està parlant
més físiques,
entre la història
més familiar,
entre...
Parlo quan no hi ha
un trastorn, eh?
Que estem treballant...
Sí, en unes circumstàncies
generals,
normals.
Exacte.
Bé,
doncs que la persona
veu que alguna cosa
no acaba d'estar bé del tot,
no?
Llavors vas lligant
tot,
tot això,
no?
Però clar,
per això hem d'estar
oberts a parlar-ne.
A parlar-ne
amb algú,
amb nosaltres mateixos,
amb un paper,
o sempre també
poden fer-se
un bloc d'internet,
eh?
Jo m'imagino
que també
té l'exista
part terapèutica,
un altre tema
que ens podria quedar
pendent
per algun dia.
Sònia Navarro,
ho hem de deixar aquí
i bé,
és l'últim espai
de la temporada.
Esperem que els teus
compromisos professionals
que són molts
permetin
donar una certa
continuïtat
i en parlarem
en tot cas,
però ens permetem
de dir-te
que ha estat un plaer
que ens hagis acompanyat
al llarg
de tots aquests mesos
i jo m'imagino
que els oients
com nosaltres mateixos
hem après molt,
eh?
Com a mínim
escoltar-nos
a nosaltres mateixos
i als altres,
eh?
Que ja és prou mèrit
poder arribar
a aquesta conclusió.
Sònia Navarro,
psicòloga clínica,
moltíssimes gràcies
de veritat
i que tinguis
un molt bon estiu.
Igualment
i moltes gràcies