Com cada dilluns al matí de Tarragona Ràdios, saludem Sònia Navarro, psicòloga clínica.
Sònia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda, se'n recorden.
La passada setmana iniciàvem tot un seguit d'aspectes relacionats amb l'angoixa, l'ansietat.
Resumint molt breument, Sònia Navarro ens explicava que aquesta l'ansietat i l'angoixa
és un aspecte positiu si la utilitzem en la mesura que ens pertoca per alertar-nos d'un perill
o per posar-nos en marxa tots els mecanismes del nostre organisme davant d'una situació que pugui ser excepcional.
No és tan normal quan aquests mecanismes no es desconnecten, podríem dir,
es mantenen constantment provocant-nos realment problemes en la nostra vida quotidiana.
L'ansietat, l'angoixa presenta diferents tipus i un d'aquests tipus és el que anomenem crisi de pànic.
De fet, les crisis de pànic en aquests moments són molt habituals.
És un quadre que fa patir moltíssim a les persones.
De fet, urgències estan plenes moltes vegades de persones amb la crisi de pànic,
la crisi d'ansietat o l'atac de pànic, depèn de les dues maneres.
Que anul·len completament a la persona quan ho està patint.
És que és un episodi molt fort, és un episodi d'angoixa molt fort,
a més que es dona amb una por, un malestar molt intens,
que es dona en un període de temps molt curt, moltes vegades pot ser uns 10 minuts,
entre pujar i baixar, apareixen de forma molt brusca,
és a dir, de cop la persona es comença a sentir molt malament, molt malament, molt malament
i s'acompanyen de sensacions de perill o de mort imminent.
És a dir, la persona creu que ha de morir-se,
que es troba tan malament que és que ha de morir-se.
Llavors, normalment, quines són les sensacions que tenen?
Les sensacions solen tenir palpitacions, s'eleva la freqüència cardíaca,
suors, tremolors, sensacions que s'ofeguen, que els falta l'aire,
sensacions d'enuegar-se, que opressió mal estalpit,
nàusies, mareig, molèsties abdominals,
sensacions que es poden desmaiar, que perden el control absolutament,
formiguets, cal fred, sufocaments, a vegades combinats.
Es perceben a si mateix o les coses que estan envoltant-los
com d'una forma una mica estranya,
tenen por a morir-se, a perdre el control, a tornar-se boig.
Llavors, és un episodi molt fort per a la persona,
realment, la persona sense saber per què,
en un moment donat, comença a trobar-se malament,
comença a tenir totes aquestes sensacions
i et dic que són períodes molt curts, molt bruscos,
que solen durar això, uns 10 minuts.
però t'incapaciten completament, no?
Absolutament, però normalment,
aquestes persones normalment consulten urgències,
la primera cosa que solen fer és consultar urgències,
els donen un ansiolític, normalment un valium,
i la persona torna...
Què passa aquí?
Sense saber per què, aquí han tingut un episodi,
alguna cosa els ha generat una angoixa,
han tingut una sensació de perill,
realment molt forta,
el tema és que això,
com que no saps per què ve,
no saps per què m'ha passat,
i llavors comencen a tenir por
que els repeteixi el quadre.
Perquè tot i així, en principi,
entre atac i atac,
la seva vida és normal.
Sí, sí.
Al començament, no?
Bé, és que abans del primer atac,
en teoria a ells els costa molt relacionar
què ha passat,
o si ja tenien un procés d'angoix.
Normalment ja es va generant,
el que passa és que la persona no ho està detectant.
No es manifesta fins que tenen aquella crisi puntual.
Clar, hi ha un punt en què la crisi ja és molt forta.
Llavors, què passa?
Que la persona comença a tenir por
que li torni a donar aquesta crisi,
i el que fa és actuar evitant llocs
moltes vegades relacionats
a on em va passar l'aquella primera vegada
o situacions o coses
que m'estaven envoltant en aquell moment.
Que moltes vegades tampoc són la cosa que l'han provocat,
però comencen a fer aquest.
Llavors, un dels problemes és que cada vegada
eviten més i eviten més i eviten més.
M'han restringit la seva activitat,
el seu contacte amb els altres,
la seva vida normal, en definitiva.
Clar.
I llavors, sobretot, comencen a dependre molt
de l'ansiolític, de la medicació,
que l'aporten sempre per si de cas.
Perquè el que més els angoixa és que
no saben quan els hi pot tornar a donar.
Per tant, aquí també hi ha com una dependència farmacològica.
Normalment...
A veure, es pot crear...
Es pot crear.
Es pot crear precisament
perquè és amb el primer que es tracta,
una crisi de pànic.
Perquè ja et dic que les crisis de pànic
solen acabar totes a urgències.
Llavors, a urgències, en aquell moment,
en el moment de la crisi,
l'únic que es pot fer és donar un ansiolític
per baixar tota la simptomatologia.
Llavors, moltes vegades es crea una dependència,
però no perquè s'hagi de crear,
no perquè l'ansiolític crei una dependència.
No perquè és necessari perquè no vagi a més.
No, sinó perquè la persona es queda aquí
i llavors es queda enganxada a portar l'ansiolític
per por a...
Perquè no controlo quan em tornarà a donar.
Però no es planteja que amb una teràpia emocional
doncs pogués solucionar també el tema.
Clar, és que de fet
el que fem amb la teràpia psicològica
serà veure arribar al per què
ha tingut aquella angoixa en aquell moment
i llavors, primer, explicar-li per què,
per què li passa,
per què a ell i no a una altra persona
i quines són les tècniques per afrontar.
Perquè el que no ha de fer la persona
amb què ha patit una crisi de pànic és evitar.
Perquè el que fem quan evitem
és convertir-lo realment en un trastorn d'angoixa.
Moltes vegades acabem amb un trastorn d'angoixa generalitzada
amb atacs de pànic.
O un trastorn d'agorafòbia amb atacs de pànic.
Que probablement hi hagi persones
que no es plantegen fer teràpia psicològica
perquè com que tota la simptomatologia és física
doncs deuen pensar que és alguna cosa
més pròpia del seu organisme
i no pas del seu àmbit, diguem-ne, més psicològic.
Clar, el que passa és que precisament la setmana passada
quan parlava que l'angoixa tenia tres components
vaig comentar que tenia el biològic,
el conductual i l'emocional.
I que estan absolutament relacionats.
És a dir, la meva angoixa és veritat
que surt a nivell d'uns símptomes físics
que a més són tots aquests en l'atac de pànic
són aquests portats al màxim extrem, no?
És a dir, tampoc els ha de tenir tots.
Només que tingui quatre o cinc,
la persona ja està patint moltíssim.
He comentat uns quants.
i també està com jo interpreto,
que és la part més cognitiva,
i com jo sento això.
Llavors, què faig amb això?
Llavors, és veritat que la simptomatologia
sembla molt física,
però també és veritat que quan em diuen
que tinc una crisi de pànic
i això ja es diagnostica a urgències,
la persona ha de pensar,
si tinc una crisi de pànic,
estic parlant d'un tema, d'un trastorn d'angoixa.
I això és psicològic.
Llavors, jo puc baixar
i no puc, haig de baixar
la meva crisi amb l'ansiolític,
perquè en el moment de la crisi
jo no puc parlar, ni puc pensar,
ni puc fer res més.
Ho haig de fer amb l'ansiolític.
Però també és veritat que després
hauria de buscar per què m'ha passat,
d'on ve i què puc fer,
i quines tècniques puc utilitzar
per afrontar realment aquests atacs de pànic
per no evitar.
Perquè al moment que eviti,
encara faig més gran
aquest procés.
A més, normalment acabaré, com et deia,
barrejant o un trastorn d'angoixa generalitzada,
atacs de pànic de tant en tant,
o una agorafòbia,
perquè he arribat a evitar tant
que ja em fa por sortir a qualsevol lloc.
Per tant, un d'aquests problemes
pot ser conseqüència d'una anterior.
Perdona, però a més comentar
que totes aquestes sintomatologies
tenen una explicació.
És a dir, que no em venen perquè m'estic morint,
encara que jo tinc aquesta sensació en el moment,
que realment per a la persona és horrible en el moment,
però totes les sintomatologies
tenen una explicació absolutament lògica.
És a dir, si anem a buscar,
doncs jo tinc les pèrdues d'equilibri
perquè no m'està arribant la sang.
Jo puc tenir un desmai,
puc tenir una lipotímia,
perquè realment la sang està concentrada
en una altra zona.
Puc tenir la sensació que se m'adormen els braços
perquè realment no m'està arribant la sang.
Tinc la taquicàrdia
perquè realment tinc concentrada la sang
en els òrgans vitals,
i un òrgan vital és el cor,
perquè estic preparant-me per una fugida.
Encara que tinc nàusies
perquè quan jo estic en estat d'alerta,
la digestió es talla.
I llavors és possible
que tot el meu aparell digestiu
s'hagi trencat de cop del funcionament.
Llavors, clar, aquí puc trobar...
Vull dir que si anem símptoma a símptoma,
trobaríem una explicació absolutament lògica,
que no és que jo tingui una malaltia
ni que jo m'estigui morint.
Se'n parla també sovint de problemes
que pot tenir la persona
quan els anomenats neurotransmissors,
el problema de segregació d'algun tipus d'hormona,
però em té la sensació
que són afeccions que tenen molt a veure
amb l'entorn ambiental.
És a dir, ens costa d'imaginar
una persona patint agorofòbia
o una crisi d'ansietat en ple segle XVI o XVII?
Bé, és que jo crec que són malalties molt actuals,
tal com perquè realment al segle XVI o XVII
hi havia perills reals.
A la societat realment et podien matar
al sortir cada dia al carrer.
I no és que ara no es pugui.
Home, és diferent, eh?
Sí, però que...
Afortunadament hem canviat moltíssim.
Però que realment veiem més perills
on no hi són,
perquè realment som una societat
molt més competidora.
I llavors estem com lluitant tot el dia.
Ben bé cap a què i per què i com...
I amb qui?
Això no ho tenim tan definit,
però estem en alerta, no?
Hem estat alerta de forma constant.
Parlaves d'agorofòbia,
n'hem sentit a parlar
per allò que apuntàvem ja la passada setmana,
que molt alegrement utilitzem
en determinats termes.
Tinc entès que la persona que pateix
l'agorofòbia realment es tanca absolutament
a casa seva.
A més, aviam, té un escenari concret a casa seva
amb la qual cosa anul·la tota la seva activitat,
no només social, sinó també laboral,
amb les conseqüències emocionals,
però també materials que té, no?
Bé, això dependrà del grau.
És possible que una persona arribi a tancar-se,
és veritat,
però depèn una mica del grau, no?
De fet, l'agorofòbia,
també molta gent l'entén
com fòbia està en llocs públics
i llocs amb molta gent.
De fet, és la por
estar en un lloc
en el que jo no pugui
obtenir ajuda de forma ràpida.
Llavors, moltes vegades
és estar en llocs amb molta gent,
en llocs públics molt concorreguts, no?
Però precisament perquè aquí
tinc la sensació que si em passa alguna cosa,
em costarà que m'ajudin.
Una sensació de vulnerabilitat, no?
Exacte.
Però no ha de ser a llocs
o espais molt oberts
ni a molta gent, eh?
De fet, som a l'hora de ser persones
que intenten estar sempre a prop
d'algun centre d'atenció primària
o d'algun hospital,
és a dir, d'algunes urgències,
per si de cas, no?
El qual, clar,
van limitant molt
segons quines sortides
i segons quins llocs,
però sempre tenint en compte
que ell o ella
el que estan pensant és
que no estigui lluny
que em puguin ajudar
o d'estar a prop
d'alguna persona
que em pugui ajudar.
Llavors, el que fan és
comportaments molt evitatius,
molt evitatius
que poden arribar
en casos molt extrems
a tancar-se,
a tancar-se a casa
i no surti
perquè allà
és on se senten segurs.
Diria que no totes les
agorafòbies
arriben a aquest punt
tan extrem,
però que realment
la persona va evitant,
inclús a vegades
van deixant feines.
La més corrent,
com seria la vida quotidiana
d'una persona
agorafòbica,
però diguem-ne,
mitjana?
Doncs, una persona
que no va
a llocs públics,
una persona
que va evitant
totes les relacions socials.
I una persona
que es va
fent...
Pot no anar a un cinema,
pot no anar a un teatre,
a un concert...
Pot no sortir
amb un pub,
pot no sortir
amb un centre comercial,
pot...
Exacte.
pot no fer un viatge
perquè no controla
si tindrà metges a prop,
per exemple.
Llavors,
en llocs molt concrets
sí que es mou,
però més enllà
ja no es mourà
perquè ja ho desconeix.
És a dir,
va evitant,
va tancant-se
en la seva vida social,
però,
bé,
no fa falta
que es tanqui
a la seva vida
a casa,
diguem,
físicament.
Pot anar
de la feina a casa,
quatre cosetes més
i poc més ja,
no?
I poc més.
Clar,
moltes vegades
amb l'agorafòbia,
s'ajunten,
pot donar-se
amb atacs de pànic
o sense atacs de pànic.
Clar,
si es donen
amb atacs de pànic,
a més a més,
no té control
de si
podrà donar-li
algun atac
i en quin moment.
Per allà de la por,
clar,
s'afegirien,
que a vegades
poden anar
junts,
no?,
els dos tipus
de trastorn.
O sigui que,
però sobretot
es crea
un cercle
de seguretat
al seu voltant
del que no vol sortir.
És indiferent
la fòbia social
de l'agorafòbia
són coses diferents
o són similars?
Sí,
són diferents,
perquè l'agorafòbia
és
els llocs
on no pugui
obtenir ajuda.
Atenció immediata.
la fòbia social
és la fòbia
a parlar en públic
o a fer qualsevol cosa
que jo tingui públic
al meu voltant
que em pot,
que m'estarà valorant
d'alguna manera.
És a dir,
l'ambició d'una persona
que pateix fòbia social
seria ser invisible.
Exacte.
Llavors,
la fòbia social
moltes vegades
es confora
amb timidesa.
De fet,
podria ser nens tímids
que acabessin
amb una fòbia social
d'adults,
perquè la fòbia social
no es pot diagnosticar
fins que un no és adult.
Per tant,
podria ser,
no,
tampoc vol dir
que els tímids
acabin sent
fòbia social.
sobretot atenció
no és autodiagnòstic
ni diagnostiquin
a ningú de la seva família.
És importantíssim.
De fet,
un tímid
realment li costa
posar-se
en una situació
davant de la gent,
en una situació
en la que pot ser avaluat,
però ho farà,
ho acabarà fent.
Li costarà,
es posarà vermell,
tremolarà una mica,
però ho acabarà fent.
Un fòbic social
no ho farà.
O sigui,
evitarà
totes les coses
relacionades
amb qualsevol situació.
També a vegades
tenim com a fòbia social
aquell que ha de parlar
en públic
davant de moltes persones,
però pot ser molt més.
Pot ser parlar
davant dels quatre companys
que tu tens a la feina,
que els coneixes,
a més a més,
i que individualment
ets capaç de parlar,
però tots quatre a la vegada
ja no pots.
Clar,
i por expressar
la teva opinió,
és a dir,
en definitiva
estem parlant
d'una por
que els altres
et jutgin.
Exacte.
En qualsevol situació
en la que tu puguis sentir
que t'estan valorant
o que t'estan jutjant,
llavors,
és diferent.
Però arribar als extrems
que evites
totes aquelles situacions
en què tu creus
que et poden jutjar
o mirar.
Per tant,
és el perfil
d'aquella persona
que passa desapercebuda,
perquè realment provoca
passar desapercebuda
quan hi ha un col·lectiu
de persones.
ho provoca ella,
perquè és com se sent bé,
perquè realment
és una persona
que és molt susceptible
a la crítica,
a una valoració negativa
per part dels altres,
al rebuig,
no?
Té molta dificultat
per autoafirmar-se,
té una baixa autoestima,
té un sentiment
d'inferioritat,
però tot molt extrem,
no?
Tot ha arribat
perquè això
un tímid
també pot tenir
petites cosetes,
però clar,
sense arribar
a interferir-li
en la vida quotidiana.
Un tímid
no té un trastorn,
per tant,
ho passa una mica malament.
I si ha de parlar,
parlarà,
i si ha d'intervenir,
intervindrà,
si en aquell moment interessa.
Exacte,
ho passarà una mica malament,
però ho farà.
Què passa
quan ja passem
a la fòbia social?
Realment estem interferint
en la quotidianitat,
que és el que vam definir
com a trastorn d'angoixa.
Per altra banda,
les fòbies
més específiques,
doncs, clar,
ja estem parlant
d'una fòbia,
alguna cosa molt concreta,
per exemple,
la fòbia a la sang,
la fòbia a les agulles,
la fòbia a les tormentes,
la fòbia als precipicis,
a l'aigua,
a les ferides,
als túnels,
a pujar
amb un transport públic,
a conduir,
a pujar amb el cotxe,
a qualsevol lloc
que estigui una mica tancat,
és que n'hi ha moltíssims.
Clar,
però deies,
per exemple,
la fòbia a les agulles.
Fins a quin punt
hi ha una fòbia a les agulles
i tu sents moltes persones
que diuen,
ai, no, no,
i a mi a punxar-me't
tinc fòbia a les agulles,
i el que passa que, clar,
a ningú li agrada
que el punxin,
per exemple,
però tampoc no és un drama,
no?
Pots un exemple així
molt casolà.
Clar,
això és molt diferent.
Clar,
però a vegades es confon,
no?
Ui, ui, ui,
és que a mi em fa molta por
pujar a l'avió
i puges igual
i no passa res,
no?
Clar,
quan parlem d'una fòbia específica
estem parlant
que aquella persona
té un atac de pànic,
no sé si està ben utilitzat,
davant d'aquesta situació.
La persona no puja a l'avió,
no passa pel túnel,
no va a fer-se una anàlisi
quan l'ha de fer
i no ho fa.
És a dir,
a ningú ens agrada
que ens facin una anàlisi,
però anem.
Vas i t'ho fas i ja està.
I pujar a l'avió
a tots ens genera
una miqueta d'angoixa
perquè és absolutament normal.
És l'angoixa positiva
aquella que dèiem.
Exacte.
Bueno, de fet,
és una cosa que no...
A no ser que la persona
que està agafant l'avió cada dia,
que llavors ja està molt acostumat,
però és un medi de transport
que habitualment
no utilitzem cada dia.
I sí que ens genera
una miqueta d'angoixa,
el despegue,
l'aterratge,
una mica...
Però bueno,
ho acabem fent, no?
Llavors,
que no ens faci gràcia
és una cosa
i que tinguem una fòbia
vol dir que realment
jo sóc incapaç,
incapaç de pujar.
I de fet,
quan una persona,
per exemple,
té fòbia a una agulla,
pot passar-se anys i anys
i anys i anys i anys
realment
que no fa una anàlisi
i sap que ha de fer-se una anàlisi
i no el farà.
I per què una persona
pot tenir fòbia
a una agulla,
a un avió,
a un túnel?
Per què?
Per a algun...
És una por
absolutament desproporcionada.
És irracional.
Absolutament.
Per què jo tinc por a les agulles
i no tinc por als gossos,
per exemple,
o al contrari?
Bé,
és una por absolutament...
Ah,
és que de petit em va mossegar un gos
o és que de petit em van fer molt de mal?
Bé,
moltes vegades
inicia en un moment donat
que ha passat alguna cosa
que m'ha generat
una crisi de pànic
moltes vegades.
A vegades
ni he sigut conscient
perquè la sintomatologia
no ha sigut
massa elevada
i llavors m'ha quedat
que això,
aquest estímul
em fa por.
Em fa por a l'avió,
em fa por a l'agulla,
em fa por a l'aranya,
em fa...
Perquè a vegades
hi ha fòbies
absolutament,
no sé,
fòbia a les olives.
Clar,
i dius que t'ha fet una oliva
i...
És absolutament...
que dius,
bueno,
no sé,
hi ha fòbies...
També perquè són desconegudes,
eh?
Ara entenem molt bé
la fòbia a l'avió
perquè també sabem
que hi ha molta gent
que la té.
És a dir,
tot el que és
bastant habitual
es converteix en normal
en aquesta societat,
no?
Llavors ens crida molt
l'atenció
allò que,
com que és estrany
i no coneixem gaire gent
que li passi,
doncs ens resulta
una mica absurd,
no?
Però normalment
comença amb això,
en un moment donat
que tenim una por
desproporcionada
absolutament irracional
amb algun d'aquestes situacions
o objectes
o animals
o el que sigui
i a partir d'aquí
se'ns ha quedat
i actuem
com si
totes les vegades
fossin iguals.
I clar,
comencem
a conductes
d'habitatives
que el que fan
és que ens generen
cada vegada més angoixa,
cada vegada evitem més
i cada vegada més angoixa.
El procés de l'angoixa
sempre és igual,
treballem el que treballem,
i parlem del trastorn
que parlem.
allò que pot
iniciar-se
amb una
petita anècdota
que no hi parem compte
doncs pot esdevenir
un trastorn
d'aquest tipus.
Molt bé, Sònia,
ens retrobem
la propera setmana.
Encara hem de parlar
de més trastorns
d'angoixa
aquí al recorps psicològic
al matí
de Tarragona Ràdio.
Recordin
que si volen
intervenir
per a qualsevol
dubte,
pregunta,
suggeriment,
ho poden fer
a través
de l'adreça
del programa
al matí
arroba
tarragonaradio.com
Gràcies, Sònia.