Sònia Navarro, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda a una setmana més.
Entrem ja en aquest recorps psicològic del matí de Tarragona Ràdio
en companyia de Sònia Navarro, psicòloga clínica.
Tal com havíem comentat la passada setmana,
parlem de la depressió.
En principi, tots sabem què és una depressió, o no?
Bé, més aviat no.
Més aviat crec que el terme depressió l'utilitza tothom.
És el comodín dels mals estàs.
Quan un es troba una miqueta trist,
moltes vegades ell mateix ja està parlant de depressió.
I de fet, moltes vegades es diagnostiquen depressions molt ràpidament,
en cinc minuts, perquè la persona t'ha dit que està trist,
que no dorm i que no menja i que no té ganes de fer res.
I amb aquests quatre símptomes habitualment ja pensem que és depressió.
Perdó, un moment, ho hem dit moltes vegades.
podem estar tristos perfectament.
És saludable, és normal, és natural.
És que ho necessitem.
De fet, a veure, estar deprimit o estar trist no té res a veure amb...
No és cap malaltia.
...amb estar depressiu.
Clar.
I això ho podem diferenciar molt bé quan realment jo tinc una causa concreta
per la que estic trista, perquè avui m'ha passat una cosa concreta
i això em fa estar en un estat deprimit.
És una causa concreta i sé que en uns quants dies ho superaré.
els dies poden ser un, poden ser quatre, poden ser set,
però que en uns quants dies hauré reaccionat i ja està,
en una cosa de la vida que no m'agrada o que no m'ha sortit com jo volia.
Clar, tenir una depressió és una altra cosa.
Realment hi ha una situació en la que jo no me'n puc sortir sol,
és una situació amb tota una sèrie de simptomatologia molt àmplia
i moltes vegades barrejada amb símptomes d'ansietat,
que també a vegades tot és depressió,
realment la depressió i l'ansietat tenen simptomatologia molt similar a vegades,
per això fer un diagnòstic diferencial a vegades no és tan fàcil.
Clar, i a vegades s'apliquen tractaments per una cosa i l'altra malament
i aleshores la persona no se'n surt.
Exacte, perquè tampoc no està ben diagnosticat.
I és perquè hi ha dificultat amb molta simptomatologia que és molt similar.
Això, i perdona, Sònia, després abondarem en el tema,
ho dic, traslladant-ho de la part del que és la pràctica de la psicologia
a la realitat aquella de la veïna.
Veiem tractaments farmacològics llars, veiem baixes,
veiem...
Surt, surt, que t'ho passaràs molt bé i t'has de distreure.
És frivolitzar una mica, no?, una malaltia que és molt greu
i molt seriosa quan parlem d'una autèntica depressió ben diagnosticada, no?
I tant, a part és...
Això de surt, surt, per exemple, que comentaves, és l'últim que podem dir.
I surten. Per tant, aquella persona amb molta, molta depressió...
Bueno, surten o no surten. O no surten. Depèn del cas.
Dic mal diagnosticada.
Depèn del cas, eh?
És a dir, una cosa és quan una persona té una depressió,
per molt que la veïna o la cunyada li digui que surti,
no pot sortir, però no és que no vulgui.
És que es bloqueja completament.
És que no pot, que és molt diferent, no?
I això també ho hem de tenir present.
La persona no pot.
Una altra cosa diferent és que jo em trobi deprimit,
però tingui, o m'hagi autodiagnosticat,
o m'hagin diagnosticat erròniament depressió.
Però jo no tinc una depressió, tinc un estat deprimit.
Amb això, evidentment, que d'aquí uns dies sortiré.
Clar que sí que sortiré.
Perquè no estic depressiu, no?
Després també hi ha graus diferents, eh?
De la depressió, evidentment.
No totes les depressions són iguals.
Igual que no tots els refredats són iguals.
Ens podem refredar i a vegades ens refredem
i continuem més o menys la vida,
i a vegades ens refredem i hem de paralitzar-la
i posar-nos al llit.
També tots els graus no són iguals, no?
Llavors, amb això...
Però sí que hem de pensar que és una malaltia
cada vegada més habitual,
que a Espanya hi ha un 25 persones,
ai, un 25%, perdona, de persones diagnosticades.
Però amb aquest diagnòstic que dèiem de 5 minuts?
O amb un diagnòstic...?
Això no ho sé.
Clar.
Les estadístiques no especificen.
Per tant, és una estadística,
que s'ha de prendre amb molta reserva.
Clar, però que...
perquè després, a l'hora de fer planificacions hospitalàries
i assistencials, pot portar alguna complicació.
A veure, les persones amb depressió
normalment no tenen per què ingressar.
El que hem de vigilar molt,
perquè la persona amb depressió
pot acabar fent moltes somatitzacions.
O sigui, una depressió...
I es pot cronificar una depressió, no?
Si no es tracta bé.
I pot acabar sortint malalties físiques greus, importants.
És a dir, la depressió s'ha de tractar el més ràpid possible
i ho hem de tenir molt present
perquè la depressió no tractada
és una malaltia que, a part que es cronifica,
a part que fa patir molt a la persona,
a l'entorn, a la família...
i bé, perquè moltes vegades hi ha abandonament de la feina, també.
O sigui, que a nivell laboral, amistats i tot.
Sí, sí.
Però és que moltes vegades
pot acabar realment somatitzant
i llavors podem acabar tenint malalties físiques greus.
Sí, sí.
Que l'origen inicial era psicològic.
Evidentment, la malaltia ja és física, eh?
Sí, sí.
Però que amb un origen,
inicialment, de malestar psicològic, no?
Llavors, això ho hem de tenir present
perquè la depressió en si mateixa
no ens farà anar més a l'hospital.
Perdona, no ens farà anar a l'hospital,
no ens farà que ens ingressin.
Però la depressió pot acabar...
Generar malalties que sí que farà necessària
aquesta hospitalització o intervenció d'altres tipus.
Podem acabar amb malalties a l'estómac,
podem acabar amb malalties dels ronyons,
a la vesícula...
Vull dir, podem acabar a tots els òrgans
afectant-los d'alguna manera.
Quines són les causes, en principi,
més generalitzades que provoquen la depressió?
A veure,
les causes de la depressió
poden ser moltes,
perquè, clar, no hi ha...
Però sí que n'hi ha vegades
que les coses són molt concretes.
Per exemple, la mort d'un familiar...
És a dir, un fet extern.
Un fet concret
que ens ha afectat moltíssim.
El dol, normalment,
va acompanyat de depressió.
El que passa és que un dol
que dura entre un i sis mesos,
normalment hi ha símptomes depressius,
però es considera bastant normal, no?
Què passa si el dol dura més d'un any?
Perquè, normalment,
quan el dol dura més d'un any
hi ha una depressió molt gran,
perquè la persona no està superant aquest dol.
Però poden ser causes així concretes, no?
Una situació de molt estrès
a la feina que la persona no pui,
una situació de burnot
del que parlàvem la setmana passada,
que pot acabar també
petant amb una depressió,
una ruptura de parella,
un divorci, una separació,
en funció, clar,
no totes les ruptures
provoquen depressió, eh?
N'hi ha que provoquen trastorns d'angoixa,
n'hi ha que no provoquen res
perquè són unes alliberacions.
D'altres alegria, segons com, no?
No ens enganyem.
I n'hi ha que, doncs, realment,
la persona no s'ho esperava,
no volia, no sé,
i realment pot produir
tot un estat depressiu, no?
Després hi ha el tema
de la depressió postpart,
és a dir,
tot el tema de la depressió postpart,
que em sembla que vam parlar, no?
Sí, sí, una vegada vam parlar
que no s'havia de confondre
com una depressió d'aquesta,
sinó que era un període molt concret,
puntual i determinant, no?
Exacte, no?
Però sí que hi ha una simptomatologia depressiva,
que si ho concretem
en aquest període
i no li donem...
i també posem unes mesures, no?
Doncs normalment no té per què anar a més,
però com tot,
si no fem res,
és possible que a vegades es cronifiqui
i llavors es converteixi en una depressió, no?
Tot el tema
quan hi ha malalties físiques,
quan hi ha càncer,
quan hi ha infarts,
quan hi ha isquèmies, no?
Quan hi ha totes les malalties més doloroses...
El dolor estressa molt, no?
Clar, la fibromialgia,
l'artritis, no?
La bronquitis,
totes aquestes malalties
que produeixen un dolor crònic,
constant, no?
Que realment acaben fent depressió, no?
Acaben realment creant
tota una simptomatologia depressiva,
perquè és molt dur, no?
Viure amb...
Déu-n'hi-do,
ja en parlarem algun dia d'això, també.
Sí, sí.
Bé, el tema del dolor és complex, no?
El dolor aquell
n'he interromput les 24 hores del dia, no?
És molt complex, aquest.
Això també pot ser una causa de depressió, doncs?
Sí, però a vegades
la realitat és que no hi ha una causa tan concreta,
no hi ha alguna cosa que podem identificar
i treballar concretament, sinó que aquesta persona ja ha fet
com un... veu de forma negativa el món, a si mateix i al futur.
Una cosa, Sònia, d'uns anys cap aquí se'n parla molt de factors biològics,
directament lligats amb els estats depressius,
el mal funcionament d'algun neurotransmissor,
la falta d'alguna substància, d'alguna hormona,
i aleshores es combat amb determinats fàrmacs.
Això des de l'àmbit de la psicologia també es contempla,
no només de la psicologia clínica,
no només des de l'àmbit estrictament mèdic.
No, sí, sí, tant que es contempla.
De fet, en funció del grau de la depressió,
hauràs de fer un tractament farmacològic
acompanyat del tractament terapèutic.
És a dir, es pot parlar de dos tipus de depressió,
la depressió major i el que anomenem distímia.
Amb les depressions majors sempre haurem d'acompanyar
el tractament psicoterapèutic del tractament farmacològic.
Aquí hi ha alguna cosa amb l'herència genètica també, no?
A vegades es troben línies familiars?
És que hi ha, però el que passa és que en aquestes coses...
S'està investigant en tot això encara, no?
En aquestes coses, primer, hi ha moltes investigacions
i després, a més a més, hi ha moltes posicions.
Si hi ha posicions més biomèdiques, no?,
que tot és més genètic,
però hi ha posicions més ambientals, no?,
que són les teories més psicològiques,
que realment no queda molt clar
si és genètic o és aprés.
És a dir, si jo tota la vida veig a la meva família
persones depressives,
és molt fàcil que jo aprengui a valorar...
I això s'observa, no?
Quan coneixes persones que tenen aquest comportament depressiu,
mires la canalla i també tenen aquest tarannà una mica.
Clar, però és que estem en un ambient
que constantment està valorant negativament
la vida, el futur, l'entorn,
a un mateix...
Per tant, no necessàriament té a veure amb els gens.
Podria, però...
És que és això, és el que t'estic dient.
Depèn de la posició,
hi ha postures molt mèdiques,
molt biològiques,
i postures molt més socials o ambientals.
Llavors, ara mateix no queda clar.
El que sí que està clar
és que en les depressions majors,
la combinació de farmacologia,
que a més hi ha fàrmacs molt bons en aquests moments,
i que no enganxen aquesta idea
que encara, evidentment, va haver-hi els primers antidepressius
que van sortir,
sí que eren antidepressius que podien provocar
addicció, no?, d'alguna manera.
En aquests moments,
els antidepressius que s'estan donant habitualment,
no, perquè ja és que realment estan molt millorats, no?
Els components ja són uns altres.
Però sempre acompanyat del tractament terapèutic.
Clar.
Perquè el que sí que tinc claríssim
és que si una persona tracta una depressió
només mèdicament,
igual que si tracta un trastorn d'angoixa,
només mèdicament,
només farmacològicament em refereixo,
quan deixi de prendre la medicació,
tornarem al mateix llibre.
Clar, serà un parèntesi.
És a dir, la medicació ens serveix molt
en els moments greus, puntuals,
però després hem de treballar
que la persona canvi la percepció,
que canvi l'enfoc i la forma d'entendre la vida,
i la forma d'afrontar les coses, no?
Perquè és que si no estem en la mateixa situació,
a la que deixem la pastilla,
tornem a fer la nostra vida tal com la fèiem abans.
Parlaves de dos tipus de depressió,
depressió major,
trastorn endistèmic,
que m'ha semblat que deies.
Si et sembla, per acabar,
comentem aquests dos aspectes,
si hi ha alguna cosa més a comentar.
I la propera setmana ja parlem de tractaments
i perfilem algun aspecte més.
A veure, la depressió major és un quadre,
un depressiu molt important,
molt greu,
que es dona d'una forma molt insidiosa, no?
És a dir, la persona es troba molt malament i molt de cop.
La distímia és com una depressió cronificada,
però molt més lleugera.
És una depressió lleugera,
cronificada al llarg del temps.
De fet, hi ha moltes més distímies
que no pas depressions majors.
I les distímies es poden treballar.
Bé, no només es poden.
Jo recomano que es treballi només psicoterapèuticament.
Perquè el que hi ha
és tot un funcionament cronificat
molt en negatiu,
amb molts pensaments en negatiu.
Però la diferència és la simptomatologia,
que encara que sigui la mateixa,
el grau de la simptomatologia
i el temps.
Perquè la distímia ha de fer més de dos anys
que aquella persona té una simptomatologia
constantment crònica,
però no greu.
És a dir, de fet...
Que no acaba d'estar bé, però mira, va tirant.
Exacte.
De fet, els distímics són gent
que continua més o menys treballant,
que continua més o menys fent les coses,
que tot li costa,
però que més o menys van continuant la seva vida.
El que té una depressió major
paralitza la seva vida.
es tanca completament
com una ostra, no?,
en la seva conxa.
Molt bé,
si vostès volen
tenir més informació,
fer alguna pregunta,
alguna consulta,
ja saben que ho poden fer
aquí al programa,
al matí,
arroba,
tarragonaradio.com.
Sònia Navarro,
ens trobem la propera setmana
i parlem de tractaments,
entre altres coses, d'acord?
Molt bé.
Adéu-siau.
I no fins la setmana que ve.