la coral Mare de Déu de la Mercè, sota la direcció de Carme Drudis.
Quan vulgueu.
Glòria, glòria, adeu a dalt del céu.
Canten els àngels volant en els tols.
Glòria, glòria, adeu a dalt del céu.
Homes, cantem-ho arreu del món.
És meravell, et sorprès i et mirar.
Canto lluances de Déu de bon gran.
Glòria, adeu a dalt del céu.
Glòria, glòria, adeu a dalt del céu.
Canten els aigües del cel resplendent.
Glòria, glòria, adeu a dalt del céu.
Canten les aigües, responen els vins.
Tot a la terra són cants de llau.
Canten lluances, el Déu creador.
Glòria, adeu a dalt del céu.
Molt bé.
Moltes gràcies, magnífica la coral, mare de Déu de la Mercè.
I jo m'absento un moment d'aquest saló de ball.
Vaig passant pels passadissos.
A la mà esquerra tinc la sala de jocs.
I per què me'n vaig?
Perquè vull parlar amb l'Ester, és la perruquera.
Ester, què hi ha, l'Ester?
Ai, ara tens poca clientela.
Hola, Ester, bon dia.
Bon dia.
Abans, quan he arribat, tenies això, els secadors, tots a tope?
Sí, perquè m'han fet apurar al màxim per poder anar a veure una miqueta a la ràdio.
De totes maneres, tenim aquí dues senyores que s'estan arreglant.
És habitual, a banda que jo m'imagino que s'empolaina una mica més que ara les festes de Nadal,
però és habitual que tinguis la perruqueria molt plena, no?
Sí, perquè gairebé cada setmana ja s'apunten i venen les mateixes, com una família.
Les mateixes, que a més a més deuen quedar allò perquè les amigues,
i així aprofiten per xerrar una mica.
I tant, per fer un cafè, per anar a esmorzar aquí al bar de la residència.
I escolta, són molt exigents?
Com totes les dones.
Sí, una mica, una mica sí.
A vegades me fan enfadar una mica, però les renyo i m'acreuen.
Què dius, ara?
I tant.
Doncs escolta, deus tenir caràcter, perquè elles jo ja les he vist, que Déu-n'hi-do.
Aquí tenim una senyora que està al rentacaps i no li fa res, bon dia, senyora.
Bon dia.
El seu nom?
Maria Esnar Llopis.
Maria, què tal? Com estem passant aquests dies?
Que no gaire bé.
Que no es troba bé?
No m'he trobat gaire bé, que hi hagi surt tota la residència.
He tingut una mica d'atac d'acord.
Una miqueta, i a més amb aquest fred que hem tingut ara.
Bé, però jo li veig molt bon aspecte.
Sí, en trobo bé ara, però ara en trobo molt bé.
I arreglant-se una miqueta per les festes.
Jo ho esperava, ho estava esperant, xiqueta.
Sí, perquè aquesta és una altra.
Quan un passa uns dies que està així una miqueta al llit,
el cap sembla que dius, oi, no et veus arreglada.
Oh, i tant, i tant que no.
Què es farà avui?
Ja veig que està aquí al rentacaps, que està amb el xampú,
i després... Vostè es posa rulos encara?
No, no, m'ho fa a mà.
A mà, amb secador de mà.
Però encara hi he vist que hi ha senyores que es posen rulos.
Sí, també, sí.
Vostè s'estima més al secador?
Primer vam posar els rulos,
però després vam veure que el secador a mà anava millor.
Hi ha un aire així com a més informal, no?
Va quedar molt maco.
Molt bé.
Moltíssimes gràcies i que tingui bones festes.
Té molt bon aspecte.
M'alegro que s'hagi millorat.
Esther, això dels rulos jo feia temps que no ho veia a les perruqueries convencionals
i m'ha fet molta il·lusió.
I els bigodis i tot això encara van aquí també?
I tant.
Què dius?
Això és el número 1 aquí.
El bigodí.
El bigodí.
Pel rinxol aquell com a més petitet.
Permanent, ben arrissadeta, que duri.
Sí, sí.
I normalment que es fa en color, permanent.
Aquí de tot.
Colors, permanents, metges, canvis de colors, canvis d'imàgia, aquí, bueno, tot.
És que algú es pot pensar en aquella imatge que tenim d'abans de no re, vinga, va, sempre
el rulo i tal.
No, no, i talls així més innovadors i nena, he vist això en aquesta revista.
I tant, i tant.
I a vegades que venen amb la revista i me diuen vull aquest tallat de cabell.
Només venen les senyores o també els senyors?
I senyors.
I senyors perquè, clar, això està al món, lògicament, i és unisex.
I els senyors, què tal?
Són també presumits?
Molt presumits, però molt agradables.
Sí.
Molt.
I també demanen alguna cosa.
El color no es fan ells?
No, color no.
Tallen i ja està.
De tant en tant, amb algun, li fico una miqueta d'espuma plata, per aquell que té el cabell
blanc perquè no se li vegi groc, i surt, bueno, la mar de content.
Ara, si ho faig una vegada, ho he de repetir sempre ja, eh?
No, clar, fes-me allò que em vas fer l'altre dia, no?
I escolta, entre tu i jo, de què parlen quan estan aquí?
Ui, doncs de tot.
Sí, sí, de tot, eh?
Vull dir, aquí es toca tots els temes.
A més, a mi m'han dit que hi ha converses d'aquelles que dius, tela, eh?
Sí, sí, sí.
No passes bé, Esther?
Jo, buf, encantada estic.
Jo vinc a treballar molt a gust.
Se't veu feliç a la feina, eh?
Perquè abans quan hem passat per aquí, que estaves aquí tota atrafegada, dic, mira, l'Esther realment és vocacional.
no només el fet de ser perruquera, estilista, sinó el fet de la clientela que tens.
Sí, i els avis.
Els avis, per mi, bueno, és tot.
Moltíssimes gràcies, Esther.
Deixem treballar.
Perquè hi ha una altra senyora, jo no sé si la puc molestar.
Bon dia, senyora.
Jo estic molt ronca, filla.
Bueno, però jo la sento perfectament.
Com es diu?
Anna.
Anna, que ja s'ha rentat i ara què estàs?
Esperant que l'Esther la pentini?
Que aquesta persona, que és la més bona del món, i la millor peluquera per totes, perquè no mos renyi mai, ni mos diu mai rei, aguanta tot el que li cau.
Doncs jo la veig molt a gust i molt feliç. Ella diu que està encantada amb vostès, eh?
I nosaltres amb ella.
Què s'ha de fer avui? Què es farà?
Avui? Van a ella.
Què es farà? Què es farà ella?
Ella es posarà els rulos.
Ah, clar.
No, és per dir el cabellet així com a rissat, no? Perquè li quedi com a més...
Sí, ella se sol posar rulets.
Digui'm.
Que mos cuide a totes.
Escolta, quasi que em facis, que et demano hora. Et demano hora i més, sí?
Sí.
Posaràs bigodís?
El que tu vulguis.
Jo bigodís, que fa molts anys que no m'hi poso.
Moltes gràcies, Esther, i bones festes. Encantada.
Déu-n'hi-do, eh? La perruqueria, els asseguro ara estaven aquestes dues senyores,
però abans quan hem vingut, estava però planíssima la perruqueria,
però és el que deia l'Esther, clar, s'havien d'arreglar.
I ara tornem al Saló de Vall.
Que us esteu passant bé, eh?
Que esteu bé?
Sí?
Sí? Vale.
Esteu bé? Que no us senten per la ràdio. Esteu bé?
Sí!
Vale.
Doncs ara seurem a la taula, novament. Passaré per aquí.
La veritat és que aquest Saló de Vall està completament atapaït
i nosaltres encantats de compartir aquest programa especial del matí de Tarragona Ràdio.
Passem llista com al col·le.
Jo ara deixaré aquest micròfon inalàmbric.
Per exemple, aquesta senyora d'aquí.
Per vostè.
Per mi.
Jo em canvio de micròfon.
A veure.
És que hem de pensar que són instal·lacions molt grans, aquestes.
I ara doncs anem a saludar d'una banda a Bonifacio Porriño.
Ell és el president de l'associació de gent gran mare de Déu de la Mercè.
Bonifacio, molt bon dia.
i jugador de billar.
Sí.
Això de jugador de billar és com un títol nobiliari, eh?
Sí.
Deu ser molt bon jugador de billar.
Se está perdiendo, se está perdiendo.
Sí.
I això?
Porque hay que dar la más oportunidad a la juventud y no se le da ninguna.
Del billar.
És que tinc un problema amb els auriculars i ara em penso que podré escoltar els nostres convidats.
A veure, perquè és que clar, el que m'han de dir jo els he de sentir.
En fi, la tecnologia la salvem ràpidament.
Continuem passant llista.
Jordi Sardà.
Jordi Sardà és la persona encarregada del que és el taller o l'activitat de dibuix i pintura.
A tercer punt.
A veure, expliqui'ns-ho, doncs.
Sí, la professora no hi és perquè per motius personal heu de marxar.
Jo sóc un dels que pintem aquí.
Ah, vostè pinta alguna cosa aquí, pel que veig, no?
Aquí sí, a casa no, però allí sí.
A veure, em perdoneu, jo demano discurs per als oients, que ajustem una miqueta els volums
perquè si no, no puc sentir els convidats i això fora imperdonable.
Tot està a punt, és que el Joan Marí, quan falla alguna cosa, ràpidament ho arregla.
Molt bé, doncs parlarem del que pinta Jordi Sardà.
Jesús Martí, l'excursionista, podríem dir.
Vocal d'excursions.
Vocal d'excursions.
Excursionista de tota la vida o és ara que té més temps lliure?
Bé, més ara, però de tota la vida.
De tota la vida sortir a la menta.
A fer bolets, també?
No, no, no.
No és boletaire.
Excursionista que és molt diferent, no confonem els termes, eh?
Vicenç Brandi.
És el senyor del gimnàs.
Gimnàs, ioga i pintura, també.
Pintura, també, com a activitat, però ioga i gimnàs,
diguem que és l'activitat que vostè s'encarrega també o practica només?
No, no, practico.
Practica.
Afortunadament, la Junta ens ha aconseguit uns monitors extraordinaris.
Abans també ha anat a la Coral, vostès ja l'han sentit.
Molt bé, eh?
Una de les meravelles que tenim a Tarragona, sempre ho he dit.
Doncs sí.
Vostès ho han comprovat, eh?
I abans anàvem a les excursions, però probablement familiars, doncs ja no...
Clar.
Ja ho he tingut que deixar.
Abans, quan li dèiem a la Carme Adrodis, són persones que, doncs, han tingut uns antecedents,
com a canters, i diu, no, no, i com diem, és gent que no ha cantat mai,
doncs Déu-n'hi-do, deuen esmerçar moltes hores a assajar, perquè era impecable, no?,
la interpretació.
A mi em va passar una anècdota amb la senyora directora, que quan vaig voler entrar a la Coral,
li vaig dir, mai he cantat enlloc, i em va contestar, miri, ja hi ha mil persones,
que de mil persones una no canta bé, molt serà que sigui vostè, i afortunadament ho feia bastant bé.
Encara d'arribar el que canta malament a la Coral, no?, l'estan esperant, encara d'arribar.
Clara Marcos, molt bon dia.
Aquesta deu ser la senyora de les mans d'or, eh?, perquè fa manualitats.
Acostis una miqueta més el micròfon, sí, vostè ja està bé assegurada, molt bé.
Oh, això és molt difícil, això és magnífic.
No, no és difícil.
Què diu ara, a mi sempre m'ha fet una enveja.
Doncs es queda molt maco, i fan colzes molt maques.
Vostè porta, diguem-ne, vostè és monitora, eh?, vostè fa coses però és monitora.
Aleshores, dins del que són les manualitats, aquí al centre, quin tipus de manualitats fan?
Fem colxes, coixins, bolsos i coses petites coses, també.
Clar, però en general... Ah, miri, aquest bolso que porta...
Això és pel mòbil.
Oi, una bosseta pel mòbil.
Sí.
No han pensat de fer una mica de taller i fem una botigueta, arribem a un acord, jo li comercialitzo fora del centre, no?
Ja, ja no.
No arribaríem a un tracte, vostè i jo, eh?
Vaig en tres puestos, però vaja.
No, a veure, el que sí que és cert és que són generacions que afortunadament han pogut aprendre a fer moltes coses des de puntes de coixir, en fi, tot aquest tipus de...
Avui dia és més difícil, algunes filles sí que han reclamat a les seves mares i a les seves àvies que les ensenyin i afortunadament conserven encara aquesta habilitat.
Pràcticament totes les senyores que fan manualitats ja devien saber fer-ne.
O algunes han après ara?
Jo ja he après els bolillos i he après ara, els puntes de coixir, fa vuit anys.
I el password deu fer uns vuit anys que he començat a fer-ho.
Vaig anar a aprendre i llavors vaig pels puestos a ensenyar.
Com desenvolupen les seves activitats al dia a dia?
A veure, per exemple, Bonifacio, vostè és el president de la gent gran.
Sí, sí.
Vostè pràcticament, amb tota una sèrie de col·laboradors, deu portar el que són les activitats aquí al centre.
Són molts usuaris i són moltes tecles per tocar, no?
Sí, sí.
¿Cómo se organitzan?
No, no, no.
Organitzar porque hay una junta muy buena y hay una gente muy preparada.
Entonces, pues no es difícil, no.
No es difícil de llevarlo todo bien.
Pero son ustedes los que deciden las actividades, no vienen impuestas.
Sí, no, no, no, no.
Las decidimos nosotros y, además, consultamos las reuniones que tenemos cada mes.
Tenemos una reunión, hablamos, si hay alguna pequeña duda en esto o en lo otro.
Concretamos y tal, pero todo bien, todo bien.
¿Y llegan muchas propuestas nuevas para hacer cosas?
No sé, que un día uno de los socios le dijera, pues mire, no sé, quiero hacer un taller de vídeo.
No, no, no.
O de lo que sea, yo qué sé.
No, no, no.
No, no, no.
Porque las actividades que tienen organizadas ya son...
Sí, yo pienso que sí.
Ahora estamos con el asunto de la Sardana, del Fernando que ha estado aquí antes.
Sí, sí, sí, Fernando de la Coral, sí.
Ferran Martorell.
Enseñaría, sería el monitor, enseñaría, digamos, y el director, digamos, ha dicho que sí, que se puede hacer.
Entonces, vamos a ver.
Anton, ¿qué has de decir si te dicen que quieren aprender a bailar a Sardanas?
¿Eh?
Claro.
L'Anton, abans, que ustedes no hay eran, comentaban y dijeron, es que hay mucha actividad.
Dio, sí, sí, son muy activos.
Dio, no hay día, exagerando, ¿no?, que no proponen una actividad nueva.
Sí, pero lo que pasa es que, a ver, no hay tampoco sitio para todo, para todo, para todo.
Tenemos un casal muy hermoso y muy grande y muy bonito.
Pero claro, si volcáramos aquí cosas que eso, sería imposible.
Que hay mucha gente que quiera aprender Sardanas, o no aprender, sino sencillamente practicar, ¿no?
Esto es Fernando, Fernando.
Fernando, com que después ha d'actuar a la Coral, li preguntaremos a Fernando.
Vale, vale.
A ver a qué nos explica esto de las Sardanas.
Les excursions, a ver, això de l'excursionisme, com sorgeix, què feu, com us organitzeu?
Bueno, no es pot, perquè tampoc ha costat una mica reanimar-ho.
Ara, últimament, vam estar a Morella, hem fet dos o tres excursions més.
Ara tenim preparat pel 24 de gener, que és en dissabte, una sortida del Matança del Porc,
que no es veu la Matança, ja ja...
És simplement, es diu...
Sí, sí, que és la festa.
Però és la festa.
De totes maneres, si es fes alguns, ja segur que ho hem vist alguna vegada.
Sí, però hi ha gent que els hi afecta, jo ho comprenc, eh?
Ara, el tastet d'allò del porc sí que ho fareu.
Això segur, això segur.
Veure-ho no, però tastar-ho sí.
I la veritat és que als avis, quan hi ha bon tast, els hi agrada molt.
Per què tenen vostè fama que els hi agrada molt menjar i que van als postos, si no hi ha menjar, no...
No, no.
És guanyada?
Si no hi ha menjar, també, però...
No, no, això és una llegenda urbana, eh que sí?
Sí.
Eh, segurament.
A les excursions les proposen, són obertes i s'apunta a qui vol.
Lliure totalment.
Hi ha uns preus assequibles, que és...
Sí, sí, sí.
I pel que fa, clar, excursió i el tema de l'exercici físic, que també fan passejades a peu, caminant...
En tot cas, això el Vicenç ens ho podia comentar una mica, perquè l'exercici físic, a banda que sigui un entreteniment, no hi ha dubte que és de les millors teràpies per mantenir-se en forma.
Vostès hi teniu una qualitat de vida, no?
No, la monitora que tenim, vostè la té present.
És aquesta, la monitora, que callat que us ho tenia, no deia quin i piu.
No, no, doncs que agafi el micro a la monitora.
Ai, Déu meu, Déu meu, que volies passar desapercebuda.
Sí, sí, sí.
Ja, ja, doncs no, no, no.
Aquí en flagantim.
A veure, entre la monitora i l'usuari, expliqueu-nos una miqueta com articuleu i com organitzeu.
Gimnàstica d'una banda i ioga, no?
És el que feu.
Sí, ioga és una altra.
Jo soc la de manteniment, diguem-ne.
I, pues, nada, hacemos un exercicio suave, se mezcla un poquit de pilates, les hago trabajar un poquit tot, piernas, abdominales, també les enseño a bailar.
¿A bailar què?
Pues batuca.
Batuca.
Un poquit de sevillana.
Que calladito se lo tenia.
I sevillanas.
I mezzo un poquit de tot.
Ja va sortint, ja va sortint, que deien que si la sardana, no, pintem, anem d'excursió.
Ojo, ojo, eh?
Que s'ho tenia molt callat.
Batuca.
Sí, les hago un poquit de tot.
Ja els agrada, clar.
Sí, les encanta.
Home, és el que dèiem.
Tu què dius, Vicenç?
Jo encantado.
Tu la batuca, també?
Encantado con la monitora.
No m'estranya?
Encantado con lo que nos enseña y tal, eh?
Porque usted para muestra un botón, no?
És que la monitora, val a dir, a veure, perquè els oients no la poden veure, a banda de ser molt simpàtica,
que segur que és una professional i és molt guapa.
Però molt, però molt, molt.
I a veure, no ens enganyem.
Jo faig molta propaganda.
Clar que sí, no m'estranya.
Però hi ha tres homes i quinze dones.
Això és veritat?
Per què els hi costa tant, als senyors?
Sin embargo, a la pintura, tots som homes, casicament.
Però vostè creu que són perjudicis, encara?
Perquè en quant a forma física, hi ha homes que estan molt bé físicament i podrien fer la gimnàstica.
No, no.
Creu que són perjudicis?
Jo penso que sí, penso que és un error, perquè necessitem el moure el cos.
A més a més, el ball va molt bé per l'esperit i moltes coses hi entrenen a la gimnàstia.
Per això prefereixo que ho digui ella, no? Colocant un rat de pilates, els balls...
A veure si combino un poquito todo, sobretot un mantenimiento.
A veure si proponem algo més cañero.
A veure, algo més cañero?
Algo més cañero, sí.
Reggaetón?
Sí, sí, a este pas reggaetón.
Reggaetón?
Va a salir en la tele el año que viene.
Hip hop?
Hip hop?
Bueno, bueno, os veo estupendos a tots, eh?
De unido.
No, la verdad es que me lo hacen muy bien, eh?
¿Cómo os organitzáis cada día? Dos o tres días a la semana?
A veure, hacemos dos días por semana, martes y jueves.
Tengo dos grupos, entonces...
Pues en el primero somos unos 18, 20 y en el segundo pues seremos unos 10.
¿Y por qué crees que hay más mujeres que hombres?
Por esto que comentábamos ahora con Vicenç, por un tema de un poco de prejuicios.
Sí, yo creo que sí.
El hombre le da como un poquito más de reparo.
Las señoras no.
No, las señoras encantadísimas.
Las señoras encantadísimas.
Encantadísimas.
Presumidísimas también.
Porque anda que vienen con el chándal ese que tienen viejo por casa.
No, no, no, con tacones y todo me vienen, eh?
¿Señoras, me van a hacer gimnasia con tacones?
Me vienen con tacones, sí.
Pero será posible, eh?
Algunas las tengo que regañar, sí.
En serio.
Mira, mira cómo se ríen algunas, eh?
Anda que... Anda, con taconcitos.
Pero bueno, estoy muy contenta.
He empezado este año y estoy muy contenta con ellos.
Ya te veo un poco la misma expresión que le veía a Esther, ¿no?
De hacer un trabajo que realmente te guste y te sientes comodísima.
Me encanta, me encanta.
Yoga también hacen, aunque es otra compañera tuya, los que les dan yoga.
Y también hay más mujeres que hombres en yoga.
Me parece que sí, ¿no, Vicenç?
Sí.
Peor.
Peor, porque somos dos tan solos.
Pues no sé yo.
Dos señores.
Y esto que son unas monitoras preciosas.
Y que se lo hacen pasar bien y que se aprenden.
¿Usted hace gimnasia?
No puc.
Ah, no pot.
Me ha dicho que se iba a apuntar.
Sí.
Això es parlar amb el metge.
Dio, escolta, jo puc fer això i ja està.
No era pel metge, no.
No.
Y Jesús también.
Jesús dice que no.
Yo no puedo hacer.
No?
No, desgraciadament, vaig caure, em vaig aplastar la dorsal dos.
Vaja.
I el metge em va dir que gimnasia ha terminat ben prohibit.
Bueno, pot venir a mirar.
Altres coses.
Hi ha altres coses, les excursions, eh?
També hi ha altre tipus de...
Hi ha altres activitats, perquè jo...
Perquè a banda d'excursions vostè també fa altres activitats aquí al centre.
Sí, clar, coordino totes les activitats.
No, doncs fa moltes activitats, realment s'hi ha de coordinar-les totes.
Doncs és a vostè i a Bonifacio a qui li arriben totes les propostes noves.
Sí, el que no n'arriben gaire.
Tens de buscar tota la manera que em vagin arribant, que la gent no es llença gaire.
A veure, i què diuen?
Que a dibuix i pintura hi ha més homes que a dones.
Acostis una miqueta el micròfon, si és tan amable.
Sí, sí.
I què és el que fan aquests tallers?
Com s'organitzen?
A veure, fan exposicions?
Expliqui'ns una miqueta l'activitat.
Hi ha una professora que és molt bona, molt bona, segona d'aquí.
I tots els que anem amb aquests cursos, amb aquests cursos, hem après molt.
Se queda molt encara.
Llavors, fem una exposició cada mes, ponem els quadres aquí al fons de la sala,
que ja es podem veure.
Sí, aquests estan allà?
Sí, sí, és cert.
I, bueno, cada mes anem canviant perquè es vegi diferent.
és motivar-nos una miqueta per donar una exposició del que estem fent.
I tenen aquí el taller, venen a pintar...
Sí, sí, sí.
Digui, Vicenç.
És que és molt humil, el Jordi és molt humil.
Però vam fer una exposició a la Diputació, la va presentar el senyor Poblet,
però nosaltres, clar, com que són gent gran,
i potser aquesta cosa ens ha vingut, no ens en donàvem a compte que la teníem a dintre,
i a vegades hi ha coses de gent gran que tenim a dintre i no ho sabíem,
i per nosaltres va ser un gran plaer perquè a la sala de la Diputació
hi han exposat personatges de tot el temps.
Home, de primera categoria, la veritat és que és important.
Generalment he vist molts paisatges, abans quan he passat per allà,
sobretot paisatges molt bonics, realment.
Ningú diria que mai havien pintat fins ara.
La podem invitar...
Allí en tenim un parell.
La podem invitar, miri, si vol vindre a gimnàs...
Sí?
Qui passa per aquí? Passa algú? Assenyalen algú? A veure...
No, la podríem invitar, per exemple, dimarts o dijous,
de 10 i mitja a 11 i mitja fem la gimnàsia.
A les tardes, si vol conèixer la senyora de dibuix
i veure les obres que estem fent,
estem dimarts tan sols, de 5 a 7.
Així que vostè té l'oportunitat de vindre vostè i el que vulgui, oi?
A veure les obres que fem...
Un convenceu porta dos quadres aquí a la taula,
un d'ells al balcó del Mediterrani
i un altre a un bodegó.
Són seus o d'altres socis?
Que no ha vingut aquest senyor.
No, del Jaume, magnífic, magnífic.
I aquest és un bodegó també preciós.
Molt bé, és igual.
Déu-n'hi-do, eh, aprendre la tècnica.
Vostès quan es van jubilar pensaven que descobririen
aquestes aficions, aquestes coses que fan ara?
Jo no sé quina idea tenien vostès abans de jubilar-se
de com seria la seva vida.
L'havien pensat alguna vegada?
Jo mai.
Mai havia pensat.
Vam posar pintar com vaig jubilar.
Però abans de jubilar-se, diuen que quan em jubili
i que faré amb el meu temps.
No hi penses.
No hi penses.
Jo no hi pensava, vaja, potser la mateixa feina
t'enfrescava i no tan preocupava.
I quan te vas jubilar, bueno, què feia ara?
Ha de ser algo.
I una de les coses va ser pintar.
Han fet nous amics després de jubilar-se?
Jo tinc molts aquí d'amics.
Nous amics?
Molts, molts.
Persones que no coneixia abans.
Sí, sí, sí.
Amics d'aquells de debò.
Home de debò?
No, entén-me, no conegut, sinó amics,
allò gent amb confiança.
Molt.
Jesús, vostè abans de jubilar-se, com pensava que seria la seva vida?
Bueno, jo era del món del comerç i d'això,
sé que sempre he tractat el públic, no em ve de nou.
Doncs si era del món del comerç, el millor per la seva vida és tenir temps,
perquè els comerciants, a veure, no tenen hores lliures.
No, no, no, és els horaris pitjors que hi ha.
Hostaleria i comerç són els horaris terribles.
En realitat jo soc pensionista per invalides,
però encara no tinc jubilació, jubilació,
que em falten dos dies per fer els 65 anys.
Home, doncs, és a dir, quasi per Nadal que farà el dia.
El dia de Nadal.
El dia de Nadal, va néixer com el nen Jesús.
Això ho diu.
Ja veu, eh?
Deu ser bona persona, doncs, no?
Què us sembla?
Molt, molt, molt.
Sí, no?
El Vicenç pensava com seria la seva vida?
Un capaç jubilès?
Tu ho veus al teu voltant, no?
I, més o menys, vaig tindre la gran sort, també,
que hi ha un casal molt maco aquí, que és la Casa del Mar.
Sí.
Però, lamentablement, aquells companys que tenia tan entranyables
han anat morint.
Jo jo tinc 81 anys.
Vostè té 81 anys, Vicenç.
I fem batuca, eh?
Sí.
I fem batuca, molt bé.
És fenomenal, eh?
Que lo hace.
El que m'ha passat a mi és que m'agrada aprofitar el temps.
O llegint, o fent gimnàs, o fent ioga, o dibuixant.
I dibuixant, ja li he dit abans, que era una cosa que la tenia a dintre
i jo no ho sabia.
Jo no ho sabia.
Sabeu per què els ho pregunto, això?
Perquè vostès saben, i moltes vegades segur que s'han trobat amb companys i companyes,
que quan s'acosta al moment de deixar la seva activitat laboral
per un cas com el del Jesús, o perquè ja és l'edat de jubilar-te,
a tots ens arriba, tard o d'hora.
Es queden a casa, sembla que els costa molt afrontar aquesta etapa de la vida.
Els diuen, ves home al casal, no, no, jo què he de fer amb gent que no conec de res.
Per això jo els hi deia, que ho comentessin i que animessin els oients
que estan en aquesta situació, que no tinguin cap recans a anar a acostar-se,
que ho provin, no?
A més, hi ha una circumstància, en el cas meu, jo no he visc a Tarragona.
Vostè no viu a Tarragona?
A 18 quilòmetres de Tarragona.
I vostè ve expressament?
Expressament.
Tenim a la Clara abandonada.
L'agusteu un micròfon a la Clara.
Clara, hi ha senyors amb anualitats?
En tenia un.
Acostis una miqueta més, en mi.
En tenia un, però ja no veia.
Un només.
Un només.
I com és que l'ha perdut aquest un?
De 14 que érem, ara són 12.
12.
12 senyores.
Tot senyores.
Són senyores grans.
I hi ha un que els costa més, hi ha uns altres no tant,
però n'hi ha un que ho fan molt bé.
Allà tenim unes senyores que estan fent puntes de coixí.
Ara jo m'hi acostaré un momentet a parlar amb elles.
Hi ha una senyora que està tan concentrada,
que és que clar, s'ha d'estar molt concentrada.
Sí.
Li va costar molt aprendre, això?
El ve de coixí no.
Clara, no?
El de coixí no.
És complicadíssim.
A mi m'han dit que vingui a la gimnàstica i a la pintura.
Si jo vinc al seu taller, vostè m'ensenya a fer patchwork?
Sí.
Els divendres.
Quant necessitaria per aprendre?
Quant de temps?
Una tarda ja puc fer una cosa.
Què diu ara?
No m'ho crec.
Això que porta vostè, m'ho puc fer una tarda?
Això se fa encara una mitja hora.
Després parlem vostè i jo.
Sí.
I ja quedarem, perquè sempre m'havia cridat l'atenció.
I em fa i d'una altra manera.
Ara hi porto un bolso aquí, el tinc allà, és preciós.
És un vitral.
Clara, jo, a veure, no volem entrar ni de bon tros, només faltaria.
Sí, els divendres, de les 4 a les 6.
Ja buscarem una estoneta.
Jo l'hi dic de debò, eh?
Sí, sí.
No estic fent el numeret allò perquè estem en directe.
Jo vingui i vostè m'ensenyar per fer patchwork?
No la molestaré gaire, una tarda només.
No, no, no.
Molt bé, doncs queda dit.
El que jo li deia, jo no vull entrar en la vida personal de ningú, només faltaria.
Però vostè ha estat mestressa de casa, ha treballat fora de casa, normalment?
No, no he treballat mai.
Vostè ha estat mestressa de casa.
M'estressa de casa.
I de cop i volta, doncs allò que passa, no?
És que no s'està sense fer res.
Per això és el que li anava a dir.
Sempre he fet alguna cosa o altra.
Moltes senyores que ens escolten també des de casa seva, probablement han dedicat tota la seva vida
a la feina més difícil i no remunerada, com és tenir cura de la seva família, del marit, dels fills,
i arriba un moment, lògicament, que els fills fan la seva i dius, bé, ja no he d'estar tant per casa,
estic una mica alliberada i hi ha moltes senyores que els costa molt sortir de casa.
Hi ha d'altres que no, i aquí en tenim una bona mostra.
Jo no paro.
Vostè no para.
Com és la seva vida un dia normal respecte a l'activitat que fa?
Jo al dematí m'aixego, vaig a la ginàsia, els dilluns, dimecres i divendres.
Llavors, els dilluns m'estic per si tinc de planxa o arreglar una mica la casa.
I els altres dies a la tarda me'n vaig a manualitats, cada tarda, dimarts, dimecres, dijous i divendres.
Fan bones amigues aquí, no?
I tinc bones companyeres i bones alumnes.
I riuen molt. A mi m'han dit que riuen molt.
En tinc 42 entre totes.
42. I és el que jo li deia, a mi m'han comentat que quan estan fent feina que es fan un tip de riure.
O també, expliquem xistes, expliquem anècdotes i coses.
I m'han dit que ja, com a la perruqueria, que hi ha alguna que altra conversa que ens traurien els colors, alguns.
Sí.
Eh que sí? Ja m'ho han dit ja.
I els dimecres al ball, que m'han dit que és l'activitat estrella Bonifacio, al ball, expliqui'm.
Com funciona el tema del ball, els dimecres?
Molt bé, molt bé. Tuvimos una època que tuvimos que cerrar perquè la gent no acudia.
Què diu ara?
Sí, se ve que li gustava a otro sitio i marxó.
Ajà.
I intentàvem, digamos, de ponerlo d'una manera o d'una altra i nada, i no venia, no venia, no venia.
Entonces, me presentaron al músico que hay ahora.
Qui és, diem el nom.
Rubén.
Rubén.
Rubén.
Y entonces, pues, dice, yo me prometo, digamos, a que esto se llenará.
Digo, pues, adelante.
Quin crac.
Lo consulté con el Antón, que para eso es el jefe de aquí, y él dice adelante.
Y entonces, pues, es la verdad, viene un montón de gente.
Esta tarde hacemos.
Ah, claro.
Hemos cambiado, porque mañana noche buena.
Noche buena, y se celebra.
Sí, sí, sí.
I a missa de gall, a sopar de nadal, pero a eso ya en parlarem en la següent hora del matí de Tarragona Radio.
Es fan parelles al ball, i es fan grans amistats.
Sí, sí, sí, pero, a ver, con buena intención todo, ¿eh?
Hombre, perdoni, yo no he suggerit res, y ets, de cap manera.
A ver, me explico, me explico, me explico, porque, aunque hay gente que es grande ya toda la que viene,
pero hay muchas veces la picaresca aquella que no tiene más importancia, pero la hay.
Pero aquí no, ¿eh? Aquí no.
A ver, Bonifacio, pero parlem clar.
Un pot fer anys, i una pot fer anys, però a tots ens agrada agradar als altres.
Claro.
A tots ens agrada, independentment de l'edat, sentir-nos atractius i atractives.
Sí, sí, sí, no lo digo a la edad de eso, no.
Perquè el cos sí que es va fent gran, però l'esperit la majoria de les persones el manté intacte.
Yo estoy de acuerdo con esto, claro.
Per tant, si tu estàs aquí al ball i veus un senyor o una senyora que dius
que guapo o que guapa m'agradaria ballar, això és normal, ¿no?
No, no, esto es normal, esto es normal.
Esto es normal, yo bien basado.
Ya lo sé, por eso dicho no se me asuste, que no le voy a poner una situación comprometida.
Ahora sí que me gustaría que me preguntaran lo de cuando, por ejemplo, lo que me gusta a mí.
¿Qué le gusta a usted?
A ver, yo sí puedo decir que cuando yo estuve trabajando, que tuve 30 años en Correo,
pues yo tuve que dejar el billar.
Y entonces cuando me jubilé...
Mientras trabajaba no podía practicar.
Mi ilusión era llegar por lo menos a donde había llegado, cuando joven.
¿Usted quería ser profesional del billar?
Sí, sí, sí, sí, pero no pude.
No pude por una serie de cosas.
Primero esto, la Casa del Mar también, que lo sabe Vicente.
Entonces, yo estoy muy liado, muy liado, muy liado.
Si no, quizás fuera profesional ahora, sí.
Usted comentaba lo del billar que los jóvenes no siguen, pero tampoco hay lugares.
Porque el billar ahora se ha reducido a un bar, a un sitio recreativo.
Y aparte de eso, que a un chico, sus padres, pues le dan, por decirle algo, a lo mejor 20 euros.
Y a lo mejor por jugar en una partida de billar a 60 o 70 carambolas,
pues a lo mejor le cuesta, pues no sé, 14 o 15 euros.
Claro.
No puede ser.
Entonces, esto se ha puesto ahora de una manera que no, que el billar, pues va de capa a caída y...
A mí no me gustaría, pero bueno.
Pues fíjese, desde este punto de vista que usted dice sí,
pero si vas a algún local donde hay mesas de billar, siempre hay cola para jugar.
O sea, que la afición hay, pero probablemente no se crea la estructura, ¿no?
Sí, pero de gente grande.
Sí.
A mí me gusta, pero juego muy mal.
O ser valor.
Vento un día y llevo una partida.
Pero juego muy mal yo, ¿eh?
Con el Anton.
Anton, ¿qué tal juegas tú al billar?
¿Qué tal?
¿Cómo lo portan, eso del billar?
No tan bien como el señor Bonifacio, pero algún en encertaría.
Sí, claro, pero aquí, ahora, d'aquí un moment, farem una...
farem els...
ni que sigui mentre vagi el boletí de noticia,
el lliurement dels premis de billar i jo a taula.
Claro, os tiraré una cara molt a doble.
No sé si, pero después a la una, cuando acabemos,
pero seguro que usted primer premio.
Debe que no acabemos.
No, jo no participo.
Ah, claro, és un és, no?, de no participar-hi.
A veure, jo en la casa del mar,
soy también de la directiva,
y yo allí me llevaba todos los años el primer premio,
lo sabe Vicente.
Y hubo un señor que me dijo,
hombre, no te tienes que apuntar porque te llevas los primeros premios.
Y yo digo, tranquilo,
y hace ya cinco años que no juego de campeonato.
¿Y así cuándo jugan entre vostés?
Yo hago todo eso, pero juegan ellos,
participan ellos.
Pero algo de exhibición hará de vez en cuando.
No, no, no, no, no, no, no.
Todo el mundo lo conoce.
No.
Para mí hemos perdido una gran persona
para jugar al Villar, un campeonísimo,
pero para, no sé, es lo que pienso personalmente,
teníamos otro gran campeón,
porque aquel había sido campeón de Cataluña.
Señor Mané, señor Mané.
Señor Mané.
Y jugaban siempre los dos, mano a mano, ¿no?
Y cuando falleció, para mí que el Porriño
tuvo un gran bajón, para mí, ¿eh?
Este es el concepto.
Sí que es verdad, sí.
No lo he dicho nunca nada.
Sí que es verdad, Vicente.
Pero este concepto me lo he llevado,
porque los dos se ponían a jugar
y era una maravilla.
Ver a dos campeones,
es que el Villar es,
si usted lo ha visto jugar,
es fantástico.
Ahora por Navidades
hacen un campeonato
en TV3,
que es una maravilla.
Bueno, aquí además te quedas
que dices es imposible, ¿no?
Y aquí era un placer
verlos jugar a los dos.
Y este concepto,
desde que murió Manel,
lo he tenido,
porque no lo veo jugar nunca.
No tiene jugador a su nivel.
No, sí que lo tengo, sí.
Ahora,
ahora se ha hecho socio
un señor aquí,
que juega tanto más que yo,
más,
practica quizás más,
pero además es muy bueno.
Ya lo conoceréis,
ya lo conoceréis.
Bonifacio,
su caso es como el de muchísimas personas
que están aquí.
Hace 30 o 40 años
la urgencia
era trabajar para sobrevivir
y uno no se podía dedicar,
o como hoy día
muchos jóvenes,
afortunadamente,
que quieren dedicarse a la música,
al villar,
al teatro,
pueden hacerlo.
Eran otros tiempos
y había que renunciar,
trabajar 30 años en correos
y renunciar a una vocación,
pero que ahora
está desarrollando
y compartiendo con sus compañeros.
Sí, no, no, por descontado.
Que ya ve que están encantados.
Por descontado,
yo también estuve muy contento
de estar aquí
y estar aquí y llevar,
no sé,
entre todos,
no yo, ¿eh?
Entre todas las juntas
y todo lo mejor que podemos
y sabemos.
Y con esto ya,
yo ya me doy por satisfecho.
Moltísimes gràcies
al Jordi,
al Jesús,
al Vicenç,
a la Clara
i la monitora
que no li he preguntat ni el nom.
Paqui,
doncs ens veurem...
Senyora Esbatuca,
a mí también, sí.
Te espero,
te espero.
le doy.
¡Gracias!
Gràcies.