Bon dia, Nayat.
Benvinguda. Ella és l'autora de l'últim Patriarca,
el darrer premi, Ramon Llullan, de novel·la.
Ho diu tothom, eh? No ho dic jo,
que segurament la propera setmana la Nayat estarà ocupadíssima,
segurament a Barcelona, signant llibres,
perquè diuen que seran dels que més es vendran a aquest Sant Jordi.
Jo no sé què passarà per Sant Jordi,
no tenim bola de vidre encara en aquest programa,
ordinador i tot això sí, però bola de vidre no.
Però, de moment, el teu llibre és dels més llegits
en aquests moments a Catalunya.
Això és un fet que sí que es pot constar allà, no?
Sí, sí, sí, això diuen, no sé, aquestes coses que amadeixen
els llibres que es venen i tot això, això diuen.
Però està molt bé, no? Que es vengui, oi?
Sí, sí, està molt bé.
Escriviu perquè la gent ho llegeixi, si no ho compres no ho llegeixen, no?
Està molt bé, jo crec que sí, que com més lectures hi hagi,
més lectures hi haurà i, per tant, diguéssim que més aprofitat
estarà el que jo vaig evocant a aquesta novel·la, no?
Jo recordo que, en principi, quan es va fer públic,
que eres la guanyadora del Ramon Llull,
lògicament, els mitjans de comunicació, els crítics,
destacaven molt el teu origen,
en marroquí, no sé si als 8 o 9 anys vas arribar a Catalunya
a través del reagrupament.
Molt bé, doncs fins aquí normal.
Jo el llibre l'he llegit i és una precisió absolutament subjectiva,
per tant, em puc equivocar, però moltíssim.
Però des del primer moment, pràcticament,
el fet de la cultura magravina, en aquest cas,
que sigui la història de vida d'una noia,
el seu origen marroquí,
quan portes unes quantes pàgines,
la immigració és un escenari,
però personalment jo crec que no és la història del llibre.
Ai, que feliç que em passa.
És que jo m'he oblidat que si eren marroquins o si eren de Barcelona,
perquè arriba un moment que la història t'atrapa de tal manera
i els personatges,
i que a més dius, home, perfectament,
aquesta manera de funcionar,
homes i dones en una societat patriarcal,
ha passat tota la vida, i aquí també.
No cal anar-se ni al Marroc, ni al món asiàtic, ni de bon tros.
Per tant, potser hauríem de dir als oients i als potencials lectors
que aquí no trobaran un manual de com ens hem d'entrar
en això de la interculturalitat.
No, no, no, i em fa especialment feliç que em diguis això,
perquè tu imagina que
si les teves inquietuds van per la banda literària,
la teva inquietud és, diguéssim,
estar enfocada a intentar,
doncs, els teus esforços són per donar un text
amb prou qualitat,
o que tu t'has trencat les banyes durant un temps
intentant crear una cosa
que t'ha costat un temps,
que serà més bona, més dolenta,
serà, agradarà més o agradarà menys.
I a mi el que m'ha fet, diguéssim,
molta ràbia era aquesta focalització
en aquests elements extraliteraris
que no tenen res a veure amb el fet pròpiament de la creació, no?
Vol dir que, d'alguna manera,
aquest esforç, diguéssim, no el valores gens, no?
I també vol dir...
A mi m'és igual si la lectura, diguéssim,
si la persona, si la crítica és positiva o negativa,
però sí que si se centra en el text,
si hi ha una anàlisi acurat,
i hi ha una lectura atenta,
jo em donaré per satisfeta sigui que no sigui la lectura,
perquè hi haurà hagut una lectura.
Però quan n'hi ha tant de rebombori
per aquests elements que no tenen res a veure,
clar, sempre tiren en cara
que el fil argumental alguna cosa té a veure amb la teva biografia,
però és que això no és res original.
Per mi no és important...
I per lector no ha de ser rellevant,
si és veritat, no és veritat,
i si pertany a la teva vida o a la veïna,
vull dir, és la història el que mana.
Jo crec que no, jo crec que el que és...
No sé, jo la meva exigència com a lectora
va més enfocada a que el text m'atrapi o no m'atrapi,
que el text em digui coses que m'interessen,
que me les digui d'una manera...
que me les suggereixi d'una manera interessant o no,
i la meva valoració anirà, ja dic, com a lectora,
enfocada al text.
Si l'autor va passar una vida X,
jo crec que és rellevant.
Però, aviam, hi ha una premissa universal
a l'hora d'escriure una novel·la o una història.
L'autor sempre parteix del seu entorn,
del seu coneixement, de la seva cultura.
Allò que li manca per fer la novel·la ja ho buscarà.
Per tant, és obvi que estigui reflectida
la teva doble cultura catalana, marroquina,
i parteixes del teu coneixement del món.
Sí, sí.
I és lògic que sigui així,
perquè jo veig que més aviat una novel·la
que parla de la soledat,
de l'amor, de la lluita, de la valentia.
No és una novel·la que parli
de com es relaciona les diferents cultures,
ni parla d'immigració.
No.
Parla de les dones, parla dels homes, no?
Sí, sí.
Parla d'això i de les relacions personals,
de lo complexos que són.
I jo bec de tota, diguéssim,
aquesta trajectòria vital
i agafo elements que em són
molt útils a l'hora de crear.
O sigui, disposo d'uns elements
que m'ajuden a fer que el text,
en un moment donat, pugui ser més suggerent
que no pas si ho relatés
només d'una determinada manera.
Vull dir, a mi, tot l'univers, per exemple,
que vaig viure fins als vuit anys,
per mi és una font literària molt important.
Dona es creïbilitat a la història.
De recursos, sí, sí.
Però suposo que d'aquí uns anys,
si m'han anat a viure, no sé on,
i m'he empapat d'aquest lloc,
acabaré escrivint d'aquest lloc.
Vull dir, això no és res de l'altre món.
Jo crec que tots els autors ho fan.
Vull dir, intenten, a partir de la realitat
que millor coneixen,
doncs centrar-se en els elements
que els semblen més interessants
i que, a partir d'aquí,
agafen i marxen de la realitat
per crear una ficció, no?
A mi m'agradaria que poguessis explicar
moltes coses, però sense traspassar
allò que és sagrat,
de no explicar el llibre als oients
perquè el llegeixin.
Però serà difícil, eh?
Oi que m'ajudaràs?
Sí, intentarem.
Tu, quan veigis que vaig més enllà,
no parlis d'això que hem de llegir el llibre, eh?
A veure, literàriament és el que tu deies,
havies fet un gran esforç,
i això es nota,
és l'estructura literària
i la manera del temps,
de com es va,
de crear aquests diferents planos
en el temps,
de la cronologia,
de pares,
de la noia,
de la protagonista.
És una construcció
que t'ellisques
amb una facilitat d'un temps a l'altre,
que en cap moment
tens la sensació
que estàs canviant
d'escenari
o de ciutat
o d'època.
Vull dir,
la novel·la va fluint
amb una facilitat
pel lector?
Vaja,
és la sensació
que a mi em dóna, no?
Sí,
no ho sé,
mira,
va sortir aquest...
Això és tècnica literària.
Sí,
va sortir aquest narrador
així una mica especial
del principi,
que
semblava
una cosa estranya,
no?
perquè hi ha gent
que et diu
que és com una mica
enganyós,
no?
Però a mi
em va servir molt
per posar
una certa distància
amb la història,
que si no es podies
caure fàcilment,
no sé,
en el sentimentalisme
o en un dramatisme
exagerat,
o...
que a mi
m'interessava molt
no caure,
no?
Perquè,
de fet,
intentes no caure
les trampes
que com a lector
t'has trobat
que han caigut autors
i que et fa molta ràbia
trobar-te-les,
no?
Això,
per exemple,
el sentimentalisme
jo no ho puc suportar,
no?
I llavors
és molt...
és complicat,
eh?
No hi ha sentimentalisme,
però hi ha violència
molta,
molt dura,
però no és morbosa,
no sé com ho aconsegueixes,
però és així,
hi ha moltíssima tendresa,
hi ha moltíssima tendresa,
hi ha un sentit de l'humor
que a vegades dius,
però en aquest context,
com em pot fer somriure
aquesta dona
en aquesta novel·la?
Aviam,
jo és que m'he quedat,
francament,
i és una modestíssima opinió
absolutament fascinada
per una història
que a més
no et deixa sortir
un cop hi entres.
I hi ha una altra cosa
que és el tema
dels personatges,
sembla que estiguin
dibuixats amb negreta,
són tan,
tan,
tan individuals
cadascun d'ells,
vull dir,
cadascú té el seu paper,
la seva funció,
em fascina
el paper
i la funció
del personatge
de la mare,
aquella mare,
la no relació
que hi ha entre mare i filla
i que s'enyora tant
al llarg de la novel·la
que enyoren els propis personatges,
les pròpies dones
com a còmplices
d'una situació terrible
que provoquen els homes,
vull dir,
que hi ha moltes lectures
per aquí,
no?
Buscaves tantes lectures
o te n'han anat sortint?
Jo,
és que això d'escriure
jo no sé exactament
com deu funcionar,
estàs tocada
per la inspiració.
No, no, no,
a tu se't presenta,
no sé,
aquesta novel·la
va ser un procés
gairebé màgic,
o sigui,
se't presenta
i comences a,
bueno,
i per què no ho faig així,
per què no ho faig així,
i per què no és...
I jo crec que hi ha coses
que després,
vosaltres feu la lectura
i veieu coses
que jo no m'havia ni plantejat,
saps?
Sí, sí,
és molt curiós.
Posa, algun exemple et ve al cap?
Perquè, clar,
hauràs parlat a moltíssima gent.
No sé, l'altre dia amb un noi
que treballa a la llibreria
d'allà Granollers
em deia que
que eren dos personatges
principals
de la novel·la
en què un
anava
d'una presència
molt important
i anava decreixent
i un altre personatge
que feia al revés,
que començava
sent
una presència
que no es nota massa
i després anava creixent.
i que si això
ho tenia molt calculat
i dic...
Et ho vas fent, no?
Però hi ha pocs actors secundaris,
podríem dir, eh?
Tots són bastant protagonistes
i tots mantenen fins al final
el seu paper
i la seva acció.
Vull dir,
tothom
és necessari.
Tots els personatges
són necessaris, no?
Fins i tot aquells germanets
de la noia
que estan per allà
i que sí,
però no, eh?
Sí.
Tothom té el seu paper aquí.
Sí, bueno,
jo crec que
els que hi són
devien ser necessaris,
perquè si no
no hi serien.
Uns personatges
que no fan res,
que són secundaris
surten
més aviat poc, no?
El patriarca aquest,
tela, eh?
Tela, tela.
Tela marinera,
el patriarca.
Sí, sí.
Hi ha gent que se l'ha llegit
i deia
és que com si me l'arribo a trobar
aquest al mi munt
i ja ho veuries.
Sí, però hi ha moments
que es posa tan al límit
que fins i tot
t'inspira una certa compassió
i entén-me com t'ho dic, eh?
Sí, és que a més a més
és un personatge
que jo crec...
És molt desgraciat, en el fons.
Sí, jo crec que a més a més
és un personatge
que no...
li costa molt
de viure
amb una certa tranquil·litat,
o sigui,
es crea bastant
els seus propis problemes, no?
Quan, en un moment
en què pot estar
més o menys tranquil
resulta que,
no ho sé,
sembla que no pugui permetre's
de ser mínimament feliç, tampoc, no?
No sé, a mi m'interessava molt
apropar-me a una figura
com aquesta
perquè des de fora
jo crec que és molt fàcil
de jutjar-lo,
de condemnar-lo,
però alguna cosa més
hi ha d'haver,
o sigui, no pot ser
que sigui tot tan...
tan blanc o tan negre, no?
Sempre...
Les persones
sempre tenim matisos
i són complexos.
Vull dir,
no hi ha ningú
que pugui dir
que sigui clar al 100%
ni ningú que sigui fos
que al 100%, no?
No és una vida fàcil
la dels personatges
de l'últim patriarca,
però tot i així
viuen en comunitat
la família
i el seu entorn,
però cadascú fa
la seva evolució personal,
el cas de la protagonista,
podríem dir.
Per dir alguna cosa,
perquè ja hem dit
que hi ha molts protagonistes,
és...
Quan parlava de tendresa,
quan parlava
de sentit de l'humor,
de soledat,
a mi és una de les coses
que més m'ha arribat
la soledat d'aquesta noia,
de com va fer
el seu procés
d'infantesa,
d'adolescència,
com descobreix l'amor,
el sexe,
el relacionar-se amb l'entorn,
el món de l'escola,
el món del treball,
sempre sola,
no?
Sí, sí, sí,
Déu-n'hi-do.
No, és que...
és una...
no és una cosa que...
és una observació d'aquestes
que em faci
que jo no havia...
no me l'havia plantejada així.
Però està molt sola, no?
Déu-n'hi-do.
Sí.
Mira, ara tornarem a llegir el llibre,
sí.
Però és que...
si fas un...
si fas un...
un cop d'ull
a la societat
en la que vivim,
jo crec que els nivells
de solitud
que s'estan vivint
avui dia,
tot i ser tanta gent
tan ben comunicada,
amb tantes
vies diferents
per comunicar-nos,
resulta que estem
absolutament sols.
i sobretot aquest període
que va estar bona part
de la novel·la
de l'adolescència,
entre la infantesa
i la primera joventut,
no?
Que són aquells moments
de la vida complicats
sempre,
en una situació,
diguem-ne,
de normalitat,
entre cometes.
Aquesta noia
amb tots els
entrebancs que té,
de tot tipus,
doncs déu-n'hi-do
com ha d'anar a passar
en aquest temps,
no?
I això la fa més forta.
Sí,
bueno,
esperem que sí,
la fa més forta.
I fins aquí puc llegir.
Sí.
Ui, ui, ui,
que ja anàvem,
ja anàvem,
però no m'havíem d'anar a nejar.
Hem de fer un club de lectura
un dia.
Jo crec que sí, eh?
Doncs mira,
la Biblioteca Pública de Tarragona
té un club de lectura
molt actiu
i si tu et compromets a venir,
i ja des d'aquí ho diem
perquè estarien encantats
que poguessis venir.
Jo encantada,
perquè crec que
la,
o sigui,
el trobar-te amb els lectors
és un dels regals
que es pot tenir com a autor
perquè llavors veus,
no?,
aquesta lectura et torna
i, clar,
tu t'has tancat
en la teva habitació
un temps
i has estat allà
amb el teu text
i l'hauràs estat disfrutant
o l'hauràs estat
barallant-ti
i no saps ben bé
quin fruit dona.
I, en canvi,
trobar-te amb els lectors
trobo que és una manera
molt agradable
de veure, no?,
les diferents lectures.
Independentment del premi,
que el premi,
lògicament,
implica una promoció,
una quantitat econòmica,
tu estàs encantada
amb la teva novel·la,
t'agrada,
estàs contenta
de la repercussió
que està tenint?
I no faig una pregunta,
no pregunto una bajanada
perquè a vegades
l'autor,
un cop ja ho té imprès
i ja està en circulació,
dius,
això podia haver fet
d'una altra manera.
Mira,
jo és que no me l'he tornat a llegir
i, o sigui,
ara no m'ho llegeixo
perquè és que ara,
clar,
al meu cap ja està en una altra cosa
i això ja ho vaig escriure
un temps enrere
i, per tant,
se't fa estrany
tornar a un text
que ja té un temps
que ja està allà,
no?,
i d'alguna manera
el llibre ja no és teu,
ja és més del...
Completament d'acord,
un cop l'editorial
ho treu al carrer,
és nostre,
dels lectors.
Sí, sí, sí,
absolutament,
absolutament,
i, per tant,
estic molt contenta
perquè la difusió
és molt important
i, vull dir,
sense aquesta difusió
un llibre,
per molt que tu t'hagis esforçat,
pot ser que no arribi,
vull dir,
això també, vull dir,
s'ha de valorar molt
que no sempre passa,
no?
Però més enllà
d'aquell embolcall
que parlàvem al començament,
de ser la immigració
i tot plegat,
quan has parlat amb lectors,
vull dir,
hi ha una opinió unànim
d'aquest llibre
que t'agraden moltíssim.
Sí.
No, no,
clar, suposo que els que
no els agraden
ja no em vindran a veure,
però...
No, dona,
però, bueno,
sempre saps tu
que hi ha plomes por ahí
que els encanta...
Sí,
sí,
però jo me'n refio més
de l'opinió dels lectors
que dels crítics,
saps?
O sigui,
que trobo que és molt més interessant
perquè,
bueno,
no és,
no sé,
i la veritat és que
de moment estic molt contenta
perquè m'estan arribant
lectures molt interessants,
molt diferents,
o sigui,
gent que,
per exemple,
li ha agradat més
la primera part,
gent que li ha agradat més
la segona,
gent que et fa
unes observacions
que realment
hi ha un...
Saps?
Pot establir-se un diàleg
que jo trobo
que és molt interessant,
no?
Et vas llicenciar
en Filologia ara
per treballar de mediadora,
la tinc entès,
o feies de mediadora,
de tècnica d'acollida,
de tècnica d'acollida,
i ets mare.
Sí,
sóc mare d'un nen
de set anys.
I escrius.
I escric.
Et preguntaria com ho fas tot,
però com ho fan totes les dones
avui dia en aquest país,
no?
sent mare...
I pots ser ministra
i capitan
que se pongan firmes
i toqui la corneta,
doncs el que convingui,
no?
No, poca broma,
poca broma,
que és, jo crec,
molt complicat
i és un tema molt difícil,
aquesta de la conciliació
i a vegades
diguéssim que no
no li donem
la importància que té.
Per mi,
la faceta de mare
és fonamental,
o sigui,
per mi forma part
de la meva identitat,
forma part
de la meva forma de ser
i trobo que
moltes vegades
ens veiem obligades
a renunciar
a aquesta faceta
potser per motius professionals,
per mil coses,
no?
I hem de fer...
que això de la superwoman
està molt bé
perquè és tot una fal·làcia.
Tu que ets mare,
entens la mare
de la protagonista?
No massa.
És que costa d'entendre,
no?
Costa molt.
A mi em costa molt.
Sí, sí.
però bé,
hi ha mares per tot,
també.
Vull dir,
igual que hi ha mares
que releguen
aquesta faceta
per motius professionals,
també hi ha una mare
com aquesta
que fa un paper
una mica més tevi,
no?
El seu paper
d'una manera
una mica més tevia.
Ah,
i estem explicant molt,
no?
Molt,
ja no expliquem res més.
Perquè a més heu de marxar
perquè a dos quarts d'una
heu de fer la presentació
a la Capona,
ja ho diem,
qui estigui interessat
en conèixer la Najat
i conèixer el seu llibre,
doncs estarà d'aquí mitja horeta,
més o menys,
a la llibreria a la Capona,
al carrer Gasòmetre.
T'agradaria moltíssim
que hagis vingut a la ràdio
perquè així els oients
i servidora
doncs han pogut conèixer
una miqueta l'autora
d'aquesta història
que de veritat,
atrapa des de la primera pàgina.
Enhorabona,
compte amb el canell
el 23,
que penso que et faràs
un tip de signar llibres
i fins la propera,
Bueno, aviat, aviam, aviam.
Bueno, aviat, aviat.
Bueno, ja sabem que
amb això de la conciliació
doncs has de treure temps
d'algun lloc per escriure,
però no ens deixis
sense una altra novel·la, d'acord?
No, no, vindrà,
però vindrà amb tranquil·litat.
Molt bé, moltíssimes gràcies
i enhorabona.
Adéu-siau.