Parlàvem de conflictivitat, no, en Carna, que més o menys es va resolent,
i amb les famílies la relació a vegades, perquè hi ha moments a la vida,
i a tots ens passa i ens passarà, que anem perdent i les famílies es preocupen,
les famílies davant de situacions que a vegades es veuen desbordats.
Aquesta feina també la fas tu?
Sí, aquesta me toca més de prop, sí, la de les famílies.
En general, les famílies són bastant agraïdes i també de moments puntuals
que hi poden haver conflictes, en general acaben bastant contents
de l'estada de les seves familiars aquí, o sigui que quan marxen,
en general, sempre tenen paraules d'agraïment.
Més que conflictes també allò de, segur que estarà bé el papa o la mama aquí?
Escolta, vols dir que no seria millor que continués a casa
i probablement la seva vida aquí tingui un ordre més regular,
tingui més temps per ell, sigui més tranquil·la,
que no pas a casa que tothom va atabalat, no?
Sí, suposo que això passa...
Hi ha casos, estem generalitzant.
Passa el primer moment, que és el trencar de marxar una persona de casa,
llavors s'hi costa i se senten una mica culpables, això és inevitable.
Però un cop ja estan aquí, com això,
ells tenen un horari molt obert, poden venir de nou del matí a nou de la nit,
per tant, hi ha gent que ve cada dia,
o sigui que això és com la segona residència per ells.
Per tant, hi ha famílies que estan molt integrades
dintre de la vida de la residència
i llavors, quan ja te coneixen i ja saben com funciona,
doncs ells ja no tenen por de dir que estan malatesos.
Llavors, quan veu el familiar que està content
i que, a més, no vol marxar a casa
i que vol que la família vingui aquí,
doncs això també dona mostres ja
que les residències estan ben atesos.
Jo no t'imagino un despatx,
jo t'imagino que entres en el teu horari laboral,
entres per la porta i, a mesura que vas passant,
tothom es va adreçant amb coses diferents.
Tinc un despatx, per això.
Sí, però jo m'imagino que exerceixes més fora del despatx, no?
El tinc a l'entrada, a més o sigui que estic a prop de la porta.
Per no haver de passar i que et vagin empaitant, segurament.
Sí, la veritat és que fas feina de despatx
perquè tot està informatitzat,
ja has d'entrar en l'ordinador, ja has de fer trucades,
ja has d'estar també present en el despatx
per les visites que venen del carrer,
però sí que és molt moure's per les plantes,
o sigui que la veritat és que sí,
que fas un passeig per les plantes.
Iolanda, abans parlàvem amb la Carme
i deia que això del menjar,
l'hem llegit al sopar de Nadal,
està molt bé.
Gràcies.
Està molt bé, però clar,
vosaltres a l'hora de fer la dieta al dia a dia
ha de ser no una dieta,
sinó que heu de personalitzar molt
perquè, clar, poden tenir necessitats especials
algunes de les persones que estan aquí.
Per tant, heu de dissenyar una dieta,
a més que resulti atractiva,
heu de tenir en compte diferents criteris
a l'hora de fer aquest menú.
Sí, el primer de tot és que
tenim un menú estàndard
i a part tenim una altra segona opció,
que és un menú, entre cometes, de règim
i aquesta persona pot triar
entre un menú que és una mica més complet
o l'altre que és una miqueta més amb verdures,
amb coses a la planxa, el vapor...
Llavors podem triar un o l'altre,
a part tenim els casos de gent molt concreta
que tenim ja pautats amb l'invermera i amb la doctora...
Clar, són molt exigents.
Com tothom.
A veure...
José Luis, són molt exigents,
ja parlaré amb vostè després ja.
No, el que sí que els agrada,
a veure, que sempre tenim en compte
que almenys sigui més o menys el que a ells els agrada.
no posem...
No és arreglatable, no?
Què es diu el menú?
Clar, jo m'imagino que hi ha una mica allò d'aquella de tot,
persones que són més inapatents,
que no tenen mai gana i d'altres que repetirien tres vegades
i ho donen en compte.
Exacte.
De dir, escolti, no, fins aquí hem arribat i no...
S'ha de tenir en compte els ramatges
perquè s'ha de fer una dieta equilibrada, sobretot.
Clar, és el que no feu res especial,
sinó una cosa que sigui equilibrada, saludable,
com podria menjar qualsevol persona independentment de l'edat.
Exacte.
Però teniu molt en compte el que són les festes.
Ara parlem de Nadal, perquè jo m'imagino
que si arriba Sant Joan, doncs hi poseu coca.
Si arriben tots sants, doncs panellets, no?
Sí, sí, per suposat.
Totes les festes tenen el seu menú especial
i, doncs, com ara que hi haurà els torrons, les neules
i tot, el típic tronquet de Nadal, tot.
Les queixen directament o rondinen?
A veure, ja em va bé que vinguin de tant en tant ben al despatx
i parlem i en tiuan.
I et diuen, per exemple, què et poden dir?
De dir, escolta, ja no sé...
Si, per exemple, no s'ha cuinat el que hi havia avui,
doncs no els ha agradat com ha estat cuinat,
doncs no és possible.
I llavors m'ho comenten, ho parlem, ho mirem.
Si al menú els agrada una cosa o una altra,
perquè ho tinguin en compte quan hi hagi algun menú especial.
Que no ens escoltin els nets d'aquests senyors
que van als menjadors escolars,
perquè que m'agafin l'acostum ho tenen clar, eh?
No, no.
Això m'ha agradat, tornem a fer-ho de l'altra manera.
Déu-n'hi-do.
La Montse és veterana, no?
Sí, fa 31 anys que estic ja aquí.
Doncs escolta, pel teu aspecte,
no sé si és que et dona molta peró,
devies entrar de nena, pràcticament, no?
Doncs sí, uns 20 anys.
Imagina't, eh?
I què tal, què tal l'experiència?
Perquè tu fas una mica de tot.
Exacte.
I recolzes molt la feina de l'Anton
que ell volia que es digués públicament, eh?
A mi em recolza molt en tota la feina administrativa,
paperassa, tema de gestió, no?
Que és molt complexa, tot això, no?
Sí, a veure, una mica de tot,
tant amb ell com a l'administrador,
com en temes de personal.
Contenta de seguir aquí.
Sí.
I aviam, i una mica et deu passar com l'Encarna, no?
Que diu, escolta, si veus l'Encarna,
li dius que he de parlar amb ella
o escolta, que he d'anar al menjar...
Vull dir que vosaltres diguem-ne
que teniu la vostra feina
però que veu fent de tot una mica.
Ah, exacte.
Sí, sí, una mica de tot
i ajudant a qui ho necessiti.
I l'auxiliar de geriatria,
que és la Mari,
fins i tot s'ha tornat gegantera
en els últims temps, no?
Ah, sí.
Sí.
Bueno, mai en la vida
havia fet una cosa així,
va sortir i, bueno,
lo he fet com he pogut.
Quina és la teva feina, Mari, habitualment?
Pues la nostra feina
és d'atenció directa
i, clar, hem de suplir
totes les vacances
que tingui els avis
per ajudar-los a l'actividad
de tota la vida diaria.
Quines, diguem-ne, són les demandes
en el bon sentit
que et poden arribar en un dia a dia?
Pues se pot pensar
des de la primera hora del matí
la higiene,
el recolzament
de qualsevol cosa
que no puguin fer
a ajudar-los
i fins i tot
a comprar-los
la peça de roba
que necessiten.
Bueno,
a donar-ho a la...
A la...
Com funciona això?
Que riu?
Traballadora social.
Com funciona això
de la peça de roba
a la treballadora social?
Què és exactament?
Quan un avi necessita roba
doncs la primera que ho detecta
és l'auxiliar
perquè està
l'habitació
en l'armari
llavors fan una comanda
i me la passen a mi.
Llavors jo sé
si ha de parlar
a la família
que encarregar-li
la roba que necessita
l'hi comprin
i ells l'hi porten
o si hi ha
alguna gent
que no té família
o que no té bona relació
o el que sigui
una minoria
preneu la iniciativa
vosaltres.
Llavors tenim alguna botiga
que ens porta la roba aquí
perquè se la puguin
provar
i passar-ho després
pel banc
ens faciliten una miqueta
i alguna vegada
m'ha tocat anar
a la botiga
també a comprar.
Són moltíssims detalls
els que es cobreixen
parlem així
dels grans temes
però realment
el dia a dia
la quotidianitat
fa que estigueu molt...
Fa molt de temps
que estàs treballant
en geriatria
a Màrit
Del 89
Canviaries
per treballar
per un altre col·lectiu?
No
T'hi trobes a gust?
Molt a gust
la satisfacció
que te dona
que els sàbils
estiguin contentos
que vulguin
que li facis tu
les coses
d'això fa molt.
No, no, no
a veure si ves tu.
Clar.
I no sé.
I això deu crear
una relació molt estreta.
Sí.
I et deuen fer
moltes confidències.
Sí, sí, sí.
Deuen també
parlar d'aquell
company o companya
d'habitació
com deia l'Encarna
i també deus parlar
amb l'Encarna
per dir
escolta que aquests
m'han dit
que no sé què
vigila.
Sí, sí.
I com va sortir
el tema dels gegants?
Perquè tu
quan vas fer
la teva formació
com a auxiliar
de geriatria
no et van ensenyar
a fer gegants.
No, és que jo
no hi he fet gegants.
El que és senzill
només ha fet la roba.
Home, doncs
Déu-n'hi-do.
Només.
Només.
Només ha fet la roba.
Molt bé, Mari.
I ara han fet
una companya
de recessió
que ha sigut
l'artista.
Estan els gegants allà
que qualsevol
que vingui aquí
a la residència
que recordem
que té les portes
sempre obertes
per fer de voluntaris
o per venir una miqueta
a veure el panorama.
Poden veure
els quadres
del taller de pintura
als gegants.
I aquí tenim
el José Luis Caballero
que jo li acostaré
un micrófone
si m'ho permeteu.
José Luis,
molt bon dia.
Hola, bon dia.
Abans parlàvem
del tema del menjar
i ha rigut una mica.
Què passa amb el menjar?
Ara què tenim aquí
la Iolanda?
A veure.
Ara que la tenim potser...
Ara callarem, eh?
Parlem per l'esquena, eh?
És del pesa fuerte.
Ho està arreglant.
Ho estic arreglant, oi?
No, jo diria una cosa.
parlant per mi, no?
Perquè potser hi ha altres persones
que per condicions especials
aquí estic a la persona
no tenen, diguéssim,
no els agrada tant
o no els agrada
els menús.
Com ha dit ella,
són variats.
Clar.
Jo mateix he triat moltes vegades
entre iogurt, cafè,
cafè en llet,
poden variar, no?
Vull dir que
jo que sap bastant exigir
les coses com siguin,
mal acostumat a casa,
perquè tenia una bona cuina.
Era clar,
però jo era.
Estava molt consentit, vostè.
Aquest és el problema.
M'ha costat una mica,
però jo dic personalment,
i soc exigent,
trobo que
donaria un nou
entre deu
del que és el menú,
del que és la cuina,
vaja.
Iolanda,
cap problema.
Si ho ha dit el José Luis
que era un consentit
a casa seva,
és que ho feu bé,
això del menjar.
José Luis,
vostè té una carta
als Reis.
Sí.
L'ha fet vostè?
No, ojalá.
Això ho ha fet
entre diverses persones.
És el que jo volia que expliqués.
Quasi tot senyores,
com que aquí
el que volen...
No, no, aquí
les que manen
són les senyores.
Ja ha quedat claríssim, eh?
Afortunadament.
I vostè, doncs,
serà qui transmeti
tots aquests desitjos
a aquesta carta als Reis.
Sí.
Doncs jo crec que
la carta als Reis
que llegirà
José Luis Caballero
i una altra cançó
del francès
serà el que posarà
el punt i final
a un programa
que no acabaríem,
però hem d'acabar.
Hem d'acabar
perquè si no més
els companys
de l'Avinguda Rom
diran
escolta,
que ja n'hi ha prou,
que hem de fer notícies
i hem de fer de tot.
José Luis,
quan vostè vulgui.
Molt bé.
Estimats Reis
Mags d'Orient,
permeteu-nos
que ens presentem
Som uns senyors
i senyores
de la residència
de la Mercè,
als qui ens ha estat
donada la possibilitat
d'adreçar-nos
a vostres majestats.
Aprofitem
aquesta minentesa
per a formular
els nostres humils
pregs
i desitjos
amb motiu
d'aquestes festes.
N'hi haurà
de quotidians
i de més fantasiosos,
però
tot els demanem
amb il·lusió
i amb l'objectiu
que la vida
sigui més acollida
i agradable
per a tots.
Són aquests.
Un paraigües
que al girar-lo
ens permeti
recollir
tots els estels
de felicitat
i poder-los repartir
des del terrat
de casa nostra.
Algun xerot màgic
que ens faci
mantenir viva
la il·lusió
per a totes les coses.
Pastilles de sabó
perquè totes les coses
d'aquest món
apareguin netes
i bolides.
Una bossa
de cues de pança
perquè tots els nostres
fills,
sobretot,
i familiars,
no s'oblidin
de visitar-nos.
uns guants
invisibles
perquè quan ho facin
amb les seves mans
ens omlen
de carícies
i tendressa
que tan agraïm.
Un barret
molt especial
que
un cop
ens l'hagin posat
una sola vegada
ens ajudi
a preservar
els records
de cada instant
de les nostres vides.
Llibretes
i bolígrafos
per anotar
als nostres
anells
sentiments positius
i agraïment.
Un perfil suau
que envolti
de pau i amor
totes les persones
que estem
a la residència
i faci possible
la bona relació
entre tots
ja que formem
una gran família.
Unidòm universal
amb el qual
els polítics
no puguin parlar
més que de pau
i d'ajuda
als desfavorits
de la fortuna
proporcionant-nos
eines
llavors i cultura.
Ah,
això és un
un joc de bingo
per veure si la sort
ens ajuda
a superar la crisi.
Finalment,
volem demanar
a vostres majestats
un desig
molt especial
que amb la vostra
vareta màgica
toqueu aquesta residència
i a tots
els que la dirigeixen
i treballen
per tal que
tingui molta salut
i sort
en els seus propòsits.
I a vostres majestats
i reals,
a vostres màgiques
i reals majestats,
nosaltres,
els residents,
us necessitem
que en el vostre llarg camí
tingueu molta sort
i felicitat.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies,
José Luis Caballero.
Després d'això,
jo crec que
tot el que diem nosaltres
ja no té més.
moltíssimes gràcies
i enhorabona.
Anton,
ha estat un plaer,
de veritat,
moltíssimes gràcies
per acollir-nos.
Per nosaltres també.