Si vols sentir-te psicològicament millor i no saps com fer-ho,
a què esperes?
Demanar ajuda és de savis.
Consulta la psicòloga clínica Sonia Navarro.
Truca al 977-22-0560.
La seva consulta és al carrer Pau Casals, número 10, primer tercera.
Informa't a www.sonianavarropsicologia.com
Camins d'anada i tornada amb Sònia Navarro.
Amb la nostra psicòloga clínica, Sònia Navarro,
avui parlem del trinomi pare-mare-fill o fills,
que a vegades som com sis fills, potser es complica més, fins i tot.
Parlem dels primers anys de vida, des del punt de vista psicològic.
Quan un nen, un infant, ens està dient a través d'una conducta,
entre cometes, no adequada,
alguna cosa ens està volent dir alguna cosa,
és un missatge, hem de recepcionar-lo,
hem d'actuar en conseqüència, hem d'aplicar un càstig,
de vegades hem de fomentar la seva autoestima,
són qüestions que avui ens plantejem
i que avui parlem en aquest espai, els camins d'anada i tornada.
Sònia Navarro, molt bona tarda.
Hola, bona tarda.
Comencem per això, no?
Parlar del trinomi, no?
Pare-mare-fill o fills.
Bé, comencem dient
el difícil que és a vegades passar del binomi parella
al binomi pares, no?
Ai, al binomi, al trinomi pares, no?
Perquè d'alguna manera incloem dintre de la relació
una altra persona
i fer aquest punt,
passar de la diada a la triada,
ja a vegades és un punt que costa
per molta il·lusió que faci
i per moltes ganes que tinguem, no?
Ja costa.
Perquè, malgrat ser una parella,
ha de sonar una única veu de cara al criu, no?
Exacte.
Vull dir un únic criteri, entenem el que vull dir.
Sí, això és un dels problemes més habituals, no?
Que realment, habitualment,
en la majoria de famílies,
no hi ha un únic criteri,
sinó que d'alguna manera
van haver-hi criteris diferents pel pare o per la mare
en funció de l'educació rebuda per ells
i llavors a vegades costa
perquè li enviem missatges contradictoris, no?
Al nen.
Llavors, quan un nen, d'alguna manera,
està fent alguna conducta
que nosaltres considerem que no és adequada,
és a dir, que està tenint un mal comportament,
hem de pensar que aquest nen ens està dient alguna cosa,
que moltes vegades no sap expressar-la
i que pot ser que té ràbia,
que no entén el que passa al seu voltant,
que no entén per què estem prenent aquestes decisions en aquest moment,
que no entén per què ha de fer allò o l'altre,
o inclús el crec que ningú m'estima,
que a vegades també els nens s'estan portant malament
perquè pensen que si no fan alguna cosa,
si no tenen alguna rabieta, algun mal comportament,
ningú es fixa en ells,
amb la qual cosa ningú m'estima, no?
Llavors, això ho hem de tenir molt present
perquè hi ha dues conductes bàsiques dels pares
quan els fills no tenen conductes adequades, no?
Una és la de castigar-los, no?
I d'alguna manera, quan els castiguem,
hem de vigilar molt
perquè moltes vegades amb el càstig
els estem dient que fins que no canviïn,
no els estimarem.
Llavors, estem utilitzant la conducta
com el seu ser.
És a dir, una conducta que no fa bé
vol dir que ell és dolent,
com la globalitat, no?
I aquí hem de vigilar.
Quina seria la fórmula adequada?
Doncs parlar-li de la conducta
que no ha fet adequada.
En lloc de dir-li que no l'estimo
perquè és dolent,
és jo l'estimo
sempre perquè és ell,
però ha de canviar aquesta conducta,
i després parlarem una mica del càstig i de...
Però ha de quedar ben definit
perquè la inèrcia és com ens ha educat a tots,
és que si fas una conducta no adequada
ja no t'estimo fins que tu no canvies la conducta.
Llavors jo li envio un missatge global
de que no m'agrada com a persona
i no de que no m'agrada la conducta que ha fet.
Jo, òbviament, això a un vell no li agrada
o pot captar, doncs, que té connotacions negatives, no?
Clar, a més, té repercussions en l'autoestima, diríem, no?
Deixa'm recordar el telèfon, 977 24 47 67,
si voleu formular alguna pregunta a la Sònia,
977 24 47 67,
o correu electrònic, ja tardes,
arroba, tarragonaradi.cat,
només per participar,
teniu la oportunitat de guanyar una cervesa estrellada inèdit.
I després, Josep,
la segona conducta habitual dels pares,
no, la primera seria aquesta de castigar-los,
i la segona seria aquest tipus de pares
que considera que no vol castigar els seus fills
i que els dona un marge tan ampli
que facin el que vulguin
que això genera nens
que després, quan ja són adolescents i adults,
no saben assumir una crítica
i que estan molt confosos
perquè pensen que perquè els estimin
els hi han de donar la raó.
Llavors, qualsevol persona que no pensi igual que ells
és que no els estima.
Llavors estan confonent
també, llavors, clar,
aquí també és un límit, no?,
a tenir en compte.
Bàsicament, el que hauríem de separar molt
és el ser del nen
i la conducta que fa el nen.
I són dues coses diferents.
El ser, jo l'estimo incondicionalment,
i en canvi hi ha conductes
que no m'agraden.
I això és la clau que ha d'arribar al nen.
Que ha de captar, no?
Estem parlant de nens, clar,
nens petits,
és a dir que encara que sembli que nois
estan perceptius, és a dir,
que noten, encara que potser no acabin de comprendre,
noten, no?, l'actitud del pare Vercells, no?
Jo diria que saben...
I tenteixen, a més a més, no?
Si es proven de vegades fins on arriba,
fins on poden arribar, no?
Si poden arribar una mica més enllà,
posen a prou els pares, també, eh?
Quan són petitons.
Per suposat.
Això ja són els límits, no?
És a dir, els nens necessiten límits.
Ara també hi ha un tipus de pare
que pensa que els nens ho poden fer tot
i que inclús és bo
que experimentin ells sols
i que, bueno, ja se n'adonaran, no?
Però la veritat és que un nen petit
necessita molt els límits, no?
Diríem que necessita els límits i la rutina,
les dues coses.
De fet, ja des de ben petits
és important que establim rutines, no?
Ja quan és un bebè
que establim rutines de quan menja,
de l'hora de dormir...
Al voltant dels sis mesos
que els nens ja comencen a dormir
bastantes hores seguides a la nit,
ja comencen a captar també
que hi ha unes hores de nit,
unes hores de dia,
unes hores que hi ha més soroll
i unes hores que menys,
és molt important
que ja introduïm les cinc menjades,
les hores de son,
les hores de migdiada,
és a dir,
que d'alguna manera fem
tota una sèrie de rutines
que van marcant al nen
tota una limitació
que és molt important per ell, no?
Diríem que la rutina diària
pels nens
és el que és
les parets a la casa, no?
Diguem,
perquè cap nen
se sent còmode
en una situació
en la que no sap
què esperarà,
sense parets,
no sap
on està,
i la rutina
dona una sensació
de seguretat
amb aquest nen
i aquest sentit
de seguretat
i d'ordre
és el que pot fer
que després aparegui
la llibertat.
Si no,
els nens
que no tenen límits
van constantment
provant
i provant
i provant
fins on poden arribar.
Però d'una manera
que estan molt
angoixats
habitualment,
perquè,
clar,
imaginem-nos nosaltres
si no sapiguéssim
què fer cada matí,
ni on col·locar-nos
ni què hem de fer,
ni si podem fer-ho
o no podem fer-ho,
no?
Una mica la deriva, eh?
Absolutament.
Tenim un correu electrònic
de l'Alba
i ja ens explica
que va aconseguir
que el seu nen,
el seu nadó,
dormís al barçol,
s'adormia a una hora determinada,
el posaven a dormir
cap a dos quarts de deu
a la nit,
diu per un dia
que estava a punt
de complir dos anys,
plorava molt de nit,
el vam canviar
de llit
el vam portar al nostre
i des de llavors
no hi ha manera
que s'adormi a l'hora convinguda,
és a dir que
va entendre,
segons ens diu l'Alba,
doncs això,
que hi havia una altra realitat
que era el llit dels papes
i que a partir d'aquí
li costa moltíssim
que s'adormi a l'hora convinguda,
la rutina que li havia establert
durant,
diu, cinc mesos.
Bé,
aquí hauríem de veure,
primer,
no passa res
perquè un dia,
perquè a més
al voltant dels dos anys,
dels dos, tres anys,
poden aparèixer
dos, tres, quatre anys,
poden aparèixer
els terrors nocturns,
a vegades,
llavors,
d'alguna manera
és normal
que els nens
a vegades s'aixequin
o tinguin necessitat
de cridar els pares
o que tinguin
una nit dolenta.
La llum,
el valentllum també.
Sí,
però això
fins a un punt
és normal,
no?
I fins a un punt
no passa res
perquè una nit
que el nen està neguitós
tu el fiquis al llit.
El tema és
què ha passat
en la segona nit,
no tant en la primera,
perquè el nen
en canvi,
el nen intentarà
provar.
I el tema
no és que un dia
puntual
fem un canvi,
sinó que
què passa
el segon dia
que ens demana
aquest canvi?
I plora
si no
se li concedeix
el canvi.
Clar,
però llavors
aquí és on
hem de ficar
els límits.
Una cosa
és que aquell dia
estava malalt,
estava en por,
havia tingut
un somni,
un malson,
havia tingut...
I fem aquell,
però el nen
ha de saber,
i a més ho sap,
si li expliquem,
ell sap que aquell dia
ha sigut una cosa extra,
el que passa és que el següent dia
ja ens està fent cuento,
llavors el següent dia
ha de tornar al llit
encara que plori.
No passa res
perquè plorin.
De fet,
que el nen plori,
que el fet
s'agafi
una rabieta,
no deixa de ser,
a veure,
els nens
precisament cap a aquesta edat,
cap als dos anys i mig,
cap als tres,
comencen a sentir
que són personetes
diferents
als altres
i comencen a
posar els límits,
a veure qui guanya,
a veure fins on
tenen poder ells.
I això fins i tot
és sa.
El que passa
és que hem de deixar clar
que això és normal,
i que fins i tot
en algun moment
dolent,
que el nen està malalt,
que el nen té un malson,
que el nen...
Li donarem una mica de marge,
però que això no serà.
Llavors,
l'Alba
no és que el primer dia
s'hagi equivocat,
sinó segurament
hauria de reflexionar
què va fer el segon.
Que no va poder posar el límit
com havia fet
els cinc mesos abans.
Què li va passar?
Això que ha dit de les pors,
és a dir,
en alguna edat tan prematura
ja tenen pors?
A vegades sí.
Cada nen també
té una mica
un...
Un brem pròpia.
Sí.
I llavors,
però cap als dos i mig,
tres,
quatre,
hi ha nens que són
una mica abans,
una mica després,
ja poden tenir
una miqueta
els terrors nocturns,
no?
O malsons,
o moments
que el nen necessita
que li diguem
que l'estimem,
que l'abracem,
que el toquem,
que...
I bueno,
ho demana,
d'alguna manera.
Els nens són molt més naturals
en aquestes coses emocionals
i les demanen.
I abans,
Josep,
que has dit,
els nens encara que no entenguin,
capten.
De fet,
els nens,
com que capten
tota la part emocional
molt més que nosaltres,
entenen molt més
que nosaltres.
És que a vegades
ens escapa
que és que
nosaltres
portem moltes disfresses
i llavors a vegades
ens guiem
només per el que diem.
Però els nens
no es guien
només per el que diem,
sinó
per tota la comunicació
no verbal.
I ells són molt més experts
que nosaltres en això.
Són més emocionals
que nosaltres.
Per suposat,
encara no han començat
a tancar
les emocions,
encara estan
en fase expansiva.
De fet,
tots naixem
amb aquesta possibilitat
i després
és l'educació
la que ens va
tancant.
fer perdre la innocència.
Bé,
ho podem dir així.
Ho hem de recuperar
de mica la innocència.
Com ho fem per fer pujar
l'autoestima al nen?
Doncs a veure,
pel tema de l'autoestima
que a més és bàsic,
a més la setmana passada
que parlàvem
de l'autoestima,
no?
I hauríem de pensar,
no?
Que ja es pot treballar
des de ben petitons
com?
Doncs primer,
ser molt conscient
que quan li diem
una cosa
que el nen no fa bé,
li estem dient
que no ha fet bé
aquella conducta.
No que ell és dolent,
que és el que parlàvem
al principi.
Comencemment, sí.
És molt important
que el nen entengui
que no ens agrada
una conducta d'ell,
però que a ell
l'acceptem
i que a ell l'estimem
per ser ell.
Simplement.
Com a abraçades,
petons,
també, no?
Això ho deu fer pujar
l'autoestima, no?
O bé,
per suposat.
El contacte, no?
Tot el contacte
físic,
el contacte emocional,
el contacte
de tocar-los,
de dir-los
i que els estimem.
Que a més,
els nens
és una època
que també ho diuen molt.
T'ho diuen ells a tu, no?
O també hi ha qui diu
que no li ha de fer petons
i no fa petons als nens.
Bé,
si un no fa petons als nens,
que no esperi
que els nens
li facin a ell.
Això està clar.
Vull dir,
aquí sí que hauríem
de pensar que
els nens sortiran
exactament
com els pares
els eduquin.
Si un pare
no s'apropa
al seu fill,
el pare no pot esperar,
un pare,
una mare, eh?
No s'apropa
al seu fill
emocionalment,
difícilment
el fill s'aproparà
al pare.
I a més a més,
a mesura que vagi
fent-se més gran,
més s'allunyarà.
Ho dic perquè a vegades
et trobes pares,
sobretot quan els fills
ja són adolescents,
que, clar,
esperen que els fills
facin coses
que és que ells
no han fet prèviament.
I el nen
no ho pot fer,
no ho pot fer
amb algú
que no m'ho ha fet
prèviament, no?
que jo no he sentit
que m'ha estimat
incondicionalment
i a més m'ho ha dit.
Llavors,
és important, no?,
que el nen
també sàpiga
que jo confio
en ell
encara que s'equivoqui,
encara que no tot
ho faci bé,
hem d'intentar
que el nen
busqui una millora
en les seves coses,
en els seus aprenentatges,
però, sobretot,
que no busqui
la perfecció.
I també hem de tenir present
que nosaltres
no li diguem,
no li transmetem
que volem que siguin perfectes,
sinó que volem
que siguin el millor
que poden ser,
perquè, si no,
ja estan entrant
en competició,
ja li estem demanant
que sigui d'una manera
per estimar-los.
I estem condicionant
aquesta autoestima.
Recordes que la setmana passada
parlàvem de l'autoestima
condicionada
i incondicional, no?
Llavors, aquest punt
és molt important.
Si li diem,
si al nen,
si li transmetem
que l'estimem
a través de la conducta,
és una estima condicionada.
Llavors, el nen
comença a autovalorar-se
a si mateix
a través del que fa bé
i del que no fa bé,
no a través del que és
o a través del que ell millora,
no?
perquè sempre hi ha
la comparació.
Hem d'enfocar el nen
més en l'esforç
que no pas en el resultat,
d'acord?
Que continuaria
la línia, no?
Hem de fer-li
entendre al nen
que que s'equivoqui
no és un fracàs,
sinó que és
una manera
d'aprenentatge.
Això què és?
Això en realitat
és la base
de l'autoestima.
El que passa és que
de l'autoestima
dels nens i dels adults.
el que passa és que
hem de transmetre això
als adults
quan els nens són petits,
els nets, no?
Si no, després
ho podem fer,
però dona bastanta més feina,
no?
Després fer-ho d'adults.
Després hem de dir
al nen,
o sigui,
li hem de fer saber
que ell és vàlid
a pesar
de ser imperfecta.
D'acord?
Que d'alguna manera
tothom és imperfecta
i que això
no treu
que no puguin ser vàlids
i que no puguin ser estimables.
En aquest apartat,
és a dir,
parlar-hi
de forma despectiva
públicament
tampoc seria,
diguéssim,
un bon consell, no?
Doncs no,
perquè això seria
precisament
despreciar-lo, no?
Desvaloritzar-lo.
És a dir,
allò que tots hem vist
pel carrer,
d'on anar amb la família,
els nens davant
i a més del carrer
dir-li,
arreprendre-li,
dir-li,
doncs,
ruc o,
en fi,
altres adjectius
no seria
una bona manera,
no?
Fixa't,
quan diem ruc
o qualsevol altre adjectiu
estem parlant
de la personalitat global.
Llavors no li estem dient
que aquella conducta
no ens agrada,
li estem dient
que ell
no ens agrada.
És que això és,
i pensa que
això que estem parlant
de cara als nens
en realitat
és de cara a tothom.
Perquè
si jo li dic
a la meva parella
o a un amic
que és ruc,
en lloc de dir-li
que la conducta
que he fet
a mi no m'agrada
o que m'ha fet sentir
malament
és bastant diferent,
no?
Llavors és important
que el valorem
però que li marquem,
que li marquem bé
el límit,
no?
Per dir-ho d'alguna manera.
recordo el telèfon
per si va fer una pregunta
al 977-24-4767
o sigui
per participar només
ja participeu
a això
al Servei de la Redundància
en el sorteig
de l'estrella
de Minèdit.
977-24-4767
si ho veu trucar
ara,
que s'acaba l'hora.
Perdona,
i ja per últim
seria
pensar,
o sigui,
ser conscient
que el nen
és una cosa
i fa conductes
concretes,
no?
Llavors,
perquè el nen
pugui tenir
una autoestima alta
ha de sentir
que ell
és important
encara
que no faci
conductes
adequades sempre
i que aquestes conductes
a vegades
són imperfectes,
a vegades
han de millorar,
a vegades
són equivocades,
a vegades
però sempre
amb aquesta distinció,
no?
Que és
l'autoestima condicional
o incondicional
que parlàvem.
Tornant al que dèiem
dels pares,
que hi hagi
un criteri únic,
és a dir,
també és interessant
que hi hagi
una cimera periòdica
entre els pares
per posar-se d'acord,
perquè no arribi
a un fet concret
i les postures
siguin totalment
bé,
que no vagin
de la mateixa línia,
no?
Bueno,
jo penso que
realment els pares
haurien de parlar
molt de com
volen educar
els seus fills
i de les decisions
que han d'anar aprenent
al dia a dia,
perquè són moltes
les que has d'anar aprenent,
que les parlin,
que les parlin
i que arribin
a un acord,
que no és
una de guanyar
i l'altra de perdre
o no és el que jo digui
perquè el meu és més,
és millor
o perquè la meva família
s'ha fet així
i jo ho veig així
perquè així és com s'ha de fer,
no?
Però sempre hi ha
un de més estricte
i un altre que menys,
un és menys,
no?
Estricte?
Sí,
però sobretot,
mira,
encara que no ens posem d'acord
en tot,
el nen no ha de saber
que no estem d'acord
en tot.
És a dir,
és possible
que hi hagi alguna situació
que un dels pares
actuï d'una manera
que l'altre no estigui d'acord.
El que diria
és que mai
davant del nen
desautoritzeu
l'altre pare.
Mai.
Darrere
parleu
i arribeu
en consens
per la pròxima vegada
que passi
que sigui
una cosa més suau,
que no es digui així
o que...
el que sigui,
però mai davant
perquè el nen
si detecta
que els dos pares
estan
no sintonitzats
en això,
ho utilitzarà
i ho utilitzarà
en negatiu
i això,
a més a més,
genera un problema
de parella
a mig llarg plaç
que pot acabar
amb la parella.
Dóna de si el tema,
de fet,
en podríem parlar
la setmana vinent també,
no sembla?
Perfecte,
continuem la setmana que ve.
Sònia Navarro,
gràcies per acompanyar-nos
i fins dimarts,
vinent.
Vinga,
fins dimarts.
A les notícies tornant de seguida.