Si vols sentir-te psicològicament millor i no saps com fer-ho, a què esperes?
Demanar ajuda és de savis.
Consulta la psicòloga clínica Sonia Navarro.
Truca al 977-22-0560.
La seva consulta és al carrer Pau Casals, número 10, primer tercera.
Informa't a www.sonianavarropsicologia.com
Camins d'anada i tornada amb Sònia Navarro.
I amb tots vosaltres que podeu participar en aquest espai,
que tot just comença ara a través del telèfon del directe al 977-24-4667
o a través del correu electrònic jatardes-arroba-tarragonaradio.cat.
Ja sabeu que per participar en aquest programa i en aquest espai us sonem un número 1.
A canvi podeu prendre part en el sorteig de l'Estrella d'Am Inèdita divendres.
La cerveza Estrella d'Am Inèdita, 977-24-4667 jatardes-arroba-tarragonaradio.cat.
Avui parlem de la relació entre els pares i les mares, pares i mares,
amb els fills adolescents.
Ja n'ha parlat d'aquestes setmanes anteriors en general,
parlant d'edat més pronta, d'anadons, no?
I avui concretament dels adolescents.
Sònia Navarro, molt bona tarda.
Hola, bona tarda.
I per què amb els adolescents, que són especialment complexos les relacions
entre pares i mares i adolescents?
Bé, l'adolescència ja és una època de crisi absoluta,
és una de les èpoques que passem crisi precisament per tots els canvis
que té el nen, no?
Està fent un canvi entre passar de nen a convertir-se adult
i és una època que moltes vegades no està ni en un punt ni en l'altre, no?
I és una època de canvis físics també,
que moltes vegades no els porten gaire bé.
I llavors és especialment una època en què els pares tenen molts conflictes
a l'hora de les relacions amb els seus fills,
perquè, clar, una de les coses de l'adolescència,
un dels objectius bàsics de l'adolescència,
és descobrir la identitat, arribar a ser ells mateixos, no?
I per fer això l'adolescent s'ha de separar dels pares temporalment
per poder convertir-se en ell mateix, no?
I moltes vegades aquesta separació els pares la viuen molt malament, no?
De fet, als nens fins als 11, 12, 13 anys,
doncs el que diu el pare, el que diu la mare,
habitualment sol ser molt important, és el bàsic.
Però a partir d'aquesta edat comencen a qüestionar-se
si el que diu el pare i el que diu la mare realment és així, no?
Llavors, és una època en què tenim molts conflictes, no?
I una època en què molts pares, per exemple,
diuen que no es pot parlar amb aquest nen,
que no m'explica les coses, que no...
És com una època en què els pares de cop volen saber-ho tot,
preguntar-ho tot i organitzar-ho tot, no?
Llavors, si prèviament, que això ho hem parlat en els altres programes,
quan hem parlat de la comunicació amb els nens, no?
Si prèviament, en èpoques anteriors, quan érem petits,
no ens han comunicat amb els nostres fills,
no li hem preguntat una mica com se sentia,
què ha fet a classe, quins són els seus amiguetts, com...
Si no li hem parlat, si no li hem preguntat,
és molt difícil que arribi a l'adolescència
i ens expliqui de cop què és el que està fent,
en un moment que ell el que necessita és més separació, no?
I, a més a més, que aquesta separació és bàsica,
perquè realment un adolescent que no fa aquesta separació,
que no fa aquesta crisi, que no...
Vol dir que és un adolescent que en l'adultesa no sabrà què fer
i necessitarà algú que li digui què és el que ha de fer.
Amb la qual cosa, evidentment, és incòmode pels pares,
però és saludable per l'adolescent.
Per això els pares ho han d'entendre, també, no?
Clar, això és important que ho puguin entendre,
perquè, si no, moltes vegades viuen l'adolescència dels seus fills
aquesta separació com una cosa contra ells.
I, a vegades, hem de veure que no, no, no va en contra dels pares.
És una crisi del propi adolescent que ha de passar
i que és natural, s'ha de separar.
Que se separi no vol dir que no estiguem allà, no?
I aquí entra.
Si nosaltres, prèviament, abans que arribi a l'adolescència,
hem pogut parlar amb ell, hem interessat per les seves coses,
molt probablement serà més fàcil parlar ara,
encara que amb certa distància.
Si nosaltres els interroguem i els preguntem
en qui has anat, on has anat, per què has anat, no sé què,
probablement l'únic que tindrem són respostes monosil·làbiques.
És a dir, sí, no, no.
Deixem en pau.
Clar, i no sortirem d'aquí,
perquè li estem fent un interrogatori.
Si, per altre cantó,
si entrem a comunicar-li a l'adolescent,
ja li podem comunicar nosaltres també com ens sentim,
com ha anat el nostre dia,
com entrarem en un diàleg en què podrem escoltar-lo.
És molt important perquè a vegades a l'adolescent,
quan ens vol explicar alguna cosa, no l'escoltem.
I quan no ens ho vol explicar, volem que ens ho expliqui.
Llavors és molt important que l'escoltem,
però igual que amb els nens, no?, de petits,
que escoltem el que ens està dient.
Perquè moltes vegades necessiten parlar,
però en aquell moment no tenim temps.
I després hi ha un altre moment que nosaltres volem saber-ho tot.
I llavors es fa l'interrogatori, no?
I d'aquesta part és molt complicat.
Si la setmana passada parlàvem que amb els nens
els havíem de preguntar, els havíem d'estar amb ells,
i que una de les coses que estava passant ara
era que molts nens tenien molt poc espai per parlar amb els pares,
perquè entre l'escola, les activitats, la tele, els videojocs,
i tota la història, realment podíem parlar amb els seus pares
10 o 15 minuts al llarg del dia.
Doncs amb l'adolescent, si això ha passat quan érem nens,
quan sigui adolescent passarà més,
perquè aquest nen necessita un espai personal.
L'adolescent començarà a voler-se a tancar l'habitació,
a escoltar música i aïllar-se del món,
del món familiar, no?
A donar-li una importància al grup i als amics, no?
I aquí entren, clar, molts pares entren en conflictes, no?
Quan som petits, doncs sabem,
ara han de dinar, ara han d'anar aquí, ara han d'anar allà,
i nosaltres els organitzem.
En aquests moments entren molts dubtes
de fins a quina hora l'he de deixar sortir,
l'he de deixar sortir o no, quins són els seus amics,
l'he de deixar que vagi amb aquest cabell o no,
amb aquesta roba o no, no?
Llavors, des de l'autoritat,
difícilment entrarem en un adolescent, no?
Entrarem des de poder comunicar-li, no?
Que estem allà, que l'escoltem,
que li preguntem per què necessita posar-se allò,
per què és tan important per ell, per què...
El que passa és que això realment és una feina
des que el nen neix.
El que passa és que es complica a l'adolescència.
És un moment que patim més.
Però llavors és una feina d'anar fent
a poc a poc,
perquè la comunicació serà bàsica, no?
Un pare o una mare pot ser amic del seu fill adolescent?
Jo diria que no.
Que ha de ser un pare o una mare.
No pot ser amic.
Una cosa és que jo tingui una comunicació,
que jo parli, que jo l'escolti,
però sempre des de la posició mare
o des de la posició pare.
Ells ja tenen amics
i fan un altre paper.
Aquesta confusió en voler ser amic
del meu fill o de la meva filla
és una confusió, eh?
I és una confusió moltes vegades
de la mare o del pare.
Jo tinc que ser el pare o la mare
d'aquest nen o d'aquest adolescent.
Ara, puc tenir una relació bona
o una relació dolenta.
Per tenir una bona relació
no tinc que ser amic,
perquè com a amic
és que ja té uns altres,
ja té altres persones
que fan aquest paper.
I això és complicat, eh?
Perquè a més,
des de la posició amic
hi ha coses que no li puc dir.
i hi ha coses que me les explicarà
que potser no cal que me les expliqui,
perquè també ha de tenir el seu espai reservat.
Llavors,
vigilem una bona relació de pare
o de mare amb el seu fill
no necessita de l'amistat.
Quan comencen aquests canvis?
És a dir,
quan comencen a manifestar-se aquests canvis?
El, diguéssim,
el traspàs de la infantesa a l'adolescència?
Quan comença?
Home,
doncs la preadolescència
més o menys es col·loca
entre els 8 i 11 anys,
aproximadament.
12,
a partir d'aquí ja
diríem que comença
l'adolescència,
o com a mínim
la primera part de l'adolescència,
que ja és cap als 13,
14, 15,
i a partir d'aquí
ja la segona fase, no?
Però,
a partir d'aquí
entre els 8, 9, 10 anys,
depèn també de cada nen.
I depèn també
de la maduresa
i del tipus de família, no?
Perquè
després hi ha gent
que en 25
continua sent un adolescent
o continua portant vides d'adolescent, no?
Llavors,
a vegades també entren aquí
estils familiars,
i hi ha persones.
Però així, en general,
diríem que la preadolescència,
que són els primers canvis,
que són aquells moments
que el nen ja comença
a estar estrany,
que el nen ja comença
a voler amarcar-te
una mica al territori,
a voler tenir espais en solitari,
a donar una mica
de més importància
als amics,
a fora,
doncs ja començaria,
en segons quins nens,
9, 10, 11 anyets,
ja començarien, no?
A les nenes abans.
És a dir,
és possible que un nen de 12
encara estigui descol·locat,
però una nena de 12
ja està en l'adolescència
ficada, no?
Però sempre amb matisos,
perquè després no hi ha regles
absolutes, no?
Cada nen fa la seva maduració,
no?
Diferent,
i cada família és una història.
Amb la qual cosa...
Però ja cap a aquesta edat
ja comencen a marcar-nos
la distància.
I seria interessant
que els pares,
sobretot,
espereguin que no li fan res a ells,
eh?
Que és la pròpia crisi
de l'adolescència,
perquè si no es posen
a la seva alçada,
moltes vegades, no?
S'enfaden
i llavors
si els fills detecten
que t'has enfadat,
el fill ha guanyat la batalla,
per dir-ho d'alguna manera,
no?
Llavors,
és molt important
anar deixant
que el nen prengui decisions,
però
anar deixant
que les conseqüències
de les decisions
també les solventi el nen.
Que també ho sumeixi, no?
Clar.
Llavors,
a poc a poc
li hem d'anar deixant
una mica d'espai
per prendre decisions
i a la vegada,
tant si se'n surten bé
com si no,
que assumeixin
les seves conseqüències.
Si li arreglem
les conseqüències,
tampoc no
els estem deixant créixer, no?
Que a vegades
hi ha un tipus de pare
que vol que el seu fill
sigui d'una manera
i ha de ser d'aquella manera, no?
I no hi deixa espai.
Llavors,
aquest tipus de pare
generarà un fill
que no li explica res.
Absolutament,
que és el que més por fa, no?
En aquests moments
de l'adolescència.
Si voleu fer preguntes
al 977-24-4767
al 977-24-4767
correu al tronixetardes
arroba a tarragonaradi.cat
Només per participar
teniu un número
per l'estrella d'Aminèdic
que surt aixent divendres.
A l'adolescència,
una etapa que és complexa.
Mira, veig que ve del llatí,
d'una paraula llatí
que vol dir créixer, no?
Estem parlant d'això, no?
Clar,
i a més és
la crisi de créixer
i és que ens hem d'imaginar
perquè a més tots
hem passat per l'adolescència.
Què passava
quan a vegades et senties
molt nen
i a vegades et senties
molt adult?
I quan tu et volies
col·locar en nen
et col·locaven d'adult
i quan et volies
col·locar d'adult
et col·locaven de nen, no?
També,
quina crisi d'identitat, no?
Que tens en aquest moment
que no estàs en un lloc,
que no estàs en l'altre,
que no saps
el que vols,
que no saps qui ets,
que el teu cos
està fent canvis constantment,
que no t'agrades
dintre d'aquests canvis,
perquè moltes vegades
el que passa és això,
que no t'agrades
dintre d'aquests canvis,
de cop cada dia
t'aixeques una mica diferent
i no saps ben bé.
Llavors,
és una verdadera crisi, no?
Si això ens passés d'adults,
com ens trobaríem?
Si ara comencéssim
a fer canvis,
no ens agradaria, no?
Llavors,
és una època
en què ells no saben ben bé
on es troben,
ni què han de fer,
ni com han de comportar-se,
han de passar, no?
Llavors,
molta cura, no?
Perquè és important
en aquest moment.
Des de la posició de pares,
moltes vegades també és
dir-los que estem allà,
saber una mica
amb qui s'estan movent,
però des d'aquesta certa distància,
no des de l'interrogatori, no?
Quines són les amistats,
què fan una mica,
on estan anant,
que jo sàpiga,
però no a través
de l'interrogatori,
sinó a través
que pugui parlar
del diàleg.
Aquí,
evidentment,
és molt important
que dediquem un temps
al dia
a parlar
i a escoltar
els nostres fills.
Igual aquí
hem d'apagar la tele
en alguna estoneta del dia,
perquè si no
serà molt difícil
que ens hi comuniquem.
O si ens explica
a alguna cosa
i dient
espera,
espera,
que ara no puc,
calla,
després m'ho expliques,
no sé què,
probablement ja no m'ho tornen a explicar.
En aquell moment ja l'hem perdut, no?
Clar,
perquè a més
és un moment molt sensible,
no?
Un moment en què
l'adolescent
de seguida sent
el refús,
de seguida
és tan important per ell
el grup en aquell moment
per això,
perquè necessita integrar-se
en algun lloc
perquè està absolutament descol·locat,
per tant el grup d'amics
comença a tenir molta importància,
pertany a algun grup
identificar-me, no?
Per això necessiten
viure,
viure,
vestir d'una manera,
portar uns certs signes,
no?
I cadascú dintre del grupet
que es col·loqui,
però hi ha certs signes
que m'identifiquen
com a que formo part
d'aquell grup, no?
I per mi això
és molt important
quan soc adolescent
perquè no m'acabo
de col·locar en cap lloc.
Llavors,
senta'm molt el refús.
Si jo,
com jo li dic alguna cosa
des de la posició d'adolescent
al meu pare
o a la meva mare
i no m'escolta,
la meva interpretació
serà que m'estan refusant
i llavors no voldré parlar.
Llavors això és complicat, no?
Perquè a vegades tenim,
com a pares també hi ha altres coses
que a tu et semblen
que són més importants
i després el dia que tu
et dona
que has de saber-ho tot,
llavors voldries
que el teu fill
se seguís amb tu
i t'ho expliqués tot, no?
Clar,
això no funciona així
ni amb els fills
ni amb ningú a la vida,
però no sé per què
pensem que amb els fills
el dia que nosaltres
vulguem
ens ho explicaran, no?
i aquesta coherència
que ja té que haver
venit abans,
si hem dit que no
en una cosa
és que no,
però és que no sempre,
no és sí o no
en funció del meu estat d'ànim
i si hem dit que sí
és que sí sempre.
Si el nen vol fer una cosa
que nosaltres no estem d'acord
podem preguntar-li
per què és tan important per ell,
què guanya,
què significa per ell,
podem intentar entendre'l
perquè des d'aquí
també podrem donar-li argumentacions
del per què pensem que no,
entenem per què per ell
és tan important, no?
Les respostes aquestes
de per què no
amb l'adolescència
no serveixen.
Ara et trobes
moltes vegades
un tipus de para
que és massa
de donar explicacions
que llavors li donen explicacions
a un nen de 3 anys
intenta que l'entenguin, no?
I clar, això és impossible
i després et trobes, no?
Doncs un altre tipus
que volen per què sí
i llavors arriba
l'etapa adolescent
amb un noi de 18 anys
i li diuen per què sí, clar.
Ni el de 3 anys
t'entén totes les argumentacions
ni el de 18 t'entén
el per què sí o el per què no.
És a dir, el de 3 anys
l'hem de col·locar allà
per què sí o per què no
i el de 18
li haurem d'explicar
per què volem
que faci això
o per què esperem
que faci
o argumentar-li, no?
I sobretot
escoltar
les seves argumentacions
perquè ell
no necessita
una cosa
o perquè sí
que la necessita
o una miqueta.
Com afecta
a l'adolescent
la figura
del poli bo
poli dolent
allò entre
figura de pare-mar
sempre hi ha un
que és més inflexible
que és més dur
a l'hora d'aplicar les normes
i en canvi
l'altre
que és més permissiu, no?
Doncs igual
que amb els nens petits
però encara
amb més xantatge emocional, no?
d'alguna manera
els pares haurien d'estar
en la mateixa onda
si no
aprofitaran
qualsevol
desavinença
per sortir-se
a la seva
però això ja
ho feien abans
llavors
ja ho tenen après
clar
l'única cosa
és que quan arribes
a l'adolescència
un moment
en què ells
s'han de trobar
ell mateix
encara ho faran
d'una forma
molt més egoista
i torno a dir
que aquesta fase
és absolutament necessària
perquè el nen
l'adolescent
que no es revela
és un adult
que acaba tenint problemes
vull dir
perquè és un adult
que no sap
on col·locar-se
és molt còmode
pels pares
en el moment
de l'adolescència
perquè és un bon adolescent
el que passa
és que sol acabar
sent un adult
que si no li diuen
el que ha de fer
no sap
on té
els seus límits
no els sap col·locar
una altra cosa
amb l'adolescent
és
li hem de col·locar
uns límits
molt coherents
però també
li hem d'anar deixant
de la corda
perquè vagi
clar
això és un equilibri
complicat
d'aconseguir
de fet
educar
ja ho hem dit
és de les coses
més complicades
de la vida
perquè a més
ningú t'ensenya
però ja educar
en l'adolescència
ja és un caos
és complicat
perquè
l'altre està
en absoluta crisi
i no ens hem d'oblidar
d'això
perquè si no
no entenem
els seus problemes
són tonteries
és que mira
que raro que està
mira que estrany
mira que
i des d'aquesta posició
com a pare
jo no estic entenent
el meu fill
no?
Són normals
els canvis d'humor
en l'adolescència
els canvis
pot anar d'un extrem
a l'altre
d'estar molt content
alegre
i feliç
ha passat
on ha estat
més
decaigut
per suposat
és que a més a més
amb aquests
no sé on col·locar-me
i no sé qui sóc
i no sé qui vull ser
és lògic
que estiguin
avui molt contents
perquè ja passen
no sé què
i molt apassionats
i demà
poden estar
absolutament
enfadats
i dient
que no volen sortir
perquè
es troben malament
o perquè
i voler estar
amb molta gent
o no voler estar
amb ningú
és a dir
trobar-se molt feliç
o molt trist
és lògic
però
si estàs en una situació
que no saps
on col·locar-te
és lògic
és que en una situació
normal
però si jo dic
que a vegades
com a pares
no entenem
pensem que
ens estan fent
la punyeta
i clar
no ens l'estan fent
a nosaltres
els pobres
és que
estan
descol·locats
per això
necessiten
uns límits
ben marcats
a mesura
que li anem deixant
què passa?
com tot
que els límits
han de venir
marcats
d'abans
és a dir
que
quan arribes
a l'adolescència
ha d'haver-hi
tot un procés
que ja estigui
marcat
els nens
que arriben a l'adolescència
amb uns límits
marcats
i amb una coherència
i amb
que s'ha parlat
a la família
faran
el que hagin de fer
i passaran
la seva crisi
però tindran
en compte
ja està fet
el nen
ja està
quasi
fet
d'alguna manera
tindran en compte
tot el que han après
familiarment
el nen
que familiarment
ha tingut
pujades i baixades
que no se l'ha escoltat
que no
és que no sabrà
on col·locar-se
aquest és un tema
complicat
i d'alguna manera
prendrà decisions
des d'aquest
descol·loque
penso que és important
a l'adolescència
també
que quan
els nens
surten de l'escola
que tinguin coses
que fer que els motivin
perquè també
s'ha vist que
els nens
que acaben
tenint més problemes
i que acaben
per exemple
ficant-se amb més problemes
de drogues
solen ser aquells
que un cop surten
de l'escola
no tenen res que fer
res que els motivin
llavors solen ser
aquells que fan
els grupets
que el que fan
és quedar
quedar amb els amics
però quedar
per no fer res
i aquest quedar-ho
per no fer res
pot ser
una entrada
moltes vegades
al consum de drogues
molt fàcil
perquè no tinc res
què fer
i moltes vegades
això passa
en hores
que els pares
encara estan treballant
i que
d'alguna manera
estan sols
però ja no estan a casa
estan fora
llavors és important
que puguem parlar
amb el nostre
què li motiva
què li agrada
i que d'alguna manera
tingui un espai
ocupat
amb altres amics
però fent
alguna activitat
esportiva
o
d'aprenentatge
o el que sigui
mira tot el que fem
amb els nens petits
que els intentem
que els recol·locar
i moltes vegades
i parlàvem la setmana passada
que a vegades estan esgotats
perquè fan vides d'adult
doncs
a l'adolescent
li hem de posar això
que moltes vegades
ho fa el nen
i no ho fa l'adolescent
llavors des que surt
de l'escola
fins a l'hora
a vegades estan tombant
però sense cap
necessita el grup
i seria bo
doncs que
fes alguna activitat
algun esport
o alguna
amb amics
amb companyia
que es reuneixi amb el grup
però per fer alguna cosa
llavors seria bo
que poguessin parlar
amb ells
de què li agrada
i per enfocar-los
cap allà
i aquells pares
que són
molt i molt patidors
què els diria
en particular
hi ha pares i mares
que són molt i molt patidors
i que tot això
i sobretot
el fet de no tenir informació
no saber què estan fent
especialment quan surten
com ho poden afrontar
això
des del punt de vista
és que han de parlar
amb ells
han de parlar amb ells
perquè per saber
el que estan fent
jo heig de parlar
amb el meu fill
però no l'heig d'interrogar
a vegades puc començar
explicant-li
com em sento
ja és un adolescent
ja estem parlant
d'una persona
que puc parlar
de tu a tu
moltes vegades
sabent que jo soc el pare
és a dir
que al final
els límit
els marcaré jo
però ja puc parlar-li
des d'un altre cantó
el que passa
és que no puc interrogar-lo
perquè se'm tancarà
però és que això
no cal que sigui un adolescent
és que ja en la vida
quotidiana
si algú ve
i m'interroga de cop
d'adult a dult
és que ens tanquem
i no responem
i en canvi
si em comença a parlar
probablement li acabaré
explicant les coses
perquè em sentiré a gust
des d'aquesta visió
perquè per
per
no dic no patir
perquè això ja és
patir sinerit
com a pare
és difícil
però
si vull saber una mica
on s'està movent
com s'està movent
el meu fill
necessitaria
haig d'estar una mica
alerta
del que fa
amb qui s'ajunta
poder conèixer els seus amics
d'alguna manera
portar-los a casa
algun dia
una miqueta
bueno
veure com
però
vaig de parlar amb ell
el que passa és que
no intentem parlar
quan tingui 14 anys
de cop
eh
no ho aconseguirem
per tant
és una tasca
de tots els anys
des del moment
que neix el nen
això és el que no ens ho hem d'oblidar
perquè si no arribem
en aquesta etapa
tan complexa
doncs
amb moltes dificultats
i l'adolescència
que en fi
sabem més o menys
quan comença
no sabem
quan acaba
bueno
com va això
realment
abans estava més clar
ara realment
les èpoques
és que s'allarguen molt
en el temps
per algunes persones
llavors
el moment que s'acaba
en teoria
s'acabaria al voltant
dels 18-20 anys
en teoria
el que passa
és que hi ha gent
més gran
que està portant vida
molt adolescent
llavors
això
per cadascú
se li acaba
en el seu moment
Solana Barro
gràcies
per acompanyar-nos un dia més
per cert
ens veiem ja
després de festes
molt bé
que tingueu bons Nadals
gràcies
per acompanyar-nos un dia més
i en fi
bones festes
bon Nadal
igualment
Si vols sentir-te psicològicament millor
i no saps com fer-ho
a què esperes?
Demanar ajuda
és de savis
Consulta la psicòloga clínica
Sonia Navarro
Truca al 977-22-0560
La seva consulta
és al carrer Pau Casals
número 10
primer tercera
Informa't a
www.sonianavarropsicologia.com
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya