I avui parlem de trobar-se on mateix, és el tema que ens ocupa amb la psicòloga clínica Sònia Navarro.
I comencem parlant de Paolo Neruda, que ha escrit que algun dia, en qualsevol indret, en qualsevol lloc, indefectiblement trobaràs a tu mateix.
I aquesta, només aquesta, pot ser la més feliç o la més amarga de les teves hores.
Sònia Navarro, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Esperem que et sigui la més feliç, no? Per trobar-se un mateix, que si no malament rai, bon punt de partida. Però és això?
Bé, és això, però jo diria que sempre és la més feliç.
La més feliç, eh?
Sempre. Perquè al final, quan un es troba a si mateix, encara que hi ha molta por, moltes persones, no?, d'anar a buscar què passa.
I precisament la por és, i si el que trobo no m'agrada, no?
El que passa és que sempre el que trobo soc jo.
Per tant, no sé si m'agrada o no, però és que al final soc jo.
Per tant, partim de l'acceptació.
I llavors, al final, sempre el que trobo és la millor part, encara que pugui semblar dura, no?
O estranya.
Bé, a vegades ens hem de veure també amb aquesta part, acceptar-nos amb aquesta part, que potser no ens agrada.
Ho recordo per ser el telèfon del directe, al 977-24-4767, 977-24-4767.
Podeu trucar, si voleu formular alguna pregunta a la Sonia Navarro, també us podeu enviar a un correu electrònic a jetardes, arroba, tarragonaradio.cat.
Jetardes, arroba, tarragonaradio.cat.
Avui parlem d'això, eh? Des d'ara i fins a les 6, aproximadament, de trobar-se un mateix.
Un tema molt recorrent. Necessitàvem a Pablo Neruda, però és que s'ha escrit molta tinta, no?, sobre aquest tema, de trobar-se un mateix.
Sembla que és molt recorrent, no? Ara penso, per exemple, en Pablo Coelho, que ha escrit llibres com l'alquimista, no recordo l'altre títol, però vaja, vull dir que parlen justament d'això, no?
De trobar-se.
De fer un viatge i, finalment, la tornada del viatge, te'n dones compte que allò que buscaves està a l'inici, no pas al final, no?
O que està a dintre.
O que està a dins.
No fora, no? Que a vegades fa un viatge a l'exterior per trobar una cosa que, en realitat, està dintre teu, no?
Realment, és... Bé, l'alquimista és... L'alquímia és trobar-se un mateix, no? D'alguna manera és... Qui sóc jo? És contestar aquesta pregunta.
Llavors, jo faria una... Trobar-se un mateix en la vida o viure, no? No és el mateix que sobreviure.
D'alguna manera, moltes persones es passen la vida sobrevivint i et van dir que van tirant, no? Que van fent, van tirant.
Són aquestes frases tan comunes.
N'ha fet.
Sí, n'ha fet.
Bueno, però a més amb aquest to...
D'aquesta manera.
Amb aquest to, així, una mica com... Que és sobreviure, no?
Tenim dues opcions. O viure o sobreviure.
Si sobrevivim, estem... Vivim el que ens toca, sense parar a reflexionar si és l'estil que volem, si és el que volem, si estem a gust, si no estem a gust.
I viure és arriscar-se a fer allò que jo vull, a donar-li un sentit a la meva vida, per dir-ho d'alguna manera, no?
Bé, a què vull i en aquest moment, no?
Crec que molta gent sobreviu esperant allò de... Bé, preocupant-se una mica per allò de...
Hi ha vida després de la mort?
I jo crec que la pregunta és... Hi ha vida abans de la mort?
Estem? Estem? I estem disfrutant cada moment en el nostre dia a dia abans que arribi aquest moment?
O anem passant? Anem passant els dies, no?
Les persones a vegades se'n contenen un cop fort, un cop dur a la vida, se'n adonen que a vegades fan això, aquest plantejament que feia Sara, no?
De pensar veritablement que la vida és el moment, no? No pas ni el futur, ni el passat, sinó el moment, no?
El que estàs vivint en cada estona.
Sí, és que només tens això, no?
Pensa que el cervell només pensa en present.
Per tant, quan estàs recordant un fet del passat, l'estàs vivint com si fos el present.
Per això tornes a tenir totes les emocions igual.
El record genera les mateixes emocions que si ho vius, precisament perquè el cervell pensa en present.
I quan estàs preocupant-te per algun fet del futur, precisament els teus símptomes físics són iguals que si estigués passant,
perquè el cervell ho torna a pensar en present, amb la dificultat que com que està en el futur no ha passat, per tant no el podem soldre.
I això és el que genera malestar, no?
No obstant, t'ocupa temps i també t'impereix viure el moment.
Exacte. Llavors, en realitat, el cervell només pensa en present.
I només, per tant, o vivim ara o estem preocupats pel passat o pel futur.
Que, de fet, quasi totes les malalties psicològiques estan en el passat o en el futur.
En el futur també?
En el futur també. Per exemple, les obsessions o les fòbies estan col·locades en el futur.
En el que em podria passar, que encara no m'ha passat.
Però com que em preocupa tant el que em pugui passar, vaig evitant de fer coses per si de casa em passa.
I llavors, clar, ja no estic vivint el present.
Això seria el resum d'una...
Per dir-ho d'alguna manera, què passa amb un fòbic o què passa amb un obsessiu?
Que està tan preocupat pel que pugui passar, que realment acaba evitant de fer coses en el seu present.
Hi ha una pregunta del Joan, que ens envia un correu al Trani, que el Jatardes, arroba, tarragona, ràdio.cat, diu...
Dic Joan, sempre he sentit a parlar de, entre cometes, vacances per trobar-se el mateix.
Pregunta el Joan, és veritat que un canvi d'aire es comporta l'estabilització del teu ego a què és teu?
Gràcies.
Gràcies, Joan.
Bé, depèn de com et prenguis les vacances.
Les vacances en si mateixes no tenen per què comportar una connexió amb tu.
Depèn.
Una connexió amb tu només es pot donar si tu et prens el temps necessari per estar soles
i per deixar sentir el que sents en cada moment.
És a dir, per el que surti, sigui positiu o sigui negatiu, acceptar-ho.
Moltes vegades el que anem és ocupant-nos moltíssim perquè així no estem sols,
no ens queda cap moment en què puguem connectar amb nosaltres mateixos.
Ser conscients de qui som.
Clar, llavors, unes vacances de pè.
Si les vacances me les organitzo, que m'aixeco a les vuit del matí i començo a veure coses i no paro
i estic tot el dia ocupat, per molt que canviï d'aire, es canviaré del meu aire o de la meva rutina,
però igualment estaré molt ocupat.
Et sona per què això, vacances, s'ha dit packs de vacances pensats per com es pugui trobar un mateix?
No sé si...
No sé si existeixen.
Jo crec que això s'ho ha de crear algú, un mateix, no?
És a dir, vagis on vagis, et deixes temps per tu.
És igual com si no surts de casa, et deixes temps per tu?
És a dir, el concepte de vacances per trobar-se un mateix, encara que sona molt bé, ho podem fer a casa.
Doncs Joan, mira, ho tens la mar de bé per anar de vacances a casa teva, no cal que n'hi hagi ni cinc.
L'Ajuntament Samion Gorrava Trónica, ja tardes, arroba a Tarragona Ràdio Moncat,
diu, hi ha algun tipus de tècnica per induir-se a un mateix amb la meditació o llegint algun tipus de llibre?
Per exemple, diu, no suporto els llibres d'autoajuda, són massa dogmàtics.
Es deu referir a Jorge Bucay, per exemple, a llibres d'aquest estil.
Bé, algunes vegades el que passa amb els llibres d'autoajuda és que donen consells, no?
I els consells en general serveixen ben poquet, no?
Perquè al final me'ls estan donant des de fora i a vegades no estan connectant amb el que em passa a mi.
Jo diria que qualsevol tipus de meditació pot servir, però també una pràctica d'un yoga, per exemple,
que no entraries en una meditació massa profunda,
però qualsevol cosa que et connecti amb el que estàs fent en aquell moment.
És a dir, el punt de partida quin seria? Per trobar-te a tu mateix,
si ara volguéssim fer una experiència pràctica, com hauríem de fer-ho?
Doncs deixar-te cada dia uns minuts al dia per no fer res
i per veure què surt de tu quan no estàs fent res i no estàs preocupat per res.
I això ho podem fer 10 minuts asseguts al sofà, ho podem fer a través d'una relaxació,
ho podem fer a través d'una meditació, que ja entraríem a altres temes.
Hi ha gent que pot fer meditació, però no tothom en fa,
però només que cada dia ens dediquéssim 15 minuts.
A què passa quan no tinc cap soroll al meu voltant?
Ni tele, ni ràdio, ni música, ni res?
Què surt de mi quan estic així?
Perquè hi ha gent que no sap tolerar això,
que no pot tolerar això.
És a dir, que no pot estar en silenci absolut, ni 5 minuts.
Llavors, deixem-nos 15.
Si a part podem practicar ioga, podem fer meditació, podem fer relaxació,
podem fer altres coses, però només, alguna cosa molt més simple, 15 minutets.
I si heu fet això, per exemple, apareixen fantasmes, s'han d'acceptar aquests fantasmes o no?
Claro.
És que una de les coses és que segur que apareixeran...
Fantasmes, he de dir, són aparicions marianes, eh?
Evidentment, coses que no m'agraden.
Quan dius fantasmes entenc sentiments o emocions que no m'agraden.
pot sortir que m'adoni que em sento molt sol,
pot sortir que m'adono que estic buit,
pot sortir que m'adono que he fet coses que no són adequades,
pot sortir coses que no m'agraden, no?
Els meus fantasmes o la meva...
El meu jo.
El meu ego.
El meu ego.
És diferent, no?
Que és una mica la màscara que nosaltres portem a la vida.
Però, d'alguna manera, el que surti forma part de mi.
I això és el que hem d'acceptar, no?
Seria això, bàsicament, veure què surt i anar analitzant.
Perquè el que surti soc jo.
M'agradi o no m'agradi.
I encara que no em doni aquest temps perquè surti,
també soc jo.
Està dintre.
Després convé, Sònia, et pregunto, eh?
Fer alguna mena d'enclatge amb aquest lloc que apareixerà
perquè en un futur immediat sigui més fàcil tornar a recuperar-lo
quan apareixen les màscares o quan apareix la cuirassa, no?
Què vols dir, exactament?
És a dir, amb aquest lloc que t'apareixerà, no?
Que tu...
Pot semblar d'estrany, no?
Aquest lloc que apareix, que ets tu a un estat pur, no?
Per trobar-lo en successives ocasions
perquè sigui més fàcil connectar-hi
perquè siguis, diguéssim, més tu que no passa altra cosa
has de fer una mena d'enclatge a nivell psicològic, emocional, a nivell...
No, és que això ja va sortint sol, eh?
I avui et sortirà una cosa de tu i demà et sortirà una altra.
I a més, tot el que surtit no serà dolent.
És que ara estem parlant com si tot el que hagués de sortir fos dolent.
també sortiran coses que, ostres, això m'ha agradat
i això ho he fet bé i d'això estic content i d'això estic orgullós.
Vull dir, no tot el que ha de sortir...
I simplement deixar, deixar que flueixi el que sigui.
No tots els dies connectarem amb el mateix
perquè no tots els dies estem igual.
A mi sempre m'han criat molt l'atenció aquelles persones
que no els agrada que parlin bé d'elles mateixes.
Que no els agrada.
Que parlin bé d'elles mateixes.
Per què passa això?
Bé, d'alguna manera aquesta persona considera
que si parlen bé se senten incòmodes.
Que els afalaguin, no?
Bé, això pot ser una falsa modèstia,
és a dir, que en el fons els agradi
però que hagin de fer el paper l'ego
o la màscara que utilitzen faci el paper
que no m'agrada
o pot ser que realment se sentin molt incòmodes
i que llavors
amb aquesta incomoditat
doncs no sàpiguen què fer.
no sàpiguen com respondre.
Llavors, prefereixo no sentir-ho
perquè em col·loca en una posició
que no sé com actuar
arrel d'això.
Però, bueno, podria ser una falsa modèstia
o podria ser una incomoditat, no?
Una desconexió.
Jo no li donaria massa importància.
Inclús crec que més habitualment
anirà relacionat amb una falsa modèstia.
Trobar-se el mateix també implica un grau de responsabilitat?
Per suposat.
De fet, jo crec que no tothom està preparat per trobar-se
encara que ojalà tothom ho estigués.
És a dir, perquè he d'estar obert a el que vagi venint
i a acceptar que jo sóc vàlid
encara que tingui coses positives i coses negatives.
Per tant, si jo feia aquesta feina d'acceptar-me
també és més fàcil acceptar les parts negatives dels altres, eh?
Això també és veritat que se'ns oblida, no?
Que a vegades també ens resulta molt incòmode
treballar amb algunes persones
o estar amb algunes persones
precisament perquè
connecten amb una part nostra
que tenim amagada, no?
Això és el que ens fa de mirall, no?
El que s'anomena...
Connecten amb el que en psicologia s'anomena la ombra
que són aquelles parts meves
que jo no reconec, que amago
i que llavors quan les veig
amb una persona al davant meu
que té aquestes característiques
que jo estic amagant
habitualment no la puc tolerar
em cau fatal.
Interessant això.
Llavors, moltes vegades
seria reflexionar
què no m'agrada d'aquella persona
que em genera
o que estic amagant jo de mi
que aquella persona
m'està posant neguitosa, no?
No m'agrada.
I són precisament aquelles característiques
que jo no he acceptat
de mi mateix.
Com que no les he acceptat
les tapo, les tapo, les tapo
i sembla que no hi són
però hi són
i de fet m'estan dificultant
moltes vegades
les relacions
amb els altres
i amb mi
perquè
si tinc dificultats
per relacionar-me amb mi mateix
tinc dificultats
per relacionar-me amb els altres.
De rebot, evidentment, no?
Però
passa això.
Estarem també amb moltes interferències, no?
Imagino perquè tot això sigui
fàcil, plàcid de duoterma, no?
A nivell psicològic hi ha moltes interferències
de l'entorn,
dels amics,
dels familiars,
dels coneguts,
dels parents,
de la parella,
del jefe de la feina,
de tot.
Jo diria que la primera interferència
és la del nostre propi ego.
És la nostra màscara
que estem utilitzant
cada dia.
Aquest és el dolent de la pel·lícula, no?
Bé, l'ego és necessari, eh?
No és que sigui el dolent.
És necessari.
L'ego simplement és la màscara
que nosaltres ens posem
i ens posem moltíssimes
al final del dia.
No tenim una sola,
sinó que en cada moment del dia
tenim diferents màscares
i són necessàries
perquè les necessitem
per moure'ns
en la nostra vida quotidiana.
Una altra cosa
és quan jo arribo a confondre'm
amb aquest ego
i penso que jo
sóc aquesta màscara.
Llavors, en aquest moment
que jo em confonc
és quan penso
que aquestes característiques
de l'ego
o de la màscara
que estic utilitzant
són les que em donen
seguretat.
Llavors, el primer
obstacle
que trobem
en un treball
terapèutic
o en un treball personal
és l'ego mateix
que em posa traves
que em va dient
segur que això és
el que has de fer
en segon lloc
i sempre en segon lloc
o en tercer
o en quart
estarien
l'educació
la família
la societat
la cultura
tots els missatges
de com hauries de ser
i què hauries de complir
però
el primer de tots
sempre és un mateix.
I és
és a dir
és possible
canviar
la identitat
d'una persona
és a dir
quan
es construeix
bàsicament
en el procés
durant la infantesa
i l'adolescència
els primers anys de vida
és possible
d'agafar-ho
després
a l'edat adulta
i canviar-ho?
Mira
el que es construeix
al llarg
des de ben petit
i al llarg
de la vida
és el que anomenem
la personalitat
no?
La personalitat
són aquelles
conductes
que fem
de forma habitual
la personalitat
està relacionada
amb la màscara
amb l'ego
que utilitzem
és el que
acostumem a fer
però el que acostumem a fer
segons el paper
que estem representant
llavors
la identitat
seria
qui soc jo
en realitat
llavors
és possible
canviar la identitat
perdona
no és possible
canviar la identitat
però sí
és possible
canviar les màscares
amb les que jo
estic funcionant
el problema
a vegades
no és canviar
la identitat
el problema
és descobrir
quina és la meva identitat
entre les màscares
entre totes les màscares
que estic utilitzant
de fet
la identitat
sempre és la mateixa
i aquesta no canvia
però sí
puc canviar
parts
de la meva personalitat
encara que em sembli
que són
funcionaments
que jo porto
molt apresos
i són difícils
de canviar
perquè precisament
tenen molta força
perquè porten
molts anys
d'aprenentatge
però és la part
de la personalitat
la part
de les diferents
màscares
que vaig tenint
si jo soc capaç
d'entre tota la maranya
de màscares
descobrir
quina és la meva identitat
doncs
aquesta no és
canviable
una altra cosa
és que moltes vegades
està amagada
i un no sap
quina és
la seva identitat
què vol en realitat
hi ha persones
que no et saben
dir què volen
et diuen
el que creuen
que volen
des del paper
que estan jugant
però no el que volen
de veritat
i quan jo faig
el que crec
que vull
des del paper
que estic
fent
i no em sento
a gust
vol dir que estic
molt lluny
de la meva identitat
si creus
que pots
és veritat
si creus
que no pots
és veritat
esclar
que missatge
a més
és veritat
quan
mira
això
és molt habitual
precisament
amb això
que parlàvem
de la personalitat
quan algú et diu
és que jo no puc canviar
perquè jo soc així
no?
precisament
es creu
que és així
des d'aquesta part
de la personalitat
des de l'ego
i
bueno
si jo crec
que no puc canviar
doncs no puc canviar
és que a més
no hi ha
no hi ha gaire
que fer
si crec que és veritat
és veritat
i si crec que no és veritat
també
és veritat
tornant al llibre
que fem referència
al començament
a l'alquimista
del Paulo Coelho
en aquesta novel·la
et deia
que si pretens
fermament
aconseguir alguna cosa
l'univers
conspira
perquè ho aconsegueixis
bueno
això entra dintre
de la filosofia
que està ara
molt en boga
no?
d'aquest tot
que hi ha
les lleis universals
la llei
de l'atracció
i tot això
que està ara
realment
que s'està parlant
moltíssim
i és que
quan tu desitges
una cosa
de veritat
realment
que això ja
fixa-t'ho deia
Pablo Coelho
el que més
té anys
aquest llibre
quan tu desitges
una cosa
amb molta força
realment
l'univers
et va posant
l'univers
li podem dir
l'univers
o les coses
van confluint
o van fluint
perquè
puguis fer-les
li podem dir
l'univers
o li podem dir
que simplement
jo
vaig generant
aquests canvis
d'una forma
natural
fluint
el que passa
és que hem de vigilar
molt
amb què volem
i com ho diem
perquè moltes vegades
el problema
és que
anem dient
què és el que no volem
i llavors
estem prestand
molta atenció
i molta energia
precisament
a el que no volem
que és el que acabem
tenint
llavors
diguem-li
univers
o diguem-li
jo mateix
que genero
el que hem de vigilar
és
quina és la frase
o quin és el vocabulari
que estem utilitzant
perquè si jo dic
és que jo no vull
jo no vull
una parella
d'aquesta manera
i constantment
estic dient
això
molt probablement
acabaré
amb aquella parella
d'aquella manera
que és la que no vull
perquè tota la meva energia
va
com
prestand atenció
a això
llavors sí que he de vigilar
com ho demano
perquè
jo mateix
vaig
fent fluint
que les coses
vagin sortint
que les coses
vagin sortint
no vol dir
tampoc
que tot em surti bé
vol dir que
quan alguna cosa
no surt com jo vull
ho puc acceptar
i continu
que això és una altra cosa
a vegades
algú quan
es troba un imprevist
para
i ja
no continua
perquè ja s'ha trobat un imprevist
i ja no pot
i la diferència
és que
l'altre
es troba un imprevist
i continua
per dalt
o per sota
pel costat
però en sigui
però continua
continua
i aquells que arriben
a la consulta
et diuen que estan
a gust
amb les seves màscares
mira
en el moment
que algú
arriba a la consulta
no està a gust
amb la seva màscara
una altra cosa
és que molta gent
no sap
i ja
per començar
no sap
què és la màscara
i no sap
ni que està a gust
ni per què no està
i llavors
aquí hi ha una feina
de totes maneres
si algú et digués
que
que ell està a gust
amb la seva màscara
bueno
és que no hi ha cap problema
el tema
és que no crec
que arribessin
a la consulta
pot haver-hi
eh gent
de fet
crec que n'hi ha
simplement
no han pensat
més enllà
i si un no ha pensat
doncs tampoc no té
cap problema
si està a gust
perfecte
però
en el moment
que un demana ajuda
psicològica
vol dir que
algú ja no està
quadrant
que algú ja s'ha remogut
el suficient
com perquè
hagi generat
una sèrie de
de malestar
suficientment gran
com per decidir-me
a demanar ajuda
trobar-se
nosaltres mateixos
ens servirà
per moltes coses
entre altres
doncs bé
encara que sigui
per curiositat
per saber qui som
i què fem en aquesta vida
i què volem
cap on anem
s'han dit
s'acaba el temps
però dimarts vinent
tornem eh
camins d'anada i tornada
molt bé
fins dimarts que ve
que vagi bé
gràcies
adeu