Cinta Daufí, bon dia.
Bon dia.
Se'ns fan llargues aquestes tres setmanes fins que tornes a la ràdio.
Bueno.
No, no, és que al final, sis hores i mitja de programa en directe haurem d'allargar,
perquè no donem a l'abast.
Coses interessants i sobretot coses útils, les que ens planteja Cinta Daufí,
que recordem és metgessa, a més és epidemióloga,
i de tant en tant no, ja forma part de la seva feina,
però també té una curiositat o una necessitat personal
d'anar ampliant coneixements entre, entre altres llocs, a la xarxa.
També va a congressos i coses d'aquestes.
No es pensin que està tot el dia enganxada a internet ni de bon tros
i consulta revistes científiques.
Per fer-nos una traducció simultània, podríem dir,
d'allò que diuen els científics i que a vegades els pobres ciutadans,
que no hi entenem gaire, ens quedem encara així.
Això em passa a mi o no em passa?
Del que parles avui li passa a molta gent, no?
Jo crec que sí, que ens passa molt.
Avui parlarem de l'estrès relacionat amb la feina,
de l'estrès laboral.
Que això segurament que quan la gent ho senti
que diria, uf, jo és que estic molt estressat.
Estic molt estressat.
No.
Tot això de l'estrès.
Ni tothom que està molt carregat i cansat està estressat,
ni tothom que està trist està depressiu.
No.
Anem a posar les coses al seu lloc.
Anem a matisar i anem a aprofundir una miqueta en el concepte.
Jo avui m'agradaria comentar alguns estudis
que a mi m'han semblat molt interessants,
que relacionen l'estrès laboral amb factors de risc
o alguna patologia.
Estarà dolent una malaltia?
Sí.
Ja ho veurem com.
Però, clar, el primer que hem de fer és dir
quan els científics o els experts parlen d'estrès laboral
de què estan parlant.
D'un excés de feina?
No necessàriament.
Com se mesura tot això?
Una de les primeres coses que trobem
quan intentem aprofundir en el concepte d'estrès laboral,
és a dir, estrès lligat al lloc de treball,
i a veurem què hi ha, l'últim dia també ho van dir,
hi ha un altre tipus d'estrès,
per exemple l'estrès que pot tenir una persona ingressada a una UCI,
però avui parlarem de l'estrès laboral.
Hi ha diferents dimensions,
és a dir, que dins del que és l'estrès laboral
hi ha, podem trobar diversos subgrups o diverses subunitats.
també direm que avui en dia s'han posat a punt
instruments psicomètrics,
normalment tests, diferents bateries de tests,
per poder avaluar i valorar
les diferents dimensions de l'estrès laboral.
I la gent que s'ha dedicat a estudiar tot això
ha vist que bàsicament hi ha tres dimensions
que són molt importants
per poder realment copsar si una persona està estressada o no.
Una, les càrregues de treball,
o el que en diem demandes.
és el que la meva feina m'exigeix,
i m'exigeix en el sentit ampli de la paraula,
d'hores, d'esforç físic, d'esforç emocional,
sobretot, és a dir,
el que a mi la feina m'he demana.
Una altra variable molt important
és el control que jo tinc sobre la meva pròpia feina.
És a dir, jo, fins a cert punt,
puc controlar alguna cosa de la meva feina,
l'horari, el contingut...
Puc donar resposta al volum de feina que se'm demana?
Puc donar resposta, la puc modular,
vol dir, jo tinc capacitat per organitzar-me
i dir, bueno, a tal hora faig tal cosa
i l'altre ho faré després.
És a dir, el control que jo tinc sobre la meva pròpia feina.
I una altra variable molt important
és el suport que jo tinc per a fer aquesta...
per a tenir,
que fer front a totes aquestes demandes.
És a dir, tinc suport dels meus caps,
dels meus caps,
tinc suport dels meus companys,
l'entorn amb el que treballo realment
m'he facilitat a fer aquesta feina que tinc encomanada
i també el suport que jo tinc fora de la feina.
La meva família...
Realment jo tinc un suport fora de la feina.
És a dir, tres elements molt importants.
Demandes, control i suport.
La majoria de tests que mesuren l'estrès professionals
donen molta atenció
en aquestes tres dimensions.
Després, depenent del tipus d'estudi,
es pot mirar alguna altra dimensió.
Per poder diagnosticar que hi ha un quadre
d'estrès laboral,
s'han de donar les tres variables?
No, no, les tres variables
sempre s'adonen.
Sempre s'adonen les tres.
Quin tipus d'estrès,
ara després veurem,
quin tipus de situació
pot donar lloc a una situació d'estrès professional?
Perquè abans comentàvem a micro-tancat.
És que hi ha gent que treballa molt
i no té cap estrès.
I no té cap estrès.
Molt bé.
Tu pots tenir unes demandes molt elevades,
el teu treball pot ser molt exigent en molts sentits,
però tu controles.
Vull dir, tens una certa capacitat
de controlar i de gestionar la teva feina
i tens un bon suport.
En aquest cas,
tu no tindràs estrès.
Per moltes hores que treballis
i per molta càrrega de feina.
I per molta feina que tinguis.
Si tu tens una capacitat de controlar el que fas,
i tens suport als teus jefes i als teus companys,
realment tu te notes apoiada
i que realment se te facilita fer aquella feina,
no només no tindràs estrès,
sinó que estaràs,
el que es diu, molt realitzat.
Donaran el premi a la felicitat directament.
Bé, bé, això ja...
Ja en parlarem un altre dia.
També els experts parlen una miqueta
de l'atenció de rol,
que és quan se dona
aquesta manca de concordància
entre les demandes i el control.
Vull dir, aquella feina que t'exigeix molt,
però que tu no tens el més mínim control.
Vull dir, aquella situació en què la gent diu
és que no sé mai d'en més cauran les coses.
No controlo per res el que he de fer,
ni com ho he de fer,
ni per què ho he de fer.
Això és molt nociu,
des del punt de vista de l'estrès.
M'agradaria, a tall d'exemple,
perquè parlar de tot això
així una miqueta tan abstracte,
de vegades pot resultar...
Bé, potser els que ens dediquem a això
tenim tendència a posar-ho tot així
en categories d'estes.
M'agradaria comentar-vos
un parell d'altres de treballs,
d'articles publicats en revistes científiques,
que a mi m'han semblat
que il·lustren molt bé tot això.
El primer
és un article
que es va publicar l'any 2005
a una revista de bastant prestigi
i que el comentarista,
el que fa al comentari editorial,
el titula una miqueta
per a resumir l'article,
el titula així diu
El doctor me ha prescrito
un jefe justo para mi corazón.
Els autors de l'estudi
se dediquen a explorar
no només les variables
demandes, control i suport,
sinó la percepció
de ser tractat
d'una manera justa
o injusta a la feina.
Què van fer aquesta gent?
Això és un estudi fet
a Anglaterra
sobre un acord
o sobre un grup
de funcionaris,
londinencs,
hòmens,
no, eren hòmens i dones,
eren en total
uns 6.400
funcionaris
londinencs.
Per què en funcionaris?
Doncs bueno,
perquè és un tipus de professionals
que és molt fàcil
fer-ne un seguiment.
Aquests estudis
que volen averiguar
repercussions
de determinades condicions
sobre la salut
de les persones
necessiten
un temps
de seguiment
molt llarg.
En aquesta gent,
concretament,
se'ls va fer
un seguiment
de 10 anys.
Home,
10 anys
de treball
de camp
ja pot donar
dades
mínimament fiables.
Ja vereu
que sempre que parlem
d'això,
de com
determinat factor
de risc
influeix
o dona com a resultat
certa patologia,
sempre es necessiten
temps de seguiment
bastant llargs.
D'aquí la complexitat
de fer aquest tipus
d'estudis
i d'aquí
anar a buscar
un tipus
de treballadors
que siguin
el més estables
possibles.
Això els funcionaris,
sens dubte.
Diuen,
gent que podem seguir
durant 10 anys
i que estan
més o menys
sempre en un mateix
lloc de treball
i tal i qual,
funcionaris.
D'aquest estudi
de cor
se n'han tret
diversos
subestudis.
Llavors,
agafen aquesta gent
i a l'inici
de l'estudi
recullen
tota una sèrie
de dades
biomèdiques,
és a dir,
si havien tingut
antecedents
d'alguna malaltia
cardiovascular.
Estudiaven sobretot
la relació
de l'estrès laboral
amb malalties
cardiovasculars.
Entenent,
i dins
de les malalties
cardiovasculars
entenien
la mort sobtada
d'origen
cardiovascular,
l'infart
i l'angina
de pit.
Llavors,
començaven l'estudi
i agafaven gent
que d'entrada
no havia tingut
cap d'aquestes malalties.
I que no hi havia
factor de risc,
hi havia hàbits
de vida saludables...
No, això també
ho controlàvem.
Dient,
si eren hipertensos,
si fumaven,
si tenien dislipèmia,
tot això ho tenien recollit.
I a part d'això,
els passaven
tota una bateria
de test
per valorar
tota una sèrie
de dimensions
sobre l'estrès laboral.
Les demandes
de la feina,
les càrregues
de treball,
el control
que ells tenien
sobre la seva
pròpia feina,
el suport
que notaven
i una variable
que ells
li van donar
molta importància
era
l'equitat
o justícia
dins de la feina.
Vull dir,
si ells tenien
la percepció
de ser tractats
d'una manera justa
o injusta.
Van seguint
en aquesta gent
durant 10 anys
i van veient,
ells van recollint
cada vegada
que apareix
un infart,
una mort sobtada,
perdoneu.
Una miqueta d'aigua,
sisplau,
algú pot portar
la cinta.
És que estic.
Mira,
deixo el meu got
i ara t'emportaran.
Els metges
també.
I a l'acabar,
també,
també m'ho es constipen.
I a l'acabar,
a l'acabar
els 10 anys
de seguiment,
ells ja tenien,
imagineu,
la quantitat
de dades
que tenien
recollides
d'aquesta gent,
vol dir,
les bateries
de test
les anaven passant
de quan en quan,
anaven recollint
i, bueno,
després d'agafar
tota aquesta sèrie
de dades
i posar-les
dins el poti-poti
de l'estadística,
que tot això
és el que fan
els epidemiòlegs,
van arribar
a algunes conclusions.
Van dir,
bueno,
a veure,
quines de totes
les coses
que hem analitzat...
Gràcies, Lluís,
que he portat
a la cinta a l'aigua.
Quines de totes
aquestes variables
que nosaltres
aquí hem recollit
realment
estan relacionades
amb el fet
de tenir
una malaltia cardiovascular.
Tot això,
hi ha instruments
estadístics
que permeten
que permeten
davant d'aquest
cúmul de dades
dir, bueno,
realment,
què és el que aquí relleven.
I vam trobar
que el que més
s'associava
amb patir
una malaltia cardiovascular
era
el tabaquisme,
com era d'esperar,
la hipertensió,
la justícia
a la feina,
és a dir,
la percepció
de ser tractat
d'una manera injusta
en el sentit que
com més injustament
se sentia tractat
un treballador,
més risc tenia
de patir
una malaltia
cardiovascular.
Els percentatges
els indica?
Ara després
vos ho comentarem.
I també
l'atenció
de rol,
és a dir,
aquestes persones
en les que hi ha
una desproporció
entre les demandes
i el control
que ells tenen
sobre la seva feina.
aquestes quatre variables,
és a dir,
tabaquisme,
hipertensió,
tracte,
la justícia
amb la feina
i l'atenció
de rol,
van trobar
que explicaven,
vol dir que eren
les que estaven
més fortament
correlacionades
amb el risc
de malaltia cardiovascular.
I també van trobar
que hi havia
un,
el que us sentiu,
un gradient
social,
perquè dins
de tots aquests
funcionaris,
perdoneu,
però jo vull...
No et preocupis
perquè això
li passa
fins i tot
als epidemiòlegs,
com deia abans.
Fins i tot,
aquests virus invernals...
Jo pensava que teníeu bula,
però veig que...
Què va, què va.
Què va.
Bé, la conclusió.
Què van treure
aquesta gent?
Realment,
l'estrès laboral
té una traducció
en un augment
del risc
de patir
malalties
cardiovasculars,
en aquest cas,
perquè en aquest cas
ells investigaven
només la relació
amb malalties
cardiovasculars
i també van trobar
que hi havia
un gradient.
Què volia dir això?
Que hi havia
com una escala,
perquè dins
de tots aquests
funcionaris
hi havia
els funcionaris
d'alt rango,
vol dir,
els més supergefasos
i els més...
I la infanteria.
I els més mindundis.
I, de fet,
van trobar
que el risc
seguia
la mateixa escala,
el risc
cardiovascular
seguia
la mateixa escala
que, diríem,
la jerarquia.
Els que manaven més
tenien més risc?
No,
els que manaven més
tenien
menys risc.
Era la inversa
de les altres.
Menys risc
també tenien
menys estrès
i això
aquí hem de dir
que hi ha
com un mite,
hi ha com una
llegenda urbana
quan un pensa
quan diem
estrès laboral
i un pensa
amb el treballador
estressat.
En qui pensa
un normalment?
Oh,
amb l'alto ejecutivo
allà
al seu despatx
rodejat de telèfonos
i de secretàries
i oh,
i aquest és l'estressat.
Doncs no.
No, no.
I de fet
aquests són els que tenen.
Clar,
perquè aquest després té
eines
i maneres
de desestressar-se
com si diguéssim.
Bueno,
per a començar
té molt de control
sobre la pròpia feina.
Per això precisament
ocupar un alt càrrec
a la jerarquia laboral.
Vull dir,
sí que són gent
que tenen moltes demandes
però també
tenen molt de control
i tenen molt de suport.
Clar.
En canvi,
els que es troben
a l'última escala
de la jerarquia
tenen moltes demandes
però gairebé
no tenen cap control
sobre la feina que fan.
Hi ha una cosa, Cinta,
clar,
no es pot fer
perquè ja veus
un estudi com aquest
han hagut de desmarxar
deu anys
d'estadístiques
i de tot plegat
però una continuïtat
estaria bé saber
si aquestes persones
que presenten
aquest quadre d'estrès
amb aquestes tres variables
que comentaves
en la resta dels àmbits
de la seva vida
també els hi provoca estrès
perquè tenen aquesta dificultat
també per assumir
la pressió familiar,
la pressió social,
determinades altres àrees
de la seva vida
perquè clar,
potser estem parlant
de què és la situació laboral
però també la predisposició
que tenen determinades persones
a no poder afrontar
determinades situacions
a la vida.
No ser tractats
amb justícia
realment
és molt lamentable
però ningú ha dit
que la vida fos justa,
no?
No ho és, de fet.
No.
Hi ha un altre treball
que després vos comentaré
en què els autors
a l'acabar l'estudi
que també van aquesta línia,
no?
vull dir, en la línia de...
Bé, perquè també hem de dir
que sobre aquest tema,
vol dir, relacions
entre estrès laboral
amb totes les seves dimensions
i repercussions
sobre la salut
hi ha una quantitat
de bibliografia
impressionant.
Vull dir, realment,
és una àrea
que està sent
molt investigada.
I més ara que se'n parla
tant de riscos laborals,
no?
Sí.
tot i que això
no ho deu comentar en pla.
Clar.
Una de les coses
que diuen
uns autors
com a conclusió,
com a recomanacions
després d'aquest estudi,
els autors de l'estudi
dirien, primer,
les empreses
s'han de plantejar
mesurar
l'estrès laboral
de la mateixa manera
que es mesura
el tres,
el que es diuen
a vegades
els contaminants ambientals
o el sol...
Que sigui la pantalla
de l'ordinador,
que sigui la cadira,
que sigui ergonòmica,
aquest tipus de coses, no?
És a dir,
que els departaments
de recursos humans
han de tenir
molta cura
en mesurar
aquestes situacions
i tenir en compte això
com una condició
més ambiental
del treball.
I una altra.
S'hauria de considerar
la possibilitat
d'entrenar,
oferir,
formar
a qualsevol persona,
però en tècniques
d'afrontament
de l'estrès.
Perquè també comentàvem abans
que evidentment
davant d'una mateixa situació
molt estressant,
molt dura,
vol dir,
de molta tensió
de rol,
cap persona
respon
de la mateixa manera.
La manera
com afrontem
l'estrès
és una característica
individual.
Hi ha gent
que està relativament
ben preparada
per afrontar
situacions estressants
i hi ha gent
que a la més mínima
se desmunta.
Però també hem de dir
que a part
de les característiques
individuals
hi ha tècniques
que es poden
a dependre.
Vull dir,
tampoc hem de ser
mira,
jo és que
com que ja resulta
que jo no tinc
una predisposició
innata
a no afrontar
l'estrès.
No treballo.
No,
perquè m'estresso molt.
No,
hi ha coses
que es poden
a dependre.
Es poden a dependre
tècniques
de tot això
els psicòlegs
n'en saben molt,
no?
Vull dir,
de modificar
conductes
o de que...
Donar-te les eines
perquè t'espabilis
una miqueta,
no?
Evidentment,
si un té
una certa predisposició
ser d'una manera,
això no es canviarà,
però es pot aprendre
a afrontar
diferents
situacions
estressants
de la vida.
Perquè, de fet,
ja ho comentaves
en el programa anterior,
però no està de més
recordar-ho,
que l'estrès
no deixa de ser
com una resposta
davant de determinades
situacions
i que l'hem de considerar
com un signe d'alerta
positiu
i no pas negatiu,
com la febre
quan estem malalts.
La febre és necessària
perquè ens alerta
que estem malalts,
l'estrès també.
És un mecanisme,
vol dir,
la resposta
biològica
davant d'un estímul
que nosaltres
interpretem
que pot ser lesiu,
vol dir que és una cosa
que ens pot lesionar
d'alguna manera,
una cosa perillós.
La resposta natural
és posar-nos en tensió,
estar preparats
per a la lluita.
Això és una cosa
molt atàvica.
Si ho veig
el Mel Gibson
a les muntanyes
escoceses
ara mateix,
tal com estaves
gesticulant.
I en aquest sentit
és una cosa bona
perquè ens prepara
per afrontar
un determinat estímul
que el nostre organisme
interpreta com a perillós.
Ara,
quan tot això,
en lloc de ser
una resposta aguda
és una resposta crònica.
Vol dir que
també tot això,
tots aquests estudis,
el que sembla
ensenyalar
és que el que és perillós,
el que realment
és nociu,
no és la situació
aguda,
tot i que hi ha
algunes situacions
d'estrès agut
que poden ser
molt traumàtiques.
Poden anar més
associades amb altres
problemes
que pugui tenir
la persona
que ho pateix.
bé,
això és el que es veu
després de grans
desastres naturals
que han suposat
una situació d'estrès
aguda molt gran
i és el que després
dona lloc
al síndrome d'estrès
posttraumàtic,
però bé,
això és davant
d'una catàstrofe.
Però a més que les situacions
aquestes agudes
que podem tenir a la feina,
diuen,
avui he tingut una enganxada,
el que realment
és dolent
és l'estrès crònic,
això del cada dia,
aquesta sensació
continua
que és desproporcionat
el que se't demana,
el que tu pots fer
per controlar-ho
i el que reps a canvi.
És a dir,
simplificant-ho,
seria aquella persona
que me desitjaria
ser un infant
i dir
estic malalt
i no puc anar al col·le
i que costa
d'anar cada dia a la feina.
Què costa?
Si et costa
anar cada dia a la feina
és que passa alguna cosa.
Bé,
el que val la pena
és que analitzéssim
una miqueta
amb aquest aspecte,
vull dir,
jo què passa?
Que és que realment
tinc una càrrega de feina
molt gran,
que és que no controlo
per res
tota aquesta càrrega de feina,
que és que
tinc o no tinc suport
per atirar endavant
tot això
i en quin sentit
tinc suport?
Dels meus caps,
dels meus companys.
El que és més important
que puc fer
per esmenar-ho.
Sí.
I realment
hi ha una desproporció
entre el que jo dono
i el que estic rebent
a canvi
i atenció
que quan diem
rebre a canvi
no vol dir
donar més diners
que també.
Vol dir reconeixement,
vol dir capacitat
de promocionar-se,
vol dir...
Un sentit de la justícia,
com deia a seguretat.
Un sentit de ser tractat
de manera justa,
vol dir que tu
reps
en tant el que aportes.
No sé si
mos dóna temps.
Mos dóna temps.
Què vols dir?
A veure,
depèn,
perquè si hem d'obrir
un tema allò potent,
casar que ho deixaria.
Un altre treball,
bueno,
havia aportat
només en un sí
els altres dos treballs
que havia trobat
que em semblaven interessants.
Un altre estudi
que havíem fet
en un seguiment
de 13 anys
que havien estudiat
la relació
entre l'estrès laboral crònic
i l'aparició
de síndrome metabòlic.
direm que el síndrome metabòlic
és aquesta triada
que sol aparèixer
molt sovint
que és obesitat,
nivells alt de colesterol
i hipertensió arterial.
Això hi ha molta gent
que ho té tot barrejat.
Escolta, Cinta,
a vegades jo he sentit a parlar
de persones que tenen
el problema de psoriasi
que també els provoca
l'estrès
que hi hagi
com una
que es posi
com a més virulenta
l'aparició
de les taques.
També la psoriasi
és una conseqüència
o pot ser
una de les conseqüències
de l'estrès.
Hi ha
tot un seguit
de malalties dermatològiques
que tenen
una relació...
Estan associades
als quadres d'estrès.
Sí, sí.
Bé,
de fet,
tal com parlàvem
l'últim dia,
amb tots aquests
avenços
de la neuroimmunologia.
Al fons,
jo ho entenc així,
gairebé tot
és psicosomàtic.
A veure si m'explico.
Tal com m'explicàvem
l'últim dia,
tot el que passa
al nostre cervell,
tot el que passa
a la nostra ment,
té després
una traducció
a tots els nostres sistemes.
Perquè té una traducció
química.
Té una traducció
bioquímica.
I un altre
dels treballs
que havia trobat
que em semblava
molt interessant.
Aquest estava fet
al Japó.
Els japonesos
també publiquen molt.
Tenen fama
de ser gent
molt treballadora
i que estan molt estressats
i hi ha gent
que s'arriba a morir.
Home,
i es fan el harakiris
i el cap no els
respon com ells esperen.
Aquests s'havien dedicat
a agafar...
Havien agafat
una sèrie de treballadors
i els havien mesurat
els nivells
en sang
d'aquelles substàncies
químiques
que són indicadores
d'inflamació crònica.
I havien trobat això,
que realment
aquells treballadors
que presentaven
uns nivells
més alts d'estrès
tenien certes substàncies...
Les pròpies
que generem nosaltres.
Sí, sí,
les que genera
el nostre cos
com a reacció
a una inflamació aguda.
És a dir,
que cada vegada
s'està veient més
que tot això
de l'estrès...
Oh,
és que estic molt estressat.
Bueno, bueno.
El veritable estrès
vol dir,
té una traducció
biològica incontestable.
Per tant,
si tu ets
una persona
absolutament saludable,
se suposa que estrès
no en deus tenir gaire.
Es pot fer a la inversa,
la lectura.
que l'afrontes,
que tens capacitat
per afrontar-lo
i per manejar-lo.
Per tant,
la medicina preventiva
des de l'epidemiologia
o el capítol
de la salut pública
és complicat.
Ara per ara fer-ho
calen molts més estudis
i una mica
que es prengui seriosament
des del punt de vista
de les institucions
que són les que
en definitiva
dissenyen
i planifiquen
la sanitat
a nivell de salut pública.
Però de moment,
individualment,
que tothom
que vegi
que pot tenir
alguna d'aquestes variables
que s'ho faci mirar
una miqueta
i que aprengui...
A veure,
està clar que
el món no el podem canviar.
No, no, no.
Tampoc no ho preteníem,
no, Cinta?
El món vol dir
com funcionen les empreses
i tot això.
Vol dir,
és molt interessant
a dependre
o ser conscients
que hem de ser capaços
de manejar
el nostre estrès,
de tenir tècniques personals
per afrontar l'estrès.
Això és el que recomanaria.
I es pot fer.
Sí, se pot fer.
En tot cas,
el que sí hem de donar
és un missatge esperançador
de dir, bé,
primer és assumir
que tens aquesta dificultat
i un cop ho tens assumit
posar-hi solució.
Però sobretot
fer l'exercici
d'assumir-ho.
Fer l'exercici, sí.
Cinta Daufí,
metgessa epidemióloga,
com sempre,
encantats
que ens hagis acompanyat
i fins al proper programa.
Moltes gràcies.
Adéu-siau.