Com cada dimecres, al matí de Tarragona Ràdio,
ens curem en salut i ho fem en col·laboració
amb la xarxa social i sanitària de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.
Avui dediquem aquest temps dedicat a la salut pública,
podríem dir-ho així, i a la prevenció a parlar del càncer de mama.
No tant en el capítol de prevenció, com dèiem,
del cribatge, de la detecció precoç, n'hem parlat moltes vegades,
sinó més aviat del circuit i el tractament
al qual es someten les pacients que pateixen càncer de mama.
Ens acompanyen el doctor Amadeu Pellegrí, és un còleg.
Doctor Pellegrí, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguts, saludem la doctora Esther Martí, es patòloga.
Doctora Martí, bon dia.
Bon dia.
Benvinguda.
Els esforços, sobretot de les autoritats sanitàries,
se centren en els darrers temps, entre altres coses,
en aquestes campanyes, que dèiem, de prevenció, de detecció precoç,
n'hem parlat moltes vegades.
Avui quasi que podríem parlar del tractament,
sobretot tenint en compte que en els últims anys,
i és una dada objectiva,
ha augmentat l'èxit de tractament de càncers de mama
de persones que han salvat la vida directament.
L'índex de mortalitat no és tan elevat com anys enrere, no?
Sí, efectivament.
El càncer de mama ha sofert en els últims 15-20 anys,
i especialment en els últims 10 anys,
una evolució molt, molt favorable, no?
I aquesta evolució és deguda, com tu deies, al diagnòstic precoç,
és a dir, a detectar els càncers més petits, més tractables,
però també, i molt important, amb l'efectivitat dels tractaments, no?
I aquests tractaments poden ser curatius i també poden ser d'alguna manera
amb una qualitat de vida el millor possible, no?
I de fet, actualment, en el càncer de mama,
estem al voltant de dades de curació per sobre del 80%, no?
Que són dades que probablement fa 20 anys no podíem gairebé ni imaginar, no?
És a dir, hi ha hagut una evolució extraordinàriament favorable en el càncer de mama.
Aumenta l'èxit en el tractament, però també augmenta en els casos, no?
Vull dir, no és un tipus de càncer que baixa l'índex de dones afectades.
Sí, el càncer de mama aquí, al nostre país, a les nostres contrades,
el que s'està veient és que augmenta aproximadament, un 2% anual.
d'alguna manera aquest augment creiem que és, diguéssim, un reflex de l'estil de vida,
de factors ambientals, és a dir, estem una mica, diguéssim,
les nostres dades aproximant-se a les dades dels països nor-europeus
i el que sí que hem de dir és que en alguns països, especialment als Estats Units,
s'està veient i hi ha actualment un lleu descens de les dones de més de 50 anys
que encara no ho sabem segur, probablement degut al fet d'haver deixat de prendre
més sistemàticament, més massivament, el tractament hormonal substitutori.
Això són dades que precisen confirmació, però el que vull dir amb això és que
el càncer de mama ha anat des dels últims anys sempre augmentant,
al voltant d'un 2% també als Estats Units, però que des de fa aproximadament
un any, dos anys, s'està veient un lleu descens, és a dir, amb això el que vull dir
és que no necessàriament, evidentment, el càncer de mama haurà d'augmentar
sempre, sempre, diguéssim, exponencialment, sinó que pot arribar un moment
que aquesta incidència s'estabilitzi o fins i tot que baixi.
Recordo que aquesta dada s'està observant en dones de més de 50 anys,
no en dones, diguéssim, de menys de 50 anys, és a dir, no vull que el missatge
sigui que en menys de 50 anys probablement els factors són diferents i aleshores
el càncer sembla que està augmentant a proporció d'un 2% anual, aproximadament.
Clar, per fer una detecció, la mamografia probablement és el sistema més efectiu,
però generalment es realitza en dones de més de 50 anys.
Les dones més joves de 50 anys, que també pateixen càncer de mama,
diguem-ne que en principi la manera una mica de fer una primera detecció
farà l'autoexploració sistemàtica i la visita al ginecòleg anualment.
Fora d'això, vull dir, pot donar una altra simptomatologia?
Bé, aquesta és la simptomatologia més freqüent, pot donar també en alguna vegada
doncs secreció pel mugró, seria envermelliments de la pell,
però fonamentalment, com tu dius, doncs, la dada més important seria
doncs notar alguna cosa als pits, no?
I en quant al que deies abans que la recomanació, diguéssim, oficial de salut pública
és de més de 50 anys, això és evident, però bé, això són, diguéssim,
recomanacions de, allò no està bé potser dir-ho ara,
però són recomanacions de cost-benefici, no?
Sí, sí.
Són recomanacions generals, però el que sí que s'ha d'anar recordant
i molt sovint és que, doncs, amb les franges d'edat de menys de 50 anys
s'ha de tenir molta atenció, doncs, si hi ha factors personals, familiars, etcètera,
que poden d'alguna manera recomanar fer mamografies o exploracions ginecològiques
o seguiment d'una manera molt més precoç, és a dir, més aviat i més sistemàtica, no?
És a dir, jo crec que en menys de 50 anys no podem dir que no s'han de fer mamografies
ni molt menys, sinó que, d'alguna manera, jo crec que el que s'hauria de dir
és individualització, no?
I cada quant temps és recomanable fer una prova diagnòstica,
fer una mamografia preventivament?
És a dir, el temps que passa entre que es detecta la malaltia
i s'entraia un tractament, per tant, cada quant temps
fóra convenient que una dona es fes una mamografia?
Cada any, cada dos anys, cada cinc?
Bueno, les recomanacions, diguéssim...
En general parlem, eh?
Les recomanacions de salut pública que tenim actualment són
una mamografia, si és absolutament normal, seria cada dos anys,
però també s'ha de dir que si a una mamografia hi ha algun dubte,
doncs mai es fa cada dos anys, sinó que es repeteix, doncs,
la primera explosió als sis mesos, a l'any, i fins i tot, per exemple,
el que deia abans, no?
Quan són famílies o persones amb risc familiar, mai es fan cada dos anys,
es fan cada any aquestes mamografies, no?
Si la mamografia és absolutament normal i la persona té més de 50 anys,
la recomanació actual és dos anys, però, d'alguna manera,
ja dic que sempre s'ha d'individualitzar.
La meva opinió és que menys de 50 anys,
especialment si la dona està, d'alguna manera,
encara en fase premenopàusica,
la densitat de la mama, doncs, d'alguna manera,
recomana que les mamografies potser serien millor anuals
i no bianuals, no?
Fem la mamografia, detectem alguna cosa, diguem-ne,
que surt de l'habitual, no necessàriament ha de ser càncer de mama, no?
Per tant, la mamografia, en principi,
no és la prova definitiva i diagnòstica d'un càncer de mama.
La seqüència seria, no?, es fa una mamografia,
d'alguna manera es posa en alerta els criteris diagnòstics
i, aleshores, el procés és, després de la mamografia,
moltíssimes vegades s'afegeix una ecografia mamària
que també ajuda a configurar el que pot ser, d'alguna manera,
el signe d'alerta, no?
I, aleshores, a partir d'aquí, ja s'engega el procés.
Si hi ha, d'alguna manera, suficient sospita
com per, d'alguna manera, fer alguna prova més,
doncs, s'engega el procés, que seria, doncs, fer, d'alguna manera,
una punció, que hi ha de diferents maneres,
per, d'alguna manera, veure què és el que hi ha en aquesta imatge
que veiem normal o en aquesta imatge de l'ecografia, no?
Això també es pot complementar avui en dia
amb una ressonància magnètica sobre la mama
que també ens pot ajudar a, d'alguna manera, definir el diagnòstic.
Però el punt clau, no?, el punt clau seria, doncs,
saber exactament què és això, doncs, si és necessari
a través, doncs, d'una punció de la imatge, no?
El que ho fa definitiu és el diagnòstic de la patòloga, en aquest cas, no?
Sí, nosaltres podem rebre una punció amb agulla fina
i, llavors, el material és el que queda dins de l'agulla.
És una agulla intramuscular, de les que serveixen per posar injeccions.
És una prova senzilla, en principi.
Molt senzilla, perquè només se necessita una xeringa i una agulla.
Bé, i llavors una pistola, que nosaltres diem que és per fer una mica més força i fer el buit.
Llavors, aspirem material que hi ha dins d'aquesta lesió.
Aquest material és escàs, perquè, clar, no entra massa.
I llavors l'extenem amb uns vidrets i llavors veiem les característiques de la cèl·lula, no?
Si aquestes cèl·lules tenen característiques de benignitat, cap problema.
Llavors, sempre hi ha d'haver una concordància amb la imatge radiològica, no?
Perquè si llavors nosaltres veiem que aquelles cèl·lules són molt benignes
i, en canvi, radiològicament, doncs té un aspecte sospitós o molt lleig,
el que s'ha de fer és tornar a punxar en una altra zona
per estar segurs que allò realment és benigne.
O no, o que surti directament a unes cèl·lules molt lletges, molt atípiques,
i llavors ja tenim el diagnòstic de carcinoma.
Si hi ha suficient material, llavors el que es pot intentar és fer unes mini-blocs
que nosaltres diem, i llavors sobre aquests blocs podem fer immunohistoquímica,
que són unes tècniques ja molt especials que donen unes característiques
i hi ha de més pronòstic o més agressivitat del tumor.
Llavors nosaltres hi ha vegades en casos que no són operables, no?
Perquè la persona, doncs, no sé, té una edat molt elevada
o té risc operatori o, senzillament, necessita una quimio prèvia
perquè reduir massa i llavors poder operar després,
nosaltres, al fer aquestes proves, que serien uns receptes hormonals i uns servidors,
ja podem ajudar molt de cara al tractament posterior, no?
O sigui, no solament a vegades fem el diagnòstic,
sinó que ja podem donar una mica de pronòstic
i llavors ells ja poden fer el que ell cregui convenient.
Aquelles cèl·lules que en una prova com aquesta són benignes,
amb el pas del temps poden esdevenir cèl·lules, diguem-ne, que siguin canceroses?
Bé, depèn.
Vull dir, en aquell moment la lesió, si es detecta que és benigna,
llavors, clar, en principi no té per què.
Però llavors hi pot haver algunes lesions,
que serien unes patologies benignes que nosaltres posem hematípia,
com una hiperplàsia hematípia, que sí que podrien desenvolupar a la llarga.
Llavors el que s'hauria de fer és un seguiment d'aquesta lesió.
De moment és benigna.
Si es diagnòstica de fibra adenoma, per exemple,
se sap que aquestes no malignitzaran mai,
o si no se sap massa bé, llavors el que es pot fer és els sis mesos repetir o l'any.
Això ho saben millor els radiòlegs i, en aquest cas, el doctor Pellegrino,
que és qui fa les recomanacions a la pacient.
Un cop teniu totes les dades, us reuniu una comissió?
Vull dir, no, és un tractament multidisciplinar des del punt de vista professional, no?
Sí, sí. Un dels grans avenços, jo crec, del tractament del càncer actual
és precisament el que tu dius, és a dir, el fer a partir de cada pacient
discutir en una reunió multidisciplinar què es fa,
que en aquella reunió estan els radiòlegs, els patòlegs, els cirurgians, els oncòlegs,
i fins i tot el cirurgia plàstic, etcètera, no?
Aleshores, allà cada cas individualment es fa una discussió
i es decideix què s'ha de fer en aquest cas, no?
I jo crec que això ha estat un gran avenç en el tractament del càncer, no?
És a dir, és una decisió consensuada, multidisciplinar, no?
El tractament s'ofereix en diferents vies, radioteràpia, quimioteràpia,
abans també hem comentat que hi ha altres tractaments de càncer més novedosos.
cirurgia, és a dir, a vegades tots, no?
O dos d'aquests tractaments, vull dir, cada cas és diferent,
però en general la cirurgia és dels tractaments
als quals s'hi ha d'acabar, finalment, quan parlim de càncer de mama.
Bé, actualment el tractament quirúrgic, diguéssim, del càncer de mama
és un tractament, diguéssim, molt important, no?, principal, no?
El que sí que estem avançant i intentant molt és que aquest tractament quirúrgic
es redueixi, no?, diguéssim, a la mínima expressió, no?,
per tal de donar la major qualitat de vida possible i la menor morbilitat, no?
Aleshores, com es fa això, no?
Doncs, fonamentalment, de dues maneres.
Una és intentar conservar la mama, no?, i aleshores per conservar la mama
el que es fa, doncs, és d'alguna manera una excèresis del tumor
i es deixa la mama i després, posteriorment, s'afegirà radioteràpia sobre la mama.
I una altra, diguéssim, estratègia és, si el tumor és gran,
d'inici comencem el tractament, doncs, amb quimioteràpia per tal de reduir el tumor
i, com deia la doctora Martí, doncs, poder, posteriorment, no?,
conservar la mama, no?, això és una estratègia molt important
que ens ha permès, doncs, conservar la mama aproximadament, actualment,
al voltant d'un 70% dels casos, no?
I després, una altra estratègia que també és important avui en dia,
que ja està implementada des de fa 3-4 anys,
és intentar evitar un buidament axilar ganglionar complet, no?,
allò que diem l'aixella, no?, buidar l'aixella
per intentar també evitar, doncs, el típic linfedema o edema del braç, no?
I, aleshores, això també es fa amb col·laboració amb Medicina Nuclear,
que és la tècnica del ganglic sentinela,
és a dir, s'injecta una substància a la mama, al tumor,
i, aleshores, aquesta substància viatge cap als ganglis axilars
i, en la majoria dels casos, s'atura a un sol gangli.
Aquest gangli és el que diem nosaltres el gangli sentinela,
aquest gangli el marque al metge nuclear i el treu al cirurgià,
i aquest gangli s'analitza, i s'analitza d'una manera molt acurada, molt profonda, no?,
i, aleshores, si aquest gangli és normal, ja no seguim traient més ganglis.
Si aquest gangli no és normal, aleshores, continuem amb el buidament, no?,
però hem de dir que, doncs, moltíssimes vegades aquest gangli és normal, no?,
i això permet estalviar, doncs, una cirurgia, diguéssim, més...
Més radical, no?
Més radical, és un dels altres mecanismes, no?
I la tercera opció, diguéssim, de la cirurgia com a millora de la qualitat d'evida,
doncs, és la reconstrucció mamària, no?
Que, diguem que ja es fa un temps bastant després que la pacient ja s'ha recuperat completament,
tot plegat, estem parlant de tractaments llars,
la malaltia no vol pressa, sinó que vol precisió,
i m'imagino que cada tractament té el seu temps,
però que, en principi, no s'ha de córrer, no?
No s'ha de córrer.
Justament per anar fent, doncs, aquests passos diferents.
Heu començat a fer químio a Llevant, no?, a la xarxa.
Sobretot en mama, ginecologia, què tal?
Sí, sí. Hem començat a fer tractaments
i nosaltres estem molt contents de, doncs, de poder oferir a la població,
doncs, aquest, diguéssim, aquest tractament,
que el que estem fent és, doncs, afegir la part multidisciplinar
que faltava al tractament del càncer, no?
És a dir, ja la xarxa ja disposava, doncs, de diagnòstic,
de tractament quirúrgic,
i, doncs, aleshores ens faltava, d'alguna manera,
doncs, acabar aquest procés, no?
I això ja ho hem implantat
i, doncs, des de fa aproximadament,
doncs, unes setmanes ja estem oferint
a tots els pacients que es diagnostiquen a la institució,
estem oferint el tractament que els hipertoca,
si és quimioteràpia, quimioteràpia,
si és hormonoterapia, hormonoterapia,
o si és un anticos monoclonal,
el que sigui, el que estigui recentment aprovat,
doncs, també el facilitarem, no?
I, aleshores, el que estem fent ara és
fer aquest tractament a l'Hospital Lleuger de Llevant,
és un lloc, creiem, bastant adient
per fer-ho, amb espais, amb tranquil·litat,
i, aleshores, allà,
és on s'ubicarà l'Hospital de Dia d'Oncologia,
i allà estem ja fent els tractaments
amb càncer de mama, càncer de còlon,
i, progressivament, doncs, tots els tumors
d'alguna manera més freqüents
i que no requereixin, doncs,
algun tipus d'estratègia molt concreta
que faci recomanable, doncs,
fer-ho en un altre lloc, no?
Però, en essència,
la majoria dels tumors que es diagnostiquin
i s'hagin de tractar, doncs,
es podrà fer a la xarxa.
Han guanyat molt en qualitat de vida
els pacients, amb els trasllats,
tot plegat, i era una vella expiració, no?,
d'aquesta zona del Camp de Tarragona, realment.
Sí, jo crec que és molt important
i, a la vegada, això, d'alguna manera,
dona a la gent tranquil·litat,
la seva història clínica
que la té el metge de càpselera,
quan, doncs, passa alguna cosa,
doncs, també la té el cirurgià,
també la té el patòleg, el radiòleg,
i, finalment, si s'ha de fer
un tractament oncològic,
el seu mateix historial està
a la mateixa base de dades
i persisteix allà, doncs,
i el metge de càpselera pot veure
quins tractaments se li han fet,
si té algun problema, doncs,
hi ha una interacció, no?
I una cosa que jo afegiria,
que és molt important per una institució
sanitària,
és el fet que hi hagi oncologia,
diguéssim, in situ, no?,
dona, dona, doncs, d'alguna manera,
unes facilitats,
unes sinergies en els equips,
i d'alguna manera, doncs,
això fa que cada vegada més
siguem més competents,
i puguem aplicar les coses
més ràpidament,
i aleshores, doncs,
a l'oncòleg li va molt bé
tenir una interacció amb el patòleg,
amb el cirurgià, amb el radiòleg,
però a la vegada també
el cirurgià, el patòleg li va bé
tenir l'oncòleg allà,
d'alguna manera,
al seu costat, no?,
perquè, d'alguna manera,
a part dels comitès
que es fan regularment,
doncs, també hi ha la interacció,
continua, doncs,
tota l'orari laboral, diguéssim.
A més, jo és el que li volia comentar
a la doctora Martí,
que hem parlat d'aquella primera prova
diagnòstica definitiva,
però després el patòleg
continua fent un seguiment
de tot el procés
i al final
s'han de fer més proves.
Quin és el paper,
a banda del que és
que compartir experiència,
diguem-ne,
i ciència,
doncs,
quin és el paper
del patòleg en la resa,
en tot aquest procés
que ens comentava
el doctor Pallagri?
Nosaltres, com hem dit,
donem el diagnòstic,
no?,
després va a quiròfan,
enmig de la intervenció,
clar,
al cirurgià li interessa molt
saber si ha tret
totalment el tumor,
per això que deia ell,
per evitar extirpacions
molt àmplies
i aconseguir
mantenir la mama
el millor possible,
no?
Llavors,
doncs,
ens envien la peça
en fresc,
directament,
i llavors,
en qüestió de 10 minuts
com a màxim,
seria el recomanable,
hem de mirar
els marges,
per exemple,
que no estiguin,
que no hi hagi tumor,
el que seria el marge,
no?,
quirúrgic,
si n'hi ha,
se'ls ha de dir
que treguin una mica més,
i a on,
en quin lloc,
anar guiant una mica,
no?,
durant aquest temps
d'intervenció
perquè realment
quedi neta
la mama de tumor.
Això seria una feina
i després l'altra
és la que ha dit ell,
la del gangli sentinella,
no?,
perquè el del gangli sentinella,
nosaltres rebem
aquest gangli
en fresc,
el tenim que
mostrejar
i mirar
perquè
si hi ha alguna cèl·lula
que sigui tumoral
dintre d'aquest gangli,
ells ja tenen que continuar
trient
el reste de ganglis.
Si nosaltres els diem
que no,
que no hi ha cap tumor
o cap cèl·lula tumoral
a la llinca del gangli,
ells ja tanquen
i ja no continuen.
Llavors,
preserven l'aixella
per evitar
posteriors complicacions.
Això seria
en l'acte operatori,
no?
I després ja,
en el temps,
quan ja tenim la peça fixada
i tot,
doncs és tipificar
el tipus de tumor,
que segons el tipus de tumor
també tindrà
un pronòstic o no,
l'extensió,
o sigui,
la mida,
segons quina mida
també tindrà
un pronòstic o no,
fer totes les tècniques
especials
per poder també
dir quin pronòstic
sempre hi ha
de cara,
més que al diagnòstic,
ja ho sabem,
anar a buscar
tots aquells paràmetres
que ens permeten
dir-li a la senyora
un pronòstic
més o menys,
o un tractament,
no?
Que ells puguin
allavorant
sobre aquells resultats finals,
aplicar un tipus
o no de quimio,
o seguiment,
o estar totalment,
o radioteràpia,
o tot això seria
la nostra feina.
Primer el diagnòstic,
després el mig de l'operació
i al final
el diagnòstic definitiu.
No,
hi ha dubte que la tecnologia
ha avançat moltíssim,
s'ha incorporat als laboratoris,
lògicament,
però per molta tecnologia
que hi hagi,
al final definitivament
és el vostre ull clínic,
no?
Sí,
això és el nostre problema
i aquí ve el problema,
no?
Que a vegades
t'has d'arriscar
molt per,
no sé,
per experiència
o per intuïció
perquè tens,
bueno,
a vegades les circumstàncies
no són les idònies,
no?
Quan la cosa és molt clara,
no hi ha problema
i quan la cosa està
per l'altra banda
segur que és benignacap
però a vegades
ja aquesta banda de grisos...
I això la tecnologia
no ho soluciona,
no,
no,
és que nosaltres
estem bastant
com el segle
no passat XIX
sinó una mica
com el...
Microscopic,
aquell de...
El microscopi
és que clar,
és això una mica
el nostre problema,
no?
El vostre paper és fonamental
a l'hora del diagnòstic,
no hi ha dubte.
Sí,
sí,
sí,
bueno,
clar,
sí,
suposo que ens ajuda
també el que veu el radiòleg,
no?
El que veu el clínic,
per això que deia
que si nosaltres
ho veiem benigna
i el radiòleg
diu no,
no,
això és molt lleig,
molt lleig,
doncs tornem-hi,
no?
Fins que no ens quedi,
doncs dient,
ah,
doncs ja està,
ho deixem
i que la senyora
al cap de sis mesos
tingui el tumor més gran.
Clar.
Doctor Pallagria,
és important
que la pacient
s'impliqui
en el seu tractament,
és a dir,
que afronti
i que col·labori
i que hi pregunti
i que els demani
tota la informació
i que vostès els expliquin
tot el que li han de fer
perquè probablement
això sigui força més positiu
per la seva recuperació
que no pas,
doncs,
anar,
no dic que s'oculti informació
però bé,
si no pregunta,
és a dir,
és important
que la pacient pregunti
i estigui,
és a dir,
que no sigui una pacient passiva
sinó tot el contrari,
no?
Sí, sí,
és fonamental,
jo des de resident,
diguéssim,
quan vaig començar
a fer càncer de mama,
jo entenia
que la primera visita
que diem nosaltres,
és a dir,
el moment on
tenim el diagnòstic
i hem de fer
una planificació
de tractament
de totes
les repercussions
i tal,
jo entenia
que en aquell moment
s'havia d'estar
aproximadament una hora,
no?
I una hora pot semblar
una eternitat
però és un temps necessari
per fer tot això
que tu dius,
és a dir,
per nosaltres
explicar el tractament
amb els efectes secundaris,
quina serà l'estratègia,
però donar temps,
donar espai
perquè,
doncs,
cada pacient
pugui
d'alguna manera
considerar
les seves
dubtes,
etcètera,
no?
I aquest moment
és molt important.
Després,
sempre,
igualment,
no?
Però la primera
visita
és un moment
que la meva
recomanació
és
que,
doncs,
allà
pugui,
d'alguna manera,
cada pacient
expressar
els seus dubtes,
les seves pors,
etcètera,
no?
i això
pot donar
d'alguna manera
una relació
de més confiança
amb el metge
i a la inversa
també,
no?
És a dir,
establir,
doncs,
unes relacions
de positivitat,
no?
I,
com tu deies,
doncs,
tot això pot acabar
i avui en dia,
doncs,
no?
Estem curant
més d'un 80%
doncs,
pot acabar
amb una relació,
doncs,
d'alguna manera,
allò que diuen
els psicòlegs
de creixement personal,
no?
És a dir,
de milloria
fins i tot,
no?
De la seva...
Un canvi de vida
en positiu fins i tot,
no?
A vegades.
Sí,
eh?
I això no és un tòpic,
és una cosa real,
és a dir,
i els que fa uns quants anys
que ens dediquem a això,
doncs,
ho veiem contínuament,
no?
I crec que és un feedback positiu,
un reforç positiu,
tant per la pacient
com pel propi metge,
no?
Doncs,
en tot cas,
cal quedar-se
amb aquest missatge
que entre un 80%
i un 85%
de pacients
es recuperen
i poden tornar
a la seva vida
i en bona part
dels casos
una vida encara més plena,
no?
Perquè quan se superen
les dificultats
sembla que sí que hi ha
aquest procés
de creixement personal.
Moltíssimes gràcies
per venir avui
a la ràdio.
Han estat el doctor
Amadeu Pallagri,
un col·lec,
i la doctora Esther Martí,
que és patòloga.
Moltíssimes gràcies
i fins la propera ocasió.
Gràcies,
bon dia.
Bon dia.
Bon dia.