Bona ràdio.
Ara passen gairebé 9 minuts de les 12 del migdia.
Ara és el temps del món del cinema i l'audiovisual.
Hauríem de començar l'espai amb un gran...
Oh, tornàvem a reunir els nostres protagonistes,
David Serra, Víctor Navarro, Juanjo Ferrer...
No del tot.
David Serra deu estar en algun congrés de senyors
que tenen paletes adoptats a casa.
No, està aquí.
Entra per la porta, és magnífic.
Això em passa per haver molt parlat d'ell.
Per tant, David Serra, seu tranquil·lament,
perquè si aquí tenim però a l'altre costat del fil telefònic
és Víctor Navarro, que ha tornat de Nova Zelanda
i esperem que no sigui com un boomerang
i torni a Nova Zelanda.
Víctor, bon dia.
De moment no, és massa cal per tornar.
T'hem posat una creu, eh?
T'esperàvem aquí a l'estudi.
No, és que ja li estava comentant al company
que he de fer la reincorporació poquet a poquet.
Clar, l'aclimatació com els que van a l'Everest, no?
Home.
Molt bé.
Víctor, encantats que tornis a estar
i que sigui a través del telèfon.
Encantat de tornar a estar també.
David, bon dia.
Bon dia.
T'estava criticant.
Per què?
No, no, a veure, criticant, no.
He dit que probablement no hi eres
perquè estaves en un congrés de senyors
que tenen paletes a casa, però...
Sí, però avui no tocava.
No tocava, no?
Avui el que passa és que he vingut passejant
i, bueno, m'ha anat així distraent.
Avui és un dia molt estrany.
Com la Caperucida Roja.
Sí, m'he trobat amb gent
que no feia molt de temps que no havia.
Però cap lloc, cap lloc.
No, no, no.
Tot molt agradable.
I quan he mirat l'hora dic,
ostres, que arriba vostè.
És el que té viure a Tarragona.
És el que té viure a Tarragona,
que vas passejant,
que et trobes a un o a l'altre.
David Serra també l'hem tingut pel telèfon
perquè ja saben que al llarg de dues setmanes
les connexions les fèiem amb Sitges,
amb el Festival de Cinema de Catalunya.
Per tant, abans de començar,
jo demano un aplaudiment
per l'home que ha estat als estudis
de l'Avinguda Roma
cada divendres al peu del canó.
Juanjo Ferrer.
Gràcies.
Gràcies.
Noi, t'ho mereixies, eh?
Bueno, si és un placer,
si lo que se hace por placer no tiene mérito.
Bueno, bueno,
doncs ja veig que estem tots en forma.
A veure, aquí trenca el foc
perquè tenim tres forons oberts
de temes diferents.
Hi ha moltes pel·lis aquesta setmana,
com és habitual,
no les comentarem totes,
en tot cas,
com fan els nostres crítics,
aquelles que ells consideren
que mereixen el nostre interès,
o tot el contrari,
que ens alerten
que no hi anem al cinema a veure-les
perquè perdrem el caleró
de l'entrada i el temps.
D'entrada,
jo el que diria,
tu ja saps que vinc d'unes sobredosis, eh?
Clar,
tu vens del Festival de Cinema de Catalunya,
que jo no sé com...
Bueno,
vam fer una mica de resum.
Mitjana,
de pel·lis?
A veure,
jo crec que
s'han vist pel·lícules molt bones,
no s'ha vist cap pel·lícula extraordinària,
però hi ha hagut molta,
bueno,
com sempre,
com cada any gairebé.
Com tota la vida,
David.
pel·lícules molt mediocres
i pel·lícules realment...
David,
i la cosa més sorprenent
que has vist a Sitges,
quina és?
Doncs jo la...
La parada dels zombis?
No,
a veure,
el dels zombis,
perquè ja ho tenia més integrat,
no?
Jo penso que la pel·lícula més sorprenent...
Estaves acostumbrada a els zombis.
Sí, exacte,
ja estava curat.
Jo la més sorprenent que he vist
ha sigut una pel·lícula oriental,
que és la del Buen,
el Feu i el Estranyo,
que és un remake,
o sigui,
directament és un homenatge
a la pel·lícula de Sergio Leone.
Sí,
i va al mateix...
Sí,
Manchuria,
anys 30.
O sigui,
és un western estrany.
Un western oriental.
Oriental.
Molt divertit,
molt frenètic,
molt hipercinètic,
que seria la paraula,
però fet amb molt sentit de humor
i amb molt...
Però un western oriental,
però ambientat en Estados Unidos
o en...
Manchuria,
Manchuria,
anys 30,
a la Xina.
Però de vaqueros xinos
a la Xina.
Sí,
sí,
sí,
absolutament.
No,
no,
no,
i bueno...
Puede tener gràcia.
Original sí que és.
I això ha competit
amb la pel·lícula
que per mi ha sigut
una descoberta,
que és descobrir
a Jean-Claude Van Damme
fent de si mateix
i descobrint
que és un bon actor.
Però fent de si mateix
Jean-Claude Van Damme
té una vida interior.
De si mateix,
però com a persona,
no com a persona humana.
Sí,
com a persona humana
ficada en una situació
absolutament verosímil
e inverosímil,
verosímil cinematogràficament,
perquè la pel·lícula,
ja vaig comentar,
que anava d'ell mateix.
Mai he dubtat
del teu criteri cinematogràfic,
però darrerament
fas coses molt rares, David.
Bueno,
jo et diré
que aquesta setmana
ha sigut molt caut.
Només he vist
dos pel·lícules
que no són cap estrena
d'aquesta setmana.
No es va veure
tantes pel·lis
en un festival de cinema.
Després tornes
i ui,
et disperses, no?
I la de Jean-Claude Van Damme
me parece muy,
muy interesante.
L'altra,
tu dóna-li ales.
Juanjo,
por fin.
Víctor,
salva'm,
sisplau.
Bueno,
jo anava a dir
que el protagonista
d'Evil Dead
va fer un nou
operació semblant
i el Bruce Campbell
i té pinta
la escena
de les pel·lis
més divertides
que s'han fet
en molt de temps.
Veus?
Jo crec que
l'allà
pot estar bastant.
Víctor,
vine,
vine cap aquí.
Tenim una festa.
A veure,
és que verà
un tío
que siempre ha sido
bastante cateto
y siempre dándose tortazas
de repente
que te sorprenda
actuando bien
o muy bien.
Sí, sí.
Eso incluso
lo agradeces más
que ver uno
que ha actuado bien
toda su vida
y que vuelve a hacer
otra película
en la que actúa bien.
És lo que me ha passat
amb la película
de los Coen.
Em sento molt estrany
entre vosaltres avui.
És que estem
en un univers estrany,
Jolanda.
Som como la
copia del Van Damme
aquí.
Si jo t'expliqués,
però bueno,
no sé,
jo la veritat
és que
estava mirant
les pel·lícules.
Aviam,
és que me hauríeu
de veure la cara.
Jo no dono crèdit.
A ver,
Van Damme
tiene una de las mejores
secuencias
de la historia del cine.
Sí, sí, sí.
Que es la de los guantes
de boxeo con cristales.
Oh,
esa es brutal.
En King Boxer.
Que era això,
que era,
jo no ho he visto.
Sí, van a hacer
una batalla,
una pelea
que consiste
en que se atan
unas cuerdas
a las manos.
Tanta cuerda
la enrollan tanto
que parecen unos guantes.
Entonces ponen
las manos en cola
y luego en cristales.
¡Hala!
Sí, sí.
Un atall extrem.
Sí.
I aquest paio
us agrada
ni que parli
d'ell mateix.
Un tio que fa una pel·li
així no pot explicar
coses xules d'ell mateix.
Eso es lo que
diu l'advocat
que li fa perdre
la costó
a la seva filla,
que és veritat.
A mi no em manipulis
ara,
que si l'advocat
i la separació
no sabrem res.
No, no,
és que en la pel·lícula
se plantea esto,
que tú
cómo vas a hacer
una buena pel·lícula
si tú eres
de tortazas
i...
Ai, ai, ai.
Us veig
d'advocat dels pobres.
Parlant de bones pel·lis,
Jolanda?
Ah, que parlàvem
de bones pel·lis.
Sí, jo el que
estic mirant la cartellera
que me l'estic
trobant de tot de cop
i pel·lis com
Una conejita
en el campus,
Death Ray...
Aquesta en van parlar,
no, Juanjo?
No, no,
jo només volia dir
què ha passat
que està plena de merda.
Home,
marxo un mes...
Escolta,
no et posis estupendo
perquè has estat
a l'estranger.
No, no,
però és que...
Bueno,
és que està el Woody Allen,
està...
Sí,
hi ha coses bones.
Perdona,
aquesta ni me la toquis,
la del Woody Allen,
és que m'esteu donant
el dia avui, eh?
No, no,
que dic que...
No, no,
que no me la toquis...
No, no,
de bona,
de bona,
si és un public reportatge
de Barcelona.
Ah, sí.
I a més,
feta amb línia públic,
vinga, va,
per favor.
No, si són coses.
Eh?
És que ja m'estava pensant
en anar al cinema aquesta tarda
o...
Vinga,
el diari d'una ninfòmana,
que han prohibit els anuncis
als autobusos de Madrid.
Això és ridícul.
I és una senyora en calces,
vull dir que tampoc no té més.
Sí, sí,
no té més.
Però en què sentit?
Han prohibit...
El càrtel este que sale aquí.
El càrtel l'han prohibit
a la comunitat de Madrid.
Però si hi ha càrteles
molt més fortes
de altres coses,
de Colònia o de...
Això, que a mi m'ha sorprès
i és una senyora en calces
que no té més el tema.
Bueno,
és part de...
Bueno,
tiene una mano metida en...
No, no, no.
Insinua.
Insinua.
Juanjo.
No, a ver,
la mano la tiene dentro
de las bragas.
Vale.
Eso es un hecho.
Hi ha una peli,
hi ha una peli singular
i poso aquest adjectiu
perquè jo no l'he vista
però em va cridant
molt l'atenció
i he estat llegint coses
que és l'abocador del terror.
Sí.
Que ve a ser un documental
d'aquest advocat
de veritat
que és aquest home
que ha defensat
gent com Klaus Barbie,
Slobodan Milosevic,
gent de l'ultradreta.
És un personatge
que diuen
que és realment extraordinari.
Difícil,
complicat,
amb moltes implicacions,
no com Jean-Claude Van Damme
que és més simple a l'home.
Doncs aquest documental
no dic que s'hagi de veure
però és curiós.
S'ha estrenat a Tarragona
perquè aquest és el gran dubte
que tinc.
Ah, no sabem si s'estrenem.
Aquest és el gran dubte
perquè a mi...
No, no,
és que crec que aquesta
és una d'aquelles pel·lícules
que cada vegada toca...
Doncs és una d'elles
que s'anuncia més a tot arreu.
Sí, exacte.
era una pel·lícula
que jo esperava
que s'estrenés
igual que la pel·lícula
d'Averzo
que són dos documentals,
totes dues.
Però, a veure,
esperar que s'estreni
un documental difícil, eh?
S'han estrenat.
O sigui,
les Gavarra s'ha fet
a vegades
s'ha sorprès.
Camino sí que s'estrenen.
No, no, Camino sí.
Vinga, doncs parlem
de les que tenim
la certesa que s'estrenen.
Camino.
Bueno, Camino
probablement és
juntament amb la pel·lícula
que tu comentaves,
la pel·lícula
Forta de la Setmana,
se li està fent
molta propaganda
a partir del
del seu pas
pel Festival de Sant Sebastià.
La veritat és que
a mi m'agradarà,
perquè no l'he vista,
però m'agradarà molt
veure com fèsser,
que hem de recordar
que va ser la primera versió
de Les aventures
de Mortadeli Filamont
i la pel·lícula aquesta
del...
Ah, doncs que gran cineasta és.
Sí, no, no, no.
Home, va fer
el Pequinto.
Ah, Jean-Claude Van Dam
sí que pot fer bones pel·lis,
però el senyor
que va fer
Mortadeli Filamont
no pot fer
una pel·lícula profunda.
Esteu carregats
de perjudicis
i de punyetes,
em perdó.
Serà el dia, serà el dia.
Jo sé que tengo la impresión
de que esta pel·lícula
està carregada
de prejuicios.
Sí?
Me ha hecho mucha gracia.
No, hacia la gente...
Es que lo digo a raíz
de leer una entrevista
que le han hecho,
que el titular es
La fe es un chollo.
Y entonces me hace mucha gracia
porque el chollo
lo tiene él realmente,
con las subvenciones,
porque esta pel·lícula
también es a base de subvención
y a base de criticar
algo criticable
y tal, muy fácil.
No sé,
no me acaba de convencerla.
La veré igual,
pero vamos.
A ver,
el missatge
o la lectura moral
o no que pugui fer
és una cosa
com a pel·lícula.
No sabem...
Teniu referències?
Sí, sí.
Si és una pel·lícula
ben narrada,
ben construïda...
A veure,
l'únic que podem dir
perquè no l'hem vista...
Tu tampoc l'has vist,
no, Víctor, suposo?
No, no, no.
Doncs aquesta pel·lícula
del Fèser,
l'únic que comenten
és que, bueno,
ha guardat
una certa
visceralitat
referent a aquest cas
que s'ha passat
en el cas verídic.
O sigui,
va passar que aquesta nena,
una nena que va morir
a les 14 anys
d'un tumor,
doncs l'Opus
va fer tota una propaganda
per declarar
a beatificar-la
com una...
com, bueno,
a santificar-la.
Està en procés,
encara.
Està en procés
de beatificació.
La pel·lícula es va rodar
i és veritat
que Fèser,
quan va agafar
la història,
doncs tenia bastanta por
en el sentit de dir,
bueno,
depenent de quin sector,
doncs pot entrar
més o menys a sac
i la va rodar
amb absolut secret.
És a dir,
que les referències
que trobem
del rodatge de Camino
han sigut
a partir de la seva estrena
en el Festival
de Sant Sebastià.
Se parla molt bé
en el sentit
que, bueno,
els actors diuen
que estan...
la nena
tota una troballa,
la nena diuen
que fa una interpretació
memorable.
La pel·lícula,
en realitat,
el que ens parla
és de com aquesta nena
en el moment
en què cau...
O sigui,
té una malaltia,
doncs la seva mare
a partir d'aquest procés
es posa en mans
dels seus superiors religiosos
i inicia un procés
d'intentar
que la nena
passi el temps
ressant...
O sigui,
tot un tema
de drama humà...
Per patir...
Sí,
a veure,
diuen que és un drama,
diuen que la Carmen Elías
està magnífica,
diuen que també
la majoria dels actors
estan estupendos.
La història,
polèmica o no,
estem una altra vegada
a pel·lícules extremes
com podria ser
aquest diari de la ninfoma
que tindrà el seu escàndol
garantit.
Jo no entro
en la línia del Juanjo
però aquesta cosa
que fem nosaltres
que potser està lleig
però donem una opinió
i es parteix
de la base
que és una opinió
molt personal
i intuïtiva.
Subjectiva,
intuïtiva, exacte.
És a dir,
aquesta pel·lícula
no s'havia estrenat,
no l'havia vist ningú,
tret de les persones més
i que hi ha
gran pel·lícula,
polèmica,
escolti,
si és polèmica o no
es decidirà
quan el públic la vegi.
però clar,
que tu diguis
que és polèmica
i que formi part
de la campanya
i totes les coses.
Escolta,
jo decidiré
si és polèmica,
si és lletja,
si és bona o dolenta
però encara no s'havia vist
que ja la venien
com la pel·lícula polèmica.
Esto me hizo mucha gracia
con Teresa
el cuerpo de...
Sí.
Como era esta de Paz Vega
que era sobre
Teresa de Jesús
y tal
que la fueron a estrenar
Era un desastre de pel·lícula.
Sí, sí.
La fueron a estrenar
i dijeron
esto es súper polémico,
la iglesia no sé qué
tal
y luego la iglesia dijo
no, ¿no?
Sí.
Sí, sí, exacto.
Entonces, no sé,
sí, lo que has dicho
que ya enseguida
es que es una manera
de venderla.
Sí.
Es de lo que me estoy quejando.
Si te gusta
l'ambulancia aquella
a la porta del cinema
per la pel·li aquella
Màrtir.
Màrtir, sí.
Això és una estrategia
de màrqueting.
És una pel·lícula
tan forta
i tan violenta
que la gent
es tracta de tontos
a tirar el cor.
No.
Amb el diari
d'una ninfòmana
passa exactament el mateix.
És una pel·li
que no té res.
Diari d'una ninfòmana.
O sigui, jo vaig llegir
la novel·la
que realment
és un folletín.
O sigui, no té més.
Diuen que és una novel·la
rosa amb sexe, no?
A veure,
te quedes amb les novel·les
aquestes
de la publicació
del Berlanga
perquè realment
és una història
que a mi me sembla molt bé
però que a mi
no m'ha portat
absolutament res.
la pel·lícula
estem en un gènere
que ens diu
el soft heart
no,
el...
sí,
el...
és el porno
que no és porno
que és eròtic
però que no arriba en joc.
Diguem-ne,
Nuran,
però aquest Christian Molina
no serà familiar
de l'Àngela Molina
que també surt d'actriu.
El Christian Molina
no sé ara si té família
però jo vaig veure
una pel·lícula
d'ell a Sitges
que es deia...
Però clar,
com que hi ha aquesta endogàmia
al cinema espanyol...
Jo vaig veure una pel·lícula
d'ell a Sitges
que es deia
Rojo sangre
a major glòria
de Pol Nashi...
Pol Nashi,
senyores i senyors...
Ei,
no digueu res
de Pol Nashi
que va estar assegut
on està David Serra.
Què dius?
Fa un parell d'anys.
Un parell d'anys,
senyor.
Va venir a inaugurar
el festival
al cicle de cinema
de l'Aula de Cinema
de la URB
que van fer...
Sí,
jo vaig estar
a aquell cicle de cinema.
Doncs el senyor Pol Nashi...
Un personatge encantador.
Encantador
i sé que podria fer
la seva història
no com el Jean-Claude Baddam.
Senyor acuducadíssim,
cavallerós,
exquisit.
Qui ho diria
que aquell home allò
que es menjava la nadiusca
al seu moment
tenia aquest caràcter
tan de bonomia.
Ja us ho dic ara.
A veure,
The Women.
The Women.
Doncs mira,
la pel·lícula de Josh Hooker
és un altre remake.
De les que a mi m'agraden.
Sí,
una pel·lícula
que a més en el seu moment
va tindre bastanta...
A mi m'agradava.
O sigui,
jo ara podria presumir
que la meva memòria cinèfila...
Perquè tens una banda femenina
molt xula.
Sí,
sí,
però a veure,
ara tinc certa por
perquè a veure,
la directora de la pel·lícula
que és la Diane Anglis
és la directora
d'una sèrie
que a mi també vam fer
el pes
que era la del Murphy Brown.
Una comèdia,
un stand-up comedy
que estava bastant bé
en el seu moment.
Ara sense pena
ni glòria passaria.
Però és una pel·lícula
en la que l'element masculí
avria per la seva absència.
O sigui,
no té cap presència masculina.
És a dir,
és una pel·li de xiques.
És que és el remake,
diguem,
contextualitzat
de lo que va ser
una pel·lícula de...
Bueno,
la pel·lícula del Jos Cuco
ricas y famosas,
o sigui...
Sí que eso en su época
fue bastante rompida.
Una pel·lícula
en que en ningún momento
aparecen hombres.
A tu també t'agraden
aquests pel·lis,
que jo ho sé.
Sí,
no sé yo.
Sí, home, sí.
¿Has explicado que has anat
a veure pel·lis d'aquestes,
de pel·lis mones
que dic jo
i t'han agradat molt?
No et facis
el carací a l'estupendo.
El caso és que
en el 39,
en 1939
salen una pel·lícula
en la que no aparecen hombres
que además
se habla siempre de ellos
y tal,
en teoría son el centro.
Sí.
Pues, no sé,
tiene muchas gracias.
Ahora ya no le veo
ninguna gracia.
Y mucho menos
hacer un remake.
Bueno,
aquí el tema
está también
en el retrobar-nos
a la Meg Ryan,
que era
l'actriu
que feia de filla
a la pel·lícula
de Josh Cukor,
en ricas y famosas,
i, o sigui,
tornar una altra vegada
a prendre el protagonisme.
Molt bé.
Hi ha tot un tema
d'automenatge.
Deixem,
Madame Sakarina,
directament,
aquesta cosa tan apalagosa
que em penso
que està mentant al camí
i parlem d'allò
que us agrada
a tots tres,
les bufetades,
la cosa del videojoc.
Max Payne,
sí que l'estrenen
a Tarragona.
Extosterona.
Sí,
però no és un motiu
d'alegria.
No,
no t'agrada.
Jo crec que no.
Jo soc molt fan
del Max Payne
del videojoc.
Jo el conec.
Però no estic,
estic bastant acollonat
amb aquesta adaptació.
D'entrada,
no tenim cap cas
d'adaptació als videojocs
que sigui mínimament decent.
Bé, sí,
mínimament decent sí,
però no una gran pel·lícula.
I amb aquest Max Payne
han fet coses
bastant de ciència-ficció
que no calien.
Max Payne és un videojoc
que recuperava l'estil
del cinema negre dels 140,
de les pel·lícules d'acció
del John Boo
amb molta càmera...
El Heart Boilet, no?
Perdona, David?
El Heart Boilet.
El gènere...
El Heart Boilet, exacte.
Aquest John Boo dels 90
que va ser una gran revolució
al món del cinema.
I, bueno,
feia una història d'acció,
de detectius,
molt dramàtica,
molt exagerada,
gairebé autoparòdica,
que era molt divertida.
Però, clar,
era com una mena de reflexió
sobre el cinema d'acció
que al tornar a portar-lo al cinema
jo crec que perdrà bastant el pes.
i aquest joc que portàvem
el jugador
d'acceserar al cinema
i les claus del cinema d'acció
que tots coneixem
portar-les a l'extrem.
I després,
que la crítica està sent molt dura.
No he vist cap crítica
que l'hagi posat mínimament bé.
I, bueno,
veient tota la història prèvia
que tenim
de videojocs a cinema,
doncs, bueno,
potser estarà curiosa
però
no m'espereu
que estigui emocionadíssim
a la sala de cinema.
La peli, no sé,
l'actuació del protagonista
sí que la posa tothom molt bé.
Marc Walden, sí.
Com un gran actor.
És un molt bon actor.
És a dir,
la peli és el que tu dius,
no hi ha crítiques
excessivament positives
però el treball
de l'actor protagonista, sí.
Este chico lleva demostrando
película tras película
que es un actorazo
y que va a ser uno de los grandes.
Sí, sí.
L'elecció
jo considero que és correcta
però probablement
l'argument o la història
no estigui a l'alçada.
Tret de la película
aquella que va fer
la de The Happening,
l'incidente,
que la vaig veure fa poquet
a l'avió
i la vaig patir moltíssim, eh?
Però en el dolent,
en el sentit més dolent
de la paraula.
Sí, sí, patida
i, bueno,
el pitjor de la película
era l'actor,
sens dubte.
El Marc Walden,
no sé què li va passar,
segurament era un doble
o estava fet en 3D
i l'havien posat la cara
de Marc Walden o algo.
Quan en una película
lo peor es el actor,
en realitat
lo peor es el director.
Sí, sí.
És la responsabilitat.
Està molt dirigit
i ja està.
Perquè este hombre
ha demostrado
que es buen actor.
Sí, sí, sí.
Però, bueno.
Quines pelis es veuen
a Nova Zelanda,
en Víctor?
Mamma Mia,
igual que aquí,
i totes aquestes, no?
No vaig anar al cinema,
però estava al...
No, però vas veure
les cartelleres, no?
Mamma Mia.
I, bueno,
moltes pelis autòctones
que sí que valen la pena,
que algun dia ja recomanarem
amb calma.
Molt bé.
Perquè he buscat
i algunes sí que es pot trobar aquí.
Sí.
Però una que he vist
que s'havia d'estrenar avui
és el...
Es diu Corredor de Fondo aquí,
el Run, Fatboy, Run.
A Tarragona no,
però sí que s'ha estrenat
a altres cinemes de l'estat.
Sí, sí.
S'havia d'estrenar
aquesta setmana a Tarragona,
bueno, a tota Espanya.
I no sé si al final
s'ha cancel·lat,
com ha passat altres vegades,
perquè la trobo
com que sí que està estrenada.
I és una comèdia romàntica
bastant recomanable,
sobretot pel protagonista,
que és el Simon Peck,
que ja hem parlat d'ella
abans en pel·lícules
com Arma Fatal,
Shaun of the Dead...
És un còmic anglès,
bueno, molt fresc,
amb molta gràcia,
i que aquest tio serà...
És de les grans...
No promesa,
perquè ja ha demostrat moltíssim,
però sí de les grans figures
del cinema.
Sortirà a la propera pel·lícula
d'Star Trek.
Sortirà, no sé,
està fent de tot.
I és el protagonista
d'aquesta comèdia,
Corredor de Fondo.
Si arriba,
espero que sigui
la setmana que ve o l'altra,
és bastant recomanable,
pel passar una molt bona estona.
Molt bé.
I de tema videojoc,
teniu alguna cosa?
O està la cosa
bastant tranquil·la ara?
Bueno, yo estos días
he podido jugar
sobretot a la portátil,
a la Nintendo DS,
i hay un juego
que me ha gustado
bastantes,
Metal Slug 7.
Es el típico
de máquinas recreativas.
Es un soldado,
tú lo ves todo helado,
y está todo dibujado
a mano,
son sprites,
no es nada de 3D,
nada.
Es un soldado
que va con su metralleta
avanzando en horizontal
y matando todo
lo que te encuentras
por delante.
Es divertidísimo.
yo lo recomiendo,
realmente.
Lo veo un poco corto,
pero para jugar media horita
y desestresarte,
o estresarte más,
está bastante bien.
Y es muy bonito visualmente.
relacionado con el Metal Slug
volía comentar
una jugada que ha fet Capcom,
que es una de las grandes compañías
del mundo del videojoc,
que, bueno,
no sé si conoce el personaje
de Mega Man,
que es un personaje
molt clàssic
de la época
de la Nintendo
de 8-bits,
bueno,
del comenzamento
del videojocs.
Y el que han fet
es hacer una continuación directa
al Mega Man 9,
o sea,
el nuevo Mega Man
es el Mega Man 9,
pero ha hecho con el estilo
exactamente igual
de la época
de hace 15 o 20 años
de la Nintendo,
de los 8-bits,
de toda aquella época
daurada del retro.
I ho han fet
exactament
com si fos un joc
de la Nintendo,
o sea,
és un joc nou,
és descarregable
per la Play 3,
per la Xbox
i per la Wii,
però amb l'estètica,
la música i tot,
fet exactament igual
que si corregués
a una Nintendo
de 8-bits.
És, bueno,
és un experiment
bastant curiós,
perquè realment
sembla que sigui
un joc antic,
però també és com
una mena
de redescobriment
de l'estètica retro
que està molt de moda
i jo espero
que això,
aixequi una moda
i ja es facin
més jocs
amb estètica retro,
però jocs
de nova factura.
No sé,
és molt divertit,
és un Mega Man
de tota la vida,
qui ja el conegui
ja sap què esperar,
un joc molt difícil,
de plataformes,
de trets,
però sobretot
amb aquest,
amb aquest nostalgia,
de dir,
tornar al passat,
descobrir un joc nou,
però com si tornéssim
a ser nens petits.
No sé si l'has vist,
Juanjo,
el Mega Man 9?
Sí, sí,
sí.
Lo que pasa es que
a mí no me convence
lo de...
yo me gusta a veces
dar un toque retro
a lo moderno.
¿A tu te agrada
la estètica futurista?
No, no.
No,
si esto es de estètica futurista,
pero he hecho
con los medios
de aquella época,
que en realidad
no es que se dejaran
de hacer
porque ya no gustaban,
sino porque se habían superado.
Es decir,
no es como la estética...
Nos puede gustar
la estética de los 70
y volver a ella,
pero es que podemos volver...
No es que lo hubiéramos superado,
es que simplemente
cambiamos de gustos.
Sí, en comparación...
estos gráficos
se habían superado ya
para hacerlo más...
más atractivo
o más creíble.
No sé qué opinas tú.
Sería como hacer una película
muda,
en blanquinegre.
Y sí,
es que se va superar
l'estética,
pero, claro,
también a poco a poco
va a ir cambiando
la jugabilidad,
el estilo de juego
y no solo recuperan
el estilo clásico
que recuperan
todo aquello
del estilo clásico
de juego muy básico,
muy difícil,
la jugabilidad
de disparar,
saltar y moures,
no hay más.
Y sí,
no solo es la estética,
sino todo lo que hay
al darrere.
Es como si fuérsimos
una película muda
con el que yo comportaría,
de hacer
unos diálegs
más limitados,
de hacer todo
muy visual,
muy teatral,
bueno,
per un experiment puntual
jo dic que sí
que està molt bé
i que espero que
no sigui
el general,
però sí que
puguem veure
doncs no sé,
un pari de recuperacions
del Mario,
del Sonic,
coses aquestes
clàssiques
que es troben
a faltar
de tant en tant,
no?,
quan ja portes
mitja vida
jugant a videojocs.
Jo encara he de començar,
eh?,
com no espavili
no em donarà temps.
No em donarà temps.
No et pideva l'atenció tant.
Jo tinc un comentari
a fer,
o sigui,
per a punt d'aportació...
Acabem amb la sentència
del veterà, eh?
De fet,
canvio de tema
perquè avui
m'ha sorprès
la notícia
que Ridley Scott
regresa una altra vegada
a la ciencia ficció.
Ai, sí, sí.
I que Manuel Gutiérrez
Aragón es retira.
Són les dues notícies
del dia.
La de Manuel Gutiérrez
Aragón
l'entenc.
no en contra
de res,
però trobo que,
bueno,
internacionalment
ha complert la seva...
Bueno,
l'ho explica molt bé
l'entrevista
i a partir d'aquí
no hi ha res més a dir.
Lo de Ridley Scott
lo cerebro
perquè ja feia temps
que havia anunciat
l'adaptació
d'una sèrie de novel·les
que en un moment
també van estar
editades per i d'assa
i que a mi m'agrada
molt,
com a més
ensaventat
d'aquesta notícia,
i estem parlant
de molts anys,
vaig celebrar-ho
perquè vaig pensar
probablement
Ridley Scott
com a bon manierista
és la persona
que millor pot
dur a terme
aquest univers.
I són les novel·les
de Joey Haldeman
que són novel·les
que ens parlen
d'un món
bèlic o postbèlic
però que contenen
una profunda crítica
a l'univers
de la guerra.
Celebro aquesta notícia
crec que després
de la decepció
de no poder dur a terme
les aventures
de Nottingham
que estava preparant
i que
definitivament
s'ha sospès
el rodatge
doncs és una bona notícia.
I bueno,
avui volia dir
la meva
sobre una pel·lícula
que s'ha tenint
molt d'èxit
de Tarragona
o sigui
que el que digui
en contra
no afectarà res
perquè ja és
la pel·lícula
més taquillera
que és la pel·lícula
de los Cohen.
No sé si la setmana passada
la vau comentar
per damunt.
No l'havíem vist
ni havíem dit res
i vam fer referència.
Vaig fer la visita
perquè clar
deies en George Clooney
Brad Pitt
home
a veure
molt simple
Germans Cohen
és una combinació
Jo ja ho vaig dir
alguna vegada
a mi els Cohen
com a autors de comèdia
no m'acaben
és una pel·lícula
que constata
que realment
Brad Pitt
està immens
però surt molt poquet
que el George Clooney
és un actor de presència
i que realment
no aporta res
a la pel·lícula
i que el John Malcovitz
és magnífic
a partir d'aquí
la pel·lícula
és una història
com totes les comèdies
dels Cohen
comencen molt bé
però la pel·lícula
doncs arriba un moment
que penses
que realment la gent
riu una miqueta
com si fos la traca
de que està celebrando
gags perquè toca
una mica el que passa
amb el Woody Allen
sí, sí, sí
com que és dels Cohen
l'he de celebrar
sí, això és una sensació
molt estranya
que la gent s'empieza a reir
antes de que te haga gràcia
sí, sí
i jo m'he adonat
que ja som un públic
això con Tarantino
passa també
també
creen un tipus de públic
molt addicte
molt fan
molt fanàtic
i això és el que passa
amb aquest tipus
però a veure
no ens enganyem
això
és l'altre dia
quan parlàvem
d'Stanley Kubrick
és a dir
hi ha com una mena
de codi
jo m'atreviria a dir
fins i tot genètic
dic una veritat
que hi ha determinats
icones
i determinats tòtems
que tot el que fan
ho fan bé
això és absurd
no, no, estic d'acord
fan coses bé
i coses malament
però els germans Cohen
pel·lícules
jo per exemple
deia l'altre dia
a mi
oh brother
em va divertir
però entenc
que hi hagi una part
del món mundial
que va trobar
que era una pel·lícula
pestinyo
doncs molt bé
doncs molt bé
és que escolta
perquè parto la signatura
d'un determinat realitzador
és el que tu dius
hem d'aplaudir
hem de riure
no, no, no
cadascú que vegi
el que vulgui
jo valori com vulgui
aquesta gent treballa
pel públic
i al final és el públic
qui decideix
si li agrada o no
li agrada una cosa
no el que diuen els gurus
exacte
és veritat
estic totalment d'acord
amb Jolanda
són gent senzilla
nosaltres
nosaltres anem al cinema
i m'agrada o no m'agrada
vosaltres anireu a veure
aquesta bonica pel·lícula espiritual
el de Jean-Claude Van Damme
cosa que jo respecte
i jo no aniré
i ja està
i continuarem sent amics
i tornareu el divendres
vinent segurament
aquesta setmana
nosaltres
nos convertiremos
en mejores personas
aquesta setmana
jo aniré a veure
Jen Lee
i a Yaki Chan
pues no tires el dinero
en esa película
El Reino Prohibido
por favor
es lo peor que he visto
en mucho tiempo
si vosaltres us enteneu
amb el Pep Calvet
continuem
si no
quasi que deixem l'espai
perquè ja està fort
el Pep
aneu amb compte
Víctor
la propera setmana
et vull aquí
si cal
et venim a buscar a casa
amb limousina
oi mira
sí
i s'ho creu
i no sé
Víctor
gràcies
una abraçada
David Juanjo
moltíssimes gràcies
de veritat
bon cap de setmana