M'he de donar la maneta aquesta
molta estona més
Sí, sí, perquè canta
M'he de donar la maneta
Aquest disc de pedra que és de començaments
del segle XX, com a mínim
És de 1915
I què és exactament? És valencià, ja es nota
És un senyor que es deia Evaristo Pallà
que va gravar
diverses coses, com per exemple
Què va a la mar i se banya
o aquest tema
Què va a la mar i se banya
O aquest tema
que és
Quatre coses té valència
Aquest és un clàssic
És un disc de pedra
Que, broma, què hem fet?
Ja se sap que és un segle
que estàvem fent teatrillo
Està passat
amb un suport informat
Ai, perdó, magnètic
No, no, i el punxa Lluís Comas
I el Jordi no ha portat el gran mafón
No, no, que ja ho sé
que ho sabien
Ens feia gràcia fer la comèdia
Ens ha fet gràcia començar aquest programa
dedicat a un fenomen
que comença precisament
aquests dies
agafa especialment força
que és quan comença la primavera
que és el que se'n diu
cant d'estil
que és una manera de cantar
podríem dir
que existeix especialment
al País Valencià
i que podria ser
un dels màxims representants
del que seria
la transmissió oral
al País Valencià
Aquesta transmissió oral
el disco és del 1915
però és anterior
es coneixen cantadors
molt més anteriors
amb noms anteriors
i se coneix una llarga tradició
d'aquest cant
però a mi m'ha fet gràcia
començar amb aquest tema
perquè si vostès comparen
doncs les gravacions
de jazz
que es van fer
de la Verbe
no, les anteriors
ah, les anteriors a la Verbe
les primeres d'aquelles de Nova Orleans
jo parlo de la Verbe
de disc de pedra
sí, sí, sí
no, no, però
n'hi ha algunes
que són anteriors a la Verbe
hi ha alguns discurs
d'aquestos
que són coetanis
el del cant d'estil
valencià
el jazz
home, això és bastant sorprenent
és una passada
perquè dius el folklore
aviam, el jazz no deixava de ser
el folklore de Nova Orleans
i així no
vas a la mar i te banyes
no era així
és la cosa que m'ha fet gràcia
que va a la mar i es bany
que va a la mar i se banya
vull dir que és folklore d'aquí
cadascú té el seu
doncs curiosament
té aquesta això
la resta de temes
que utilitzarem per explicar
se senten molt millor
no són tan antics
i en tot cas
se'ns serviran
per exemplificar
aquest costum
aquesta forma de transmissió
oral
que és una de les més característiques
del País Valencià
i també de la Mediterrània
de fet
aquesta fórmula
doncs vindria a ser
una immena d'improvisació
melòdica
amb la veu
del cantant
o del cantaor
en aquest cas
doncs comporta
una certa expressivitat vocal
doncs com a molt virtuosa
si s'han fixat
doncs hi ha un cert virtuosisme
especial
també se l'anomena
cant a l'aire
en aquest cant d'estil
és molt gràfic
perquè t'imagines allà
el cantaor plantat
i vinga
cridant
bueno
cridant
cantant
amb una veu potent
sí
cantador
cantadora
o cantadors
cantadores
és a dir
és com en rondalla
sí
però bueno
ara parlem dels acompanyaments
però la veu
pot ser una persona individual
pot ser
sembla que n'hem triat
alguna de duet
tot i que no és molt habitual
en les gravacions antigues
la tecnologia
doncs
feia frenar una mica això
era todo mono
i també
que és molt important
ara que es parla tant
doncs
de
de l'equiparació
de la dona
des del govern
doncs
miri
hi havia gent que ja
a nivell artístic
ja estava
ja es practicava
en alguns
en alguns
àmbits
no
en tot cas
anirem fent un recorregut
per diferents peces
i per diferents
podíem dir
modalitats
dins d'aquest
cant d'estil
que precisament
si l'hem començat avui
és perquè ara
és el moment
podríem dir
que enceta la temporada
com altres temporades
quan arriba el bon temps
doncs
escoltem alguna peça més
a l'estil
de l'1

És tremenda, la música, eh?
I la veu.
I la veu, la veu.
La veu també és tremenda del tot, en aquest cas.
Perquè el Jordi ens ha d'explicar coses,
però les lletres jo crec que si ens aturéssim a escoltar-les
també tindrien la seva cosa, eh?
Sí, sí, sí, podria ser tot un drama, també, no?
Això és el...
Lo chiqueta mis lata.
No és broma, eh?
És un intèrpret important,
una gravació bastant recent, aquesta, de l'any 86,
que està feta d'estudi
i per això, doncs, se sent ja com a molt millor, no?
Sí, home.
El tema es diu, jo t'he de regalar, no?
Jo t'he de regalar, no?
En tot cas, ens porta, doncs, en aquest cas ja
a introduir un dels modalitats dins d'aquest estil, no?
Que és l'1, no?
Com el número 1, no?
I això ve una mica a explicar-nos de quin és l'origen d'aquestes noms que aniran sortint, no?
Doncs, d'aquestes espècies de cançons que tenim variades, no?
De dins d'aquest repertori, doncs, hi ha, per exemple, les valencianes, no?
De l'1, no?
Sembla, ja veureu que van sortint números, no?
Sembla que els números que se denominen cada una de les modalitats,
doncs, l'1, l'1 i el 2, l'1 i el 12, no?
Això seria, ara diré una barbaritat, però per això estàs tu, per rectificar-me.
Seria com els pals del flamenc.
Sí, seria una modalitat.
Seria com a modalitat dins del cant d'estil, seria la vara.
La vara, eh?
Seria el que correspondria, podríem dir.
En aquest cas, sembla que un dels orígens que s'han vinculat a un dels possibles orígens,
perquè hi ha molt, doncs, sembla que podria estar relacionat amb determinats passos de dansa
que haurien passat, el pas de dansa, diguéssim, haurien passat a la modalitat de cantar.
I, de fet, si us fixeu, a la tonada ja, en molts casos, doncs, sona ajutada, no?
Podríem dir, té un cert aire de jota, no?
Que, en el fons, doncs, ens ve indicant, doncs, aquest tipus, podríem dir, de música
que hauria estat en un moment determinat pensada per ballar, no?
De fet, no només hi ha aquesta tesi, hi ha d'altres, jo dic aquesta perquè és una de les més habituals, no?
De totes les formes, avui en dia, doncs, el cant d'estil, doncs, se pot veure de diferents maneres, no?
La més tradicional, podríem dir, que és la modalitat de cant de ronda,
en què es canta aquest un i d'altres que veurem, doncs, d'una manera itinerant.
D'altres vegades, parlant sobretot de Catalunya, hem parlat d'aquestes modalitats de rondar, no?
O sigui, de cantar pels carrers, no?
Que hauria de ser les caramelles, també, eh?
Sí, per exemple, seria un cas.
Hi ha una variant, doncs, evident en aquest cas, per exemple, aquí hi ha uns cantadors, no?
Uns cantadors que són acompanyats d'un músic i de, normalment, un improvisador de lletres
que rep el nom de versador, no? O versador.
Per què és això? Doncs perquè, normalment, aquestes rondes no se sap,
quan la rondalla arriba o quan els cantadors arriben, moltes vegades no saben ni a qui aniran a cantar.
Hi ha una figura, que és molt divertida, que és el llistero. El llistero és el que porta la llista.
Ah, no és que sigui més llesta.
M'ell llestet que els altres, el llistillo.
No, no, no. És el que porta la llista, no?
I va indicant, doncs, a on es va, doncs, a cantar.
Si es va cantar, doncs, amb una imatge de la Mare Déu.
Una mica de mànager, eh?
Si és un cris, doncs, quines evocacions tenia? Si és la Mare de Déu, quines evocacions tenia?
Si és el rector, l'alcalde, els administradors de la festa, el bar tal que fan els caraquillos més bons del poble.
Doncs, tot això, qui va passant...
Però és un paper molt important, perquè imagina't que es confonen.
Hi ha tres papers. Un, el llistero, que és el que porta la llista.
Dos, el versador, que és el que xivata, podríem dir, el que apunta als cantaors què és el que han de dir.
I els cantaors...
És a dir, que els cantaors van improvisant, a mesura que canten?
Sí, normalment és una lletra improvisada.
El que passa és que, com en tot, hi ha tota una sèrie de tics, podríem dir,
que s'han anat, doncs, al llarg de la història fent...
I fins i tot hi ha versos que, si els analitzéssim,
veuríem que hi ha certes tonades que són recurrents, no?
De l'1, doncs, n'anem a la següent, que és l'1 i 2.
De mi pie tre sàdra pàts.
Aquest no és lo chiquet de Mislata.
És lo chiquet del Carme.
És un chiquet, no és una chiqueta.
Ah, tenia la veu així tan aguda, que semblava una chiqueta.
La paraula chiquet, precisament, moltes vegades té molt a veure amb el to que té el cantador.
Fixeu-vos, per exemple, hi ha d'altres que no són chiquets de Mislata o chiquets del Carme.
Hi ha d'altres, com, per exemple, Sardinet de Vètera,
Conxeta, la del Mercat, Marieta, la del Túria,
el Torrentí, Paquito, el Tremendo, el Pollastre,
Pepí Comerçal, Anatoli, Tormus...
Òbviament, Anatoli, Tormus, això...
Victorieta, Pilareta,
o alguns dels més antics, no?
Com els que us ho deia, Baristo Pallà,
Sabatereta,
Chiquet de Pedralba,
Mujero,
Tornaret, Amparo Rubio,
El Moll,
Conxa Tamarit,
Seguet de Margelenes,
hi ha molts, hi ha molts.
Chata de Gudella.
La Chata de Gudella, aquesta?
La de l'Anatoli sí que m'ha sonat estranyíssim.
Bueno, són noms d'aquestos antics.
Penseu que alguns dels noms que us estic parlant que són del segle XIX,
vull dir, cantadors que van viure allà en el segle XIX
i d'altres són més recents.
Bé, si us fixeu,
quan hem dit que hi ha diferents modalitats,
ara seria molt difícil,
perquè seria pràcticament una classe de literatura popular
explicar quina diferència hi ha entre l'1 i el 2
i les altres modalitats que veurem,
perquè són pràcticament modalitats
que canvien pel nombre de versos que tenen,
pel moment en què entra la música
o quins moments hi ha unes tornades al mig,
coses d'aquest tipus.
Per tant, això seria, sense una pissarra,
seria difícil d'explicar-ho.
Jo no em ve que amb tant d'animo.
Mai se sap,
a mi jo un any acabem fent una sèrie sobre el tema.
Per capítols, a veure...
En tot cas, una de les coses que a banda de la veu és important
són la instrumentació,
que és essencialment de corda,
es diu la interpretació a l'aire,
en el sentit que hi ha una certa llibertat rítmica d'anar fent,
una mica per part de l'acompanyament,
doncs van una mica anar fent.
Llavors, és una de les característiques
que es va sentint en aquestes tonades.
Això seria propi de les valencianes de l'1,
que se'n diu les valencianes de l'1 i el 2,
les valencianes de l'1 i el 12,
que ara sentirem,
o d'altres peces que ja no sentirem que són més restringides,
com, per exemple, les ribarenques.
Bàsicament,
quan es parla de la paraula valenciana,
té molta importància aquí,
perquè realment aquesta modalitat de cant,
el seu origen és l'horta de la ciutat de València,
els llaureors de l'horta de la ciutat de València.
I és a partir d'aquí,
podríem dir que trobem fins pràcticament a la plana de Castelló
i fins a la cant,
molt tipus de cant d'estil.
Però diguéssim que aquesta seria la seva àrea natural.
Dins d'aquesta modalitat,
per acabar els acompanyaments de corda,
tot i que a vegades la corda va acompanyada de vent,
és una de les característiques,
però sempre seria un vent de metall,
a diferència d'altres gèneres que veurem després,
que és el vent d'inxa o canya.
En tot cas, hem fet l'1, l'1 i el 2,
doncs l'1 i 12.
A l'estil de l'1 i 12.
A l'estil de l'1 i 12.
d'aquí,
que és la donà i l'1 i 12.
A l'estil de l'1 i 12.
A l'estil de l'1 i 12.
Fins demà!
Fins demà!
Si la dona és soberana de l'amor i l'arrogància, com ho deia, la que és bonica, no sé què...
Manquet d'Alfara i Xiquet d'Autúria.
Són els que...
Els cantadors que apareixen aquí en aquest Si la dona és soberana i València en el mes de març que s'empalma.
Creació de l'any 86 d'estudi.
Quina potència de veu, eh?
Potències de veu.
Hem triat uns quants cantadors diferents i que tots expliquen una mica aquesta potència que necessita aquest gènere que normalment hem dit que sobretot es cantava en ronda.
Hi ha altres modalitats que també es coneixen i que existeixen i es practiquen, però ja són, diguéssim, adaptacions posteriors.
Algunes són, per exemple, alguna d'aquestes es fa en escenari o el que se'n diria d'exhibició.
La modalitat d'exaltació, que és quan hi ha un homenatge, un aniversari, una comunió, una noça, unes noces, un patejos, una inauguració, unes eleccions, unes eleccions...
Mira, per les campanyes electorals podríem fer cants d'estel.
Això s'utilitza, no, podrien, fan.
Ah, ho fan?
Fan. Són cants d'exaltació.
I després també hi ha d'altres que són, ja diguéssim, una mica més atrobades o encontres entre cantadors vells i cantadors nous, és a dir, una mica tot aquest tema.
És el tipus de celebració en què podíem trobar-los.
Així, of me deies, home, això sona molt ajota, no?
Doncs, realment, els estudiosos de totes aquestes espècies o modalitats han dit que són modalitats afandangades, no?
És a dir...
Clar, també. Té la cadència del fandango.
Concretament, s'assemblaria una mica, o estaria dins del grup dels fandangos del sud, que corresponen, doncs, des d'una zona molt àmplica,
va des de l'estrem sud d'Andalusia fins a una línia, doncs, més o menys imaginària, que aniria, doncs, per la banda de Portugal, per allà a l'alçada de Badajoz,
i per la banda, doncs, valenciana, pujaria pel riu Xúcar fins a la plana de Castelló, no?
És a dir, que seria una àmplia zona costanera, no?, en aquest cas, no?
Bé, en tot cas, és una tonada molt, molt, molt, molt, podríem dir, del sud, no?
En general, podríem dir, seria una tonada més meridional que no del nord, no?
Hi ha alguns textos estupendos quan s'analitza aquest tipus de modalitat musical, no?
En alguns casos, doncs, com tu deies, no?, se l'ha emparentat amb la jota, que ells diu una vegada la cota, no?, o la jota, depèn de la zona.
Doncs, aquest emparentament amb la jota ve donat perquè hi ha algunes harmonies concretes
que són, doncs, l'alternança dels acords, doncs, més dominants, més tònics, no?, que li donen aquest aire, no?
Però no és exactament una jota, això, eh?
Hi ha algunes descripcions fantàstriques, no?, hi ha una que tinc aquí, que és del senyor García Matos,
del qual alguna vegada hem posat algun CD, que era un compilador que, amb la seva aguda observació musical,
doncs, parla, diu, en referència a la jota, no?, diu, he aquí la jota valenciana.
El nombre és locució de que el pueblo se sirve en el lugar de què procede
para decir que va a cantarse o bailarse, o que se canta o baila, por la jota valenciana.
Como la oragonesa, consta de siete frases, pero melòdicamente és original, autòctona,
ben distinta de la jota de Aragón, en contenido i sentimiento.
Aunque el acompañamiento instrumental se sujeta a compàs i ritmos definidos,
i dentro del modo mayor es curioso y chocante, contraste sus melos,
sus melos, aquí ve la gràcia.
El de la canción sigue una rítmica libre y floreada, con dilatación de las frases,
i el malisme.
Ay, quin home més...
Sí, és un espanyol dels anys 40.
És el senyor Nodo, eh?
Sí.
Però sí que, te recordes aquest text?
Sí, sí que vam dir que era un senyor Nodo.
Aquest melo, aquests melismes, és una de les característiques que jo et diria que té en conjunt tot aquest cant.
I per ser el que tu, d'una manera o altra, et fa dir, doncs, és una jota o qualsevol d'aquestes modalitats,
doncs, se pot semblar una jota, no?
Realment, ja et dic, els estudiosos, diguéssim, moderns, no el senyor García Matos, que era un gran professional,
la situen més en la zona aquesta de Fandangos del sud, no?
Podem posar-ne alguna per acabar?
I per acabar, perquè es vegi la diferència, hi havia un tipus de modalitat que, i ja, vaja,
que es cantava a l'alba, no?
Avui en dia es canta quan és fosc, encara.
A vegades això de l'alba no vol dir just a les set del matí, sinó que ja comença a les dotze o a la una de la nit
i va tirant, no?, en funció del recorregut que tenen, no?
La diferència bàsica de les diferents tonades que hem escoltat respecte a les albaes
és l'acompanyament, que aquí és amb dolça aina i tamborí, no?
I, a diferència dels altres que eren de guitarra i, en tot cas, ben de metall, no?
En aquest cas hem agafat dos cantadors dels més importants, col·laboradors històrics de Miquel Gil, d'Al Tall,
que són Apa, Josep Apa, o Josep Aparicio Apa, vaja, és el renom, i una senyora, Josepa Blasco, no?
Que l'any 89, en un espectacle d'un escenari, doncs, se'ls gravava un tema que deia
Les comence molt content.
Doncs vinga, que l'acabin també. Gràcies, Jordi.
Gràcies, Jordi.
Gràcies, Jordi.