Gairebé un quart de dotze de migdia.
Francesc Lladó, bon dia i bona hora.
Hola, bon dia a tothom.
Bon any.
Bon any a tothom, també, sí.
Com han provat les festes?
Doncs bé, treballant i descansant, les dues coses, una miqueta de tot.
Ara va ser un comentant, aquests dies, pels cuiners, per la gent que teniu restaurants,
teniu una miqueta un dilema, perquè són dies en què la gent li ve de gust menjar...
menjar bé, això principal, li ve de gust cada vegada més menjar fora,
però, clar, aquest gust de la gent també s'ha de compatibilitzar
amb el gust dels propietaris dels restaurants, de les seves famílies,
de les ganes de descansar.
Són dies una miqueta complicats, Francesc.
Sí, més que res, a veure, per les petites empreses com nosaltres,
que són familiars i que tenim nens petits,
que són dates per mi de família, són dates d'estar amb els nens,
que els nens tenen festa, i són dates per aprofitar una miqueta també
per estar a casa amb ells i fer coses que normalment no fas, no?
Però, clar, això, com molt bé dius, es contradiu una mica
amb l'afluència de clients, més elevada, evidentment,
que la resta de l'any, al restaurant, no?
I que cada vegada més, també, com dius tu, a les festes assenyalades,
també la gent surt més a menjar fora als restaurants,
com la nit, la Nochebuena, el dia de Nadal i el dia de Sant Esteve
són dies complides al restaurant, no?
Per sort o per desgràcia?
Això abans no passava.
No, no, no, però, a veure, això és el que estàvem comentant abans,
una miqueta, el micròfon tancat.
La societat està canviant, és evident, no?
Està canviant, estem canviant les cases,
no tenim les cases que teníem, de mides,
m'hi refereixo.
Abans, quan te casaves, te regalaven una vaixella per 12,
una cuartaria per 12, ara te la regalen per 6 o per 4, no?
I és llògic.
És que res perquè no tens més cadires al pis.
Exacte, és que és llògic, no?
I tot això està canviant molt ràpid,
i després també, doncs, les tradicions,
l'acostum de l'àvia a casa,
de la família tota junta, acostuma a desaparèixer,
aquesta figura també, normalment les àvies
viuen pel seu compte també.
Està canviant tot una miqueta, no?
Després, el temps, els pares i les mares i la família,
tots treballem fora de casa en general,
no hi ha l'acostum de cuinar cada dia,
i llavors, moltes vegades,
tot això fa que el menjar de Nadal
se faci una muntanya.
Jo encara ho trobo trist,
perquè tot i que no tinguem espai,
tot i que no estem acostumats a menjar,
tot i que...
Has de fer un esforç.
Jo crec que s'ha de fer un esforç aquell dia
i s'ha de menjar a casa.
Si vols, no cuinis,
pren menjar preparat,
o sigui, jo, per exemple,
estic preparant coses per emportar,
canelons, capons,
hi ha molta gent que ho fa,
però el fet de reunir-se
en una casa pròpia,
en un niu, no?,
en un lloc propi,
i tots junts,
jo crec que és molt important, no?,
i no l'ambient,
que pot ser tan càlid
com nosaltres intentem fer
els propietaris dels restaurants,
però mai serà com fer-ho a casa, no?
Sí que després s'ha de rentar,
sí que després hi ha feina,
però, primera,
si ens eduquem tots a ajudar a rentar i tot...
Com un dia que és amb tanta colla,
amb tanta colla que realista Nadal.
Si entre teus ho fem tot,
tampoc no costa massa.
I si no, plats de paper si convé,
però no ho sé,
jo crec que és una cosa que no el perdia.
I mira que no estic tirant pedres
damunt del meu terrat, no?,
perquè jo tinc restaurant
i el que passa és que jo no obro
el dia Nadal ni Sant Esteve,
però, bueno,
anem cap aquí i hi anirem, eh?
Jo crec que és inevitable, sí.
També s'ha acabat ja la febre
dels sopars d'empresa.
Sí, això ja està.
Una autèntica invasió final
durant tot el mes de desembre.
Sí, sí, sí, sí.
Ja s'ha acabat.
A més, els sopars d'empresa són curiosos
perquè, clar, són d'empresa
i llavors no els poden fer
un dimecres a la nit,
encara que sí que se n'han fet forces
o dijous.
La majoria són el divendres, no?
I llavors, clar,
de divendres al desembre
pràcticament només n'hi ha dos
perquè abans tampoc ho volen fer.
I d'aquests dos
pràcticament només n'hi ha un
perquè just el d'abans de Nadal
tampoc el volen.
I llavors què passa?
Aquell al 13, no?
En guanyera el 13 o el 13.
A les 16, em sembla que era el 13.
A les 16, què?
Doncs aquell dia,
és que ja ho deien, no?
En tot Tarragona...
Era impossible trobar una taula
per trobar una taula lliure, no?
Bé, són fenòmens que
a nosaltres ens van molt bé
i jo crec que és molt bo també.
A més, és una cosa
que s'ha fet sempre.
El meu avi era paleta,
era mestre d'obres
i ho feien sempre.
O sigui, quan se cobria una taulada
es feia el sopar
no d'empresa de Nadal, eh?
Però el fet de reunir-se
amb els companys de feina
i tenir una relació extraprofessional,
doncs jo crec que és molt bo
per les relacions laborals
en tots els nivells, no?
Vaja, sembla...
Vaja, sembla, no?
És una realitat
que la societat està canviant
en molts aspectes.
Les costums socials,
els costums gastronòmiques
en moltes ocasions ben unides
i això us dona en feina.
Pel bo i pel d'orene,
com comentàvem abans.
Sí, sí, sí.
No, no, no.
A veure, és que per nosaltres
no ens podem queixar, no?
És una...
No, i després també intentes
traspassar, traslladar
aquest ambient perdut, diguem-ne,
de la casa a la taula d'aquell dia, no?
Nosaltres, doncs, per exemple,
jo si obries jo estic segur
que faria un menú d'aquests tradicionals
amb canelons, capó, eh?
amb peix, inclús.
O sigui, una miqueta més...
més elaborat que a casa, evidentment,
per donar-li una miqueta més.
Però, doncs, sí,
jo crec que hem d'intentar,
els que obrin,
conservar aquestes tradicions
o anar completament al revés,
fer un menú de superdiferent,
superluxa,
o super sorpresa, eh?
Però, sí,
intentar que sigui algo especial,
com a mínim, no?,
aquell dia.
Doncs, vaja,
aquests costums que van canviant,
tot i que el Francesc
no ha vingut avui especialment
a parlar d'aquests canvis sociològics,
que també, tu, escolta'm,
sempre sorgeix l'oportunitat,
sinó que avui el Francesc
ve a parlar-nos
d'una de les seves passions.
És tot un clàssic, podríem dir,
de la secció.
De fet, vam començar
aquesta temporada parlant de vins,
i avui també parlem de vins,
també parlem de vins
de la set espanyol,
però avui canviem
completament de zona.
Sí, avui...
Ens tracem d'Andalusia,
del sud d'Espanya
cap al nord, cap a Galícia.
Sí, avui m'agradaria parlar-vos
una miqueta dels vins gallecs,
per trencar una miqueta
amb tant de menjar,
i per ajudar a pair una miqueta.
Són uns vins excepcionals,
reconeguts arreu del món,
i que cada cop són més bons,
a més, perquè, a veure,
ja ho havien sigut històricament,
són d'origen dels romans,
concretament a Val d'Horres,
que és la...
Hi ha cinc de hòs a la zona gallega,
doncs Val d'Horres,
que és la més oriental,
la que ja toca
a les fronteres de Galícia,
es diu Val d'Horres
perquè significa
vall d'hort,
que hi havia hort allí, no?
Llavors els romans
van arribar fins allà
a buscar aquest hort.
I, com sempre,
els romans
no són ni conqueridors només,
ni explotadors només,
sinó que s'instal·len.
i quan s'instal·len
són uns grans propagadors
de la cultura,
perquè ells cultura pròpia
no en tenien poca,
però ho agafaven tot,
o sigui,
agafaven la grega,
que ho agafaven tot el que trobaven,
ho agafaven,
ho assimilaven
i ho escampaven,
no?
Era una gran virtut que tenien.
I el primer que van fer
en aquella zona
és plantar vinya,
per tot arreu,
o sigui,
tant a Val d'Horres
com després més a la costa,
perquè, clar,
van sortir a la costa
per poder embarcar
tota aquesta riquesa
i poder reportar
a través del mar
cap a Roma, no?
I llavors allí es van començar a conèixer
els vins d'aquesta zona
que de seguida van destacar moltíssim
i van anar a la tal dels emperadors.
Però, curiosament,
el que primer es va conèixer
van ser els de la zona centre
com uns vins dolços,
perquè a Galícia,
el tipus de ràm que tenen,
són ràms autòctons,
molt interessants,
després en parlarem,
però el tipus de ràm que tenen,
sobretot algunes varietats,
tendeixen a ser un pèl dolços,
eh?
Tenen una acidesz molt elevada,
però també tenen un punt de dolçor,
elevat.
I aquests ràms,
vinificats en dolç,
són els que s'exportaven a Roma.
I eren molt famosos
els dolços d'aquesta zona,
sobretot de la zona centre de Galícia.
Buscant el tret diferencial.
El tret diferencial d'aquests vins.
Bé,
a partir d'aquí,
com sempre,
l'edat mitjaval,
tot el tema monestirs i església
són els que van conservar
aquesta tradició.
Després,
amb la caiguda
de l'església,
doncs,
això va estar pràcticament desaparegut.
El que passa,
en aquesta zona,
com que no van arribar els àrabs,
doncs,
es va mantenir força bé,
fins a la revifalla
de la segona meitat del segle XX,
perquè,
anteriorment,
doncs,
eren vins molt de cooperativa,
molt vins
poc elaborats,
no?
i que es tendia també
a despreciar
les varietats autòctones
tan increïbles
que tenen allà.
I va ser,
sobretot,
a partir dels anys 70,
80,
que es va tornar a apostar
per les varietats autòctones
de la zona
i es va tornar a fer,
bueno,
es va refer,
doncs,
o es va fer
una nova Galícia
a nivell de vins,
eh?
I és la Galícia
que tenim actualment
al mercat
i que encara s'està fent,
si veigéssim,
la superfície nova
de plantació de vinya
és molt elevada,
eh?
i encara s'està treballant
amb varietats noves
recuperades,
o sigui,
no noves,
sinó que no estan al mercat
però que ja són d'allà,
eh?
I que la riquesa
a nivell de ceps
és brutal.
O sigui,
jo diria que és de les zones espanyoles
amb una varietat més important
de ceps.
Jo parlaríem,
podríem parlar tranquil·lament
sense equivocar-me,
al voltant dels 30,
35 ceps autòctones
que no existeixen allà.
Sí, sí,
és increïble.
És una autèntica brutalitat.
És una brutalitat.
D'aquests 35
se n'exploten comercialment
potser 6,
només, eh?
femenya perfecte.
Semparlem d'un producte emergent
tant en quantitat,
en qualitat i en prestigi.
Sí, sí, sí.
És una zona que ho té tot.
Té clima,
perquè té un clima atlàntic,
semblant, doncs,
es podria semblar molt
a la zona nord de Bordeus
o així,
perquè, doncs,
al costat del mar,
tot això,
té varietats autòctones,
té personalitat,
això li dóna personalitat,
i, a més,
té un saber fer
i una tradició
molt arrelats
que fan que tot això junt
faci
reconegut
arreu del món
avui per avui
un dels millors vins del món.
Doncs,
bueno,
d'aquests vins
m'agradaria
així,
a grosso modo,
parlar, doncs,
els terrenys,
és una zona,
com tots sabeu,
molt accidentada,
amb una costa
molt escarpada,
la Costa de Morte,
famosa,
a dalt al nord,
després,
tota la part oest
que toca l'Atlàntic,
és on se fa
principalment
el vi,
o sigui,
seria del riu Minho,
que seria la frontera
de la frontera.
De la frontera amb Portugal,
província de Pontevedra,
no?
Si no he terrat.
Pontevedra,
no,
Ourense,
Pontevedra,
sí,
a Pontevedra,
llavors,
tot el que és la frontera,
es fan vins per tota la frontera,
amb una ribera del riu Minho,
l'altra ribera ja és Portugal,
que allí també en fan de vins,
però ja no són nostres.
Un altre dia,
un altre dia.
En aquesta zona
seria Ries Baixes,
tota aquesta zona de la costa
es diu Ries Baixes,
és la denominació d'origen Ries Baixes,
una de les més importants,
té cinc subzones més petitones,
no cal entrar en detalls,
però i en tota aquesta zona,
sobretot el raïm que més se cultiva
és un que es diu Albarinyo,
l'Albarinyo famós,
és un raïm molt particular,
autòcton de la zona,
un dels més explotats,
és un raïm que dona
molt, molt aroma,
amb una intensitat aromàtica brutal,
però per mi molt equilibrada,
perquè podríem parlar
d'intensitats aromàtiques,
per exemple,
en un cas d'un Riesling
o d'un Jagostraminer,
però sobretot en el cas
del Jagostraminer,
per exemple,
són molt florals
i en canvi aquest,
diguem-ne que són aromes
molt intensos
però tocant de peus a terra,
o sigui,
no ens en anem tant
amb la imaginació,
sinó que són més fruites
de pinyol,
segons de quines zones,
fruites,
pomes verdes,
pomes una mica madures,
són inclús matisos
de pell de taronja,
algú de cítrics,
són matisos molt joves,
sembla que estiguis
al mig d'un mercat,
d'un mercat de fruites verdes,
amb algú d'herbes aromàtiques,
d'herba fresca,
i és com està ben bé allí,
veus que si tu et plantes
allà al mig d'una plantació
de pomes d'allà de Galícia,
d'aquelles que fan també cidre,
amb aquells prats,
amb aquelles vaques,
i unes quantes flors,
allò a la primavera i tal,
doncs ben bé és l'aroma
que fa aquest vi.
Ajudat d'aquest punt de dolçó
i d'aquest punt d'acidesa,
que fan que sigui un vi molt equilibrat
i un vi superinteressant
per prendre amb un ampli ventall
de coses,
però sobretot amb aperitius
i marisc.
O sigui,
sempre mirem també els mals maridats,
és important maridar,
mirar d'on venen,
i sàpiguen d'on venen,
els podem maridar una miqueta
ja intuitivament,
en aquest cas Galícia,
què hi ha a Galícia?
Marisc.
Doncs en aquest cas seria genial
pels percebes,
seria genial doncs
pels musclos,
per les navalles,
per tot el peix a la planxa,
llavors aquí ja podríem entrar
una miqueta amb els tipus
de vins de Galícia,
doncs perquè en el tema
del marisc salat,
bullit,
doncs anirien més bé
aquests albarinyos,
en canvi doncs
per peixos a la planxa
ja una miqueta més treballats,
doncs anirien millor
unes noves modalitats
de vins que es fan
ara en totes les zones
que són fermentats en barrica,
que no s'havien fet mai,
que ja els donen
una miqueta més d'ontuositat,
una miqueta més de cos,
aquest gustet de la fusta,
una miqueta,
i que els donen
més complexitat,
amb les seves mares
moltes vegades es fermenten
i llavors encara els donen
més d'ontuositat
i llavors se'ns permeten
doncs acompanyar millor
doncs aquell rodavallo
de la zona
feta a la planxa
senzillament
o un bon lluç
d'aquest...
S'ha parlat ja de plats
més copiosos...
Exacte, més contundents.
Més contundents,
que no necessites
aquella frescor
de l'albarinyo
o del ribeiro
per prendre
doncs amb una ostra,
per exemple,
sinó que ja necessitem
alguna cosa una miqueta
més contundent,
una miqueta més senyor,
una miqueta més rodó
per acompanyar
una gran bèstia
d'aquestes del mar
d'allà dalt
que hi ha peixos
realment genials, no?
Llavors, doncs, bueno,
ries baixes,
com us dic,
és tot albarinyo
pràcticament,
hi ha alguna cosa més,
es fa també,
com a varietats
de la zona
hi ha la treixadura,
hi ha l'oreira,
hi ha...
bueno,
hi ha altres
petites aportacions,
però en general
el 70%
del raïm
que hi ha
en una botella
és albarinyo,
si no es diu el contrari,
però sempre que veiem
amb una etiqueta
ries baixes albarinyo,
si posen en aquest cas
el que us estic dient
ries baixes albarinyo,
és 100% albarinyo,
si posa, per exemple,
ries baixes
soltomaior,
que és una subzona
d'allà dalt,
o ries baixes
ribeira d'oulla,
o ries baixes
baldos salnés,
en aquest cas
seria un 70%
d'albarinyo
i la part restant
de diferents
varietats autòctones
sempre.
Cuida,
vaja,
potenciar molt
com abans comentàvem,
les varietats autòctones,
no van anar a buscar
res de fora.
En això
el Consell Regulador
ha sigut molt intel·ligent
i ha sigut promocionar
perquè s'han pogut
plantar rieslings
i agostraminers
de tot aquest tipus
de raïm
que estan molt bons,
però ostres,
amb la riquesa
que tenen aquí,
jo crec que ha sigut
un gran encert
de potenciar
aquests vins d'aquí.
Això d'entrada
fa que el consum interior
augmenti moltíssim,
perquè la gent
li estàs bé,
escolta'm,
que això és producte nostre,
ho hem tingut tota la vida,
per què no aprens això?
No,
i a part,
és com amb tot,
és com amb pintura,
jo sempre comparo
el menjar i el vi
amb la pintura.
Hi ha pintors
que pinten molt bé,
però si no et diuen
alguna cosa més,
doncs és un pintor més.
Hi ha pintors
que potser no pinten tan bé,
encara que jo no...
Però bueno,
posem el cas
que potser no pinta tan bé,
però que té
alguna cosa diferent,
que és diferent,
que trenca,
que no ho has vist mai.
Doncs sempre aniràs
primer per aquell.
Doncs amb els vins
passa una miqueta el mateix.
Si els vins ja són bons,
avui en dia,
gràcies a Déu,
els vins se fan bé
a quasi de tot arreu,
perquè hi ha una tecnologia,
hi ha un coneixement,
hi ha un saber fer en general,
que diuen els francesos,
hem de buscar
alguna cosa més
en aquest vin,
no?
Aquest valor afegit.
Aquest valor afegit.
I aquest cas
són aquests raïms,
aquests raïms que no trobaràs
en reu més del món.
Exceptuant una varietat
que és la torrontés,
que és una varietat
que ens ha tornat d'Argentina,
que originàriament
jo diria
que va sortir de Galícia,
se'n va anar a l'Argentina,
aquí es va perdre,
allà ha prosperat molt,
és una varietat
molt arrelada
i una de les millors,
i ara ha tornat
d'Argentina
i es torna a plantar
a Galícia.
I la torrontés
també és una varietat
que dóna vins
molt interessants
en tota la zona gallega.
Passat ja a Ries Baixes,
que ens hauríem de quedar
amb això,
Ries Baixes al Barinho,
vins frescos,
afruitats,
amb notes
d'herbeta fresca,
recient allò
de matí la rosada,
aquella olor de la gespa,
d'herba més que de gespa,
i notes cítriques
i una miqueta àcids.
Perquè miro per la finestra
i el temps ens acompanya,
si no ens hi trasllades,
en aquests feissatges francès.
Home, allà penseu
que el clima
està molt influenciat pel mar,
al dematí,
sobretot als matins
de tardor i primavera,
hi ha moltes bromes
d'aquestes del mar
que entren,
com una espècie de boires,
però provocades
pel mar,
perquè el mar
està més calent
que la terra
i llavors
ens entra cap dintre
i s'enganxa
a aquestes bromes
damunt dels ceps.
Això fan també
una cosa molt curiosa
de la zona
que li dona
una particularitat
i una espectacularitat
brutal,
si aneu a veure ceps
allà dalt,
és realment espectacular.
Per què?
Perquè els planten
d'una manera
que només se fa allí
i en moltíssims
pocs llocs més
i és que fan
allò que fèiem aquí
amb els masos
per cobrir
la taula
de menjar
les pèrgoles,
allà es planten
els raïms
amb pèrgoles.
No tots,
però moltes plantacions,
sobretot les antigues,
estan plantades així.
Per què?
Doncs perquè
d'aquesta manera
la pèrgola és,
pels que no ho sapigueu,
una sèrie de columnes,
en aquest cas
són unes tes,
que les antigues
les feien de granet
perquè és una terra granítica,
Galícia,
entre granets i pissarres,
i les feien de granet
unes tes,
com si fos una creu
però sense la part de dalt,
i les anaven plantant
una darrere a l'altra
amb una certa separació.
Llavors hi tiraven
unes fustes,
avui en dia uns cables,
entre les tes,
llavors emparraven
el raïm aquí dalt,
i tu podies caminar
per sota
i tenies el raïm
just a tocar del cap.
Això per què ho fan així?
Doncs perquè,
precisament,
com que és una zona
molt humida,
que hi ha aquestes bromes
matinals i tot això,
tenien un problema
de podridura del raïm.
O sigui,
si feien servir
el sistema del bas,
típic d'aquí del Priorat,
per exemple,
que és aquest sistema
del raïm sol,
allí el mig,
o si feien servir
l'emparrat,
no els donava
les avantatges
d'aereació
que dona
el plantat
amb pèrgoles,
perquè la pèrgola
permet que circuli
l'aire per sota
i que es ventili bé
i s'assequin
els raïms.
Un problema d'excés
humitat,
d'una terra massa humida.
Exacte,
però sobretot ambiental,
perquè de pluviometria
no és tan malament,
estan al voltant
de 850.000 mil·límetres
anuals,
que,
prenent-vos,
això és l'hòstia,
em perdó,
perquè aquí estem
al voltant dels 300,
doncs allà
estan amb 850.000
anuals,
però tot i amb això
no és excessiu,
penseu que hi ha zones,
allà mateix a Galícia
hi ha llocs
que arriben als 2.000
i a França,
en zones de produccions
ben conegudes,
també estan al voltant
dels 2.000,
o sigui que són xifres
elevades per nosaltres,
però normals,
diguem-ne,
són xifres normals
de pluviometria
a nivell de clima mundial.
Llavors,
aquests emperrats,
doncs sobretot
són per aquestes boires
que et permeten
que això,
que s'eixugui bé
i sobretot també
que la capa de fulla
s'escampi
fent tot un sostre
i com que a Galícia
tots sabem
que no és que hi hagi
molt de sol,
tampoc no és que n'hi falti,
hi ha zones molt pitjors,
però des de l'agunt
no tenim el sol
que tenim aquí,
llavors el tenim
més superfície foliar,
l'arbre,
permet fer més fotosíntesis
i treballar millor
a l'hora de rendir,
a l'hora de produir
tots els elements necessaris
per fer aquest raïm
tan cotitzat
i que per això hi són,
llavors també
era un avantatge afegida.
L'únic inconvenient
que fa que això
s'estigui perdent
una miqueta
és que són molt difícils
de mecanitzar,
o sigui,
no es poden recollir
amb màquines,
amb tractors,
ni res de tot això,
sinó que s'ha de fer amb...
S'ha de fer tot amb la mà
perquè ho has d'agafar de la mà.
Llavors hi ha el camí
del vi de qualitat
que s'està recuperant
aquesta tradició
perquè el vi de qualitat
es recull a mà
i després hi ha el camí
del vi industrial
que cada cop n'hi ha...
Bueno,
hi ha de les dues coses
però aquests sí que
van perdent
aquest sistema de plantació
i aposten més
per les espatlleres,
aquestes línies de cables
que s'enganxa
l'emperrat
en vertical,
no en horitzontal
com en el cas
de les pèrgoles,
sinó en vertical
que també és un sistema
que funciona força bé
sobretot per aquests llocs,
així que com s'està fent
a França
que són zones
on hi ha poca llum
i molta aigua
i funcionen força bé també.
Francesc,
hem pujat per les pèrgoles,
mai millor dit
i anem fatal de temps,
jo et proposo fer
dos capítols
de vins gallecs,
si et sembla,
hem fet el primer
de les Ries Baixes,
fem un segon
i que sigui breument
i ja si en cas
dijous vinent
ho acabem de rematar.
Molt bé,
doncs tocar la segona zona
més coneguda
que seria potser Ribeiro,
aquí no s'ha begut un Ribeiro
amb una tasca gallega.
La zona de Ribeiro
és una de la missió
d'origen pròpia,
està just a continuació,
o sigui,
seguim el riu Minyo
des de la costa,
trobarem Orrosal
que seria
una subzona
de Ries Baixes,
després trobarem
el Condado de Tea
que és una altra
subzona de Ries Baixes,
una zona on se fan
vins negres
que potser ja en parlarem
en un altre moment,
sobretot de Mencia
i després,
seguint el riu,
ens trobem
amb Ribeiro.
Ribeiro
és una zona
molt coneguda,
és una zona
que pocs anys
enrere
era pràcticament
tot cooperatives
i que es feien
uns vins molt bons
però d'una qualitat
mitja
perquè es feien
molt industrialment.
com amb tots,
se n'han donat
compte del que tenen
i a poc a poc
estan sortint coses
molt i molt interessants
d'aquesta zona
també.
Són vins
una miqueta més
lleugers,
amb una intensitat
de color
una miqueta més baixa
i aquí el raïm
predominant
és un que es diu
treixadura.
és un tipus
és un tipus
de raïm blanc
molt aromàtic
també
i que dona
un color
més verdós
un color
més clar
no tan
una miqueta
menys intens
que l'albarinyo
i amb unes notes
molt florals
i una miqueta diferent.
També pensem
que estan a l'interior
que tenen
un clima
semicontinental
o sigui
atlàntic
però ja tirant
cap a continental
això què vol dir?
Més oscil·lació tèrmica
o sigui
a la costa
doncs les temperatures
són més suaus
a l'interior
a la mesura
que ens allunyem
del mar
el mar
no ens fa d'estufa
ni d'aire condicionat
llavors
això vol dir
que fan més fred a l'hivern
més fred a l'hivern
i més calor a l'estiu
exacte
aquí tenim gelades
a l'hivern
i tenim temperatures
de 40
40 i escaig de graus
a l'estiu
això també és bo
pel raïm
aquestes oscil·lacions tèrmiques
són molt bones
i també fan que
els terrenys
d'aquella zona
per qüestions geològiques
són de pissarres
són una miqueta
semblants als d'aquí
aquí tenim molta pissarra
i granets
pissarres i granets
en aquestes valls empinades
del riu Minyo
i tot junt
tot junt
fa que sigui una zona
molt bona
per fer vi
que si es fa amb cuidados
si es fa amb ganes
es poden fer coses
molt molt
i molt xules
per anar acabant Francesc
aquests vins ideals
per què?
aquests vins
doncs la tradició
el pop
amb patates
és el mateix
estem en aquesta gama
de vins blancs
en tot Galícia
ens trobarem
exceptuant dues zones
que podem tocar
un altre dia
ens trobarem
doncs en aquest tipus
de vins
frescos
inclús amb amanides
aquí en aquest cas
amb l'Albarinho
doncs amb amanides
amb fines herbes
amb molt de verd
molts enciams diferents
inclús si treballem
amb bullits
amb peixos al vapor
això al pop
a la gallega
aquests pimentons
aquestes patates
aquells peixos al forn
amb patates
i llimona
que també fèiem
per Nadal
estàvem parlant
aquestes coses
així lleugeretes
perquè aquest Albarinho
no té la potència
d'un
ai
aquest ribeiro
de treixadura
no té la potència
d'un Albarinho
però
a veure
si està ben fet
són semblants
aquí anirien més
amb notes
una miqueta més cítriques
i verdes
i l'altre
serien unes notes
més de fruites
de pinyol
fruites
tipus poma
pera
una miqueta verdes
o madures
depenent de la zona
iniciem el viatge
però no l'hem acabat
el problema del Francesc
és que clar
t'explica aquestes coses
encara són dos quarts
i mig
de dotze de mitja
i després
has d'aguantar
tot el dia
Francesc
ho deixem aquí
però compromís
que aquest mes de gener
ens rematem
aquest viatge gastronòmic
per Terres Gallegues
fins la setmana vinent
Francesc
una abraçada
fins la setmana que ve
bon any a tothom
a Ну