Només mig minut i serà un quart de dotze del migdia.
Aquí seguim amb tots vosaltres des de la sintonia de la ràdio de la ciutat.
Us ho deiem fa un moment a l'Hospital Joan XXIII.
Ja fa poc més d'un any, concretament des de l'abril del 2008,
s'ha incorporat la figura del mediador, mediadora intercultural en aquest cas,
una persona que el que fa és intentar resoldre les dificultats
que poden tenir els pacients immigrants quan necessiten atenció sanitària.
No només dels del punt de vista lingüístic,
la seva feina és bastant més complexa, m'atreviria a dir jo, i molt més àmplia.
Una de les mediadores interculturals que treballa a Tarragona, a l'Hospital Joan XXIII,
és Fàtima Souqui, que avui ens explica la seva feina i la seva experiència.
Fàtima, molt bon dia.
Hola, molt bon dia. Bon dia per a tothom.
Jo deia que no, la teva feina no és fer de traductora lingüística.
És un concepte molt més profund, no?
No, és molt més profund perquè la nostra feina va més aé de la traducció lingüística,
que és lingüística.
Perquè en el procés de comunicació no hi ha només factors lingüístics,
ni hi ha factors que són extralingüístics.
Són factors que tenen alguna cosa a veure amb els marcs de referència cultural de col·lecció.
i ara penso, per exemple, un dia normal, quan tu estàs, no sé, físicament estàs a l'hospital normalment o estàs allà?
Sí, sí, sí. No, físicament estic a l'hospital tres vegades a les setmanes, diguem-ne, els dimecres i els divendres.
El dimarts, per la tarda, treballo al cap del Constantí, el dijous, per la matí, treballo al cap de Torriforta.
Però dient que estàs en el que és tota la xarxa, que depèn de l'hospital universitari, el 23, estàs a assistència primària, hospital...
treballo també al cap d'Arrago, treballo al cap d'Arrago, al Francoli, a l'hospital Francoli també, que està molt a prop de l'hospital.
Faig aquesta coordinació a vegades perquè en l'atenció primària on es fa molt de faïna.
És allà, és que en la mediació intercultural hi ha tres rames de mediació.
La mediació preventiva i la mediació preventiva a la fem, sobretot en l'atenció primària.
La charla, la sensibilització, l'assessorament, sobretot tallers, sobretot amb les dones.
ni la mediació rehabilitadora quan sorgeixen problemes.
Quan sorgeixen problemes, els altres mediadors interculturals hem d'intervindre
per a solucionar conflictes que, a vegades, al fons no són conflictes,
però per el desconeixement dels còdics culturals de l'altre, això pot provocar conflictes.
La tercera rama és la mediació creativa,
que és, partem d'una situació A inicial per arribar a una situació final.
És canviar, per exemple, intentem canviar els comportaments dels usuaris.
perquè a vegades els professionals ens comuniquen
si ajuda a parlar amb la vostra comunitat perquè no respecten el temps.
En altres fem unes xerrades per explicar-los
que és la noció de la cita aquí en aquesta societat nova.
és que n'hi ha gent que venen, per exemple, que emanen de zones de nomades o suminomades.
Ells mai en la vida van portar una reluja i van saber què és el temps,
què és les 8 del matí.
Ells calculen el temps amb el sol.
És una realitat completament diferent.
Sí, és una realitat completament diferent.
Per tant, entén, Fàtima, que no només treballes a nivell individual
quan es reclama la teva feina, la teva mediació en un cas particular,
sinó que també col·lectivament i de forma periódica t'adreces a tot un col·lectiu.
Sí.
És a dir, que no és allò només, mira, hi ha un cas puntual i acudeixo.
Parlaves de codis culturals, que és bàsic,
dins del que és el teu camp de treball,
amb quines cultures treballes?
Particularment en del nord d'Àfrica o també treballes amb altres cultures?
Perquè hi ha algunes que venen també de fora que tenen un codi més similar.
Penso col·lectius de Latinoamèrica...
Sí, o sub-saharians.
O sub-saharians.
O sub-saharians treballo, sobretot en sub-saharians que parlen francès o ingles.
Però jo...
Jo puc dir que això no és tan mediació cultural.
És una manera de facilitar la comunicació lingüística res més.
Però amb què fai mediació interculturals són al col·lectiu meu.
i més que la cultura, n'hi ha subcultures, per exemple, al Marroc.
No és el mateix un home que ve o una família que ve de l'Atlas o una família que ve de Marrakech.
De Marrakech.
És per això, per exemple, jo m'hi trobo molt...
molt d'agost treballant amb la gent de la meva zona, dels sedes del Marroc.
És que jo tinc els codis culturals d'ahir assimilats.
És diferent que, per exemple, treballo amb gent del nord del Marroc.
Però, Fàtima, això potser nosaltres també ho hauríem d'entendre, perquè la manera...
També, en general, sí que tenim la majoria de coses comunes.
Però potser una persona de Bilbao o de Girona té actituds i maneres de veure les coses diferents
que algú d'Extremadura o de Sevilla.
Perquè això passa al mateix al Marroc, és de sentit comú.
Però a vegades aquest desconeixement es fa...
No, al Marroc tothom pensa igual i és igual, en absolut.
Igual que aquí.
És que al final no hi ha tantes diferències.
Generalment sempre s'ha dit que on rau més la dificultat en el tema d'atenció sociosanitària
és amb tota la problemàtica de les dones.
El tema de les dones és on hi ha més problema en l'atenció mèdica i clínica, no?
Sí, clar, perquè hi ha moltes dones que acuden al servei de la CIR.
Ginecologia.
Ginecologia.
Ginecologia i obstetricia.
Hi ha moltes dones perquè la França de les dones és la França que sofreix molta precarietat
o vulnerabilitat més bien, vulnerabilitat psychosocial.
Elles, quan arriben aquí, els homes seguixen amb els codis culturals d'ahir la dona,
s'ha de quedar en casa, s'ha d'anar a prendre l'idioma.
i els homes, ells tenen l'oportunitat de sortir al carrer, d'aprendre l'idioma local
i de fer contacte amb la gent.
I les dones, res, entrar a l'hias i molt de temps a casa
i no podem desenvolupar les seves habilitats en general.
Per això que és la França amb què treballem molt.
I en el cas de l'atenció sanitària, en un percentatge elevat, no la totalitat,
però les dones, diguem-ne, autòctones d'aquí, tenim molt assumit,
que ens han de fer una citologia, revisions ginecològiques, cada temps.
Bona part, la majoria d'aquestes dones mai han passat per un metge,
en molts casos han tingut parts complicats
i parts sense una atenció en condicions, la qual cosa els pot deixar seqüeles.
Quan arriben aquí, entren en aquesta dinàmica de tenir una mica de cura de la seva salut?
Que desconeixen radicalment.
És un problema molt greu que trobem ara en el sector de sanitat aquí a Catalunya,
perquè aquestes dones venen d'una realitat sanitària molt diferent
en el sistema sanitario de la salut d'aquí.
Espereixen a nosaltres, dintre dels objectius de la mediació intercultural,
és fomentar la cohesió social.
Nosaltres expliquem a la gent que, per exemple,
a yo, per poder conversar a les dones a fer el seguiment de l'embaràs,
explico que aquí la gent treballa amb l'ordinador, amb l'anàlisi.
Si no has fet aquest procés,
ells no podran atendre-te per a dar llum al teu fill.
I així van les coses.
I es plantejen problemes a l'hora de fer reconeixements físics,
a l'hora de fer proves,
és a dir, el que qualsevol dona d'aquí ho assumim amb normalitat.
Tenen problemes aquestes dones?
És a dir, no volen fer el seguiment per una qüestió cultural o religiosa,
o per pressió del marit?
No, per desconeixement, sobretot.
Perquè, per exemple, per cultura.
Per exemple, jo vaig viure dones al sud-est del Marroc que són nòmades.
I l'orgull d'una dona nòmada és parir sola en el desert.
Això és l'orgull de la dona.
I ja quan arriba aquí, les mateixes dones...
Són elles que no volen fer aquest tipus de part.
Sí, per a ellas, per exemple,
com si tu vens i trenques una cosa que per a ellas és un privilegi.
Està en la seva naturalesa.
Sí, la seva naturalesa.
Tu has de fer el TAC primer, el TAC dos,
a les quatre meses has de fer l'ecografia.
Per a ellas no significa res.
Clar, però fixa't, Fàtima, que ara hi ha corrents de dones occidentals
que opten per donar aquell part natural, allò de fer-ho a casa.
I això ens sembla molt bé,
però si ve una dona nòmada del desert,
diem, oh, quina incultura.
Això, això, saps què?
Potser per totes dues bandes, no?
Sí, això, saps què?
I ja fa, no sé, dieu anys, quan vaig estar, no, fa mes, quinze anys,
més o menys, quan vaig estar estudiant a la universitat i vaig conèixer una antropòloga
que treballa a l'escola d'Altos Estudis en París, amb el Pierre Bourdieu.
Aquesta dona és d'origine d'Algèria.
I ja feia investigacions al Marroc.
Jo l'he invitat al meu poble.
I ja hi ha un altre professor meu de l'universitat.
i quan va arribar amb la família és que la gent és més nòmada
o d'aquesta zona són molt oberts de manera de ser.
Perdó.
Arribat la nit, la meva mare ens va proposar una habitació per dormir.
i la doctora, la madame Tassadit Yacine, que és etnòloga i antropòloga,
té dues doctorades, ja va trobar això molt rar.
I al final ja es va donar compte que, en aquest cas,
soc jo que va tindre un procés de formació, de preparació, d'estudis,
que soc estancada.
Aquesta zona, aquesta gent amb la natura,
l'Essa mira com hi ha, ens va proposar com es feia a l'antiga,
que hi ha una habitació per...
Per tothom.
Per tothom.
Això és.
El problema el tenia en aquest cas l'altra persona,
perquè diguem que els anfitrions actuaven de forma natural,
com viuen habitualment.
Jo intueixo, jo intueixo, Fàtima,
que hi ha problemes, realment, i dificultats que cal superar,
però hi ha altres qüestions que potser les podríem estalviar,
que no són un problema, sinó que el creem després.
I en el que dius d'atenció a la dona,
deu ser, com tu bé deies, importantíssim,
perquè també elles són les que han de tenir cura dels seus fills.
Calendaris de vacunació, revisions pediàtriques,
són les dones i no els pares.
Sí, clar, no els pares, sí.
En això, diguem-ne, que els és més fàcil entrar-hi?
Què?
Les dones, diguem-ne, davant del que és el seguiment del seu embaràs,
revisions ginecològiques,
deies que costava una mica.
En el cas de tenir cura dels nens,
les revisions pediàtriques, les vacunacions,
en això, diguem-ne, que són més flexibles?
Són més flexibles i a vegades no,
perquè aquí, quan venen els immigrants,
per exemple, formen guetos,
i que n'hi ha pràctiques que són quasi còmones.
Per exemple, les dones al Maroc,
jo, el que jo coneixo,
que totes donen peta als seus bebès allà.
I quan arriben allà,
una o la víctima comenta a l'altra
que has d'anar a buscar la llet en Caritas,
la llet artificial en Caritas,
i tot això forma una altra manera de tomar la vida.
És que elles no entenen que el millor per al bebè és la lactància materna.
Aquí estem apostant per la lactància materna,
també, per les dones d'aquí.
És tan contradictori.
Sí.
Elles ho fan bé tradicionalment, que és un alpí.
Sí, ho fan bé, però quan arriben aquí,
elles pensen que és la moda, és la modernitat.
M'entens?
Jo, sobre aquestes temes, intento treballar.
I les noies?
A les dones que ahir al país l'estaven fent bé.
Clar, i arribant aquí es transforma,
potser pensant que això és més bo pels seus fills,
perquè se suposa que tot el que fan els altres,
o fan fora, o els països rics, entre cometes,
ho fan bé, i no necessàriament és aquest error que cometem.
Ara pensava jo, per exemple,
et deus trobar amb famílies acabades d'arribar,
cada cop menys a causa de la crisi econòmica,
però hi ha hagut un constant arribar de famílies,
d'altres que, Déu-n'hi-do, ja porten un quant temps,
i aquestes famílies tenen fills i filles
que estudien als centres educatius,
que són adolescents.
Amb les noies joves també has d'intervenir
respecte a les mares i als pares?
Clar, ara...
Perquè aquí, aquestes generacions, diguem-ne,
que potser van néixer al seu país d'origen,
però han crescut aquí,
deu ser una mica complicat, no?
Sí, clar, és per això, per exemple,
dintre del perfil del mediador intercultural,
ha de ser una persona
que ha tingut una experiència en la immigració
i que va viure molt de temps,
per exemple, el meu seu país d'origen
i que ha tingut una experiència immigratora
per poder intervenir amb els immigrants.
Estàs dient que és el teu cas?
Sí, el meu cas.
Per tant, tens una experiència personal i professional
que t'ajuda.
Sí, que m'ajudi per poder intervenir molt bé.
Per exemple, la setmana passada,
en el cap del Constante va vendre una usuària
i l'administrativa l'ha preguntat
ets casada?
I ella ha dit, a vegades sí, a vegades no.
L'administrativa es perdia una mica, no?
Sí, sí, què vol dir això?
i un noi que ajudava l'administrativa
i som vigilant va entrar al mig
i diu, Fátima, Fátima,
si pots intervenir,
és que hi ha una dona marroquina,
li van preguntar si ella està casada o no,
i ella va dir, a vegades sí, a vegades no.
I tu ja sabies de què anava, no?
Sí, amb la meva experiència ja sabia
perquè jo també feia la confesió
cansada i casada.
Era un tema lingüístic, en aquest cas.
Era un canvi d'una enna.
Ja veus la que s'hagués liat.
Sí.
Per una confusió d'aquesta manera.
Sí, per una confusió d'aquesta manera.
Per a mi era una cosa molt...
Perquè jo he passat amb el mateix procés d'adaptació.
De totes maneres,
jo a vegades que vaig al metge,
afortunadament no hi vaig gaire,
a la sala d'espera veig moltes persones magravines,
sobretot dones amb nens.
Vull dir que amb què hi van, no?,
el metge, vull dir que és un servei que s'utilitza.
Sí, clar.
Que a vegades diem, no, no, és que no l'utilitzen.
Clar, que l'utilitzen.
És que l'altre dia,
a la xarra de l'Hospital Joan XXIII,
m'han dit unes professionals,
elles, perquè venen,
i al final, a vegades, no compleixen,
no segueixen...
Els tractaments.
Els tractaments.
Els tractaments.
I perquè elles venen, per exemple,
al cap de Torreforta,
Torreforta, si vas a la Ciro o a la zona de la planta baixa
o n'hi ha servis de pediatria,
n'hi ha moltes magravines.
I venen, a vegades,
dues o tres hores abans del temps.
Sabeu por què?
per a elles és una manera de sortir de casa.
Clar.
Si no, no sortirien.
Un justificat pel marit.
I venen ahir,
i es troben,
i comencen a xarrar,
és que elles no poden anar a un bar.
És com un dia de festa, per a elles, doncs.
Sí.
És sortir de casa, realment.
Sortir de casa, realment, sí.
I Fàtima,
les dones més joves que sou del mateix país,
podeu fer una feina
perquè canviï una miqueta aquesta mentalitat?
És molt difícil, no?
És molt difícil.
Per part dels marits,
però per part d'elles, també?
Sí, per part d'elles.
És que, per exemple,
nosaltres som una comunitat
on la gent no adhereix molt
als projectes similars.
És molt difícil.
Jo, personalment,
soc vicepresidenta d'una associació.
Organitzem moltes activitats,
però no venen.
No venen.
És complicat.
És una mica complicat.
Les seves filles, sí.
Les seves filles ja fan una altra vida.
Sí, però les filles,
jo no tinc tanta síria sobre les filles d'aquí.
que jo vi, per exemple,
és que jo trobo que és difícil la vida
d'aquestes filles,
i filles que són de pares magrebis,
de la cultura,
de la cultura,
el sistema d'ensenyance aquí.
jo sempre penso que és una esquizofrenia de vida.
a casa,
viven d'una manera
i fora de casa,
viven d'una altra manera.
al col·legi,

que no és un noi,
el noi també.
Clar.
Tu no tens dret
d'acompanyar nenes de sexe femení.
Sí, sí, sí.
I aquestes noies i aquests nois
es troben en una situació molt complicada,
clar.
Molt, molt complicada.
Jo sempre penso
és que jo,
de vegades,
parlo amb els pares
i intento
d'entendre
com ells piensen,
com reaccionen
amb els nens.
És una...
Però fixa't, Fàtima,
i no es pot generalitzar,
no es pot generalitzar,
perquè sempre t'equivoques,
però jo he sentit parlar
a molts professors i mestres
que, lògicament,
hi ha de tot,
com els nens que són nascuts aquí,
però que hi ha un percentatge,
sobretot,
de famílies magravines
que els nens i nenes
són molt educats,
molt disciplinats
i que estudien molt.
Clar.
Més que els nostres,
que a vegades se'n van una mica de la bola,
les coses com siguin.
Sí, sí.
No sé si és un tòpic
o és cert, això.
No, és que depèn,
depèn de cada família.
Diguem-ne el sentit de família
que tenen,
d'aquesta jerarquia, no?
Sí, depèn de cada família.
També hi ha moltes famílies,
n'hi ha nens i jo,
n'hi ha moltes famílies
que no les interessa
que els nens tenen nivell d'estudios.
Per exemple,
arriben a 14 o 15 anys
i han de portar de general...
De treballar.
Sí.
Treballar i guanyar diners.
Sí, diners a la família.
És pel que han vingut aquí.
Sí.
N'hi ha de tot, n'hi ha de tot.
De totes maneres,
no cal ser una miqueta observador.
Si et poses, per exemple,
aquí a la porta del Martí Franqués,
a l'Institut VEI o qualsevol altre,
veus que afortunadament
hi ha nens i nenes de totes les cultures,
però si t'hi poses a la porta
és que només que estiguis dos dies a la setmana
veuràs que entren i surten
per grups culturals.
No veuràs mai magravins
amb nens catalans, sud-americans
i russos.
Sempre, sempre, sempre.
Seguen a classe junts.
Tret que el professor,
amb una mica de visió,
els fa...
Per un cop surten al pati
o surten a la porta,
si no heu observat mai,
poseu-hi aquí a qualsevol centre educatiu
i sempre van junts culturalment.
Sí, és que jo...
No es barregen?
Sí, jo vaig...
I surts un diumenge o un dissabte
o vas a locals de Tarragona
i mai els veus junts.
L'intervenció dels pares.
Això és el que jo he comentat abans.
Déu-n'hi-do.
Tens molta feina, eh, Fàtima?
Sí.
Tens molta feina.
Tenim molta feina.
Però escolta, de totes maneres,
jo m'imagino que...
I més tenint en compte
que tu ja fa temps
que et mous per aquest món
de la mediació,
no sé si és que jo soc optimista de mena,
però tinc la sensació
que les coses han millorat.
Vaja, jo recordo
de metges, infermeres i llevadores
fa uns anys,
independentment del centre hospitalari,
que explicaven
és que hem tingut un problema
perquè ha vingut una dona,
de part o del que sigui,
el marit no ens ha deixat atendre-la
perquè el metge és ginecòleg
i vol que la tingui una dona.
Això ja ho hem superat?
No, encara...
Això se'm parlava fa uns 8 o 10 anys.
No, encara n'hi ha...
Encara n'hi ha cases...
I com els resols?
O els resoleu, millor dit?
Com els resoleu?
És que no...
En aquests casos,
per exemple,
no hi ha manera,
és que estem aquí,
a Catalunya,
no hem de...
I què és el que es fa?
A dir, escolti,
a la seva dona la tindrà un metge,
sigui home o dona,
i punt.
O se cedeix
i potser es toca
aquella metgessa
que no està de guàrdia
aquest dia de festa.
Com es resol?
Sí, és que saps que,
per exemple,
en altres mediadors
interculturals
jo mai m'han...
m'han...
sol·licitat
una intervenció
en un cas similar.
Però jo vaig sentir
moltes vegades,
m'han comentat
el dissabte,
passat,
va vindre
una dona marroquina
al seu marit
que és molt...
reaccionista,
per exemple,
o porta barba
o no sé què,
aquestes coses
de prejudicis.
No volia
que la seva dona
estigui
amb un bon home
o un metge
de sexe masculí.
Però,
per exemple,
nosaltres
en aquests casos
nosaltres
no som ni activistes
ni abogats
ni tenim...
Mediadors.
Sí,
un compromís social.
Som mediadors
i...
A nivell personal
i si vols
no em contestis,
Fàtima,
tu què creus
que s'hauria de fer?
Cridar una metgessa dona
o que assumís
l'atenció sanitària
que qualsevol persona
tindria en aquell moment?
No,
si vols no em contestis,
però demano
a nivell personal.
I a nivell personal
jo puc contestar.
S'ha de solucionar
com es fa aquí
perquè aquí
al país d'origen
hi ha molts metges
de sexe masculí
i ells no comenten res,
no diuen res.
I quan venim aquí
és...
No, no,
és que jo vol un metge.
i jo penso
que és un dret
per a ells
de pensar
el que volen
però jo trobo
que és molt difícil.
Jo trobo
que és molt difícil
no sé,
respondre
a les necessitats
de cada comunitat.
És que aquí,
estem aquí
i hem d'adaptar-nos
una mica.
I nosaltres
què hem de fer
sota el teu punt de vista
els que ja vivíem aquí,
els autòctons,
diríem.
Els autòctons
per a mi
s'han d'obrir
sobre les altres cultures.
Ho estem fent bé?
No et parlo
a nivell institucional,
dic a nivell particular
ho estem fent bé?
Sí.
Sí?
Vols dir que
la gent en general?
Jo no puc generalitzar,
n'hi ha de tot.
Però en principi
la impressió?
Sí,
n'hi ha molt de gent
que actuen
amb prejudicis,
estereotips.
i n'hi ha altres
que no sé,
intenten
conviure
amb l'altre.
N'hi ha de tot.
A vegades es diu allò
de...
una persona
que sigui de fora,
que fa les coses malament,
com la faria
qualsevol altra persona d'aquí,
se li retreu,
escolti,
això no es pot fer
i l'altre respon
això m'ho dius
perquè sóc immigrant
i tu podries dir
no, no,
li dic perquè
això no es pot fer,
més igual que sigui
immigrant
o que sigui
d'aquí del barri
del costat.
A vegades s'esgrimeix
una miqueta
aquesta condició,
també?
O no?
Sí,
sí,
sí,
perquè els
d'aquí
actúen
com actúen
normalment
i són
un codi
que és
normalitzat
per a tota gent.
Per exemple,
quan altres
vam arribar aquí,
jo
parlo personalment,
jo vaig
notificar
que tothom
diu
cuida't,
això es fa així,
això
es usa
el verb
cuida
molt.
Aquesta és la impressió
que tenies
quan vas a fer.
Sí,
i jo he dit
a vegades penso
que aquesta gent
no sé,
m'ha tratat
de tonta
o no sé què,
però al final
jo m'ha adonat
és que és
és algo
d'aquí,
és algo
de la cultura.
Jo,
quan vaig
viure
el meu marit
és aquí,
que
actúen
amb els nens,
els nens,
d'aquesta manera,
és
és
d'aquí.
I
para
altres
dones marroquines
també
van fer
la mateixa
notificació.
Hi ha
unes
que van
arribar
que és
una manera
d'educar
per fer
bé
les coses.
És que,
no sé,
ens vam adonar
que allí
en altres
països
no
ens educaven
de fer
molt bé
les coses.
Si aquí
digam que
es intenta
fer,
ja te entenc.
Me entenc.
Perfectament.
Per exemple,
ens van
ensenyar
com rentar
les dents,
moltes coses.
És que no renten
les dents,
és que a casa seva
no se la rentaven
i ara ho estan
aprenent
i com això
moltes coses.
Moltes coses,
és un exemple,
com això moltes coses.
És com si jo
anés al teu poble
i em diguessin
que he de dormir
amb tothom
i com la teva professora
i digués
ui no,
ja no aprendria
amb el temps.
No volia parlar
d'aquesta cosa,
no és per
fer una
publicitat
de la crisi,
jo tinc
una tienda
i
prefereixo
comprar coses
d'altres països.
Jo
m'agradaria,
per exemple,
participar
per l'economia
del meu país
però jo
noto
que la majoria
de coses
fan coses
molt bones
però la
definició
no està
ben feta.
Això
és una cosa
d'educació.
Ho entenc
perfectament,
no?
I això és el que
es busca una mica
que els fills
de les famílies
que han arribat ara
aconsegueixin
aquesta manera
de fer.
De ser una mica
rígid
en tema
d'educació.
Tots podem aprendre
i segurament
nosaltres també.
Fàtima,
sou qui,
ha estat un plaer
de veritat
que ens hagis
acompanyat.
Hem començat
parlant una mica
de l'objectiu
de l'entrevista
que era la tasca
que desenvolupa
en el CID
de l'Hospital Universitari
Joan XXIII
de Tarragona
però valia la pena
aprofitar la teva
experiència
i la teva feina
quotidiana.
Moltíssimes gràcies
de veritat
i moltíssima sort.
Molt bon dia.
Moltes gràcies
per a vostre.
Adéu.