I ara mateix a la Sònia Navarro la tenim via telefònica.
Sònia, bona tarda, benvinguda a Tarragona Ràdio de nou.
Hola, bona tarda.
Com han anat les vacances?
Bé?
Bé, molt bé.
Molt tranquil·les, no?
Molt bé, molt bé. Disfrutades.
Dic que de cara al mes d'octubre tornarem a reemprendre dins del programa Ja Tardes l'espai que comptava amb la Sònia Navarro,
però que avui l'hem volgut segrestar perquè estem acabant les vacances,
veiem que de mica en mica hem de tornar una altra vegada a la rutina
i això, doncs, com que més que fer-nos pla és com pujar a l'Everest i tornar a baixar.
Sònia, què fem?
A la gent que ara mateix està molt desmoralitzada perquè ha de tornar a la feina, ha de tornar, com deia, a la rutina.
Bé, el primer és que, bé, tothom, és una miqueta això que s'anomena el síndrome post-vacacional, no?
Exacte.
Però jo diria que una miqueta plantejar-nos que tornar a la feina és tornar a la nostra vida en general, en realitat, no?
És tornar a la nostra quotidianitat estar més plena de feina que no de temps de vacances.
Llavors, tornar és primer pensar que hem de tornar a poc a poc, no?, donant-nos un espai
i sobretot no oblidant-nos que en el moment que tornem a la nostra quotidianitat
també podem tenir espais en els que hi hagi espais lliures, espais lúdics
i espais per descansar o per estar sol o per estar en companyia, no?, amb les persones que tu vulguis.
És una miqueta com anar entrant a poc a poc en aquesta rutina diària, no?
Sí.
I no pensar que ja ho hem perdut tot, no?, perquè a vegades també vivim com a la ja s'acaba la bona vida, no?
Exacte, és una de les excuses que potser ens trobem per donar-nos més problemes a nosaltres mateixos, no?
Freses com aquesta que sense voler se'ns escapen inconscientment o inconscientment
i que encara fa que tot sigui més difícil a l'hora de començar a treballar,
a l'hora de tornar a reemprendre la quotidianitat que comentaves, no?
El que passa és que en realitat en una vida, quan diem això de ja s'acaba la bona vida,
tot depèn també dels tipus de vacances que cadascú hagi fet, eh?
Perquè hi ha un altre sector que potser està desitjant tornar a la feina.
Sí, aquest és un altre, no ens l'havien plantejat, eh?, d'aquesta massa.
Igual hi ha un altre sector de la població que està desitjant tornar a la seva quotidianitat,
a la seva rutina, perquè les vacances que ha plantejat, doncs, no li han sigut
allò agradables que esperava, no?, o no ha obtingut el que esperava, no?
De totes maneres, això de la bona vida és plantejar-nos la bona vida ha de ser una mica cada dia.
Si jo no soc capaç de viure una bona vida en el meu dia a dia, en la meva rutina,
d'introduir coses que estic treballant i a la vegada haig de poder disfrutar, no?,
també de la meva vida amb aquesta feina inclosa, clar, llavors és com dir que passem
uns mesos a l'any de mala vida.
Exacte.
I això seria per plantejar-nos-ho, no?, perquè dius com estàs vivint i de quina manera estàs vivint, no?
No només per la feina, sinó de cara als altres.
Exacte, però això ja seria un altre plantejament, potser estic realment en una feina que no tolero
per alguna cosa o amb algun malestar o amb alguna història que em costa molt, no?
Però això ja seria un altre plantejament.
Clar, llavors la idea és disfrutar durant aquestes vacances d'aquest temps,
però a l'hora de tornar és també disfrutar d'aquest temps dedicat a una feina, a una activitat,
que per altra banda em dona el sentir-me útil, em dona el sou, no?, també,
que és el que necessitem per...
Per viure.
Per viure, no?
Per viure, d'alguna manera, sí.
Per tant, no sé, m'està donant una sèrie de coses, no?,
i més o menys tots treballem una mica per les mateixes coses, no?
Llavors, és poder veure això, jo diria, no?, una miqueta de...
Bé, poder veure que els 11 mesos que passem treballant també tenen coses molt bones i molt positives, no?
Llavors, i no quedar-nos amb aquesta idea que la bona vida és no fer res, que no és real.
És un miratge, pensava, no?
Una vida, les persones que no fan res, en realitat no tenen una bona vida,
moltes vegades estan molt angoixades i molt deprimides.
Perquè no saben què fer, no?
No saben en què ocupar el seu temps, seria, no?
Clar, moltes vegades no saben exactament,
t'aixeques i no tens un lloc cap a on anar, una activitat que fer,
i això moltes vegades pot angoixar moltíssim.
Bé, i ara què, no?
Llavors tothom està ocupat i jo no,
tothom és útil perquè fa una sèrie de coses i jo no,
llavors moltes vegades també és que valorem, tenim això.
Tenim una feina, tenim una activitat,
tenim unes coses que fem cada dia que també ens donen una identitat.
Sí, sí.
Llavors, a vegades és valorar,
perquè no ens adonem que tenim moltes coses
que a vegades no les valorem en el dia a dia.
Jo aquí insistiria, Sílvia,
que també depèn de quin tipus de vacances venim, no?
Clar, clar.
Perquè, clar, hi ha gent que ve d'unes vacances molt disfrutades
i molt de l'estil que volia,
no sé si necessitava estar sol o necessitava estar amb la parella,
necessitava estar amb la família i ha fet exactament això,
però hi ha gent que ve d'unes vacances no desitjades,
no disfrutades,
o que ha fet una cosa en contra del que li hagués anat millor.
Sí, per exemple?
Doncs, per exemple, a vegades un té una necessitat d'estar amb la parella
i acaba estant amb tota la família.
I a vegades això es converteix en una bogeria, no?
Això és veritat.
Les vacances, si són desitjades, molt divertides,
però si no són desitjades, molt angoixants.
I després també una altra de les coses que també ens trobem a les vacances
és que, clar, durant 24 hores al dia,
òbviament, el que és un dia sencer,
comptes amb la parella, comptes amb uns fills,
jo que deies, que de cop i volta et trobes que ja no ets tu com a unitat,
sinó que ja ets el grup sencer.
I, clar, tot això durant gaire un mes hi ha molta gent que no ho suporta,
jo que deies, no?
Depèn de les vacances que hi has viscut.
Clar.
No, és que hi ha gent que les està desitjant i això ens uneix.
Sí.
Però, clar, també és diferent, eh?,
quan parlem d'una família nuclear, diguem,
que jo he marxat amb la meva parella i els meus fills,
que a vegades també quan anem de vacances amb tota la família, no?
Sí.
Perquè aquí també és molt complex a vegades posar-nos d'acord
que vulguem el mateix.
Que això ens passa igual que si anem amb un grup d'amics, no?
Que cadascú tira...
És molt complexa.
Clar, que cadascú tira per lo seu
i al final arriba un moment que a mi,
la persona que més o menys ha pogut organitzar,
es queda sense fer les coses que vol per cedir
una mica el lloc als altres, no?
Que això és el que fem, també.
Clar, però des d'aquí, fixa't que llavors
jo no he fet el que jo necessitava.
Exacte.
Hauré cedit, hauré anat amb el grup,
hauré fet el que tocava,
però no el que necessitava.
Clar.
Llavors, des d'unes vacances i així,
a vegades un necessita tornar ràpid a col·locar-se, no?
Tornar un altre cop a la feina.
Perdona?
Dic que tornar un altre vegada a la feina,
tornar on ets més o menys important, valorat.
Exacte, exacte.
I després jo també diria que hi ha una part de les vacances
que hauríem de reservar a no fer res.
És veritat.
A no fer res de res.
Et dono la raó.
A perdre el temps.
Sí.
Literalment, perquè perdre el temps,
moltes vegades, és l'única manera
que realment ens posem en contacte amb nosaltres mateixos.
perquè si sempre estem fent, fent, fent coses i fent coses cap a l'exterior,
és molt difícil que contactem amb què volem.
Clar.
I a vegades també tenim unes vacances tan plenes de coses que acabes molt agotant, no?
I acabes que al final del dia dius,
he fet tantes coses que no sé de veritat el que he arribat a fer, no?
Estàs fins i tot desubicat.
Dius, a veure, i avui i demà no saps per on va llogar
de tantes coses que tens que fer.
Llavors, això estaria bé, no?
Que també, dintre dels dies que tinguem,
reservem algun dia a no fer res.
A descansar pura i durament, no?
A estar amb nosaltres.
Però sense cap activitat planificada,
sense haver de dir
haig d'anar aquí o haig d'anar allà, no?
Perquè si no és que entrem en tota una sèrie de coses
com obligatòries que hem de fer, no?
Però, Sònia, això per una persona que
durant els 11 mesos de l'any
ha estat constant,
és una persona que, podríem dir,
que pateix el que es diu l'estrès
i que li agrada i és organitzadora,
això deu ser un pati a l'estiu.
I que dius, no estic fent res.
Això per ell deu ser gairebé dramàtic, no?
Depèn de com.
Clar, que molta gent no sap fer-ho.
Però el drama és no saber fer-ho, eh?
Exacte. No, no, que sí, que sí.
El no poder dir, doncs mira,
avui me desperto per dir alguna cosa,
avui què m'he de despertar a les 7 o a les 6?
No, no. Això ho feia els dies de feina.
Els dies, ara que estic de vacances,
em vull despertar a les 12 del migdia
perquè avui, no?
O quedar-me fins a les tantes
veient una pel·lícula que fa molt de temps
que vull veure-la
i permetre'm el luxe de posar-me davant de la televisió
i veure aquella pel·lícula, no?
I tot això són, jo penso que són com a petits regals,
que és el que comentaves tu abans,
que ens hem de donar, no només durant les vacances,
sinó també potser durant tot l'any,
perquè no sigui després tan fort, no?
De dir, durant l'any...
És que sí, de fet, si m'ho dono durant tot l'any,
puc gaudir de la meva vida cada dia.
Exacte, exacte.
I al final no es tracta de gaudir 10 dies, 15 o 30 a l'any,
es tracta de gaudir cada dia,
que aprenguem a fer això també, durant cada dia,
que aprenguem a valorar el nostre dia
amb el temps de feina, amb el temps personal,
amb el temps de família, amb el temps...
Que a vegades és tot un jeroglífic,
però que hem de viure amb aquest jeroglífic, no?
D'alguna manera.
I això és cada dia.
Sí.
Si no, tot ho posposem.
Si no entrem en una història que és molt del futur,
quan arribi no sé què, quan arribin aquests dies,
quan arribin les vacances, quan arribi el Nadal,
quan arribi l'estiu...
I el tema és moltes vegades que des d'aquí
no disfrutem mai.
Clar.
Perquè nosaltres estem pendents d'un futur
que quan arriba ja estem en el present
i tornem a pensar en el següent futur.
Exacte.
I potser no hem acabat de concretar
o de fer aquell futur immediat que teníem
i ja ens hem decebut.
Exacte.
Perquè no ho hem pogut fer, no?
Perquè no s'ha realitzat allò que esperàvem.
Clar, perquè estem...
A més, volem controlar el futur,
que això és impossible.
Però si estem en el futur no podem viure el present.
Sí.
No el podem disfrutar tampoc.
Llavors, és una mica fer aquest joc, no?
D'estar avui aquí i avui em permeto fer això.
Clar.
I que em ve de gust.
i el que passa és que quan estic treballant
potser m'ho puc permetre a 10 minuts
i quan estic de vacances potser m'ho puc permetre a dues hores.
Sí, sí.
No?
És poder també veure aquesta diferència,
però des del que jo puc fer coses per mi
durant tot l'any.
de fer petites passigades, jo pensava, aquest pastís, no?
Tenim un pastís que ens agrada
i de tant en tant fer una passigada i fer un mos, no?
Així d'aquesta manera no ens mengem de cop i volta el pastís,
sinó que l'anem tastant i encara ens sap més bo, no?
Ens sap més dolç.
Petits premis
per valorar que estem fent allò que ens agrada de veritat.
El que ens ho mereixem, no?
I tant.
Per tant, que ens estimem, que ens donem petits premis.
Però això ens costa molt, eh, Sònia?
Això de dir que ens estimem a nosaltres mateixos,
sempre acostumem a veure, entre cometes,
les coses més dolentes de nosaltres mateixos que les bones
i acceptar-les ens costa un món.
Bé, aquesta és una feinada.
Això seria una altra cosa, no?, per poder comentar.
I tastar-les ja.
Això és perquè això sí que és una feinada,
però és la clau, eh,
que jo pugui també gaudir en general de la meva vida.
Perquè si no, sempre estic...
Tornem al mateix d'abans, no?
Clar, sempre estic pensant en tot el que heig de fer
per ser la bona persona que heig de ser.
Moltes vegades també col·loquem tot en tot el que faig
per ser bo, per ser adequat, per ser correcte, no?
Per ser moltes...
És el sentit de ser la persona adequada i correcta, vàlida.
I per ser el que les altres persones als seus ulls
siguin agradables, no?
Exacte.
I que m'atruquin i que sigui el que ells volen que jo sigui, no?
Clar, però moltes vegades aquí deixo de ser el que jo necessito, sí?
Sí.
I ja comença la nostra baralla interna.
Exacte.
Que aquí ja necessitaríem cinc programes més, eh?
Cinc o sí, Sònia o set.
Com ni una altra.
Però va per aquí, va per aquí, Sílvia.
No, no, que estem desitjant que tornis aquí a la ràdio, eh?
Molt bé.
Que ja t'he dic ara que fins a l'octubre se'ns farà una mica llarg,
sense la Sònia, eh?
Molt bé, Sílvia.
Doncs, Sònia...
Ja això és un mes que passa ràpid.
Sí, ja m'imagino.
Mira, almenys ja t'hem tingut avui, començant la setmana,
i esperem que amb aquestes petites pescigades que hem volgut fer,
gràcies a la Sònia, ajudem amb algú que ara mateix estigui pensant,
mare meva, que heu de tornar a la feina, mare meva, què faré?
No, no, torna a la feina i ja veuràs com no serà tan dur com t'imagines.
I fins i tot, a lo millor, diràs, mira, però si m'ho estic passant bé.
Prova, no?
Disfruto.
I disfruto.
Exacte.
El dia a dia.
Exacte, exacte.
Sònia Navarro, moltíssimes gràcies per haver-nos atès
i fer-nos un foradet que sé que tens moltíssima feina
i el que et deia, que estem desitjant que arribi a l'octubre
per tornar-te a tenir aquest aquí davant dels nostres micròfons.
Molt bé, moltes gràcies a tu.
A tu, adeu-sia i bona tarda.
Fins ara.
Si vols sentir-te psicològicament millor i no saps com fer-ho,
a què esperes?
Demanar ajuda és de savis.
Consulta la psicòloga clínica Sònia Navarro.
Truca al 977-22-0560.
La seva consulta és al carrer Pau Casals, número 10, primer, tercera.
Informa't a www.sonianavarropsicologia.com
I ara mateix a la Sònia Navarro la tenim via telefònica.
Sònia, bona tarda, benvinguda a Tarragona Radio de nou.