SONIA NAVARRO
SONIA NAVARRO
SONIA NAVARRO
SONIA NAVARRO, molt bona tarda, benvinguda.
Hola, bona tarda.
Parlem del dol.
Del dol, d'ampli de la paraula, de pèrdua.
Però per mort, per separació, per...
En fi, el que sigui.
O el dol que t'arriba quan no has fet el dol, al cap d'un temps.
El dol en realitat és una pèrdua, no?
Parlem d'aquesta pèrdua.
Deixa'm recordar el telefon del directe, per si ho vol trucar, al 977-24-4767.
977-24-4767.
També es podeu fer arribar preguntes a través del correu electrònic.
Partim d'aquí, no?
Sí, partim del dol com a pèrdua.
Podem tenir un dol quan se'ns mor algú.
Podem tenir un dol quan ens separem d'una parella.
Podem tenir un dol quan perdem una feina.
Podem tenir un dol quan perdem una casa.
O perdem algun oixepte que per nosaltres és important.
Quan perdem amics.
Vull dir que seria parlar una miqueta en el sentit més ampli, no?
Com a pèrdua, el dol és l'elaboració d'aquesta pèrdua
que jo no desitjava, per dir-ho d'alguna manera, no?
Llavors, una miqueta, diríem...
Encara que quasi sempre ho tenim molt, molt, molt relacionat amb el tema de l'amor, no?
Poder perquè és el dol que no és reparable, diguem, no?
Quan hi ha una morlla, no podem fer res més, no?
I podrem, moltes vegades, quan pensem en un dol, automàticament pensem en la mort d'algú, no?
També podem tenir un dol, per exemple, perquè tenim un accident i hem perdut alguna capacitat.
A vegades, el convertir-me en una persona amb discapacitat
implica fer un dol de la persona que jo era abans, no?
Que a vegades tampoc això se'ns oblida, no?
Però també haig d'acostumar-me a una nova situació personal.
És un dol de parts meves, de la meva vida, no?
O que pogués caminar o que pogués fer coses d'una manera més...
Més còmode o més fàcil, no? Per mi.
Què vol dir fer un dol?
Doncs, en realitat, mira, hi ha una frase que a mi m'agrada molt,
que diu, el dol és el procés de perdre el que tenim...
O sigui, perdona, el dol és el procés que passa de perdre el que tenim
a tenir el que hem perdut.
És una frase d'Estefan Flemming.
I què seria fer el dol, no?
Perquè...
Aquí està.
El dol té, bàsicament, tres fases, no?
En la primera fase, quan estem de dol, estem en una fase d'habitació.
I això vol dir...
De què, perdona?
Evitar.
Habitació.
Sí.
I llavors, això vol dir que estem en un moment com amb sensacions que estem d'irrealitat
o sensacions una mica com d'aturdiment, no?
Que no vull veure què és el que m'està passant, no?
I d'alguna manera és una fase entre habitació i negació, no?
Per dir-ho d'alguna manera.
No accepto que a mi m'estigui passant això.
Això pot ser conscient o inconscient, també, no?
Perquè de vegades no es pot assumir segons què passi, no?
Llavors, doncs...
Clar, no es pot assumir en aquell moment.
Llavors, la primera fase, de fet, quasi sempre és la mateixa.
Tant si el que estic fent és un procés de separació de la meva parella,
com si de cop m'avisen que s'amor algú que és molt proper a mi, no?
La primera fase és una mica com d'irrealitat, que això no pot passar.
O sigui, per tant, és una evitació, una negació de la situació.
I jo estic com una mica amb una nebulosa, no?
Que em sembla que no m'ho puc creure, no?
Moltes vegades el que m'estan dient, hi ha persones que ho diuen com que ho escolten lluny.
Com que no m'ho puc creure, no ho puc escoltar de prop, no?
Encara que estigui la persona, diem-ho, a un pam, no?
Em sento molt separat de l'entorn en aquell moment,
és a dir, no puc relacionar-me amb facilitat amb l'entorn.
I moltes vegades, a nivell conductual, les persones estan molt desorganitzades, distretes, no?
En aquesta primera fase.
En una segona fase, que seria la fase d'assimilació,
és a dir, que jo començo a reconèixer que sí, que realment he perdut això,
o he perdut el que sigui, he perdut una persona, he perdut una feina, he perdut una parella,
o he perdut alguna capacitat meva a nivell personal, no?
I aquí és quan apareix el sentiment de soledat,
el sentiment de tristesa amb molta intensitat.
Perquè en la primera fase, el que apareix és més la ira, no?
La ràbia, la impotència.
I en aquesta segona fase és quan apareix més la soledat i la tristesa, no?
Aquí moltes vegades ens distanciem del món,
però per dedicar-nos, atenció, a elaborar aquest dol.
És a dir, a prendre consciència que sí, és real,
que sí, que l'he perdut,
i que a partir d'ara he de plantejar-me què faig
i com començo la meva vida sense la persona,
sense la feina, sense la casa,
sense la capacitat o el que sigui, no?
I en la tercera fase seria el que anomenaríem l'acomodació,
que seria ja quan jo he acceptat la realitat de l'amor.
Seria l'acceptació.
Si ho podem dir, acomodació o acceptació, no?
I aquí és quan nosaltres comencem a recuperar el nostre autocontrol
a nivell emocional, a nivell d'hàbits d'alimentació,
a nivell d'hàbits de descans,
que moltes vegades s'han vist alterats, no?
I comencem realment a posar-nos en marxa, no?
A fer ja les nostres activitats, diguem-ho.
Això no vol dir...
Aquesta fase d'acomodació o d'acceptació
no vol dir que jo no recordi allò que he perdut,
no vol dir que de tant en tant no el trobi a faltar,
no vol dir que no aparegui un sentiment de tristesa,
però jo em poso en marxa amb el futur,
per continuar la vida en el present i en el futur,
per dir-ho d'alguna manera, no?
Ja no estic tan enganxat, ja he acceptat que això ha passat,
que d'això he après alguna cosa,
d'alguna manera m'he fet més fort,
i que tiro del present al futur, no?
Seria una mica les tres grans fases
per les que es passa sempre en un dol.
Tothom passa per aquestes fases.
Tothom?
Tothom.
La diferència és el temps que estem en cada fase,
cada persona passa un temps diferent,
i com ho visc dintre d'aquestes fases,
perquè jo puc passar per les fases molt de temps
i amb molta intensitat,
o puc passar d'una manera més light.
Depèn de la intensitat de la pèrdua,
i depèn de les característiques personals, no?
I depèn de lo traumàtic que sigui.
A vegades, si jo espero el dol,
no hem resultat tan traumàtic
com quan no l'espero
i em ve, és un xoc, no?
És com, em ve de cop,
algú que no m'havia ni plantejant, no?
Llavors, una miqueta,
però sí que tots passem per aquestes fases.
La segona, l'assimilació,
pot trigar molt,
pot trigar moltíssim a assimilar un fet,
una pèrdua,
i poden passar anys, fins i tot, no?
A veure, en principi,
especialment els dols habituals,
que són la mort,
habituals vull dir per més freqüència,
la mort d'alguna persona propera
i les separacions,
es considera que un any,
com a màxim,
és el temps normal de dol.
Si triguem més d'un any,
es comença a considerar
que probablement hi ha
alguna cosa que està bloquejat
i que no està la persona tirant endavant.
Llavors, en realitat,
no hi ha un temps concret per cada fase,
perquè cada persona
ho viu d'una manera diferent, no?
El que sí és,
hi ha el temps aquest d'un any
que no hauria de durar més d'un any
i quan dic durar més d'un any
no és que jo no recordi
la persona, el fet, la cosa
que he perdut, eh?
I que no la trobi a faltar.
I que no la trobi a faltar, exacte.
Sinó que jo ja estic en marxa
amb la meva vida quotidiana
i continuo
i continuo il·lusionant-me
altres coses
encara que
encara que
tinc la pèrdua,
per dir-ho d'alguna manera.
Bé, Tom, la pregunta que es fa la Paloma
a través del correu electrònic
i ja tardes,
arroba a tarragonaradi.cat
Què podem fer per ajudar algú
a passar el procés de dol?
Pregunta la Paloma.
Normalment s'utilitza la frase
acompanyar en el dol
i diuen que el millor és estar
al costat de la persona que pateix
però m'agradaria poder fer alguna cosa més?
però m'agradaria poder fer alguna cosa més.
Diu, una Paloma.
Gràcies, Paloma.
Mira, això és de lo més difícil
perquè habitualment en els dols
fem moltes coses que no s'han de fer.
D'entrada.
Primer,
moltes vegades
la persona que està en un procés de dol
necessita parlar
però hem de vigilar.
Nosaltres ens hem d'oferir
i li hem de dir que estem allà.
Però cuidado
amb aquestes frases típiques
de, bueno, pues si necessites alguna cosa em truques
perquè això és molt obert.
La persona no et trucarà.
És a dir, si m'ofereixo
he de ser jo el que truqui
i dir què tal, com estàs.
Tampoc he d'obligar la persona a parlar
perquè cadascú també tenim un temps diferent.
Hi ha persones que necessiten parlar immediatament
i recordar
i donar-li voltes al tema, no?
Per elaborar el dol.
I n'hi ha persones que necessiten un temps
més llarg
i primer estan més retraiguts
i és després que comencen.
Llavors, jo al costat
de la persona que ha perdut algú
o que té un dol
puc oferir-me.
Puc dir-li que estic aquí.
No puc forçar-lo a que parli.
No puc dir-li
què és el que ha de fer.
Una de les coses habituals
que també es fa
és
si no sé com
com que no sé què dir
i jo penso a més a més
que l'altre necessita
que jo li digui
alguna cosa molt concret
doncs moltes vegades
es fan aquestes frases fetes
bueno, doncs el temps ho curarà
tot passa
tu has de tirar endavant
tu has de ser forta
totes aquestes frases
que realment
no ajuden res
i que la persona
la fan sentir fatal
perquè
clar, és com
no m'entens
i a més
no em deixes
parlar
perquè cadascú
viu el dol
d'una manera diferent.
Llavors
moltes vegades
és simplement
estar allà
trucar
o apropar-te
per veure com
si vols parlar
estic aquí
moltes vegades
no hi ha res
que dir
amb el que m'estan dient
només estar allà
poder tocar-lo
agafar-lo del braç
agafar-lo de l'ombro
o sigui
poder a vegades
fer una abraçada
i poca cosa més
la persona que està
en el dol
i això per exemple
podríem dir
això li passa
a una persona
que acaba de perdre
amb algú
amb una persona
que s'acaba de separar
amb una persona
que acaba de tenir
un accident traumàtic
i és probable
que es quedi
amb una discapacitat
vull dir
estic aquí
i hem d'anar
amb la idea
que nosaltres
no podem salvar-lo
que l'altre
tampoc pretén
que el salvem
i que moltes vegades
l'únic que vol
és que l'escoltem
i sobretot
aquestes frases fetes
que estan molt manides
que tothom diu
perquè no sap què dir
són exactament
les que no s'han de dir mai
perquè no ajuden
però res
de fet
fan sentir molt malament
a la persona
deixem recordar
el telèfon del directe
el 977-24-4767
si voleu trucar
i explicar-nos
la vostra experiència
podeu fer-ho
a través del telèfon del directe
el 977-24-4767
o fiquem el Napolom
enviem un correu electrònic
ja tardes
arroba
terragonaradio.cat
Hem de pensar
sí
continuo
hem de pensar
que
la persona necessita
parlar del seu procés
de dol
per donar-li
un significat
aquest
i a vegades
això implica
que ha de relatar
el que ha passat
i com ha passat
i per què
per acabar
per donar-li un significat
i quan dic això
vull dir que
per entendre
i donar-li un sentit
a això
i quan jo li puc donar
un sentit
moltes vegades
ho puc acceptar
puc passar
a la fase d'assimilació
i d'acceptació
molt més ràpidament
llavors
jo també diria
que ara estem
en un moment
que intentem
que els dolts
doncs
passin ràpid
és com
vinga
t'ha passat això
però ho has de superar
i una mica
el missatge
que enviem a les persones
és que
ostres
encara estàs així
ja hauries d'estar més
de fet
una mica
quan passa
a les feines
hi ha molts pocs dies
de
de lliure disposició
el que tothom
et diu és
torna ràpid a la feina
distreu-te
clar
però això
és relatiu
hi ha persones
que necessiten
en aquell moment
distreure's
i faran el dol
una mica més tard
i n'hi ha persones
que necessiten
fer una mica
exacte
interioritzar
i treure tot això
i
hauríem de respectar
quan diem
tu el que has de fer
és
és que no serveix
de res
perquè
l'altra persona
ha de decidir
si li va millor
en aquest moment
donar-se un temps
per donar significat
per entendre
per donar un sentit
amb aquesta pèrdua
o pot
o pot
directament
de fet
moltes vegades
quan algú torna
immediatament a la feina
o torna immediatament
a la quotidianitat
com si no hagués passat res
el gran problema
és que un temps després
apareix un malestar
que jo ja no associo
al dol
perquè
en teoria
el dol
el vaig superar superbé
però no és real
i són dols
no fets
els dols
no fets
normalment
acaben sortint
amb crisis d'angoixa
o amb estats depressius
o amb altres situacions
el que passa
és que com que estan
en el temps
amb molt d'espai
a vegades
jo ja no ho relaciono
la meva sensació
és que jo vaig superar bé
el dol
i ara no sé
què m'ha passat
i moltes vegades
és que el dol
no està fet
llavors
un dol no fet
sortirà en qualsevol moment
moltes vegades
un dol no fet
surt
quan tenim un altre dol
és a dir
i llavors
fem dos dol
a la vegada
que patem
en un primer moment
em sembla
que ho hem portat bé
no sé
per exemple
una persona s'ha separat
i li sembla
que ho ha portat fantàstic
i llavors se li mor la mare
i amb aquest segon dol
no pot
perquè en realitat
està fent dos a la vegada
perquè l'altre no l'ha treballat
o al revés
és igual l'ordre
a vegades
és que jo passo
i em sembla que
i això ho fa molt
el moment en què estem
que immediatament
ens donen els vàliums
i els no sé què
si has anat a un tanatori
per exemple
la major part de la gent
doncs està
tranquilitzant
i és com
per què no surti
per què no surti
perquè has d'aguantar
estan drogats
diguem
i has d'estar allà
i clar
això en realitat
no és positiu
perquè
estan tristos
ha de sortir
i és lògic
i han de plorar
i han de fer
el que han de fer
el dolor
forma part de la vida
llavors
en el moment
que jo ho nego
ho tapo
ho estic tapant
en aquell moment
però això sortirà
en un altre moment
llavors tenim com
una tendència
vinga
ràpidament
donar
la pastilla
que baixi
la simptomatologia
perquè així
fem una mica
quedem bé
fem el que toca
i això
doncs pot ser un error
perquè hi ha persones
que això ho viuen
perquè a posteriori
això surt
i a vegades surt
d'una manera
que ja no és
la correcta
la correcta
entenc-me
surt d'una manera
que ja
no me n'adono
que estic plorant
per la persona
que he perdut
perquè de cop
me'n trobo malament
o me'n trobo malament
però ja no sé per què
i quan jo sé
que estic plorant
per allò
és molt més fàcil
plorar
i donar-li un significat
que quan no sé
per què ploro
Estava pensant en Galícia
que a Galícia
fan uns dos molt llargs
fan més recordatoris
que periòdicament
és totalment diferent
el tractament de la mort
allà
fins i tot
les cases
estan preparades
per tal de fer
un enterrament
una vella diferent
i es pot entrar
per les portes
darrere directament
a la sala
on està el difunt
dintre de la casa
està més
tothom
més involucrat
en el teixit social
és una cosa
curiosa
bé
ara també
és que es fa
d'una manera molt freda
però això també
és molt actual
el tanatori
no deixa de ser
algú fred
però
és una mica
perquè
ara no ens veiem
amb la persona morta
dintre de casa
però
com es feia abans
dintre de casa
permetia
despedir-se
d'una altra manera
expressant més
les emocions
que no pas
en aquell espai
que és més fred
i que a vegades
costa
expressar
les emocions
després
clar
habitualment
de seguida
apareixen
ja immediatament
i això
han passat
hores de vegades
que la persona
s'ha mort
i que de seguida
apareixen
les persones
que et venen a dir
que s'ha de tirar endavant
i que tiris
i que
vinga
que
ens hem de permetre
també
plorar
perquè de fet
quan passo
per les diferents fases
és quan jo ho supero
i és quan li dono
un sentit
i és quan entenc
que he après
i és quan entenc
que soc més fort
del que jo em pensava
però soc més fort
del que jo em pensava
quan m'he permès
ser fràgil
quan no em permeto
ser fràgil
acabo sent dèbil
encara que porti
una cuirassa
de fortalesa
impressionant
al meu voltant
una cosa serà
el que semblo
i una altra
el que soc
una mica
però tots hem escoltat
en alguna ocasió
en algun enterrament
doncs allò
frases que
penses
en veu de l'altre
i dius
que si has pogut callar
i llavors
se'n senten moltíssimes
i que
que no toquen
diguéssim
sí
el que passa és que hi ha frases
fetes
que a més
tenim la idea
que hem de dir alguna cosa
i a vegades
són moments
que no hem de dir res
només hem d'estar
a vegades
és com
perquè
ens costa molt
estar callats
i escoltar
amb això
que deia la Paloma
jo també li afegiria
una cosa
de què m'està
ara estic pensant
sobretot
escoltar molt
amb aquella persona
una de les coses
que no fem
habitualment
és escoltar
i jo diria
que hauríem d'escoltar
un 80%
i parlar un 20%
especialment
en aquest moment
i la tendència
és a parlar
un 70%
perquè tu no m'expliquis
el malament que estàs
perquè no sé què dir-te
llavors
clar
però això és una
dificultat
que tenim
no?
Dol process previ al dol
ara queden un minut i mig
no tenim temps
de parlar-ne
però del procés previ
quan saps que algú
o quan saps que algú
s'ha d'acabar
o que algú ha de marxar
doncs això
tot aquest procés previ
també en podíem parlar
un altre dia potser
no?
Sí, bueno
això me'n parlaries
per exemple
d'una persona
que està malalta
que ja sap
que t'està referint
a això
sí
un mal al terminal
per exemple
moltes vegades
és molt similar
no el deixem parlar
tampoc mai
però bueno
podríem
podríem parlar-ne
perquè queda un minut
no entenem
res de portar el tema
però també serà interessant
parlar d'aquesta altra part
de tot el procés previ
quan encara el dol
no s'està visquent
però que saps positiu
que ha d'arribar
bueno
que ja s'està fent
perquè quan hi ha
un malalt terminal
i la persona sap
que s'està morint
i els altres també
saben que s'està morint
el dol ja comença
a fer-se abans
que arribi
abans del moment
de la mort
per dir-ho d'alguna manera
ja hi ha un dol
el tema aquí
moltes vegades
és que
ens fa tanta por
parlar amb aquella persona
que li neguem
i moltes vegades
no el deixem parlar
hi ha una imatge
molt curiosa
si vas als hospitals
que és que
hi ha un malalt
i tota la família
està xerrant
d'altres coses
que no tenen res a veure
però de les seves coses
el malalt
no el deixen ni parlar
ni el miren
ni el miren
s'estan explicant
altres coses
i és una fugida
moltes vegades
Sònia Navarro
gràcies
i fins la setmana vinent
vinga
fins la setmana que ve
si vols sentir-te
psicològicament millor
i no saps com fer-ho
a què esperes
demanar ajuda
és de savis
consulta la psicòloga clínica
Sònia Navarro
truca al 977
22
0560
la seva consulta
és al carrer Pau Casals
número 10
primer tercera
informa't a
www.sonianavarro
psicologia.com
a
ha