Cinta Daufí, molt bon dia.
Bon dia.
Trobàvem a faltar, eh?
Avui la Cinta ens vol parlar de l'estrès i ho fa partint d'un llibre
que ella es va autorregalar per Sant Jordi, que té un títol deliciós.
Per què les cebres no tenen ulceres?
Gran pregunta.
Gran pregunta.
I que l'autor li dona pistes per desenvolupar una obra voluminosa
en la que parla de l'estrès en general i que a més és un valent
i aporta solucions i tot.
Sí.
Bé, jo en primer lloc us voldria recomanar aquest llibre.
Jo me'l vaig comprar el dia de Sant Jordi.
Era un d'aquests llibres que n'havia sentit a parlar,
però el vaig veure al mig d'una parada i vaig dir, este per a mi.
I això que així el veu és un totxo.
És un totxo, totxo, eh?
Voluminós, tot i que pretensa un llibre de divulgació.
També era un totxo, el del cervell femení i te l'acabes...
I te l'acabes lligint.
És un llibre escrit per Robert M. Ojo el nom.
Saploski.
Se titula Por qué las cebres no tienen ulcera?
I el subtítol és La guía de l'estrès.
I està publicat per Aliancia Editorial amb una col·lecció de neurociències.
Començarem una miqueta per definir el que és l'estrès,
que ja ho vam comentar una vegada,
i per el que és la resposta a l'estrès.
Una gent estressant és qualsevol estímul extern,
que trenca l'equilibri d'un organisme.
En el nostre cas parlaríem que trenca el nostre equilibri...
Bé, aquí hi ha una paraulota que potser no la tornarem a dir,
perquè trenca el que és la nostra homeostàcia.
Aquest concepte té a veure en què...
Ho podríem traduir a la nostra rutina?
No, amb el nostre equilibri.
Diríem que en condicions normals, el nostre organisme,
totes les seves variables, pensem en la temperatura,
la freqüència cardíaca, la freqüència respiratòria,
la concentració d'oxigen, la concentració de glucosa...
Totes les nostres variables tenen un nivell òptim.
Un nivell òptim amb el que funcionem tots molt bé.
Quan aquest nivell òptim es trenca,
diem que hi ha una...
Bé, s'ha trencat normalment per un factor extern.
Agents estressants que ens afecten tant els homes com els animals.
En primer lloc són els agents estressants físics aguts.
En aquest cas, què és el que podria ser?
Per exemple, per a una cebra,
el tenir un lleó al costat que l'està perseguint
és un agent estressant físic agut,
perquè realment la seva vida corre perill.
Després hi ha, i diríem que la resposta adaptativa de l'estrès
està perfectament dissenyada per respondre en aquest tipus d'emergències.
Després hi ha els agents estressants físics crònics.
En el cas de la cebra, podria ser que a una època de sequera
és difícil trobar aigua i és difícil trobar aliment.
I tot això és un agent estressant físic, però crònic, no és en un moment agut.
I, d'alguna manera, els mecanismes d'afrontament
estan preparats per a respondre en aquest tipus d'emergències.
Diríem que la resposta de l'estrès és una resposta evolutiva
que ens ha ajudat a sobreviure.
Per tant, les cebres no tenen úlceres perquè ja saben que a cada X temps
i en determinades circumstàncies sempre hi haurà un lleó que les empaitarà
i elles ja saben quina resposta fer.
Però, bueno, analitzem el cas del lleó i de la cebra.
La cebra està pastant tranquil·lament amb les seves companyes al mig d'un prà.
Vinga, va, imaginem la cebra...
Tranquil·la i tal.
I en això, què?
Veu de llun o veuen com el lleó s'acosta?
Què passa en aquell moment a l'organisme de la cebra?
Se disparen els mecanismes de l'estrès.
És com si s'apliqués un ressort.
Per tant, són necessaris.
És com la por.
És un indicador per salvar-nos del perill.
Per salvar-nos la vida.
I en aquell moment, què passa?
Que la cebra, tota la seva energia del seu cos i de la seva ment,
se concentra en fugir.
A nivell fisiològic podríem observar, si li poguéssim mesurar,
que li augmenta la freqüència cardíaca,
perquè pel que el cos necessita bompenjar ràpidament sang a tots els músculs,
augmenta la freqüència respiratòria per tenir més aport d'oxigen,
se mobilitzen totes les reserves de glucosa de l'organisme,
separen totes les activitats innecesàries,
és a dir, tot se concentra en que en aquell instant l'animal estigui preparat per a fugir.
Si hagués de lluitar, perquè la resposta de l'estrès avança en dia,
mecanisme d'afrontamiento o huida.
Perquè davant d'un perill, una de dos.
O fugim o lluitem.
Però en dos casos hem d'estar absolutament preparats.
Vull dir, tota l'energia del nostre cos ha d'estar concentrada per a això.
Bé, la cebra escapa del lleó perquè ha posat en marxa tots els seus recursos
i una vegada ha desaparegut el perill, els mecanismes de l'estrès,
s'apaga l'interruptor...
I torna a l'equilibri.
I la cebra torna tranquil·leta i relaxadeta.
A veure.
La cebra, al cap d'un rato, que està allipastant,
no es posarà a rumiar i si demà tornar al lleó,
i què passa si demà bé, i què farem, i ja estarem...
Cosa que nosaltres sí que fem, no?
És a dir, hi ha un tercer tipus d'agents estressants,
que són els agents estressants psicològics i socials,
que aquests són exclusius dels homes i dels homínids superiors,
dels primats superiors.
Sí, sí.
I és aquesta capacitat que tenim els homes,
degut a la nostra...
Perquè el nostre sistema nervió central és diferent d'aquests animals,
tenim la capacitat de desenvolupar respostes d'estrès
només pensant i imaginant agents estressants.
Això...
Ens anticipem al problema.
Ens anticipem al problema i rumiem.
Però, curiosament, la resposta que es desenvolupa en el nostre organisme
és exactament la mateixa que si tinguéssim un agent estressant físic al costat.
Sí, però fixa't a mi...
És que, clar, dius, quin títol per un llibre brillant.
Perquè, clar, mentre la cebra ha fugit del lleó
i se'n va tranquil·lament a pasturar,
i ja està, tal dia farà un any,
nosaltres estem rumiant hores i hores i hores
després de l'esdeveniment.
Però el curiós és que, mentre estem rumiant,
el mecanisme que es dispara en el nostre interior
és exactament el mateix.
És a dir, els humans i els primats superiors,
aquells que evolutivament estan més emparentats amb nosaltres,
som capaços de desencadenar respostes d'estrès
només amb el pensament i amb...
Sí, només pensant i imaginant el que pot passar.
Això a la cebra no li passa.
La cebra se li activa l'estrès en quan veu aparèixer el lleó,
corre i posa tota la seva energia a disposició de fugir
i una vegada s'ha acabat el perill, clic,
se desenxufa i ja està.
Què ens passa als humans?
I això, l'autor del llibre diu que és com una desadaptació.
Dicem, home, en principi, la resposta d'estrès
és una resposta necessària per afrontar perills,
per afrontar tots els perills que tenim durant la vida.
Nosaltres tenim més perills que les cebres.
Bueno, som capaços d'imaginar més perills.
Sí, probablement.
Perills reals potser no, però imagina't sí.
La cebra ara no ha d'estar pensant en la declaració de la renta.
I això crea molt d'estrès.
Hi ha molts humans que diuen,
tu pots estar assentat a una taula davant d'una sèrie de papers,
mirant-te allò i desencadenar respostes d'estrès,
exactament igual que la cebra quan ha de córrer.
Comparem l'agència tributària amb un lleó.
Amb un lleó.
Bueno, cada un dels seus lleons.
Sí, sí, clar que sí.
Tot i que diu, bueno,
però el lleó també és molt estressant
passar-se tota una setmana intentant caçar una cebra
i no caçar-la.
Vull dir, ell també té una situació d'estrès.
Sí, sí, posem-nos en el lleó.
I pensar que si ara no s'espavila,
doncs igual s'hi tira una setmana més.
I això també li provoca estrès, es llogia.
I això al lleó també li provoca una resposta d'estrès.
Vull dir, de manera que quan ha d'atacar
tota l'energia del seu organisme
se concentra en aquest acte.
Per què l'estrès,
que en principi és una resposta
que està pensada per ser beneficiosa,
per ajudar-nos a fugir del perill
o afrontar-lo?
Vull dir que adaptativament ha sigut molt útil
a tots els elements,
a tots els animals,
perquè resulta que en alguns moments
un mecanisme que estava pensat per a defensar-nos
se torna en contra nostre.
I tot això és el que va desenvolupant l'autor del llibre.
Diu, perquè resulta que en principi
un mecanisme que està pensat
per a funcionar d'una manera aguda,
és a dir, hi ha un estímul,
activem els mecanismes de l'estrès,
s'acaba l'estímul, desenxufem?
Quan tot això s'activa de manera contínua
o som incapaços de desactivar
els mecanismes de l'estrès,
és a dir, que estem constantment
com si estéssim davant d'un perill,
això és el que acaba fent-nos en malalti.
I què passa?
Doncs que les persones tenim aquesta capacitat
perquè tenim, clar,
com a...
ara anava a dir com a ser superiors,
no m'agrada dir això, però bé, tenim...
Més evolucionats.
Cognitivament estem més evolucionats.
Tenim la capacitat de fer plans a llarg plaç,
d'imaginar coses que poden passar,
d'imaginar diferents estratègies
per afrontar diferents perills.
Tot això que per una banda
és també un abans evolutiu,
per altra banda hem de pagar un preu,
que és que a partir d'imaginar,
planificar coses relativament llunyanes amb el temps,
som capaços d'induir-nos respostes d'estrès.
Respostes que estan dissenyades
per a funcionar de més...
Que no són reals, a més a més.
Perquè responen a un imaginari.
Poden ser o no poden ser.
És a dir, que un mecanisme
que està pensat per a funcionar
d'una manera molt ràpida,
com un interruptor que ara l'ensenyarà l'apago,
quan el nostre organisme
està activant
els mecanismes de l'estrès
d'una manera crònica,
això acaba fent-nos mal.
I això és la base,
ja veureu que el llibre dedica molts capítols
a diferents malalties o estats
que tenen com a substracte
aquesta manera tan especial
que tenim els humans
de viure l'estrès psicològic i l'estrès social.
Perquè, a més, també hi ha un tipus d'estrès molt peculiar
que està associat a que els homes som animals socials,
vivim en societat.
I tot això, el fet de viure en comunitats,
crea uns mecanismes d'estrès
molt subtils, però molt interessants,
pel fet de
en quin tipus de societat vivim,
quin lloc ocupem amb aquesta societat,
tot això pot arribar a produir-nos
situacions molt estressants
que, per exemple,
les sebres no tenen.
A més, Cinta,
ara penso i t'ho pregunto,
l'estrès és una mica acumulable,
com els punts.
És a dir, tu parlaves com és els socials,
davant d'una situació personal.
Ara, en aquests moments,
els oients que ens escolten,
nosaltres mateixos,
segur que estem sotmeses a tot un seguit d'estressos.
No parlem d'un estrès,
d'un gran drama de la nostra vida,
però són petits estressos,
perquè segur que alhora estem pensant
el que tu deies,
la declaració de la renda,
el que quan surti d'aquí aniré a comprar
la fruita però la botiga estarà tancada
i demà resulta que he quedat
i aquesta tarda...
És a dir,
que són petits estressos
que no sé si sumen
i provoquen un desequilibri notable.
A partir de petites qüestions quotidianes
es pot provocar un gran estrès.
Sí.
No cal que sigui un fet...
No, no, no.
I ara tu has dit una paraula clau,
que és la paraula desequilibri.
Com hem dit abans,
un fet estressant
que produeix un gran desequilibri,
però el cos,
és a dir,
quan s'apaguen l'interrupte de l'estrès,
el cos torna al seu estat d'equilibri.
Clar,
si vivim contínuament
amb els mecanismes de l'estrès activats,
què passa?
Vivim en un estat constant de desequilibri.
No fem descansar el mecanisme ni un moment.
Ni un moment.
I totes les hormones,
hi ha unes hormones
que no sé si a la gent li deu sonar,
que són els corticoides,
els glucocorticoides,
són les hormones que s'activen
en el moment de màxim estrès,
i són molt útils
per a preparar tota aquesta resposta,
però han de fer un pic.
Han de pujar
en el moment de màxim estrès
i després han de tornar
als seus nivells basals.
Clar,
si tenim constantment
els glucocorticoides
a uns nivells,
tot això després
explica,
fisiològicament,
per què
les persones sotmeses
a un estrès crònic
desenvolupen
més malalties cardiovasculars,
perquè tenim el sistema cardiovascular,
diríem,
sempre treballant a tope.
Clar,
tu pots tenir el sistema cardiovascular
treballant a tope
en un moment
de màxima concentració
per fugir
o per el que sigui,
però després...
Però no pots estar
constantment en aquest estat.
Per tant,
jo entenc que
l'estrès
és necessari
per defensar-nos
davant de determinades situacions,
però només com això,
quan l'estrès
és crònic
és quan tenim un problema
perquè crònicament
tens activades
aquestes substàncies.
Perquè a més,
doneu-ho en compte
que al llarg
de tota la història evolutiva,
els homes,
imagineu ara
els nostres avantpassats
que vivien fa 10.000 anys,
quin tipus d'estrès
tenien que afrontar
precisament.
Però devia ser
com el de la zebra, eh?
Sí, sí.
El de menjo
en ve un lleó
i m'ataca,
vull dir que...
Quins estressos
tenien que afrontar?
Quins estímuls estressants?
Doncs tenien
o els agents estressants físics
seguts,
cuideu que m'ataca
un lleó
perquè també
eren
favorats,
o els agents
estressants crònics,
èpoques de sequera,
èpoques de fam,
de manca d'aliment,
eh?
Penseu que nosaltres,
els homes occidentals,
pràcticament
no tenim ni estressants
físics aguts
ni estressants
físics crònics,
eh?
Per als quals
estem perfectament
ben adaptats.
Per exemple,
un exemple
d'estressant físic agut.
Saps això que jo veig
en allò que diuen
les nostres àvies?
Diu,
clar,
com que tenen el plat a taula
i no tenen problemes,
pensen en tonteries.
Sí.
A veure,
frase de les nostres àvies
però que està molt vinculada
amb això, eh?
L'agrada amb una frase
que diu
l'autor del llibre, eh?
Diu, clar,
tots imagineu,
per exemple,
a casa vostra
se declara un incendi,
no?
En aquell moment
en què tu veus les flames
i tot el teu organisme
se prepara
per a que tu
marxes d'allí
el més aviat possible,
eh?
Tot se posa en marxa,
tots els teus sentits,
tot està al punt
per a que tu
puguis fugir d'allà.
I en aquell moment
tu estàs
només concentrat
en fugir
del lloc
en què hi ha foc.
I estàs en una situació
d'estrès, i tant,
però és un estrès positiu
que t'ajuda
a marxar ràpidament.
Una vegada tu
ja estàs a salvo
d'aquest
d'aquest
d'aquest
d'aquest perill,
bueno,
els mecanismes
de l'escres
se
se desenxufen
i ja està.
Però clar,
els agents estressants
psicològics
i socials
funcionen
de tota una altra manera.
Són més complexes,
clar.
Són molt més complexes,
molt més insidiosos,
però resulta
que els mecanismes
que nosaltres tenim
són sobretot
per afrontar
agents estressats
físics aguts.
i diríem
que evolutivament
l'aparició
dels agents
estressants
psicològics
i socials
és relativament
novedosa.
Llavors,
clar,
l'autor,
després de repassar
un munt de capítols
sobre l'associació
de l'estrès
amb diferents tipus
de malalties,
l'últim capítol
el dedica a dir
bueno,
a veure,
no tot està perdut.
No ens estressem.
Eh?
Eh?
Que això té solució.
I clar,
jo trobo que també
és la part més interessant
on parla,
diu,
bueno,
també hi ha molta recerca
sobre quins són
els mecanismes
més eficaços
per respondre
d'una manera
saludable
amb aquests
estressants
psicològics
i socials.
Espera,
que prenc apunts.
No,
i a veure,
bàsicament,
dirà,
bueno,
tampoc és cap novetat.
No,
tampoc és cap novetat.
i a veure,
diu,
bueno,
en les investigacions
que s'han fet,
quines persones
o quines pautes
o quines característiques
de personalitat
han demostrat
que ens ajuden
a afrontar l'estrès
de manera
saludable
i de manera
que sigui realment
algo
que ens esperone
a afrontar els problemes
i no algo
que ens acabi
en malaltim,
diu.
Dona diferents elements,
o diu,
un,
el suport social.
Les persones
que compten
amb una bona xarxa
social
afronten
molt més bé
l'estrès.
Un altre element
que diu,
la capacitat
de desfogar-nos
de quan en quan
en alguna cosa
que realment
ens faci relaxar.
Aquelles persones,
mira,
jo vaig
dos dies a la setmana
a ioga
i això
em va a la mar de bé.
Les persones
que són capaces
de trobar vies
per vehicular
el seu estrès,
atenció,
vies per vehicular
l'estrès
que no sigui
base
de matxacar
els que tenen
al voltant,
sinó una manera
d'alliberar
el seu estrès.
Coses més lúdiques.
Mira,
jo me'n vaig a fer
footing,
jo me'n vaig a fer
macramé
i aquestes persones
que han trobat
aquesta via de sortida...
Busca un espai
propi,
no?
Sí,
dedicar-te
al teu propi temps
a alguna cosa
que t'agrada fer.
Hi ha gent,
clar,
l'exercici
com a activitat
és molt bo
per alliberar estrès
i per canalitzar-lo.
Però una sèrie
de raons
fisiològiques,
vol dir això,
ara ja tothom
ja sap
que al fer exercici,
al arribar a un cert
nivell d'exercici
generem endorfines,
ara...
És l'hormona
de l'alegria,
és l'hormona
de l'alegria,
de la tranquil·litat,
diríem que seria
l'antídot
de l'estrès.
Clar,
clar,
això només funciona
si la persona
que fa exercici físic
ho fa perquè vol.
Si tu vas obligat
al gimnà
a d'imatxacar-te,
has de mirar
que allò que fa ser
sigui realment
una cosa que a tu
t'aporta plaer
i satisfacció.
Un altre element
que s'ha vist
que desestressa,
la meditació.
Les persones,
la meditació
en el sentit
d'aquelles persones
que tenen
una certa vida espiritual.
No diríem
tan religiosa,
que també
vol dir en persones...
Parlem espiritual,
és molt ampli.
És molt ampli,
vol dir parlem
persones que tenen
una certa vida
i una certa fortalesa espiritual,
que són capaços
de reflexionar
amb serenitat
sobre el que els passa,
que són capaços
de sentar-se,
parar
i estar-se
un cert temps
meditant.
També s'ha vist
que aquestes persones
que...
I això
pot ser
un monjo budista,
pot ser...
O no.
No necessàriament
has de ser...
No, no.
Vull dir persones
que tenen aquesta capacitat.
Hi ha moltes persones
avui en dia
que són laiques
i que no tenen
cap creença
però que practiquen
la meditació.
I que tenen el seu horari laboral
i perfectament
i dediquen cada dia
una estona del seu temps
a això,
a meditar,
a relaxar-se.
Això és una protecció
contra l'estrès
i contra les malalties
derivades de l'estrès.
I després diu
una última cosa.
Diu ser una persona
flexible
i adaptable.
No tenir una ment
molt rígida.
Perquè,
davant de la diversitat
de problemes
a les que ens veiem
confrontats cada dia,
hem de ser capaços
de trobar
diversitat
de solucions.
Cada problema
requereix
la seva manera
d'afrontar-lo.
I això també s'ha vist
que les persones
que tenen una ment
molt rígida
s'estressen més.
En canvi,
les persones
que són com a més adaptables
diuen que cada problema
requereix
un tipus
de resposta
s'estressen més.
És això que ara
s'anomena
la intel·ligència emocional,
que havíem posat nom
però no deixava ser això.
Bàsicament,
aquelles persones
que tenen
intel·ligència emocional
i intel·ligència social,
és a dir,
com manejar-nos
en un context
social,
tenen
menys punts
per estressar-se.
I bé,
jo espero
que en tot això
vos haguésseu animat.
Jo us animo
a comprar el llibre
en primer lloc.
No assustar-se
quan veus
l'autotxo que és.
No, no,
perquè passa ràpid, no?
Perquè, bueno,
després tu pots anar
al capítol que t'interessa.
Per exemple,
a mi m'interessa molt
el capítol d'estrès
i dolor.
Doncs vaig directament.
Tu pots anar-te
llisint cada capítol
de manera independent.
Després de llisir-te
la introducció general
que parla una miqueta
dels conceptes globals,
tu vas
recordem perquè en aquest programa
no som, a veure,
no rebutgem res,
però recordem
que no és un llibre
d'autoajuda,
que és un llibre fet
per un neurobiòleg
que posa damunt
de la taula
totes les investigacions
que s'han fet en aquest camp
i les tradueix
una miqueta
al gran públic.
Llibres de divulgació científica
realment bàsics
i necessaris
perquè a banda d'aportar-nos
informació
ens ajuden a desdramatitzar
tot allò
que pensem
que la nostra vida
veiem que no n'hi ha per tant
i que sempre hi han sortides.
Sempre hi han sortit.
Cinta Daufí,
i moltíssimes gràcies.
Fins demà.
Adéu-siau.