Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
D'alguna manera una feina oblidada, perquè no és de molt lluïment probablement, o sigui, no és de gran públic, la feina de l'atenció domiciliària.
Molts cops no ens en recordem de com era abans i el que avui hi ha, no? I probablement quan penses tot això, un comença a fer aquelles reflexions de dir, oi, te n'estàs recordant de coses, vol dir que ja fa molts anys que estàs amb la pel·lícula.
I m'està passant això que està dient ara, jo no sé si l'Helena és bastant més jove, però jo ara a pensar, quan deia això, ja no ens en recordem, jo de tota la vida el metge venia a casa quan estàvem malalts.
Truca al metge, quan estàvem malalts.
Aquesta és la diferència.
Sempre venia a casa el metge. Tu també te'n recordes, Helena?
Sí.
Dic que ets jove, però potser encara va agafar el tema que el metge venia a casa.
No, i encara hi va, i encara hi va.
Home, però en altres circumstàncies, no, com abans que venia pel refredat, per la febre, era normal que vingués, no era...
Sí, sí.
Avui deu ser bastant més extraordinari en casos concrets.
Bueno, el que es demana, lògicament, és que tot allò que pugui ser atès, doncs, al centre d'atenció primària, entre altres moltes coses, la qualitat amb l'assistència,
perquè els mitjans els tens més a la mà i les ajudes les tens allí, és més fàcil, més àgil, més segura, però també...
Però entenguem, doctor, que fa, no direm els anys, que és lleig, però fa uns anys, eh?
Sí, no hi havia en els centres.
Tenies 38-39 de febre, hi havia l'ambulatorio, i aleshores, és a dir, no et plantejaves d'anar enlloc, deies, ui, 38 de febre, vés al llit que trucaré al metge.
Avui dia amb 38 de febre és que ningú es planteja que el metge pugui venir a casa.
El pacient ja directament se'n va al seu centre d'atenció primària i lleig turs.
Vull dir que això ha canviat moltíssim.
Però això, que era aquella foto, tenia el gran inconvenient de que, per l'assistència que no fos puntual
i per un motiu d'accident, diguem-ne, per malaltia puntual, no hi havia cap altre recurs.
Llavors, què va fer la reforma de l'atenció primària?
La reforma de l'atenció primària, que després de la llei general de sanitat,
però que va tindre un temps llarg d'implementació fins que es van anar construint els centres de salut,
fins que els professionals van passar dues hores i mitja a jornada sencera dedicada al centre,
per poder estar unes hores al centre i poder estar unes hores a domicili,
i un temps de formació i treball en equip.
Tot aquest entorn de canvi va ser progressiu durant quasi una dècada,
d'implementant, fent, fent, fent, fent, fins que ara ja fa uns anys que està totalment acabat.
I dins d'aquests programes hi ha un element que és molt important,
que és el mapeig, el tindre identificats,
aquelles persones que estan a domicili,
perquè les seves limitacions de la vida diària fan que hagin d'estar a domicili,
però que els tenim identificats, puntejats,
i que aquestes persones, aquest mapa de població de risc que estan a domicili,
hi passen dues coses.
La primera que ho coneixem, sabem on estan, que és el tercer, quarta, i com és.
I ara, i com s'hi arriba aquí, doncs és a través d'unes diferents llocs,
però que s'ha fet un anàlisi, una valoració per identificar-la.
I després que aquestes persones tindran diferents recursos que les atendran.
El recurs que si es posa greu a les 3 del matí,
doncs anirà l'equip d'atenció primària que estigui de guàrdia a veure'l,
evidentment, aquest de l'agut segueix a ser-hi,
però també hi ha un altre recurs, que és més en la prevenció,
on aquesta persona identificada està incorporada dins d'aquest programa ADDOM,
que es diu d'atenció domiciliària,
que té el propi equip d'atenció primària, el seu metge, la seva infermera,
i aquest programa ADDOM, que tenen assignats un contingent de persones
a cada un d'aquests professionals, després d'haver fet aquesta avaluació
i tenint els registrats, farà un treball proactiu cap a aquest domicili,
anant a veure'l periòdicament, en funció del programa que hagin establert,
d'acord amb les limitacions i la gravetat d'aquest pacient.
Per tant, hi ha un recurs avui que és molt proactiu i molt important,
que ara poso l'exemple que hem posat aquí algunes vegades
del temps de calor, no?
Hi ha una gran amenaça de molta hipertèmia i no sé quant.
Molt bé, aquesta gent gran identificada que no podrà anar al centre,
aquest equip proactivament sap quines persones estan
i a on anar i fer-li arribar incorporant-lo en aquest programa
perquè se li posi aquesta informació.
Això és una feina que és dinàmica.
Perquè la foto va canviant.
Avui hi ha unes persones, hi ha uns que es moren,
els altres que entren.
I per tant, aquest és un exercici quotidià, no és una...
No és una cosa puntual.
Exactament.
I aquest és el gran valor, no?
El gran valor és que d'una manera dinàmica,
quotidianament, se van entrant i sortint persones
i tens la foto de cada territori,
d'aquelles persones de risc a domicili
i un programa especial, especial.
No només pel domicili, sinó especial per a cada persona,
pensant en el que cada persona necessita.
Deixem fer una petitíssima reflexió abans que l'Helena ens expliqui
com és el dia a dia d'aquests programes d'atenció domiciliària.
Tota aquesta transformació de l'atenció primària, en general,
i això en particular,
hauria estat impossible sense el paper determinant
i el protagonisme que ha anat assumint infermeria.
dins del que és aquest món.
Absolutament impossible.
Avui, fora impensable tirar endavant aquest sistema
que s'ha creat sense el paper d'infermeria,
que cada cop assumeix més responsabilitat
i té més funcions.
Això, Helena, també val la pena,
perquè el paper de l'infermer ha canviat
d'una manera extraordinària i de l'infermer.
Sí, i més en aquest programa,
que a part de les tasques les desenvolupa infermeria.
O sigui, sempre en conjunt amb la resta de l'equip,
però molta feina d'assumir infermeria.
El Joan Maria ha traçat, diguem-ne,
un mapa general d'aquestes situacions,
però si et sembla, comencem a concretar una miqueta
quin és el funcionament quotidià,
els objectius concrets d'aquest programa d'atenció domiciliària.
Molt bé.
Doncs l'objectiu principal del programa
és garantir la continuïtat assistencial,
l'accessibilitat i la equitat del pacient
que no pot desplaçar-se al centre.
També una altra seria augmentar la satisfacció
de les seves necessitats bàsiques d'aquesta població.
i mantenir el màxim nivell de qualitat de vida,
sempre prevenint o retardant les complicacions.
Llavors, a qui va dirigida aquesta atenció
seria que totes les persones
que en principi havent estat valorades en el domicili
pel metge i l'infermera,
que no es poden desplaçar al centre,
s'han d'atendre per motius de salut o de condició física
o per la seva situació social de forma temporal o permanent.
Això es determina, diguem-ne,
a partir d'un familiar
que parla amb el seu metge, amb la infermera.
Com s'identifiquen aquests pacients?
Sí.
Això seria a través de...
O sigui, la demanda pot vindre a partir de la família
o dels veïns,
o d'alguna amic que coneix,
que tal, que està, que viu sol,
dels hospitals o serveis socials,
un cop els donen a l'altre,
i de detecció per part de l'equip.
Nosaltres, a vegades, detectem persones
que podrien ser candidates a la inclusió a aquest programa.
Aquestes persones, sobretot, parlaríem de gent gran, probablement,
gent que viu sola moltes vegades.
O la gent a madular, eh?
O sigui, es tracta...
Com malalties cròniques, discapacitats...
Exactament.
Persones que no es poden desplaçar...
Que no estan en una residència,
ni en un centre, diguem-ne,
inters, i que estan al seu domicili.
Sí, però probablement,
sense aquest recurs,
sense altres recursos,
com seria el que fa el SAT,
el sistema d'atenció a domicili,
que no té res a veure amb el...
És el social de donar ajudes
per la neteja,
pel menjar,
el no sé què,
aquesta persona no tindria més remei
que estar en una residència.
Afortunadament,
si aquesta persona té un cuidador informal a casa,
que és un altre element
que també es valora,
i hi ha els recursos sanitaris
que el poden donar,
el poden estar matents,
i hi ha uns recursos socials,
també,
que poden complementar-lo,
la suma de tot això
fa que aquesta persona
pugui seguir estant al seu domicili,
que és un tema importantíssim.
Pensi que sempre diem
que hi ha algunes malalties neurològiques,
sobretot,
que la persistència
en tot allò que ha sigut hàbits
de tota la vida,
què els passa?
Que quan van en un entorn diferent,
ni que sigui sortir de casa,
se desorienten,
perquè ells els manté lligats a la realitat,
allò que no cal que pensin,
perquè sempre ha sigut seu,
la porta del quart o de bany,
la seva taula,
la seva cadira,
el que hi ha a casa,
hi ha un après fa molts anys,
no és un nou aprenentatge,
però moltíssim,
moltes d'aquestes persones
es mantenen en contacte
amb la realitat,
o és molt més fàcil
si continuen a casa seva.
Llavors,
un esforç importantíssim,
però part de tots els agents,
ha de ser intentar fer
que el recurs residencial
i d'internament
sigui un recurs
que no hi hagi més remei,
no és l'ideal,
l'ideal és poder,
si es donen les circumstàncies
que s'han d'avaluar...
Si es pot atendre en condicions
sempre millor a casa,
el que passa que no sempre és possible.
No, clar, no sempre és possible.
Un cop teniu identificat
aquell pacient
que ha de rebre l'assistència
als programes d'atenció domiciliària,
jo imagino que es traça bé el perfil
i aleshores
s'hauran de marcar
una mena de rutines,
d'itineraris a fer, no?
Sí, a veure,
un cop s'origina la demanda,
es fa una primera visita
i l'UVA,
el metge i la infermera,
contacta amb el pacient
i amb el cuidador.
Aquí, en aquesta primera visita,
s'inclou el treballador social
si es preveu
que serà necessària
la seva intervenció.
Sempre que es fa una demanda,
s'ha de fer la valoració
a domicili
i si no s'inclou,
per algun motiu
que no es pot incloure
al programa,
se recondueix
a aquesta família
o al pacient
el servei
que pugui resoldre
el seu motiu de demanda.
Un cop s'inclou,
s'informa tant
el pacient
com la família
que estan incloure's
en el programa
i el que suposa programa.
La valoració,
un cop s'inclou
a la persona,
la valoració que es fa,
es fa una valoració
al pacient
i una a la família
o al cuidador.
És un procés
que es pot fer
més d'una visita
perquè és molt llarg
i tant el treballador social
com la resta
d'aquells de suport
només intervenen
en les ocasions
que es veuen necessàries.
Important,
i em perdona,
Helena,
el tema del cuidador
perquè jo m'imagino
que s'ha de parlar molt
al cuidador
que s'ha de fer còmplice
de totes aquelles accions
que faci el metge
a la infermera
quan va a casa seva.
Sempre diem
cuidem el cuidador.
Clar.
Llavors,
les activitats,
el pla d'actuació
es prenen decisions
sempre conjuntes
i consensuades
sempre entre el metge,
o sigui,
l'equip sanitari
i els cuidadors
perquè s'han de tindre
en compte.
Posem un exemple,
una persona
que està immobilitzada,
doncs el cuidador,
a banda que el metge
i la infermera
vagin periòdicament
quan es considera oportú,
ha de tenir uns coneixements
bàsics
per tenir cura
d'aquella persona,
els moviments,
com l'ha d'alimentar,
com l'ha de moure...
S'ha de fer educació sanitària,
o sigui,
uns cuidados directes
al pacient...
I d'això us ocupeu
vosaltres també.
I una educació sanitària,
el cuidador
tant a nivell físic
com psíquic de vegada,
que també és l'acompanyament.
Llavors,
les activitats
de valoració
que es fan
seria una...
El pacient seria
una valoració
de les necessitats bàsiques
de l'individu,
de gestió de salut,
de nutrició,
d'eliminació,
d'activitats que realitza,
de seguretat,
de confort...
I es fa una valoració
de totes aquestes activitats
i es valora
si és depenent
o no és depenent.
Es fa una valoració
funcional
de les activitats
de la vida diària
bàsiques,
que serien, per exemple,
el tema
de l'esgina personal,
la transferència
de la cadira,
si és continent,
mitjançant l'escala...
Hi ha unes escales
que valoren
tots aquests ítems
i diuen
si hi ha dependència
o no.
També una valoració
mental
que valora
les funcions cognitives
d'orientació temporal
i espacial,
de memòria
immediata,
recent.
Una escala...
Hi ha diverses escales
que es van passant.
La valoració
de caigudes,
ja que aquest...
Si hi ha caigudes
o no,
és un indicador
de gent gran de risc,
valoració de risc
de nàfres per pressió,
es valora
si hi ha nàfres...
Saps que estan
immobilitzades, no?
Sí,
s'esvaloren si hi ha nàfres
i el risc
de patir-les
i en funció
de si hi ha risc
o no hi ha risc,
es remarca molt,
s'incideix molt
en la prevenció
d'aquestes nàfres.
Es valora també
el tema
de tota la medicació,
perquè a més a casa,
que si les farmacioles,
que sigui medicació
caducada,
es fa una miqueta
de seguretat.
Es mira la medicació
que pren,
si pren psicofàrmacs,
per exemple,
perquè de vegades
això també
té un risc
més de caigudes.
El tema
de les vacunacions,
de la immunització
del tétanus diptèria,
del pneumococo
i de la grip,
que ara estem
en l'època.
Ara aneu vacunant
de la grip
per les cases,
com si diguéssim,
no?
Sí,
a tota la població,
als pacients
d'homes
que la volen,
la recomana
i es vacuna
a aquells
que volen.
I llavors
també alguna
vacunació puntual
de pacients
que no es poden
despassar
per algun tema
puntual.
Després també
es fa un cribatge
nutricional,
si hi ha
excés de pes
o desnutrició,
també per fer
una miqueta
de socialment
a nivell nutricional.
Si hi ha
problemes
d'alteració
d'hipoacúsia,
d'alteració visual,
el tema
del tabac,
el consum
d'alcohol,
el tema
d'hipertensió,
les visites
de seguiment,
que generalment
es fan una miqueta
de prevenció
de cribatge,
de tot el que es fa
en consulta,
però es fa
al domicili.
Llavors,
consells preventius
de tabac,
alcohol,
us de medicaments...
Allò que ens feu
a tots,
també,
que anem a la consulta.
Però més,
serien actuacions
dirigides més
a la població
de la gent gran,
per exemple,
el tema
de riscos
de la llac
o prevenció
de caigudes.
Això,
per una part,
es fa al pacient
en una,
dues visites
o les necessàries
o cada vegada
que vas
valores una sèrie
d'ítems.
Després
estaria
a la valoració
del cuidador.
El cuidador,
que és aquella persona
que prové
del cercle familiar,
d'amistat
o veïnal
i que assumís
les cures
de les persones
no autònomes
que es troben
al seu voltant.
Sovint,
quan anem al domicili,
ens trobem
més d'un cuidador.
Llavors,
una de les funcions
és detectar
quin és el cuidador
principal
i aquest és el responsable
de les cures
del malalt.
Tot i que hi hagi
altres cuidadors,
però n'hi ha un de principal
que assumeix
aquesta responsabilitat.
Sí,
generalment sí.
Llavors,
les tasques
generalment
solen estar distribuïdes,
però sempre hem de tindre
una persona
de referència.
Clar.
I llavors,
amb aquest cuidador
se li fa també
el que seria
una mica de valoració
i educació sanitària
del que sigui necessari
en relació al pacient
i sempre tenim
amb el tema
del cuidem el cuidador
sempre tindrem en compte
la valoració
del risc de sobrecàrrega
o claudicació
quan manifesta
la seva incapacitat
per fer-se càrrec
de les demandes
i necessitats
del pacient.
Això ho veieu
força sovint
perquè és
absolutament
esgotador
si realment...
Hi ha un recurs
que utilitzem
no infreqüentment
que li diem
el descans familiar
i és que
el cuidador informal
pugui fer vacances.
Llavors,
això programat
a la residència
s'ingressa
aquesta persona
un mes.
Un període d'un mes
podria ser.
Sí, sí,
es fa descans
i està etiquetat
reconegut
per la Generalitat
i és un recurs
i és un recurs
i hi ha fins
i fins i tot més temps.
Si no, la seva feina
tampoc no...
Però és que no podrien
fer la seva feina.
Depèn de la persona.
Arriba un moment
d'esgotament físic i mental
assumir la cura
d'una persona
que està crònica.
Només ho saben
aquells que ho estan fent.
A més, el tema del cuidador
és un tema
que estem parlant
i hem de fer
una miqueta d'estudi
avui en dia
és perquè el cuidador
d'abans
generalment era la dona
o era la filla
que no treballava,
no tenia càrregues socials
ni familiars
i avui en dia
què passa?
Que el cuidador
si és un fill
és un fill
que està treballant
que generalment
és jove
o ha tingut fills
més grans
que té...
Que tenen altres responsabilitats
a la seva vida
no només cuidar la persona.
I la claudicació
és...
Es dona.
No, no,
la monitoretge del cuidador
i l'ajuda
és fonamental
per poder mantindre
aquests suports al domicili.
Hi ha altres...
Un altre element
és important...
O sigui,
jo el que trobo
com a molt important
dins de tot
és dir...
Nosaltres tenim
un equip d'atenció primària
que el que fa
és responsabilitza
d'un territori.
Per tant,
hi ha un territori
i hi ha un pal de paller
que és l'equip d'atenció primària.
Amb aquest programa
tens identificades
les fotos
de les cases,
diem-la,
allí hi ha un risc,
aquí hi ha un risc,
aquí hi ha un risc,
aquí hi ha un risc,
qui saps on t'has.
Aquest mapeig.
Llavors,
l'equip fa
òbviament
el que faria
amb l'equip
amb el centre
propi
però a domicili
de totes aquestes persones
i a més,
com que té aquest coneixement
i aquesta continuïtat
que dèiem abans,
és capaç
de cridar
altres recursos.
Un centre d'atenció primària
itinerant,
podríem dir,
o mòbil,
d'alguna manera.
Però té
la capacitat tècnica
i a més
de la capacitat tècnica
té
també
la capacitat
legal
d'ordenar
altres recursos
que també hi ha
en el sistema.
Per exemple,
el que abans comentava,
ja
avui
està desplegat
perfectament
el que és
la fisioteràpia
a domicili.
Per tant,
aquest pacient
o un altre
d'un altre estil
que no pot
desplaçar-se
o és molt complicat
desplaçar-lo
per anar al centre
de fer
fisioteràpia,
va al fisioterapeuta
a casa
i li fa
la sessió
de fisioteràpia
a domicili.
És un programa
que ens està funcionant
molt bé
i que a instàncies
de diferents...
A vegades
al sortir
de l'hospital
ja ho sap,
però si no,
doncs pot ser.
Són el contacte
amb el món,
realment.
Exacte.
Des d'aquest punt de vista
de les necessitats
que tenen les persones
que estan a casa
amb aquestes necessitats
especials,
contacteu amb el món.
Vosaltres decidiu
si ha d'anar
al fisioterapeuta
a fer-li fisioteràpia,
decidiu quina és
la necessitat
d'aquell malalt
en cada moment.
S'activen.
Exactament.
Perquè un cop
teniu perfectament
tipificat
el perfil
del pacient
o la pacient,
a partir d'aquí
jo m'imagino
que dissenyeu
el que dèiem abans,
unes rutines,
visites periòdiques...
Es fan unes visites
de seguiment
en funció
de les necessitats
que requereix
el pacient.
Que poden ser
des de diària,
setmanals o mensuals.
Sí, sí.
Depèn, sí.
I hi ha altres recursos...
I us poden trucar
si tenen un problema
d'urgència, no?
I ja és el mateix sistema,
clar.
Sí, ja tenen de referència
a la seva unitat bàsica.
Ara sí que va al metge a casa
en aquests casos
que dèiem abans.
Sí, i tant.
No, clar,
jo no que no vull estar...
El programa
és inclòs
i bé, bé.
Aquest no exclou
els de més, eh?
El que és evident
que...
Recursos a domicilis,
el que algú
té febre
no es troba bé
i ha d'anar
es va a casa
i aquest és el programa
diguem-ne d'aguts.
Aquest sí que és un recurs
que no estava dins de la foto
perquè això,
d'alguna manera,
és més preventiu
i és més de disseny
que no pas
quan una trucada
s'ha trobat malament.
Això es fa
quan no està malament,
quan està a casa,
tranquil·let,
i s'hi va a veure
si s'incorpora o no.
I llavors
es poden,
amb tranquil·litat,
avaluar
altres possibilitats
des del món social,
que és això
que comentava abans,
de tot el que és
l'atenció,
ajudes a domicili
per al manteniment
de la vida diària,
fer el menjar,
anar a comprar,
netejar,
hi ha recursos
per fer això.
Hi ha recursos
perquè alguns d'aquests malalts,
com pot ser el càncer terminal,
vinguin
alguns especialistes
que tenen
aquest plus
de conduir
aquest tipus de malalts
només directament,
com són els PADES,
el programa d'atenció domiciliària,
els PADES.
Hi ha recursos,
com deia abans,
de la treballadora social,
que en aquest entorn
del cuidador,
no cuidador,
han d'elaborar tot això
lligat amb l'àrea social
per poder fer
descansos familiars,
per poder trobar
alternatives
en aquests cuidadors.
Hi ha tot un ventall,
encara n'hi ha més,
s'està posant en funcionament
sistemes d'hospitalització
domiciliària,
que no tenen els malalts crònics,
però que també hi són.
Tot aquest ventall
de recursos
acaben tenint
un centre
que és el natural,
que és l'àrea bàsica
de salut.
finalment,
Helena,
el vincle que es crea
amb el pacient,
però sobretot amb el cuidador,
aquelles professionals
que feu aquesta
atenció domiciliària,
deu ser un vincle
molt diferent
del que es pot crear
quan no hi ha
el doctor,
aquells que anem
al centre de salut,
perquè no tenim
aquest tipus de perfil
de malaltia,
no?
Sí,
és diferent.
Moltes vegades
us deuen esperar,
perquè amb dubtes
que des de fora
podrien semblar
coses superficials,
però que en el seu dia a dia...
Clar,
perquè nosaltres donem
de vegades
també és problema nostre,
que donem
per suposades coses
que són per nosaltres
molt evidents,
i que de vegades
passen per alt
i resulta
que és una cosa
que estan
agritejant a la persona
i que de vegades
diuen
escolta,
això...
Clar,
no te n'adones
de coses que fas
i que no expliques
i que hauries de fer,
no,
però bé.
Podeu fer moltes visites
programades diàriament?
Vull dir,
sortiu sovint
d'un tal mapa
que tenim aquí
que depengui
de la xarxa
de malalts
que necessitin
dels vostres programes?
Això va a èpoques,
també.
També depèn
del malalt,
és que depèn
molt del tipus
de malalt que sigui.
Per exemple,
si és un malalt
que és d'un seguiment
d'una malaltia crònica,
pots pautar
cada dos mesos,
cada tres,
però si és un pacient,
per exemple,
en el cas
d'unes cures
d'anàfres,
igualment la cura
pot ser diària
o una vegada a la setmana
i és més sovint.
Doncs avui
hem conegut
i reconegut,
esclar,
també un altre
dels recursos
que té la xarxa
els programes
d'atenció domiciliària.
Diguem-ne
que com que es desenvolupen
en la intimitat
de les cases
no són visibles,
però és bo
conèixer aquest recurs
que evidentment
si alguna persona
el necessités
ja des del seu metge
de família
ja l'hi aconsellarien,
però també és bo
fer-ho públic
d'aquesta manera.
Doctor Atzerà,
director gerent
de la xarxa,
Elena Álvarez,
infermera d'atenció primària
en els programes
d'atenció domiciliària.
Moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos,
molt bon dia.
Jo amb el despedida
el que vol dir
és felicitar
aquestes persones
perquè aquesta tasca silent
és la que no surt
moltes vegades
però
i aquesta persona
que se li fa aquesta atenció
tampoc és capaç
d'agrair-li
en la majoria dels cops
perquè
no està en condicions
i per tant
almenys nosaltres
que sí podem
els hem de donar
les gràcies
perquè fan una gran feina.
La veritat és que sí
i sempre que hi hagi
oportunitat
aprofitem per fer-ho.
Gràcies Elena
a tots els que feu
a Festa Feina
tu inclosa.
Moltíssimes gràcies.
Adéu-siau.
Vinga, vinga.