...
Jordi Bertran, molt bon dia.
Bon dia, Nora.
Benvingut. Jo ja he parat la taula i m'he llegat un tovalló de quadros.
Estem aquí ja amb els fogons a punt.
És l'època, eh?
És l'època.
Fa un fred terrible.
Fa fred, però abans quan parlàvem amb el Ricard,
que fèiem allò del relleu que em donava a passar les onces,
diu, clar, perquè aquesta època és de menjar molt.
Dic, escolta, no ens enganyem.
En calefaccions, en vida sedentària,
això ve de pagès i quan la vida era molt dura
i es treballava allò inclinant l'esquena.
Avui dia mengem molt perquè volem,
perquè tanta energia no la necessitem, eh?
No ho sé, no ho sé.
Ai, no ho sé, no ho sé.
Ens agrada endrapar a tots.
Però vaja, no està justificat per un tema de salut, eh?
Un programa culinari.
Molt bé.
Ja que estem amb l'avançala del carnaval,
doncs veurem algun d'aquests productes
que, curiosament, després dels àpats nadalencs,
que escassos tampoc són,
doncs s'afegeixen, no?
O sigui, bueno, això ha d'estar pensat
perquè realment quan començava la cuaresma
la gent no menjava, doncs vinga, ens atipàvem des de...
Sí, però ara mengem per carnaval i per cuaresma.
Sí, sí.
Home, encara no hem fet un programa de cuina de cuaresma,
però també podria ser motiu, eh?
I mira què ho diu el refrany, eh?
A beure i a menjar mesures de posar.
Sí, sí, sí.
Havia sentit això mai?
Sí, sí, sí.
Tu saps que tinc uns quants refranys d'això de...
Avui marcaràs tots els gols,
però jo et guanyaré amb anècdotes
sobre els orígens dels plats.
Segur que sí, per això n'estic convençuda.
Però deixa'm dir-te uns quants.
Diu, festes passades, coques menjades.
De les sopes de la infantesa,
bons records a la bellesa.
Alguna sopa sortirà avui.
Alguna sopa.
No s'han de mesclar ous amb caragols.
Si no hi ha sang, no hi ha botifarra.
A l'hivern, bona sopa i vi calent.
I aquest és boniquet.
Mira, diu...
Aquest és, diguem-ne, saludable, dietètic.
Diu, el meló al matí és or,
a la tarda plata i a la nit mata.
Però el millor refrany que he trobat...
És l'últim.
És aquest...
Crescent del final de la Yolanda.
Que és que, a més a més,
no he pogut trobar l'origen i per què es diu.
Ho he trobat en una web, eh?
No té més misteri.
Això que tenim tots accés.
Per tant, això que...
Aquest bany que, entre cometes,
que li donem al Jordi Bertran de refranys
no té cap mèrit,
perquè això a internet es troba tot.
Sí que té mèrit, sí.
No, però escolta,
aquest jo m'he quedat parada
perquè no sé d'on bé diu
Tenir més fam que un soldat de Tarragona.
Bueno, perquè Tarragona era una plaça forta.
Sí, però no devíem menjar gaire.
No devíem menjar gaire.
Home, realment, aquí la...
Tu l'havies sentit mai?
No, no l'havies sentit mai.
Tenir més fam que un soldat de Tarragona?
Jo mai.
És la primera vegada que ho he llegit.
No, però la història, diguéssim,
dels avatars militars de Tarragona
des de l'ocupació de la guerra del francès,
home, doncs molt bé, no devia anar, no?
I malgrat que sempre ha estat, doncs, plaça forta,
doncs, aquesta gran abundància, doncs,
de la tropa militar,
doncs suposo que també hauria de fer
repartir més el tema, no?
Però vaja, no deixa de ser curioso.
Hi ha aquella edita, no?, famosa, no?,
que a Tarragona, doncs,
estava integrada en l'estrat social,
bàsicament, per a la ciutat de militars,
funcionaris i capellans, no?
I capellans, sí.
Doncs, bueno, doncs...
Potser tocava repartir molt.
En fi.
No toquem aquest tema?
No toquem, però, bueno,
segurament ha d'anar per aquí, això, eh?
Els soldats, ara és una altra cosa,
que són professionals,
però abans tampoc massa ben alimentats.
Ara, veiem, passava més gana
que un mestre d'escola, vull dir,
que en quant als oficis,
que fa dècades enrere
estaven molt caracteritzats
en la renda i el que menjaven i no menjaven.
Senyor Eduard Boada,
te podria explicar, doncs,
la seva època,
ara té estudiants, sobretot,
o gent que de quan en quan
fem enjurances, no?,
de l'època d'estudiants,
o de l'època de l'slow food, no?,
que és un sistema
que algun dia haurem de dedicar, també,
a alguna comentària a l'slow food.
Sí, sí, alguna cosa a l'slow food, sí.
Però l'època del Barboada de Tarragona,
doncs, entre altres coses,
és una època en què...
Està ple de soldats.
Ple de soldats.
Com el Chaplin.
El Chaplin, sí, sí.
Que també estava ple de soldats
perquè tot just estava davant de les casernes, no?
Sí, sí, sí.
O hi ha bars que han passat a la història, no?,
com, per exemple, doncs,
el Bar Pepito, no?
Amb els entrepans de barro de mig
detruit a la francesa.
Exacte, no?,
que alguns...
També hi havia molts soldats, allà.
Sí, bueno...
Però més el Chaplin i el Boada, sí.
Sí, però allà tenia també
era una sonada d'influència
a banda de la caserna,
també dels soldats
que estaven al govern militar,
que també hi havia alguns.
Si t'ho conec alguna anècdota de gent,
doncs, per exemple,
que vivia a la zona del Penedès
i que estava destinada a aquest espai
i encara recorden, doncs,
aquest fet d'anar a menjar
aquests entrepans.
Per tant, els soldats de Taronà
devien de passar gana.
Jo m'imagino
que en la postguerra franquista,
doncs, ja s'hi passava...
Més encara.
Encara s'hi devia passar bastant.
Sí, perquè aquest refrany
no crec que faci referència
als 70 i als 80, eh?
Deu anar bastant més enrere.
Suposo.
Oh, que nostàlgics!
Pepito, eh?
Això és un clàssic, és un clàssic.
I tant, qui no ha menjat bocata
salpepito?
Bé, qui tingui 15 anys ara,
lògicament.
Bé, doncs, els que no ho hagin menjat,
encara tenen l'oportunitat
d'anar a aquests dos bars
que tu has presentat abans,
que són el Chaplin i el Boada,
que hi ha una manera de fer, doncs,
diguéssim, d'una altra època, no?
Abans que inventessin els italians
això de l'Slow food,
que és un...
em penso que és d'origen italià,
el Boada ja ho feia, això de l'Slow food,
perquè anaves...
vas, demanes l'entrepà, txarres,
entrecades i allà...
Això no és l'Hlow food, realment,
tarragoní, però és l'Hlow food.
Sí, sí, sí.
Bueno, és que l'Hlow food és un moviment...
És menjar a poc a poc i prendes-la amb calma.
No, no, és un moviment que està estès,
precisament, per enriure-se'n una mica
del fast food, està estès
des de la zona mediterrània
per destacar molt aquesta dieta mediterrània,
aquests productes mediterranis, no?
que no són incompatibles
amb altres tipus de menjar,
d'altres cultures,
però que en tot cas s'ha prodigat des d'aquí, no?
Vull dir que...
És un fenomen interessant.
Molt bé, parlem d'aquest altre fenomen.
Doncs mira, jo,
tot i que ja sé que ahir vam fer
un concurs important de calçots avalls,
doncs jo et diria que el calçot...
Què va guanyar el de sempre?
S'hauria d'aplicar amb l'Hlow food.
Que jo no tinc res en contra del senyor Forés,
que abans he fet un comentari també en aquest esil,
de dir, sempre guanya el mateix.
A veure si et trucaran avui aquí a la ràdio.
No, no, que jo no ho critico això pas,
però dic que sempre guanya el mateix.
Això...
Li ha de sortir un competidor al senyor Forés
perquè tingui, doncs, la cosa com a més rivalitat.
Jo crec que hi ha un moment que la gent ja...
Que ja no es pot endrapar més calçots.
No, quan té tantes medalles
ja li han de posar la categoria d'honor, no?
Llavors, és a dir...
I llançar un repte, a veure qui s'atreveix, no?
Això, les falles de València,
jo sempre dic que és un bon referent
perquè hi ha una estratificació molt curiosa
de categories, de lligues, no?
De divisions.
I doncs hi ha una,
que és la gama extra
i després hi ha la primera,
però hi ha una que és la superior, no?
Doncs això és igual.
És a dir, és com un brut nature i un brut.
I els bruts són bons,
però hi ha una cosa que és el brut nature,
que és millor.
Efectivament.
Vull hem de fer la competició
entre els del brut nature,
és a dir, entre els que s'engrapen
aquests triomps i els posar els altres.
Però mira, des de la festa de la calçotada d'ahir
fins a tot això que ens explicaràs,
això d'afartar-se
és una característica habitual.
Clar, si tu et menges més de 3 quilos de calçots,
tu no sé com et quedes.
Això, els calçots s'han de menjar
amb la justa mesura
i s'han de menjar
d'entrada
amb un ritme...
Per tu i pel bé de l'humanitat.
Tot s'ha de dir.
El ritme pausa.
I tant.
A veure, tu saps des de quan existeix
això del calçot o no?
No.
Tu quan diries
una cosa molt primitiva, no?
Vinga, va.
Tu què diries?
Doncs mira, ara...
Quin segle et remuntaries?
Ara m'arriscaré.
Jo m'aniria més enllà del segle XX.
Doncs t'has equivocat.
Ja ho sabia.
És més antic.
És més antic, però tampoc no massa.
XIX.
És de finals del segle XIX.
I això, qui ho ha descobrir?
No sabem el nom del comunal.
Un pagès de Valls?
Un pagès de Valls.
Home, però això era fàcil.
Un pagès de Valls.
Era fàcil.
Aquí ara et donarem l'altra versió també,
que ja se diu, no?
També, però vaja...
I a partir de quin moment
s'aconsegueix l'expansió fora de Valls?
Segle XX, sí.
Sí, però més al meu mar.
Segle XX, clar.
Als 80?
No, una miqueta.
Als 60.
La segona mitat del segle XX,
però més aviat més cap endavant.
A partir d'aquí comença
a estendre's, no?
Ja després, en la democràcia hi ha
el boom turístic.
Bé, en tot cas,
els calçots,
Indicació Geogràfica Protegida,
IGP,
doncs és avui en dia
aquesta ceba blanca, no?
Que es prepara a la graella, no?
I que es consumeix
amb aquesta salsa salvitjada
tan especial
que cada mami o cada avia
li dóna el seu tot.
O cada botiga et venen al pot
quan no arribes a fer-la a casa.
També ha millorat molt, eh?
També ha millorat molt
la salsa comercialitzada.
També n'hi han de bones.
Per posar...
Els calçots se poden menjar
de moltes maneres, eh?
Se poden menjar de moltes maneres.
La graella aquesta,
doncs és el sistema
més fàcil,
però no tenen per què
sempre caure
en aquesta opció.
És a dir,
poden tenir altres opcions
que a mi alguna vegada
m'ha passat, no?
És a dir,
anar pel món
i fora del camp de Tarragona,
doncs un cuiner
i dir-me,
home,
vostè és de Tarragona i tal.
Bueno,
metre't.
Doncs, home,
doncs sí,
no li faria gràcia
provar calçons.
Home,
no el veig,
no el veig aquí,
saps?
No el veig aquí,
ara aquí fent brasa
aquí dins del restaurant,
tot i que,
per exemple,
hi ha el curiós,
hi ha alguns restaurants...
Els fan al fort també
en alguns llocs.
Bé,
a les cases.
Hi ha diferents,
sí, sí.
No,
hi ha llocs que tenen brasa,
però vaja,
vull dir,
en tot cas,
hi ha una modalitat
que és curiosa,
que jo si no l'han provada mai
els hi recomano
perquè es pot fer a casa
i d'una manera molt fàcil,
que curiosament
ha tingut èxit
en diferents zones.
Per exemple,
el Penedès
l'he vist a bastants llocs,
però també
s'ha exportat fins i tot
al País Basc.
És a dir,
que són els calçots
arrebussats.
És una modalitat
d'aquestes que...
Té la muna tèmpora
i vinga,
frigidet i ja està.
Amb una qüestió
senzilla,
que és arrebussar
amb el pa ratllat,
l'ou,
la farina,
una miqueta d'oli,
es pot fer
un magnífic
pinxo,
pràcticament,
podríem dir,
perquè és el que es va importar.
És a dir,
sàpiguen que es pot
també fer d'aquesta manera.
Si sempre l'han provat
d'una manera
de la brasa,
doncs
aquesta és una altra alternativa.
Bé,
un altre dels plats característics
d'aquesta època
també
és el xató,
que ja ha començat
també aquesta
ruta
que va tombant
per mig món,
pràcticament.
No em preguntaràs
de quan ve?
És que no ho sé.
Ara,
què et vaig a dir?
Normalment,
aquí sempre hem explicat
una anècdota
sobre l'origen
del xató
que després
alguna vegada,
ja no me'n recordo,
després algú
que escolta el programa
diu,
home no,
és que ja s'ha explicat
allò que això
és una versió.
Doncs jo no me'n recordo,
per tant,
com jo,
molts oients.
Hi ha una que sempre
hem explicat aquí
que és de tendència
vilanovina,
és a dir,
és la tendència
dels enògrafs
com el Vienbe Moia
i aquesta gent,
que són grans estudiosos,
que diu que realment
ve de punxar
la bota del vino vell
amb una aixeta
i d'aquí de punxar
la bota
amb aquesta aixeta
surt el verb
aixetonar,
és a dir,
el gest
d'aixetonar la bota,
és a dir,
posar-hi l'aixeta
donaria l'origen
a,
amb motiu
d'aquesta cerimònia
que normalment
coincidia també
en el Carnaval,
precisament el ritual
de muntar una bota
aquí a Tarragona
es manté,
ja no s'hi veu vi,
però sabem que des del segle
XIV-XV
a Tarragona
doncs el consistori,
el Consell Municipal,
el Consolat,
doncs patrocinava
amb motiu de les festes
de carnes toltes
uns repartiments massius
de vi,
de vi d'aquí,
és a dir,
per tant,
aquesta col·locació
de la bota,
que no només era aquí,
és a dir,
podríem dir que des del Camp
de Tarragona
fins al sud de Barcelona
es produïa
a partir d'una cerimònia
que feia el Camp
de Potés.
Vindria d'aquí
la paraula
Xatona
i d'aquí Xató
que seria aquest plat,
aquesta amanida
elaborada
a base d'escarola,
d'anxobes,
de bacanyà,
de tonyina,
remanada amb salsa de tomàquet,
alls i llores,
doncs seria
un plat típic
de l'hivern
i per tant també
un plat típic
de les festes
de Carnaval.
Però hi ha una altra versió
que em van explicar
els companys sitgetans,
alguns que viuen aquí
també i tal,
que treballen aquí,
no podeu explicar
només en aquest programa
la versió vilanovina,
és que sempre
es deixeu malament
els desitges.
Ai,
però no pot ser.
Llavors,
aquí ve
una altra llegenda local
que ens porta
a parlar d'un gran artista
que és Santiago Rosseñol.
Santiago Rosseñol
forma part del moviment
dels modernistes.
Els modernistes
són uns artistes,
escriptors,
gent que es dedicava
a moltes arts variades
que en el tombant
del segle XIX...
I que tot els feia gràcia.
Sí,
és un moviment,
és el primer moviment
modern que hi ha a Catalunya,
com podríem dir.
Des de l'època
de l'edat mitjana
jo crec que és l'únic moment,
des del segle XV
fins al tombant
del segle XIX-XX,
no hi ha un moviment
realment tan potent,
amb comptades excepcions
de personalitats
concretes,
com podrien ser,
per exemple,
Narcís Ullé,
que és un escriptor bellenc
que va ser
fins i tot
admirat per Emil Solà
i altres escriptors
importants d'Europa.
en tot cas,
Santiago Ursenyol
és un personatge
que forma part
d'aquest moviment
modernista
i tenia una colla
de col·legues
que els juntaven
allà a Sitges
i feien unes festes,
van fer processons,
van entronitzar quadres,
eren uns pintes importants.
En fi,
diuen aquí als Sitgetans
que un dia
amb una trobada
d'aquestes
que feia el Rossinyol
amb els seus amics de fora,
li van servir
en el decurs
d'un menjar,
d'un àpat,
li van servir
una muntanya
d'amanida,
més que una amanida
amb més xitxes
i molta cosa.
Molta cosa verda.
I diu que
com els modernistes
eren molt europeus
i tal,
diu
això sembla un xató,
un xató
en el sentit
de Can Francesc
és ve de castell.
Perquè allò era norma
en unes dimensions.
Era norma,
un xató d'amanida.
I sembla que
a partir d'aquesta expressió
artística, literària
d'aquest amic
del Santiago Rossinyol
va derivar
la paraula
xató.
És un comentari
estrictament personal.
La primera versió,
la de Vilanova,
diguem-ne que
és com a més creïble.
La segona
és com a més romàntica,
més bonica,
però menys creïble,
segurament.
modernistes de romàntics
tenien molt poc.
Sí,
no,
no,
però diguem-ne
com a més allò
més bonica.
Tenia molt poc.
Per cert,
mira què diu aquí,
diu,
dels bons menjars
com el xató,
primer que la boca
en tasta el nas.
Pots repetir?
Dels bons menjars,
primer que la boca
en tasta el nas.
És bo,
és bo.
És allò,
que primer has d'olorar
el menjar,
com que deies
el xató,
el vi,
el xató,
aquí tot ho lliguem
una mica.
Bona,
bona,
bona.
En tinc un altre
que me'ls guardaré
pel final
perquè parlis tu.
D'acord,
d'acord.
Doncs escolta,
això seria
les xatonades.
Les xatonades
des de fa uns dies
fins a finals
de Carnaval
es van fent
a totes aquestes poblacions
i al mes
poden entrar
a les tres dobles
de la ruta
del xató.com
veuran on ho fan.
Una iniciativa important
que és del 19 al 23 de gener,
és a dir,
s'ha fet aquesta darrera setmana
i que es va també
reproduint en petits grups.
És una iniciativa
que han tingut
els companys del Vendrell,
els companys del Vendrell
que ja saben
que aquí es disputen
també molt l'origen,
hem parlat de Vilanova
i Sitges,
però Vendrell també
a Preta,
i diu que
aquests dies
es van fer
aquesta curseta,
aquest xató
per als nens,
per a les escoles,
perquè aprenguessin
també a preparar-ho.
De fet,
és un plat senzill
de preparar.
Els mestres xatonaires
hi ha tota una cultura
al voltant del xató
que sí que la Calçutada
té una cultura important
però el xató també.
Sí, sí.
Bé, en fi,
podíem dir que són
dos dels plats
més estandards,
però anem a parlar,
al final el recomanarem.
Tu parles de la sopa boba?
No, no,
perquè a partir del carnaval
dels bobos, o què?
No, tu no,
la sopa boba?
Vinga, vas,
i així sí que sés
el que sopa boba.
Que potser m'equivoco.
Això és una expressió popular.
Jo tinc,
penso,
si no em falla la memòria,
que se'n diu sopa boba
perquè antigament
als convents,
quan hi havia tanta pobresa
i no hi havia aquest concepte
ara de menjador social,
els pobres,
diguem-ne que feien
cap als convents,
i els frares feien una mena de sopa
amb tot el que sobrava
i es posaven a la porta
del darrer o del davant,
no sé,
del convent
i els hi donaven
als pobres
i aquí està la sopa boba.
Boba per què?
Perquè posaven allò
tot el que trobaven pobres,
no?
Sí,
doncs,
bueno,
això ja...
Penso que ve d'aquí,
allò de la sopa boba.
Si m'equivoco,
algú que em rectifiqui,
que podria ser que m'equivoqués.
en relació amb aquesta teoria,
no?
Hi ha diferents sopes,
no?
Que poden,
doncs...
És una sopa...
El viu de la sopa boba
deu ser que no t'has de currar
allò que no guanyes.
Allò que menges
no ho guanyes.
Aquesta tradició religiosa
de la...
Abans que existissin
el que seria
l'auxili social,
doncs l'Església
feia...
I encara fa.
Sí, sí,
i encara,
Déu-n'hi-dos,
l'Església
s'hi assumeix
aquesta tasca,
no?
El que passa és que abans
hi havia encara més pobres,
encara, no?
Llavors, clar,
les coses havien de fer
molt multitudinàriament,
no?
Jo em posaria alguns exemples.
Ara, relativament fa poc,
no només els freres,
els monjos,
els convents,
hi ha confraries
que eren, doncs,
aquestes advocacions,
doncs,
que s'organitzaven
al voltant d'un gremi laboral...
I encara n'hi-en, eh?
Encara n'hi-en moltes,
que encara,
potser ara han perdut
aquesta vinculació laboral,
però mantenen una mica
l'advocació del Sant.
Precisament,
l'altre dia parlàvem
de Sant Antonis
com a antecedent del Carnaval,
el motiu de Sant Antoni,
una festa que no hem parlat mai,
però ara que t'ho deies
la de sopa boba,
doncs, no sopa,
però sí que ho deia boba,
és la que té lloc
per Sant Antoni
a la Seu d'Urgell,
el que en diuen
la calderada de Sant Antoni,
no?,
que té lloc,
doncs,
normalment,
doncs,
el dia 17,
el mateix dia del Sant,
i que organitza
la confraria
de Sant Antoni Abad
de la Seu d'Urgell.
Que és aquesta cultura
de les olles comunitàries,
no?
Exacte, sí, sí.
Això és una sopa boba,
hi ha quilos i quilos
de càrrega de verdures,
no?,
que es reparteixen
en cinc calderes
de grans dimensions,
no?,
que juntament
als panets de Sant Antoni,
doncs,
arriben a constituir
prop de 3.000 racions.
Imagina't,
doncs,
en el seu origen
quina història tenia això.
De sopas n'hi ha més,
és a dir,
ara,
per Carnaval
en tindrem més
amb més llocs,
però,
o sigui,
per exemple,
el segon diumenge de febrer,
és a dir,
el diumenge proper,
no l'altre,
doncs,
s'activen moltíssim
aquestes sopes
o plats similars,
no?,
per exemple,
hi ha un arròs,
no?,
és a dir,
que també
amb aquesta dimensió
de menjar
molt senzill,
no?,
que se serveix
a Bagà,
al Berguedà,
aquí a Bagà
és on aquests dies
les ventades
han emportat,
doncs,
totes aquestes
torres elèctriques,
no?,
o,
per exemple,
doncs,
també tenim,
com a sopes
d'aquest tipus,
la d'aquest castell d'Arsol,
el dimens de Carnaval,
que l'anomenen Escudella,
l'Escudella dels pobres,
el dimens de Carnaval,
Arenys de Mar,
el Maresme,
o,
amb altres noms,
com al Ranxo,
a la Noguera,
comarques de Lleida,
a Pons,
elaborat aquest amb unes olles
d'anar molt impressionant,
el dimens de Carnaval,
o,
per exemple,
aquí a Tarragona,
doncs,
una escudella recuperada,
doncs,
l'any 2003,
i que se serveix com a plat popular,
doncs,
cada diumenge,
dissabte anterior,
perdó al Carnaval,
que és el xarró o farro,
depèn de qui en parla,
i que,
doncs,
s'integra amb això,
sobretot amb llegums,
com els pesos,
les faves,
els fesols,
verdures,
com la col,
una mica d'espinada de porc,
llarg,
algunes patates,
fideus,
és a dir,
és bàsicament,
és a dir,
els ingredients que tenen
totes aquestes escudelles,
no?
Jo crec que
la feina que van fer
els freres,
a les confreries,
va ser molt important,
fins al punt que,
doncs,
prestigiosos,
tots,
cuiners i gastrònoms,
no?
Com,
doncs,
no sé,
el Batquet Montalban,
per donar-ne el món de molt conegut,
o el Néstor Luján,
no?
Van ser personatges que van
elogiar moltíssim
aquesta cuina.
No, no,
i van dedicar llibres i articles,
perquè realment la valoràvem
com una cuina molt,
molt imbrincada,
no?,
a la vida de les persones
i els pobles.
Fixem-nos que,
en parlem,
en un diu,
dels inicis de Carnaval,
però és que realment també
coincideix amb les èpoques
de més fred
i, per tant,
on és més difícil
garantir la subsistència,
no?
Per tant,
jo crec que sí que
és important que tinguem
aquest bloc,
és a dir,
parlàvem per una banda
dels xatós,
per altra banda dels calçots,
a sopes,
no?
Però n'hi ha més
d'altres coses d'aquest tipus,
no?
Jo,
per posar-ne algun
de poc conegut,
ja que ens agrada
així destacar,
no?,
a vegades coses
poc conegudes,
doncs,
un plat d'hivern també
molt antic,
que s'ha organitzat
aquest mes de gener,
també,
és a dir,
com a preàmbul
del Carnaval,
que és el que
en definitiva
estem parlant,
que és un plat
que segurament
la majoria d'oients
no coneixerà,
és un plat
que es diu
el niu,
el niu,
no?
El niu?
El niu.
Aquest no et sonava.
Jun,
escrit jun,
el niu?
No,
el niu.
Ah,
el niu.
El niu.
No,
no,
no em sona,
allò del niu de...
Fes un niu.
Allò,
niu d'oreneta,
que fos els xinesos
no té res a veure
amb les oronetes,
sinó que és un plat
d'hivern molt antic,
originari
del poble
de Palafrugell,
a la Costa Brava,
i,
a la Costa Brava,
quan no estava envaïda,
lògicament,
pels turistes,
no?
I,
és un plat
que,
més que ser de Carnaval,
s'ha desplaçat
cap al Carnaval,
i això passa molt
amb les festes.
És un plat
que en els seus orígens,
els gastrònoms,
el situa més aviat
com un plat
de quaresma,
però,
curiosament,
s'acaba convertint
a un plat
de celebracions
més properes
a Sant Antoni
i al Carnaval,
potser perquè també
el fred s'avança,
una mica cap aquí.
En tot cas,
és un plat,
en aquest cas,
consistent,
que es fa
amb tripa
de bacallà,
en aquest cas,
és un tipus
de part
de bacallà
que a vegades
no és
de les més fàcils
de trobar,
ou dur,
patata,
també hi ha
alguns altres
elements
en el pas dels anys,
originalment
era això,
després se li va fer
una miqueta
de peix
i després
una mica
de viram
de cacera
del que es podia
trobar
i fins i tot
alguna salxitxa.
Quin era
l'origen
d'aquest niu?
Doncs aquest niu
era una aportació
que van fer
el que podríem dir
el col·lectiu
dels sorers,
els sorers són
els que treuen
el suro dels arbres
i que s'organitzaven
en colles
que anaven
a la muntanya
a treballar.
O es construïen
una mena
de barraca
de rudimentària
estructura
i els dillums,
igual que a vegades
diem
els dijous
arròs,
els dillums
a Palafrugells
les colles
de sorers
menjaven
el niu.
No és un plat
fàcil,
és un plat
que els gastronoms
diuen que és un plat
complicat.
Amb els plats
de bacallà
si estan ben fets
no són fàcils.
Requereix temps.
La mitjana
és d'unes cinc hores
entre que es fa
un sofregit
i després es fa
un guisat.
I pràcticament
és un plat
que aquesta dificultat
l'ha convertit
en un plat de festa.
No es troba
habitualment
a les cartes
dels restaurants.
A mi això m'agrada
perquè és una mica
com l'espineta
de Tarragona.
i això sí
hi ha alguns restaurants
que si s'encarrega
es pot aconseguir.
Excepcionalment
durant el mes de gener
durant uns dies
a Palafrugells
ja s'ha acabat
els dic de cara
l'any que ve
fan unes jornades
gastronòmiques
en què els restaurants
tenen aquest plat
dels sorers
aquest plat
de bacallà
que té
fixeu-vos
una certa
relació
amb el xató
fixeu-vos com
el país
combina
els ingredients
amb zones
molt diferents
a la zona
del Garraf
la costa
del Garraf
s'utilitza
el bacallà
pel xató
i en canvi
a les zones
gironines
s'utilitza
aquest bacallà
per fer el niu.
Jo no sé
si tu saps
que dinaràs avui
però a mi
em vénen
unes ganes
de menjar
escudella
o olla barrejada
amb el fred
i aquests calders
que mira
és que em fa salivera
doncs mira
com ens ha agradat
la propera setmana
veurem si algun
descobrim algun altre plat
d'aquestes característiques
si sisplau
continuem la setmana vinent
dins d'aquests àpats
doncs mira
com que ets tan generós
jo també et regalo
un refrany
que poca cosa
té a veure amb nosaltres
però en fi
és boniquet
diu
de menjar poc
parlar poc
i alçar-se matí
ningú
no s'ha tingut
cap a nedir
molt bé
molt bé
això és un
és per reflexionar
o passar directament
te l'hem enviat per i mel
ara des d'algun convent
és possible
és possible
i a més de clausurar
Jordi Bertran
moltíssimes gràcies
fins la propera setmana
i dinin a gust avui
però de veritat
que m'han entrat
unes ganes de menjar
o alguna cosa amb caldet
ara ja és hora del vermut
a veure si ens dona temps
de fer un caldet ràpid
quan acabem el programa
això no el tenim preparat
aquí normalment
sempre ens oferim un cafè
però el caldo
encara no hem arribat
doncs mira
ja parlaré amb la direcció
a veure si una màquina
aquesta
de caldo
uns caldos
unes coses
gràcies Jordi
adéu-siau
bon profit