Rosa Maria Calaf, què tal? Bona tarda.
Hola, bona tarda.
Com valora aquesta experiència de poder acostar als estudiants, als futurs periodistes,
la seva dilatada trajectòria professional?
És una oportunitat fantàstica, perquè crec que el que precisament tenim com problema
en aquesta societat d'avui és que no ens fem preguntes.
I aquest programa el que planteja és fer-se moltes preguntes,
és a dir, recuperar l'esperit crític i saber com s'han de mirar els mitjans de comunicació.
És a dir, no som nosaltres ser passius, que ens assentem a casa
i que tot el que ens donen ens ho empassem,
sinó que hem de saber com es fa la informació
i veure que no tot el que et surt per la tele o tot el que surt de la ràdio
o tot el que veus en un diari o tot el que trobes a internet
és fiable, amb la garantia que cal per estar segur que estàs ben informat.
I una mica això és el que es pretén, és acostar als estudiants,
o sigui, als alumnes, des de petits, perquè comencin a pensar això.
És a dir, que saben com es fa el periodisme
i saben el que poden exigir i que tenen que exigir per estar ben informats.
De les moltes coses que saps sobre aquest ofici, perquè en sap moltíssimes,
és tot una vida, no?
Què els diria, en essència, amb aquests estudiants, amb aquests futurs periodistes?
Doncs que el periodisme és molt més que una feina,
és molt més que una professió,
és una responsabilitat social que de la bona premsa,
d'una premsa honesta, independent, imparcial, plural,
doncs surt realment la defensa de les llibertats i de la democràcia.
És a dir, que si no tenim una premsa que funcioni bé,
doncs la democràcia i la llibertat perilla.
I que ser demòcrata no vol dir votar només quatre anys,
sinó que vol dir viure respectant les opinions dels altres,
sent plural, etcètera, etcètera.
Vostè està en 170 països, o més fins i tot,
amb molts d'ells com a corresponsal.
D'on surt la informació quan, per exemple, es troba en un cas com ara,
per exemple, al Marroc, no?,
que les fonts oficials tendeixen a no dir la veritat del tot, no?
Efectivament, o sigui, per això cal saber el que passa.
No es pot informar en peces d'un minut i mig
i sempre per l'emoció i no pel coneixement.
És a dir, els informadors han de saber de què estan parlant
i han de tenir, doncs, fonts independents.
És a dir, clar que hi ha d'haver-hi la versió oficial,
bé, molt bé, hi ha la versió oficial,
però, a més, s'ha de parlar amb els protagonistes,
o sigui, amb la gent que viu en el lloc,
o sigui, amb la gent que té coses a dir.
S'ha de saber d'on ve el problema que sigui,
és a dir, s'ha de contextualitzar,
s'ha de tenir un coneixement històric
per saber d'on ve el conflicte del que estàs parlant.
És a dir, tot això el periodista ho ha de saber,
el mitjà ha de donar l'espai suficient per poder-ho explicar
i la persona que està escoltant aquesta informació
ha de fer l'esforç de, realment, voler-se informar.
Recordo un documental seu de Bangladesh,
es va emetre aquest informe semanal, no recordo quan,
però començàvem amb unes imatges molt bucòliques,
però al final anaven repartint l'estopa, no?,
perquè és el món que es tracta, de fet també.
Clar, és una mica perquè sempre, per exemple,
aquests països del tercer món,
que el que volem dir és món de tercera,
que és una cosa molt diferent,
doncs moltes vegades hi ha aquestes imatges,
o sigui, que sembla que allò tot és fantàstic,
i és el paradís, no?,
diuen quan el tsunami deien,
oh, el paradís tailandès,
doncs sota el, en fi, va afectat pel tsunami.
El paradís per qui?
El paradís pels turistes que van a Tailàndia,
però no pels que viuen allà moltes vegades, no?,
i això és el que s'ha d'explicar.
Aquestes contradiccions,
el per què, moltes vegades pensem, doncs,
que, en fi, un tsunami, un terratrèmol,
doncs, clar, ha causat aquest mal
de deixar la gent sense casa,
els ha deixat sense res.
No, aquesta gent ja no tenia res abans del tsunami,
i no ho tenia,
no per una vaga del mar,
que ho ha acabat amb tot,
sinó perquè té unes autoritats
que no es preocupen de la seva població,
perquè té cases mal construïdes,
perquè viu permanentment en la misèria
i no li cal cap conflicte ni cap catàstrofe
per realment viure malament, no?
I, per tant, tot això cal que nosaltres,
des de la nostra bombolla del benestar,
doncs, hem de saber que tot això és així.
Ha conegut alguna història personal
que l'ha així marcat de per vida,
en aquests bagatges?
Moltíssimes, o sigui, crec que per això,
doncs, una mica tots,
i això és el que tractem de transmetre, no?
És a dir, que quan parlem de situacions,
aquestes situacions estan composades
per persones individuals que tenen nom i cognom,
no?, i que realment la majoria de la humanitat,
això és una cosa que hem de pensar
i potser és el que t'impacta més quan viatges tant,
no sap si menjarà cada dia, no?
I això és una cosa que des d'aquí et sembla estrany, no?
Et sembla que la pobresa
té a veure amb un fet puntual d'un conflicte,
ja dic, o d'una catàstrofe,
d'alguna cosa que passa.
No, hi ha gent que permanentment viu a la misèria.
Aleshores, si tinc a buscar alguna cosa
que m'hagi impactat,
sempre és aquesta sensació
que quan vas a la major part dels llocs del món
veus milers i milers de nens, per exemple,
que no tenen opció.
És a dir, que no poden pensar allò
de què vull ser quan seré gran,
perquè no tenen cap opció a triar
el que voldran ser quan seran grans.
O sigui, llavors, això, jo, realment,
és una cosa que no t'ho pots treure del cap, no?
Ha sigut aquest o un motor
que m'hem posat a seguir endavant?
Jo crec que sí,
perquè penses que poc o molt,
encara que sents molta frustració, també, no?
Perquè penses que sempre estàs explicant el mateix
i que al final, doncs, avancem, afortunadament,
però avancem amb uns passos petitets, petitets, no?
I aleshores penses que, com tothom,
no jo perquè sigui millor que els altres, eh?
Jo crec que tothom, si pensem,
doncs volem fer un món millor
del que l'hem trobat, no?
Volem deixar les coses pels nostres fills millor.
Per tant, doncs, bueno,
això és el que ens mou a tots,
ens hauria de moure, no?
I, per tant, doncs, això és el que et fa tirar endavant.
Imagino també que la situació de la dona
a nivell del món,
i en aquests països, també és molt dramàtica, no?
Sí, jo sempre he tingut, o sigui,
molta cura de fer la informació,
com es diu, des del punt de vista
de la visió de gènere, no?
I pensant en la dona,
perquè realment, també, doncs,
el que és, hi ha igualtat a tot arreu,
és en la desigualtat.
O sigui, que la dona és víctima
i hi ha repressió, hi ha opressió
en la majoria dels països,
però també és cert que és la columna vertebral
de les societats.
O sigui, és el pilar on se sostenen les comunitats
i quan s'han de reconstruir,
quan s'han de reconciliar,
realment, si no compten amb les dones,
o sigui, no es tira endavant.
I hi ha fins i tot una resolució de Nacions Unides,
o sigui, que fa uns anys,
que demana i exigeix que hi hagi participació activa
amb capacitat de decisió de les dones
quan, ja dic, hi ha una reconstrucció postcatàstrofe,
hi ha una reconstrucció,
una reconciliació postconflicta, etc.
Els microcrèdits, doncs,
només es donen a les dones
perquè s'ha comprovat que són les que realment
els fan funcionar com cal.
És a dir, que hi ha aquesta ambiguïtat
i aquesta paradoxa.
I això també convé que es digui.
I convé que des de la nostra societat occidental,
on hem avançat molt, afortunadament,
pensem que hem de recolzar,
doncs, amb educació,
perquè el que cal és educació,
doncs, a les dones que hi ha en el reste del món
i que tenen un accés, doncs,
més insuficient a l'educació.
Des d'aquest punt de vista,
com veu que tractem aquí, a Occident,
el tema de gènere?
Està ben tractat als mitjans de comunicació?
Jo crec que tampoc.
Crec que s'estereotipa molt,
que s'ha fet molt,
o sigui, s'ha treballat molt,
s'ha treballat bé en molts aspectes,
però que s'ha d'insistir molt més
en que no sigui només quan hi ha casos puntuals,
sinó que permanentment estem pensant
en què s'han de destruir els estereotips
i hem de canviar la mentalitat,
o sigui, perquè per sobre i en el paper
som molt igualitaris,
però a l'hora de les reaccions immediates,
els tics encara són molt masclistes.
En alguna ocasió heu renunciat a una bona notícia
per una qüestió humanitària?
Sí, moltes vegades,
és a dir, a veure,
sempre el que has de plantejar-te és el bé comú,
és que per fer potser una informació
que en aquell moment pot sortir una crònica molt espectacular,
però primer has de protegir les víctimes,
és a dir, no és el primer la crònica,
el primer és el benestar
i el que pot beneficiar amb aquelles persones
les que estàs tractant d'ajudar,
perquè pots assolir tot el contrari
del que en principi vols,
però sí que passa que de vegades
dius, bé, això potser beneficiaria
amb aquest petit col·lectiu,
però causaria un prejudici
en el bé comú.
Llavors aquest equilibri
és molt, molt difícil
i a vegades pateixes molt, sincerament.
En quin país es queda,
tot el que ha viscut?
Depèn de per què,
és a dir, per viure,
doncs probablement,
bueno, aquí,
és a dir,
jo sempre dic la frase de Hemingway
que la meva casa no és per viure,
però és per tornar,
i jo torno gaire,
al Mediterrà podria viure aquí,
podria viure a Itàlia.
Argentina m'agrada molt, també,
però depèn,
o sigui, vull dir,
si és per informar,
doncs hi ha, clar,
altres llocs del món,
però per viure ho tinc molt clar,
al Mediterrà.
M'han dit que està,
entre cometes,
jubilada,
entre cometes,
però m'han dit que no para,
escolta'm.
Sí, la veritat és que
em sento tan afortunada
una altra vegada més,
perquè jo sempre he pensat
que he estat una privilegiada
en la meva vida,
ho agraeixo cada dia,
perquè he pogut fer
el que volia fer,
he pogut fer el periodisme
quan encara el periodisme
es podia fer bé,
m'han donat milers
d'oportunitats
i ara m'està passant el mateix,
que a la tornada
també tinc l'oportunitat
de fer projectes
i programes
en els que crec
que encara puc ser útil.
Si puc parlar del periodisme,
ajudar que aquest deteriorament
no vagi més enllà
i d'alguna manera
col·laborar amb ONGs
i ja dic participar
en universitats
del contacte amb la gent jove,
estic agraïdíssima
per poder-ho fer,
perquè no és només
que jo sigui generosa,
sinó que jo rebo molt,
això és un intercanvi.
I per tant, efectivament,
el del ser jubilat,
jo crec que això
és una cosa del paper,
però de la vida
un no es jubila mai.
Rosa Maria Calafón,
ple, moltes gràcies.
A vosaltres.