Ara són dos quarts d'una del migdia,
quatre minuts, com cada divendres,
a aquesta hora, aproximadament, saludem Pep Calvet,
si és que no hi ha una circuncàstia
estranya que no li permeti estar aquí
al programa. Pep Calvet, Daniel Travel,
Pep, bon dia. Hola, bon dia. Benvingut,
porta a l'agenda, i a més, convidats,
que els saludarem immediatament.
Convidats molt formals, que a més, complin
un compromís que vam tenir, que quan tornessin
de la Titan Desert serien aquí a la ràdio.
I aquí estan. Ara els saludem de seguida,
però fem una miradeta ràpida a l'agenda.
Una miqueta ràpida a l'agenda, abans d'entrar.
Llavors, de muntanya,
de curses de muntanya, tenim el dia
16, o sigui, ja,
és la tercera cursa de Vilaplana,
que organitza 13 esports.
Són 15 quilòmetres.
Després ja vam parlar la setmana
passada, o fa dues setmanes,
del segon descens vertical, Vall de Ribes,
de Freser, aquella que dèiem que
totes són pujades i aquestes de baixada.
Sí, que dius, no sé què és pitjor.
Una molt dura, però cal dir també...
Aquesta, em sembla, ja estan assegurides les...
Les inscripcions, ja no s'hi pot apuntar ningú més.
Sí, és la primera ultratrail Coll de Nargó,
aquella que t'espantaves.
Prop de 100 quilòmetres.
Sí, 98 quilòmetres.
I llavors direm ja que la gent
se pugui anar apuntant a la cuita del sol.
Ja està oberta la inscripció?
Sí, i s'atenca de seguida,
perquè la gent s'anima molt amb aquesta cursa.
La gent se'n va molt del cap.
Ja està, mira, ens diu el Manel que ja estava.
Bé, llavors hi ha, com a cursa atlètica,
hi ha la cinquena cursa policia de Catalunya,
que es fa a Osona,
que va des de Manlleu a Vic,
i bé, són 10 quilòmetres...
Aquesta és raonable, aquesta és popular, eh?
Sí, són 10 quilòmetres, tot és asfalt,
i a la gent que li agrada més l'asfalt,
doncs, bueno, 10 quilòmetres se pot fer.
Llavors, amb BTT,
doncs bé, cal dir que el dia 16,
i dintre de l'Open BTT Costa d'Obrada,
del circuit,
la fan a Mas Boquera,
i després hi ha una miqueta més enllà,
hi ha la marxa BTT de les Vuit Pobles,
a Can Mani,
el dia 6 de juny.
Aquesta, bueno, la poso perquè és a Girona,
m'agrada molt, és tota la zona de Perellada,
Perellada cap a Sant Climent de Sasebes,
la gent que encara va arribar a fer el servei militar,
doncs, tota aquella zona, no?
I cal recordar que també el dia 27,
dintre de les curses de l'Open Natura,
doncs, tenim el Catllà, eh?
Un any més, l'any passat va ser la primera,
doncs aquest any la segona dintre del circuit d'Open Natura.
O sigui que buscant Open Natura,
ja els hi sortirà tot.
Si no, ja sabeu que us podeu adreçar a Neal Travel
i us organitzen, us informen,
ja el que convingui en feia gràcia,
perquè quan el Pep estava parlant de curses,
a veure, extremes com aquesta,
l'ultratrall del coll d'Anergó, 98 quilòmetres.
Tenim uns convidats que feien una cara,
no ho dic ofensivament, eh?
Ho dic amb carinyo, de sobrats.
98 quilòmetres, però de què ens estan parlant?
Clar, estem parlant amb alguns dels integrants
de diferents equips que han participat
d'aquí de casa nostra a la Titan Desert.
Ja fa un parell de setmanes, o tres, no ho recordo bé,
que vam parlar quan faltava molt poquet hores,
pràcticament perquè anessin ja cap al nord d'Àfrica,
cap al Marroc.
Han tornat i l'objectiu s'ha complert,
perquè l'objectiu fonamental era acabar-la,
que no és un objectiu fàcil.
I ho han aconseguit.
I tenim els mateixos convidats que vam tenir aquell dia
ja amb molts quilòmetres a l'esquena,
en ple desert.
Saludem, doncs, Rafa Lletzar.
Molt bon dia, Rafa.
Hola, molt bon dia.
Enhorabona.
Gràcies, moltíssimes gràcies.
Ui, hem d'explicar moltes coses.
Maneu Chivite, molt bon dia.
Hola, bon dia.
També l'has d'acabar, eh?
Sí, sí.
Sí, sí, però ho teníeu claríssim que l'acabaríeu.
Sí, el primer dia no ho teníem molt clar.
El segon ja la cosa es va començar a veure.
Però una vegada ja vam arreglar el primer dia, no?
Llavors ja vam decidir que havíem d'agafar el nostre ritme
i acabar-la.
Ricard Cabastanya, Enric Vidra, bon dia.
Bon dia.
De l'equip de Serral.
Bon dia.
També la vau acabar.
Sí, sí.
En el teu cas, Ricard, era la primera.
Sí.
L'Enric ja havia estat, era la segona.
Sí, sí.
Com ha anat diferència?
L'experiència és un grau, també, en la Titan Desert?
Com tot és una experiència, l'experiència és un grau,
però, bueno, tot i així, doncs, la dificultat del desert
sempre et sorprèn i aquesta vegada va passar factura.
Ara en parlarem.
Hem saludat a Rafa II, anem a saludar Rafa I,
que el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Us haureu de posar auriculars per sentir?
Encara no el tenim, el Rafa?
El tenim?
Doncs ara...
Ah, no caldrà posar-se els auriculars.
Doncs mira, més comoditat.
Rafa, molt bon dia.
Hola, bon dia, Iolanda.
Ara sento no ser present aquí, però motius aurals greus,
m'han obligat a marxar, però que sàpigues que em sento molt orgullós
del grupet de Tarragona, de com s'han portat,
i que Tarragona ha quedat ben alt al desert del Marroc, eh?
Jo pensava, dic, no sé si és a Barcelona o és encara al desert,
que s'ha quedat allà, però veig que no, que estàs a Barcelona, eh?
Doncs el primer que us hem de fer és donar-vos l'enhorabona a tots,
perquè la vau acabar?
Sí, sí, la vam acabar tot.
I a veure, em deia el Manel, jo no ho tenia tan clar el primer dia que s'acabés.
Per què, Manel?
Comencem a explicar-te una mica l'experiència.
Bueno, jo parlaré des d'un punt de vista personal, no?
El primer dia, clar, tot són noves emocions.
Tot just quan comença la prova, hi ha un munt de medis,
hi ha helicòpteros sobrevolant, hi ha un munt de quarts,
hi ha un munt de cotxes, hi ha espectadors.
Molt de rotllo mediàtic, eh?
L'expulsació està davant al cent i pico per cent, no?
O sigui, quan el just és treballar al 70, al 80.
Llavors, tiren el coet de sortida.
i tothom vol agafar un puesto idoni
per arribar el més aviat possible a les dunes.
Què és el que passa?
Que allí se't disparen les pulsacions, comences a córrer.
Vols avançar amb un i vols avançar amb un altre.
I al final, quan acaben les dunes, te tens que treure la sorra.
Comences a veure més gent.
T'acontages d'entusiasme.
No sé si és així, amb vosaltres va estar així, no?
Sí, sí, igual.
I comences a passar gent i te passen.
I de sobte dius, què passa aquí?
Però si aquesta no és la meva carrera.
És el ritme que vull posar.
I clar, i de sobte dius, tinc que baixar el ritme
i tinc que buscar el meu pedalà, no?
I va estar aquí.
Jo crec que tots ens vam desgastar molt les primeres dues hores
i això ho vam pagar a la tercera hora.
No sé si vosaltres opineu el mateix, no?
Us va passar igual, no?
Us acosteu una miqueta el micrófons?
Sí, sí, a mi em va passar facturar el quilòmetre 20 de la primera etapa.
Vull ser un ritme bastant alt, que no és el meu.
I tinc dos ruptures al quadríceps.
Què dius ara?
I ho passo molt malament aquell dia.
El primer dia ho vaig passar molt malament.
I això té conseqüències per la teva pràctica esportiva?
No, no, no, això ja és una cosa, però jo no hi entenc i que aquí ho pregunto, eh?
Perquè es va preguntant.
No, però jo passem malament i és el que diu ell, culpa de deixar-te portar per les emocions,
per tot, un ritme molt alt, vol seguir el ritme i quan te n'adones que potser no és el teu lloc
i que has de frenar, ja és massa tard.
Però, Enric, tu ja havies participat.
Aquest efecte que comentava el Manel, diguem-ne que ja el coneixies.
Jo aquí aquest punt d'experiència és el que em va ajudar, vull dir, jo sabia que quan portàvem dues hores
encara quedaven 450 quilòmetres, perquè la Tita en si més no és una etapa de gran fons,
és una cursa de gran fons i són cinc dies i no ens podíem deixar portar pel que és la sortida.
Tot i que quan un escorredor es fica en dorsal, se li desapareix tot el rest i comença a apretar tot el que pot.
Però, bueno, si més no, tenia la tranquil·litat que quedaven moltes hores damunt de la bicicleta
i s'havia d'anar una hora de fotre l'altra.
El Rafa Oliver ja ha participat, el Rafa Llanza, era la primera vegada.
Jo no... A veure, sense contrariar res, el que han dit ells,
el cas de les dones, per nosaltres, pel Rafa, que m'acompanyava generosament i a mi, era molt diferent, no?
Havíem fet una preparació metòdica perquè jo la tenia que passar amb ortopèdica especialista,
i per tant, quasi-quasi teníem un càlcul del temps que perdríem per començar la carrera després de les dones.
Teníeu calculadíssim en aquest sentit vosaltres.
Sí, ho havia ensayat i el meu ortopèdum m'havia ajudat a modificar una cama
que d'ús habitual no la podia portar així perquè em donaria mal.
La organització de carrera, el director, el Manu Tejada, Félix Dot,
li vam dir l'últim dia i clar, es van quedar sorpresos perquè a més va sortir un vídeo
i cridava molt l'atenció, jo ho entenc, passant les dones amb una cama ortopèdica i l'atenció, però...
Prèviament no sabien que anava bona persona com ara tu, que va amb una cama ortopèdica.
Sí, sí, sí, sí, havia fet una consulta molt concreta.
D'entrada que poguessis apuntar-te per les bases, no? Això ja devia saber que sí, clar.
Però el que vinc a dir, no vull acaparar, però és a dir,
que tothom va veure això, jo si és exemplar per tercera me n'alegro,
però no vam pensar, vull dir, el cop psicològic que és que quan al final ja estàs desitjant,
perquè a mi em desgasta molt anar per la sorra amb la cama ortopèdica,
treure la cama i començar a pedalar, resulta que dels 330 índios ja no els veus ni a l'horitzó.
Vull dir, el primer dia del Rafa i meu, tinc que dir que tècnicament i estratègicament
va ser molt diferent i que ja ho sabíem que seria així de diferent.
Anàveu a part lliure, entre cometes, no?
Sí, sí, no va sàpiguer greu que quan vam rescatar el primer corredor
eren un grup molt fort que havia punxat on,
després vam trobar amb una parella duo mixto que ja no anava gaire bé
i després vam trobar el Tàndem, que anava un cantant que és invident, no?
Però vull dir-te que ho vam preparar, però quan aixeques el cap i dius
és que no està ni a l'horitzó ningú, dius, bueno, aquí només ens queden 5 dies i comencem-hi.
I mira, vam remuntar això, però bueno.
L'objectiu ho vau dir tots, eh?
I en el vostre cas, que era acabar-la i l'heu acabat.
Això, com que ja sabem al final de la pel·lícula, que és bo saber aquest final feliç,
el que és interessant també és conèixer tots aquests moments.
El moment de les dunes ho vam destacar aquí, en l'últim programa, us en recordeu,
però dient, home, però aquell moment ha de ser, doncs el moment aquest ja ha passat.
Molts moments deu haver-hi, però en tot cas, el Rafa, com que el tenint al telèfon,
anirem fent d'entrar i sortir.
Rafa, ja has sentit el Rafa... Tu eres l'1 o el 2?
Jo dic el 2, però...
Tu eres el 2, no?
El Rafa és Rafa 1 i jo, el Rafa Oliver sóc el Rafa 2.
L'1 perquè té tot el protagonisme i tot el mèrit.
Ell dirà que el tens tu, per tant, vinga, Rafa 1, Rafa 2.
El protagonista és el Rafa, el Rafa que teniu aquí, a la millora.
I s'ha de dir que l'etapa de les dunes, evidentment, com ho ha explicat,
a mi m'han fet enveja els companys, també teníem experiència,
i jo ja li vaig dir, Rafa, no te preocupes si el primer dia nos quedamos sols.
Però com bé diu el Rafa, una cosa és pensar-ho, una cosa és metalitzar-te
i l'altra cosa és veure-ho, no?
Nos quedan 500 quilòmetres i ja nos hemos quedado sols.
Ai, no, eh? 500 quilòmetres.
Per bé de tot i sense despreciar ningú, tampoc vam arribar últims en aquella etapa,
sinó que també van quedar dignament.
Con lo qual, bo, és a dir, que la mentalització és fonamental
i la tranquil·litat i la paciència en una cursa, com ha dit abans l'Andrei,
que és fonamental quan es tracten de tants dies i tanta resistència.
Com van passant les etapes?
Obviament, hem posat molt d'èmfasi a l'etapa de les dunes, per raons òbvies,
però cadascuna de les etapes, com es van visquent, eh?
Com es van, no sé...
Més que les etapes, quasi-quasi, és molt bàsic la recuperació
que després de cada etapa a la tarda.
Poder arribar, saber recuperar
i poder sortir el dia següent en pla de facultat.
És molt important, suposo, les hores prèvies a l'etapa.
Perquè totes aquestes hores pedalant pel desert,
en què penseu?
En arribar.
En arribar.
No, t'ho dic perquè, clar, vas distraient amb les teves coses
o estàs completament concentrat, una, una altra, i vinga, i vinga.
Només, vas conèixent gent durant aquests dies.
Som allí, suposo, quasi 500 persones entre organització i corredors.
Sí, però cadascú ve la seva, dògicament, eh?
Bé, hi ha gent de tots els nivells i durant l'etapa també coneixes gent, vas xerrant...
És a dir, que parleu i tot, i feu relacions socials.
I el companyerisme, doncs, és molt...
Trobes algú que ha pinjat o...
Evidentment, el companyerisme existeix,
i existeix més el companyerisme com més endarrerita estàs a la classificació.
Jo crec que hi ha diversos tipus de concorrents,
que són els que van a guanyar, els que es van a classificar, els que van a guanyar per equips,
i llavors estem els altres, que som els que tenim el repte d'acabar.
I que la classificació no ens importa molt, la veritat.
El que volem és passar el rato, arribar i gaudir després, quan arribes, de l'èxit que has representat.
És un repte personal, que si l'assoleixes, home, la sensació que has de tenir de ser magnífica.
D'això no hi ha dubte, eh? Inigualable.
I el reba està somrient i m'imagino que és això.
Tu pensaves que l'acabaries?
Tenies el convenciment que l'acabaries?
No em diguis que no, perquè jo crec que sí.
Potser des d'aquí, el dia abans parlant...
Jo crec que la tenies.
A veure, el Rafa i jo estem contents de les parts febles,
que és el que en una cursa així has d'anar a mirar.
Hem assajat pel temps i en tot que disposàvem.
Vull dir, en aquest sentit, la sort l'has d'anar a buscar,
però no hem tingut cap dificultat tècnica, cap entrebanc tècnica.
Amb la maquinària, cap caiguda.
I si em preguntes i he de riure, t'he de dir que el port del quart dia,
un port molt pendent, no el tenia clar que el pogués pujar.
De fet, havíem deixat les coses als reporters portuguesos.
I va haver-hi un moment crític nostre, que jo anava molt desgastat aquell dia.
El Rafa en Bastirà era l'últim CP, l'últim control mèdic, de fet,
que s'havia inundat el riu del final.
Estem parlant de quan hi ha portes 110 quilòmetres,
que t'avisen que els 120 hi ha 7 quilòmetres de navegació
d'una riera horrorosa, que és difícilment transitable.
I mira, allà vam tirar i va sortir bé.
Vam tirar amb tècnica, eh?
Vull dir, pedalant, rodó i a poc a poc,
i després la part de riu amb aigua resulta que ens era més transitable.
Abandonant-ho, i després dius coses que veus...
Jo crec que hi ha molt de companyerisme.
Jo només tinc paraules d'agraïment en el tracte de tothom amb nosaltres,
i crec que en general no he vist cap mal gestor de cap competidor amb cap altre.
Jo el que volia dir és que a la cursa hi havia diversos tipus de protagonisme.
eren els que anaven millor classificats,
diguem noms com Roberto Heras, o com l'Ismael,
o com el Melchol Mauri, o l'Holano, el Tinker Juárez,
o l'Aurange Lamer.
És un bon professional.
Sí.
I llavors, a partir d'aquí, n'hi havia un altre protagonisme,
que era el Rafa Llatzer i el Rafa Olivier.
Sí, jo tinc que dir això.
Us heu estat famosos en aquesta cursa?
Es veu que sí.
Ai, Rafa Olivier, Rafa.
És honest dir-vos que quan més professionals amb mi estaven des del primer dia,
o sigui, des del primer dia vaig anar a esmorzar
i el Roberto Heras em va vindre a buscar,
i hasta em vaig, disculpa, amb l'Abrano Llano,
perquè un dia anava als raseus i que quasi no els saludo,
i després em vaig donar compte.
Però l'ambient ha sigut molt maco.
Doncs eren iguals que tu.
Guai, Iolanda.
Sí, digues, Rafa.
Jo t'ho diré des d'aquí que, a veure,
al principi, quan arribes allà, una mica els folklòrics ho érem,
en el sentit que quan els miraven,
de fet jo tinc l'anècdota de dos coneguts meus que havien estudiat junts,
i quan els vaig comentar només a arribar què anava a fer,
intentar acabar amb el Rafa,
una cama a la titan d'Esser em van mirar i em van dir,
Rafa, tu saps el que estàs fent?
Diu, tu has valorat la realitat?
I home, em vaig angoixar bastant,
perquè dic, ostres, a veure si és que s'ha valorat el Rafa
o he infravalorat la cursa, no?
Em va de fer un atac d'angoixa
que ho vaig passar molt malament el primer dia.
I això va passar amb els corredors,
al mirar el Rafa com dient,
bueno, què el diuen d'aquest xaval, no?
I a tapa i tapa, de fet,
hi ha l'anècdota que els periodistes de la tele,
el diari Marca i aquests portugueses periodistes,
ens van fer totes les entrevistes
que els hi vam fer al Rafa el primer dia.
M'imagino, i després ens ho van confirmar,
que no confiessin, que anessin molt més enllà.
I, en canvi, arribaven cada dia
i la veritat és que ens esperàvem
fins que arribaven allà
per felicitar-nos i, sobretot, al Rafa,
perquè no creien allò que podien veure.
Llavors, de passar d'aquest escepticisme,
es va passar a l'eufòria,
a dir, ei, tios, hem d'animar
corredors, sobretot al Rafa,
sobretot al Rafa 1,
perquè, evidentment, el repte s'ha d'agafar.
I els organitzadors,
a felicitar el Rafa el tercer dia
perquè havia fet la primera etapa dura,
que segurament, no es dubten que arribessin,
jo me'l vaig agafar,
quan em va abraçar per felicitar-me,
me'l vaig agafar per a orella
i vaig dir,
Fèlix, que sàpigues que hem vingut aquí a acabar.
I ell, per primer cop, va dir,
ara sí que m'ho crec,
que heu vingut a acabar.
Con lo qual, l'eufòria
i l'optimista dels corredors
se'ns va enganxar
i, evidentment,
haig de donar les gràcies
tant al Mianel com a tothom
perquè les dues últimes etapes,
quan arribàvem,
s'endava el Tour de França.
A l'etapa del Tour de França
tothom deixava de sopar,
de fer les feines
que estava fent al campament
per anar i aplaudir el Rafa
per la gesta que estava fent,
tot i que la gesta
és compartida amb tothom.
I això va ser molt emocionant.
Rafa, quan hi ha un handicap físic,
en aquest cas,
com és una cama ortopèdica,
sembla mentida
que som una mena de societat
força freda,
sobretot últimament
no ens impressiona res,
res ens crida l'atenció,
però quan veiem
que alguna persona
pren la iniciativa
davant d'un repte de superació,
no sé,
sembla que se'ns desperta
alguna cosa molt humana
a tots plegats, no?
És a dir,
poques coses ens commouen
en una societat
com la que vivim,
bastant mancada
de segons quines emocions,
però quan veiem
que algú vol superar
una dificultat
del tipus que sigui,
això sí que ens commou.
Sí, penso que sí.
I en aquest sentit,
si aquesta és l'ajuda
que puc aportar,
ho donaré per benvingut
a la participació
amb aquesta TITAN.
És el dia a dia
el que compta,
el que fa difícil, no?
El matí
que has d'anar a treballar
com qualsevol
i tens un petit foroncul
que no es veu a tot arreu,
o el patiment de la mare
quan ve una cosa nova
amb un dels seus fills, no?
Vull dir,
no ens enganyem
que la societat
és competitiva,
entre els joves
podria dir
que és molt de la imatge
i llavors ho fa dur, no?
Quan vas a un gran supermercat,
el dia que plou
és molt tentador
perquè els pàrquings
de minús vàlids,
i potser és el dia
que li fa més falta
el paraplègic
que va allà a comprar.
No?
És que no pensava
que venia a l'última hora.
Diu, escolta,
jo tinc l'horari
per anar a comprar
que té tothom.
No ho dic per mi,
ho dic per gent més fotuda.
Hi ha dos pàrquings
de Tarragona
que jo puc utilitzar,
ara veiem motoreta,
però jo puc utilitzar
i un dia anava a aparcar
i el pintàvem
per una matrícula determinada.
Bé,
al cap de dos dies,
perquè és un postó
un passo a visitar
per les tardes,
vaig veure el pare
que portava el fill
al dintre del cotxe
i vaig pensar
quina sort
que li han assignat
aquest pàrquing,
no?
Però amb petits entrebancs
s'ha de tindre en compte
que el dia a dia
en aquest món competitiu
per a algunes persones
és difícil
i bastant més difícil
que per a mi, eh?
Això que dius
és molt important
perquè fer la Titan Desert
en una cama
és molt difícil,
és una gesta
durant una setmana.
Viure
amb un determinat
hàndicap físic
amb una determinada capacitat
discapacitat
al dia a dia,
això sí que és
una aventura diària.
Bé, podem dir,
primer és una cosa d'oci
que te proposes
de més a més,
però
per dir-ho clarament
la millor pròtesi
és estar en forma.
Aquest és el component esportiu,
el Manel ens coneixem,
amb ells el vaig conèixer fa poc,
amb el Rafa
em coneix molt,
a mi m'entusiasma l'esport,
però torno a dir-ho,
és que el que em reporta
físicament
no hi ha pròtesi
és com estar en forma.
Això ho he vist amb gent
que esquiava a mi abans
en competició
i a partir d'aquí
és un segle viciós.
Clar, però si sabem
que costa a vegades
incentivar la societat
en general
a la pràctica esportiva,
ja no per un tema
només de lleure,
sinó de salut,
de prevenció,
a vegades persones
que per malaltia,
per accident,
doncs pateixen
algun tipus de discapacitat,
la tendència
és una mica
a dimitir de tot,
no?
Per tant,
esperonar a persones
que malgrat que tinguin
una determinada discapacitat,
que poden també
assolir rectes
d'aquest tipus.
La gent ha de saber
que si li interessa...
A veure,
hi ha reptes
que poden semblar
molt cridaners,
però jo hi ha aficions
que si m'he de donar
contra una paret,
jo no em rendeixo fàcilment,
però agafar reptes
o aficions
o activitats,
anar a caminar,
doncs anar a fer
muntanyisme
amb coses especials,
doncs no ho faig.
En canvi, mira,
nedar,
bicicleta i esquí
ho puc fer un nivell molt bo.
Però,
o sigui,
on volia anar a parar
és que la gent
per vergonya
o per temor a la iniciativa
no ha de deixar
de fer coses
i ha de disfrutar
i de gaudir
de la vida
com els altres.
El que jo també
volia comentar
és que gràcies a que...
Bueno,
va estar el Rafa
a la Titan
i gràcies a que
va demostrar
que es podia acabar,
molta gent
que no ho tenia clar
que la tenia que acabar,
jo crec que
la vam acabar,
no?
Perquè si aquest any
era la Titan
més dura
que havia existit
de les cinc edicions,
percentualment
ha sigut la Titan
que ha acabat
més gent,
també.
Tu dius que
la gent pensava
si el Rafa
ho acaba,
jo també
ho puc acabar,
no?
Sí.
Jo crec que era
com un repte personal
que cadascú tenia.
El que, clar,
ningú coneixia
el Rafa
també com ell
o l'altre Rafa
o els que el coneixem
de debò,
que sabem
que és un lluitador.
És veritat, Rafa.
Manel,
surten els dimarts
on nosaltres
no començarem.
És el que us anava a dir,
ja us coneixeu,
però heu quedat
algun cap de setmana
per sortir amb bicicleta?
Quedarem, quedarem.
Quedarem, quedarem.
Home, és que us anava a dir,
ara, per escoltar-vos,
per un foradet,
aquesta primera quedada
que feu per anar amb bici,
te'n recordes?
Quan estàvem
en aquella etapa tan dura?
Jo deia,
no és veritat,
no han anat a la Titan
perquè venen tots
blanquits de pell.
Han estat un càmping
aquí a Prades
i no, però clar,
és que anàveu superprotegits
perquè allà el sol,
les temperatures
molt radicals, no?
És tot el que estaven comentant.
T'has de protegir
i tant com has d'estar bé
físicament,
una insolació
o qualsevol cosa
et pot afectar més
quasi que no estar fort.
I el sol
i t'has de protegir.
Com dirien les mames,
heu menjat bé,
us heu cuidat,
heu tornat bé,
tots s'ens i estalvis.
Això és fonamental
i a sobre heu acabat.
Dels tòpics
de les curses,
allò diu,
la cursa et posa al teu lloc,
potser una de les
que et posa al teu lloc segur
és a la Titan
i és al desert.
O sigui,
influeixen tantes coses
que com no la facis,
com dius,
com no la preparis
i...
Tots a la hidratació,
fins a la crema,
fins al menjar,
tot ho tens de...
No pots passar de tot.
Són com aquestes curses,
raids tan forts que...
Extremas, sí.
Extremas
que has de mirar
l'última barreta energètica
que t'atraurà
de dins de l'aigua,
per dir-ho d'una manera,
no?
Tens que ha calculat tot.
O sigui,
abans has comentat,
i com les preparàveu,
les etapes?
Un mateix se les preparava
veient els desnivells
o veient quin tipus d'alimentació
es tenia d'anar prenent
durant quant de temps
i quan podia dosificar més
o quan podia dosificar menys
o quan ja venia la baixada.
Per exemple,
la quarta etapa
ens vam enganyar tots
amb el web aquell
que ens vam trobar al final
perquè el desnivell que hi havia
ens quedaven 30 quilòmetres,
portàvem 100
i el desnivell
que ens havia marcat
era tot baixada.
La previsió no era...
Sí, era un desnivell important
però era tot riera
amb pedra ampla,
per exemple, no?
Llavors es tenia que fer
o caminant
o amb molta carència, no?
Ens queden dos minuts.
Quin és el proper repte,
la propera cursa?
Hi ha alguna a l'horitzó?
Ara n'hi ha una
que és transpirenaica, no?
Bé, sí, transpirenaica...
I aquesta què?
És també potent.
Bé, si és potent
és surts de Girona
i vas fins a Cantàbric.
Sí, sí.
Rafa, què?
Ens animés?
Bé, jo diria que
m'han proposat
d'uns amics
que han participat
anar per aquí
a Tarragona
a 3 o 4 populars
m'encantaria
només per veure'ls
i li tinc promès
a mon fill
que després de la Titan
sortiríem,
o sigui que
alguna sortida
de familiar
amb xuletó
en el final
per mi seria
un repte encantador.
Amb aquest repte
jo crec que també
l'acabaràs
aquesta cursa
com la Titan.
Rafa,
Olivier,
començarem a fer campanya
amb el Rafa Llancer
per una altra gesta
com aquesta?
Bé,
l'organització
va dir
que si s'ho pensava
que tindria
tots els mitjans
i totes les ajudes.
Evidentment,
com ell diu sempre,
aquest era un projecte
de dos amics
que tenia data
de curiositat
quan s'acabava
la Titan
i a partir d'allà
un amic
em va dir
l'altre dia
ostres, Rafa,
després d'aquest repte
tan, tan, tan,
il·lusionar-se
per una altra
i jo li vaig contestar
amb un mail
dient, mira,
quan assoleixes
una muntanya
molt gran
i molt alta
en veus tantes
de moltes petites
però que són
tan importants
com aquesta
que evidentment
reptes n'hi ha
a diari
i per assolir.
I aquí estarem.
Doncs jo crec
que és la millor manera
que pot una mica
sintetitzar
tot el que
més o menys
hem intentat aportar
avui.
Ens queden 30 segons
perquè sigui la una
i disortadament
hem d'acabar.
Rafa Olivier,
moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres
i una salutació
a tots els amigüets
de Parragona
perquè realment
ens van ajudar
i ha sigut
l'experiència molt bonica
viure-la amb ell.
Molt bé, Rafa,
llets ara,
enhorabona de veritat.
A tots vosaltres.
Ricard Cabastany,
Enric Vidra,
Manel Xiviter,
moltíssimes gràcies.
Fins la propera
quan vulgueu,
d'acord?
Gràcies.
Pep, ens retrobem
la propera setmana?
I tant, i tant.
Ara és la una,
les notícies.